16 febr. VICTÒRIA LÁZARO ALQUÉZAR 1935-2023
Escoltem amb gran estimació i agraïment les teves paraules, Victòria!
El nostre Ramir ens va comunicar que en Pepe t’havia administrat la unció dels malalts en companyia seva, del Victorí i de l’Hortensia, la treballadora d’origen congolès que t’ha cuidat, Victòria.
La nostra Èrika ens fa saber que, a més d’aquest primer comiat al tanatori «Ronda de Dalt», et farem una missa a Sant Josep Obrer, on tu et reunies amb la teva comunitat popular.
El nostre Miguel Ángel ens acosta aquestes paraules teves recollides per l’Emili ja fa un bon grapat d’anys:
«Estava a Mataró, devia ser cap al 1968. Em van agafar i em van portar a la presó de la Trinitat. La raó era que pertanyia a Comissions i fèiem reunions clandestines. En aquella època tot era clandestí.
Fèiem el conveni de la confecció. Després d’una reunió van venir a casa a avisar-me que havien agafat un noi. Era una situació angoixant saber que no trigarien a venir a buscar-me. Em vaig quedar igualment a casa amb els meus pares perquè no sabia què dir-los per deixar-los i marxar. Aquí em va venir a buscar la policia. Mai no havia vist plorar els meus pares.
Vaig estar al començament tres dies detinguda. El meu pare venia a veure’m i em portava fruita. El judici va ser a Madrid pel TOP i em va sortir una condemna de dos anys i tres mesos de presó. Però vaig redimir penes per feina i es van quedar en cinc mesos. Me’ls vaig passar a la presó de la Trinitat tancada en una cel·la de càstig. La raó era que hi havia unes monges que en preguntar-me si era cristiana i contestar-los que sí, perquè no em contaminés amb les polítiques em van deixar a part. No sé com no em vaig tornar boja. (…) Vaig aguantar bé aquests cinc mesos per la força que em donava la fe. La presó va ser per a mi una experiència molt positiva. Vaig ser una de les primeres dones cristianes que va entrar a la presó.
A la sortida ho vam passar malament, ja que anàvem a buscar feina i no en trobàvem. Ens feien les proves, entràvem a treballar uns dies, miraven les llistes negres i te n’acomiadaven. En canvi, les mostres de solidaritat eren moltes. Eren moments molt forts, molt bonics. No enteníem estar a l’HOAC i no lluitar al màxim. Recordo la manifestació del Primer de Maig a Urquinaona. Al local de la HOAC, a Llúria, teníem una farmaciola per curar-nos les ferides que rebíem com a conseqüència dels enfrontaments amb la policia. No podíem anar als hospitals perquè aleshores et fitxaven. Allí ens curàvem els uns als altres. A tothom que li passava alguna cosa hi acudia i al final tornàvem per comunicar-nos com havia anat tot.»
La nostra Lea, la teva amiga de l’ànima Lea Cornellana i Canyelles que EPD, probablement t’hagi dit a cau d’orella: «Victòria, ja ets aquí de nou amb nosaltres. Hi arribes en un dia senyalat: el 15 de febrer en què fa 20 anys de la gran manifestació a Barcelona contra la guerra a l’Iraq».
I el conjunt de goacistes –també les persones arribades recentment al moviment– et portem al cor a través del teu testimoni. I grans i joves elevem per a tu les nostres pregàries en comunió.
Parlant amb la Victòria…
Hola, Victòria, «carinyo», ahir mateix en Pepe Rodado ens comunicava que estaves molt greu i aquesta matinada ens deia que ja havies volat al cel.
Segur que ara mateix estaràs gaudint de la visió de Déu i de la comunió de tots els sants, i en especial del teu company Josep Farràs a qui tant estimaves.
Et volem donar les gràcies per ser una dona capdavantera en el compromís obrer, tot participant en el Comitè d’empresa, en la creació de les Comissions Obreres de Mataró, en la tasca d’enllaç sindical, participant en manifestacions, sobretot en les del Primer de Maig.
Gràcies també pel teu testimoni, per ser de les primeres cristianes que passaren pel tribunal franquista del TOP, que et va portar a ingressar en la presó de la Trinitat Vella. Amb allò demostraves, en aquells moments, que no tots els cristians combregaven amb la dictadura franquista, sinó que estaven al costat dels treballadors i del món obrer.
Gràcies, Victòria, pel teu compromís polític en verses plataformes de l’esquerra, en les associacions veïnals de Meridiana i Trinitat Nova, i també per formar part de la comunitat cristiana de la Trinitat Nova.
Vas ser animadora, en els anys 60, dels equips [de l’HOAC] de la federació de Mataró juntament amb Torroella, Rosa Maria, Lea Cornellana, etc. i amb els consiliaris Mn. Josep Grañé i Mn. Sabater.
Juntament amb Pilar Espuña i altres companyes, vau donar el pas a una HOAC mixta, tot i les pors a que fóssiu absorbides pels homes. I, quan no us tenien en compte, dèieu: «Eh, que nosaltres també estem aquí!».
Victòria, et recordarem amb tota la nostra estimació, mai no oblidarem els teus increïbles ulls. Petons i abraçades.
Emili Ferrando Puig i Paqui Casino Lorite
Descansa en pau, Victòria!
Vaig conèixer a la Victòria a la tornada dels meus estudis a Brussel·les l’any 1968. De seguida que vaig instal·lar-me al Col·legi dels jesuïtes del carrer del Sagrat Cor, al c/ Casp 25, em vaig adreçar a l'HOAC que estava ben a prop, al c/ Llúria 6, en un petit altell on s’hi accedia per una escaleta de fusta.
Ja els primers dies, vaig conèixer a la Victòria que estava neguitosa per la sentència que acabava de rebre, pel fet d’haver repartit fulls volants a favor de la seua fàbrica tèxtil (si no recordo malament).
El detall més atractiu va ser quan aquells dies li vam regalar una guitarra –que sens dubte no sabia tocar– perquè els dies a la presó de dones se li fessin més curts…
Us parlo d’una dona d’una gran discreció i coratge, de tal manera que la Victòria ha passat per la vida com de puntetes, i que finalment s’havia convertit en un llarg i serè silenci, amb la mort d’en Josep.
Descansa en pau, Victòria!
Ramir Pampols Colomines, sj i consiliari de la GOAC
