19 jul. Un emocionat «Gracias a la Vida» va ser cantat per les persones que van assistir i participar en el comiat a l’antiga militant de la GOAC Lola Fumanal Laplana
El dia 17 de juliol de 2026, a l’edat de 81 anys, la «Lola de Cornellà» va deixar de conviure amb la malaltia de l’Alzheimer, per passar a descansar en la pau divina de la plenitud, en la morada de Déu.
|
Comiat a la Lola Vaig conèixer la Lola cap a l’any 1979 quan vam compartir un equip en Formació inicial a la GOAC. Ella encara estava a l’orde religiós de Jesús i Maria. Ens unia la fe i vam entrar plegades a la GOAC. Allí vam compartir, junt amb altres persones companyes, molts anys de recerca i de treball en dos aspectes: per la construcció d’una Església d’iguals i per la justícia social. Quant a la necessitat de construir una Església d’iguals, tu, Lola, com a dona cristiana i feminista, anaves forjant relacions amb altres dones creients (tant dintre com fora de la GOAC); ens vas obrir camí amb aquelles reflexions sobre teologia feminista… ; vas ser conseqüent en emprendre una senda no exempta d’esculls i en què molts cops era complex mantenir un equilibri, però si aquest equilibri es trencava, sempre queies del costat de les dones. Tal com diuen les actuals goacistes del Sector de Dones: «El teu testimoni en aquella experiència era reflex d’una dona amb veu profètica, adulta en la fe i lliure.» Pel que fa a la justícia social, vaig ser testimoni del teu treball compromès (llavors en dèiem militant) per aquesta justícia, durant anys també a Cornellà, des de Dones, el Col·lectiu per la pau i tantes i tantes campanyes, així com també altres aspectes compartits en la militància, aleshores, a l’MCC. Van ser anys intensos en què el temps passava massa ràpid i, malgrat això, sempre hi havia temps per a unes rialles, un licor de mandarina o una cervesa. Junt amb el teu Xavi, amb el qui tant us vau estimar, sempre hi havia alguna cosa a celebrar. Lola era una d’aquelles persones que exerceixen una atracció en les altres, t’imanten, t’enamoren… La seva calidesa humana la feia tan especial…! La seva capacitat per a trenar relacions i fer amistats era tremenda. Ha estat una immensa sort haver-te tingut en les nostres vides. Isabel Garcia Abellan |
Paraules de consol de la Pilar González Sarrias de l’HOAC de València, que van ser rebudes pel Sector de Dones de la GOAC com un bàlsam davant la tristor per la mort terrenal de la Lola: «Gràcies, estimades, per comunicar aquest moment de dolor. Perquè la vida comunitària no només es fa present en les alegries i en les «lluites», sinó també quan el patiment ens visita. Compartint l’absència, el pes es reparteix i l’amor es multiplica. Avui acomiadem la Lola amb el cor ple de gratitud. Hi ha persones que no desapareixen quan parteixen, perquè deixen sembrada la seva vida en la de moltes altres. La Lola roman entre nosaltres en les seves paraules, en la seva manera de mirar, en el compromís creient i feminista, en els gestos de tendresa que va regalar, en els silencis que van saber escoltar i en l’esperança que va ajudar a encendre. La seva aportació va ser una manera de fer Església, de fer comunitat i d’anunciar l’Evangeli des de la vida de les dones. El que va sembrar continuarà donant fruit mentre hi hagi dones que continuïn creient, lluitant, cuidant i somiant un món més just. Descansa en la pau del Déu Mare i Pare de la Vida, estimada Lola. Nosaltres seguirem caminant portant una mica de la teva llum en les nostres mans i en els nostres cors. Tot el meu dia serà pregària de gratitud per ella, companya, i per vosaltres que la vau estimar i la vau ajudar a sostenir-se. Una abraçada enorme. Pau i bé ara i sempre.» |
El Sector de Dones de la GOAC recordant la Lola
Recordem la seva acollida, la sororitat ella la va fer vida. Sempre teixint relacions amb cadascuna de nosaltres, amb altres dones cristianes amb consciència de gènere, va estar també en els inicis d’espais de dones d’àmbit estatal. Va ser conseqüent amb la seva opció feminista i creient, va saber viure les dificultats que comportava apostar per una Església en igualtat…
Una dona sàvia, senzilla, molt generosa i afectuosa. Et feia saber que t’estimava.
Compartia la seva formació teològica. Gràcies a ella, el Sector de Dones (aleshores, «Grup de reflexió de dones de la GOAC») va poder elaborar un Quadern per a CiJ (“Quan les dones es senten creients i feministes”). L’últim cop que va participar amb nosaltres en el Sector va ser en la celebració del 25è. Aniversari d’aquest Quadern. El seu testimoni sobre aquesta experiència era el reflex d’una dona profètica, adulta en la fe i lliure.
