14 oct. Somiar una terra nova davant el col·lapse
La Germanor Obrera d’Acció Catòlica agraeix aquest article d’en Rufí Cerdán Heredia, exdirector de Càritas diocesana de Vic, doctor en geografia i exmilitant de la GOAC.
El capitalisme ha entrat en crisi en aproximar-se a les pròpies limitacions, segons totes les evidències. Defensar l’esperança en aquest moment requereix tant entendre els efectes i les conseqüències del canvi dràstic que s’acosta com entreveure alternatives.
La crisi energètica, la inflació i la guerra d’Ucraïna formen part del mateix fenomen: la darrera gran crisi capitalista. Una crisi que en darrera instància respon a l’escassetat dels mitjans físics en què s’ha sostingut el creixement del consum, com ja hi havia advertit, fa 50 anys, la biofísica Donella Meadows, que va assenyalar la impossibilitat de mantenir el creixement il·limitat en un planeta limitat.
La millor manera d’afrontar un futur difícil passa per explicar veritats ben conegudes per a la ciència, però encara no prou assumides per polítics, gestors i part de la ciutadania.
En aquest article es presenten evidències i dades, els efectes ja coneguts i les conseqüències de la crisi ecosocial, especialment per als pobles més empobrits, així com es plantegen escenaris de resistència per orientar els fulls de ruta dels que pretenem embarcar-nos dins la pastera dels desheretats, amb millors eines.
Sabem que l’esperança no “cau del cel”, sinó que es construeix amb trossets de Regne per aplanar el camí cap a l’arribada de la plenitud dels temps.
L’esgotament d’energia i de materials
Les dues últimes i belles encícliques del papa Francesc ens ofereixen molts punts de referència per contemplar la realitat global de la creació i de la humanitat en el seu estat actual, així com elements per a alegrar-nos en l’admiració del que s’ha creat i no defallir a posar remei a les ferides patides per les persones i la creació.
Francesc critica el sistema socioeconòmic conformat des de l’avarícia i des de la supèrbia d’una societat de persones que es creïn “déus” independents de les seves arrels naturals i capaces de resoldre tots els seus problemes a través de la raó tecnològica; tot posant de manifest que la justícia social i la justícia ambiental són dues cares de la mateixa moneda, i destacant que la vida conté l’energia de l’amor i és capaç de sobreviure a les escletxes del dolor.
A Fratelli tutti veiem que aquestes qüestions elementals del nostre veure, jutjar i actuar no decreixen amb la distància, i encara que s’expressin en el proïsme, en el proper, s’estenen a totes les regions, a totes les persones, a totes les comunitats de la Terra.
El científic del CSIC Antonio Turiel (Turiel, 2020), doctor en física teòrica, divulgador incansable dels límits de l’energia, sovint recorre a les dades de l’Agència Internacional de l’Energia, organisme creat pels països de l’OCDE. Ve insistint que el pic d’extracció del petroli ja s’ha produït. De fet, l’extracció del mateix durant aquest any 2022 no serà suficient per abastir la demanda mundial, ni tan sols en un escenari de preus alts del petroli.
Turiel crida l’atenció sobre el fet que la desinversió en noves prospeccions es reduïx en un 60% des del 2014. L’extracció del petroli consumeix un 15% del total extret, i es calcula que per al 2050 caldrà gastar un 50% del volum energètic que se’n podrà extreure.
El pic del gas s’està produint actualment, just quan els països productors com Algèria han estancat la seva producció, però van augmentant la seva demanda interna. L’increment dels preus del gas (iniciat el 2021, molt abans de la invasió d’Ucraïna) ja mostrava clarament la incapacitat de respondre a la creixent demanda. El gas natural liquat (GNL), més car perquè es transporta en vaixells a altes pressions, procedent d’Austràlia, Qatar o EUA està substituint el que procedia de Rússia, en constant descens a causa del conflicte, i Espanya és la porta d’entrada més gran d’aquest gas a Europa perquè té un terç de les plantes de regasificació europees a les costes.
