L’Evangeli de hui ens col·loca davant una pregunta que potser totes ens hem fet alguna vegada: «Quantes vegades he de perdonar?». Pedro necessita posar-li un número al perdó, com si l’amor poguera mesurar-se, com si hi haguera un límit a partir del qual poguérem dir: «Fins ací hem arribat». Ens ix fàcilment eixa cultura de la comptabilitat en la qual vivim: tant fas, tant vals; tant em dones, tant et retorne; si me la fas, me la pagues. I llavors Jesús trenca la calculadora i respon amb eixe desconcertant «setanta vegades set». No està donant una xifra. Està convidant-nos a deixar de comptar.
Perquè el Regne de Déu no funciona amb comptes pendents. No es construeix des del deute, la venjança o el desig de retornar el mal rebut, sinó des d’una gratuïtat que desborda les nostres xicotetes mesures. El perdó no és oblidar el succeït ni fingir que res va passar. És triar que el mal rebut no tinga l’última paraula dins del nostre cor.
Per a explicar-ho, Jesús ens conta una paràbola en la qual un senyor perdona un deute immens a un dels seus criats, un deute impossible de retornar, i amb això evita que la seua dona i els seus fills siguen venuts com a esclaus. Hi ha una cosa profundament dolorosa en aquesta escena, perquè en les grans crisis del nostre món, en les guerres, en la pobresa o en el maltractament a la Terra que ens sosté, la violència i la cobdícia solen colpejar amb més força als qui estan en situació de major vulnerabilitat: dones, xiquetes i xiquets, persones empobrides, els qui migren buscant una vida digna, la pròpia Terra i tots els seus éssers. La xarxa de la vida està profundament entrellaçada, i quan danyem als qui estan més a baix, acabem danyant-nos totes.
I llavors apareix una paraula que em commou especialment: «es va compadir». El text evangèlic expressa una compassió que naix des de les entranyes, com si una cosa molt profunda es commoguera dins d’aquell senyor. És una imatge que em fa pensar en eixe Déu que no roman indiferent davant el nostre sofriment, sinó que es deixa tocar per la nostra fragilitat. Un Déu que no comença preguntant-nos quant devem, sinó que primer s’acosta, mira, escolta i abraça.
En llegir això, inevitablement viatge a la meua pròpia vida. De xicoteta, quan feia alguna malifeta, recorde els reganys dels meus pares, però tot acabava sempre amb una abraçada i un «et volem molt». Sentir-se perdonada era meravellós. Però res es compara amb el que he sentit quan he tingut a la meua filla i el meu fill i han sigut entremaliats. Abans fins i tot de renyir-los, ja m’estava eixint el somriure, ja volia abraçar-los i dir-los que no passava res. Eixa tendresa que ens brolla del pit cap a un fill, una filla, un germà o una amiga pot ajudar-nos a intuir alguna cosa de l’amor de la nostra Mare i Pare Déu: un Amor que ens abraça fins i tot abans que sapiem demanar perdó.
Però el drama de la paràbola comença precisament quan aquell home ix d’allí i sembla haver oblidat l’abraçada rebuda. Es troba amb un company que li deu una quantitat infinitament menor i, en lloc d’oferir-li la mateixa compassió que ell acaba de rebre, ho agarra pel coll i exigeix que li pague. Que fàcil és, a vegades, oblidar la misericòrdia que hem rebut i convertir-nos en persones dures amb els qui tenim al costat. També ocorre quan el cansament, la frustració, la por o les ferides que portem dins acaben descarregant-se sobre qui menys culpa té.
I ací potser està una de les crides més fortes de l’Evangeli: deixar de comptar. Deixar de portar una llibreta de greuges. Deixar d’acumular les vegades que algú ens va fallar, les paraules que ens van fer mal, les ferides que encara ens couen. No perquè allò no haja sigut important, sinó perquè viure comptant els deutes aliens pot acabar convertint el nostre propi cor en una presó.
Perdonar tampoc significa justificar l’abús, callar davant la injustícia, renunciar a posar límits o permetre que algú torne a fer-nos mal. Hi ha ferides que necessiten distància, protecció, denúncia i justícia. Podem exigir responsabilitats i, al mateix temps, intentar no alimentar dins de nosaltres l’odi i el desig de venjança. Perquè perdonar no és alliberar a qui va fer mal de les conseqüències dels seus actes; moltes vegades és alliberar-nos nosaltres de continuar vivint lligades al mal que ens van fer.
Potser per això Jesús ens convida a mirar primer la immensa misericòrdia que hem rebut. Quan recordem que també nosaltres hem necessitat paciència, comprensió, segones oportunitats i abraçades que no mereixíem, potser aprenem a mirar d’una altra manera les fragilitats dels qui caminen al nostre costat. El perdó rebut es torna fecund quan deixa de ser una cosa que guardem per a nosaltres i comença a circular, com l’aigua que busca sempre on donar vida.
En un món que sembla acostumar-se cada vegada més a l’odi, a la polarització i al «si me la fas, me la pagues», trencar eixa dinàmica pot ser una xicoteta però poderosa forma de resistència. No retornar el colp. No alimentar la cadena de la violència. No permetre que el rancor decidisca qui volem ser. Triar la tendresa no ens fa febles. A vegades és una de les formes més valentes de canviar el món.
Tant de bo la Ruah ens ajude a sanar els fils trencats de la nostra convivència i a substituir a poc a poc la lògica de «tant deus, tant pagues» per una altra manera de viure: la de la gratuïtat, la compassió i la cura. Una comunitat on ningú haja de demostrar quant val per a meréixer una oportunitat i on l’amor no porte una calculadora a la mà.
Que aprenguem a perdonar sense deixar de buscar justícia, a posar límits sense omplir-nos d’odi i a rebre el perdó amb la mateixa humilitat amb la qual un dia haurem d’oferir-lo.
Que passeu un feliç i beneït dia.
«El Déu viu és un Déu d’amor que desborda en compassió per tot el creat». Elizabeth A. Johnson
Oració:
Ruah, amiga i companya dels nostres camins,
hui venim davant teu amb les nostres ferides,
amb allò que encara ens fa mal
i amb eixes persones a les quals ens costa perdonar.
Ensenya’ns a deixar de comptar.
A no viure fent memòria del mal,
a no guardar rancor com qui guarda un deute,
a no retornar colp per colp.
Posa tendresa en el nostre cor
quan ens isca la ràbia,
i dona’ns la força per a perdonar
sense confondre el perdó amb permetre que ens facen mal.
Et demanem pels qui viuen plens d’odi,
pels qui necessiten venjar-se per a sentir-se forts,
pels qui no saben perdonar
i també pels qui no saben deixar-se perdonar.
Abraça les seues ferides, Ruah.
Acaricia els seus cors cansats
i ajuda’ls a descobrir que l’amor
pot obrir camins on la venjança només alça murs.
I quan siguem nosaltres els qui fallem,
recorda’ns que no hem de ser perfectes
per a continuar sent les teues filles estimades.
Que mai oblidem l’abraçada que hem rebut.
Feix de nosaltres dones i homes de pau,
capaces de trencar cadenes d’odi,
de cuidar la vida,
de buscar justícia sense venjança
i de caminar lleugeres, amb el cor en pau.
Queda’t propet, Ruah,
i ensenya’ns cada dia
a estimar una miqueta més
com Tu ens estimes.
Amén.
Quan Jesús parla hui d’esbarzers i arços, ens presenta unes plantes que creixen amb rapidesa, envaeixen el terreny, punxen i poden arribar a ofegar la vida que tenen voltant. Enfront d’elles estan la figuera, la vinya o els tarongers, que necessiten temps, cures, una terra que es treballa i una comunitat que els acompanya per a poder donar fruit, ombra i aliment. Quina bella manera de parlar-nos Jesús de la vida i de recordar-nos que allò que som acaba deixant empremta en el que fem.
Si mirem al nostre voltant, el nostre món funciona sovint com un gran camp d’arços. Vivim en un sistema que ens espenta a les presses de les grans ciutats, abarrotades de serveis dissenyats per a un consum moltes vegades irracional, on sembla que la vida consisteix a comprar, consumir i acumular, mentre es menysprea el contacte amb la terra i s’abandona a poc a poc el món rural. Ho veiem als nostres pobles, com en la Regió muntanyenca de València de els Serrans, on patim l’aïllament, la falta d’escoles secundàries, l’escassetat de transport públic, amb tot just un parell d’autobusos al dia per a arribar a la ciutat, o unes parròquies on l’eucaristia es converteix en un bé escàs perquè un sol sacerdot ha d’atendre quatre o cinc comunitats. No podem esperar fruits de fraternitat i equilibri d’una societat que sembra l’oblit de les seues arrels i l’explotació de l’entorn!
Enfront de la cultura de l’arç i del consum, Jesús ens convida a la lògica de la cura i ens recorda que «l’home bo, de la bondat que atresora en el seu cor trau el bé». Igual que cuidem la terra bona del camp, el nostre cor també necessita ser atés, abonat i regat amb actes d’amor. Les nostres obres seran l’arada i la riquesa del nostre esperit i, amb cada acte de lliurament, anirem deixant créixer en nosaltres arbres capaços de donar bons fruits. No es tracta d’oblidar-nos dels qui som ni de deixar de cuidar-nos, sinó de deixar de viure tancades en el nostre propi interés per a obrir-nos a les altres i al bé comú.
En el camp, lluny del soroll consumista, potser és més fàcil descobrir el miracle quotidià de Déu en les flors, els arbres i la naturalesa. Passejar per la muntanya ens ensenya que tot està connectat, que res viu completament aïllat i que la vida se sosté en una meravellosa xarxa de relacions. Podem contemplar llavors el miracle de la creació i arribar a descobrir a la nostra Mare i Pare Déu entre les roselles roges, en el timó que perfuma el camí, en els pins que donen frescor fins i tot en una onada de calor. A poc a poc ens adonarem del feliços que podem ser compartint i no malbaratant, desprenent-nos de moltes necessitats que potser no són tan imprescindibles i comprenent que quan acumulem més del necessari, mentre altres persones manquen del bàsic, estem participant d’una injustícia que trenca l’harmonia de la vida.
I començarem a sembrar coses bones pel món, perquè l’amor verdader, eixe que no necessita posseir sinó donar-se, és un intens camí interior que ens transforma quan, en cada decisió, en cada acció i en cada paraula escrita o dita posem eixa forma d’amor que busca el lliurament, la cura i el bé comú. Defensar un treball digne, uns serveis públics justos per a totes, també en els entorns rurals, i el respecte a la nostra Mare Terra és adobar el futur de la classe treballadora.
«Del que desborda el cor parla la boca», ens diu el Mestre. Si el nostre cor es xopa de l’oració diària, de la bellesa de la creació i del dolor de totes aquelles persones més vulnerables i oblidades, la nostra paraula no serà un arç que ferisca. Serà una paraula capaç de denunciar la injustícia amb fermesa, però també de curar, consolar i sembrar esperança.
Hui, la Ruah ens convida a esbrossar els arços de l’egoisme, de l’individualisme i de la indiferència. El miracle del Regne s’amaga en eixos detalls quotidians que potser semblen xicotets, però que poden canviar la vida: una escolta sense mirar el rellotge, la manyaga a la terra que ens alimenta, la cura de qui tenim a prop o el suport al company que ja no pot més. Siguem hui eixa comunitat que cuida, que fa xarxa des dels marges i que ofereix fruits tendres de dignitat. Siguem arbres amb arrels profundes, capaces de resistir les crescudes perquè hem aprés que ningú se sosté sola i que la vida, quan es comparteix, sempre dona més fruit.
«Amb massa freqüència subestimem el poder d’una carícia, un somriure, una paraula amable, una oïda atenta, un compliment honest o el més mínim acte de capellà, tots els quals tenen el potencial de canviar la vida». Leo Buscaglia.
Oració:
Ruah, Amor que habites en el més profund de nosaltres,
rega hui el nostre cor perquè no s’endurisca ni s’òmpliga d’arços.
Ajuda’ns a cuidar la terra,
a cuidar als qui caminen al nostre costat
i també a cuidar la nostra pròpia vida,
perquè puguem continuar donant fruits d’amor.
Que les nostres paraules no ferisquen,
que les nostres mans no es cansen d’ajudar
i que els nostres peus sàpien caminar sempre al costat dels qui més pateixen.
Fes-nos capaços de tirar arrels profundes,
de romandre fermes quan arriben les crescudes
i de no oblidar mai a aquelles que no poden florir.
Que sapiem sembrar tendresa on hi haja dolor,
justícia on hi haja desigualtat,
esperança on només quede cansament
i vida allí on uns altres només volen acumular i posseir.
I quan alguna vegada el nostre cor s’òmpliga d’arços,
acosta’ns suaument a Tu,
perquè la Ruah torne a esbrossar el nostre camí
i ens recorde qui som i per a què som ací:
per a estimar, per a cuidar, per a compartir
i per a fer d’aquest món una casa més habitable per a totes.
Gràcies per eixe Amor immens
que mai es cansa d’anomenar-nos filles estimades.
Amén.
Quan tornem a escoltar aquest Evangeli, és molt fàcil pensar que Jesús només ens està tirant una brega individual per jutjar al veí. Però si mirem un poc més enllà de nosaltres mateixes, eixa «biga en l’ull» es converteix també en una cosa molt més gran: és eixa ceguesa que encara arrossega la nostra Església, atrapada tantes vegades en un clericalisme on sembla que només el capellà mana, decideix i té la raó, en lloc de repartir les responsabilitats entre tota la comunitat. És una biga que ens afecta a tots i a totes, a tot el laicat, però on les dones ens emportem, sens dubte, la pitjor part, en ser invisibilitzades i no reconegudes com a iguals. Com guiarà un cec a un altre si els qui dirigeixen s’obstinen a ignorar la veu de la comunitat i la dignitat de les dones? No sols cecs, també sords a tantes veus que s’alcen per a demanar justícia, perquè tan sols busquem allò per què a Jesús també ho van matar en una creu: ser part del somni de Déu Mare i Pare, conviure en una comunitat d’iguals on totes i tots puguem aportar els nostres dons, el nostre servei i la nostra responsabilitat, on la nostra dignitat siga tinguda en compte i ningú es quede fora.
L’Evangeli és per a viure’l, no per a llegir-lo dins d’un temple i després oblidar-nos d’allò que allí hem escoltat. L’Evangeli ens l’emportem en el cor i el transmetem amb els nostres actes, amb les nostres paraules i, sobretot, amb la nostra manera de mirar i de tractar a les altres persones. Perquè de poc serveix proclamar un Déu que mestressa i allibera si després construïm espais on unes persones estan a dalt i altres a baix, unes tenen veu i altres han de romandre en silenci.
Però potser el més bonic que ens diu Jesús hui és que «el deixeble, quan acabe el seu aprenentatge, serà com el seu mestre». En aquest món ens han ensenyat que sempre ha d’haver-hi algú a dalt manant i algú a baix obeint en silenci. Però Jesús trenca eixe motle. Ell no vol una Església de líders totpoderosos i seguidores callades o submises; vol companyes i companys de camí, deixebles i deixebles adults, lliures i responsables, capaços de posar els nostres dons al servei de la comunitat. No necessitem demanar permís ni esperar que els «mestres» ens diguen el que valem. La nostra fe també és madura i tenim autoritat per a viure l’Evangeli cara a cara, en una taula horitzontal on el laicadt se sent a la mateixa altura, perquè Jesús mai va necessitar altures per a trobar-se amb les persones. S’asseia en l’herba, caminava pels camins, parlava mirant als ulls, cara a cara, i sobretot, convencia amb les seues obres.
Per això, el canvi comença també per netejar la nostra pròpia mirada en el dia a dia. Ens han educat per a estar sempre examinant amb lupa a les altres: si tal germana compleix o no, com educa als seus fills, com vist, com viu la seua fe o si pren les decisions que nosaltres creiem que hauria de prendre. Eixe costum de buscar-li el «bri» a la companya és el parany perfecte perquè no vegem les bigues que portem dins ni els problemes verdaderament importants que tenim davant. Deixem de ser les jutgesses de les persones que tenim al costat. Llevem-nos primer les nostres pròpies bigues, no per a sentir-nos culpables, sinó per a poder mirar amb més claredat i compassió. Perquè quan deixem de mirar a les altres des del judici, comencem a veure amb els ulls de Déu: uns ulls que no vigilen per a castigar, sinó que miren amb afecte, reconeixen la dignitat, curen les ferides i ajuden a construir una comunitat verdaderament corresponsable.
Que hui sapiem sanar la nostra mirada per a reconéixer-nos, valorar-nos i caminar en verdadera igualtat. Que aprenguem a mirar primer cap a dins, per a després poder mirar cap a fora amb misericòrdia i justícia. I que la nostra Església tinga el valor de llevar-se les seues pròpies bigues per a poder veure, escoltar i reconéixer a totes les persones que formen part d’ella.
Perquè no es tracta de demanar que ens deixen participar ni d’intentar encaixar en un lloc que no és nostre. Les dones no som convidades a l’Església: som Església. La construïm, la sostenim i la fem vida diàriament. I no volem ocupar el lloc de ningú; volem caminar juntes i junts, en igualtat, compartint la responsabilitat i els dons que la Ruah ha sembrat en cadascuna de nosaltres.
Com ens recorda Ivone Gebara, la fe no pot romandre tancada en paraules o estructures que exclouen. La nostra experiència, els nostres cossos, les nostres veus i les nostres vides també són llocs on Déu es revela. I potser hui Jesús ens està dient precisament això: abans de voler corregir la mirada de les altres, deixem que la *Ruah sane la nostra, perquè puguem veure amb claredat el món que Déu somia i treballar juntes i junts per a fer-lo possible.
Oració:
Ruah de Déu,
sana la nostra mirada.
Ajuda’ns a descobrir les bigues que portem dins, eixes que no sempre volem veure, i dona’ns la humilitat necessària per a reconéixer-les sense por.
Deslliura’ns de mirar a les altres des del judici i ensenya’ns a mirar com Jesús: amb tendresa, amb compassió, amb justícia i amb amor.
Que sapiem escoltar les veus que tantes vegades han sigut silenciades, reconéixer els dons de cada persona i construir comunitats on ningú estiga a dalt ni a baix, on totes i tots puguem asseure’ns a la mateixa taula.
I quan tornem a trobar-nos amb les nostres pròpies cegueses, recorda’ns que el teu Amor no ens condemna: ens ajuda a veure, a sanar i a començar de nou.
Feix de la nostra mirada una mirada que cuide, que allibere i que retorne dignitat.
I que, caminant juntes i junts, puguem fer realitat eixe somni teu d’una comunitat d’iguals, on ningú quede fora i on la teua Ruah puga respirar lliurement.
Amén.
Vivim en un món que sembla obstinat a mesurar-lo tot amb comptagotes i, massa vegades, amb les ulleres del conflicte. Ens avaluen per la productivitat, ens exigeixen competir i patim un sistema que calcula al mil·límetre el que ens dona i el que ens lleva. Eixa gasiveria humana es tradueix hui en realitats molt doloroses: en el sofriment implacable que destrueix vides a Gaza, en la crueltat deshumanitzada de les fronteres com Ceuta, o en eixa polarització sorda de la nostra pròpia societat, on sembla que les idees polítiques ens obliguen a mirar a l’altre com un enemic al qual véncer. I desgraciadament, eixa mateixa rigidesa també la vivim dins de l’Església, on els passos cap a la verdadera igualtat de les dones avancen a poc a poc, mesurant els espais com si la dignitat compartida fora un privilegi que algú poguera concedir o dosificar.
Però Jesús hui trenca radicalment amb la lògica del «tant dones, tant vals». Ens parla d’una altra manera de viure, d’una altra manera de relacionar-nos i d’una abundància que no té res a veure amb acumular. Ens parla de l’abundància del cor, d’eixa capacitat de fer el bé sense portar una llibreta de comptes, de perdonar sense convertir el perdó en un deute i d’estimar sense preguntar-nos primer si l’altra persona el mereix. I potser ací està el verdaderament revolucionari de la seua proposta: respondre al mal sense permetre que el mal acabe habitant també en el nostre cor.
Jesús no ens demana que acceptem la violència ni que romanguem callades davant la injustícia. Ens convida a no reproduir allò mateix que volem transformar. A trencar la cadena de l’odi sense afegir més odi, a defensar la dignitat sense deshumanitzar a ningú i a plantar llavors d’humanitat allí on sembla que només queda enfrontament. No és un amor ingenu ni fàcil. És un amor que necessita d’una força molt més gran que les nostres pròpies capacitats. És un amor que només pot brollar quan deixem que la Ruah eixample el nostre cor.
Perquè la nostra Mare i Pare Déu no mestressa a comptagotes. No porta una llibreta on anota els nostres encerts i els nostres errors, ni reparteix la seua tendresa segons els nostres mèrits, les nostres etiquetes o les nostres respostes. El seu amor és gratuït, immens, etern i insondable. És eixa presència que es vessa sobre nosaltres i nosaltres com una mesura «generosa, satisfeta, rebressolada, curulla». I potser per això Jesús ens demana que aprenguem a estimar així: no perquè siga senzill, sinó perquè hem sigut estimades i estimats primer d’una manera que desborda qualsevol mesura.
Acollir aquest missatge ens convida a rebel·lar-nos contra l’egoisme quotidià i contra eixa cultura que ens ensenya a guardar, calcular i retornar cada cosa rebuda. Ens convida a compartir el nostre temps, a escoltar sense presses, a perdonar per a sanar, a cuidar sense esperar recompensa i a construir comunitats on ningú haja de demostrar que mereix ser acollit. Comunitats on dones i homes puguem caminar en verdadera igualtat, on ningú quede al marge i on la dignitat no siga una concessió, sinó el punt de partida.
Tal vegada hui no podem canviar el món sencer, però sí que podem decidir quina mesura posem en les nostres relacions. Podem triar una mesura generosa d’escolta, una mesura satisfeta de respecte, una mesura rebressolada de compassió i una mesura curulla de tendresa. Podem deixar que la Ruah eixample les nostres mans i el nostre cor perquè, allí on arribem, alguna cosa d’eixe Amor immens que mai es cansa d’anomenar-nos filles volgudes puga fer-se visible.
Tant de bo aprenguem cada dia una miqueta més a ser nosaltres i menys jo. A viure des del «nosaltres», des de la cura, la fraternitat, la sororitat i la comunitat. Perquè quan l’amor deixa de preguntar-se quant ha de donar i comença simplement a donar-se, llavors alguna cosa del somni de Déu comença a fer-se realitat entre nosaltres.
« El desafiament és convertir-ens en consol, en aliment i també en crit.» Amparo Navarro Salvador
Oració:
Mare i Pare Déu,
que ens abraces i ens sostens
en el teu Amor sense condicions:
Neta la nostra mirada
dels ressentiments del món
i d’eixe odi que deshumanitza
a qui el crida i fereix a qui el rep.
Ensenya’ns a eixamplar el cor
per a acollir a cada persona
en la seua plena dignitat i igualtat,
especialment allí on la violència,
les fronteres i la injustícia
deixen ferides i vides trencades.
Que hui sapiem regalar
una mesura generosa d’escolta,
una mesura satisfeta de respecte,
una mesura rebressolada de compassió
i una mesura curulla de la teua tendresa maternal.
Que puguem reflectir el teu Amor en la mirada,
la teua misericòrdia en les nostres paraules
i la teua tendresa en els nostres actes.
Bufa, Ruah, dins de nosaltres,
eixampla’ns el cor
i ajuda’ns a viure cada dia
més des del «nosaltres»
i una miqueta menys des del «jo».
Amén.
Hui Lucas ens situa en un escenari preciós i profundament revolucionari: Jesús baixa a la plana, es posa a la nostra altura i, mirant als ulls a les seues deixebles i deixebles, pronuncia unes benaurances i uns laments capaços de sacsejar la nostra vida des dels fonaments. No parla des d’un palau, ni des d’un altar inaccessible, ni des d’un lloc elevat des del qual contemplar als qui estan a baix. Jesús se situa en el sòl, en la plana, en el mateix lloc que xafem nosaltres i nosaltres cada dia. Ran de terra. A la mateixa altura. Sense distàncies. Sense privilegis. Sense jerarquies.
I potser ací comença ja la revolució de l’Evangeli.
La nostra Mare i Pare Déu ens estima amb eixe amor primer, immens i gratuït que només desitja la plenitud i la felicitat de cadascuna de les seues criatures. Per això, quan Jesús proclama «benaurats els pobres», «els que tenen gana» o «els que ara ploren», no està dient que la pobresa, la fam o el sofriment siguen bons. No està fent un elogi del dolor ni convidant-nos a suportar-lo resignadament. Està posant en el centre de la mirada de Déu als qui el món sol deixar en els marges i està anunciant que cap situació d’injustícia tindrà l’última paraula. Està retornant dignitat, esperança i futur als qui tantes vegades han sigut despullats d’ells.
I per a acollir eixa felicitat del Regne, Jesús ens convida a viure des d’una llibertat profunda. Quan apareixen les injustícies perquè uns pocs decideixen xafar els drets dels qui tenen menys força, la fe ens espenta a nomenar-les, denunciar-les i no mirar cap a un altre costat. A ser molestes quan faça falta. A ser coherents amb la nostra condició de filles i fills de la nostra Déu Mare i Pare. Estimar també és ser lliures per a no viure pendents de què parlen bé o malament de nosaltres, perquè la nostra fidelitat no pot ser cega a cap persona, institució o poder. La nostra fidelitat última és a l’Esperit de veritat i de Vida. Estimar és poder entregar-nos per qui més ho necessita, però també alçar la veu quan algú abusa, oprimeix o utilitza el seu poder per a sotmetre a unes altres.
Per això, els «ayes» de Jesús —«Ai de vosaltres, els rics i els assaciats!»— no són una maledicció venjativa pronunciada per un Déu llunyà. Són el lament adolorit d’un Déu Mare i Pare plena de tendresa, a qui li fa mal el sofriment de les seues criatures i que no pot romandre indiferent davant l’abús de les més vulnerables. El perill de la riquesa no està simplement a posseir, sinó a quedar atrapades en ella, a tancar els ulls davant els qui viuen fora de la nostra bambolla de benestar, a arribar a pensar que la nostra abundància no té res a veure amb la manca de les altres.
Perquè també existeix la fam de justícia, de salut, d’habitatge, de dignitat, de pau. Fam d’un futur possible. Fam de ser reconegudes i respectades. Fam de poder viure sense por. Fam d’una cosa tan bàsica i tan urgent hui com un lloguer digne. Basta mirar les nostres fronteres i tantes vides que continuen esperant una oportunitat, o contemplar la realitat de Ceuta i de tantes altres fronteres on la dignitat humana sembla detindre’s davant una tanca.
Tot en la creació està profundament interconnectat. No podem viure permanentment assaciades a costa que unes altres es queden sense res. La vida d’una està lligada a la vida de les altres. I quan una queda arrere, alguna cosa de totes nosaltres es trenca.
Per això també fa mal quan es desmantella el públic: la sanitat que ens cuida, l’educació que ens fa lliures, els serveis socials que sostenen als qui travessen moments de fragilitat. Se’ns repeteix que «no hi ha diners», mentre continuem veient com la riquesa es concentra cada vegada en menys mans. I llavors la xarxa que hauria de sostindre la vida comença a estripar-se. I qui acaba pagant sempre el preu? Les famílies treballadores, les persones més vulnerables i, de manera molt especial, tantes dones que continuen carregant sobre els seus muscles el pes invisible de les cures quan les institucions deixen de sostindre’ls.
I aquesta mateixa realitat aconsegueix també a la nostra pròpia Església.
Mentre en les grans ciutats trobem temples oberts, celebracions freqüents i abundància de recursos, la nostra València rural, i especialment zones com la Regió muntanyenca, viu una realitat molt diferent. Patim les conseqüències d’una estructura massa centralitzada que, a vegades, acaba oblidant els marges. Tenim sacerdots del carrer que són un autèntic regal: homes pròxims, profundament igualitaris, entregats a les seues comunitats i que es desviuen per la seua gent. Però també estan desbordats, atenent tres, quatre o fins i tot #set parròquies alhora. I així, molts temples romanen tancats quasi tota la setmana i la celebració de la taula compartida queda reduïda, moltes vegades, al diumenge.
No obstant això, potser precisament enmig d’aquesta manca està brollant una d’eixes benaurances que Jesús anuncia des de la plana.
Perquè quan la presència institucional no aconsegueix, la comunitat no desapareix. Al contrari: s’organitza, es mou, es cuida i sosté la vida. Són els homes i les dones del poble, en igualtat, els qui prenen el relleu. Som la comunitat la que manté encesa la flama, la que busca camins per a trobar-se, la que obri les portes, la que se saluda, s’escolta, s’acompanya i se sosté. I potser ací estem descobrint una cosa profundament evangèlica: que l’Església no comença en els despatxos, ni depén exclusivament dels qui ocupen llocs d’autoritat. L’Església esdevé allí on les persones es reuneixen, comparteixen, es cuiden i caminen juntes.
L’Església de la plana no necessita estar per damunt de ningú. Necessita estar al costat. Ran de terra. Mirant als ulls. Com Jesús.
Potser aquest és un dels grans desafiaments que encara tenim com a Església: comprendre que l’Evangeli no ens crida a construir estructures cada vegada més altes, sinó comunitats cada vegada més pròximes; no a acumular poder, sinó a repartir-ho; no a parlar des de dalt, sinó a escoltar des de baix; no a decidir per les altres, sinó a caminar amb elles.
Que la Ruah, eixe alé vital que travessa i uneix tot el que està viu, ens regale la llibertat per a entregar-nos, la valentia per a defensar el comuna i el coratge per a alçar la veu quan siga necessari. Que ens ajude a continuar teixint comunitats circulars, fraternes i igualitàries, on ningú haja de posar-se per damunt de ningú i on la cura mútua siga la nostra forma més senzilla i verdadera de fer Església.
I que mai oblidem que el Regne potser se sembla molt a això: a una plana on totes cabem, on ningú queda arrere i on Jesús continua mirant-nos als ulls mentre caminem juntes.
«Lleis hi ha, el que falta és justícia». Ernesto Mallo
Oració:
Déu Mare i Pare de tendresa,
hui volem trobar-te en la plana,
arran de terra,
allí on ningú està per damunt de ningú
i on podem mirar-nos als ulls.
Dona’ns un cor lliure
per a no acostumar-nos al dolor de les altres,
per a no romandre indiferents davant la injustícia,
per a defensar la vida,
el comuna,
la dignitat i l’esperança.
Ensenya’ns a compartir quan tenim,
a sostindre quan algú cau,
a alçar la veu quan siga necessari
i a tendir la mà sempre.
Que el teu Ruah ens espente suaument
a construir comunitats on totes tinguem lloc,
on ningú quede arrere
i on la cura siga la nostra forma
més senzilla i més verdadera de celebrar.
I que mai oblidem
que el teu Regne comença ací,
en la plana,
entre nosaltres,
quan caminem juntes.
Amén.
El relat de Mateo que hui llegim sol presentar-se com una decisió de José davant un fet ja consumat. No obstant això, si afinem l’oïda del cor, la qual cosa ací tenim és una autèntica revolució de les relacions humanes i de la nostra connexió amb la vida, amb la vida de veritat i no amb el conte edulcorat amb el qual tantes vegades se’ns ha presentat aquest passatge. La nostra Mare i Pare Déu no entra en la història a través d’un decret del temple ni des del poder d’un palau; entra a través de la sobirania d’una dona que s’avança a tot i a tots, i de la capacitat d’un home per a deixar-se transformar i canviar la seua manera d’estar en el món.
María no és una espectadora passiva de la seua maternitat. És una dona empoderada, sobirana del seu propi ser, que pren la iniciativa molt abans que José. Ella, en la intimitat de la seua consciència, escolta, raona, discerneix i accepta que la Ruah faça vida en les seues entranyes. Diu un «sí» rotund i valent al misteri, sense saber què pensarà José, què opinarà el seu poble ni què diran les lleis. Arriscant la seua pròpia vida i la seua reputació, assumeix una opció que desafia les lògiques i els mecanismes de control de la seua època perquè l’única cosa que li importa és ser fidel a l’Amor.
En aquesta trobada, la Ruah murmura vida en el ventre de María sense dominació ni possessió, trencant per sempre eixe vell error que associa l’espiritual al masculí i el material a l’inferior, al femení. Ací no hi ha apropiació del cos d’una dona: hi ha respecte, llibertat i vida. I amb això, tots els processos biològics de les dones i de la Terra mateixa queden santificats. La carn material deixa de ser vista com una mica menor per a convertir-se en santuari sagrat, lloc on la divinitat habita, palpita i es fa present.
I enfront d’aquesta dona jove i empoderada que ja ha fet un pas en solitari, l’evangeli ens regala també la conversió de José. Ell ve després, interpel·lat per l’audàcia de María. En escoltar en somni el murmuri diví, renúncia voluntàriament al dret que el sistema li atorgava per a jutjar, assenyalar o imposar el seu poder. Trenca amb el mandat de l’orgull i del control i tria la corresponsabilitat i la cura.
José decideix no ser el cap que domina, sinó el company que camina al costat. No necessita apropiar-se de María per a protegir-la, ni ocupar el centre per a complir la seua missió. Es converteix en un home atent, disponible i cuidador, vigilant del benestar de María i de Jesús.
En aquesta llar de Natzaret naix així una ecologia meravellosa de les relacions: un home i una dona que no es jerarquitzen, sinó que es cuiden mútuament i sostenen junts la vulnerabilitat de la vida. L’Emmanuel, la nostra Mare i Pare Déu-amb-nosaltres —amb tota la humanitat i amb cada racó de la creació—, es fa possible perquè va haver-hi una dona valenta que va obrir el seu cos i la seua vida a l’acció de la Ruah des de la llibertat, i un home just que va preferir la compassió i la corresponsabilitat al poder.
Potser per això aquest evangeli ha hui tant de dir-nos. Perquè també nosaltres vivim envoltats de discursos que pretenen dir-nos com hem de ser, quin lloc hem d’ocupar i quin paper correspon a cada persona. I enfront d’eixes veus, Natzaret ens recorda que el Regne comença quan deixem de viure des de la dominació i aprenem a relacionar-nos des de la llibertat, la cura i la igualtat.
Enmig de les rutines d’aquest dia, sapiem defensar aquesta mateixa clau enfront dels corrents del nostre món que pretenen fer-nos retrocedir. Enfront dels discursos que busquen instrumentalitzar a la dona tradicional com una bandera de submissió, per a confinar-nos de nou a l’aïllament de la llar i a una cura invisible i sense reconeixement, María s’alça davant nosaltres com una dona lliure, plena i sobirana.
Però María no camina sola. Al seu costat està també José, aprenent a desprendre’s dels privilegis que li atorgava la seua condició d’home per a convertir-se en company. I potser ací trobem una crida que continua sent profundament actual: que les dones puguem habitar la nostra llibertat amb la tendresa ferma de María, i que tants homes puguen descobrir, com José, que compartir les cures, renunciar al poder i caminar al costat no els fa menys homes, sinó més humans.
Continuem teixint, en les nostres famílies, en les nostres comunitats, en els nostres llocs de treball i en les nostres lluites, relacions noves on ningú necessite dominar per a sentir-se segur, on les cures siguen reconegudes i compartides i on la dignitat de cada persona siga defensada. Relacions capaces de sostindre la fragilitat sense convertir-la en dependència, i capaces de reconéixer que ningú se salva en soledat.
Potser ací, en eixe mode nou de relacionar-nos, torne a nàixer l’Emmanuel.
I llavors podrem comprendre que el Regne no arriba des de dalt, imposat pels qui tenen poder. El Regne comença moltes vegades en llocs xicotets i aparentment insignificants: en el cos d’una dona que diu sí des de la seua llibertat, en un home que decideix cuidar en lloc de dominar, en una família que comparteix el poc que té, en una comunitat que sosté a qui ho necessita i en tantes persones que, cada dia, continuen creient que un altre món és possible.
Perquè l’esperança no consisteix a pensar que tot eixirà bé. Consisteix a continuar creient que la nostra vida, les nostres decisions i les nostres lluites tenen sentit, fins i tot quan encara no podem veure el resultat.
«L’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que alguna cosa eixirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com resulte.» Václav Havel.
Oració:
María de Natzaret, Mare, amiga i verdadera germana nostra.
Vas dir sí, i el món es va detindre per un instant perquè la nostra
Mare i Pare Déu creara vida en el teu ventre beneït i salvatge.
El teu cos va ser el sagrari de tota la creació, on
vas albergar la llavor de la divinitat encarnada i suau per la qual tot va ser
creat.
El teu cos va ser estimat i habitat per la Ruah. I el teu cor valent i assenyat va saber
mantindre’s net del món però ple de Déu.
Els teus dubtes, les teues incerteses, les teues sospites, les teues llàgrimes i
les teues pors s’amuntegaven en el pit, però vas dir que si… perquè sabies que el
regne començava en eixe mateix instant.
Eixe regne que somiaves, on la humanitat fora més solidària, més amable,
més compartida i amb més igualtat.
Vas somiar somnis de l’Esperit de vida, vas somiar amb una societat sense
classes, sense diferències, amb pa i alegria compartida. Vas somiar el somni de Déu. I vas gestar en el teu
ventre l’esperança de la humanitat feta nadó…
I llavors va aparéixer José.
També ell va haver d’aprendre a escoltar.
Va haver de desmuntar dins de si les veus que li deien què havia de fer un home, quin dret tenia sobre aquella dona, què esperava d’ell la societat. I enmig de la nit, quan tot semblava confús, va escoltar una altra veu: la veu de la Ruah que li demanava no tindre por.
I José va creure.
Va creure en María.
Va creure en aquella vida que creixia en ella.
Va creure que estimar no era posseir, sinó cuidar.
Que ser home no era manar, sinó caminar al costat.
Que la justícia podia tindre rostre de tendresa.