Gràcies per sempre, Lola!
|
Vam compartir amb la Lola la militància en la GOAC i en el Col·lectiu per la Pau i el desarmament de Cornellà. Vam compartir amb ella, allí i en altres moments i espais, com vivia i construïa aquella Pau dia a dia, a través de la seva manera amable i tendra d’estar amb la gent, d’integrar-la, de buscar consens… sense discriminar ningú. Gràcies, Lola, per la teva valentia i la teva esperança! Claudia Ruiz Castillo i José Antonio Cárdenas Hervas |
|
La Lola de l’equip Cornella-1 Vaig conèixer la Lola el 1988, poc després d’arribar a Catalunya. La recordo als locals de Llúria, jo venia de l’HOAC de Salamanca i intentava incorporar-me a l’HOAC de Barcelona. Ella, molt amable i somrient, m’assenyalava algunes possibilitats, i em va posar en contacte amb els equips de GOAC que hi havia llavors i vaig aterrar a l’equip de Sant Boi. Després, atès la meva feina al Parc d’Atraccions, amb prou feines vaig tenir contacte amb la Lola, només algunes trobades diocesanes que l’horari de treball em permetia. El que sí que recordo va ser que un cop vam anar a l’aeroport a donar la benvinguda al Fermin i la Llum que tornaven del continent americà. Ella i el Xavi portaven una pancarta de benvinguda i els vam rebre amb grans aplaudiments i abraçades. Una alegria trobar-la en actes diocesans de la GOAC o en els Primers de Maig de la GOAC. Miguel Ángel Hernández Silva |
|
Estimada Lola, et vaig conèixer l’any 1982 fortuïtament al carrer. Estàveu celebrant una assemblea de la GOAC al casal de Santa Maria. Des d’aquell moment, vàrem començar un recorregut junts, a la ciutat, el barri, en els moviments socials, a la GOAC i a les nostres vides. Vaig estar durant molt de temps en el teu equip. Apreníem molt, compartien la fe, la vida i creixien junts. El teu compromís ferm i alegre volia obrir nous camins amb una mirada d’anar més enllà. Ens animaves i rebien el millor de tu i de casa vostra. Ens donaves llum. En el meu procés de creixement personal i cristià, estan les teves meravelloses petjades. Pensar en tu, estar amb tu, i estar acompanyat per tu, m’ha donat alegria, confiança i sentir-me estimat. Un regal immens que estarà en mi per sempre. Agraeixo la teva vida. Gràcies, Lola. T’estimo. Justo Moreno Garcia |
Paraules d’en Fermín (EPD) i de la Llum a la Lola
Vam arribar a Catalunya l’any 82. De bat a bat, Xavi i tu ens vau obrir totes les portes: carrer Bòbiles, Cornellà, Samitier, la Fueba, L’Escala… o les finestres del continent germà…
L’acompanyament a les vostres famílies ens acostava alegries; danses del món; cures; un altre continent germà, l’africà…
Una cosa ben bonica i bona era com compartíeu aquell: «Nosaltres dos ens donem suport tant com podem i més. Ens reforcem.»
Era genial preguntar-vos per què a una de les vostres amigues de nom Carme li dèieu «Ale»: «Perquè per a nosaltres és completa Alegria.»
A casa vostra, ni l’olor de mandarines i farigola ni la bona música mai no hi han faltat. Discs vostres ens van ajudar a avançar en el català. I en un moment donat vam aprendre –si més no ho vam intentar– la cançó «S’ha feito de nuey», que un dels teus nebots, Lola, cantava.
És un goig recordar els teus ulls plorosos de tant de riure amb els acudits propis i els del Xavi. Les presentacions dels relats i llibres teus o de coautoria… O les sessions de teatre. Quants cops vosaltres ens ho facilitàveu, i hi anàvem en colla.
La vostra llar ha estat la llar del compartir, com ara els pregons poemes de la Carmen Garcés Fumanal.
El Fermín et va escriure:
| Gràcies, Lola! Des que ens vas compartir la història i situació de la Carmen, el seu llibre-testimoni(*) que ens vas passar i la notícia de la seva mort, la veritat és que la teva neboda ha irromput també en les nostres vides d’una manera suau, atractiva i permanent. En tot aquest temps no hem deixat de pensar en tu i en tota la vostra família, signe també d’enteresa, lliurament i comunió. Seguirem aprofundint, com la Carmen i amb ella, en les pràctiques i el sentit de la nostra existència, unint la nostra pregària a la vostra i desitjant-li el descans ple i la veritable pau, tasca a la qual va encomanar tota la seva vida. Molts petons, Llum i Fermín(*)«El cielo de la rosa. Canciones de amor y gratitud para orar desde la fragilidad» |
Lola, si algun cop una felicitació d’aniversari arribava un xic tard, omplies de sentit la teva –diguem-ne– impuntualitat: ««Esto es un sinviví» que dèiem a Granada. Vaig pensar molt en tu. Els pensaments, però, s’han de fer paraules.