El principal problema de l’energia nuclear a França no és l’escassetat i els elevats preus de l’urani, sinó la inseguretat de les centrals. França té aturades la meitat de les seves centrals, 56, moltes sine die per problemes tècnics greus, cosa que l’obliga a importar electricitat d’altres països.
La situació d’escassetat de gas incrementada pel conflicte armat ha portat la Comissió Europea a dictar les primeres mesures de restriccions i estalvi, mentre que s’han tornat a posar en funcionament les centrals tèrmiques de carbó, a pesar que es redueix encara més les possibilitats d’aconseguir els objectius de control d’emissions per frenar el canvi climàtic. D’altra banda, els grans exportadors de carbó en limiten les vendes, i els preus són molt alts.
Antonio Turiel adverteix d’un altre aspecte més preocupant: la reducció constant de la producció de dièsel a causa de l’escassetat del petroli cru del qual s’obté aquest combustible, essencial per al transport i tota mena de maquinària agrícola i pesada.
El pic d’extracció del petroli
ja s’ha produït; de fet, la seva extracció
durant el 2022 no serà suficient per abastir la demanda mundial
Tots aquests elements, l’evolució de les restriccions energètiques que ja són evidents arreu i que ens afecten directament a Europa, i les decisions de l’OTAN semblen donar la raó a l’anàlisi de Juan Bordera i Antonio Turiel, escrit pocs dies després de començar el conflicte bèl·lic en què afirmaven que “la invasió russa a Ucraïna marca l’inici d’una època de bel·licisme contra l’escassetat energètica” (Turiel & Bordera, 2022).
Alicia Valero Delgado, doctora enginyera química de l’Institut CIRCE de la Universitat de Saragossa, ha calculat el potencial de les reserves dels materials disponibles i ha divulgat els seus coneixements en innombrables xerrades i al llibre Thanatia (Valero Delgado et al., 2021). Afirma que la manca de microxips, que ha alentit a tot el món la venda de béns de consum com ara els automòbils, és només la punta de l’iceberg de l’escassetat de materials. La seva demanda creix exponencialment, mentre que la disponibilitat és limitada. Calcula que la demanda de 14 materials essencials en el funcionament del sistema econòmic mundial serà molt superior a les reserves explotables d’aquí a l’any 2050.
Explica que el reciclatge dels materials precisament més preuats per la indústria dels semiconductors i l’anomenada economia digital és pràcticament impossible, perquè el disseny dels productes no té en compte els requisits per reciclar-los. Els materials es troben molt barrejats i en quantitats molt petites, això es tradueix en el fracàs de l’anomenada economia circular com a alternativa a l’escassetat de materials.
El professor d’economia ecològica Joan Martínez Alier posa números al “mite de l’economia circular” quan afirma que només es reciclen un 8,6% dels materials extrets (Martinez-Alier, 2021).
Una de les qüestions que expliquen els moviments i les aliances militars actuals és el control de certs materials considerats estratègics com els continguts en terres rares, de les quals la Xina té les reserves mundials més grans (86%) i, a més, controla la seva manufactura per obtenir els preuats elements.
Una de les raons per les quals els països occidentals han preferit deixar en altres mans l’obtenció dels cobejats materials és l’enorme impacte ambiental que en genera l’aprofitament. L’aliança energètica i comercial entre la Xina i Rússia, que es va reforçar mitjançant nous acords durant els jocs olímpics, poc abans de la invasió d’Ucraïna, incomoden visiblement els països occidentals i els seus aliats militars.
Les polítiques oficials de lluita contra el canvi climàtic que es justifiquen amb el “desenvolupament sostenible” proposen una transició energètica als països més desenvolupats que aconsegueixi una economia sense emissions de CO2 l’any 2050. Per això es proposa que se substitueixin els combustibles fòssils per les anomenades energies elèctriques renovables, principalment l’eòlica i la fotovoltaica.
Hi ha diferents aspectes que, sense qüestionar la necessitat d’apostar de manera creixent per tota mena d’energies renovables, i especialment per aquelles que es poden aprofitar a prop dels llocs de consum, comprometen els plans que semblen conduir a la substitució de tot el consum de combustibles fòssils per electricitat renovable.