Gràcies, José, perquè també tu ens ensenyes que hi ha conversions que comencen quan deixem de voler tindre raó i aprenem a escoltar.
Fes-nos, Déu Mare i Pare, dones com María: lliures, valents, capaços d’escoltar la vida que batega dins de nosaltres i de defensar-la amb totes les nostres forces.
Fes-nos homes com José: companys i no amos, cuidadors i no vigilants, capaços de desmuntar privilegis i de caminar al costat de les dones des de la igualtat.
I fes-nos comunitat.
Una comunitat on ningú haja de carregar tot sol amb les seues pors, on la cura siga compartida, on el pa aconseguisca per a totes i tots, on les diferències no es convertisquen en desigualtats i on cap persona siga descartada.
Que sapiem reconéixer a l’Emmanuel allí on la vida està naixent:
en una dona que resisteix,
en un home que canvia,
en una família que se sosté amb poc,
en una companya que tendeix la mà,
en qui comparteix el que té,
en qui lluita per un treball digne,
en qui no es resigna davant la injustícia.
Perquè tu, Déu-amb-nosaltres, continues naixent.
Continues fent-te carn en els nostres cossos, a les nostres cases, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball i en cada xicotet gest d’amor que desafia a l’egoisme.
Que la Ruah ens fecunde també a nosaltres i a nosaltres amb la seua força creadora.
Que ens trobe disponibles, però mai sotmeses;
humils, però mai resignades;
tendres, però mai indiferents;
valents, però mai violentes.
I quan arribe la por, recorda’ns les paraules que va escoltar José:
«No tingues por».
No temes obrir la porta.
No temes acollir.
No temes canviar.
No temes estimar d’una altra manera.
Perquè potser ací, precisament ací, està naixent de nou l’Emmanuel:
Déu-amb-nosaltres.
Déu enmig de la vida.
Amén.
Hui l’Evangeli ens fica de ple en la sinagoga. És dissabte i allí estan els escribes i fariseus, a l’aguait, vigilant cada moviment de Jesús per a veure si se salta les normes. I enmig d’aquell ambient tibant hi ha un home amb la mà dreta paralitzada, una persona que sembla quedar reduïda a la seua limitació mentre els qui haurien d’estar preocupats per la seua vida només estan pendents de trobar un motiu per a acusar a Jesús.
Però Jesús canvia completament l’escena. No permet que aquell home romanga amagat, apartat o convertit en objecte de mirades. Ho crida, ho posa al mig i li retorna un lloc. «Alça’t i posa’t al mig». Quina força tenen aquestes paraules. Jesús no sols vol curar la seua mà; vol que torne a ocupar l’espai que li correspon, que siga visible, que la seua vida torne a contar. Enfront dels qui prefereixen que el vulnerable romanga en els marges, Jesús col·loca a la persona en el centre.
I llavors apareix una pregunta que travessa els segles i arriba fins nosaltres: «Què està permés en dissabte?, fer el bé o el mal, salvar una vida o destruir-la?». Jesús no entra en el seu joc. No accepta una religió que puga utilitzar la norma per a justificar la indiferència. Per a Ell, i per a la nostra Mare i Pare Déu, cap llei pot estar per damunt de la vida, de la dignitat i de la cura. Perquè quan una norma deixa de servir a les persones, quan una estructura protegeix privilegis mentre unes altres pateixen, una cosa profundament humana i profundament evangèlic s’ha perdut pel camí.
Eixe «aguaite» també ens resulta tristament familiar. A vegades, dins de la nostra pròpia Església, continuem trobant pors davant el diferent, davant els qui qüestionen estructures massa rígides o reclamen canvis que facen possible una igualtat real. Ho vivim especialment les dones quan reivindiquem, des del nostre baptisme, una participació plena en la vida de l’Església: ser allí on es prenen les decisions, en la litúrgia, en els espais de responsabilitat i també, i sobretot, en el compromís quotidià a peu de carrer, allí on l’Evangeli es fa carn acompanyant, cuidant, defensant i sostenint la vida.
Perquè potser també nosaltres portem massa temps sentint que hem d’esperar, que encara no és el moment, que les coses sempre s’han fet així. Però Jesús no li diu a l’home: «Queda’t on estàs». Li diu: «Alça’t». I després: «Estén la teua mà».
I ací succeeix el miracle de la dignitat. Aquella mà que estava paralitzada torna a ser capaç d’actuar. En el context d’aquell home, la mà dreta estava estretament vinculada amb la capacitat de treballar, sostindre, relacionar-se i desembolicar-se en la vida. Jesús no ho fa dependent dels altres: li retorna capacitat, autonomia i possibilitat de participar. I quina bella imatge per a nosaltres, dones, tantes vegades invisibilitzades o apartades d’espais on també tenim dons, paraula, experiència i capacitat per a construir comunitat.
Jesús ens recorda que el projecte de Déu no naix de l’exclusió, sinó d’un discipulat d’iguals; no d’uns pocs que decideixen i altres que obeeixen, sinó d’una comunitat on cada persona pot posar les seues mans, la seua veu i la seua vida al servei de les altres.
I mentre ells romanen tancats en la seua còlera, Jesús continua mirant la vida. Perquè una societat que descarta, que margina, que alça murs per a protegir als qui tenen més mentre espenta la pobresa cap a les perifèries, és una societat que necessita canviar la mirada. També la nostra Església necessita preguntar-se quines persones estem deixant en els marges, quines veus seguim sense escoltar, quines mans romanen paralitzades perquè mai els hem permés arribar al centre.
Per això aquest Evangeli també ens parla hui de les nostres pròpies mans. De les vegades que romanen quietes davant la precarietat laboral, davant la desigualtat, davant la bretxa de gènere, davant els qui viuen en la pobresa, davant els qui busquen un lloc on sentir-se acolliments, davant les persones migrants que troben tanques i fronteres on esperaven trobar humanitat. Podem mirar, indignar-nos i continuar caminant… o podem estendre la mà.
Estendre la mà significa implicar-nos. Significa tocar la realitat, acompanyar, cuidar, denunciar allò que destrueix la vida i bastir ponts allí on uns altres alcen murs. Significa posar els nostres dons al servei de les altres i deixar que la Ruah ens traga de les nostres pròpies paràlisis.
Perquè Jesús no ens demana mans perfectes. Ens demana mans disponibles.
Potser la mà paralitzada de l’Evangeli és també hui la paràlisi moral del nostre món davant allò que ja no hauria de deixar-nos indiferents. Se’ns paralitzen les mans quan veiem la injustícia i no actuem, quan coneixem el sofriment i mirem cap a un altre costat, quan el costum aconsegueix que deixem de commoure’ns.
Per això hui vull escoltar de nou la veu de Jesús:
«Alça’t. Posa’t al mig. Estén la teua mà».
I vull demanar-li a la Ruah que bufe sobretot allò que tenim paralitzat, que ens retorne la capacitat de commoure’ns i la valentia d’actuar.
Perquè potser el miracle que el nostre món necessita no siga que desapareguen totes les ferides, sinó que deixem de passar de llarg davant elles.
“La mà paralitzada del relat és hui la paràlisi moral del nostre món davant l’evident: se’ns congela l’acció enfront de la bretxa de gènere, la precarietat laboral o el dolor desatés en les tanques de Ceuta. Resar aquest Evangeli és demanar-li a Déu que ens retorne la capacitat de commoure’ns i actuar”.
Oració:
Mare i Pare Déu,
hui m’acoste a Tu
amb les meues mans obertes,
tal com estan:
a vegades cansades,
a vegades ferides,
a vegades paralitzades per la por,
per la impotència
o per tantes coses que no sé com canviar.
Mira’m com vas mirar a aquell home.
No mires primer les meues limitacions,
ni allò que no puc fer.
Mira el meu desig de viure,
de servir,
d’estimar
i de continuar caminant amb tu.
I quan em trobe paralitzada,
quan la por em faça amagar les mans,
quan la comoditat em faça mirar cap a un altre costat,
dis-me també a mi:
«Alça’t. Posa’t al mig. Estén la teua mà».
Que no tinga por d’ocupar el meu lloc.
Que no permeta que ningú em faça xicoteta,
ni que cap norma,
cap estructura
ni cap poder
em convença que les meues mans
no són necessàries.
Ensenya’m a estendre-les
cap a qui necessita ajuda,
cap a qui està sola,
cap a qui ha sigut descartada,
cap a qui viu en la pobresa,
cap a qui no troba treball,
cap a qui pateix en silenci,
cap a qui necessita simplement
que algú la mire i li diga:
«Soc ací amb tu».
Ruah,
bufa sobre les nostres mans paralitzades.
Desperta en nosaltres
la capacitat de commoure’ns,
d’indignar-nos davant la injustícia
i de convertir la nostra indignació
en tendresa que es compromet.
Que mai oblidem
que per a Jesús
fer el bé estava per damunt de la norma,
la vida per damunt de la llei
i la dignitat de cada persona
per damunt de qualsevol privilegi.
I quan algú vulga dir-nos
que no és el moment,
que no correspon,
que sempre s’ha fet així,
que les nostres mans han de romandre quietes,
fes-nos recordar a Jesús
mirant d’enfront dels
qui volien acusar-lo.
I dona’ns el valor d’estendre-les.
Perquè potser el miracle que hui necessita el nostre món
no siga que desapareguen les ferides,
sinó que deixem de passar de llarg davant elles.
Amén.
Sovint llegim aquest passatge com un manual de correcció fraterna, quasi com una llista de normes per a solucionar els conflictes dins de la comunitat. No obstant això, hui Jesús ens ofereix una mirada molt més profunda i alliberadora, plena de senzillesa i de tendresa, que ens convida a eixamplar la nostra manera de sentir la presència de La nostra Mare i Pare Déu, a reconéixer-nos en radical igualtat i a redescobrir el verdader sentit del perdó i de la reconciliació.
Quan Jesús ens diu que on «dos o tres estan reunits en el meu nom» allí està Ell, no està canviant el lloc on habita Déu. Déu no es muda ni canvia de lloc, perquè ja ho habita tot. Déu està en el temple, clar que sí, quan els qui som allí ens reunim de veritat, amb el cor centrat en Ell. Però Jesús ens recorda que eixa presència amorosa no està tancada entre murs de pedra, ni reservada per a les grans cerimònies, ni guardada en exclusiva per lleis humanes. La Ruah no pot ser tancada, perquè el seu amor desborda qualsevol frontera que vulguem posar-li.
La nostra Mare i Pare Déu és allí on la vida es troba, es cuida i se sosté. El sagrat esclata allí on hi ha una trobada verdadera, proximitat i cura mútua. Per això, L’Esperit habita en la cuina on es comparteixen els cansaments del dia, en una taula d’equip on es pensa i es treballa per la justícia, en un passeig silenciós al costat de la mar o en una conversa sincera que aconsegueix sanar una ferida. El fil invisible de l’amor que ens uneix a les altres persones pot convertir-se en el nostre verdader altar. Però la divinitat també habita on hi ha dolor: en eixe cor trencat a la vora de Ceuta, en la dona treballadora que no arriba a fi de mes, en les xiquetes i xiquets que pateixen assetjament per sentir-se diferents, en la parella que viu en una estació, en els qui sobreviuen des de la marginalitat i en tantes vides que cada dia han de lluitar per a ser reconegudes i tractades amb dignitat.
I llavors eixe «dos o tres» comença a fer-se molt més gran. S’eixampla fins a abraçar tota la creació, perquè res del que existeix està separat de Déu ni dels altres. L’univers sencer pot convertir-se en un sagrari vivent. La Ruah, l’Esperit que encoratja la vida, no ens espera solament dins d’una església: està bategant des de sempre en el rumor de la mar, en la força diminuta d’una llavor que trenca la terra, en l’aire que respirem, en l’aigua que corre, en els arbres que ens ofereixen ombra i en la bellesa immensa de la naturalesa. Tot està connectat, tot participa de la vida i tot ens parla d’una mateixa Font. Pujar a una muntanya, contemplar l’horitzó des de la riba de la mar o caminar al costat d’un riu pot convertir-se també en una forma d’oració, perquè la creació ens descobreix la presència d’eixe Esperit que sosté i renova la vida.
I si tota la creació és obra de la nostra Mare i Pare Déu i el seu Esperit encoratja en ella, aquesta veritat també dinamita qualsevol intent d’establir desigualtats entre les seues criatures. Jesús ens està dient, amb la seua vida i amb la seua manera de relacionar-se, que les dones som tan vàlides com qualsevol altra persona i mereixem exactament el mateix tracte, la mateixa dignitat, la mateixa veu i les mateixes oportunitats. Com a part d’aquesta creació, compartim a més eixa bella capacitat de crear vida, pensament, vincles i comunitat. Per això, a l’Església estem cridades a viure una igualtat real: amb la mateixa dignitat per a cuidar, acompanyar, proclamar la Paraula, interpretar l’Evangeli, prendre decisions i participar plenament en la construcció de la comunitat. En el somni de Jesús no hi ha criatures de primera i de segona categoria.
I és precisament des d’aquesta profunda interconnexió i dignitat compartida des d’on el perdó cobra tot el seu sentit. Si totes i tots som criatures de La nostra Mare i Pare Déu, si estem fets de la mateixa fragilitat i sostinguts pel mateix amor, com podem obstinar-nos a viure atrapades en l’enuig, el ressentiment o el rancor? Totes som humanes. Totes cometem errors. Tots i totes tenim les nostres debilitats. No som deesses, encara que portem dins una espurna divina. Entropessem, ferim, ens equivoquem i, a vegades, pequem contra la comunitat deixant-nos portar per la vanitat, l’egoisme, l’orgull o la necessitat de tindre raó.
I hi ha una cosa curiosa: quan som nosaltres mateixes els qui fallem, solem trobar ràpidament una explicació que ens justifique i ens permeta perdonar-nos. No obstant això, quan és l’altra persona la que s’equivoca, quant ens costa tindre amb ella eixa mateixa compassió! Potser Jesús ens està convidant precisament a trencar eixa mesura desigual amb la qual jutgem a les altres i a nosaltres mateixes.
Per això, el verdaderament bell que ens proposa Jesús no és humiliar a qui ha comés una falta ni assenyalar-la davant dels altres. És buscar-la. Acostar-nos. Parlar des de la veritat, però també des de l’amor. Fer-li entendre que el seu error ha obert una ferida i que eixa ferida fa mal, però que no volem castigar-la, sinó intentar sanar juntes. Perquè corregir també pot ser una manera d’estimar quan naix del desig de recuperar a la persona i no de destruir-la. És semblant al que fem quan una criatura xicoteta s’equivoca: la corregim, sí, però no deixem d’estimar-la ni un sol instant. Precisament perquè la volem, posem límits, ensenyem, acompanyem i tornem a tendir la mà. Potser així és també l’amor de Déu amb nosaltres: un amor que no nega els nostres errors, però que mai deixa de mirar-nos com a criatures xicotetes, fràgils i profundament estimades.
I potser ací apareix una de les paraules més boniques de l’Evangeli: deslligar. Jesús ens parla d’allò que lliguem i d’allò que deslliguem. Quantes coses mantenim lligades dins de nosaltres? Ferides antigues, enutjos, prejudicis, culpes, etiquetes, ressentiments, paraules que mai vam dir o que continuem repetint-nos per dins. Tal vegada seguir a Jesús consistisca també a aprendre a deslligar. Deslligar el rancor perquè torne a entrar la tendresa. Deslligar el judici per a deixar espai a la comprensió. Deslligar la desigualtat perquè puga créixer la justícia. Deslligar la por perquè la llibertat torne a respirar. Deslligar allò que oprimeix la vida perquè la vida puga alçar-se.
Quan ens unim en el nom de Jesús —que és el nom de l’Amor, de la Justícia, de la Igualtat i de la cura de la vida— els nostres ulls s’obrin i comencem a descobrir que Déu no està lluny de la nostra realitat. És ací. En la bellesa de la Terra i en el rostre de cada germà i de cada germana. Està en qui ens necessita i també en qui ens incomoda. Està en qui ens abraça i en qui encara necessita aprendre a fer-ho. Està en el xicotet, en el senzill, en el quotidià i en cada criatura d’aquest món.
Potser per això Jesús acaba recordant-nos una cosa tan senzilla i, al mateix temps, tan immens: «On dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells». No necessitem grans temples ni grans discursos. A vegades n’hi ha prou amb dues persones que es troben des del cor, que s’escolten, que es cuiden, que es perdonen, que busquen juntes la justícia i que decideixen posar-se del costat de la vida.
I allí, enmig d’elles, està Jesús.
El món està ple de la presència de Déu. Cada criatura pot convertir-es per a nosaltres en una paraula d’amor, una cridada a cuidar i una mostra de la seua tendresa.
Oració:
Tu, Mare i Pare de la tendresa, que al costat de la Ruah plenes de vida tota la creació i ens fas part d’ella, ensenya’ns a viure des de l’amor que no exclou, que no jutja, que no humilia i que mai deixa a ningú fora. Ensenya’ns a estimar a les nostres germanes i germans, a compartir, a abraçar, a acollir i a perdonar.
A perdonar a les altres com desitgem que ens perdonen a nosaltres, i a mirar-nos també amb tendresa quan descobrim les nostres pròpies ferides i equivocacions.
Perdona les meues fallades en l’amor, els meus egoismes quan jutge, la meua vanitat quan em sent privilegiada, la meua malaptesa quan crec que puc fer-ho tot sola i eixes ganes d’eixir corrent quan les coses no són tan boniques com jo havia imaginat. Ajuda’m a reconéixer que també jo necessite ser acollida, compresa i perdonada.
Que sàpia descobrir en l’altra persona l’amor que Tu has sembrat en cadascuna de nosaltres. Que puga reconéixer la seua vàlua, la seua força, la seua veritat i la seua dignitat. Que no jutge sense conéixer, que no ferisca sense adonar-me i que no actue sense respectar. Que aprenga a parlar des de la veritat, però sempre amb tendresa; a corregir sense humiliar i a posar límits sense deixar d’estimar.
Ensenya’m també a perdonar-me a mi mateixa, perquè a vegades soc massa dura amb les meues pròpies fragilitats. I ensenya’m a perdonar a les altres quan fallen, recordant que també elles caminen amb les seues ferides, les seues pors i les seues pròpies lluites.
Obri els meus ulls perquè puga reconéixer la teua presència en tota la creació. Perdona’m quan oblide que la Terra respira, que l’aigua té vida, que els arbres sostenen els nostres dies i que cada criatura guarda en els seus batecs una part d’eixe misteri que anomenem Déu Mare i Pare. Fes-me més conscient, més acurada i més agraïda amb la casa comuna que compartim.
Que la teua abraçada s’estenga com l’heura, abraçant cada racó, cada vida, cada ferida.
Que ningú haja de quedar-se fora esperant ser perdonat.
Que sapiem construir comunitats que acullen i estimen, que reconforten i reconcilien, que sàpien escoltar abans de jutjar i tendir la mà abans d’assenyalar.
Que aprenguem a deslligar tot allò que oprimeix, separa i fa mal, perquè puguem lligar en la Terra allò que Tu desitges veure també lligat en el cel: la justícia, la dignitat, la igualtat, la fraternitat, la cura i la vida.
I que el nostre cor siga capaç de rebre eixe amor teu que plena i desborda, eixe amor que acull sense límits i que pot transformar les nostres xicotetes decisions en llavors d’una vida més digna, més lliure i més humana.
Ruah de Déu, bufa en nosaltres.
Deslliga els nostres nusos.
Ensenya’ns a estimar.
I feix de nosaltres una comunitat on ningú haja de quedar-se fora.
Amén.
Si mirem a poc a poc el camí pel qual passa Jesús, descobrim de seguida una cosa molt senzilla: els seus amics tenen gana. Les seues mans arranquen unes espigues, les freguen i mengen. No hi ha abundància, ni taula preparada, ni aliment assegurat; només unes mans buscant el necessari per a continuar caminant. I aquest gest em porta directament a tantes dones que, al llarg de la història, han sostingut la vida fent precisament això: arreplegant el que quedava en els camps, estirant el pa, aprofitant cada aliment, fent malabarismes perquè aconseguira per a totes i tots. Dones que han conegut massa bé la preocupació de mirar un rebost quasi buit i preguntar-se què posaran demà sobre la taula, dones que han sostingut la vida des d’una economia invisible de cures, de solidaritat i de supervivència.
I llavors apareixen les mirades que vigilen. Els fariseus no veuen a persones amb fam, veuen una norma incomplida; veuen una infracció on Jesús veu una necessitat. I potser ací està una de les grans preguntes que aquest Evangeli ens deixa hui: què veiem quan mirem la realitat? Veiem expedients, davanteres, números, estadístiques, procediments i lleis, o som capaces de veure rostres, cossos cansats, històries, por, fred, fam i esperança?
Perquè les lleis són necessàries, però cap llei pot convertir en menys humana a una persona. I quan una norma deixa de protegir la vida per a acabar justificant el rebuig, l’exclusió o el menyspreu, potser hem de tornar a escoltar a Jesús. Ho veiem també en tantes realitats del nostre món i, de manera especial, en la situació de les persones migrants que arriben a les nostres fronteres. Podem parlar de fronteres, de procediments, de repatriacions, de dificultats per a les ciutats d’acolliment i de la necessitat de buscar respostes justes i sostenibles; tot això forma part d’una realitat complexa que no podem simplificar. Però hi ha alguna cosa que no hauria de ser negociable: cap persona deixa de ser persona en travessar una frontera.
I quan escoltem paraules que converteixen als qui arriben en una amenaça, quan es parla de «invasió» per a despertar por i odi, potser Jesús torna a preguntar-nos què estem veient. Perquè Jesús no mira una invasió: Jesús mira persones. Persones que arriben mullades, cansades, espantades, famolenques; persones que tenen una història que desconeixem i un futur que encara no saben on trobar. I Jesús s’acosta. No pregunta primer pels papers, ni de quin país venen, ni quina religió professen, ni si són d’ací o d’allí. Pregunta on està la fam.
I això també ens interpel·la quan mirem els nostres propis barris. Quan trobem famílies obreres fent verdaders malabarismes per a pagar el lloguer, la llum, els aliments o les medicines; quan hi ha persones majors que viuen soles; quan algú té treball, però no aconsegueix arribar a fi de mes; quan algú dorm en companyia de la seua pròpia soledat. Perquè també existeix la fam de companyia, la fam de ser escoltada, la fam de pertànyer, la fam que algú pronuncie el nostre nom amb afecte, la fam de sentir que encara tenim un lloc en la taula. I potser eixa és una de les coses més revolucionàries que ens ensenya Jesús: que la fam mai hauria de ser jutjada, hauria de ser atesa.
Per això torne a aquelles dones que espigolaven després de les collites, dones que arreplegaven allò que havia quedat arrere per a portar-ho a casa, dones de diferents cultures i credos que coneixien la duresa de la vida i que moltes vegades compartien entre elles el poc que tenien. Perquè quan falta el pa apareix la creativitat de les dones; quan falta diners apareix la xarxa; quan falta una mà apareix una altra; quan una família no pot, una altra ajuda. I així, en patis, barris, veïnats i comunitats, s’ha sostingut la vida durant generacions. Potser eixes dones van comprendre molt abans que nosaltres que el pa només té sentit quan es comparteix.
I hui continuen existint persones que, davant qui arriba amb fam i fred, ofereixen menjar, mantes, escolta, companyia i abraçades. Persones que s’acosten allí on uns altres alcen murs, persones que són capaces d’arriscar fins i tot la seua pròpia tranquil·litat per cuidar a qui està patint. Ací també està Jesús. Jesús estaria repartint pa amb elles, oferint una abraçada al qual tremola, asseient-se al costat del qual ningú vol mirar i, probablement, tornaria a incomodar als qui utilitzen la norma per a deixar fora als qui ja estan massa fora de tot.
Perquè Jesús no va vindre a ensenyar-nos a complir lleis a qualsevol preu; vi a ensenyar-nos a posar la vida en el centre. «El Fill de l’home és senyor del dissabte». Com si ens diguera: quan una norma i una persona es troben cara a cara, mira primer a la persona; quan la llei i la fam es creuen, escolta primer a la fam; quan una estructura exclou, cerca com obrir una porta; quan algú cau, no preguntes primer per què va caure: acosta’t i ajuda-ho a alçar-se.
La nostra Déu Mare i Pare no pot reconéixer-se en allò que deshumanitza. La seua presència s’assembla molt més a eixes mans que arrepleguen, comparteixen, abracen i sostenen. Per això hui vull demanar a la Ruah una mirada neta, una mirada capaç de travessar les etiquetes i descobrir persones; vull demanar-li que ens lleve la por que ens paralitza i ens regale la valentia necessària per a acostar-nos, que ens ajude a reconéixer tots els fams que existeixen al nostre voltant i a no acostumar-nos mai a elles.
Fam de pa. Fam de justícia. Fam de companyia. Fam d’acolliment. Fam d’integració. Fam de respecte. Fam de dignitat.
I que les nostres mans aprenguen a espigolar allí on uns altres només veuen desaprofitament; que sapiem arreplegar el que queda, compartir el que tenim, obrir les nostres taules, obrir les nostres comunitats, obrir els nostres cors. Perquè potser el verdader miracle no és que mai torne a existir fam. Potser el miracle comença quan ningú que tinga gana trobe una porta tancada.
«Els lleis que no naixen de l’amor mai podran portar pau ni llibertat».
«Si és bo socórrer al necessitat, és millor el fer de manera que no hi haja necessitats que necessiten socors».
— Guillem Rovirosa
Oració:
Ruah, Mare i alé de la vida:
Hui venim davant teu amb les nostres mans obertes.
Ensenya’ns a reconéixer la fam que existeix al nostre voltant.
La fam de pa de qui no té què portar a la seua taula.
La fam de companyia de qui viu en soledat.
La fam d’acolliment de qui arriba i no troba un lloc.
La fam de pertinença de qui sempre se sent diferent.
La fam de respecte de qui ha sigut humiliat.
La fam de dignitat de qui ha hagut de sobreviure massa temps.
No permetes que ens acostumem al dolor de ningú.
Que mai mirem primer la norma i després el rostre.
Que mai confonguem seguretat amb por,
ni frontera amb mur,
ni diferència amb amenaça.
Dona’ns ulls per a veure a la persona abans que la seua etiqueta.
Dona’ns sentits per a escoltar la seua història.
Dona’ns cor per a deixar-nos tocar pel seu sofriment.
I dona’ns mans.
Mans com les d’aquelles dones que espigolaven després de la collita.
Mans que arrepleguen.
Mans que comparteixen.
Mans que pasten el pa.
Mans que alcen.
Mans que abracen.
Mans que no pregunten si algú mereix ajuda abans d’ajudar.
Feix de les nostres comunitats taules grans,
on ningú haja de demanar permís per a sentir-se digne.
Que sapiem obrir espai,
fer lloc,
compartir el poc,
i caminar al costat de qui arriba cansat.
I quan tinguem por,
recorda’ns a Jesús caminant entre les espigues.
Amb els seus amics famolencs.
Amb les seues mans plenes de blat.
I amb una certesa que travessa tots els temps:
la vida està per damunt de la norma,
l’amor està per damunt de la por,
i la dignitat de cada persona està per damunt de qualsevol frontera.
Ruah, ensenya’ns a tindre gana de justícia.
Fam de fraternitat.
Fam de sororitat.
Fam d’un món on ningú haja de demanar perdó per necessitar pa.
I quan trobem a algú amb fam,
que no passem de llarg.
Que sapiem acostar-nos.
Que sapiem compartir.
Que sapiem quedar-nos.
Amén.
Els fariseus i els escribes critiquen a Jesús perquè els seus deixebles no dejunen com els altres. Però Jesús no entra en el seu joc. No es posa a discutir sobre qui compleix millor les normes, sinó que desplaça la mirada cap a una cosa molt més profunda: la vida que compartim, l’alegria que celebrem i les persones amb les quals ens asseiem a la taula.
Jesús ens parla d’unes noces, d’una festa, d’una taula plena de vida. Perquè el Regne que anuncia no és un lloc trist ni una espiritualitat de sacrificis buits. És una taula on ningú sobra, una comunitat on totes les persones tenen un lloc i on l’alegria es comparteix. Jesús no ve a ensenyar-nos a complir ritus per complir-los, sinó a descobrir que la nostra fe només té sentit quan es converteix en vida entregada, en cura, en fraternitat i en solidaritat.
El dejuni pot ser una eina bella per a buidar-nos del que ens sobra i obrir espai a Déu. Però de què serveix buidar l’estómac si continuem plenes d’egoisme? De què serveix colpejar-nos el pit dins del temple si romanem indiferents davant qui pateix fora d’ell?
Potser el verdader dejuni és compartir el nostre pa, el nostre temps, els nostres recursos i la nostra tendresa. Dejunar d’indiferència. Dejunar de prejudicis. Dejunar de privilegis. Dejunar d’eixa necessitat de tindre sempre raó. I fer lloc als qui tantes vegades queden fora: els qui viuen en els marges, els qui són invisibilitzades, els qui pateixen, els qui no arriben a fi de mes, els qui han sigut apartades dels espais on es prenen les decisions.
Perquè potser la taula compartida és una de les oracions més belles que podem oferir a Déu.
Jesús parla després d’un mantell nou i d’un pedaç. I ací em sembla que ens fa l’ullet preciós a tantes dones que, durant segles, hem cosit, apedaçat, cura i sostingut la vida quasi sempre des de la invisibilitat.
Però Jesús ens adverteix: el nou no pot convertir-se en un simple pegat del vell.
I aquesta paraula m’interpel·la especialment quan pense en una Església que encara arrossega estructures, llenguatges i maneres de poder profundament patriarcals. No podem agafar la novetat del feminisme, de la igualtat i de la dignitat de totes les persones i col·locar-la simplement com un xicotet pedaç sobre un vestit antic que ja no pot contindre l’Evangeli que Jesús ens va anunciar.
Necessitem atrevir-nos a confeccionar un vestit nou.
Un vestit teixit amb igualtat, participació, escolta, corresponsabilitat i justícia. Un vestit on les dones no siguem convidades de segona fila, sinó protagonistes amb veu plena. On puguem participar en les decisions, en els ministeris, en la teologia, en els espais de responsabilitat i en la construcció de la comunitat amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els nostres germans.
Perquè el feminisme no pretén invertir les relacions de poder perquè ara unes manen sobre uns altres. Cerca una cosa molt més revolucionària: que ningú haja de manar sobre ningú. Que puguem construir relacions horitzontals, comunitats circulars i espais on el poder es transforme en servei.
Això sí s’assembla a l’Evangeli de Jesús.
I llavors apareix l’altra imatge: el vi nou i els odres nous.
El vi de Jesús és una proposta viva, desbordant, revolucionària. És compassió, tendresa, llibertat, justícia, acolliment. És posar a la persona per damunt de la norma, la vida per damunt del ritual, l’amor per damunt de la por.
Però el vi nou necessita odres capaços d’eixamplar-se.
Si intentem contindre la novetat de Jesús dins d’estructures rígides, tancades i envellides, acabaran rebentant. No perquè el vi siga massa fort, sinó perquè el recipient ja no té capacitat per a deixar-se transformar.
I potser ací està la nostra resistència.
A vegades preferim el vi anyenc perquè el conegut tranquil·litza. Perquè les velles formes ens resulten còmodes, fins i tot quan sabem que ja no donen vida. El canvi fa por. Soltar privilegis fa por. Reconéixer que hem construït algunes coses d’una manera que ja no serveix fa por.
Però la Ruah no sembla tindre massa interés en la nostra comoditat.
La Ruah es mou. Bufa. Espenta. Fermenta. Obri camins on semblava que no n’hi havia. I ens convida a no tindre por de canviar quan canviar significa retornar dignitat, veu i vida als qui durant massa temps han romàs en silenci.
A vi nou, odres nous.
No necessitem una Església que simplement es maquille per a semblar diferent. Necessitem una Església capaç de deixar-se transformar des de dins. Una Església que no tinga por d’obrir les seues portes, compartir el poder, escoltar altres veus i deixar que l’Evangeli torne a incomodar-nos.
Perquè potser la pregunta no és si estem disposades a acceptar el vi nou.
I em pregunte si Tenim el cor prou obert per a convertir-nos nosaltres mateixes en odres nous. I llavors entenc que Jesús no ens està demanant que abandonem tot l’antic pel simple fet de ser antic. Ens està convidant a discernir quines coses continuen donant vida i quins s’han convertit en cadenes. Perquè no tot el vell és dolent, ni tot el nou és bo. La qüestió és si això que estic fent em genera vida, llibertat, igualtat… Si és que si, cal cuidar-ho, i si és que no, potser haja arribat el moment de soltar. I deixar que la Ruah cosa amb nosaltres un vestit nou, òmpliga els nostres odres de vi nou i ens conduïsca cap a eixa taula gran on ningú quede fora.
Perquè l’Evangeli no necessita pedaços.
Necessita persones disposades a deixar-se transformar.
«El canvi és el resultat final de tot verdader aprenentatge». — Llig Buscaglia
Oració:
Jesús,
de peus enfangats,
de mirada neta
i cor obert,
ensenya’ns a distingir
entre la fe que dona vida
i els ritus que s’han quedat buits.
No permetes que ens acostumem
a resar pels qui pateixen
sense acostar-nos a ells.
Ajuda’ns a dejunar d’egoisme,
d’indiferència,
de prejudicis
i de privilegis,
per a aprendre a compartir
el nostre pa, el nostre temps
i la nostra vida.
Dona’ns valentia
per a no posar xicotets pedaços
sobre estructures que ja no sostenen
la Bona Notícia.
Fes-nos capaços de teixir amb tu
un vestit verdaderament nou,
fet de fils d’igualtat,
de justícia,
de tendresa
i de llibertat.
Que tinga colors diferents,
botons diversos,
plomes de totes les grandàries
i espai suficient
perquè ningú haja de quedar-se fora.
Fes-nos també odres nous,
flexibles i oberts,
capaços de contindre
el vi viu del teu Evangeli
sense por al fet que ens transforme.
Que sapiem construir
una Església més horitzontal,
més circular,
més humana i més germana,
on dones i homes
puguem compartir
la paraula, les decisions,
els ministeris, el servei
i la taula
en radical igualtat.
I quan tinguem por
al nou,
recorda’ns que la Ruah
no ve a trencar-nos,
sinó a eixamplar-nos.
Que mai confonguem
la fidelitat amb tu
amb la fidelitat a les nostres inèrcies.
I que, quan arribe l’hora,
sapiem obrir les mans,
soltar el vell
i dir amb tu:
Ací estic,
Ruah.
Fes-me odre nou.
Amén.
Començar el dia arrossegant la vida cap al treball, cansades, desanimades i sentint una soledat que a vegades no arribem a comprendre, fins i tot estant envoltades d’altres persones. Remem contra el vent, contra la marea i contra la mar, perquè el sistema ens vol així: esgotades, treballant cada vegada més per menys, perquè el sou ja no aconsegueix per a cobrir les despeses; cal treballar un poc més per a pagar el lloguer, per a omplir la nevera, per a arribar a fi de mes. I al final del dia seguim amb les mans buides, potser continuem remant, encara que el nostre cos estiga esgotat des de fa molt.
Anem com en eixa barca de l’Evangeli, remant amb uns pocs companys, amb desvetlament, somni acumulat i dolor en els ossos. I al final arriba la mateixa frustració: no hem aconseguit res. Tornem a la riba amb les mans buides, l’ànima ferida, el cos trencat i, a vegades, sense esperança.
És el que provoca un sistema que deshumanitza i trenca la vida, que ens deixa soles enfront del dolor i ens vol aïllades les unes de les altres, perquè una persona sola és més vulnerable, mentre que una comunitat que se sosté, que comparteix i que s’organitza pot transformar les coses.
Però tot canvia quan Jesús arriba i es puja a la nostra barca. Quan li obrim el cor, li fem lloc i li oferim allò que tenim: les nostres mans, les nostres ganes, el nostre temps, la nostra barca o fins i tot el nostre propi cansament.
I tot això ho posem a les seues mans perquè puga arribar a les altres: als qui necessiten les nostres mans per a estrényer-les i sentir-se volgudes; el nostre temps per a compartir un café, una crida o un silenci; les nostres ganes d’ajudar, de col·laborar o també de deixar-nos acompanyar; la nostra oració, plena de tendresa i potser també de cansament, per eixa companya volguda, Amparo, que està travessant dies molt difícils.
En oferir el que hem rebut, la nostra vida comença a transformar-se. I llavors apareix una abundància que no té a veure solament amb tindre més. S’il·lumina tot amb la llum de la Ruah i descobrim que la gràcia també pot habitar en el xicotet, en el compartit, en allò que semblava insuficient.
Una abundància tan gran que desborda les nostres expectatives i ens obliga a compartir i repartir tot el que hem arreplegat. I ja no parle sol de diners o de peixos; parle de l’abundància que pot nàixer en la nostra pròpia vida: abundància d’amor, de sentit, d’alegria compartida, d’esperança. L’abundància profunda que naix quan ens sabem instruments en mans de la Ruah i part d’una comunitat que ajuda, sosté i col·labora.
Simón no va poder a soles. Va haver de cridar als companys de l’altra barca perquè el Regne es construeix en comunitat, entre iguals, mai tot sol. Quan una barca s’ompli massa, necessitem altres mans. I potser eixa és també una dels grans ensenyaments de l’Evangeli: ningú hauria d’haver de salvar-se sola.
I en eixa mateixa comunitat d’iguals és de justícia mirar hui als qui habiten en la riba. El text no les nomena, però les dones han sostingut sempre la vida i la comunitat des de molts marges i, massa vegades, des de la invisibilitat. Mentre ells estaven en la mar, hi havia altres mans sostenint la vida en terra: preparant, netejant, reparant, cuidant, organitzant, alimentant i fent possible que aquella xicoteta economia familiar i comunitària seguira avant.