Et desitjo tot allò que et pot fer feliç.»
I has estat vincle de mil maneres: el passi de contactes perduts per nosaltres; la paciència demostrada amb la COVID; l’acostament a les teologies transformadores, emancipadores… i a grans persones (en tant que bones); amb tu, ens hem atrevit a col·laborar en llibres, quaderns, viatges, xerrades; tot se’t podia demanar, que a la mínima allí estaves: sí, la Lola costurera, la Lola amant de la literatura, de la pedagogia, de l’aquarel·la, de la pintura sobre vidre, de la reflexió, el color i la joia…
Ens has mostrat la lletjor de la crispació; el naixement de l’esperança si la gent i el que li passa ens importa, la vitalitat de la solidaritat en horitzontal, la dignitat guanyada amb la implicació i, si cal, la denúncia. Ens has ensenyat a mirar cara a cara els dilemes ètics, a mirar, doncs, també i sobretot amb els ulls del cor.
Un 2 de març, no fa tant, vam escriure al grup de WhatsApp de la GOAC:
«Avui és l’aniversari d’una de les persones més re-creadores, d’una de les dones que més vida ha lliurat, dins i fora de la GOAC, pel moviment per la Pau, la paritat a l’Església, el món obrer (sobretot en el seu ram, la docència), la cura de les persones malaltes… És la Lola Fumanal Laplana.»
Tot just a continuació va arribar la pluja de felicitacions:
‘Lola sigue estando guapa, y más rodeada de tantas amigas.’ (la Manoli)
‘Hola, Lola. Per molts anys puguis estar tan eixerida!’ (Ramir Pàmpols Colomines)
‘Feliciteu-la de part nostra.’ (la Maria i el Joan)
‘Moltes felicitats a la Lola pel seu aniversari!!… I molts records al Xavi’ (la Fina Aguilar Peris)
…
I tu, Lola, hi vas respondre:
«Mil gràcies, estimades i estimats de la nostra vida i tan intenses des de la GOAC. Us agraeixo de tot cor poder gaudir-nos i recordar-nos i guardar tot allò que vàrem fer nostre i que podem rememorar gràcies a tots vosaltres.
US ESTIMO Mooolt»
Amiga i germana de l’ànima, ens sentim deixebles del teu mestratge i tenim el cor ple del que tu ens dius: mil records que ens regalen somriures i, fins i tot, grans rialles, i l’emoció que prové de la teva tendresa, la teva entrega i la teva bondat.
Gràcies eternes per ta Vida!
«Jo soc monja però, per damunt de tot, soc dona, creient i d’esquerres.» Si algú sap el que vol fer a la vida, com ho vol transmetre, com ho ha de fer perquè tothom la senti propera, i et sentis estimada, respectada i escoltada… aquesta és la Lola… i amb humor, alegria. Què dolça és la Lola! Les seves dones, els seus alumnes, els seus amics, la seva GOAC, el seu Xavi!!!!, quin amor més preciós i autèntic!!!! No puc dir-te adeu, Lola, sinó un fins la propera. T’estimo. Enric Angelet Carrillo |
«Recuerdos de las Lolas» «Me cuesta plasmar en letras el cariño y la amistad en la distancia y en la convivencia que en preciosos momentos hemos compartido, siempre en compañías que enriquecían nuestros conocimientos y los de nuestro entorno. Mi cerebro ha perdido el inicio de esta amistad. Hermosísimos fueron los días que compartimos en la masía con Lola, Xavi, Tere (una de las hermanas de Xavi) y su compañera, Fermín y Llum, Lola y Damián…, yo, embarazada de nuestro hijo. Las celebraciones de mis cumpleaños de cinco en cinco o de diez en diez a los que se desplazaban a estas tierras de Murcia, donde compartíamos con otros grandes amigos la alegría que todos traían. Hasta donde pudimos, compartimos el crecimiento de Luis; la alegría de la Fumanal y el Xavi, enseñando a Luis “física y química” con sus experimentos. Gracias, Xavi, por la alegría que compartimos con Lola y contigo. Querernos tanto me ha servido a mí para seguir hasta aquí y ser como soy. El sentimiento y la gratitud cubren todo en este momento. Nos encontraremos pululando por el universo. Lola Rodrigo Lázaro |