En el repartiment de la demanda final d’energia segons les fonts d’origen, l’electricitat és actualment al nostre país el 21,5% i a l’Europa dels 27, el 22,8% (dades de l’any 2019). En canvi, la major part (80%) dels productes petrolífers (56% de la demanda final) es consumeixen en el transport.
Sembla un contrasentit que es dediquin grans sumes de diners públics a incentivar la generació elèctrica, quan la potència elèctrica instal·lada a Espanya (112GW) és més del doble del consum màxim (45GW) i, pel que es veu, bona part dels projectes aprovats o en tràmit no cabrien a la xarxa de distribució (Bayona, 2021).
Mentrestant, segueixen pendents els projectes per adequar les infraestructures de transport de mercaderies (eix ferroviari mediterrani) i de passatgers, per incrementar la quota de transport electrificat que avui no supera al nostre país el 5% de la demanda final d’energia.
D’altra banda, experts com Antonio Turiel ens adverteixen que la distribució elèctrica necessita centrals de cicle combinat (gas) per funcionar com a interruptors reguladors de la inestabilitat i de la dificultat de les renovables fotovoltaica i elèctrica per estabilitzar la xarxa davant dels riscos d’apagada produïts per les fluctuacions.
Un altre element a tenir en compte és el fet que una bona part dels projectes que es presenten pretenen ocupar territoris preuats pels seus valors ambientals –els tribunals han dictat que Iberdrola ha de desmantellar el seu parc fotovoltaic més emblemàtic (EFE, 2022)– o perquè són terres agrícoles que tenen un caràcter estratègic davant d’un futur proper en què la producció d’aliments de proximitat serà decisiva a causa de l’encariment de l’energia.
Grans promotors com ara ENAGÁS esperen que la generació d’energia elèctrica de renovables es pugui destinar en el futur a la generació d’hidrogen, obtingut mitjançant l’electròlisi de l’aigua, com a combustible futur per al transport. Una possibilitat que altres experts posen en dubte pel baix rendiment energètic final i per les grans dificultats de maneig que presenta un gas tan lleuger i inestable com l’hidrogen.
Alicia Valero Delgado ens crida l’atenció sobre l’increment del consum de materials que comporten tant la generació de renovables elèctriques com la “solució” del cotxe elèctric. Els aerogeneradors consumeixen grans quantitats de ferro, alumini, coure, níquel, disprosi i neodimi. Les plaques fotovoltaiques consumeixen materials de 14 elements diferents de la taula periòdica, i els cotxes elèctrics 21 elements. Cal considerar que la seva fabricació, acoblament i manteniment necessiten el consum de combustibles fòssils, i ara que es comencen a desmantellar els primers aerogeneradors es posa de manifest que el reciclatge d’alguns components com les pales resulta molt difícil.
Com a resum de la situació en què ens trobem, Valero afirma que la depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual (exponencial). En una generació consumirem el doble que avui i en 25 anys haurem consumit tant com a tota la història de l’ésser humà.
En qualsevol cas, la conjuntura de dificultats d’aprovisionament energètic i de materials hauria de servir per fer front amb claredat al fet que la reducció del consum d’energia és inevitable i s’ha de planificar el descens de la demanda sense augmentar les desigualtats socials existents.
Els impactes desiguals del col·lapse de materials i energia
Científics, divulgadors ambientals i activistes han protagonitzat un intens debat a les xarxes socials sobre el concepte de col·lapse. Tots els comentaris coincideixen en la necessitat del debat al voltant de les solucions, un debat, que no s’està produint a la política.
L’epítet col·lapsistes dedicat als que afirmen amb dades fefaents que l’esgotament de l’energia i dels materials és irreversible no vol dir que ho desitgin. Com afirma Yayo Herrero López, “colapsista” és el multimilionari més gran del món Elon Musk, o el famós Mbappé i les seves rialles davant la pregunta per què volar amb avió si es pot anar amb tren en un trajecte de dues hores, i no els que alerten dels impactes que genera el sistema capitalista imperant.