Hui, fer comunitat d’iguals també significa visibilitzar, reconéixer i agrair totes eixes mans que, tantes vegades en l’ombra, sostenen les nostres xarxes perquè puguem continuar navegant. Perquè també elles són Regne. També elles són part de la barca. També elles fan possible l’abundància.
Però sempre hem de recordar que no som les protagonistes d’aquesta història d’amor. Som solament canals de la seua tendresa, mans que reben per a poder entregar, xarxes que es tixen unes amb altres sota el bufe de la Ruah.
Que hui deixem que l’abundància de l’Esperit sane els nostres aclaparaments, la nostra soledat i els nostres cansaments. Que ens ajude a reconéixer el que tenim, encara que ens semble poc, i ens moga a compartir-ho. Que ens ensenye a teixir xarxes de solidaritat amb els qui s’estan ofegant en l’escassetat d’aquest món.
Potser Jesús ens continua dient hui el mateix que a Simón:
«Rema mar endins».
No perquè hàgem de fer-ho soles, sinó precisament perquè hi ha altres barques navegant al costat de la nostra.
I potser el miracle no és que les nostres xarxes s’òmpliguen, sinó descobrir que, quan aprenem a compartir-les, sempre hi ha lloc per a una més.
«Deixa de jutjar cada dia per la collita que arreplegues i pensa més prompte en els llavors que plantes». Robert Louis Stevenson
Oració:
Jesús, germà i amic que mai falla,
veuen hui a les nostres vides trencades i cansades,
a les nostres xicotetes barques,
tantes vegades sacsades pel vent
i esgotades d’intentar navegar
en un món que ens vol soles,
a la deriva i sense esperança.
Puja a la nostra barca, Jesús.
No volem continuar remant soles.
Queda’t a prop quan la por ens faça dubtar,
quan sentim que no tenim suficient,
quan mirem les nostres mans
i ens semblen massa buides.
Ensenya’ns a oferir allò que tenim,
encara que siga poc, encara que ens semble insignificant.
Ensenya’ns que el miracle no sempre consisteix
a tindre més,
sinó a aprendre a compartir
el que ja portem dins.
Que el teu Ruah ens espente suaument
fora de les nostres seguretats,
cap a les altres, cap als qui necessiten companyia,
cap als qui estan cansades, ferides o soles.
Fes-nos descobrir que la pobresa compartida
pot convertir-se en abundància,
que un poc de pa pot fer-se taula,
que una xicoteta paraula pot sostindre una vida
i que una barca compartida
ja mai torna a estar verdaderament sola.
Hui volem posar també davant teu a Amparo.
Tu coneixes el seu cansament, el seu dolor i els seus dies difícils.
Nosaltres potser no podem llevar-li el pes,
però podem nomenar-la davant teu,
sostindre-la en la nostra oració
i fer-li arribar, encara que siga des de lluny,
un xicotet fil d’amor i d’esperança.
Abraça-la, Jesús.
Queda’t al costat d’ella
i fes-li sentir que no navega sola.
I quan nosaltres també ens sentim cansades,
recorda’ns que la comunitat és eixa altra barca
en la qual cabem totes:
les fortes i les fràgils,
les que tenen respostes
i les que només poden oferir una llàgrima,
les que hui sostenen
i les que demà necessitaran ser sostingudes.
Que mai oblidem que el teu Regne
no comença quan tenim molt,
sinó quan posem en comú el poc que som.
I que el teu Ruah,
eixa brisa que no veiem, però sentim,
ens transforme per dins
fins a fer-nos capaces de mirar a les nostres germanes
amb tendresa, amb compassió i amb justícia.
Jesús, puja a la nostra barca.
Queda’t.
I ensenya’ns a remar juntes.
Amén.
Lucas ens condueix hui fins a la casa de Simón. Jesús acaba d’eixir de la sinagoga, de l’espai religiós on es concentra el poder i on les paraules, les lleis i les normes poden arribar a convertir-se en instruments de sotmetiment. I, en eixir d’allí, entra en una casa. Entra en l’espai quotidià, domèstic, aquell que durant segles ha sigut associat a les dones, a les cures, al treball invisible, a tot allò que sosté la vida sense tot just reconeixement.
Allí troba a la sogra de Simón, una dona el nom de la qual no coneixem. Una dona sense nom en el relat, com tantes dones que han sostingut famílies, llars i comunitats des de la invisibilitat. Està malalta, amb febre molt alta, i els qui estan amb ella li parlen a Jesús de la seua situació.
I Jesús s’acosta. No roman distant. No la mira des de dalt. S’inclina sobre ella, s’aproxima al seu cos malalt i s’enfronta a allò que l’està paralitzant. Jesús s’abaixa per a trobar-se amb ella cara a cara.
Quin gest tan senzill i, al mateix temps, tan revolucionari.
Perquè potser per a sanar calga canviar també la nostra manera de mirar. Cal acostar-se. Cal deixar de mirar des de dalt. Cal entrar en els llocs on la vida succeeix de veritat i descobrir allí als qui romanen invisibles.
La sogra de Simón no té nom, però té cos. Té febre. Té una vida que ha quedat detinguda.
I quantes dones podrien reconéixer-se en ella. Dones que han cuidat fins a emmalaltir. Dones acostumades a posar sempre davant les necessitats dels altres. Dones el treball quotidià de les quals ha sigut imprescindible i, no obstant això, tantes vegades invisible, gratuït o poc valorat.
Jesús l’alça. I l’evangeli diu que, una vegada alçada, es va posar a servir.
Durant segles hem pogut llegir aquest gest com si Jesús l’haguera curada perquè tornara immediatament a complir allò que s’esperava d’ella. Però potser l’evangeli ens permet fer-nos una altra pregunta: què significa servir quan una persona ha sigut alçada?
Perquè hi ha un servei imposat, invisible i esgotador, que naix de l’obligació. I hi ha un altre servei que naix de la llibertat, de la reciprocitat i de l’amor.
Tal vegada Jesús no l’alça per a retornar-la al lloc de sempre, sinó per a retornar-li la possibilitat de posar-se en peus, recuperar la seua dignitat i decidir des d’on vol viure i servir.
Perquè Jesús no allibera per a tornar a tancar. Jesús alça per a posar de nou en moviment la vida. I ací apareix una altra paraula que em commou: Jesús increpa a la febre.
La febre és un senyal. Ens diu que alguna cosa està succeint en el cos, que alguna cosa necessita ser atés. També el nostre món té febre.
Té la febre de la violència, de les guerres, de la desigualtat, de l’explotació, del consum desmesurat, de la devastació de la Terra. Una febre que no apareix per casualitat, sinó que té causes, decisions i responsabilitats.
Per això hui també necessitem increpar les febres del nostre món. No per a enfrontar-nos a les persones, sinó per a enfrontar-nos a tot allò que destrueix la vida. La Terra també té febre. I els nostres cossos, especialment els cossos de tantes dones, coneixen massa bé el que significa sostindre, produir, cuidar i resistir fins al límit.
La mateixa lògica que sobreexplota els recursos de la Terra pot acabar sobreexplotant també els cossos i els temps de les persones.
Per això sanar la nostra relació amb la casa comuna implica també revisar la nostra manera de viure: com comprem, com consumim, com cuinem, com utilitzem els recursos, quant necessitem realment i quin món estem deixant als qui venen darrere.
Potser Jesús hui s’acosta a les nostres pròpies febres i ens diga: alça’t.
Alça’t d’allò que et paralitza.
Alça’t del consum que et fa oblidar que la Terra no ens pertany.
Alça’t de la indiferència.
Alça’t del cansament que et fa creure que res pot canviar.
Alça’t i torna a caminar.
Però l’evangeli encara ens regala alguna cosa més. En fer-se de dia, Jesús marxa a un lloc desert. La gent ho busca i intenta retindre-ho. Volen que es quede.
I Jesús no es deixa retindre. També això és llibertat. Jesús sap que l’amor no consisteix a quedar-se on resulta còmode, sinó a continuar caminant cap a on la vida necessita presència, cura i esperança.
Després de sanar una casa, continua cap a altres cases. Després d’acostar-se a una dona, continua cap a altres persones. Després d’alliberar un cos, continua anunciant un Regne que vol alliberar la vida sencera.
Perquè hi ha febres que no hem d’aprendre a suportar. Hi ha febres que hem d’atrevir-nos a increpar. I potser el primer pas és alçar-nos juntes, mirar-nos als ulls i tornar a caminar. Amb la Ruah bufant suaument sobre els nostres cossos cansats i sobre aquesta Terra que també necessita ser cuidada, sanada i abraçada.
La clau de la perfecció és l’amor. Qui viu d’amor, viu en Déu, perquè Déu és amor, com diu l’Apòstol. (Pio de Pietrelcina)
Oració:
Mare i Pare de tendresa infinita,
que em descobreixes sempre en les meues caigudes, en les meues debilitats, en els meus dubtes…
Encara no ha eixit el sol i ja t’estic buscant, la familiaritat de la teua abraçada em desarma i em conforta.
M’abandone al sentiment de buit que em provoca saber que no he de fer res, ni saber res, ni ser res més que el que soc.
Em sent estimada sense adorns, sense paraules, nua es convencionalismes i d’egos.
Hui sent la febre que paralitza, una febre que va naixent de les entranyes, de veure un món que camina cap a una espiral violenta i poc amable, un món d’enfrontaments i de postures que enganyen i que intenten imposar en lloc de convéncer.
Però tu cuides i dignifiques, sanes i alces, t’inclines i pots retornar l’esperança…
Dona’ns el bufe de bogeria per a ser portadores del teu amor.
Cuida les nostres febres per a alçar-nos en servei als quals necessiten acolliment.
Abraça la nostra tristesa perquè siguem esperança.
Mostra’ns una vegada més el camí que vas deixar traçat i que es va omplir d’oblit al no transitar per ell.
Que la teva mà ens faça sentir-nos segures i lliures de triar cuidar i acompanyar, acollir i abraçar a aquelles que el món aparta.
Si fa mal en veure dolor, estem en camí, al teu costat, sembrant la teua paraula prenyada d’amor compromés i radical.
Amén
Hui caminem al costat de Lucas pels voltants d’una altra sinagoga, la de Cafarnaún. Jesús ha baixat per a ensenyar i ho fa amb una autoritat a la qual no estan acostumats. I és que l’autoritat de Jesús s’allunya per complet de les jerarquies, dels títols i del poder humà. La seua autoritat ve de la *Ruah, de l’amor, de la comprensió i de la compassió. Jesús no ensenya per a rebre aplaudiments ni per a demostrar superioritat; ensenya perquè cada persona puga concebre i sentir en el més profund l’amor entranyable que una Mare i Pare Déu sent per cadascuna d’elles. La seua autoritat és, en essència, capacitat de cuidar i de fer créixer.
Lucas és l’evangelista de la tendresa i dels detalls humans. I en aquest passatge descobrim un detall preciós quan l’esperit immund ix d’aquest home: “tirant-ho al mig, va eixir d’ell sense fer-li mal”.
Enfront de la violència del mal i de les estructures socials que sovint ens retorcen per dins —l’individualisme, la precarietat o la por a no estar a l’altura—, l’autoritat de Jesús es manifesta com una cura exquisida de la vida. Jesús no busca l’espectacle; cerca que l’ésser humà quede intacte, dempeus, sa.
Jesús ve a fer-ho tot nou, i el seu amor cap a tota la humanitat fa que la cura de les persones, el respecte radical cap a aquelles que més pateixen i la seua capacitat de donar-se per complet siga sempre la seua carta de presentació en qualsevol àmbit de la seua vida.
Això ens ressona hui amb molta força: en un món que tantes vegades esprem i maltracta a les persones, la Ruah ens convida a posar en el centre el cuidar la vida. Sovint confonem l’autoritat amb el poder autoritari que crida, que imposa lleis fredes i que, per a mantindre un suposat «ordre», està disposat a fer fallida a les persones. Ho veiem en les lògiques del mercat que deshumanitzen el treball, fent que la classe treballadora fregue els límits de la precarietat i, tristament, a vegades també en les nostres pròpies estructures eclesials on continuem trucant a la porta de la igualtat per a les dones, però el dimoni del patriarcat no és capaç d’obrir ni eixa, ni altres portes com les del col·lectiu LGTBIAQ+, un *laicado format i actiu, o una Església sense jerarquies medievals. Però l’autoritat de Jesús és radicalment distinta: és un poder alliberador que ens rescata del fang sense trencar-nos, retornant-nos la dignitat de filles i fills de Déu Mare i Pare.
I només per això, per l’amor de la Ruah, som capaces de posar-nos en marxa cada dia, per a continuar alçant una miqueta la veu, alçar una miqueta més el cap, parlar sense por del que en realitat pensem. Perquè eixos dimonis que ens mantenen invisibles, callades i submises, perden el seu poder davant l’empenyiment de l’Esperit. Jesús ens mostra el camí, tenim l’autoritat de la cura, de la tendresa, de l’amor cap a tot el creat. Aquest món camina prenyat d’odi, d’indecència i de mentida; però davant eixa realitat, la nostra resposta serà sempre la mateixa: la revolució de la tendresa, la cura i la dignitat que ningú ens pot arrabassar.
«Hem d’acostumar-nos a una visió d’un Déu no sols creador, sinó cuidador… La cura no és només una tasca domèstica, sinó una dimensió profètica, política i profundament espiritual: és posar la vida en el centre i sostindre’ns en comunitat enfront d’un sistema que ens deshumanitza». Pepa Torres Pérez.
Oració:
Ruah de Déu,
alé que acaricia sense fer soroll,
queda’t amb nosaltres.
Entra a poc a poc en els nostres cansaments,
en les nostres presses,
en eixes xicotetes ferides que anem amagant
per a poder seguir avant.
I quan apareguen els nostres dimonis,
eixos que ens diuen que no valem,
que no som suficients,
que hem de callar, obeir, aguantar
o fer-nos xicotetes per a no molestar,
recorda’ns la paraula de Jesús:
“Sal d’ací”.
Saca de nosaltres tot allò
que ens roba dignitat,
que ens tanca,
que ens fa viure amb por
o ens convenç que hem de conformar-nos
amb una vida més xicoteta de la que mereixem.
Ruah,
ensenya’ns l’autoritat de Jesús:
eixa que no crida,
no humilia,
no domina,
no necessita imposar-se.
Ensenya’ns a cuidar.
A acompanyar.
A escoltar.
A sostindre sense posseir.
A dir la veritat sense ferir.
A alçar a qui ha caigut
sense preguntar-li per què va caure.
Fes-nos dones capaces de reconéixer
els dimonis que s’amaguen en el nostre món:
el patriarcat que silencia,
el mercat que esprem,
la precarietat que roba futur,
la por que paralitza,
la indiferència que acostuma al dolor,
i totes aquelles estructures
que col·loquen el poder per damunt de la vida.
I dona’ns valentia, Ruah,
per a no acostumar-nos.
Quan ens vulguen invisibles,
fes-nos visibles.
Quan ens vulguen callades,
regala’ns una veu.
Quan vulguen dividir-nos,
ensenya’ns a reconéixer-nos germanes.
Recorda’ns que no caminem soles.
Que Tu sostens els nostres passos.
Feix de les nostres comunitats
llocs on ningú haja de caure
per a ser escoltada.
Feix de la nostra Església
una casa on totes les persones
puguen entrar sense amagar cap part de si mateixes.
I feix de nosaltres
dones d’Evangeli,
dones de tendresa,
dones de paraula,
dones capaces d’alçar-nos les unes a les altres.
Que la nostra revolució siga,
com la de Jesús,
una revolució de tendresa,
de justícia,
de dignitat
i d’amor.
Amén.
Hui Lucas ens porta de la mà a una sinagoga de Natzaret on Jesús arriba un dissabte. Arriba a eixe lloc familiar on va créixer i va viure entre els d’allí com un més. I realitza la lectura d’un llibre d’Isaïes. Tots semblen meravellar-se del que deia, sabien ja en qui s’havia convertit, i esperaven també eixos miracles que havia realitzat en altres llocs, pensant potser, que a ells els corresponia amb més dret que ningú per ser de la seua ciutat Natal.
Però Jesús els parla d’un Déu Mare i Pare, que no té en compte el territori, ni privilegis per nàixer en aquesta o en un altre llogaret, ni tindre més o menys riqueses, títols o estatus. A l’Esperit li mou la confiança, la fe, la necessitat de les seues filles i fills i davant ella, és capaç d’agenollar-se i tocar amb tendresa, com a la vídua de Sarepta o Naamán el sirià. Una dona (viuda a més) i un estranger. D’allò més humil, invisibilitzat i exclòs.
No els agrada sentir que no són privilegiats tal com sempre els han fet creure i llavors es rebel·len i comencen a espentar-ho cap a un precipici.
Sovint, s’ha llegit aquest text fixant-se només en la ceguesa d’Israel. No obstant això, si mirem aquest relat des de la vida, descobrim la tremenda soledat de les pioneres, d’aquelles persones —i de tantes dones en la història de l’Església i dels moviments socials— que experimenten el rebuig, el buit o la incomprensió tant dels seus, com de l’acarona Església Institució, quan decideixen posar-se en peus, prendre la paraula i denunciar l’ordre establit. La violència de Natzaret és la reacció del sistema quan algú «dels nostres» desobeeix el guió patriarcal i nacionalista assignat.
Natzaret ens recorda que l’Evangeli no sempre resulta còmode. Que seguir a Jesús pot significar, a vegades, deixar de ser acceptades pels qui preferirien que romanguérem tranquil·lament dins del guió.
Però l’Evangeli amaga el seu major miracle al final: «Jesús es va obrir pas entre ells i seguia el seu camí».
Quina imatge tan reveladora per a la nostra vida diària. Jesús no respon amb la mateixa violència. Simplement, s’obri pas amb una llibertat sobirana i amorosa i segueix el seu camí. L’amor de Déu Mare i Pare sempre acaba obrint camí per a passar. I resulta bell somiar que, en passar Jesús en silenci i amb dignitat entre la multitud furiosa, alguna d’aquelles persones va poder commoure’s, parar-se a pensar i adonar-se que s’estaven equivocant en jutjar-ho amb tanta duresa. L’amor, quan passa, sempre deixa una clivella de llum en els cors més durs.
Hui dia, aquest miracle de l’amor que s’obri pas continua ocorrent davant els nostres ulls a les fronteres del nostre món, de manera molt concreta a Ceuta. Allí, enmig de la vulnerabilitat més extrema, de l’abandó i de persones desesperades que necessiten una mà amiga, l’amor insisteix a creuar. Encara que estiguen envoltades de discursos d’odi, xenofòbia i crueltat, existeixen persones i col·lectius que intenten ajudar a les germanes i germans migrants, malgrat els perills, les dificultats i les traves policials, polítiques i socials.
Que hi haja vides disposades a acollir allí on el sistema expulsa és, en si mateix, un miracle. Que l’amor aconseguisca obrir-se pas en un món on la ignorància i la manipulació d’uns pocs es converteixen en odi cap als quals més necessiten acolliment, només pot vindre de la força creadora i maternal de la Ruah. Ella és qui sosté els cossos de les dones que cuiden en els marges i qui desarma, a poc a poc, els prejudicis de les estructures.
Perquè cada vegada que algú acull allí on uns altres expulsen, l’amor s’està obrint pas.
Cada vegada que una mà s’estén cap a qui ha sigut rebutjat, cada vegada que algú s’atreveix a mirar a una persona migrant abans que a una etiqueta, cada vegada que una dona sosté a una altra dona enmig de la intempèrie, la Ruah està respirant en la nostra història.
I potser no veiem immediatament el fruit.
Potser algunes persones continuen pensant que estem equivocades. Potser algunes portes romanen tancades. Potser el sistema sembla massa gran i les nostres forces massa xicotetes.
Però Jesús ens ensenya una cosa preciosa: no necessitem controlar el camí per a continuar caminant.
L’amor troba escletxes.
S’obri pas.
Travessa murs.
I, algunes vegades, deixa darrere una xicoteta clivella de llum. Tal vegada algú que ens va rebutjar puga un dia comprendre. Tal vegada una paraula pronunciada amb valentia germina molt després. Tal vegada un gest d’acolliment aconsegueix retornar esperança a qui ja no esperava trobar-la.
Que hui l’Evangeli ens concedisca la gràcia de la perseverança i eixample la nostra mirada. Tant de bo sapiem estar a l’altura de les expectatives de la Ruah, sent també nosaltres llits nets perquè l’amor continue obrint camins de dignitat i justícia allí on el món alça murs.
Només quan l’amor s’obre pas enmig de la crueltat, el món comença a assemblar-s’un poc més al Regne.
Oració:
Ruah de Déu,
Mare de tots els camins,
obri les nostres mans per a acollir
i els nostres ulls per a reconéixer
als qui el món no vol mirar.
Dona’ns valentia per a posar-nos en peus
quan la injustícia ens demane silenci,
i tendresa per a no convertir-nos
en allò mateix que combatem.
Quan ens tanquen portes,
ensenya’ns a buscar camins.
Quan ens espenten cap a la vora,
sostingues els nostres passos.
Quan no ens comprenguen,
guarda el nostre cor de l’amargor.
Fes-nos dones capaces d’obrir-nos pas
sense xafar a ningú,
d’avançar sense deixar arrere a les més vulnerables,
de lluitar sense perdre la tendresa
i de caminar sense abandonar l’esperança.
Que allí on hi haja un mur,
siguem clivella.
On hi haja rebuig,
siguem acolliment.
On hi haja por,
siguem confiança.
On hi haja exclusió,
siguem abraçada.
I quan no sapiem què fer,
recorda’ns les paraules de Jesús:
«Hui s’ha complit aquesta Escriptura».
Hui.
Ací.
En nosaltres.
Amén.
Aquest text comença amb Jesús anunciant als seus deixebles que ha d’anar a Jerusalem a enfrontar-se amb el seu destí on patirà i li mataran però al tercer dia ressuscitarà. Davant això Pedro intenta dissuadir-ho.
Però Pedro actua simplement per amor. Perquè li importa, perquè ho estima, perquè no entén que eixe ésser humà, fill de la nostra Mare i Pare Déu, que li ha obert les portes de l’esperança, de la vida, de la fe més verdadera haja de morir.
Quantes vegades en el nostre entorn, família, amics, en la parròquia… ens murmuren: «Una altra vegada et vas a l’assemblea de la HOAC? Queda’t, que hi ha paella…», o «Per a què vas a una altra manifestació per l’habitatge digne o per la gestió de la DANA, si total res canviarà?». I eixes persones també ens estimen, però no entenen les raons que porten a actuar en lloc de desentendre’ns.
No sé si hi ha una resposta correcta. Però si que hi ha una acció correcta. I és assistir sempre que puga.
Vaig a les assemblees com van també les meues companyes i companys els meus germans i germanes, perquè allí es decideixen coses tan importants com quins seran els continguts de la campanya. Que tal els va a la resta d’equips. En quina acció solidària col·laborarem i perquè. I sobretot perquè ens posem al dia de les nostres vides, i ho vivim en comunitat i això ens enriqueix i ens nodreix, a més d’ajudar-nos a una visió més global de la realitat que ens ha tocat viure. Perquè si no coneixem la veritat d’eixa realitat que ens travessa: precarietat laboral, el problema de l’habitatge, immigració, guerres i conflictes com plantarem cara i lluitar per la justícia?
Dir «sí, vaig a aquesta manifestació» és la nostra manera, pacífica però ferma, de dir-li «basta» a la lògica de l’egoisme.
Jesús denuncia que el pensament «dels homes» és la lògica del sistema, que s’inventa paraules per a tapar el sofriment. Ho estem veient amb dolor esquinçador en el que ocorre a Ceuta. Escoltem discursos de desinformació que parlen de «invasió» i que criminalitzen als més febles.
Però si ens parem a mirar amb els ulls de la Ruah, el pensament de Déu trenca eixes mentides: el que hi ha allí són persones, menors d’edat amb drets humans sagrats. El que la justícia evangèlica exigeix és que eixes vides necessiten asil polític, social, econòmic i, sobretot, una abraçada emocional. El sistema ens espenta a donar l’esquena; pensar com Déu Mare i Pare és entendre que l’única frontera legítima és la dignitat humana.
Llegim que Jesús li diu a Pedro que es pose darrere d’ell. Darrere de Jesús és el lloc del deixeble, el que camina seguint les petjades del Mestre.
Vivim en una societat que ens espenta constantment a posar-nos «davant», a liderar, a ser les millors o a carregar amb el món com si el cristianisme o la lluita els haguérem inventats nosaltres. Però hui la Ruah bufa i em diu Espera’t un moment! No és això. Nosaltres caminem darrere de Jesús perquè va ser Ell qui va marcar el camí. Ell ens va mostrar com viure per a aconseguir una humanitat nova, unida, digna i justa.
Posar-se darrere d’Ell no és covardia; és l’alleujament de saber que no som les salvadores de res, sinó seguidores d’Algú que ja va entregar la vida. El seu camí a vegades és difícil, però és l’únic que ens permet avançar cuidant-nos les unes a les altres, seguint les seues petjades en el camí que Ell va traçar. Que bo sentir-me instrument a les seues mans!
I finalment Jesús ens diu que se’ns pagarà per la nostra conducta. la paraula que es tradueix com a conducta és praxi. Significa fets, accions quotidianes.
A Déu no li valen les bones intencions, els discursos bonics ni les oracions desencarnades de la realitat. Déu no ens contemplarà pel que vam dir o pensem, sinó pel que vam fer. I la nostra veritat es demostrarà ací: en si hem sigut capaços d’entregar trossets de la nostra vida, siga molta o poca, per a aconseguir un món més humà i fratern.
Jesús ens crida a construir una comunitat d’iguals on ningú siga més que ningú i tots comptem el mateix. Una comunitat que reaccione davant les terribles injustícies que ocorren hui, ja siga el drama de Ceuta, l’emergència de l’habitatge, les conseqüències de l’abandó després de la DANA, o l’avanç de corrents polítics insolidaris i dictatorials en el món que deixen als pobles desemparats i amb la dignitat a la intempèrie. Davant un sistema que deixa als pobres desemparats, la nostra fe li la juga en els fets. Salvar la vida és gastar-la, dia a dia, en gestos concrets de justícia i fraternitat.
Jesús no va cridar a les dones a la submissió passiva, sinó a caminar activamente darrere d’Ell, trencant els motles d’un sistema que els prefira callades. El verdader discipulat no és mesura en paraules, sinó en la conducta quotidiana que retorna la dignitat als cossos ferits. Isabel Gomez Acebo.
Oració:
Jesús dels camins humils,
Tu que no vas buscar el poder ni l’aplaudiment,
sinó la vida entregada per amor,
ensenya’ns a caminar darrere de Tu.
Quan la por ens convide a quedar-nos quietes,
dona’ns valentia per a seguir les teues petjades.
Quan el cansament ens faça pensar
que res pot canviar,
recorda’ns que cada gest de justícia,
cada abraçada, cada paraula verdadera,
cada xicotet compromís,
és llavor de Regne.
Fes-nos deixebles senzilles,
capaces de viure en comunitat,
de sostindre’ns les unes a les altres,
de mirar el món amb els ulls de la Ruah
i reconéixer en cada persona
una dignitat sagrada i inviolable.
Deslliura’ns de la temptació de voler salvar-ho tot
i ensenya’ns l’alegria de ser instruments a les teues mans.
Que la nostra fe no es quede en paraules belles,
sinó que es faça carn en la nostra praxi quotidiana:
en la cura, en la tendresa,
en la defensa dels qui pateixen,
en la lluita serena per un món més just i fratern.
I quan dubtem del camí,
murmura’ns al cor:
«Vine darrere de mi;
jo vaig davant obrint senderes de vida».
Amén.
Hui Marcos ens relata una versió de la mort de Joan el Baptista, plena de detalls esquinçadors. Un relat incòmode, violent, que ens obliga a mirar de front com actua el poder quan se sent amenaçat per una veritat que ja no pot controlar.
Però comence a fixar-me un poc més i descobrisc unes paraules que em criden especialment l’atenció: Herodes, malgrat tindre a Juan encadenat, «ho escoltava amb gust» i les seues paraules ho deixaven profundament perplex.
Quina contradicció tan humana i tan actual. Escoltar la veritat, sentir-se fins i tot interpel·lat per ella, però no permetre que transforme la nostra vida.
Sempre existeix un interés del poder cap a la veritat, encara que siga per curiositat, per preocupació o per por. El nostre sistema actual, aquest capitalisme patriarcal que tantes vegades devora i deshumanitza, sap fer una cosa semblant: es fascina davant les cambres amb els discursos inclusius, finança escoles i hospitals, construeix ponts, es maquilla de verd ecològic i proclama en els discursos oficials el seu compromís amb els drets humans. El poder sap escoltar quan parlem de justícia, sempre que les nostres paraules no arriben a tocar els seus privilegis.
Però quan la veritat exigeix coherència, quan demana renunciar a privilegis, canviar estructures i posar la vida en el centre, llavors el sistema s’inquieta. I torna als seus banquets. I apareixen les cadenes. I s’intenta silenciar a qui s’atreveix a assenyalar allò que ningú vol mirar.
Marcos ens col·loca llavors davant una escena brutal: una jove entra a tot córrer en el banquet i demana el cap de Juan en una safata.
Durant segles hem carregat sobre eixa xica la imatge de la dona seductora, perversa i responsable de la mort del profeta. Però potser hui podem detindre’ns i mirar-la d’una altra manera. L’Evangeli no ens explica què hi havia en el seu cor ni quins van ser realment les seues motivacions. No sabem si va actuar per por, per obediència, per desig d’agradar o simplement perquè havia aprés a moure’s dins d’aquella cort. I precisament eixe silenci hauria d’impedir-nos convertir-la en una caricatura de dona malvada.
Perquè també ella està dins d’una estructura de poder que utilitza els cossos, especialment els cossos de les dones, com a instruments d’intercanvi, exhibició i domini.
Herodes la posa en escena davant dels seus convidats, li ofereix després allò que vulga i converteix el seu desig en una moneda política. I ella acaba participant, conscient o no, en una maquinària de mort que la supera.
No necessitem convertir-la en innocent per a comprendre que també pot ser víctima d’una estructura que deshumanitza. Potser la pregunta no és solament què va fer aquella jove, sinó quina classe de sistema aconsegueix que les persones acaben convertint-se en instruments de la violència d’uns altres.
I llavors apareix la safata.
Quina imatge tan terrible.
La vida de Juan convertida en objecte. Un cos humà reduït a alguna cosa que pot tallar-se, presentar-se, entregar i consumir enmig d’un banquet. Quan el poder deixa de reconéixer la dignitat de les persones, tot pot convertir-se en mercaderia: els cossos, el treball, els aliments, la terra, el temps, les cures i fins a la pròpia vida.
No veiem també hui eixa mateixa lògica de la pressa? Tot ha de ser immediat, rendible, consumible. El capitalisme esprem els recursos de la Mare Terra amb una velocitat que no li permet descansar, destrueix ecosistemes sencers i precaritza la vida obrera per a mantindre en moviment un sistema que necessita produir i consumir cada vegada més.
Tot es vol ja.
Sense detindre’ns a mirar qui paga el preu. Sense sentir el crit de la terra. Sense mirar els cossos esgotats. Sense preguntar-nos quantes vides queden ferides darrere d’allò que consumim.
Enfront de l’espectacularitat violenta del palau d’Herodes, replet de llums, poder, ostentació i mort, Marcos ens convida a mirar cap a un altre lloc.
I no és casualitat que aquest relat aparega enmig de la missió dels deixebles, enviats per Jesús amb una enorme senzillesa, confiant en l’hospitalitat de les comunitats, i abans del relat de la multiplicació dels pans, on una multitud comparteix el que té enmig de la naturalesa.
Dos banquets.
Dues maneres d’entendre la vida.
En el banquet d’Herodes hi ha abundància per a uns pocs i mort per a qui denuncia la injustícia. És un espai tancat, artificial, dominat pel poder, on els cossos poden ser utilitzats i la vida pot acabar servida en una safata.
En el banquet de Jesús hi ha també abundància, però una abundància completament diferent: la que naix quan es comparteix. És un espai obert, sobre l’herba, on ningú queda fora i on allò que semblava insuficient es converteix en aliment per a totes i tots.
Un banquet produeix mort. L’altre produeix vida. Un necessita víctimes per a sostindre els seus privilegis. L’altre necessita comunitat perquè ningú passe fam. Un acumula. L’altre comparteix. Un converteix la terra i els cossos en objectes de consum. L’altre reconeix que tot està relacionat i que la vida només pot sostindre’s quan cuidem de la vida.
Però també nosaltres podem acostumar-nos als banquets del sistema. Podem aprendre a mirar cap a un altre costat mentre algú paga el preu de la nostra comoditat. Podem escoltar la veu de Juan, sentir-nos perplexes davant les seues paraules i, no obstant això, seguir assegudes a la taula.
Herodes escoltava a Juan. Però no va canviar.
I potser eixa és una de les formes més subtils de complicitat: escoltar la veritat sense deixar que ens transforme.
La Ruah no necessita els palaus dels poderosos per a fer-se present.
La Ruah bufa allí on algú comparteix el pa, on una dona alça la veu, on una comunitat sosté a qui cau, on treballadores i treballadors defensen la seua dignitat, on algú protegeix la terra encara que ningú li ho agraïsca, on una persona es nega a acceptar que una altra siga tractada com una mercaderia.
El cap de Juan va ser tallada.
Però la seua paraula ja havia regat de veritat el desert.
La veritat continua caminant.
La Ruah continua bufant.
I el desert, tard o d’hora, torna a florir.
L’opressor no seria tan fort si no tinguera còmplices entre els propis oprimits. Simone de Beauvoir.
Oració:
Déu Mare i Pare de la Vida,
Ruah que bufes allí on la vida resisteix,
no permetes que ens acostumem
als banquets on unes poques persones mengen
mentre unes altres paguen el preu de la seua abundància.
No permetes que escoltem la veritat
i seguim assegudes tranquil·lament a la taula.
Dona’ns el valor de deixar-nos transformar
per allò que escoltem.
Quan ens sentim xicotetes davant tanta injustícia,
recorda’ns que cap paraula d’amor i de veritat
es perd quan és sembrada.
Ensenya’ns a reconéixer
les cadenes que lliguen a tantes persones,
els cossos convertits en mercaderia,
la terra espremuda fins a esgotar-la,
el treball precaritzat,
les dones utilitzades i silenciades,
les vides que queden fora dels grans banquets.
I dona’ns la valentia d’alçar-nos d’eixes taules.
Porta’ns, Senyor,
al banquet de Jesús,
a la taula oberta sobre l’herba,
on ningú sobra,
on ningú és mercaderia,
on el pa es comparteix
i la vida troba espai per a totes i tots.
Que mai oblidem
que l’abundància verdadera
no consisteix a tindre més,
sinó a aconseguir que ningú tinga menys.
Fes-nos dones i homes
que cuiden, que comparteixen, que acompanyen,
que alcen la veu quan fa falta
i que saben romandre al costat
dels qui han sigut llançats als marges.
I quan tinguem por,
Ruah, bufa dins de nosaltres.
Quan ens cansem,
sostingues els nostres passos.
Quan vulguem callar per a no complicar-nos la vida,
recorda’ns a Juan.
I quan pensem que la nostra paraula és massa xicoteta,
fes-nos recordar:
una llavor pot semblar insignificant,
però quan la rega la veritat
fins al desert pot tornar a florir.
Amén.
Hui l’Evangeli ens posa davant un espill incòmode que ens convida a mirar cap a dins i a revisar com va el nostre món interior.
D’una banda, el relat ens alerta d’un parany sistèmic molt subtil. Vivim en un capitalisme patriarcal que ens espenta constantment a emplenar els nostres buits consumint, comprant, acumulant. Enmig de la nit podem anar al mercat a comprar oli, però hi ha un oli que no es pot comprar: el que manté encesa la llum de la vida. És l’oli d’una fe que ha anat madurant al llarg dels anys, travessant caigudes, nits fosques, dubtes, cerques, una fe infantil i juvenil que a poc a poc es transforma en una fe més serena, més humil, més humana, travessada per la Ruah i sostinguda per la certesa profunda de saber-nos estimades passe el que passe, en el bo i en el dolent.
A les dones se’ns ven constantment la idea que serem més valuoses, més desitjables, més «meravelloses» si complim determinats cànons: la roba de moda, el maquillatge, la perruqueria, el cos perfecte… Res d’això és dolent en si mateix, sempre que no posem ací el nostre cor. El perill apareix quan invertim tota la nostra energia a construir la façana exterior i descurem l’oli de la vida interior. Quan substituïm l’espiritualitat del Regne pel consum, podem acabar amb les mans plenes d’objectes i, no obstant això, amb l’ànima buida; amb una imatge impecable per fora, però sense haver bastit ponts d’amor, de fraternitat, de justícia i de cura mútua.
Però la paràbola amaga un segon avís, potser encara més incòmode, dirigit als qui ens considerem persones compromeses.
Sempre tendim a identificar-nos amb les verges prudents. No obstant això, hi ha alguna cosa en la seua actitud que ens grinyola: quan les seues companyes els demanen oli, les envien al mercat en plena nit. On queda llavors la comunitat? On queda la cura? On queda eixa tendresa que hauria de caracteritzar als qui diem caminar després de Jesús?
A vegades, darrere de la nostra suposada «maduresa espiritual», pot amagar-se també la supèrbia. Podem arribar a creure’ns millors, més despertes, més compromeses, més fidels. I des d’eixa aparent fortalesa mirar per damunt del muscle a la germana que està cansada, a la qual s’ha deixat arrossegar per un món que li prometia una felicitat embolicada en mentida, a la qual busca entrar en el Regne però sent que ja no té llum.
I llavors, en lloc d’abraçar-la, podem dir-li, amb paraules suaus i aparentment assenyades, que vaja a buscar fora el que no té dins.
Però potser l’Evangeli ens està preguntant precisament per això: què fem amb la nostra llum quan algú arriba a la nostra nit?