La prudència i la saviesa animen a treballar per lluitar des de la política i des dels moviments socials a fi de mitigar els desastres que s’acosten (Yayo Herrero, 2022).
I ja que parlem de milionaris ens hem de referir als vergonyosos beneficis dels bancs i les empreses energètiques espanyoles en aquests temps de creixement desbocat de la inflació i augment dels empobrits.
Els qui afirmen que es donen les condicions per preveure un col·lapse del capitalisme no el conceben com un fet puntual catastròfic mundial, sinó com un conjunt de processos asimètrics amb efectes diferents a tot el globus. El que en les elits capitalistes mundials són vergonyants beneficis, als altres extrems són misèria i mort. L’escassetat d’energia ja ha generat impactes socials i disturbis importants a països com ara Sri Lanka, Bangla Desh o Laos.
La reducció del consum d’energies és inevitable i cal planificar el descens de la demanda sense augmentar les desigualtats socials existents
Els impactes són més greus entre els més pobres (països, comunitats i persones). Pakistan, un país de 220 milions d’habitants i amb armes nuclears, es troba en fallida energètica, social i política, i ha estat descartat com a insolvent i no és capaç d’aconseguir que els proveïdors de gas es presentin a les quatre últimes ofertes públiques per proveir-se’n. Aquest país que produeix un 1% de les emissions de CO2 es troba entre els deu més amenaçats pel canvi climàtic i malauradament acaba de patir una de les inundacions més greus de la seva història amb més de 1.200 morts.
És ben sabut que l’escassetat energètica ha produït l’encariment dels productes industrials i el que és pitjor, els productes bàsics alimentaris, ja que els fertilitzants i els productes fitosanitaris són grans consumidors d’energia, cosa que ha generat protestes d’agricultors a Holanda, Alemanya, Polònia o Itàlia.
La situació s’agreuja per moments en altres regions del planeta, especialment a l’Àfrica subsahariana, a països com Sierra Leone, Camerun o Kenya; a Llatinoamèrica, per exemple, Equador, Panamà o Cuba. Això ha portat les Nacions Unides a intervenir per facilitar el comerç de cerials i reduir l’impacte de la fam que ja es veu venir, especialment a l’Àfrica, on Caritas Internacional ja està fent tasques de coordinació d’ajuts.
La guerra, la sequera, el canvi climàtic, els conflictes pel control de l’energia i dels materials han accentuat els problemes del sistema alimentari global –depenent dels combustibles i dissenyat per sobrealimentar els consumidors dels països rics, on es malbarata 17% dels aliments produïts–, la situació del qual està posant en alerta màxima els especialistes que reclamen canvis profunds en la línia de repensar totalment una agricultura dissenyada per a l’exportació i no per satisfer les necessitats locals. (Muñoz et al., 2022).
L’encariment dels preus de l’energia, causat en part per determinats beneficis empresarials, ha disparat la inflació a nivells mai vists en 40 anys. Els especialistes auguren que el pitjor encara ha de venir, ja que l’encariment dels preus, que afecta principalment les economies més febles, contraurà la demanda debilitant l’economia productiva i accentuant l’atur. Les últimes setmanes la premsa especialitzada està recollint les veus d’alarma d’empresaris europeus de la indústria metal·lúrgica que avisen que ja han hagut de parar la producció a bona part de les seves factories. Grises nuvolades de futur per als segments d’exclosos socials que no s’han refet ni de la crisi financera ni de la pandèmia, i continuen creixent, tal com mostren les anàlisis de Càritas al seu informe FOESSA.
La guerra, la sequera, el canvi climàtic, els conflictes pel control de l’energia i dels materials han accentuat els problemes del sistema alimentari global, dependent dels combustibles
Enfrontats als límits del creixement, hi ha fets que demostren que els estats estan optant per la confrontació, el militarisme i el tancament de les fronteres. La guerra ha precipitat noves peticions d’ingrès a l’OTAN després de la invasió.