Perquè cap de nosaltres ha fabricat per si mateixa l’oli que porta en el llum. També la nostra fe ha sigut alimentada per altres persones. També nosaltres hem rebut llum quan estàvem a les fosques. També algú ens va sostindre quan les nostres forces no aconseguien. I potser recordar això siga la millor vacuna contra la supèrbia.
En la HOAC sabem que ningú és superior a ningú. Totes som treballadores del Regne quan posem la nostra vida al servei de la justícia, de la cura i de la dignitat. Totes necessitem de totes: les que són a prop i les que s’han allunyat un poc, les fortes i les cansades, les que hui tenen el llum encés i les que a penes conserven una xicoteta brasa.
Perquè el Regne no pot construir-se des de l’autosuficiència.
La manera de viure de Jesús va trencar moltes de les jerarquies del seu temps. Es va acostar als qui havien sigut col·locats en els marges, va retornar dignitat als qui havien sigut considerats menys, i va convertir la cura i la fraternitat en camí de trobada amb Déu. Per això aquest Evangeli no pot convertir-se per a nosaltres en una excusa per a alçar portes, classificar persones o decidir qui està preparada i qui no.
Eixe individualisme que a vegades ens assalta pot portar-nos a la portada. Una portada que les dones hem experimentat massa vegades en les estructures eclesials, on la igualtat real encara avança a poc a poc malgrat l’esperançador camí de la sinodalidad. Però hi ha alguna cosa que em consola profundament: podran existir portes humanes que es tanquen, però l’Esperit no coneix portades.
La Ruah no exclou. La Ruah bufa on vol, travessa les escletxes, encén xicotetes brases i torna a despertar allò que créiem perdut.
I també nosaltres podem donar portades. Podem ferir, excloure, jutjar o deixar fora a unes altres quan ens falta caritat. Per això potser hui és un bon dia per a detindre’ns, mirar-nos amb honestedat i acostar-nos al sagrament de la reconciliació i del perdó.
La nostra Déu, Mare i Pare, no és la de la portada cega. És la Misericòrdia que espera, la que ens ofereix sempre una oportunitat per a reconéixer els nostres errors, demanar perdó, perdonar-nos i tornar a començar. No ens demana una perfecció impossible; ens demana un cor despert, humil i disposat a deixar-se transformar.
Per això hui vull guardar l’oli del meu llum, però no per a mi sola.
Vull cuidar la meua vida interior perquè la meua llum puga il·luminar a unes altres. Vull omplir el meu llum de tendresa, de justícia, de dignitat, de compassió i d’esperança. Vull estar desperta per a reconéixer a la germana que arriba cansada, per a asseure’m al costat d’ella, escoltar-la i dir-li: «No estàs sola. Queda’t. Caminem juntes».
No ens deixem enganyar per un mercat que promet omplir l’ànima i acaba buidant-la. Però tampoc caiguem en el parany dels qui converteixen la seua pròpia llum en una frontera.
Que la nostra prudència no siga acumular oli, sinó mantindre viva la flama.
Que la nostra vigilància no consistisca a controlar qui entra, sinó a romandre despertes per a reconéixer a l’Esperit que arriba.
I que quan arribe la nit, cap dona haja de caminar sola cap al mercat.
Perquè potser la millor manera de mantindre encesa el nostre llum siga fer de la nostra llum un lloc on una altra puga tornar a trobar la seua.
La millor preparació per a demà és donar el millor del teu hui. H. Jackson Browne Jr.
Oració:
Déu, Mare i Pare de la Vida,
aquesta nit venim davant teu
amb els nostres llums entre les mans,
amb les nostres llums i les nostres ombres,
amb l’oli que hem anat arreplegant
a través dels anys,
de les alegries i de les ferides,
de les certeses i dels dubtes,
de les nits fosques
i de les persones que un dia
van encendre una xicoteta llum en nosaltres.
Gràcies per la Ruah,
que mai ens abandona,
que bufa suaument sobre les nostres brases
quan pensem que ja no queda foc.
Ensenya’ns a cuidar el nostre llum,
però deslliura’ns de creure
que la llum és nostra.
Que mai utilitzem la nostra fe
per a sentir-nos superiors,
ni la nostra experiència
per a jutjar a qui camina més a poc a poc,
ni les nostres certeses
per a tancar la porta a qui arriba cansada.
Fes-nos dones i homes capaces de compartir,
d’escoltar,
d’abraçar,
d’esperar.
Quan trobem a una germana en la foscor,
que no li diguem que marxe a buscar la seua llum,
sinó que ens asseguem al seu costat
fins que juntes descobrim
que encara queda una xicoteta brasa.
Que el nostre llum no siga una frontera,
sinó un refugi.
Que la nostra prudència siga tendresa.
Que la nostra vigilància siga esperança.
Que la nostra fe siga compromís.
Que la nostra llum siga servei.
I quan alguna de nosaltres
s’equivoque, es canse o es perda,
recorda’ns que La teua Misericòrdia
mai dona una portada.
Queda’t amb nosaltres, Ruah.
Mantingues encesa la nostra flama
i ensenya’ns a caminar juntes,
perquè cap germana
haja de travessar sola la seua nit.
Amén.
Quan mirem al nostre voltant, el text de hui em crida l’atenció des d’una perspectiva profunda i meditada. Perquè vetlar hui no és una actitud passiva d’espera; és un posicionament actiu de la cura en un món que sembla trencar-se pels marges a causa de les guerres, la precarització i l’avanç de discursos deshumanitzadors, d’odi, de ràbia, de prepotència, d’egoismes…
Per a entendre el missatge de Jesús, hem de situar-nos en l’època en la qual va ser escrit: un sistema rígidament patriarcal i esclavista, on el servei estava a la mercè de la voluntat i els capritxos dels seus amos. Jesús utilitza aquest llenguatge jeràrquic del seu temps, però el trenca des de dins per a proposar-nos una cosa revolucionària. Enfront de la figura del «serf dolent» que aprofita l’absència de l’amo per a colpejar als altres i viure en l’excés, Jesús pregunta: «Qui és el criat fidel i prudent, a qui el senyor encarrega de donar a la servitud el menjar a les seues hores?».
Fixem-nos bé, germanes: l’encàrrec no és vigilar per a castigar, ni acumular poder per a manar. L’encàrrec del Regne és donar menjar a les seues germanes. Jesús li dona la volta a la piràmide. El serf fidel no mira cap amunt per a agradar a l’amo; mira cap als costats per a sostindre la vida de les seues companyes. És la comunió de servir i cuidar-se mútuament, el reflex exacte d’eixa comunitat d’iguals on, com tantes vegades va repetir Jesús, el que vulga ser el primer ha de ser el servidor de totes i tots.
No obstant això, quan es perd aquesta lògica horitzontal de la cura, reapareixen els rols opressors del serf dolent. Ho veiem hui de manera esquinçadora en la violència de gènere, on el desig de dominació i possessió es repeteix sempre acarnissant-se amb les més vulnerables. On tantes dones perden la seua vida a les mans d’homes que les consideraven serves, possessions, elements d’un sol ús, deixant a xiquetes i xiquets sense mares, a mares sense filles, a germanes sense germanes… I, no obstant això, moltes d’elles van denunciar abans la violència que patien. Però un sistema que no cuida a qui el necessita, és un sistema que no funciona. Per això ens continuen matant: perquè històricament, les dones hem sigut a les quals sempre s’ha silenciat, fet callar i invisibilitzat per eixos serfs dolents.
Ho veiem també en un sistema econòmic que precaritza el treball, que puja els preus del menjar i dels lloguers, asfixiant a les famílies i negant el dret a un habitatge digne. I ho veiem en la tremenda càrrega que suporten tantes dones, obligades a fer malabars invisibles per a conciliar jornades laborals abusives amb la cura de menors i majors. El sistema ens exigeix ser esclaves de la producció, mentre abandona la vida, abandona a les dones, abandona als pobres, a les descartades, a les quals ni tan sols consideren dignes…
Per això, estar en vela hui és una crida radicalment feminista i obrera. Significa rebel·lar-se contra l’abús i compartir la cura. Vetlar és afinar el cor per a no insensibilitzar-nos davant el dolor alié, ja ocórrega a les fronteres de Ceuta, en les catàstrofes de Colòmbia i Veneçuela, en el sofriment de Gaza o a la casa de la veïna del costat. La Ruah ens espenta a teixir xarxes comunitàries on el poder no s’exercisca cap avall per a esclafar, sinó cap als costats per a abraçar i sostindre.
Comence aquesta matinada demanant fe i una mirada clara que em faça sentir el sofriment d’aquelles que menys tenen, que no tenen res, que ho han perdut tot, que només busquen ja l’abraçada de la nostra Mare i Pare Déu. Que siga capaç de tendir les mans, de plorar al costat d’elles, de sostindre-les encara que només siga des d’aquesta oració.
Perquè vetlar, al cap i a la fi, és assegurar el pa a les seues hores, defensar el sostre del vulnerable i mantindre encesa el llum de la justícia social.
«El treball dignifica a l’ésser humà, però només quan és realitza en condicions de justícia, llibertat i solidaritat, respectant la primacia de la vida sobre el capital.» (GuillemRovirosa).
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
Ruah que respires en el xicotet
i despertes els nostres cors:
No permetes que ens acostumem al dolor.
No deixes que mirem cap a un altre costat
quan algú pateix,
quan una dona té por,
quan una família no arriba a fi de mes,
quan una persona no té sostre,
quan un poble és expulsat de la seua terra
o quan la injustícia es converteix en costum.
Ensenya’ns a vetlar.
A vetlar amb els ulls oberts,
amb el cor despert
i les mans disposades.
Que sapiem descobrir
qui necessita pa
i puguem compartir-ho.
Qui necessita un sostre
i puguem obrir una porta.
Qui necessita ser escoltada
i sapiem quedar-nos al seu costat.
Qui està sent ferida
i tinguem el valor de defensar-la.
Que mai confonguem la fe
amb romandre de braços plegats.
Fes-nos comunitats que cuiden,
dones i homes que se sostenen,
persones capaces de compartir
sense preguntar primer què rebran a canvi.
Que el nostre llum no s’apague
quan la nit siga llarga.
Que la Ruah mantinga viu en nosaltres
el foc de la justícia,
la tendresa de la compassió
i l’esperança que un altre món és possible.
I quan arribe Jesús,
que no ens trobe adormides
ni tancades en les nostres pròpies preocupacions.
Que ens trobe al voltant d’una taula,
partint el pa,
obrint les portes,
alçant a qui ha caigut
i cuidant la vida.
Perquè volem romandre despertes,
Jesús, mestre de Vida,
no per por de la teua arribada,
sinó per amor.
Amén.
Jesús alça la veu per a denunciar la hipocresia dels «sepulcres blanquejats»: allò que per fora sembla bell, net, ordenat i perfecte, però que quan ens atrevim a mirar dins amaga mort, submissió, crueltat i podridura.
I aquesta imatge m’ha recordat alguns vídeos que apareixen de tant en tant en les xarxes socials. Em referisc a unes certes tendències que presenten una imatge idealitzada d’un passat en el qual les dones semblen trobar la felicitat en la dedicació absoluta a la llar. Les anomenades TradWives, mostren cuines perfectes, vestits impecables, cases ordenades i dones que semblen cuinar durant hores, cuidar de la família i entregar-se a la llar amb una serenitat quasi idíl·lica.
Per descomptat, cada dona té dret a triar lliurement com vol viure, com organitzar la seua família i quines tasques desitja assumir. El problema apareix quan eixa elecció individual es transforma en un model ideal de dona i es presenta com la recuperació d’una suposada vida tradicional perfecta.
Perquè darrere del filtre, de la il·luminació i de la càmera, moltes vegades desapareix tot allò que sosté eixa imatge: qui neteja després, qui posa les llavadores, qui fa els llits, qui arreplega als xiquets de l’escola, qui cuida a les persones majors, qui renúncia als seus propis projectes o qui sosté econòmicament la llar. La imatge pot ser preciosa, però la realitat que pretén representar no sempre ho és.
I ací apareix el sepulcre blanquejat.
Perquè no es tracta de menysprear cap opció personal, sinó de preguntar-nos què ocorre quan es converteix la desigualtat en virtut, la renúncia en destí i la submissió en una espècie de felicitat glamurosa. No necessitem tornar a un passat en el qual tantes de les nostres mares i àvies van haver d’acceptar papers imposats perquè no disposaven de les mateixes possibilitats de llibertat, autonomia o participació que hui reclamem. Podem valorar les seues cures i el seu lliurament sense romantitzar les estructures que tantes vegades les van mantindre en silenci.
Alguna cosa pareguda ocorre quan s’intenta blanquejar la història i presentar determinats règims autoritaris com a temps idíl·lics d’ordre, seguretat i tranquil·litat. Que fàcil resulta admirar la façana quan s’han oblidat les vides que van quedar sepultades davall.
Darrere de la suposada pau pot haver-hi persecució. Darrere del suposat ordre, por. Darrere del silenci, persones represaliades, empresonades o assassinades per defensar la llibertat i la dignitat humana. No podem convertir la memòria en un mausoleu adornat on solament caben els records que ens resulten còmodes.
La memòria verdadera no blanqueja. La memòria verdadera mira de front.
I també ací, amb pena però sense pudor, amb profunda honestedat evangèlica, hem de reconéixer que aquesta falta de coherència històrica esguita a la nostra pròpia Església.
Venim d’un passat profundament clerical en el qual massa dones van ser relegades al silenci, al servei i a l’obediència. I encara que hem avançat en alguns aspectes, encara trobem estructures en les quals la paraula de les dones no té el mateix pes, on la nostra participació en les decisions continua sent limitada i on, a vegades, es parla de la dignitat femenina mentre es mantenen pràctiques que no reconeixen plenament la nostra capacitat de discernir, decidir i servir a la comunitat.
També ací podem construir sepulcres blanquejats: bells discursos sobre María, sobre la dignitat de les dones i sobre la importància de les cures, mentre en la pràctica seguim sense construir una Església verdaderament corresponsable i d’iguals.
Però Jesús no ens crida a viure mirant cap arrere.
La Ruah ens espenta cap al futur.
Ens crida a caminar amb el cap alt, despertes i lliures. A no confondre tradició amb immobilisme, obediència amb sotmetiment ni pau amb silenci. A discernir què mereix ser conservat perquè dona vida i què necessita ser transformat perquè continua generant exclusió i sofriment.
Perquè l’Evangeli no és una nostàlgia del passat. És una paraula viva que torna a preguntar-nos hui quines estructures generen vida i quins generen mort.
Jesús no va vindre a blanquejar sepulcres. Vi a obrir-los.
Vi a traure a la llum allò que romania amagat, a retornar dignitat als qui havien sigut exclosos, a trencar silencis i a anunciar una comunitat on ningú fora més que ningú i on totes les persones pogueren viure amb dignitat, amb pa, amb sostre, amb llibertat i amb esperança.
Per això estem cridades a continuar teixint, amb la tendresa i la força de la Ruah, un món i una Església on les cures siguen corresponsabilitat, on la memòria faça justícia, on cap dona haja de triar entre llibertat i amor, on cap persona siga obligada a viure sota el pes d’un model imposat i on la igualtat real ens permeta ser, de veritat, una comunitat de germans i germanes que camina, discerneix i decideix en llibertat.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
deslliura’ns dels miratges que embelleixen l’opressió i ens fan confondre la submissió amb la felicitat, el silenci amb la pau i la tradició amb la veritat.
Dona’ns la valentia de mirar dins dels nostres propis sepulcres blanquejats, també dins de la nostra Església, per a reconéixer allò que encara necessita ser transformat.
Que la teua Ruah ens mantinga despertes, lliures i amb el cap alt; que ens ensenye a guardar una memòria que faça justícia i a construir un futur on ningú quede fora.
Fes-nos dones i homes capaços de triar la vida, de defensar la dignitat i de caminar junts cap a una comunitat verdaderament fraterna, sororal i igualitària.
I que mai tinguem por d’obrir els sepulcres que amaguen mort, perquè sabem que el teu Esperit sempre pot fer nàixer vida nova.
Amén.
Jesús alça la veu per a denunciar la hipocresia dels «sepulcres blanquejats»: allò que per fora sembla bell, net, ordenat i perfecte, però que quan ens atrevim a mirar dins amaga mort, submissió, crueltat i podridura.
I aquesta imatge m’ha recordat alguns vídeos que apareixen de tant en tant en les xarxes socials. Em referisc a unes certes tendències que presenten una imatge idealitzada d’un passat en el qual les dones semblen trobar la felicitat en la dedicació absoluta a la llar. Les anomenades TradWives, mostren cuines perfectes, vestits impecables, cases ordenades i dones que semblen cuinar durant hores, cuidar de la família i entregar-se a la llar amb una serenitat quasi idíl·lica.
Per descomptat, cada dona té dret a triar lliurement com vol viure, com organitzar la seua família i quines tasques desitja assumir. El problema apareix quan eixa elecció individual es transforma en un model ideal de dona i es presenta com la recuperació d’una suposada vida tradicional perfecta.
Perquè darrere del filtre, de la il·luminació i de la càmera, moltes vegades desapareix tot allò que sosté eixa imatge: qui neteja després, qui posa les llavadores, qui fa els llits, qui arreplega als xiquets de l’escola, qui cuida a les persones majors, qui renúncia als seus propis projectes o qui sosté econòmicament la llar. La imatge pot ser preciosa, però la realitat que pretén representar no sempre ho és.
I ací apareix el sepulcre blanquejat.
Perquè no es tracta de menysprear cap opció personal, sinó de preguntar-nos què ocorre quan es converteix la desigualtat en virtut, la renúncia en destí i la submissió en una espècie de felicitat glamurosa. No necessitem tornar a un passat en el qual tantes de les nostres mares i àvies van haver d’acceptar papers imposats perquè no disposaven de les mateixes possibilitats de llibertat, autonomia o participació que hui reclamem. Podem valorar les seues cures i el seu lliurament sense romantitzar les estructures que tantes vegades les van mantindre en silenci.
Alguna cosa pareguda ocorre quan s’intenta blanquejar la història i presentar determinats règims autoritaris com a temps idíl·lics d’ordre, seguretat i tranquil·litat. Que fàcil resulta admirar la façana quan s’han oblidat les vides que van quedar sepultades davall.
Darrere de la suposada pau pot haver-hi persecució. Darrere del suposat ordre, por. Darrere del silenci, persones represaliades, empresonades o assassinades per defensar la llibertat i la dignitat humana. No podem convertir la memòria en un mausoleu adornat on solament caben els records que ens resulten còmodes.
La memòria verdadera no blanqueja. La memòria verdadera mira de front.
I també ací, amb pena però sense pudor, amb profunda honestedat evangèlica, hem de reconéixer que aquesta falta de coherència històrica esguita a la nostra pròpia Església.
Venim d’un passat profundament clerical en el qual massa dones van ser relegades al silenci, al servei i a l’obediència. I encara que hem avançat en alguns aspectes, encara trobem estructures en les quals la paraula de les dones no té el mateix pes, on la nostra participació en les decisions continua sent limitada i on, a vegades, es parla de la dignitat femenina mentre es mantenen pràctiques que no reconeixen plenament la nostra capacitat de discernir, decidir i servir a la comunitat.
També ací podem construir sepulcres blanquejats: bells discursos sobre María, sobre la dignitat de les dones i sobre la importància de les cures, mentre en la pràctica seguim sense construir una Església verdaderament corresponsable i d’iguals.
Però Jesús no ens crida a viure mirant cap arrere.
La Ruah ens espenta cap al futur.
Ens crida a caminar amb el cap alt, despertes i lliures. A no confondre tradició amb immobilisme, obediència amb sotmetiment ni pau amb silenci. A discernir què mereix ser conservat perquè dona vida i què necessita ser transformat perquè continua generant exclusió i sofriment.
Perquè l’Evangeli no és una nostàlgia del passat. És una paraula viva que torna a preguntar-nos hui quines estructures generen vida i quins generen mort.
Jesús no va vindre a blanquejar sepulcres. Vi a obrir-los.
Vi a traure a la llum allò que romania amagat, a retornar dignitat als qui havien sigut exclosos, a trencar silencis i a anunciar una comunitat on ningú fora més que ningú i on totes les persones pogueren viure amb dignitat, amb pa, amb sostre, amb llibertat i amb esperança.
Per això estem cridades a continuar teixint, amb la tendresa i la força de la Ruah, un món i una Església on les cures siguen corresponsabilitat, on la memòria faça justícia, on cap dona haja de triar entre llibertat i amor, on cap persona siga obligada a viure sota el pes d’un model imposat i on la igualtat real ens permeta ser, de veritat, una comunitat de germans i germanes que camina, discerneix i decideix en llibertat.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
deslliura’ns dels miratges que embelleixen l’opressió i ens fan confondre la submissió amb la felicitat, el silenci amb la pau i la tradició amb la veritat.
Dona’ns la valentia de mirar dins dels nostres propis sepulcres blanquejats, també dins de la nostra Església, per a reconéixer allò que encara necessita ser transformat.
Que la teua Ruah ens mantinga despertes, lliures i amb el cap alt; que ens ensenye a guardar una memòria que faça justícia i a construir un futur on ningú quede fora.
Fes-nos dones i homes capaços de triar la vida, de defensar la dignitat i de caminar junts cap a una comunitat verdaderament fraterna, sororal i igualitària.
I que mai tinguem por d’obrir els sepulcres que amaguen mort, perquè sabem que el teu Esperit sempre pot fer nàixer vida nova.
Amén.
Continuem escoltant les paraules esmolades de Jesús, que hui ens sacsegen enfront d’una de les malalties més silencioses del nostre temps: la pèrdua de profunditat, eixa mort lenta de l’espiritualitat a les mans d’una superficialitat que sembla voler inundar-ho tot.
Vivim en un món que ens espenta constantment al consum. Ens convida a cuidar la nostra casa, la nostra roba, la nostra imatge, els nostres objectes, la nostra aparença. I res d’això està renyit amb tindre una espiritualitat profunda i una compassió activa. Gaudir de la vida, cuidar el nostre entorn i sentir-nos bé amb el que tenim no és dolent. El perill apareix quan el consum deixa de ser una opció i es converteix en una manera de viure; quan la necessitat de tindre, aparentar i acumular acaba ocupant l’espai que hauria de pertànyer a la trobada, a la cura i a la solidaritat.
Llavors podem acabar vivint dins de la nostra comoditat a mesura, tan pendents de la nostra pròpia vida que deixem de mirar amb profunditat al voltant. I quasi sense adonar-nos, passem per alt el sofriment i l’agonia de tantes persones que viuen al caient de la pobresa, de la soledat, de l’exclusió o de la desesperança.
Ací pot brollar la nostra hipocresia moderna i també la nostra hipocresia de classe. Paguem el nostre xicotet «delme» amb una transferència bancària o un donatiu puntual i pensem que amb això ja hem complit. Mirem les grans catàstrofes, les guerres, la fam, la pobresa, la veïna que no arriba a fi de mes o la persona que dorm al carrer, i potser tranquil·litzem la nostra consciència amb una ajuda econòmica.
Però Jesús ens recorda que la justícia i la misericòrdia no poden reduir-se a una quantitat de diners. També exigeixen el nostre temps, la nostra cura, la nostra presència, la nostra escolta i la nostra capacitat de deixar-nos afectar pel dolor d’altres persones.
Perquè hi ha una diferència enorme entre donar alguna cosa i donar-nos.
Jesús ens demana mirar-nos a l’espill, sí, però no per a quedar-nos contemplant la nostra pròpia imatge. Ens demana netejar la copa per dins per a poder mirar cap a fora amb altres ulls; per a mirar cap avall, allí on la vida fa mal, i descobrir que la dignitat dels qui pateixen també ha de veure amb la nostra manera de viure.
I eixa mateixa ceguesa que prefereix la norma freda a l’amor pot aconseguir també a la nostra Església. Quina contradicció la d’una estructura que pot aferrar-se a dogmes, normes i interpretacions heretades mentre continua deixant a les dones en un lloc secundari!
Com podem parlar de justícia i misericòrdia mentre no reconeixem plenament la dignitat, la paraula i la capacitat de decisió de la meitat de la comunitat creient?
Com podem proclamar que totes som filles de Déu mentre continuem construint espais on unes veus pesen més que unes altres?
Jesús no va fer això. Jesús va escoltar les dones, es va deixar interpel·lar per elles, va caminar al seu costat, va rebre la seua paraula, va confiar en elles i les va convertir en protagonistes de la seua missió. Especialment en els moments decisius, quan altres deixebles havien fugit o romanien amagats, van ser elles els qui van romandre, els qui van buscar, els qui van anunciar.
Per això, netejar la copa per dins també significa hui deixar que l’Evangeli qüestione les nostres estructures, les nostres seguretats i els nostres privilegis. Significa reconéixer que una Església pot vestir-se per fora de solemnitat, de litúrgia i de tradició, i no obstant això necessitar una profunda conversió interior.
Netejar la copa per dins és hui un acte de rebel·lia obrera i feminista.
És despertar de l’anestèsia del consum per a recuperar una fe relacional. Una fe que no es conforma amb les aparences, que no mesura la fidelitat per la quantitat de normes complides, sinó per la capacitat d’estimar, cuidar, acompanyar i lluitar per la justícia.
Perquè potser el verdader dejuni que necessitem no siga solament renunciar a alguna cosa, sinó renunciar a la indiferència.
«El consumisme ens tanca en un jo privat, una mena de bombolla que ens deixa cegues davant el sofriment de la terra i de la gent pobra, i sordes al clam de la justícia.» Ivone Gevara.
Oració:
Ruah de la Vida,
entra a poc a poc a la nostra casa interior
i queda’t.
Mira amb tendresa les nostres vides,
eixes que tantes vegades cuidem per fora
mentre amaguem dins
les nostres pors, les nostres comoditats,
les nostres indiferències i les nostres cegueses.
Neta els nostres ulls
perquè sapiem veure a qui pateix.
Obri les nostres oïdes
per a escoltar el clam dels qui no tenen veu.
Eixampla’ns el cor
perquè cap pobresa ens resulte aliena
ni cap dolor puga deixar-nos indiferents.
Ensenya’ns que la justícia
no pot quedar-se en una paraula,
que la misericòrdia necessita mans,
que la fidelitat necessita presència
i que l’amor verdader
sempre acaba comprometent-se.
I quan descobrim les nostres pròpies contradiccions,
no permetes que ens amaguem darrere de la culpa.
Dona’ns humilitat per a reconéixer-les,
coratge per a canviar-les
i tendresa per a acompanyar-nos unes a altres en el camí.
Feix de nosaltres una Església
amb les portes obertes,
amb les dones plenament reconegudes,
amb les persones pobres en el centre
i amb l’Evangeli viu
per damunt de qualsevol norma que el contradiga.
Que la nostra fe no siga una copa brillant per fora,
sinó un cor net,
compassiu i rebel
abans de res allò que fereix la vida.
I quan isquem d’aquest moment d’oració,
que portem les teues mans en les nostres
i la teua mirada en els nostres ulls.
Perquè allí on hi haja dolor,
sapiem acostar-nos.
Allí on hi haja injustícia,
sapiem alçar la veu.
Allí on algú se senta sola,
sapiem romandre.
I allí on la vida estiga intentant obrir-se camí,
sapiem cuidar-la.
Ruah santa,
neta la nostra copa per dins
i feix de la nostra vida
un lloc on la justícia,
la misericòrdia i la fidelitat
puguen fer-se carn.
Amén.
Hui rebem una lliçó magistral de com hauríem de ser en la trobada quotidiana en els nostres ambients de treball, familiars, amics o fins i tot eclesials. Seguim a Felipe que es troba amb Natanael, i immediatament, ple d’alegria, li parla de Jesús, de qui és fill, d’on ve, que és aquell de qui van parlar Moisés i els profetes. Felipe és entusiasta, està feliç, però lluny de guardar-se eixa felicitat per a ell o quedar-se al costat de Mestre per a gaudir de la seua companyia, alguna cosa li llança a explicar-li a qui troba tan bo com li està passant. Felipe és generós, vol compartir eixe sentiment de plenitud, creu amb tot el seu cor que Jesús és el messies esperat i tal com l’assega el proclama. Però prompte es troba amb els prejudicis socials i geogràfics de l’època i Natanael li diu que com eixirà una cosa bona de Natzaret, que era un llogaret insignificant i quasi invisible per als grans centres de poder religiós i polític.
I eixos mateixos prejudicis ens assalten hui quan parlem de les persones que sobreviuen en els marges de la nostra societat. Quan es condemna sense cap mena de vergonya a eixos col·lectius de la precarietat laboral, les invisibilitzades, les empobrides, la classe obrera que agonitza asfixiada per un sistema que no compta amb elles, però que les necessita per a produir i mantindre les mateixes estructures que les manté al marge. La sospita que des d’ací a baix, no pot eixir gens transformador, gens noble, res que valga la pena. Se’ns oblida que és precisament ací, en el fang de la precarietat, on Déu planta la seua tenda i abraça amb més tendresa el que el món descarta.
Però Felipe no es rendeix a la primera. Tampoc vol entrar en debats teològics ni guanyar una discussió. No necessita demostrar que té raó. Només desitja compartir allò que li ha omplit el cor d’alegria. Felipe no busca la glòria ni semblar més savi que ningú; pensa en el bé del seu amic abans que en si mateix. Ho mira amb l’afecte de qui sap que els tresors de la vida no es gaudeixen tot sol i que la felicitat verdadera sempre cerca ser compartida.
Per això la seua resposta és tan senzilla com revolucionària: «Vine i veuràs». No obliga, no pressiona, no argumenta. Convida. Deixa espai perquè Natanael puga descobrir per si mateix allò que ell ha trobat. Li proposa abandonar els prejudicis i acostar-se a la realitat amb el cor obert.
En un món saturat de discursos, ideologies i paraules buides, l’Evangeli encarna en la proximitat. És una invitació a descalçar-se i tocar la realitat, a caminar a la trobada de l’altra persona perquè siga la pròpia vida la que parle. Felipe no pretén convéncer a Natanael; simplement li obri una porta cap a la trobada. I així ho porta directament fins a Jesús.
I jo em pregunte com podria portar hui a algú cap a Jesús, enmig d’aquesta vida concreta que compartim. I l’única resposta és l’alegria de la trobada i l’esperança que naix de saber-nos acompanyades.
La vida és a vegades molt dolça i altres molt amarga. Hi ha dies de benestar i altres de dolor. Això succeeix per a totes, siguem o no creients. Però potser el que pot diferenciar-nos és la capacitat de continuar esperant. No en un futur llunyà i idealitzat, sinó en un present que pot anar transformant-se a poc a poc.
Amb detalls d’afecte. Cuidant als qui ens envolten. Parlant mirant-nos als ulls sense estar pendents del rellotge. Romanent a prop quan hi ha ferides que sanar. Dient «et vull» mentre encara som a temps. Sabent-nos instruments humils que, tal vegada com Felipe i sense ser plenament conscients, col·laborem amb el somni de la nostra Mare i Pare Déu perquè algú trobe un poc més de llum en el seu camí.
És la revolució de la cura, l’única capaç de sanar un món ferit i obrir finestres a l’esperança.
Quan Jesús entra en escena trenca la lògica del mèrit i de les jerarquies d’aquest món. A un Natanael escèptic li regala una promesa d’horitzons oberts: «Veureu el cel obert». No li exigeix un examen previ d’ortodòxia ni una fe perfecta. N’hi ha prou amb posar-se en camí.
El discipulat que Jesús inaugura és profundament humà, horitzontal i alliberador. No se sosté en el poder ni en la imposició, sinó en l’atracció d’una vida viscuda amb veritat i en el testimoniatge compartit.
La Ruah ens convoca hui a ser com Felipe: mediacions senzilles que no imposen, sinó que proposen; persones que acompanyen sense controlar, que anuncien sense dominar i que respecten els ritmes, els dubtes i els processos de cada ésser humà. Ponts que faciliten que altres persones puguen tindre la seua pròpia experiència de trobada amb el Déu de la Vida.
Perquè potser evangelitzar no consisteix a portar respostes, sinó a obrir camins. No a convéncer, sinó a acompanyar. No a ocupar el lloc de Déu, sinó a assenyalar humilment cap a eixa Llum que un dia també va eixir d’un lloc xicotet i inesperat anomenat Natzaret.
“Molta gent xicoteta, en llocs xicotets, fent coses xicotetes, pot canviar el món.” – Eduardo Galeano.
Oració:
Déu, Mare i Pare de la Vida,
Ruah que ens habites i ens espentes suaument cap a la trobada:
ensenya’ns a mirar com Jesús,
a mirar més enllà de les aparences,
més enllà dels prejudicis,
més enllà d’allò que el món considera xicotet,
insignificant o descartable.
Que sapiem descobrir la teua presència
en els qui viuen en els marges,
en les persones empobrides,
en els qui treballen sense descans i a penes arriben a fi de mes,
en els qui senten que ningú les veu
i en els qui han aprés a caminar amb ferides que quasi ningú coneix.
Fes-nos com Felipe:
persones capaces de compartir l’alegria que hem trobat,
però sense imposar-la;
capaços de dir simplement:
“Vine i veuràs”.
Ensenya’ns la revolució de la cura.
Que sapiem detindre’ns quan algú necessite ser escoltada,
mirar als ulls quan algú necessite sentir-se reconeguda,
tendir la mà quan algú estiga caient
i dir “et vull” mentre encara som a temps.
Que les nostres xicotetes accions
siguen llavors d’un altre món possible.
Que les nostres comunitats siguen espais on ningú haja de demostrar el seu valor
per a sentir-se acolliment.
I quan ens semble que res canvia,
recorda’ns les teues paraules:
“Veureu el cel obert”.
Ajuda’ns a creure que el cel també pot obrir-se
en una conversa,
en una taula compartida,
en una lluita per la justícia,
en una abraçada,
en una paraula d’esperança,
en una dona que torna a alçar-se
i en tantes persones xicotetes
que, juntes, fan coses xicotetes
capaces de transformar el món.
Ruah de vida i veritat,
camina amb nosaltres.
Que els nostres peus sàpien xafar el fang,
que les nostres mans sàpien cuidar,
que els nostres ulls sàpien reconéixer
i que el nostre cor mai s’acostume
a passar de llarg davant el sofriment.
Feix de nosaltres ponts i no murs,
finestres i no portes tancades,
llavors i no davanteres.
I que allí on estiguem,
algú puga sentir, encara que siga per un instant:
“Ací m’han vist.
Ací m’han escoltat.
Ací puc ser jo.
Ací també hi ha un lloc per a mi.”
Amén.
Jesús ens parla hui des d’una ciutat fronterera, Cesarea de Filip, edificada per a donar glòria al poder de l’Imperi romà invasor, que va omplir la ciutat de temples dedicats a altres déus, fora de la religió jueva. Des d’allí, Jesús ens mira també a aquest present, on la nostra Mare i Pare Déu sembla desaparéixer, però aquesta vegada no per temples pagans, sinó per tota una societat a la qual no li interessa un Déu que ens fa mirar cap avall, que ens parla de solidaritat, de compartir i de cures mútues.
Aquest sistema es continua sostenint amb dones treballant en precari, moltes d’elles migrants, cuidant a persones que després són capaces de criticar als qui arriben d’altres llocs acusant-les de «robar el treball», o d’aprofitar-se d’elles perquè «no tenen papers». Un sistema que sobreexplota a una classe obrera que cada vegada el té més difícil per a conciliar, per a menjar, per a pagar el lloguer o fins i tot per a agafar l’autobús des de zones cada vegada més allunyades, on encara poden permetre’s llogar una habitació.
Eixos són alguns dels déus de hui: ja no viuen necessàriament en temples, però habiten espais enjardinats i protegits per reixes, perquè ningú de fora moleste. Mentrestant, els espais marginals queden per a aquelles persones a les quals ni tan sols ens atrevim a mirar a la cara, perquè no compten, no es veuen, no estan. I, no obstant això, sostenen amb el seu treball i el seu esforç la vida dels qui estan a dalt.
I des d’ací Jesús ens pregunta:
«Qui dieu que soc jo?»
En llegir la resposta de Pedro, tornem a pensar en el que hem escoltat tantes vegades i donàvem per descomptat: que Pedro rebia el poder de manera exclusiva, i que eixe poder podia convertir-se després en una autoritat exercida de manera piramidal dins d’una Església patriarcal.
Però hui la Ruah ens bufa diferent. Ens fa afinar els ulls, les oïdes i el cor.
Pedro rep una responsabilitat, sí, però cap responsabilitat entregada per Jesús pot convertir-se en privilegi, domini o exclusió. La «pedra» no pot apropiar-se de la casa que sosté. La comunitat no es construeix perquè algú estiga per damunt de les altres persones, sinó perquè totes puguem sostindre’ns mútuament.
La pedra sobre la qual s’edifica la comunitat no pot entendre’s com el privilegi d’un home, d’un gènere o d’un determinat estatus. La roca ferma és Jesús i la confessió de fe en el seu projecte humanitzador. Pedro pot ser pedra, però no amo de la casa. La seua autoritat només té sentit quan es converteix en servei.
I una fe així no va ser patrimoni exclusiu dels homes. Com ens recordarà més avant l’evangeli de Juan en boca de Marta de Betania, també les dones del camí compartien amb idèntica autoritat la capacitat de reconéixer i proclamar qui era Jesús. Marta també confessa la seua fe. Marta també pronuncia una paraula teològica. Marta també ens diu qui és Jesús.
Com podria ser d’una altra manera? Jesús va vindre per a canviar les coses, per a fer-les més humanes i més fraternes, perquè nostre actuar es basara en l’amor a les nostres germanes i germans. No podem convertir el seguiment de Jesús en una estructura de dominació masculina, perquè ell sempre va caminar en comunitat, com un humil obrer de Natzaret, sanant, acompanyant, ensenyant i estimant als qui més el necessitaven.
En Jesús, l’autoritat no es mesura per quant poder acumula una persona, sinó per quant és capaç de servir. El criteri per a entrar en el Regne no és estar per damunt, sinó posar-se al costat.
A primera vista, sembla que Jesús li entrega les claus en exclusiva a Pedro. No obstant això, si continuem llegint l’evangeli de Mateo, a penes dos capítols més avant, en Mateo 18,18, Jesús torna a pronunciar exactament les mateixes paraules dirigint-se a tota la comunitat de deixebles.
L’autoritat de «lligar i deslligar» no és un xec en blanc per a l’abús de poder ni per a l’exclusió. És una tremenda i bella responsabilitat confiada a tota la comunitat. Perquè així s’entén l’Evangeli: des d’una comunitat d’iguals que caminen juntes en el servei, la justícia i la cura mútua.
En el nostre dia a dia, en els barris, en les cues de l’atur, en les llars on tantes dones sostenen la vida en condicions de precarietat, aquest encàrrec comunitari cobra tot el seu sentit.
Lligar és frenar allò que dinamita la igualtat i la dignitat de qualsevol persona. És nostra, germanes i germans, la responsabilitat de posar límits a l’abús de poder, denunciar la injustícia laboral, combatre la precarietat que deshumanitza i plantar cara a eixe egoisme que tantes vegades acaba convertint-se en odi cap a aquelles persones a les quals s’intenta invisibilitzar, cap a les i els de baix.
Deslligar és eixe treball constant que hem de dur a terme per a retornar l’esperança, creant espais segurs de solidaritat, acompanyant per a acabar amb la soledat de tantes persones que se senten impotents davant un sistema que deshumanitza i mata, caminant al costat dels qui es desanimen, oferint consol i cures per a portar la Ruah al món obrer.
En el discipulat d’iguals que va inaugurar Jesús, les claus no tanquen duanes, sinó que obrin horitzons.
No són claus per a controlar qui entra i qui queda fora. Són claus per a obrir portes, per a alliberar, per a retornar dignitat, per a fer possible la vida.
No som d’eixes que busquen la comoditat de no tindre problemes. Som una comunitat cridada a desgastar-se perquè la igualtat, la justícia i la tendresa no siguen l’excepció, sinó el costum.
Potser per això aquella pregunta que des de xicoteta em grinyolava hui pot ressonar d’una altra manera. Tal vegada aquella xiqueta que no entenia com podia Jesús entregar unes claus tan importants a una sola persona ja estava percebent, sense saber posar-li nom, que l’Evangeli no podia convertir-se en una justificació del poder dels uns sobre les altres.
Hui la Ruah ens ajuda a mirar de nou.
I potser ens diu que les claus del Regne mai van ser per a tancar portes, sinó per a obrir-les.
Com va dir Guillem Rovirosa, l’apòstol obrer:
«El que dona algun sentit a la lluita humana és precisament la lluita permanent, i l’home mediocre és el que no vol embolics. Quin sentit pot tindre la vida d’un home l’aspiració màxima del qual consisteix a no donar sentit a la seua vida?»
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
hui ens acostem a tu amb les mans obertes.
Ensenya’ns a reconéixer a Jesús
no en el poder que s’imposa,
sinó en l’amor que serveix,
en la persona que acompanya,
en qui s’acatxa per a alçar
a qui ha quedat en el sòl.
Dona’ns unes claus que no tanquen,
unes paraules que no excloguen,
unes mans que sàpien deslligar
tot allò que estreny la vida.
Ajuda’ns a deslligar la por,
la soledat, la injustícia,
la precarietat i el menyspreu.
A deslligar les cadenes invisibles
que mantenen a tantes dones
i a tants homes
vivint sense dignitat.
I ensenya’ns també a lligar,
a posar límit a l’abús,
a la violència,
a l’explotació,
al racisme i a tota forma de poder
que humilia i deixa fora.
Que mai utilitzem el teu nom
per a alçar murs.
Que mai confonguem autoritat amb domini,
ni servei amb obediència cega.
Feix de nosaltres i nosaltres
una comunitat de portes obertes,
on ningú haja de demanar permís
per a ser digne,
per a ser escoltat,
per a ser estimat.
Que la Ruah ens done ulls per a veure
als qui romanen invisibles,
sentits per a escoltar
als qui ja quasi no tenen veu,
i cor per a caminar
al costat dels qui porten massa temps
carregant solos amb la vida.
I quan ens preguntes, Jesús,
«Qui dieu que soc jo?»,
que puguem respondre’t no solament amb paraules,
sinó amb la nostra manera de viure:
Tu eres qui ens ensenya
que el Regne comença
quan una persona deixa d’estar per damunt
i es posa al costat.
Amén.
«Emboliquen fardells pesats i li’ls carreguen a la gent en els muscles». Parlem d’escribes i fariseus, però també podem mirar la nostra pròpia realitat i preguntar-nos què ocorre quan algunes persones dins de l’Església confonen el servei a la comunitat amb una forma de superioritat moral, política o social respecte a la resta dels qui la formem. I massa vegades eixos fardells que es col·loquen sobre els muscles de la comunitat acaben recaient, una vegada més, sobre alguna dona.
En aquella època, determinades normes de puresa ritual pesaven especialment sobre les dones. La menstruació i altres processos relacionats amb el cos femení podien convertir-les en ritualment impures i limitar la seua participació en determinats espais religiosos i socials. A més, sobre els seus cossos requeia amb freqüència la responsabilitat de preservar la puresa moral dels homes. Com tantes vegades al llarg de la història, eren elles les qui havien d’amagar-se, cobrir-se, guardar silenci o retirar-se perquè uns altres pogueren considerar-se purs.
I potser per això les paraules de Jesús adquireixen encara més força. La seua denúncia no es dirigeix solament contra determinades persones, sinó contra tota forma de religiositat que converteix les normes, els títols o l’autoritat en instruments de domini. Jesús qüestiona radicalment qualsevol estructura religiosa que col·loque a unes persones per damunt d’unes altres, que convertisca el servei en privilegi i que faça del reconeixement social una mesura de la dignitat.
Quan diu «no us deixeu dir mestre», «no digueu pare a ningú» o «no us deixeu cridar rabbí», Jesús ens convida a mirar d’una altra manera les relacions dins de la comunitat. No està dient que no puga existir acompanyament, ensenyament, responsabilitat o ministeri; està posant en qüestió que eixes funcions puguen convertir-se en una posició de superioritat sobre les altres persones. L’autoritat, en l’Evangeli, no hauria de ser una escala per a pujar per damunt d’uns altres, sinó un camí per a posar-se al seu costat.
Per això Jesús canvia radicalment el significat del poder: «El primer entre vosaltres serà el vostre servidor». L’autoritat cristiana no es mesura pels títols que posseeix una persona, pel lloc que ocupa o pel reconeixement que rep, sinó per la seua capacitat de servir, escoltar, cuidar i posar-se al costat de qui porta una càrrega.
Les paraules de Jesús qüestionen així tota estructura que convertisca la comunitat en una piràmide on uns pocs miren des de dalt i moltes altres sostenen des de baix. I també ens interpel·len als qui formem l’Església: quines càrregues estem col·locant sobre altres persones?, qui les estan sostenint?, qui tenen veu i qui romanen en silenci?, qui prenen les decisions i qui són anomenades únicament per a cuidar?
Perquè aquests fardells no s’han repartit sempre de manera justa. I massa vegades les dones hem carregat amb ells: les cures, l’acompanyament, l’educació en la fe, l’atenció a les persones majors, l’organització silenciosa de les comunitats, la transmissió de la vida i de l’espiritualitat. Hem sostingut moltes vegades la vida de l’Església mentre la nostra pròpia veu quedava en segon pla.
Per això necessitem escoltar de nou nou el somni de Jesús: una comunitat de germanes i germans, una taula redona de corresponsabilitat on compartim per igual no sols els fardells de les cures, sinó també les tasques, les responsabilitats i les decisions eclesials.
No es tracta d’imaginar que en temps de Jesús existia ja una igualtat plena entre homes i dones. La realitat social i religiosa d’aquell temps estava travessada per profundes desigualtats. El revolucionari és que Jesús va obrir espais de relació, escolta, discipulat i dignitat que desbordaven moltes de les fronteres socials i religioses del seu temps.
Jesús es va deixar acompanyar per dones i va reconéixer en elles deixebles, interlocutores i testimonis. María Magdalena, Marta, María, Juana i tantes altres dones apareixen en els evangelis formant part del seu camí i de la seua comunitat. Jesús no sembla necessitar que elles ocupen un lloc secundari perquè els homes puguen sentir-se importants. Les mira, les escolta, conversa amb elles, aprén de les seues paraules i els confia una missió.
Tan sols hem d’estar un poc més atentes a la profunditat dels evangelis, a la veritat que s’amaga després de les actituds de Jesús i a eixa manera seua de relacionar-se que trenca tantes fronteres.
Vivim temps convulsos a nivell mundial. A Europa i a Espanya creixen grups de persones que fan de l’odi la seua bandera i que classifiquen a les persones entre vàlides o d’un sol ús. Enfront d’eixa lògica d’exclusió, si som seguidores de Jesús, cristianes convençudes d’aquell en qui posem la nostra confiança, no podem construir una Església que reproduïsca les mateixes dinàmiques de poder, superioritat i exclusió que denunciem en la societat.
No podem justificar una Església que continue sent piramidal, jeràrquica i patriarcal quan l’Evangeli ens convida a ser una comunitat d’iguals. Una Església que continue relegant a les dones, deixant-les tantes vegades sense veu, sense poder de decisió i amb els seus cossos invisibilitzats necessita deixar-se transformar per la Ruah.
Necessitem una Església on totes tinguem paraula, llibertat per a opinar, aprendre, discernir i decidir; una Església on les dones no hàgem de demanar permís per a existir plenament, on la nostra paraula siga escoltada i els nostres cossos respectats; una Església on nostra capacitat de cuidar, pensar, decidir, celebrar i anunciar l’Evangeli siga reconeguda com un do per a tota la comunitat.
Una Església on ningú haja d’acatxar el cap perquè una altra persona puga sentir-se important.
Una Església on el baptisme ens recorde la nostra dignitat comuna i la nostra responsabilitat compartida. Perquè totes i tots som portadors de la fe, profetes i responsables de portar l’Evangeli en atuells de fang. No necessitem una Església on uns pocs parlen des de dalt i la resta escolte des de baix. Necessitem una comunitat on puguem reconéixer-nos com a filles i fills de Déu, germanes i germans caminant juntes cap a una vida en plenitud, tal com la Ruah ens va somiar.
Potser la pregunta que hui ens deixa Jesús no siga solament qui ocupa els primers llocs, sinó què fem amb ells quan els ocupem.
Els utilitzem perquè ens servisquen o per a servir?
Per a ser reconegudes o per a reconéixer?
Perquè l’Evangeli ens recorda que el poder, quan es fa cristià, s’agenolla per a servir.
I potser eixe és el somni de Jesús per a la seua Església: no una piràmide que mira des de dalt, sinó una taula redona on ningú quede fora.
Una Església amb les mans obertes, amb les portes obertes, amb el cor obert.
Una Església on la Ruah puga respirar.
«L’ecofeminisme i l’economia feminista han tret els cures de l’espai de l’íntim per situar-els a la plaça pública, urgint-ens a passar de la ciutadania a la «cuidadania»: un sistema de relacions que posa en el centre la sostenibilitat de la vida i la cura com una categoria política sense la qual la vida no és possible. Cal desclericalitzar i desmasculinitzar l’Església.» Pepa Torres.
Oració:
Ruah de Déu,
bufa sobre la nostra Església
i ensenya’ns a soltar els fardells
que hem col·locat sobre els muscles d’altres persones.
Ensenya’ns a reconéixer
que ningú és més filla ni més fill que ningú,
que cap veu naix amb més valor que una altra
i que cap servei pot convertir-se en privilegi.
Fes-nos una comunitat on les dones
no hàgem de demanar permís per a existir plenament,
on la nostra paraula siga escoltada,
els nostres cossos respectats
i la nostra capacitat de cuidar, pensar, decidir i celebrar
siga reconeguda com un do per a tota la comunitat.
Que els qui tenen responsabilitats
no busquen els primers llocs,
sinó els últims;
no vulguen ser servits,
sinó servir;
no alcen murs d’autoritat,
sinó taules on capiem totes i tots.
I quan ens descobrim aferrades al poder,
recorda’ns les paraules de Jesús:
«El primer entre vosaltres serà el vostre servidor».
Que la nostra Església no siga una piràmide
que mira des de dalt,
sinó una taula redona
on ningú quede fora.
Una Església amb les mans obertes,
amb les portes obertes,
amb el cor obert.
Una Església on la Ruah puga respirar.
Amén.
Un doctor de la llei, un erudit que se suposa al servei de Déu, li fa una pregunta a Jesús amb la intenció de posar-lo a prova. Aquestes estructures jeràrquiques a l’Església, que encara perviuen en major o menor mesura, naixen de la necessitat de ser millors o triomfadors per a un sistema que la nostra Mare i Pare Déu mai va somiar d’aquesta manera. Aquestes classes “superiors”, vigilants de les normes, només saben abusar per a conservar el seu estatus a costa del sacrifici de “les altres”. Veuen a Jesús com un enemic a batre perquè temen pel seu confort, per la «paraeta» que tenen muntada en nom de Déu, oblidant-se del primer i el segon manament.
Estimaràs a la nostra Mare i Pare Déu sobre totes les coses… Però ells s’estimaven molt més a si mateixos.
No prendràs el nom de Déu en va… Mentrestant, ells amenacen amb el seu Sant nom imposant lleis abusives a les persones més estimades per la Ruah: aquelles que més pateixen l’opressió, les dones i els grups marginats que carregaven amb la pitjor part de l’exclusió legal, asfixiant-los la vida.
Però Jesús respon des de la seua pròpia existència, des de la seua ser Fill de Déu i Fill de Dona. Trenca el seu sistema jeràrquic i inhumà des de la revolució radical de l’afecte, unint indissolublement l’amor de Déu amb l’amor a les nostres germanes i germans. La nostra fe serà tan gran com la cura que dediquem a la dignitat de les altres.
Quan ens diu que estimem als altres “com a tu mateixa”, obri una finestra per a acabar amb una desigualtat que arrosseguem des de fa segles. Perquè a les dones, històricament —i sobretot a les dones de la classe treballadora—, se’ns ha educat en el sacrifici submís, en el passar desapercebudes mentre sostenim la casa, les cures i la família; sempre en un segon o tercer pla perquè uns altres puguen brillar.
Però Jesús, fill de María de Natzaret, sap que les dones compten per a tot: sostenen i prediquen, cuiden i treballen, donen la vida i la fan créixer. Per això, cal estimar als altres, però també hem de donar-nos amor a nosaltres mateixes; respectar la nostra integritat, els nostres cossos diversos i no normatius, el nostre treball, la nostra vàlua i les nostres maneres d’estimar, d’aportar i de defensar. L’amor de l’Evangeli mai exigeix l’anul·lació personal, sinó l’enriquiment i el creixement en una comunitat d’iguals: juntes, estimades i dignes.
Estimar a l’Esperit i a les nostres germanes i germans no és una cosa passiva, ni romàntic, ni fàcil. Estimar implica acció per a començar a construir un Regne amb base de justícia, on tot es compartisca i la igualtat siga real i efectiva, sense sostres de cristall; tampoc dins de l’Església de la qual som part. Ens encantaria ser una part més activa, més visible, més corresponsable i més respectada. Perquè si les lleis no serveixen per a alliberar i dignificar a les dones, als seus cossos, a la seua saviesa i al seu treball… eixes lleis no són de Déu.
Diu Jesús: “En aquests dos manaments se sostenen tota la Llei i els Profetes”. Mateo usa un verb bell: “sostenen”. Tota la fe se sosté en l’amor, però en un amor real, compromés, d’acció i de passió. Nosaltres sostenim la vida amb els nostres compromisos al costat dels qui sobreviuen en els marges, allunyades i invisibles; amb els nostres llavis quan denuncien les injustícies, la precarietat i el maltractament; amb els nostres cossos quan ens abracem, besem, acariciem i animem entre nosaltres per a no caure. Sense eixe lliurament, la política no estaria viva, la religió no estaria oberta i la construcció del Regne seria una quimera. Per això, la *Ruah hui ens crida a ser la columna que sosté l’esperança dels cors cansats i ferits.
Que en aquest dia, la nostra opció política i de fe siga fer de l’amor un dret humà i diví a l’abast de totes les persones, sense distinció.
«La mesura de l’amor és estimar sense mesura» (Sant Agustí). Que el nostre amor fratern seguisca el motor que transforme els estructures d’aquest món.
Oració:
Ruah de la Vida,
veuen hui sobre nosaltres
com una brisa suau que no envaeix,
però que mou tot el que toca.
Ensenya’ns a estimar
sense por i sense mesura,
però també sense oblidar-nos de nosaltres mateixes.
Recorda’ns que el nostre cos és digne,
que la nostra veu importa,
que les nostres cures tenen valor
i que la nostra vida no ha nascut
per a ocupar sempre l’últim lloc.
Fes-nos capaços de reconéixer
la dignitat de cada persona,
especialment dels qui han sigut apartades,
silenciades, ferides o invisibilitzades.
Dona’ns valentia per a qüestionar
les estructures que oprimeixen,
tendresa per a acompanyar als qui pateixen
i força per a transformar
tot allò que encara necessita ser transformat.
Que mai utilitzem el teu nom
per a excloure, jutjar o dominar.
Que aprenguem a trobar-te
en cada dona que lluita,
en cada persona que resisteix,
en cada cos que demana respecte,
en cada cor que necessita ser sostingut.
I quan les nostres forces s’acaben,
posa al nostre costat germanes i germans
que ens recorden que no estem soles.
Perquè potser això és també estimar:
sostindre’ns les unes a les altres
fins que ningú haja de caure.
Ruah de la Vida,
fes del nostre amor una força transformadora,
de les nostres mans un refugi,
de les nostres paraules una llavor de justícia
i dels nostres cors
un lloc on totes les persones
puguen sentir-se estimades, lliures i dignes.
Amén.
Sí, germanes, a mi també em grinyolen les dures paraules d’aquest evangeli i em sent incòmoda amb el llenguatge que utilitza. Un rei que destrueix ciutats i mata per rebre una negativa a acudir a unes noces, la total invisibilitat de la núvia o el càstig desproporcionat al convidat que no portava l’abillament adequat ens col·loquen davant una imatge de Déu i del poder que difícilment podem assumir des de la nostra mirada de hui.
Sabem que estem davant un text nascut en una època profundament patriarcal, travessat per les maneres d’entendre el poder, l’autoritat i la violència pròpies d’aquell temps. Però no vull quedar-me únicament en allò que m’incomoda ni tampoc passar per damunt del text com si no existira. Preferisc entrar en ell amb una mirada crítica, deixar que la Ruah bufe entre les seues paraules i discernir quin moviment de vida, de justícia i d’alliberament pot continuar parlant-nos hui.
Perquè potser el cor de la paràbola està precisament en eixe banquet que algú prepara i al qual tantes persones no volen acudir.
Els primers convidats rebutgen la invitació perquè estan massa ocupats defensant les seues terres, els seus negocis, els seus interessos i les seues seguretats. Representen una lògica que coneixem massa bé: l’acumulació, l’estatus, el privilegi i eixe egoisme que acaba construint fronteres entre els qui tenen i els qui queden fora.
Però potser seria massa fàcil pensar que ells són solament «els altres», els poderosos, els que pertanyen al sistema. La paràbola també pot preguntar-nos per nosaltres.
Quines coses defensem amb tanta força que acaben allunyant-nos de la taula comuna? Quines seguretats, presses, interessos o comoditats ens impedeixen escoltar la invitació a una vida compartida? Quantes vegades estem tan ocupades en les nostres xicotetes parcel·les que deixem de mirar als qui caminen al nostre costat?
I llavors succeeix una cosa verdaderament subversiva.
Davant el rebuig dels qui havien sigut convidats en primer lloc, el rei trenca el protocol i mana als seus criats als encreuaments dels camins. Ix dels espais reservats i buscarà als qui mai haurien imaginat rebre una invitació.
Ací comença, per a mi, la verdadera revolució del Regne.
Déu trenca els murs dels palaus, travessa les fronteres dels privilegis i s’acosta als marges. La invitació ja no queda restringida als qui tenen un lloc reconegut en la societat. La taula s’obri i comencen a arribar els qui estaven fora.
Els encreuaments dels camins són hui les nostres perifèries: les dones precaritzades, les persones migrants, els qui viuen en la pobresa, els qui sostenen la vida amb treballs invisibles i poc reconeguts, els qui han sigut expulsades de tants espais per no encaixar en les normes, els qui la nostra societat considera prescindibles, els qui carreguen ferides que quasi ningú vol mirar.
I allí, precisament allí, la Ruah continua pronunciant una paraula d’esperança:
«Vine. Hi ha un lloc per a tu».
Perquè el banquet de Déu no és un club selecte per als qui compleixen les normes de l’etiqueta social, econòmica o religiosa. És una taula gran, oberta i diversa, on caben «dolents i bons», els qui arriben amb les mans plenes i els qui a penes poden portar les seues ferides.
La dignitat no es compra.
La dignitat no es mereix.
La dignitat es rep perquè som filles i fills estimats de Déu.
I potser per això la taula s’ompli quan deixem de preguntar qui mereix asseure’s i comencem a preguntar-nos qui està quedant-se fora.
El pa es parteix i es reparteix. El vi es comparteix. La vida circula d’unes mans a unes altres. I l’abundància deixa de ser allò que algú acumula per a convertir-se en allò que totes podem gaudir quan ningú queda exclosa.
Però llavors apareix en la paràbola la imatge del vestit de festa, i tornen a sorgir les preguntes.
Què significa eixe vestit?
No crec que puga ser una nova etiqueta, una norma més, una condició per a meréixer entrar. Si fora així, estaríem construint una altra porta i un altre mur precisament en la taula que acabem d’obrir.
Potser eixe vestit és una altra cosa.
Potser és la manera nova de viure que naix quan acceptem la invitació. Potser és despullar-nos a poc a poc dels vestits amb els quals el món ens ha ensenyat a relacionar-nos: la indiferència, el masclisme, la competitivitat, l’individualisme, el classisme, el menyspreu cap a qui és diferent.
I revestir-nos de justícia, de tendresa, de cura mútua, d’igualtat, de solidaritat i de sororitat.
No es tracta d’estar perfectament preparades per a entrar al banquet. Totes arribem amb les nostres ferides, les nostres contradiccions i les nostres pròpies ombres. Es tracta de permetre que la taula ens transforme.
Perquè no n’hi ha prou amb asseure’ns i mirar cap a un altre costat mentre unes altres continuen patint. No n’hi ha prou amb gaudir del pa si no som capaços de partir-lo. No n’hi ha prou amb parlar d’igualtat si continuem acceptant privilegis que deixen a unes altres fora.
El vestit de festa no és una condició per a entrar.
És la transformació que comença quan decidim quedar-nos en la taula i fer-nos responsables de les altres.
Per això, qui entra al banquet però pretén continuar vivint sota la lògica de l’opressió, de la desigualtat i del privilegi, acaba excloent-se a si mateix de la verdadera festa de la comunitat.
La festa del Regne només pot ser festa quan és compartida.
La nostra Mare i Pare Déu és qui insisteix una vegada i una altra a omplir la seua casa de vida, de justícia i d’abraçades. És qui ix als camins. És qui cerca als qui han quedat fora. És qui prepara una taula abundant i continua convidant-nos fins i tot quan no sabem escoltar.
Potser hui la invitació torna a arribar fins nosaltres enmig dels nostres treballs, les nostres tasques, les nostres preocupacions i les nostres presses.
Potser la Ruah ens pregunta on estan hui els nostres encreuaments de camins.
Perquè el Regne no és un lloc al qual arribarem algun dia.
El Regne comença cada vegada que una persona decideix eixir-se d’una lògica que esclavitza, menysté i exclou. Comença quan algú mira d’enfront de qui pateix i li tendeix la mà. Comença quan travessem la frontera del que es considera correcte i ens atrevim a caminar al costat d’altres persones pel camí de la solidaritat i la comunió.
Comença quan comprenem que totes som igualment estimades per la *Ruah i que cap vida val més que una altra.
Hui vull imaginar eixa taula.
Una taula gran, sense capçaleres.
Una taula on hi haja pa per a totes, aigua fresca, va vindre, riures, llàgrimes, històries compartides i mans que es busquen.
Una taula on les dones puguen asseure’s sense ser invisibles.
On les persones migrants no hagen de demostrar que mereixen estar.
On els qui sostenen la vida siguen reconegudes.
On ningú siga descartada per la seua pobresa, la seua procedència, la seua història o les seues ferides.
Una taula on la diversitat no siga tolerada, sinó celebrada.
I potser eixa és la invitació que hui ens fa la Ruah: no solament entrar en el banquet, sinó convertir la nostra pròpia vida en una taula on unes altres puguen sentir-se acolliments.
«El missatge redemptor de Jesús subverteix el poder dominant i apunta cap a una nova humanitat on les relacions es basen en la mutuidad i la igualtat, no en la jerarquia». Rosemary Radford.
Oració:
Ruah de la vida,
bufa hui sobre nosaltres
i ensenya’ns a reconéixer la teua invitació.
Quan estiguem massa ocupades
amb les nostres presses, les nostres seguretats
o les nostres xicotetes possessions,
recorda’ns que hi ha una taula
en la qual ningú sobra.
Despulla’ns de la indiferència,
de la por, de l’egoisme i dels prejudicis.
Revestis-nos de tendresa,
de justícia, de cura i d’igualtat.
Fes-nos capaços de caminar
fins als encreuaments dels camins,
allí on tantes persones esperen
que algú les mire, les escolte
i els diga: «Ven, hi ha un lloc per a tu».
Que mai tanquem la taula
que Tu has preparat per a totes.
Que aprenguem a partir el pa,
a compartir la vida
i a celebrar que ningú és més
ni menys que ningú davant el teu amor.
Mare i Pare de la Vida,
fes de nosaltres dones de taula oberta,
de portes obertes
i de cor obert.
I quan ens oblidem que totes som germanes,
torna a bufar sobre nosaltres, Ruah,
fins que comprenguem
que la teua festa comença
quan cap queda fora. Amén.
M’he alçat amb la sensació de saber-me privilegiada. Privilegiada per sentir-me protegida i segura malgrat no arribar quasi mai a fi de mes; malgrat estar en eixa cua on rebem aliments els qui som un poc més pobres que els altres; malgrat les malalties, la punyetera menopausa i les assegurances de casa que no es fan càrrec dels danys… Malgrat un munt de coses, em sent privilegiada perquè soc profundament estimada per la Ruah, per eixa Déu Madre i Pare, tota curada, que vessa els seus dons sense mesura, els seus regals de vida, els seus xicotets detalls d’amor.
Privilegiada per tantes amigues amb les quals compartisc moments únics d’alegria i riallades, abraçades que calmen l’ansietat, besos profunds, llocs i cossos segurs on m’agrada perdre la mirada. Passejar, saludar, beure aigua fresca, sentir-nos llar i família. Potser la verdadera riquesa té molt menys a veure amb el que posseïm i molt més amb la possibilitat de sentir-nos sostingudes i de sostindre a unes altres.
L’Evangeli de hui ens situa en una plaça. Un lloc que les dones, sobretot les dones de classe obrera, i qualsevol que xafe el carrer coneixem bé. És la plaça del mercat, on es viu en primera persona: s’ix a comprar, a vendre, a parlar, a conéixer, a trobar i, a vegades, també a perdre.
Però en aquella plaça es comerciava també amb la força de treball. Homes que eixien a vendre els seus braços per a poder portar el manteniment a les seues famílies. Un mercat laboral que, salvant les enormes diferències històriques, ens resulta dolorosament familiar. El lloc de l’oferta i la demanda, on hui es decideix qui és «ocupable» i qui és «descartable»; qui mereix una oportunitat i qui pot romandre esperant en la plaça.
I Jesús introdueix ací una lògica completament distinta.
El propietari ix a buscar persones treballadores a diferents hores del dia. Però detinguem-nos en les últimes, les de l’hora onzena, quan a penes queda temps per a treballar. L’amo els pregunta:
«Com és que sou ací el dia sencer sense treballar?».
I elles responen:
«Ningú ens ha contractat».
Quina frase tan senzilla i tan esquinçadora.
Ningú ens ha contractat.
No diuen «no volem treballar». No diuen «hem decidit quedar-nos ací». Diuen que ningú les ha triades. Que ningú les ha considerades necessàries. Que han passat les hores mentre veien marxar-se a les altres i elles seguien allí, esperant una oportunitat que mai arribava.
Persones en l’economia submergida, al caient de la pobresa, sense recursos per a pagar un sostre cada vegada més inassolible. Persones migrants que suporten el menyspreu, el racisme, els baixos salaris i la incertesa d’una regularització que no arriba. Dones que sostenen treballs invisibles de cures i, no obstant això, són considerades poc productives. Persones majors, joves, desocupades, malaltes, precàries… vides senceres que un sistema obsessionat amb el rendiment va deixant en els marges.
No estan parades perquè no tinguen dignitat.
Estan parades perquè ningú les ha contractades.
I ací apareix l’escandalosa novetat de l’Evangeli.
La nostra Mare i Pare Déu no entén de productivitat, de currículums, d’hores acumulades ni de beneficis. La Ruah no pregunta quant has produït per a decidir quant vals. No calcula els teus mèrits abans de reconéixer-te dignitat.
Per a Déu, la vida no es mereix.
La vida es cuida.
Per això l’amo de la vinya paga a totes un denari. Un jornal que permetia cobrir les necessitats bàsiques d’una família durant un dia. No està fent una almoina capritxosa ni cometent una injustícia. Està garantint una cosa molt més profunda: que els qui han arribat tard, els qui no han sigut triades, els qui han romàs en la plaça esperant, puguen també portar pa a la seua casa.
El Regne de Déu no funciona com el nostre mercat.
En el Regne, ningú ha de demostrar primer que mereix viure.
I potser per això ens incomoda tant.
Ens costa acceptar una economia on no guanyen més els qui més produeixen. Ens costa alegrar-nos del bé de qui rep el mateix que nosaltres quan sentim que hem treballat més. L'»ull dolent» dels qui van arribar primer s’assembla massa al nostre propi cor quan confonem justícia amb premi i dignitat amb mèrit.
També dins de les nostres comunitats. També dins de l’Església.
Quantes dones portem anys treballant en la vinya i, no obstant això, continuem esperant que algú ens reconega veu, autoritat i capacitat per a decidir. Quantes continuem ocupant llocs de servei mentre uns altres conserven els espais on es prenen les decisions. I quantes persones que arriben més tard, des d’altres camins, altres cultures, altres experiències o fins i tot des de les perifèries de la pròpia Església, han d’esperar massa temps per a ser reconegudes com a germanes amb plena dignitat.
Però Jesús torna a trastocar-ho tot:
«Els últims seran primers i els primers, últims».
No és una amenaça. És una inversió de la mirada.
La Ruah ens convida a mirar des de baix, des de la plaça, des dels qui esperen, des dels qui no han sigut triades, des dels qui arriben quan aparentment ja no queda lloc.
El Regne és una taula. És una casa. És una comunitat. És una vida compartida on ningú ha de justificar el seu dret a asseure’s. El Regne és eixa vinya on el pa no es mereix: es parteix, es reparteix i es comparteix.
I potser aquest matí la Ruah ens convida també a reconéixer la nostra pròpia riquesa. No la que apareix en un compte bancari, sinó eixa altra que no cotitza en cap mercat: tindre braços que abracen, amigues amb els qui riure, persones amb els qui sentir-nos segures, llocs on descansar la mirada, mans que sostenen i cors capaços encara de deixar-se cuidar.
Perquè també això és Regne. I que mai oblidem que, davant la Ruah, ningú arriba tard.
Al final, el que queda és abraçar-es, confiar en l’altre, estimar i deixar-s’estimar enmig del tiroteig que és la vida. Fito Páez
Oració:
Ruah, Mare i Pare de totes,
ensenya’ns a mirar la plaça
amb els ulls dels qui esperen.
Que no passem de llarg
davant qui ningú ha triat,
davant qui arriba tard,
davant qui s’ha quedat sense forces,
davant qui sosté la seua casa
amb un jornal que mai aconsegueix.
Fes-nos recordar que la dignitat
no es guanya,
no es compra,
no es mesura
ni depén de quant produïm.
Que aprenguem de la teua vinya
que hi ha pa per a totes,
que hi ha lloc per a totes,
que cap vida sobra.
Deslliura’ns de l’ull que compara,
del cor que calcula,
de l’enveja que ens fa creure
que perquè una altra reba
nosaltres hem de perdre.
Ensenya’ns a alegrar-nos
quan algú que va arribar després
troba per fi una taula,
un sostre,
una abraçada,
un lloc on descansar.
I quan nosaltres siguem
les que esperen en la plaça,
recorda’ns que també som estimades,
que també som dignes,
que també la nostra vida
és sagrada per a tu.
Queda’t amb els qui aquesta nit
no saben com portaran el pa a casa.
Queda’t amb els qui tenen por.
Queda’t amb els qui se senten descartades.
I queda’t també amb nosaltres,
perquè mai oblidem
que el Regne comença
quan deixem de preguntar
qui mereix estar dins
i comencem a obrir la porta.
Ruah de la tendresa,
fes de les nostres mans
un lloc segur.
Feix de les nostres comunitats
una taula gran.
Feix de les nostres vides
un xicotet tros de la teua vinya.
I quan arribe la nit,
que puguem mirar-nos les unes a les altres
i descobrir, sorpreses,
que el miracle no era el denari.
El miracle eres tu
fent-nos germanes.
Amén.
Quan Jesús ens parla de riquesa, pensem automàticament a acumular milions, joies, cases, cotxes… Però potser l’Evangeli ens convida a mirar molt més endins. Perquè la riquesa no està solament en allò que posseïm, sinó en allò que pot acabar posseint-nos: els diners, el poder, l’estatus, el prestigi, la necessitat de controlar, la falsa sensació de seguretat o fins i tot eixa autosuficiència que ens fa creure que podem viure sense necessitar a les altres.
La qüestió no és quant tenim, sinó quin lloc ocupa el que tenim en el nostre cor. Perquè podem posseir moltes coses i continuar tenint un cor després, però també podem tindre molt poc i aferrar-nos desesperadament a les nostres xicotetes seguretats.
Hi ha “ap-egos” que ens atrapen. Poden ser econòmics, socials, familiars, religiosos o fins i tot emocionals. Tot allò que ens fa sentir invulnerables, superiors o a resguard de la vida pot convertir-se en un mur. I quan alcem massa murs al voltant nostre, deixem de mirar. Sobretot, deixem de mirar cap avall, cap als marges, cap als qui han quedat apartades, descartats, invisibles per a una societat que sol mesurar l’èxit en xifres, possessions i poder.
Per això la mirada de Jesús resulta tan incòmoda. Perquè ens convida a baixar dels nostres pedestals i a descobrir que potser allò que el món considera triomf no siga necessàriament un triomf per a l’Esperit.
I Jesús no sembla estar dient-nos que per a seguir-li hàgem d’abandonar les nostres cases, les nostres famílies o tot allò que estimem. Més prompte sembla convidar-nos a reorganitzar l’amor. A deixar de viure des de la possessió per a començar a viure des de la comunió. A passar de “això és meu” a “això pot convertir-se en vida compartida”. Perquè el Regne no entén de murs, sinó de taules on ningú quede fora.
Els i les deixebles pregunten amb por: «Qui pot salvar-se?». I Jesús respon amb una tendresa immensa: «És impossible per als homes, però Déu ho pot tot».
Quin descans escoltar això.
Salvar-nos no és aconseguir mèrits, guanyar punts ni aprovar un examen de bones cristianes. No hem de demostrar-li a Déu que som prou bones per a meréixer el seu amor. La salvació no és un premi que conquistem; és una gràcia que acollim.
És deixar-nos enamorar per laRuah, confiar, obrir les mans i permetre que la nostra Mare i Pare Déu vaja derrocant eixos murs que hem alçat: murs econòmics, socials, culturals, religiosos, murs de por i també d’orgull. Murs que ens separen de les altres i, a vegades, fins de nosaltres mateixes.
Jesús parla després de cases, germans i germanes, mares, pares, fills i terres rebuts cent vegades més. No vull entendre-ho com una recompensa futura per haver renunciat al que estimem. Preferisc escoltar-ho com la promesa d’una nova manera de viure: una comunitat on ningú pertany a ningú i, no obstant això, totes podem sentir-nos part d’una mateixa família.
Una comunitat d’iguals, on els béns no s’acumulen per a produir privilegis, sinó que es comparteixen per a produir vida. On les cases poden convertir-se en espais d’acolliment. On el temps no es mesura solament per la seua rendibilitat, perquè també es regala, es conversa, s’acompanya i es cuida. On cuidar deixa de ser una tasca invisible i es reconeix com una de les formes més profundes de sostindre el món.
Perquè potser la nostra verdadera seguretat no és tindre-ho tot baix control, sinó saber que no estem soles.
Record com, al llarg de la meua vida, cada vegada que he sigut capaç de desprendre’m d’algun de les meues pors, de les meues inclinacions o dels meus dubtes, i he pogut compartir moments intensos en els quals la meua veritat quedava al descobert al costat de la veritat dels qui m’envoltaven, he sentit una alegria que semblava vitamina per a l’ànima.
Potser ací comença a nàixer el Regne: quan deixem de protegir tant la nostra pròpia imatge i ens atrevim a entregar-nos amb veritat. Quan podem dir: això soc, això tinc, això em fa mal, això necessite, i descobrim que davant de nosaltres hi ha altres persones que també s’atreveixen a mostrar-se.
Llavors deixem de ser illes.
I el text acaba amb una frase que és, al mateix temps, bàlsam i revolució silenciosa:
«Molts primers seran últims i molts últims seran primers».
En un món que ens espenta constantment a competir, a destacar, a acumular, a ser les primeres encara que siga xafant a unes altres, Jesús li dona la volta a la truita.