L’efecte del creixement del militarisme no s’ha fet esperar. Sense anar més lluny, el govern d’Espanya ja ha promès que incrementarà la despesa militar fins arribar al 2% del PIB. Mentrestant, la política d’obertura als països africans ha passat pel desistiment dels acords internacionals sobre el Sàhara, i l’acostament al Marroc on s’han delegat les tasques de vigilància dels filats.
La resiliència solidària davant del col·lapse
El col·lapse i els seus efectes no estan tenint prou ressò entre els polítics, que justifiquen tots els problemes amb la guerra d’Ucraïna. Es poden comptar amb pocs dits els polítics de primera línia que gosen abordar públicament el decreixement asimètric com l’únic camí viable per sortir amb justícia del col·lapse.
Són molt nombrosos els treballs que entreveuen com a únic futur viable per a la humanitat un decreixement planificat dels més rics, per restaurar la justícia. Tot i que sembla que el sistema de govern imperant es juga totes les cartes a l’anomenada transició energètica, que en realitat es tradueix en implantació massiva d’energia elèctrica renovable, queda molt per fer en matèria d’eficiència energètica. En aquest camp la pressió dels governs es dirigeix, una vegada més, a la consciència individual del ciutadà, quan les polítiques públiques no han fet els deures que es van plantejar ja fa molts anys en sectors com el transport, la indústria o la millora del metabolisme energètic de les ciutats.
Els més pessimistes (o realistes, segons com es miri) no confien en les possibilitats de la política actual per afrontar la realitat i optar per la sortida més justa. No obstant això, nosaltres com a creients, hem rebut els ànims de l’encíclica Fratelli tutti per confiar en el noble exercici de la política i els moviments socials per transformar profundament les estructures. I no es tracta d’una fe cega, més aviat el que hem de fer és una lectura oberta de la realitat per tenir en compte com s’han produït girs socials imprevistos en la direcció política de països com ara Xile i Colòmbia, en bona part estimulats pels moviments socials.
Les receptes socials i polítiques que han perseguit la reducció de les desigualtats socials continuaran sent reivindicacions fonamentals: fiscalitat justa, renda universal, drets fonamentals de l’habitatge i del treball digne. Però no n’hi haurà prou i caldrà situar nous reptes com ara el repartiment del temps de treball, i el treball remunerat i just de la cura de les persones, com a nous horitzons de les lluites socials.
Com hem indicat anteriorment, continua sent necessari reivindicar la despesa pública a fi d’aconseguir eficiència energètica per a la ciutat: rehabilitació d’habitatge i mobilitat sense carboni.
Enfront dels grans projectes, cal promoure les energies renovables de proximitat incloent l’aprofitament del biogàs i de la biomassa forestal, molt eficaç per reduir la càrrega de combustible dels boscos, alhora que es promocionen les pastures de bestiar extensiu, i es redueixen les macrogranges que produeixen sobretot carn per a l’exportació.
La protecció i salvaguarda dels ecosistemes amenaçats ha de figurar al centre de les polítiques ambientals. El pagament pels serveis ambientals als agricultors que gestionen el territori és imprescindible per conservar la “infraestructura verda“, necessària per enfrontar-nos als impactes del canvi climàtic.
Els projectes d’energies elèctriques solars i eòliques s’ofereixen a molts municipis on el sistema agroalimentari imperant, que beneficia els grans productors, ha situat fora del mercat les produccions agrícoles locals. En un futur proper, el sobrecost dels productes agrícoles petrodependents i el cost del transport ens situaran en escenaris en què serà imprescindible la sobirania alimentària de producció local i de temporada. En aquest context, la preservació dels sòls de valor agrícola esdevé un imperatiu d’interès general.
Ens trobem en un any de gran sequera, encara que la política agrària, que ha fomentat el regadiu sense mesura, no ha tingut en compte les disponibilitats reals d’aigua embassada i dels aqüífers ni les sequeres, com l’actual que creixen amb el canvi climàtic. En aquest context, racionar el consum, assegurar el subministrament i la depuració de l’aigua forma part de les cures essencials per a la salut.