Perquè hi ha una altra realitat amagada en eixe costat de la societat que tantes vegades considerem lleig, pobre, incòmode o sense importància. Allí estan tantes persones que sobreviuen com poden i, no obstant això, encara troben forces per a tendir la mà a qui està un poc pitjor. Dones que treballen, cuiden, acompanyen, alimenten, netegen, sostenen, escolten i continuen somrient encara que estiguen esgotades. Persones que s’alcen i ajuden a alçar-se a unes altres. Que cuinen i comparteixen carmanyoles. Que tenen poc, però troben la manera de compartir-ho.
Són els qui sostenen la vida des dels marges.
Els qui no apareixen en les estadístiques de l’èxit.
Els qui potser mai ocuparan els primers llocs d’aquest món.
I, no obstant això, poden ser precisament elles els qui ocupen els primers llocs en el cor de Déu.
Perquè el Regne de Déu no consisteix a arribar a dalt, sinó a fer que ningú quede a baix.
Que la Ruah ens regale hui el trellat del Regne: el coratge per a baixar-nos dels pedestals de l’orgull, la llibertat per a soltar allò que ens posseeix, l’alegria de saber-nos sostingudes comunitàriament i l’esperança de començar a viure, ja des de hui, eixa justícia al revés en la qual les últimes són abraçades primer.
«On no hi ha amor, posa amor i trauràs amor». Sant Joan de la Creu.
Oració:
Ruah de Déu,
entra a poc a poquet en les nostres vides
i ensenya’ns a viure amb les mans obertes.
Ajuda’ns a reconéixer
quines coses posseïm
i quines coses, sense adonar-nos,
han acabat posseint-nos a nosaltres.
Derroca els murs que alcem
per a sentir-nos segures,
els murs de la por,
de l’orgull,
del poder,
del tindre,
del voler controlar.
Ensenya’ns a mirar cap avall,
cap als qui tantes vegades no veiem,
cap a les últimes,
les xicotetes,
les cansades,
les que sostenen la vida en silenci.
Que mai confonguem
tindre més amb viure millor,
ni estar a dalt amb estar prop de Tu.
Dona’ns un cor capaç de compartir,
una casa que sàpia acollir,
unes mans disposades a cuidar
i una taula on sempre hi haja lloc
per a algú més.
I quan tinguem por
i preguntem, com aquelles deixebles i deixebles:
«Qui pot salvar-se?»,
recorda’ns la teua resposta:
Per a nosaltres hi ha coses impossibles,
però per a Déu Mare i Pare tot és possible.
Fes-nos confiar.
Fes-nos lliures.
Fes-nos comunitat.
I que sapiem descobrir
que potser les primeres
no són les que arriben abans,
sinó les que arriben amb unes altres.
Amén.
Aquest jove s’acosta a Jesús amb una pregunta que, a primera vista, sembla profundament espiritual: «Què he de fer per a obtindre la vida eterna?». Però potser Jesús descobreix una cosa més profunda en ella. El jove pregunta quina ha de fer per a si mateix, com pot assegurar-se la vida, com pot aconseguir la salvació. I Jesús, amb una tendresa que també incomoda, li canvia la direcció de la mirada: la vida no consisteix solament a complir normes, sinó a aprendre a viure en relació, en comunió, en justícia.
El jove assegura que compleix els manaments. No mata, no roba, no dona fals testimoniatge, honra als seus pares i mestressa al seu proïsme. No obstant això, alguna cosa continua faltant.
Perquè podem complir les normes i, al mateix temps, romandre aferrades a allò que deixa a altres persones fora.
Podem no robar directament i, no obstant això, participar d’un sistema que roba possibilitats, futur i dignitat. Quan una persona ha d’entregar més de la meitat del seu salari per a poder pagar un lloguer, podem dir que estem construint una societat justa? Quan hi ha els qui no poden pagar la llum, omplir la nevera o arribar a final de mes mentre unes altres acumulem molt més del que necessitem, podem dir que estimem al proïsme com a nosaltres mateixes?
No fa falta empunyar una arma per a matar. Podem matar amb la indiferència, amb el menyspreu, amb una paraula que humilia, amb una mirada que exclou, amb el silenci davant una injustícia que preferim no mirar.
I tampoc n’hi ha prou amb dir que honrem als nostres pares i mares si no som capaces de cuidar, acompanyar i respectar la seua dignitat quan envelleixen o quan necessiten de nosaltres.
Jesús no sembla estar interessat a comprovar si aquell jove ha complit correctament una llista d’obligacions. Jesús mira el seu cor i descobreix allò que encara ho lliga.
«Què em falta?».
Potser eixa és també la nostra pregunta.
Què ens falta? Pensem en què és això que acaba per posseir-nos a nosaltres, en lloc d’ajudar-nos a viure. En eixes seguretats que defensem amb tanta força que ens impedeixen acostar-nos als qui viuen a la intempèrie. I en eixes estructures, privilegis, costum o inèrcies que hem convertit en les nostres pròpies riqueses.
El jove ric pot ser llegit com un espill d’una lògica que coneixem bé: una manera de viure basada a acumular, protegir el propi i convertir la seguretat en la mesura de totes les coses. Una lògica que permet que unes poques persones acumulen mentre unes altres manquen del necessari.
I potser per això aquest Evangeli continua sent tan incòmode.
Perquè no parla solament de quants diners tenim. Parla d’allò a què no estem disposades a renunciar.
Jesús no li diu simplement al jove: «Sé bona persona». Li demana que desfaça allò que ho separa de les altres, que compartisca els seus béns amb els qui els necessiten i que després es pose en camí.
«Ven els teus béns, dona els diners als pobres… i després vine i segueix-me».
Primer compartir. Després caminar.
Primer trencar les barreres que ens separen. Després seguir a Jesús.
Perquè seguir-li no consisteix únicament a creure en ell. Consisteix a aprendre la seua manera de mirar, de tocar, d’acostar-se, d’escoltar i de posar-se del costat dels qui queden al marge. La seua manera de viure a tall de la vida, on habiten aquelles que el món aparta.
Desprendre’ns d’allò que ens lliga, que ens consumeix, que ens roba llibertat i que no crea comunió.
Compartir allò que la Ruah ens ha regalat: els nostres diners quan puguem, però també el nostre temps, els nostres coneixements, les nostres mans, la nostra escolta, la nostra paraula, la nostra capacitat d’acompanyar, la nostra vida.
A vegades pensem que compartir significa solament donar una cosa material. Però aquesta vesprada he ajudat a Mariela, inmigrant de 52 anys que treballa netejant pisos a fer el seu primer currículum. Potser no és una gran cosa als ulls del món. Tanmateix, també això pot ser Regne: posar gratuïtament els nostres coneixements al servei d’una altra persona perquè puga obrir una porta que fins ara romania tancada.
La vida eterna comença moltes vegades en gestos xicotets que fan que la vida d’algú siga un poc més digna ací i ara.
Per això em commou tant que Jesús diga: «I després vine i segueix-me».
No diu: «Fes-ho tot perfectament».
Diu: vine.
Vine amb mi. Camina. Aprén. Comparteix. Equivoca’t. Torna a intentar-ho. Deixa’t transformar.
I el jove marxa trist.
Potser eixa tristesa és la de qui descobreix que allò que considerava la seua seguretat s’ha convertit en la seua presó. La tristesa de qui vol seguir a Jesús, però no vol soltar allò que li garanteix comoditat, poder o reconeixement.
I potser també nosaltres hem de preguntar-nos alguna vegada si hi ha alguna cosa que ens produeix eixa mateixa tristesa quan l’Evangeli ens convida a soltar-lo.
Perquè no sempre són diners. També són privilegis, poder, una manera d’entendre l’Església, la comoditat de no qüestionar el que sempre s’ha fet, o estructures que hem heretat i que confonem amb voluntat de Déu.
Per això també necessitem mirar la nostra pròpia Església.
Com a dones creients, no podem acceptar que les estructures de poder masculí, les jerarquies i les desigualtats es convertisquen en eixes «grans riqueses» de les quals som incapaces de desprendre’ns.
Jesús no va construir una comunitat basada en la superioritat dels uns sobre les altres. Va caminar amb dones, les va escoltar, va aprendre amb elles i els va confiar paraules fonamentals del Regne. I van anar també dones els qui van romandre a prop quan molts altres havien desaparegut i els qui van anunciar la Resurrecció.
Quina llum tan gran ens regalen hui tantes dones i moviments com la Revolta de Dones a l’Església, quan ens recorden que cap estructura pot ser més important que la dignitat de les persones, i que cap tradició pot convertir-se en excusa per a mantindre la desigualtat.
Potser Jesús ens està convidant hui a eixir de la falsa tranquil·litat del «sempre s’ha fet així» i a caminar cap a eixa intempèrie on la Ruah bufa lliurement, sense demanar permís a les nostres estructures.
A vegades no ens agrada complicar-nos més la vida, veritat?
Però potser hi ha moments en els quals complicar-nos la vida amb els qui més ho necessiten siga precisament la manera de fer Regne ací i ara.
Perquè quan deixem de preguntar-nos solament «què he de fer per a salvar-me?» i comencem a preguntar-nos «què puc soltar perquè unes altres puguen viure?», alguna cosa comença a canviar dins de nosaltres.
Llavors descobrim que la verdadera riquesa no està a tindre més, sinó a necessitar menys per a poder compartir més.
No està a acumular, sinó a posar la vida en comú.
No està a protegir-nos de la vulnerabilitat de les altres, sinó a reconéixer-nos vulnerables i germanes.
I potser llavors entenem que la vida eterna no és solament alguna cosa que esperem després de la mort.
És una vida que comença ara.
Cada vegada que triem l’amor per damunt de la seguretat.
Cada vegada que la Ruah troba espai per a bufar lliurement entre nosaltres.
Potser ací està el verdader tresor.
No el que acumulem.
Sinó el que entreguem.
No allò que ens fa més poderoses.
Sinó allò que ens fa més germanes.
I llavors sí que podrem escoltar de nou la veu de Jesús:
«Vine i segueix-me».
I caminar Juntes.
Sense tantes riqueses que ens pesen.
Sense tantes barreres que ens separen.
Amb les mans obertes, el cor disponible i els peus descalços per a reconéixer, allí on la Ruah ens porte, la terra sagrada de cada persona.
«On vulga que els dones segueixen valorades i és defense la seua dignitat, allí s’*està expressant de manera viva la força alliberadora de la Ruah, que trenca els motles del poder patriarcal per a instaurar la comunitat d’iguals que Jesús va somiar». Elizabeth A. Johnson
Oració:
Ruah de Déu,
ensenya’ns a soltar.
A soltar allò que acumulem
i no necessitem,
allò que ens pesa,
allò que ens separa de les altres.
Ensenya’ns a mirar més enllà de les nostres seguretats
per a descobrir a qui necessita una mà,
una paraula,
un poc de temps,
un lloc on sentir-se acollida.
Que no ens conformem amb complir normes
si el nostre cor roman tancat.
Que no diguem que estimem
si deixem fora als qui més necessiten de nosaltres.
Jesús, Fes-nos dones amb les mans obertes,
capaces de compartir el que som i el que tenim.
I quan tinguem por,
quan ens tempte la seguretat de quedar-nos quietes,
murmura’ns una vegada més:
«Vine i segueix-me».
Que sapiem seguir-te
pels camins de la justícia,
de la igualtat,
de la tendresa i de la vida.
I que allí on una dona recupere la seua dignitat,
on una persona trobe esperança,
on algú puga viure amb un poc més de justícia,
sapiem reconéixer el teu Regne naixent.
Ruah santa,
fes-nos lliures per a estimar,
valentes per a compartir
i humils per a caminar juntes.
Amén.
Fa poc llegíem aquest evangeli, però cada dia té el seu afany, els seus propis sons i la seua pròpia aroma.
Al primer crit d’auxili de la dona cananea Jesús no va respondre res. I eixe silenci ens incomoda. Perquè també moltes persones dels nostres barris, de les nostres famílies i de les nostres comunitats coneixen bé el sabor dels silencis de Déu. Silencis que fan mal quan una filla està malalta, quan el treball no aconsegueix per a viure, quan la violència travessa una casa o quan la terra tremola i deixa després de si mort i desesperança, com succeeix aquests dies en tants llocs del món.
Quantes dones de classe obrera, dones que sostenen la vida enmig de la precarietat, coneixen eixe silenci. I, no obstant això, no callen. No poden fer-ho. Perquè cridar, insistir i continuar esperant és moltes vegades la seua única manera de resistir. La seua fe no sempre té paraules suaus. Sovint és una fe feta de llàgrimes, de cansament, de preguntes sense resposta i de braços alçats cap al cel. Una fe que incomoda.
També els deixebles se senten incòmodes. No escolten el dolor d’aquella dona. Només senten els seus crits. Per això demanen a Jesús que l’acomiade. Volen recuperar la tranquil·litat. Volen que deixe de molestar.
Però la dona no desapareix. Segueix allí.
I Jesús entra en diàleg amb ella.
Aquest és un d’eixos textos que ens recorden que la revelació de Déu no descendeix sempre des de dalt cap avall. A vegades arriba des dels marges. Des dels qui no compten. Des dels qui no tenen veu ni lloc en la taula. La cananea, estrangera i dona, s’atreveix a sostindre la mirada i la paraula davant Jesús. No accepta resignadament la seua exclusió. Insisteix.
I quan rep una resposta dura, no s’ofén ni es retira. Respon amb una saviesa nascuda de la necessitat i de la confiança: «També els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos».
En eixa frase hi ha molt més que enginye. Hi ha una profunda veritat sobre Déu. El pa de Déu és massa abundant per a quedar tancat dins de qualsevol frontera. La misericòrdia de Déu sempre és més gran que les nostres divisions, els nostres privilegis i les nostres categories.
I Jesús l’escolta.
L’escolta de veritat.
Fins al punt de reconéixer la grandesa de la seua fe i concedir el que demana. La cananea no sols rep una curació per a la seua filla. També obri una porta. Gràcies a ella l’horitzó s’eixampla. Gràcies a ella comprenem que el Regne no pertany a uns pocs, sinó a tota la humanitat.
Ahir celebràvem la festa de l’Asunción de María. La parròquia de Bugarra estava plena de persones amb els seus millors gal·les. I això em sembla bell, si no fora perquè a vegades correm el risc de quedar-nos en la superfície del ritu. Podem cuidar les sagristies polides i netes, els altars, les flors i les cerimònies mentre deixem de sentir els crits que continuen ressonant fora dels nostres temples.
En l’homilia es va parlar de la pobresa de Colòmbia, de les dones que acompanyaven a Jesús, de María i d’Isabel com a pilars de la primera comunitat creient. Però vaig pensar que escoltar és molt més difícil que sentir. Els deixebles van sentir la cananea, però no la van escoltar. El seu dolor els molestava massa.
Jesús, en canvi, acaba escoltant-la.
I vaig pensar també que tant de bo la Ruah em deslliure de preferir sempre l’ordre dels temples als clams incòmodes dels qui viuen al límit de les seues forces. Que mai m’acostume tant a les cerimònies com per a deixar d’escoltar als qui continuen cridant justícia.
Les dones que saben viure amb el just, que treballen dins i fora de casa, que cuiden, alimenten i sostenen la vida; les dones humils, despentinades, amb les mans de venes marcades i les ungles trencades, guarden una saviesa que moltes vegades no apareix en els llibres. Elles coneixen el valor de cada engruna, de cada gest de tendresa i de cada xicoteta esperança.
Per això no em costa imaginar que la cananea s’assembla molt a elles.
I potser per això la seua teologia resulta tan lluminosa.
Perquè naix de la vida.
Perquè naix de l’amor.
Perquè naix de la necessitat que Déu continue sent bona notícia per als qui ja no poden esperar més.
És la teologia del crit, de l’esperança obstinada i de la set de Déu. La teologia dels qui continuen trucant a la porta perquè creuen que, darrere d’ella, hi ha una Mare i Pare que mai deixa d’escoltar.
“Els religions ens han socialitzat més en el valor del silenci que en el del crit. Però Déu és també clam…” Pepa Torres (Decir haciendo)
Oració:
Déu, Mare i Pare de tots els noms,
hui volem acostar-nos a tu
amb la veu d’aquella dona cananea
que no va acceptar que ningú li diguera
que el seu dolor no tenia lloc en la teua taula.
Ensenya’ns a cridar quan siga necessari,
a no confondre la fe amb el silenci,
ni la humilitat amb acatxar el cap
davant allò que ens fa mal.
Dona’ns una fe com la seua:
valent per a insistir,
sàvia per a respondre,
humil per a reconéixer
i forta per a no rendir-se.
Que sapiem sentir
els crits que incomoden,
els que arriben des de les perifèries,
des dels barris empobrits,
des de les cases on falta el pa,
des de les dones cansades
que sostenen famílies senceres.
Que mai ens refugiem
en temples massa ordenats,
en litúrgies massa perfectes
o en paraules massa piadoses
per a no escoltar el dolor
que anomena a la nostra porta.
Ruah, Esperit de vida,
despentina les nostres seguretats,
trenca les nostres fronteres
i ensenya’ns a descobrir
que també podem aprendre
dels qui la societat col·loca
en els últims llocs.
Que, com Jesús,
sapiem deixar-nos transformar
pels qui ens ixen a l’encontre.
I que mai oblidem
que en cada crit per la justícia,
en cada dona que reclama dignitat,
en cada persona que es nega a rendir-se,
també estàs tu.
Perquè potser la fe
no sempre és una veu serena.
A vegades la fe plora.
A vegades protesta.
A vegades colpeja la porta.
A vegades crida.
I potser, Pare i Mare nostra,
quan algú crida perquè ja no pot més,
eres tu qui està cridant amb ella.
Amén.
L’Evangeli de hui ens trau de la comoditat, de la nostra zona de confort, i ens posa en ruta. María, després de donar el seu «sí» lliure i conscient, no es tanca a rumiar les seues pors ni es reclou en el domèstic. S’alça i ix de pressa, moguda per una urgència que naix de l’amor. Travessa fronteres físiques i socials perquè sap que una altra dona la necessita. Corre per a acompanyar, per a ajudar, per a brindar eixe suport únic que només una altra dona pot comprendre des de dins. Sovint ens han pintat una Maria estàtica, d’altar i porcellana; però la Maria de Lucas té els peus plens de pols del camí i les sandàlies gastades. Sap que les promeses de Déu no s’esperen asseguts, sinó que s’ixen a buscar compartint la vida amb els qui estan a baix, amb els qui sostenen el món des dels marges.
Sota l’impuls de la *Ruah, presenciem el naixement d’un món nou des dels ventres entrellaçats de dues dones: una molt jove, l’altra travessant un embaràs inesperat en una edat en la qual ja no s’esperava d’ella la maternitat. En aquesta trobada no hi ha homes tutelant l’escena ni sacerdots dictant normes; està la Ruah teixint complicitats des dels marges. I ambdues saben sostindre’s mútuament, aportant el que l’altra necessita: Isabel regala a María la calma, la saviesa, la tendresa en la cura i l’experiència de caminar per la vida; María dona a Isabel la seua joventut, la seua fortalesa, la dolçor de saber-se triades i una fe palpitant en un ventre que no tem i confia plenament en Déu Mare i Pare.
Dues vides unides per l’Esperit que es converteixen en una de les primeres comunitats de fe nascudes a la calor de la Ruah. Una comunitat sense jerarquies de poder, construïda des de l’escolta, el reconeixement, la cura i la paraula compartida. Isabel reconeix a María; María escolta a Isabel; i entre ambdues fan espai perquè la vida nova puga ser celebrada. La Ruah no necessita grans temples per a començar a transformar el món: li basten dues dones que es troben, es reconeixen i se sostenen.
Igual que María, hauríem d’eixir totes hui. No importa el que deixem arrere quan l’amor ens crida, aprenent també a assumir amb responsabilitat les conseqüències dels nostres passos. Ens toca córrer a la trobada dels qui passen per moments crucials, ja siguen tristos o alegres: alegrar-nos amb els seus èxits i plorar amb les seues tristeses, abraçant els processos i sentint-nos verdaderament comunitat, germanes i companyes. En la HOAC sabem bé que la nostra tasca diària és acompanyar els dols sense exclusions, sostindre les vides i compartir el camí.
Però María no sols ix a l’encontre d’Isabel. María també interpreta la història. El seu Magníficat no és una cançó dolça i domesticada: és un cant profètic, una paraula de dona que nomena el poder, denúncia la supèrbia, qüestiona els trons i anuncia que Déu està posant el món del revés. María no parla únicament del que Déu farà algun dia; proclama el que ja està succeint. Els humils recuperen la seua dignitat, els qui tenen gana són reconeguts i els poderosos descobreixen que cap poder humà pot sostindre’s per sempre enfront de la justícia de Déu.
Per això, acompanyar es converteix també en un crit urgent quan mirem a la nostra classe treballadora i a les persones més vulnerables: les mares que pateixen en anar a treballar i haver de deixar als seus fills amb familiars; els qui arrosseguen deutes perquè el sou no arriba a fi de mes; els qui encadenen contractes precaris i no poden construir un projecte de vida; els qui sostenen, quasi sempre en silenci, els treballs de cures; o els qui pateixen de prop la violència de les guerres.
No oblidem que María era una dona humil, d’un llogaret pobre i ocupat per l’Imperi, sense títols universitaris, nobiliaris ni possessions materials. I va anar precisament a ella a qui Déu Mare i Pare va triar. Una més entre els pobres que va entregar la seua carn i la seua vida al servei d’un Regne que ve a posar aquest món potes enlaire, proclamant amb l’audàcia de les profetisas: «Derroca del tron als poderosos i enalteix als humils, als famolencs els satisfà de béns i als rics els acomiada buits».
I ací apareix per a nosaltres, en la festa de l’Asunción, una pregunta profundament incòmoda i esperançadora: què ens està dient Déu quan el cos d’una dona és assumit en la glòria?
Hui, l’Asunción ens recorda que eixa corporalitat treballadora i cuidadora de María participa de la glòria de Déu. El seu cos de dona, de mare, de caminant, de dona que ha patit, compte, treballat i estimat, no és descartable ni queda fora de la salvació. El seu cos assumit en la glòria ens anuncia que la nostra carn, la que treballa, cuida, es cansa, envelleix, malalta, gaudeix, abraça i pateix, té un destí d’eternitat.
Déu no salva només «ànimes»: salva vides senceres.
I aquesta afirmació té una enorme força per als qui creiem en un Evangeli encarnat. Perquè si Déu abraça la vida sencera, cap cos pot ser considerat sobrant. Ni el cos de la dona, ni el cos de qui treballa fins a esgotar-se, ni el cos de qui envelleix, ni el cos de qui viu en precarietat, ni el cos de qui fuig d’una guerra, ni el cos de qui cuida sense reconeixement. La salvació no consisteix a escapar de la nostra carn, sinó a descobrir que la nostra carn, la nostra història i la nostra dignitat estan habitades per Déu.
El poder, tal com ho entén aquest sistema, mai serà el camí de la plenitud. El que ens dona alegria i calma no naix de posseir coses sense ànima, sinó de compartir la vida. Per això els humils ja estan alçant el cap cada vegada que tendim la mà a la germana que ho passa malament, quan acollim a qui necessita recer, quan defensem a qui pateix una injustícia o quan plorem amb qui plora. Compartir la vida hui, ací, ja és Regne.
La fam no sols s’assacia amb pa, sinó també amb tendresa, cures, justícia i amor. En canvi, els qui acumulen poder i riquesa sense humanitat, fraternitat ni solidaritat acaben buits ací i ara, incapaços de trobar la felicitat plena que naix de conviure en pau i de saber-nos part d’una mateixa humanitat.
María i Isabel ens recorden que la transformació comença moltes vegades en llocs que el poder no mira: en una casa, en una conversa, en una abraçada, en dues dones que es reconeixen, en una comunitat que cuida, en els qui s’organitzen per a defensar la dignitat d’altres persones. Allí també està naixent el Regne.
Que la Ruah ens regale hui la pressa de María: eixa urgència santa de posar el cos per la justícia.
Que ens ensenye a eixir de les nostres comoditats, a travessar fronteres, a acompanyar sense paternalismes i a deixar-nos acompanyar. Que ens ajude a reconéixer que cuidar també és transformar, que escoltar també és fer justícia i que compartir la vida és ja una manera concreta de construir un altre món.
María, germana i companya de camí, dona que va creure, va caminar i va cantar, ensenya’ns a caminar.
«Míriam de Natzaret roman en el cercle dels deixebles com la nostra germana; una dona pobra de poble per a qui Déu ha fet grans coses… Una amiga de Déu que va prendre les seues pròpies i difícils decisions amb valentia, una profetisa la paraula de la qual va anunciar els canvis sorprenents que la vinguda de Déu portaria a aquest món». Elizabeth A. Johnson, de la seua obra de mariologia feminista Verdadera germana nostra.
«L’Evangeli comença perquè hi ha una dona, María, que diu sí… No es tracta només de rescatar a aquestes dones, sinó d’entendre tot el relat des d’un altre punt de vista completament distint». Montserrat Escribano, a partir de les seues reflexions i aportacions sobre les dones en el relat bíblic.
Oració:
Ruah de Déu,
dona’ns la pressa de María,
eixa pressa que no naix de la por
sinó de l’amor que no sap quedar-se quiet.
Ensenya’ns a travessar fronteres,
a reconéixer als qui necessiten la nostra presència
i a deixar-nos també cuidar per unes altres i altres.
Feix dels nostres cossos cansats
llocs on nasca l’esperança.
Que sapiem acompanyar, sostindre, denunciar,
celebrar i plorar al costat dels qui caminen amb nosaltres.
Que el Magníficat de María
ens desperte de tota comoditat
i ens done valor per a proclamar,
amb paraules i amb la vida,
que cap poder està per damunt de la dignitat,
que cap fam és voluntat de Déu
i que cap ésser humà sobra.
María, germana i companya,
dona que va creure, va caminar i va cantar,
ensenya’ns a posar el cos per la justícia
i a fer de les nostres comunitats
espais on la vida puga florir.
Ruah santa,
fes-nos caminar de pressa cap als qui ens necessiten
i quedar-nos el temps necessari
perquè ningú haja de caminar sola.
Amén.
En aquell temps, es van acostar a Jesús uns fariseus i li van preguntar, per a posar-lo a prova: «És lícit a un home repudiar a la seua dona per qualsevol motiu?».
La pregunta ja conté un parany, però també deixa al descobert una realitat dolorosa: una societat en la qual un home podia decidir sobre la vida d’una dona, fins i tot fins al punt de repudiar-la i deixar-la en una situació d’enorme vulnerabilitat. Com si ella poguera ser usada, acceptada o descartada segons la voluntat de qui tenia el poder.
Jesús no entra en eixe joc. No respon simplement a la pregunta de quan pot un home desfer-se d’una dona. Va molt més al fons i recorda el projecte creador: «els va crear home i dona». Ens retorna així a la igualtat originària, a eixa dignitat compartida que no estableix jerarquies entre unes persones i altres. La imatge de «una sola carn» no pot entendre’s com a possessió ni com a desaparició d’una persona dins de l’altra, sinó com a comunió, reciprocitat, cura i corresponsabilitat.
Perquè estimar mai ha significat posseir.
Jesús parla també de la «duresa del cor». I potser ací trobem una de les claus més profundes d’aquest Evangeli. Quan el cor s’endureix, som capaços de convertir a les persones en objectes, de posar preu als seus cossos, de mesurar la seua utilitat, de decidir qui mereix quedar-se i qui pot ser descartat. Eixa duresa de cor no pertany únicament al passat. Segueix present en les nostres societats quan les dones continuen patint violències, desigualtats, explotació, silencis imposats o controls sobre els seus cossos i les seues decisions.
Vivim, a més, en una cultura global que tantes vegades funciona sota una lògica terrible: usar, aprofitar i tirar allò que ja no serveix, que incomoda o que deixa de produir. I eixa mateixa lògica pot entrar també en les nostres relacions quan deixem de mirar a l’altre o a l’altra com a persona i comencem a tractar-la com a propietat, com a objecte de consum o com algú que ha de respondre a les nostres expectatives.
El que mai podria vindre de la Ruah és pensar que una dona pertany a un home, que necessita permís per a opinar, treballar, riure, decidir o viure en llibertat. Tampoc pot vindre de Déu cap estructura que humilie, sotmeta o excloga a una persona per ser dona, per la seua manera d’estimar, per la seua identitat o per la manera en què decideix construir la seua vida.
I llavors Jesús introdueix unes paraules sorprenents sobre els qui no viuen segons el model matrimonial establit. «No tots entenen això, només els que han rebut eixe do… El que puga entendre, entenga».
Potser Jesús ens està recordant que no existeix una única manera de viure l’amor, el lliurament, la comunitat o la vocació. Hi ha vides diferents, històries diferents, formes diferents de cuidar i d’acompanyar-se. No totes les persones estan anomenades al matrimoni, ni totes les famílies tenen la mateixa forma, ni tota experiència d’amor pot tancar-se en un únic model.
L’essencial no és encaixar en una estructura determinada. L’essencial és que les nostres relacions estiguen habitades per l’amor, la llibertat, la justícia, el respecte, la cura i la responsabilitat.
Per això també necessitem escoltar aquest Evangeli dins de la nostra pròpia Església. La igualtat plena entre dones i homes continua sent una tasca pendent i inajornable. Hui donem gràcies per tantes dones i tants homes que, des de la fe, continuen treballant perquè l’Església siga realment una comunitat d’iguals. Donem gràcies també a la Revolta de Dones a l’Església i al llegat de tantes teòlogues feministes que han obert camins per a recuperar veus, experiències i dons que durant segles van ser silenciats.
I no volem «manar» com han manat tants homes. No volem simplement donar-li la volta a la truita. Volem repartir la truita, perquè totes i tots puguem asseure’ns a la taula, participar, celebrar i aportar els nostres dons.
Perquè una Església que exclou no sols fereix als qui queden fora. També s’empobreix a si mateixa. Quan una comunitat nega la dignitat i la igualtat d’una part dels seus membres, està menyspreant també el projecte creador de la nostra Mare i Pare, la Ruah que ens va somiar lliures, dignes, capaces i diverses.
I això aconsegueix especialment a tantes persones que se senten Església i, no obstant això, viuen en els seus marges perquè la seua manera d’estimar, de sentir o de construir la seua família no encaixa en determinats models. Ningú hauria d’haver d’amagar la seua vida per a poder sentir-se acollida per Déu.
Totes i tots som filles i fills estimats. Totes i tots tenim dret a una vida lliure de violències, d’imposicions i de discriminacions. Estem anomenades i cridats a bandejar els silencis imposats, les estructures que col·loquen a unes persones per damunt d’unes altres i tot allò que impedisca la verdadera comunió.
Perquè la comunió no significa que totes les persones siguem iguals en la nostra manera de viure. Significa que totes tenim la mateixa dignitat.
I potser hui Jesús ens convida, sobretot, a revisar les nostres pròpies dureses de cor: eixes xicotetes o grans maneres de controlar, jutjar, posseir, excloure o descartar. Perquè el Regne comença també quan aprenem a mirar a la persona que tenim davant no com alguna cosa que ens pertany, sinó com algú que mereix ser estimat i respectat en llibertat.
L’amor autèntic sap de llibertat, de justícia, de reciprocitat i d’acolliment.
L’amor no posseeix: acompanya.
L’amor no controla: confia.
L’amor no descarta: cuida.
L’amor no sotmet: allibera.
«El que puga entendre, que entenga».
«La mateixa quantitat de respecte i atenció es deu a tot ésser humà, perquè l’ésser humà no té graus.» Simone Weil
Oració:
Ruah de vida i de llibertat,
ablaneix els nostres cors
quan s’endurisquen davant el dolor d’altres persones.
Ensenya’ns a estimar sense posseir,
a cuidar sense controlar,
a acollir sense excloure
i a caminar sempre des de la igualtat.
Que la nostra Església i les nostres comunitats
siguen taules grans on ningú haja de quedar-se fora,
i que aprenguem a repartir el pa, la paraula, els dons i la vida.
Fes-nos persones que alliberen,
que cuiden i que estimen.
Amén.
El primer servent de la paràbola deu una quantitat astronòmica que mai podrà pagar. I com en aquella època, ara mateix, en aquesta societat tan democràtica i progressista d’aparador, amb poc que rasquem, podem trobar l’ofec que pateixen la majoria de famílies de classe treballadora per a poder sobreviure a lloguers desproporcionats comparats amb els sous; a les persones migrants que s’amunteguen en habitacions; els conflictes oberts encara a Gaza, que a quasi ningú en el poder sembla importar-li; o l’ocorregut a Ceuta, que la majoria qualifica d’invasió quan és una crisi humanitària amb molts menors afectats… Podria seguir, però donaria per a un llibre.
Però fixem-nos en el detall: a qui manen vendre com a esclaus, com a carn d’intercanvi, sense tindre culpa? A la seua dona i als seus fills. Al final, en les crisis del capital, sempre acaben perdent la partida les dones, les xiquetes i els xiquets. Les que històricament no han comptat, les de baix… i, en el fons del sistema, sembla que segueixen sense comptar.
Enfront d’aquesta crueltat, La nostra Mare i Pare Déu és eixe rei que s’apiada. És el Déu amb entranyes maternes (rehamim) que veu la vulnerabilitat dels quals sempre han estat i estaran a baix, que es commou i actua davant el dolor perdonant el deute, trencant la lògica del mercat.
El relat es complica quan eixe serf que ha sigut alliberat de la seua fallida ix al carrer i agarra pel coll a un company per un deute insignificant comparat amb la que ell mateix devia. I veig massa similitud amb un poc de desassossec, quan veig que ara ens continua passant igual. El capitalisme ens inocula el seu verí: quan ens sentim oprimits pels de dalt, sovint descarreguem la frustració xafant al que està al nostre costat o un poc més a baix. El serf perdonat no va canviar de lògica; va continuar vivint en el sistema del «tant deus, tant vals». I això també ens val per a quan fem cas a discursos d’odi contra persones que intenten sobreviure en un país que no els acull, enmig de judicis generalment erronis sobre elles, quan el fàstic cap a la pobresa acaba per invisibilitzar a les més vulnerables, quan els marges de la societat comencen a saturar-se amb persones que no encaixen i han de ser apartades, excloses, en lloc de buscar una solució trencant un sistema que deixa morir, no sols a persones, sinó també el planeta que habitem.
Jesús ens convida a perdonar «setanta vegades set», No és aguantar l’abús; és negar-nos a usar les armes de l’opressor. És trencar el contracte de la sospita i l’individualisme per a construir xarxes de suport mutu on la cura de la vida estiga en el centre. Si la nostra Déu todocuidadosa ha tingut misericòrdia entranyable amb nosaltres, hauríem d’acollir, cuidar i donar la mà a aquelles que ara mateix demanen ajuda perquè el sistema les està espentant cap a una precarietat que ningú mereix en un món amb recursos per a totes. Recursos, que en la seua majoria (82%) pertany a només l’1% de la població, mentre que en l’altre extrem, el 50% més pobre del planeta posseeix menys del 2% d’eixos recursos. La terra sencera crida justícia, però mentrestant, nosaltres podríem començar per la reconciliació.
Com puc hui mateix trencar la lògica del «intercanvi comercial» i substituir-la per la lògica de la cura i la gratuïtat?
L’orgull i l’ego és burlen d’una disculpa. La humilitat accepta el perdó sense qüestionar… així que decideix el teu mateix! TF Hodge.
Oració:
Déu nostra, Mare i Pare de tendresa,
hui ens acostem a Tu amb les mans obertes
i amb el cor un poc nu.
Tu coneixes les nostres ferides,
les que portem en la pell
i també les que ningú sap veure.
Ens dius que perdonem setanta vegades set,
però ensenya’ns a entendre el teu perdó
com Tu ho entens:
no com una invitació a suportar l’abús,
ni com una exigència de callar davant la injustícia,
sinó com la força profunda
de no permetre que la violència de l’altre
s’apodere també del nostre cor.
Trenca en nosaltres
la temptació de mirar cap avall
quan ens sentim xafades des de dalt.
Dona’ns un cor capaç de perdonar
sense deixar de posar límits,
de reconciliar-nos sense negar la ferida,
de tendir la mà sense agenollar-nos davant la injustícia,
i de construir comunitat
sense preguntar primer què ens pot retornar l’altra persona.
Que el teu perdó gratuït
ens faça també gratuïtes.
Que la teua misericòrdia
ens torne més compassives.
Que la teua justícia
ens faça més valentes.
I que cada vegada que ens preguntem
«fins quan he de perdonar?»,
Tu ens recordes una pregunta encara més profunda:
«Què puc fer hui perquè ningú torne a quedar-se sola davant el seu deute, la seua ferida o la seua por?»
Déu de la vida,
fes-nos xarxa, refugi i casa.
I quan no sapiem com començar,
posa davant de nosaltres una germana que necessite una mà,
una ferida que necessite cura,
una injustícia que necessite veu,
una Terra que necessite defensa.
I que allí, precisament allí,
sapiem reconéixer-te.
Amén.
Pau i bé, germanes. Que el perdó no ens faça més dòcils davant la injustícia, sinó més lliures per a estimar, cuidar i transformar el món.
A vegades llegim aquest Evangeli amb la rigidesa d’un manual de normes, però Jesús ens està convidant a submergir-nos en la mística més revolucionària que existeix: la de la reconciliació comunitària des de la cura mútua, la responsabilitat compartida i la dignitat de cada persona.
Qualsevol mare o pare sap bé que, quan corregim a un fill o a una filla per una malifeta, mai el fem des de l’odi, el rancor o el desig de venjança. Ho fem amb el cor encongit, buscant que comprenga el mal, que aprenga i que cresca, perquè el nostre amor cap a elles i ells roman intacte. Així és com ens mira la nostra Deessa Mare i Pare. La seua correcció naix d’una tendresa infinita que sap que som éssers vulnerables, imperfectes i amb la capacitat d’equivocar-nos cada dues per tres. Només Déu és plenitud i perfecció; nosaltres estem sempre aprenent a ser.
Per això, el procés que Jesús proposa no busca el linxament públic, la vergonya ni l’exclusió; cerca rescatar a la persona, enllaçar de nou cors i vida i salvar el vincle. Fins i tot quan ens diu que tractem a algú com a «pagà o publicà», ens està convidant a mirar-ho com ho feia Ell amb ells: amb una taula compartida, paciència, conversa i una nova oportunitat. Cap persona queda fora de la taula de Déu.
Però perdonar no significa negar el mal, callar davant la injustícia ni romandre en relacions que ens destrueixen. Perdonar no és consentir. Perdonar és deixar anar al rancor i quedar-te amb eixe amor que cura i dignifica, l’amor que restaura i sana al qual sap perdonar. Totes mereixem perdó, però també mereixem saber perdonar, aprendre a deixar arrere sentiments foscos que només dificulten la vida plena.
Quan estem en el treball, amb l’equip, als nostres pobles, organitzacions o fins i tot amb amigues, si algú comet un error o ens danya, ens posem a la defensiva. Solem jutjar, etiquetar i alçar murs perquè mirem amb patrons d’ego que ens fan distorsionar la nostra verdadera realitat.
Jesús, en canvi, proposa un altre camí: democratitza l’autoritat i ens regala una comunitat d’iguals. Ens entrega eixa ekklesia —una congregació de persones, NO d’edificis!— on la veu de les dones i dels xicotets recupera el seu valor i la seua dignitat, perquè siguem corresponsables de la vida de les altres. El verdader poder de «lligar i deslligar» no és controlar a les altres ni tindre l’última paraula. És la capacitat de desfer els nusos de l’ego, de l’orgull i de la revenja que ens encadenen. Qui decideix perdonar i estimar decideix sanar-se a si mateix i sanar el teixit social des de baix.
No necessitem grans estructures ni temples plens de persones per a activar l’esperança. Déu no està atrapat en la burocràcia del poder ni tancat entre quatre parets. Ens n’hi ha prou amb ser «dos o tres».
Dues o tres dones que es reuneixen després d’una jornada difícil.
Dues o tres companyes que comparteixen les fatigues del dia i les seues esperances.
Dues o tres persones que s’atreveixen a dir-se la veritat sense destruir-se.
Un xicotet equip de vida que es reuneix amb honestedat en el seu nom.
Bastarà amb estimar, amb perdonar, amb ser perdonada i conviure perquè l’espurna de la Vida i de la Presència Sagrada palpite amb força. Perquè allí on ens trobem, Jesús no està davant com algú que mana: està enmig de nosaltres.
Enmig de la conversa.
Enmig de la ferida.
Enmig del perdó.
Enmig de les nostres preguntes comunes.
«Mai vacil·els a tendir la mà; mai titubeges a acceptar la mà que un altre et tendeix.» (Joan XXIII)
Oració:
Déu Mare i Pare de tendresa,
ensenya’ns a mirar a les altres
sense convertir els seus errors en condemnes
ni les nostres ferides en murs.
Dona’ns la valentia de parlar quan alguna cosa fa mal,
però fes que les nostres paraules no nasquen de l’orgull,
sinó del desig sincer de cuidar i reparar.
Ruah de Déu,
deslliga en nosaltres els nusos de l’ego,
del ressentiment, de la por i de la venjança.
Deslliga tot allò que ens manté encadenades
a ferides que ja no volem continuar alimentant.
I ajuda’ns a lligar les nostres vides
a la justícia, a la cura,
a la sororitat, a la compassió i a l’esperança.
Fes-nos comunitat, Mestre de vida.
Una comunitat que no exclou,
que no humilia,
que no utilitza el poder per a dominar,
sinó que el converteix en servei i cura.
recorda’ns la teua promesa:
«Allí on dos o tres estan reunits en el meu nom,
jo estic enmig d’ells».
I que mai oblidem que potser el lloc més sagrat
no és on alcem grans temples,
sinó allí on dues o tres persones
es reuneixen perquè algú torne a sentir-se digna,
estimada, escoltada i viva.
Amén.
S’acosten els deixebles a Jesús. I m’imagine que abans, segur que havien estat parlant del mateix: qui és el més important, el major, el que més compta, el que més mèrits té… És la manera de pensar d’un sistema patriarcal que necessita estructures jeràrquiques i de dominació: algú que exercisca el poder, el mandat, la llei… I, com no aconsegueixen posar-se d’acord, han d’acudir a la font que saben que sempre respon des de la veritat. Li ho pregunten a Jesús.
La resposta és contundent, perquè Jesús respon fins i tot abans de parlar: crida a un xiquet i el posa al mig. No ho assenyala des de lluny, no ho utilitza com a exemple, no ho col·loca per davall de ningú. Ho crida i ho posa en el centre. I eixe gest ja és una paraula. És com si diguera: mireu ací. Mireu a qui no compta, a qui no té poder, a qui no té veu, a qui la societat considera xicotet i insignificant.
Aquell xiquet era, en aquella societat, pràcticament invisible. Com ho eren també les dones, sense estatus legal ni drets reconeguts. Eren els qui ocupaven els últims llocs d’aquella estructura social. I Jesús fa una cosa encara més desconcertant: diu que cal fer-se com un d’eixos xicotets.
Per a ser gran en el Regne cal desfer-se de totes eixes estructures alçades sobre el poder, el privilegi i la dominació. Cal renunciar voluntàriament a qualsevol privilegi que ens col·loque per damunt d’altres persones, ja siga d’estatus, de sexe, de raça, de religió o de qualsevol altra condició. Jesús ens proposa una altra manera de relacionar-nos: no des de dalt cap avall, sinó des de la igualtat, la fraternitat i la cura.
I tot això em sembla un cant a la igualtat real i efectiva.
«El que rep a un d’aquests xicotets… em rep a mi».
Sembla que Jesús torna a posar en el centre tot allò que representa el costat de les cures, el costat de les dones, el costat més humà i vulnerable de la vida. Amb eixe rebre, acollir i cuidar ens està dient que hem de canviar la nostra perspectiva sobre el poder. La grandesa no es mesura per qui governa, qui mana o qui ocupa els primers llocs, sinó per la capacitat d’una comunitat per a sostindre, acompanyar i dignificar precisament als qui la societat invisibilitza i descarta.
I quan expressa amb fermesa que es cuiden de menysprear a un d’aquests xicotets, em dona per pensar en la nostra Mare Església. Durant segles, tantes dones han sigut menyspreades, silenciades o relegades, moltes vegades basant-se en normes socials construïdes des d’una supremacia masculina que va acabar presentant-se com a voluntat de Déu.
I, no obstant això, les Escriptures estan plenes de dones que estimen profundament, que sostenen, que romanen, que acompanyen, que arrisquen, que anuncien i que fan teologia amb la seua pròpia vida. Dones que van estar prop de Jesús quan uns altres van fugir; dones que van sostindre el dolor, que van romandre al costat de la creu i que van ser també portadores de la Bona Notícia.
Durant massa temps hem mirat només des d’un costat. Ara, gràcies també al treball pacient i valent de tantes teòlogues feministes, podem descobrir allò que va romandre ocult durant segles i recuperar veus que mai degueren ser silenciades.
I des d’ací prenem el relleu, també des de la Revolta de Dones a l’Església, per a reivindicar una altra manera de fer Regne: una Església on ningú haja de demanar permís per a tindre dignitat, on les dones no siguem considerades xicotetes per raó del nostre sexe, on puguem construir juntes i junts, escoltar-nos, cuidar-nos i caminar en una sinodalidad verdadera.
Una Església on la justícia, la dignitat i la igualtat no siguen solament paraules boniques, sinó una forma quotidiana de viure.
I llavors apareix l’ovella perduda.
En un sistema construït com una piràmide, on els qui alcen la veu per a reclamar drets inalienables poden ser apartades, descartades, castigades al silenci o fins i tot sacrificades per a protegir estructures que deshumanitzen, Jesús ens recorda una cosa profundament revolucionària: per a Déu ningú és descartable.
Ningú.
Per això val la pena deixar a les noranta-nou per a anar a la recerca d’aquella que s’ha perdut. No perquè les altres no importen, sinó perquè la que està ferida necessita ara la nostra presència. Perquè el Regne de Déu comença precisament allí on una persona que ha sigut apartada torna a sentir-se mirada, escoltada, acolliment i estimada.
Eixa és la prioritat del Regne: les que el sistema fa patir, les que sacrifica, les que humilia, les que descarta; els qui ploren, els qui encara senten dolor en les seues ferides, els qui treballen per la pau, els qui continuen somiant amb una Església diferent, els qui busquen una sinodalidad real, els qui no es resignen a viure en un món on la dignitat tinga preu.
La nostra Mare i Pare Déu ix a buscar-les.
Va a l’encontre de cada ovella, de cada dona, de cada grup que crida per la justícia, de cada persona que es regira per a preservar la seua dignitat i la de totes. Arrepleguen als qui ploren, curen les ferides, acaricien les cicatrius i retornen esperança.
I potser llavors comprenem que el Regne no és solament alguna cosa que esperem per a demà.
El Regne comença quan ens fem comunitat. Quan deixem de preguntar-nos qui és el major i comencem a preguntar-nos qui necessita ser cuidat. Quan deixem de construir piràmides i comencem a construir cercles. Quan ningú està per damunt de ningú i totes i tots tenim un lloc en el centre.
Allí pastarem juntes el pa. Allí ho partirem i ho repartirem. Allí aprendrem que cuidar també és una manera de transformar el món i que la tendresa també pot ser profundament revolucionària.
I potser, mentre compartim eixe pa, descobrim que el Regne de Déu ja està naixent entre nosaltres i nosaltres.
Perquè allí on una persona torna a sentir-se digna, allí on una ferida troba cura, allí on algú que havia sigut descartat torna a sentir-se a casa, Déu ja està fent Regne.
Jesús ens crida a viure un “discipulat d’iguals”, una comunitat redona on ningú està per damunt de ningú. Elisabeth Schüssler Fiorenza.
Oració:
Mare i Pare Déu,
hui volem aprendre de Jesús
a posar en el centre als qui ningú mira,
a escoltar als qui quasi mai són escoltades,
a cuidar als qui arriben ferides
i a no deixar a ningú arrere.
Ensenya’ns a fer-nos xicotetes i xicotets
perquè ningú haja de fer-se xicotet davant nosaltres.
Dona’ns un cor capaç d’acollir,
unes mans disposades a cuidar
i uns peus valents per a eixir a l’encontre
dels qui han quedat a la vora del camí.
Que mai oblidem
que el teu Regne no es construeix des de dalt,
sinó caminant juntes i junts,
sense ningú per damunt de ningú,
pastant el pa de la justícia,
partint-lo amb tendresa
i compartint-lo amb totes.
I quan alguna ovella es perda,
quan alguna germana es canse,
quan algú siga ferida pel camí,
fes-nos capaços d’anar a buscar-la.
Perquè allí on una persona és acollida,
allí on una ferida troba cura,
allí on la dignitat torna a alçar-se,
allí és on hauríem d’estar. Però la certesa és que estàs Tu.
Amén.
En llegir hui aquest Evangeli de Juan, sentim que, enmig d’una societat ancorada en un capitalisme deshumanitzador que només valora a l’individu triomfalista, hedonista i poderós, les paraules de Jesús ens continuen interpel·lant profundament.
Hui la Ruah ens convida a mirar el procés del gra de blat amb ulls de paciència, confiança i consol. La llavor cau en la terra i desapareix de la nostra vista, però no per això deixa d’estar viva. Alguna cosa està succeint en eixe silenci que no podem controlar ni afanyar. També nosaltres vivim processos els fruits dels quals potser no veurem immediatament, i necessitem aprendre a confiar en els ritmes de la vida i en el bufe de la Ruah, que moltes vegades treballa silenciosament en llocs i temps que no aconseguim comprendre.
La nostra missió no és controlar els fruits, sinó cuidar la llavor que hem rebut i oferir-la amb amor. Una paraula, un gest, una decisió, una tasca quotidiana, un compromís per la justícia… poden semblar xicotets i fins i tot estèrils quan els mirem des de la nostra pròpia impaciència. Però l’amor mai perd el temps quan s’entrega gratuïtament. Hi ha llavors que germinen en silenci, sota una terra que no podem veure, en cors els processos dels quals desconeixem. Per això, no necessitem viure obsessionades amb els resultats. Ens correspon sembrar, cuidar i confiar.
I potser ací necessitem detindre’ns en una paraula que pot resultar incòmoda: «morir».
Jesús no ens està convidant a destruir-nos, a negar-nos, a patir per patir ni a desaparéixer perquè altres persones puguen viure. Molt menys ens demana avorrir-nos a nosaltres mateixes. L’Evangeli no pot convertir-se en una justificació de l’autoexigència, de l’esgotament o d’un lliurament que ens anul·le.
El gra de blat no mor per a deixar d’existir: es transforma per a donar vida.
També nosaltres estem cridades a deixar morir allò que ens deshumanitza: la necessitat de ser perfectes, autosuficients i triomfadores; l’obligació d’arribar sempre a tot; la competitivitat que ens fa comparar-nos; la productivitat convertida en mesura del nostre valor; i eixa autoexigència que acaba robant-nos el temps per a viure, descansar, trobar-nos, riure, cuidar i deixar-nos cuidar.
Potser seguir a Jesús significa permetre que muira en nosaltres tot allò que impedeix que la vida puga brollar amb més llibertat.
Per això, avorrir la vida que portem no significa avorrir-nos a nosaltres mateixes. Significa qüestionar i deixar arrere allò a què aquest sistema pretén acostumar-nos: a córrer sense descans, a sentir-nos culpables quan parim, a creure que valem únicament pel que produïm i a viure com si poguérem sostindre-ho tot soles.
Jesús sembla convidar-nos hui a baixar-nos d’eixe tren de vida desbocada. A recuperar altres ritmes. A reconéixer la nostra vulnerabilitat i a abraçar la veritat que necessitem les unes de les altres. Perquè no som autosuficients, ni hem de ser-ho.
Necessitem molts grans, moltes mans, moltes cures. Cadascuna aporta allò que sap fer i allò que pot oferir a cada moment. I això passa per cuidar a qui està sola, acompanyar el dol de qui ha perdut a un ser estimat, escriure una reflexió de l’Evangeli, difondre en xarxes les notícies de Notícies Obreres o Tu!, preparar amb afecte el menjar, escoltar sense presses, defensar drets en el lloc de treball o portar xicotets gestos de fraternitat allí on estem.
A vegades pensem que només compten les grans accions, però la vida també se sosté amb eixos gestos aparentment xicotets que ningú aplaudeix i que, no obstant això, poden convertir-se en llavors d’esperança.
Cadascuna sap fins a on pot arribar. I també necessita saber quan parar.
Perquè on jo no arribe sola, arriben les meues companyes. On una s’afebleix, una altra pot sostindre-la. On una perd l’esperança, una altra pot recordar-li que la llavor segueix viva malgrat que encara no haja brollat.
Som comunitat. Som comunió. Ens sostenim les unes a les altres i la Ruah ens sosté a totes.
I eixa comunió no es limita a nosaltres. Formem part d’una trama molt més gran: la creació que ens alimenta, ens sustenta i ens recorda que tampoc la vida existeix de manera aïllada. Tot està relacionat. Tot depén d’alguna cosa i d’algú. Per això, cuidar la vida humana implica també cuidar la terra, l’aigua, l’aire, els animals i tots els éssers amb els quals compartim aquesta casa comuna.
Potser ací podem descobrir una altra manera d’entendre l’eternitat.
No com una recompensa per als qui han sabut sacrificar-se més, sinó com eixa vida plena que comença ja quan triem la justícia enfront de l’egoisme, la comunitat enfront de l’individualisme, les cures enfront de la indiferència, la gratuïtat enfront de l’interés i l’esperança enfront del cinisme.
Una vida en la qual ningú haja de poder amb tot. Una vida on la vulnerabilitat no siga una vergonya, sinó una porta cap a la comunió. Una vida on puguem dir-nos, sense por: jo sola no puc, però juntes sí que podem sostindre la vida.
Perquè potser el verdader miracle de la llavor no és que desaparega, sinó que, en transformar-se, es convertisca en aliment per a unes altres.
I potser també nosaltres estem anomenades a això: no a morir un poc cada dia pels altres, sinó a transformar-nos perquè la vida puga créixer en nosaltres, entre nosaltres i al voltant de nosaltres.
Unides, en gratuïtat, amb paciència i sense pressa, podem continuar sembrant eixe nou Regne de justícia, pau, fraternitat i cura que Jesús va somiar i que la Ruah continua fent germinar entre nosaltres.
Sacrificar-es no és sinònim de patir. És sinònim de perseverar i apostar pel que en veritat volem.
Oració:
Ruah, alé de Déu Mare i Pare,
hui ens acostem a tu
amb les mans obertes i el cor tranquil.
Ensenya’ns a ser llavor
sense por de caure en la terra,
sense necessitat de saber quan germinarem
ni d’exigir-nos veure immediatament els fruits.
Recorda’ns que no tot el que entreguem
es perd perquè no vegem el seu resultat.
Que hi ha llavors que germinen en silenci,
sota una terra que no podem mirar,
en cors el procés dels quals desconeixem,
en històries que potser mai arribarem a conéixer.
Ajuda’ns a confiar.
A confiar que l’amor mai és inútil.
Però, deslliura’ns també de confondre lliurament amb sacrifici,
amor amb esgotament,
servei amb oblidar-nos de nosaltres mateixes.
Que mai pensem que per a donar fruit
hem de desaparéixer.
Fes-nos comprendre que ningú salva el món en soledat.
Quan una es canse,
que una altra puga sostindre-la.
Quan una plore,
que una altra sàpia romandre al seu costat
sense intentar afanyar el seu dolor.
Quan una perda l’esperança,
que la comunitat li recorde
que encara hi ha llavors sota la terra.
I quan alguna de nosaltres crega
que el seu xicotet gest no serveix per a res,
recorda-li, Ruah,
que cap llavor és insignificant
quan està sembrada des de l’amor.
Amén
Hui, en rellegir aquest text que ens trobem fa uns dies, m’ha cridat l’atenció res més començar aquest detall: «Arribada la nit, era allí només… Mentrestant, la barca anava ja molt lluny de terra, sacsejada per les ones».
Hi ha molta distància, tant física com emocional, entre Jesús i els seus deixebles aquella nit. Jesús puja a la muntanya i se submergeix en el silenci de l’oració per a parlar amb la nostra Mare i Pare Déu.
Recordem, a més, que quan va intentar retirar-se a orar al principi del dia, moltes persones li van buscar perquè necessitaven atenció: algunes per a ser curades, unes altres per a recobrar l’esperança, unes altres per curiositat i anhel de redempció… Cadascuna d’elles amb els seus propis dimonis, amb les seues vides trencades o a punt de fer-ho, amb les seues ganes de trobar un sentit per a les seues vides.
I Jesús va renunciar al seu descans per a sanar, ensenyar, restablir la dignitat, perdonar i alimentar a totes elles, mogut tan sols per la compassió.
Ara que totes aquelles persones s’han allunyat, Jesús vol sentir-se en calma, necessita orar, centrar la seua vida en el concret, omplir-se de l’alegria de l’Esperit, de la seua tendra companyia, del seu amor indispensable i guaridor.
Jesús torna a la muntanya. Puja fins a Déu Mare i Pare per a abandonar-se als seus braços i recuperar forces. És Déu, però també és un ésser humà, que pateix amb el sofriment de les altres, que li fa mal el seu dolor, que plora quan contempla la crueltat amb què són tractades les més vulnerables.
I això em fa pensar que Jesús moltes vegades sembla allunyar-se de la nostra mirada, però mai ens allunya del seu cor. Aquella nit també es va emportar en les seues entranyes a aquelles que havia curat, a les quals buscaven perdó, a les quals tenien gana, als seus deixebles, amb el seu meravellós cor i les seues grans malapteses, a les dones que sempre el cuidaven i sostenien… I per totes elles, i per totes nosaltres, orava i es posava a les mans de la nostra Mare i Pare, que cuida, mestressa i allibera.
Mentrestant, en la barca d’aquells deixebles que Jesús va manar embarcar, comença a entrar la nit. La mar no és amable amb ells: està sacsejat per les ones perquè el vent referma.
La mar de la vida, eixe que ens arrossega a vegades cap a on no volem anar. El que ens fa dubtar d’on estem, de si hem perdut el rumb o de si serem capaços d’arribar a bon port.
La vida no és una amenaça, és només el camí pel qual transitem cap a l’eternitat. Però moltes vegades temem a eixos fantasmes que no ens permeten viure amb dignitat, o sentim com ens sacsen els vents dels qui són més poderosos i no ens permeten tindre seguretat en les nostres vides, sempre en precarietat, sempre al caient de la pobresa.
I ens sentim soles, com eixos deixebles navegant en aquella barca.
A vegades, la vida de fe i el nostre propi compromís s’assemblen molt a eixa geografia de la nit.
Hi ha èpoques en les quals experimentem la «distància» de Déu. Orem i sembla que només hi ha silenci. Sostenim projectes, acompanyem dolors familiars o sofriments socials, i la barca de la nostra vida se sent perillosament lluny de la riba segura.
Ens cansa el vent en contra. Ens desgasta comprovar que les estructures del nostre món no canvien, que la injustícia persisteix i que les nostres forces s’esgoten.
És l’experiència de la nit de la fe, on Déu no sembla una presència evident, sinó un gran silenci a la muntanya.
I mentre travessem eixa nit, veiem el sofriment de Gaza, del poble argentí demanant pa, de les persones migrants que continuen sent tractades com si foren d’un sol ús, fins i tot quan tenen els seus papers en regla. Contemplem a treballadores amb discapacitat a les quals enganyen perquè facen més hores sense cobrar. Veiem també com desenes d’incendis arrasen el nostre territori mentre la falta de coherència dels qui governen agreuja la situació i deixa tantes vides i tants espais naturals exposats.
Són massa tempestes per a una sola barca.
No obstant això, l’Evangeli ens regala un matís preciós:
Jesús no puja a la muntanya per a desentendre’s de la barca. Puja per a sostindre-la des d’un altre lloc.
La seua oració tot sol no és evasió; és l’espai on sintonitza amb el bategar del Pare i de la Mare Déu, i on porta amb si els rostres de la gent que acaba d’assaciar, els noms dels qui estan remant en la mar i els nostres, que, encara que amb llàgrimes en els ulls, som capaços d’alçar el cor per a murmurar una oració.
Jesús ens ensenya que el silenci de Déu no és absència; és una forma distinta de presència.
Una presència que, d’altra banda, no evita que la barca córrega perill ni fa que el vent deixe de bufar, però que permet que la nostra fe s’avalue i s’enfortisca.
La fe no es mesura per la claredat del dia, sinó per com som capaços de sostindre-la en la por i en la foscor de la nit.
Com ens recorda la teòloga Ivone Gebara, el Misteri de Déu no està lluny de les nostres vides, sinó entreteixit en elles, també en les lluites i en els clams dels qui pateixen. Potser per això l’oració no consisteix a escapar de la realitat, sinó a aprendre a mirar-la des d’un lloc més profund, allí on el silenci també pot convertir-se en presència.
Per això, quan el descoratjament apareix i el cansament ens fa tancar els ulls, però el cor segueix agitat, m’agrada recordar que Jesús segueix en eixa muntanya, sostenint-me amb el meu nom en els seus llavis.
I la meua ànima comença a calmar-se mentre puc escoltar el murmuri d’una veu que diu:
«Ànim, soc jo, no tingues por!»
La por es venç quan descobrim que el Déu Pare i Mare de tendresa i cura en qui creem comparteix la nostra mateixa nit.
Oració:
Déu Mare i Pare de tendresa,
quan la nit ens aconseguisca
i el vent bufe en contra,
quan sentim que la barca s’allunya
i el teu silenci ens faça dubtar,
recorda’ns que mai estem soles.
Ensenya’ns a reconéixer la teua presència
també enmig de la foscor,
a confiar quan no veiem el camí
i a continuar remant quan les forces flaquegen.
Que la Ruah sostinga les nostres mans
i ens done el valor d’escoltar, enmig de la tempesta,
aquella paraula que sempre torna a nosaltres:
«Ànim, soc jo. No tingues por».
Amén.
Quan la vida es torça, el nostre primer instint sol ser buscar receptes ràpides en un món que ens ven solucions empaquetades. El pare d’aquell xic malalt acudeix als deixebles desesperat pel seu fill, un jove que pateix profundament i que, descontrolat, «cau moltes vegades en el foc o en l’aigua».
Quantes persones al nostre voltant, i quantes vegades nosaltres mateixes, vivim hui atrapades en eixos extrems! Passem del foc de l’estrés, de la pressa, de l’ansietat i de l’exigència, a l’aigua gelada de la indiferència, de la soledat o del descoratjament. I aquest sistema, en lloc de sostindre’ns, ens exigeix ser perfectes, forts, disponibles i cada vegada més productives, quan en realitat hi ha dies en què tinc ganes d’abandonar-me, de deixar-me caure un dia o potser un mes.
I llavors veig que Jesús s’acosta. I sé que no sempre estic fent les coses des de l’amor. Potser per això pesen més.
Els deixebles no són capaços de curar-ho. Potser perquè van confiar massa en les seues pròpies forces, perquè es van mirar massa a si mateixos i van oblidar una cosa essencial: el dolor del proïsme no és un problema que resoldre per a alimentar el nostre ego, sinó una ferida sagrada que abraçar amb humilitat.
Jesús els ensenyava a fer les coses des de l’amor, des del lliurament lliure, sense imposar-se ni coaccionar a ningú. I potser per això també els convida a deixar arrere eixa necessitat tan humana de reconeixement, d’eficàcia, de protagonisme o de fama.
Perquè la fe de la qual parla Jesús no és una fe espectacular. És a penes una llavor.
Un gra de mostassa.
En la lògica d’aquest món, el xicotet, l’humil i l’aparentment insignificant no compta. Però en la lògica de la Ruah, la llavor més diminuta guarda una força interior capaç de clivellar fins i tot les muntanyes més endurides de la injustícia i del sofriment.
La nostra fe no necessita ser perfecta, ni sorollosa, ni jeràrquica. Necessita ser humil. Necessita nàixer de la consciència de saber-nos solament instruments, dones que posen les seues mans, el seu temps, la seua paraula i la seua tendresa al servei d’una cosa molt més gran que nosaltres.
Sanar hui potser no és fer desaparéixer màgicament el sofriment. Potser és humanitzar els espais que habitem: la HOAC, el barri, la família, el treball, les nostres comunitats, les nostres relacions.
Potser sanar siga aconseguir que ningú haja de travessar sola el foc.
Que ningú s’ofegue en l’aigua gelada de la indiferència.
Que ningú haja de demostrar constantment que pot amb tot.
Quan deixem d’autoexigir-nos salvar el món soles i permetem que l’Esperit bufe a través de la nostra petitesa compartida, l’impossible comença a succeir.
Posar-nos de genolls davant la vulnerabilitat de qui es crema o s’ofega no significa agenollar-nos davant el sofriment. Significa acostar-nos a ell sense superioritat, sense receptes i sense pretendre tindre totes les respostes.
I oferir la tendresa organitzada de la comunitat.
Una tendresa que escolta.
Una tendresa que sosté.
Una tendresa que acompanya.
Una tendresa que es compromet.
Una tendresa que es converteix en justícia.
Tal vegada eixa és hui la nostra llavor de mostassa: descobrir que no hem de poder amb tot, que no som salvadores de ningú i que tampoc estem soles.
Sostindre amb FE.
Alçar amb FE.
Con-Fiar.
Moure muntanyes des de la petitesa de la tendresa.
Perquè potser la fe no consisteix a creure que podem fer-ho tot, sinó a confiar que, quan posem el poc que som al servei de l’amor, la *Ruah sap fer créixer la llavor.
No necessitem màgia per a canviar el món; portem dins de nosaltres tot el poder que necessitem.
I potser eixe poder tinga un nom senzill:
AMOR.
Oració:
Ruah, Esperit de Déu i Mare que ens habites:
aquesta nit venim davant teu amb les nostres mans obertes i la nostra petitesa a coll.
Ensenya’ns a quedar-nos.
A acostar-nos quan algú cau.
A sostindre quan algú ja no pot més.
A acompanyar quan no sabem què dir.
A romandre quan no hi ha solucions ràpides.
Dona’ns una fe xicoteta,
tan xicoteta com una llavor de mostassa,
però prou visca
per a confiar que Tu pots fer créixer
el que nosaltres a penes sabem sembrar.
Quan caiguem en la temptació de creure que tot depén de nosaltres,
recorda’ns, Mare-Ruah,
que som instrument,
llavor,
fang,
mans xicotetes
posades al servei d’un Amor immens.
Feix de les nostres comunitats
llocs on ningú haja de fingir que està bé.
Dona’ns ulls per a descobrir
a qui s’està cremant en silenci.
Dona’ns mans per a sostindre
a qui s’està ofegant.
Dona’ns cor per a acostar-nos
sense jutjar,
sense imposar,
sense buscar reconeixement.
Que la nostra fe siga humil.
Que la nostra tendresa siga valenta.
Que el nostre compromís siga fecund.
Que les nostres xicotetes mans,
unides a altres mans,
siguen capaces de moure
les muntanyes que semblen inamovibles.
Ruah de Déu,
bufa sobre nosaltres.
I quan demà tornem a caminar,
fes-nos recordar que potser no podem canviar el món sencer,
però sí que podem impedir
que algú haja de travessar-ho en soledat.
Amén.
Jesús hui vol fer-nos entendre que la vida és molt més que acumular, guanyar o triomfar. Sovint, l’autèntica vida és això que succeeix mentre estem ocupades prioritzant coses sense ànima. Ens estem perdent quan ens deixem arrossegar per un sistema consumista i depredador, que manipula, esprem els cossos i deixa morir. Però hui Jesús ens convida a plantar-nos. Ens demana que ens neguem a continuar acceptant la lògica d’aquest món: la vida accelerada, la multitasca asfixiant, l’ansietat d’haver de ser perfectes i productives per a encaixar en un aparador que ens deixa atrapades, atabalades i sense perspectives.
Jesús no vol que tirem la nostra vida a perdre; ens vol feliços, plenes i lliures. I per a això, paradoxalment, cal estar disposades a fracassar davant els ulls del món per a triomfar en la lògica del Regne. Perquè potser perdre, per a Jesús, siga precisament deixar arrere tot allò que ens fa perdre la vida.
A la majoria de les dones se’ns ha inculcat històricament la idea d’acceptar el sofriment amb submissió i resignació. Hem sigut testimonis, massa vegades, de matrimonis basats en la jerarquia patriarcal de l’home manant i la dona sotmesa; de l’explotació laboral sota el mantra que és millor callar i fer cas al cap; o de la doble jornada de treball, assumint en soledat tot el control dels fills, els pares i la casa.
Però Jesús, que va conviure amb moltes dones que li van cuidar, van ensenyar, van guiar i van atendre, sap perfectament que les dones som molt més que cossos disponibles. No som objectes per al sexe, ni per al treball dur, ni per a cuinar, organitzar, servir o —encara que em tremole la veu en dir-ho— per a colpejar.
Per això, «negar-nos a nosaltres mateixes» no significa anul·lar-nos com a dones ni acceptar la violència. És justament el contrari! És negar-nos a entrar en l’engranatge deshumanitzant que ens vol calladitas, obedients, esgotades i disponibles. És negar-nos a ser allò que uns altres han decidit que hem de ser.
La creu de la qual parla Jesús tampoc pot convertir-se en una invitació a buscar el sofriment. Jesús no ens demana que estimem la creu ni que acceptem passivament allò que ens destrueix. La creu apareix quan romandre fidels a l’amor, a la justícia i a la dignitat entra en conflicte amb les lògiques de dominació. A vegades, defensar la vida, alçar la veu, organitzar-se i dir «prou» té un preu. Però eixe preu no converteix el sofriment en virtut ni la resignació en camí de salvació.
La creu, llavors, pot ser compartida des de l’esquena de moltes, de totes, quan som capaces d’organitzar-nos per a reclamar la llibertat de ser els qui de veritat som, i no els qui ells volen que siguem. La Ruah ens va somiar lliures, empoderades, unides i dignes. I potser seguir a Jesús consistisca precisament a no abandonar eixe somni quan el món intenta convéncer-nos que hem de renunciar a ell.
Encara que semble mentida en una societat hipercompetitiva, no vivim d’èxits externs. La nostra condició humana és profundament relacional. No podem estar en el món pensant que podem amb tot soles. Negar-nos a nosaltres mateixes també és trencar amb eixe individualisme feroç al qual ens espenta el sistema i atrevir-nos a reconéixer que necessitem d’unes altres i d’uns altres.
La verdadera plenitud, el «trobar la vida», apareix quan ens reconeixem interdependents. Depenem de la terra, de la cura d’altres germanes i germans, de l’alé de la Ruah i de la nostra Déu Mare i Pare, que ens sosté en la seua falda quan ja no podem més i ens sentim desunflades. Necessitem unes d’altres per a viure, per a resistir, per a sanar i també per a celebrar.
La vida no es posseeix: es comparteix, s’abraça i es cuida.
Per això resulta tan alliberadora la frase amb la qual Jesús tanca l’Evangeli de hui: «alguns dels ací presents no agradaran la mort fins que vegen al Fill de l’home en el seu regne». Durant segles, el patriarcat ens va dir a les dones i a la classe treballadora: «pateix ara en silenci, que ja seràs feliç en el cel». Però Jesús trenca eixa mentida. Ens promet que no hem d’esperar a morir per a estar en el Regne.
Perquè el Regne no és un premi llunyà, sinó una realitat viva que ja està passant ací i ara. Ho veiem en vida cada vegada que ens organitzem per a denunciar una injustícia, cada vegada que ajudem a sanar un cos ferit, cada vegada que una dona trenca el silenci, cada vegada que algú troba una mà que la sosté i cada vegada que ens cuidem mútuament.
El Regne esdevé quan deixem de competir i comencem a compartir; quan una persona recupera la seua dignitat; quan una treballadora descobreix que no està sola; quan una dona pot dir «no» sense por; quan les mans de moltes s’uneixen per a defensar la vida; quan cuidem la terra i entenem que també ella necessita de nosaltres.
Eixos instants de dignitat compartida són les primícies del Regne que la Ruah ens regala hui per a recordar-nos que no estem soles, que la mort no té l’última paraula i que l’Evangeli no ens crida a sobreviure resignades, sinó a viure plenament.
Potser per això seguir a Jesús siga aprendre a perdre algunes coses per a trobar les verdaderament importants: perdre la necessitat d’agradar a tothom per a trobar-nos a nosaltres mateixes; perdre l’obsessió per arribar a tot per a recuperar el dret a descansar; perdre la por d’incomodar per a recuperar la nostra veu; perdre l’individualisme per a descobrir la comunitat; perdre les falses seguretats per a atrevir-nos a viure des de la confiança.
I llavors comprenem que salvar la vida no consisteix a conservar-la intacta, sinó a entregar-la a l’amor que la fa créixer.
Potser el Regne ja és ací, naixent silenciosament entre nosaltres. Potser té mans de dona, rostre de poble, olor de terra mullada, cansament de treballadora i abraçada de germana. Potser la Ruah ens està murmurant que no hem vingut a aquest món per a suportar-lo tot, sinó per a viure, cuidar-nos, organitzar-nos i fer possible la vida per a totes.
I tal vegada, llavors, podem entendre que els nostres ulls, els meus, els vostres i els de totes les persones que vulguen mirar, ja estan contemplant alguna cosa d’eixe Regne: l’alliberament té rostre de dona.
«Actua en lloc de suplicar. Sacrifica’t sense esperança de glòria ni recompensa. Si vols conéixer els miracles, fes-los tu abans. Només així podrà complir-se el teu peculiar destí». Ludwig van Beethoven
Oración:
Déu Mare i Pare,
Ruah de vida i de llibertat:
ensenya’ns a no confondre la creu
amb la resignació,
ni el lliurament amb el silenci,
ni l’amor amb oblidar-nos de nosaltres mateixes.
Dona’ns la valentia
per a soltar allò que ens deshumanitza,
la tendresa per a deixar-nos cuidar
i la força per a caminar juntes.
Que mai busquem salvar-nos soles,
sinó trobar-nos en la vida compartida,
en la justícia, en les cures,
en la dignitat i en l’esperança.
Fes-nos Regne ací i ara,
dones lliures que no es resignen,
mans que alcen,
cors que abracen
i veus que anuncien
que la vida sempre té l’última paraula.
Amén.
Comencem hui pujant al mont Tabor, segons la tradició que ha volgut situar allí aquesta escena, encara que Mateo, com tampoc Marcos ni Lucas, no esmenta el seu nom. Pugem a la muntanya com a símbol preciós d’eixe camí que fem cap a Déu Mare i Pare. Quan orem elevem els ulls i el cor; tanquem els ulls i connectem amb l’ànima, amb eixa dimensió profunda de l’amor on la Ruah intenta murmurar-nos tendresa i confiança cada dia.
Però en realitat Déu no està a dalt, ni a baix, ni als costats. No necessitem pujar físicament a cap lloc per a trobar-li. Potser hem d’aprendre a descobrir-li dins del nostre cor, en la vida que compartim, en les persones que trobem i en tota la creació que respira. Perquè la Ruah no està tancada en cap lloc: habita, travessa, sosté i dona vida.
Déu Mare i Pare es fa present en aquella muntanya, com també és present en aquest món que la Ruah creadora continua sostenint. I apareix de nou la llum. Aquella llum primera del Gènesi, eixe «faça’s la llum», pot fer-nos recordar també aquell altre «faça’s en mi» de María de Natzaret. La mateixa Ruah creadora que acompanya els començaments de la vida es fa ara visible en Jesús: el seu rostre resplendeix i el seu cos es converteix en transparència de Déu.