La solidaritat, la creació de comunitat, les vies de construcció d’alternatives
Decreixement, a les nostres latituds, significa reducció dràstica de la mitjana del consum individual. Això requereix la promoció d’una ètica de la frugalitat, que no és el mateix que “austericidi”, i passa per entendre que la “vida bona” pot passar per la satisfacció de necessitats i serveis de forma comunitària (per exemple, disposar-ne una sola rentadora per als veïns de l’escala o promoure el cotxe compartit).
En aquest terreny serà cada cop més necessària la promoció de les cures personals comunitàries i la satisfacció de necessitats bàsiques mitjançant el reciclatge, els mercats artesanals i de proximitat. Nombrosos treballs mostren que als marges del capitalisme floreixen experiències construïdes sobre la base de la satisfacció comunitària de les necessitats, constituint veritables alternatives polítiques al sistema.
Francesc, a l’encíclica Laudato si’ ha estat el gran defensor de la conversió ecològica tot prenent com a referència una ètica evangèlica. Els punts que apareixen esquematitzats a continuació són elements de “la persona nova” que haurà de sobreviure al col·lapse presos d’un article del divulgador científic Ferran Puig Vilar (Puig-Vilar, 2021):
Els poders estan paralitzats per la idolatria desenvolupista i la fe tecnocràtica, que a nosaltres també ens paralitza.Pensar diferent: sentit de l´existència més humil i adaptativa.
* Autoorganització i pressió: Local, comunitària, col·laboració i ajut.
* Solidaritat i aprenentatge de les comunitats indígenes.
* Canviar valors: Recuperar el sentit del que és sagrat, creixement interior per sentir-se vinculat a la comunitat i a la vida.
* Viure en comunitat la simplicitat: canviar “el campi qui pugui” per “salvem tots els que puguem”.
* Cal esperança, responsabilitat i alegria. Veritat, bondat, bellesa, harmonia i equitat.
* “Convertim les nostres comunitats en arques de Noè per avançar amb temps, lentament, reposadament”.
Aquí tenim una evidència de com la predicació del Regne de Déu, la difusió del model de persona que va ser Jesús per a la humanitat, és una tasca que ens porta de la mà d’aquells que perceben que afrontar el col·lapse que requerirà canvis antropològics copernicans.
I no oblidem les transformacions estructurals, ho estem fent també a l’Església, on Càritas afronta amb noves perspectives la necessitat d’una caritat d’avantguarda, de sensibilització i denúncia, i ho fem amb esperança gràcies a l’exemple d’estructures consolidades com la REPAM (Xarxa Eclesial Pan-amazònica), que està sent la sustentació de la vida en una terra que és alhora paradís i territori de martiri.
El nostre ésser Església haurà d’aprendre a “sortir del campanar” per diluir-se com a comunitat als territoris d’exclusió allà on coincidirem en la lluita per la supervivència amb els moviments socials (manters, netejadores, cartoners…) als quals Francesc anomena “poetes socials”. Junts haurem d’assumir un paper rellevant, atès que s’acosten temps en què necessitarem molta més solidaritat.
El que està col·lapsant és l’economia dels mercats, però tothom sap, i molts científics ho subscriuen, que hi ha molta vida fora dels mercats, molta supervivència, moltes cures, molts embrions de noves formes de satisfer necessitats amb frugalitat i sentit de comunitat. Això creixerà, necessàriament, inevitablement, enmig d’un dolor immens.
Epíleg
En preguntar-nos, tot mirant la realitat, si serà possible anar transformant tant de dolor en una terra fèrtil que doni fruits de tendresa, humanitat i fraternitat, la vida quotidiana, la pròpia realitat ens convenç que sí, que hi ha petites històries compartides, moviments socials i culturals que busquen formes alternatives de viure i de relacionar-se, amb ritmes de vida més humans i respectuosos amb el planeta, més conscients del valor del present, més oberts a generar espais d’inclusió per a tothom.
En aquest escrit estem descrivint el final del capitalisme (sense dates ni llocs precisos) i deduïm per les dades del present i per les inèrcies del sistema, que els empobrits a tot el món patiran més i amb prou feines podem esbossar camins de solidaritat i de construcció de comunitats resilients, en què els creients i l’Església reconeixem que ens queda una tasca primordial i totalment coincident amb la construcció del Regne de Déu.
El Regne és el projecte de Déu contemplat des del final, del qual amb prou feines sabem que, malgrat els grans patiments (Os 2,1-15) vindrà precedit per la bondat, la justícia, l’amor i la misericòrdia (Os 2,21). Si Déu va fer aquest món amb nosaltres a dins, ara ens demana la nostra col·laboració per transformar-lo definitivament, encara que nosaltres l’hàgim trencat. (Saldaña, 2019). El Regne és gràcia que ens dona, però també exigeix del nostre treball i compromís cap a un destí compartit amb Déu. Aquesta sort tenim, no queda només a les nostres mans!
Referències
Bayona, E. (2021, juny 14). «Así se hincha la burbuja de las renovables: dos tercios de la potencia proyectada no cabe en la red». Público. https://www.publico.es/economia/hincha-burbuja-renovables-tercios-potencia-proyectada-no-red.html
EFE. (2022, juny 15). «Una sentencia obliga a Iberdrola a desmantelar la planta fotovoltaica más grande de Europa». Agencia EFE.
https://www.eleconomista.es/energia/noticias/11820266/06/22/Una-sentencia-obliga-a-Iberdrola-a-desmantelar-la-planta-fotovoltaica-mas-grande-de-Europa-.html
Martinez-Alier, J. (2021). «La brecha de la circularidad y el crecimiento de los movimientos mundiales por la justicia ambiental». Academia Letters.
https://doi.org/10.20935/AL334
Muñoz, R., Rivera, M. G., Aguilera, E., Calvet, M., Rodríguez, A., Morilla, A., Guzmán, G., González De Molina, M., Amate, J. I., Cobeña, A. S., Muñoz, A. (coord), & Rodriguez Teresa. (2022). La urgencia de una transición agroecológica en España.
https://www.tierra.org/wp-content/uploads/2022/06/informe_la-urgencia-de-una-transicion-agroecologica-en-espana.pdf
Puig-Vilar, F. (2021, novembre 26). Ineficiencia COP-optada (3/3): Trabajo intersticial de supervivencia creativa | Usted no se lo cree. Usted No Se Lo Cree.
Ineficiencia COP-optada (3/3): Trabajo intersticial de supervivencia creativa
Saldaña, M. (2019). Tierra de Dios Una espiritualidad para la vida cotidiana (El Pozo de Siquén, Vol. 402). Sal Terrae.
https://gcloyola.com/el-pozo-de-siquen/3371-tierra-de-dios-9788429328356.html
Turiel, A. (2020). Petrocalipsis. Alfabeto.
https://www.editorialalfabeto.com/item/es/157-petrocalipsis/
Valero Delgado, A., Valero, A. V. C., & Calvo, G. (2021). Thanatia : límites materiales de la transición energética. Prensas de la Universidad de Zaragoza.
https://puz.unizar.es/2579-thanatia-limites-materiales-de-la-transicion-energetica.html
Herrero, Yayo. (2022). Contra el capitalismo del desastre. Contexto y Acción.
https://agora.ctxt.es/wp-content/uploads/2022/08/CARTA-A-LA-COMUNIDAD-270-YAYO-HERRERO.pdf
Turiel, A., & Bordera, J. (2022, març 18). «La primera guerra de la “Era del Descenso Energético”» | ctxt.es. Contexto y Acción.
https://ctxt.es/es/20220301/Firmas/39119/Juan-Bordera-Antonio-Turiel-escasez-descenso-energetico-Ucrania-Rusia-EEUU-combustibles-Europa.htm
Soñar una tierra nueva frente al colapso
https://www.noticiasobreras.es/2022/10/sonar-una-tierra-nueva-frente-al-colapso/