No és una llum que vinga des de fora per a il·luminar a uns pocs triats. És la llum de la divinitat que es transparenta en Jesús i que ens recorda que també en nosaltres, en nosaltres i en tota la creació pot habitar i resplendir eixa bellesa quan deixem espai a la Ruah.
Deixem arrere, llavors, a eixe Déu llunyà i distant al qual tantes vegades hem imaginat instal·lat en les altures, separat de la nostra vida. La lluentor del rostre de Jesús ens parla d’un Déu que es fa pròxim, que es transparenta en l’humà i que ens revela que la dignitat, la bellesa i la llum no són privilegi de ningú.
Jesús va viure envoltat de persones que li seguien, homes i dones que escoltaven la seua paraula, caminaven amb ell, aprenien, servien i anunciaven. I això ja suposava una ruptura profunda amb moltes de les estructures patriarcals del seu temps. Els textos cristians van nàixer, no obstant això, en societats profundament marcades per eixes estructures i, a vegades, també reflecteixen els seus límits. Però quan mirem el conjunt de l’Evangeli descobrim amb claredat el criteri de Jesús: la dignitat no es reparteix segons el gènere, el color, l’alçada, el sexe, la procedència, la condició social o la religió.
Jesús ve a fer-ho tot nou. Ve a trencar les fronteres que ens separen i a recordar-nos que ningú pot quedar fora de la taula de la fraternitat, de la sororitat i de la comunió. La Ruah no pregunta qui mereix la llum. La Ruah bufa on vol i fa de tota persona un lloc possible de trobada amb Déu.
Potser ser verdaderament catòlic, verdaderament universal, consisteix precisament a viure eixa universalitat i eixa igualtat radical, portades fins a les seues últimes conseqüències: que ningú quede fora del nostre amor perquè siga diferent de nosaltres.
Però davant la immensitat del que estan vivint, els deixebles se senten aclaparats i cauen a terra, plens de por.
Tal vegada encara ressonen en ells imatges antigues d’un Déu poderós, terrible i inaccessible. Un Déu al qual calia témer perquè acostar-se massa podia resultar perillós. Però la revelació que Jesús ens mostra és una altra.
La nostra Déu todocuidadosa no és crueltat ni venjança. És amor i compassió.
Per això Jesús no es queda contemplant-los des de dalt. S’acosta. S’acatxa. Els toca. I els alça.
Quin bell gest.
La seua mà sobre ells pot ser la carícia física de la Mare que ens diu: «No temeu». Una carícia que retorna la dignitat, que ens trau del sòl i ens torna a posar en peus.
Quantes vegades hem escoltat en l’Evangeli eixe «no temeu»?
Potser podem començar a escoltar-ho d’una altra manera. Potser cada vegada que apareix puguem imaginar a la Ruah murmurant-ho dins del nostre cor:
No tingues por.
Soc ací.
Alça’t.
Pots continuar caminant.
Sí, germana estimada: així imagine a la nostra Déu Mare i Pare. Una presència que ens estima amb tendresa i generositat infinites; que no ens humilia quan caiem, sinó que s’acosta; que no ens exigeix alçar-nos soles, sinó que ens toca, ens abraça, ens retorna la dignitat i ens posa novament en peus.
I llavors apareix Pedro.
Ara que ha experimentat la proximitat de Déu, se sent reconfortat i feliç. Vol quedar-se allí. Vol fer tres botigues, construir un lloc on conservar aquella experiència i detindre el temps.
I potser ací apareix també alguna cosa molt nostre.
Quan trobem un lloc on hem sentit a Déu, volem quedar-nos. Volem posar-li nom, alçar estructures, organitzar-ho tot, construir espais que ens permeten sentir que podem controlar el misteri.
Pedro vol fer botigues.
Però la Ruah no es deixa tancar.
El núvol lluminós els cobreix i la veu els recorda el verdaderament important:
«Escolteu-ho».
No diu: construïu.
No diu: tanqueu.
No diu: posseïu.
Diu: escolteu.
Perquè Déu no necessita que construïm una casa per a quedar-se. El misteri no cap dins de cap estructura humana. La Ruah és massa lliure per a deixar-se tancar a les nostres botigues, les nostres institucions, les nostres seguretats o les nostres maneres d’entendre-la.
Per això cal baixar de la muntanya.
Baixar juntes, en fraternitat i sororitat, cap al món real. Cap als carrers, les cases, els treballs, les lluites, les ferides, les persones que estan soles, els qui han perdut l’esperança, els qui viuen sense dignitat, els qui necessiten que algú s’acoste i els diga també:
«No tingues por. Alça’t. Estic amb tu».
Potser eixa és la verdadera transfiguració.
No conservar per a nosaltres la llum que hem rebut, sinó deixar que ens transforme fins a convertir-nos en llum per a altres persones.
No construir botigues per a atrapar a Déu, sinó convertir-nos nosaltres mateixes en mans que cuiden, braços que abracen, veus que defensen, cossos que acompanyen i cors capaços d’alçar a qui ha quedat tendit en la pols del camí.
Perquè després de contemplar el rostre transfigurat de Jesús, l’única cosa que queda és baixar de la muntanya i tornar a la vida.
«El secret de tindre’l tot és estimar-el tot» Joyce Brothers
Oració:
Déu Mare i Pare,
hui pugem amb tu a la muntanya
per a contemplar la Llum
i recordar que mai estem soles.
Quan la por ens faça caure,
acosta’t, toca’ns amb tendresa
i torna a dir-nos al cor:
«Alça’t, no tingues por».
Ensenya’ns a escoltar la teua veu
més enllà de les nostres seguretats,
a reconéixer la teua Llum en cada persona
i a no tancar el teu misteri
en cap botiga, estructura o frontera.
I quan baixem de la muntanya,
fes de les nostres mans les teues mans,
dels nostres braços la teua abraçada
i de la nostra vida un lloc
on altres persones puguen tornar a posar-se en peus.
Que la Ruah ens ensenye
a cuidar, acompanyar, defensar i estimar,
fins que tota vida puga sentir-se
mirada amb dignitat
i sostinguda amb tendresa.
Amén.
Hui Jesús es troba amb una dona estrangera que se li acosta demanant ajuda a crits. Però en aquella època, ser estrangera, és a dir, dona, pagana, sola i, damunt, acostant-se a un home jueu i en públic, era una cosa impensable.
Però veiem ací també la sorprenent humanitat de Jesús, la seua total i absoluta naturalitat en entrar en diàleg amb aquella dona. Jesús parla des dels límits culturals i religiosos que també ell ha rebut i aprés, des d’allò que coneix i que forma part de la seua tradició. I, no obstant això, aquella dona li interpel·larà a obrir una clivella en eixos límits.
La dona cananea ix en la seua cerca perquè sap que ell té el poder per a sanar a la seua filla. Això, amigues meues, és fe. I li prega tirant-se als seus peus; té el valor de plantar-se davant ell, de sostindre-li la mirada, de parlar-li i d’interpel·lar-li en ple espai públic.
Li diu Jesús:
«No està bé prendre el pa dels fills i tirar-li’l als gossets».
Al que ella, encara prostrada, contesta:
«Tens raó, Senyor; però també els gossets es mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos».
Com sap aquesta dona que el nostre Déu Mare i Pare és *todocuidadosa, tota tendresa infinita, tot amor que desborda, que fins i tot allò que cau, com a engrunes, pot curar i sanar? Ho sap perquè la fe es deixa notar en el cor i acaba eixint de la boca.
Però potser hi ha una cosa encara més profunda: en aquesta trobada no sols canvia la vida de la dona. Jesús també es deixa interpel·lar per ella. La seua paraula aconsegueix travessar els límits culturals i religiosos que separaven als uns dels altres. La cananea no sols rep alguna cosa de Jesús; també l’ajuda a ampliar la mirada i a descobrir que l’amor de Déu no pot quedar tancat dins de cap frontera.
Aquesta dona contraposa la societat d’aquella època a la d’aquest present que ens embolica, un sistema que alimenta amb engrunes insuficients a la classe treballadora ja molt empobrida, a les persones migrants, a les quals caminen en el tall de la precarietat malgrat tindre treball…
Enfront d’això, ella ens recorda la taula compartida de Déu Mare i Pare. Perquè per a la Ruah tot és abundància; en la taula de la nostra Mare i Pare ningú està cridat a alimentar-se d’engrunes, sinó a asseure’s i compartir el pa de la vida i el vi de la fe. Allí no existeixen filles i fills de primera o de segona, ni taules reservades per a unes poques.
La seua fe és immensa. Pensa que amb sols les engrunes que sobren de l’amor de Jesús podria sanar la seua filla. Potser hauríem de revisar la nostra fe, posar-la a prova i veure si de veritat creiem que la nostra Mare i Pare Déu té poder per a salvar-nos d’eixe mode, si confiem plenament a ser restaurades per l’Esperit.
O potser som com els elitistes, pensant que només nosaltres tenim dret a demanar-li ajuda a Jesús perquè som el seu poble triat. Potser necessitem preguntar-nos si, sense adonar-nos, continuem construint taules on algunes persones mengen assegudes i altres només reben les engrunes.
Eixa fe meravellosa i ferma no entén de territoris, ni de llengües, ni de races ni colors; només sap parlar d’amor.
Així que Jesús l’escolta, recapacita i la veu… La seua fe obri un camí de salvació per a la seua filla. I Jesús ho reconeix davant de tots perquè escolten, perquè vegen, perquè creuen.
Déu Mare i Pare no distingeix entre filles i fills de primera o de segona. La Ruah bufa, Jesús entén i, de nou, una dona marca la diferència. Una dona estrangera, una dona que no havia de ser allí, una dona la veu de la qual probablement molts havien preferit no escoltar, aconsegueix que les fronteres es facen més xicotetes i que la taula de l’Esperit es torne un poc més gran.
I eixa filla que espera prostrada apareix només nomenada per la mare que està agenollada davant de Jesús. Això em fa pensar en tantes mares perdent a les seues filles a Gaza, a l’Iran, a Ucraïna, on les guerres per beneficis econòmics no cessen; també en les mares que van veure partir als seus fills del Marroc, enganyats cap al somni d’una vida millor cap a Ceuta.
Pense en tantes mares que han hagut d’aprendre a abraçar l’absència, a clamar justícia quan ja no queda res a abraçar. Allí també es fa present Jesús: en cada mare que sosté el buit, en cada dona que crida, en cada vida que reclama dignitat i justícia.
I la nostra Déu tota cura i plena de tendresa ens fa —a tu, germana que lliges; a aquella que pot escoltar el que digues; a mi, que ara mateix plore per impotència— instruments plens de dons de la Ruah.
Cridem, doncs, per totes les filles que ja no estan, per totes les que ara encara pateixen precarietat, o aquelles que, fins i tot sense nàixer, ja ploren en el ventre de la seua mare…
Totes necessiten un futur. I eixe futur no arribarà si eixe Regne de justícia i pau que Jesús va començar a crear no continua construint-se amb cadascuna de nosaltres. Continuem construint el Regne en aquest ara, en aquest present que el nostre futur es mereix.
I l’única veritat és que Jesús sempre camina a prop. És possible anar a ell, acostar-se i cridar si fa falta. I Jesús es bolca sempre davant qui es troba necessitada.
Tot el que ve de Jesús procedeix de l’amor de la nostra Mare tota cura i tendresa que vol la salvació de totes. Totes tenim lloc en el cor de la nostra Mare i Pare Déu, les que som ací i les que són allà; no ens abandona, sobretot a aquelles que estan més necessitades d’eixe amor.
Sempre ens respecta i ens dona la llibertat de triar, però quan li cridem:
«Ajuda’m…»
podrem escoltar:
«Dona, que gran és la teua fe. Que es complisca el que desitges».
I potser hui la cananea ens deixa també una pregunta: quines fronteres continuem alçant nosaltres? A qui deixem encara fora de la nostra taula? A qui continuem oferint únicament engrunes quan estem cridades a compartir el pa sencer?
Perquè la Ruah no entén de fronteres.
Perquè l’amor no sap de pobles triats.
Perquè la taula de Déu és massa gran perquè ningú quede fora.
I perquè, una vegada més, una dona s’acosta, parla, insisteix, interpel·lant a Jesús… i la seua veu aconsegueix obrir un camí nou.
Quan es t’òmpliga la boca proclamant la pau, procura tindre encara més ple el cor.
Sant Francesc d’Assís.
Oració:
Mare i Pare de tota vida,
ensenya’ns la fe valenta de la cananea,
eixa fe que no calla davant el dolor,
que travessa fronteres
i que s’atreveix a recordar-nos
que la teua taula és per a totes.
Ajuda’ns a ser dones que sàpien cridar
quan una filla pateix,
que sàpien alçar-se
quan algú queda fora,
i que no confonguen les engrunes
amb la justícia que mereixem.
Ruah de tendresa,
bufa sobre les nostres mans
perquè siguen capaces de compartir el pa,
de sostindre a qui cau
i de construir, ací i ara,
el Regne que totes les teues filles i fills mereixen.
I quan ens falte la força,
posa en els nostres llavis
eixa oració senzilla
que mai queda sense resposta:
«Senyor, ajuda’m.»
I que en el silenci del cor
puguem sentir-te dir:
«Dona, la teua fe és gran.
Veu en pau.
El teu amor ja està obrint camins.»
Amén.
Hui l’Evangeli ens situa davant un xoc de mirades. Els fariseus i escribes s’escandalitzen perquè els deixebles de Jesús no compleixen amb la norma ritual de llavar-se les mans. Però Jesús desplaça la mirada de l’extern cap al verdaderament important: allò que naix del cor i que acaba convertint-se en paraula, actitud i manera de relacionar-nos amb les altres persones.
I amb una fermesa que no deixa lloc a la indiferència, parla de «guies cecs» i ens recorda que tota planta que no haja plantat Déu serà arrancada d’arrel.
Perquè el que La nostra Mare i Pare Déu planta condueix a la tendresa, a la fraternitat, a la comunió i a la creació d’una comunitat d’iguals, on el pa es parteix i es reparteix perquè totes puguem quedar assaciades.
No obstant això, quan mirem la societat en la qual vivim, descobrim amb tristesa que també s’han anat plantant altres llavors: odi, egoisme, individualisme, consumisme, competitivitat… Des de l’educació que rebem de xicotetes, moltes vegades anem aprenent a mesurar el nostre valor segons els nostres resultats. El 10 és el que es premia enfront del zero, que es converteix quasi en sinònim de fracàs i descarte.
I així podem arribar a interioritzar que la nostra dignitat depén del que produïm, de les nostres capacitats, dels nostres èxits o de la nostra utilitat. Se’ns oblida que La nostra Mare i Pare Déu regala a cada xiqueta i a cada xiquet dons únics, molts d’ells invisibles per al mercat i, no obstant això, imprescindibles per a la vida.
Ens han ensenyat massa vegades a preferir el benefici econòmic per damunt de la cura de la vida. Hem permés que es construïsca un món alimentat per la pressa, l’explotació laboral, la precarietat, l’individualisme i el consum sense mesura.
Un món on també moltes persones migrants són explotades laboralment, especialment en treballs de cures, mentre li les rebutja o es qüestiona el seu dret a romandre quan deixen arrere les seues pròpies famílies buscant una vida digna.
I, mentrestant, moltes famílies no poden permetre’s un lloguer, ni tan sols una habitació, fins i tot tenint una ocupació. La contradicció resulta dolorosa: necessitem les seues cures, però tantes vegades no reconeixem la seua dignitat ni els seus drets.
L’individualisme ens tanca en bambolles, fent-nos creure que la felicitat consisteix a acumular, posseir i retindre. Però la vida ens ensenya una altra cosa: quan som capaços de donar d’allò que considerem el nostre, quan compartim, quan repartim, quan deixem que el que tenim circule perquè arribe a qui ho necessita, llavors floreixen la tendresa, el suport mutu i una alegria molt més profunda.
És eixa felicitat a l’abast de la nostra mà, la que la Ruah va murmurar quan va començar a crear el món i a omplir d’alé a tot ser vivent.
Per això, potser els «guies cecs» del nostre temps no són solament persones concretes. També poden ser sistemes, estructures, discursos, mitjans de comunicació i xarxes socials que acaben dient-nos què hem de mirar, què hem de témer i qui mereix la nostra compassió.
I correm el risc d’escandalitzar-nos per verdaderes ximpleries mentre romanem indiferents davant tragèdies que, per desgràcia, es fan cada vegada més habituals.
Podem arribar a creure que el problema és la persona que fuig de la misèria, de la violència o de la falta d’oportunitats, quan potser hauríem de preguntar-nos quin sistema injust l’ha obligada a abandonar la seua terra, la seua casa, els seus afectes i, tantes vegades, fins a les seues pròpies filles i fills.
L’Evangeli ens convida a arrancar d’arrel eixa ceguesa que converteix a l’altre en amenaça i que alça fronteres allí on hauria d’existir fraternitat.
I aquesta mirada també ens interpel·la dins de l’Església com a institució. Perquè les dones no volem simplement ocupar llocs dins d’una estructura de poder vertical i patriarcal. No volem pujar en la piràmide: volem desmantellar-la.
Somiem amb una Església més horitzontal i comunitària, on l’autoritat siga servei i on les persones laiques, incloses les dones, puguem construir Església de manera corresponsable, no sols quan se’ns permet participar. Som portadores de la Ruah pel nostre baptisme i volem poder anunciar, compartir la Paraula i posar els nostres dons al servei de la comunitat.
Necessitem atrevir-nos a desordenar aquelles estructures que han acabat oferint una imatge deformada de la comunitat que Jesús va somiar: una comunitat d’iguals, al voltant de la taula, on ningú està per damunt de ningú i on l’Esperit pot bufar a través de totes i tots.
Ningú naix amb un xec en la boca. Totes i tots naixem amb la mateixa dignitat, compartint una Terra els béns de la qual estan cridats a ser per a totes les persones.
Eixe és el somni que la Ruah inspira i que Jesús va viure: una humanitat on ningú quede fora, on ningú siga considerat menys, on la vida estiga per damunt del benefici i on el pa no s’acumule en unes poques mans mentre unes altres romanen buides.
Jesús ens convida hui a arrancar d’arrel la ceguesa de l’egoisme, de l’individualisme, del rebuig i del compliment buit.
L’esperança no naix d’estructures fredes ni de normes que obliden a les persones. Naix quan girem la mirada cap a qui tenim davant. Naix quan caminem juntes i junts, en comunitat d’iguals, sostenint a qui ja no pot més. Naix quan deixem de preguntar-nos qui compleix perfectament les normes i comencem a preguntar-nos qui està quedant-se arrere.
Que no tanquem els ulls davant les germanes i germans que potser «no es llaven les mans», però que tenen net el cor.
Perquè potser ací, precisament ací, és on Jesús continua esperant que sapiem reconéixer-li.
«Cal resacralitzar el cos de la terra i el cos dels dones, que són els més profanats.» Geraldina Céspedes.
Oració:
Ruah de Déu,
Mare tendra que sosté la vida,
obri els nostres ulls perquè sapiem veure
allò que tantes vegades preferim no mirar.
Arranca d’arrel del nostre cor
l’egoisme que acumula,
la indiferència que s’acostuma al dolor
i la por que alça fronteres.
Ensenya’ns a reconéixer la teua presència
en cada dona i cada home,
en qui arriba des de lluny,
en qui cuida, en qui treballa,
en qui lluita, en qui pateix
i en qui encara espera un lloc en la taula.
Que les nostres mans no estiguen netes solament per fora,
sinó disposades a sostindre, compartir i alçar.
I que els nostres cors aprenguen
a semblar-se una miqueta més al teu:
un cor sense fronteres,
sense privilegis, sense exclusions,
un cor on capiem totes i tots.
Ruah santa,
fes-nos dones i homes capaços de mirar,
d’escoltar, de compartir
i de caminar juntes.
I on hi haja una taula amb pa per a poques persones,
dona’ns el valor i la tendresa necessaris
per a partir-lo i repartir-lo
fins que ningú quede fora.
Amén.
La pressa de Jesús perquè els seus deixebles embarquen i es dirigisquen a l’altra riba em fa pensar en el bé que podien trobar-se allí, envoltats de persones agraïdes, rebent aplaudiments, afalacs i celebrant el miracle de la vida compartida. I això pot ser molt perillós: instal·lar-nos en la comoditat del reconeixement, acostumar-nos a sentir-nos importants perquè els altres ens segueixen, ens feliciten o ens necessiten.
Però Jesús sembla dir-nos que no podem quedar-nos allí.
No hem de perdre la perspectiva, perquè els miracles no són obra del nostre ego ni dels nostres mèrits: són don de la nostra Mare i Pare Déu. I l’Evangeli no busca alimentar l’aplaudiment, sinó restaurar un món ferit, retornar dignitat, sanar, acompanyar i fer possible una vida més justa i més humana.
Per això hem d’eixir una vegada i una altra cap a l’altra riba. Cap a on habita la precarietat, la pobresa, l’exclusió i la desesperança. Cap a allí on tantes persones esperen una mà que no jutge, una mirada que reconega la seua dignitat i un amor capaç si es fes presència.
I espanta mirar tantes vegades la realitat sagnant de Ceuta. Perquè això no va d’estadístiques ni de números. Va de persones humanes a les quals no se’ls pot robar la dignitat ni la vida, siga el que siga la seua procedència o el motiu que les haja portades fins allí. Totes som fragilitat. Totes som carn que pot ser ferida i vida que pot apagar-se o ofegar-se en una mar que no és l’enemic.
L’enemic és sempre qui converteix la vida humana en una xifra i permet que algú muira quan podria haver tendit la mà.
Però el camí cap a l’altra riba tampoc és fàcil. Vindran vents, tempestes i onatge. Hi haurà moments en els quals tindrem por i no sabrem cap a on avançar.
I ací apareix Pedro.
Pedro vol demostrar que pot fer-ho. Vol provar que té força suficient per a caminar sobre les aigües, que pot controlar la situació, que no necessita tindre por. Hi ha alguna cosa d’eixa falsa masculinitat basada en la força, el poder, el control i l’autosuficiència que encara segueix molt present entre nosaltres.
I Pedro es llança.
Però de sobte sent que el vent el supera. Ja no pot controlar res. S’afona. Fracassa. I llavors fa una cosa profundament humana: demana ajuda.
I és precisament ací, en la seua fragilitat, en la seua humilitat, quan reconeix que està perdut i que no pot salvar-se per si mateix, quan anomena a Jesús. I Jesús no li retrau la seua necessitat: li tendeix la mà.
Tal vegada la Ruah no s’allunya de la nostra fragilitat, sinó que es commou amb ella.
No hem de ser perfectes en tot, encara que això siga precisament el que tantes vegades ens venen. Eixes xarxes seran xarxes, però no sempre generen societat; sovint alimenten la comparació, l’exclusió i l’individualisme, i poden deixar-nos soles quan arriba el moment de demanar ajuda.
No estem cridades a aparentar que podem amb tot.
Estem cridades a reconéixer-nos humanes.
A poder caure, equivocar-nos, rectificar, descansar, plorar i demanar ajuda. A comprendre que no som el centre de l’univers, sinó un xicotet bri de pols dins d’una creació immensa i sagrada. A sentir-nos humilment instruments a les mans de la nostra Mare i Pare Déu, i a deixar-nos sostindre quan les aigües ens arriben al coll.
Perquè potser la fe no consisteix a no afonar-se mai.
Potser consisteix a saber a qui cridar quan comencem a afonar-nos.
I de tot això també encert a entendre que Jesús ens trau el cap a una realitat que crida al cel ahir, hui i sempre. Els deixebles tenen por de la mar i el contemplen com un enemic que cal véncer. Tal vegada perquè també nosaltres hem intentat massa vegades dominar la naturalesa, sotmetre-la, posseir-la i convertir-la en una cosa més al nostre servei.
Però Jesús no destrueix la tempesta.
No danya la mar.
No necessita véncer a la creació per a travessar-la.
Camina sobre les aigües, es mou entre elles i arriba en pau a través dels elements. No apareix com algú separat de la creació, sinó com a part d’ella.
I potser ací hi ha també una crida profunda per a nosaltres.
No estem cridades a dominar la terra, sinó a integrar-nos en ella. No a posseir-la, sinó a cuidar-la. No a situar-nos per damunt de la vida, sinó a reconéixer-nos part d’una xarxa sagrada de relacions.
En aquest sistema que explota la terra i els cossos, que genera un caos climàtic i social i que converteix la vida en mercaderia, Jesús ens convida a no tindre por a les nits fosques, al vent ni a la mar.
Anem en la barca de la vida sent part d’un tot, amb totes i per a totes. Naveguem juntes, vulnerables i necessitades les unes de les altres, sabent que no estem soles.
Tot ve de Déu.
I el sagrat habita en l’aigua, en el vent, en la terra, en els nostres cossos, en els qui creuen mars buscant una vida digna i en cadascuna de nosaltres.
Per això potser hui Jesús torna a dir-nos:
«Ànim, soc jo, no tingueu por!».
I tal vegada la resposta de la fe no és quedar-nos quietes en la riba segura, ni demostrar que podem caminar soles sobre les aigües.
Tal vegada és pujar a la barca, creuar cap a l’altra riba i aprendre a sostindre’ns les unes a les altres quan arribe el vent.
Perquè ningú hauria d’afonar-se sola.
«La funció de l’oració no és influir en Déu, sinó canviar la naturalesa de qui resa». Søren Kierkegaard.
Oració:
Mare i Pare Déu,
Ruah que habites l’aigua, el vent i les nostres entranyes:
Hui arribem davant teu com Pedro,
amb les nostres seguretats trencades,
amb les nostres forces cansades
i amb la por dels qui,
per voler demostrar que poden amb tot,
acaben descobrint que també poden afonar-se.
Ensenya’ns a no avergonyir-nos de la nostra fragilitat.
Que no hàgem de ser forts sempre,
ni perfectes,
ni invulnerables,
ni capaços de resoldre-ho tot.
Ensenya’ns a dir, sense por:
«Oh Jesús!, salva’m».
I quan les aigües ens cobrisquen,
quan el vent siga contrari
i sentim que ja no podem més,
que sapiem reconéixer la teua mà tendida.
Una mà que no humilia,
que no jutja,
que no pregunta primer per què vam caure,
sinó que ens sosté.
Dona’ns també la valentia de creuar cap a l’altra riba.
Que no ens quedem acomodades
en les nostres xicotetes barques de seguretat,
en els nostres aplaudiments,
en els nostres privilegis
o en la tranquil·litat dels qui poden mirar el dolor des de lluny.
Fes-nos capaços de mirar d’enfront dels
qui arriben exhaustes a les nostres costes,
als qui travessen mars buscant vida,
als qui pateixen pobresa, exclusió, violència o abandó.
Que mai oblidem que darrere de cada xifra
hi ha un rostre,
darrere de cada frontera
hi ha una història,
darrere de cada cos ferit
hi ha una vida sagrada.
Ruah, ensenya’ns també
a caminar sobre les aigües sense voler posseir-les,
a contemplar la creació sense dominar-la,
a reconéixer que no som propietàries de la terra,
sinó part d’ella.
Que aprenguem de Jesús
a moure’ns amb la creació
i no contra ella,
a cuidar la terra
com cuidem els nostres propis cossos,
a comprendre que quan ferim la casa comuna
també ens ferim a nosaltres mateixes.
I quan arribe la tempesta,
quan alguna de nosaltres comence a afonar-se,
no permetes que mirem cap a un altre costat.
Fes-nos barca,
fes-nos riba,
fes-nos mà tendida.
Que cap haja de cridar sola.
Que cap s’afone sola.
Que cap siga abandonada a la meitat de la mar.
I quan la por ens murmure
que no podem,
que no som suficients,
que estem soles,
torna a dir-nos,
amb eixa tendresa que travessa totes les nits:
«Ànim. Soc jo. No tingueu por».
Amén.
Acaben de matar a Juan i Jesús necessita assimilar la seua tristesa, la seua por davant un sistema que mata a qui s’enfronta a la seua crueltat sense ambages. I cerca el desert, eixe desert que no és tan físic com espiritual, on puga transitar les seues pors, la seua vulnerabilitat i el dol per la mort del seu cosí, a l’empar de la nostra Mare i Pare Déu.
No obstant això, quan desembarca es troba amb una multitud de vides trencades que ho espera.
I llavors succeeix una cosa profundament humana: Jesús no deixa de sentir el seu propi dolor, però permet que la compassió òbriga un espai dins d’ell per a acollir el dolor d’unes altres. El seu dol no li fa indiferent. Al contrari, sembla fer-li encara més sensible al sofriment que té davant. I des d’ací s’implica en l’erradicació de tot allò que fereix la vida: la precarietat, la fam, la invisibilització, el descarte i la mort de tantes, com la del mateix Juan Bautista.
Jesús fa cura, restaura, alça la vida ferida i mestressa profundament a cada persona que arriba fins ell buscant sanar.
Hui també he entropessat amb eixa frase que quasi passa desapercebuda: «Van menjar uns cinc mil homes, sense comptar dones i xiquets».
Eixe «sense comptar» m’interpel·la profundament. Perquè hi ha vides que, ahir i hui, semblen quedar fora del recompte. I pense en com funciona el nostre sistema quan converteix a les persones en xifres, estadístiques o meres circumstàncies. Dones, xiquetes i xiquets, persones malaltes, empobrides, migrants, els qui viuen en els marges… tants persones que només semblen fer-se visibles quan li les acompanya de connotacions negatives, quan molesten, quan incomoden o quan es converteixen en un problema que gestionar.
Pense també en els qui estan vivint situacions d’enorme vulnerabilitat, en les persones migrants i en el que està succeint a Ceuta. I em pregunte quantes vides queden fora del recompte oficial perquè, senzillament, el nostre món ha decidit que no compten.
Jesús, en canvi, ens diu que totes i tots compten.
En manar que la gent es recolze, obri un espai sagrat. Enmig d’un territori inhòspit i despoblat, Jesús alça la taula del món. Allí se senten totes per igual: homes, dones, xiquetes i xiquets, ancians, pobres i, segur que també, algun ric, encara que només fora per curiositat. No hi ha categories. No hi ha vides de primera i de segona. Comparteixen la mateixa taula.
I eixa és l’essència viva de la comunitat cristiana: un lloc on tot es comparteix, on ningú sobra i on cada persona recupera el seu dret a tindre pa, veu i dignitat.
En eixa taula comunitària, Jesús proposa a més l’ecologia de la cura enfront de la cultura del descarte. En acabar, arrepleguen dotze cistells plens de «sobres».
Per al nostre sistema, sobra significa desaprofitament. Es tira menjar mentre hi ha famílies vivint en la precarietat més absoluta; es destrueixen productes perfectament vàlids mentre altres persones no tenen el necessari per a viure.
Jesús ens connecta ací amb la saviesa ancestral de tantes dones, mares i àvies, que sempre han sabut aprofitar-ho tot: amb les llentilles que van quedar d’ahir farem hui arròs amb llentilles. Perquè cuidar també és no malgastar, reconéixer el valor del que tenim i comprendre que els béns de la creació no són propietat d’unes poques persones.
En la taula de Déu, quan es cuida i es comparteix, els recursos aconsegueixen per a totes.
I potser també nosaltres, en la nostra pròpia militància, ens assemblem a Jesús al començament del relat. A vegades ens sentim cansades, habitant deserts interiors de desgana, tristesa o esgotament. Ens donem i ens donem, i apareix la por de quedar-nos buides.
Però hui la Paraula ens recorda que la lògica de l’amor funciona d’una altra manera. L’amor entregat amb gratuïtat no es consum com un recurs qualsevol: quan es comparteix, es multiplica. No perquè nosaltres siguem inesgotables, no ho som, sinó perquè la Font de la qual bevem sí que ho és.
La nostra xicoteta aportació, els nostres cinc pans i els nostres dos peixos, units a la gràcia de la Ruah, poden convertir-se en sobreabundància.
Per això no es tracta de negar-nos, d’oblidar-nos de nosaltres mateixes ni de viure permanentment esgotades. També Jesús necessitava retirar-se, guardar silenci i travessar el seu propi dolor. Es tracta d’aprendre, com ell, a deixar-nos tocar per la vida sense perdre la connexió amb la Font que ens sosté.
Perquè la comunitat cristiana que somiem no pot alimentar-se del cansament d’unes poques. Necessitem una comunitat on la cura també siga compartit, on ningú haja de buidar-se perquè unes altres puguen omplir-se i on totes puguem tornar una vegada i una altra a la Font.
Al final de cada jornada compartida potser no tenim més que cinc pans i dos peixos. Però, si els posem a les mans de Déu i els compartim, potser descobrim que encara queda alguna cosa per a demà: un poc més d’amor, un poc més de gràcia i, sobretot, esperança suficient per a continuar alimentant la vida.
«L’alternativa eclesial ens exigeix construir espais d’igualtat social i religiosa a través de la inclusió, la participació i un model que diluïsca els jerarquies de domini».
Mercedes Navarro Puerto
Oració:
Déu de la taula compartida,
ensenya’ns a mirar com Jesús:
a no deixar a ningú fora del recompte,
a reconéixer cada vida com a sagrada
i a compartir els nostres xicotets pans.
Que la Ruah ens recorde, quan estiguem cansades,
que no hem de poder amb tot,
que també necessitem cura
i que la Font mai s’esgota.
Feix de les nostres comunitats taules obertes,
sense jerarquies, sense descartes, sense invisibles,
on totes puguem asseure’ns,
menjar, ser escoltades i recuperar la dignitat.
I quan ens semble que només tenim
cinc pans i dos peixos,
recorda’ns que l’amor compartit
sempre troba la manera de multiplicar-se.
Amén.
Herodes té por de Jesús i de Juan perquè representen allò que més tem: l’honradesa, la veritat, la solidaritat i l’amor gratuït d’anada i tornada. Aquest sistema actual conserva moltes de les mateixes lògiques de dominació d’aquell imperi. En ell es gaudeixen els qui semblen indestructibles, poderosos i intocables; però, en realitat, els qui estan a dalt també viuen amb por. Basen la seua felicitat en coses que poden perdre i per això són profundament fràgils. Són incapaços de mantindre relacions verdaderament humanes, perquè l’única cosa que entenen són lògiques de poder, de compra i venda, cosificant tant les estructures com a les persones.
No obstant això, davant l’empenyiment dels qui estan a baix —eixa classe obrera que sap organitzar-se i reclamar els drets inalienables dels éssers humans, els qui comparteixen, s’organitzen, es cuiden mútuament i caminen en la mateixa direcció—, davant elles i ells, els poderosos retrocedeixen per a no caure.
Per això, aquest banquet en el qual se celebra l’aniversari d’Herodes és un espill en el qual mirar al nostre sistema capitalista. Sempre hem llegit aquest passatge culpant a Herodes com l’únic malvat, o hem assenyalat a Herodías i a la seua filla com a dones manipuladores i cruels.
Però, si ampliem la mirada amb l’ajuda del bufe de la Ruah, podem preguntar-nos què hi ha darrere d’aquesta escena i quines estructures de poder travessen també la vida d’aquestes dones. La jove, l’edat de la qual el text no ens permet conéixer, apareix davant una taula d’homes poderosos i embriacs, i el seu cos es converteix en objecte de desig i entreteniment. No necessitem culpabilitzar-la per a reconéixer en aquesta escena una societat patriarcal que tendeix a valorar els cossos de les dones segons la seua utilitat per al desig, el plaer o el benefici dels homes.
També podem mirar d’una altra manera a Herodías. Més enllà de la responsabilitat concreta que el relat atribueix a cada personatge, necessitem preguntar-nos què ocorre quan les pròpies dones queden atrapades en les mateixes estructures de poder que les oprimeixen. El patriarcat no sols utilitza els cossos femenins: també pot enfrontar-nos entre nosaltres, convertir-nos en instruments dels seus interessos i fer-nos carregar amb culpes que oculten la violència estructural.
Com ens recorda Elisabeth Schüssler Fiorenza, el text bíblic pot desplaçar la mirada cap a les dones i fer-nos oblidar les estructures imperials i patriarcals que sostenen la violència. Per això necessitem un pensament capaç de revelar allò que roman ocult darrere del relat i de preguntar-nos qui té el poder, qui decideix, qui calla i qui acaba pagant el preu.
I què fan els convidats de la festa, els homes que se senten al voltant d’aquella taula? La seua resposta és el silenci. Només volen divertir-se i han de mesurar les seues paraules, els seus actes i la seua vida perquè Herodes no s’enfade. Són còmplices callats de la injustícia de matar a un innocent. El mateix ocorre hui quan els poders dels grans capitals rendeixen homenatge als governs que els faciliten el frau, els acomiadaments sense indemnització justa o la precarització de la vida. Tampoc importa si algú ha de morir: ahir era Joan el Baptista; hui, tantes persones innocents a Gaza i en tants altres llocs del món. Tot sembla justificar-se quan genera beneficis.
Al final, el banquet acaba amb la mort de Juan. Amb el seu cap tallat, intenten matar allò que els resulta perillós: la voluntat de fer el correcte. Perquè fer el correcte fa mal i destorba en un sistema construït sobre l’egoisme i l’acumulació. Van intentar callar la veu del profeta, com hui intenten fer callar la vida i la dignitat de tantes dones, de tantes persones treballadores explotades i de tants pobles sotmesos a la violència.
Però la memòria de la justícia té ales en cada boca que crida per a denunciar allò que intenten arrabassar-nos.
La veu de Juan pot ser silenciada, però no pot ser esborrada. La profecia pot ser perseguida, empresonada i fins i tot assassinada, però sempre troba altres veus que la continuen. Perquè la veritat no pertany als qui tenen el poder, sinó als qui són capaços de posar-se al costat de la vida.
I germanes i germans, cal cridar molt alt.
“El text bíblic sovint desplaça la culpa cap a les dones per a ocultar la violència estructural de l’imperi. Necessitem una hermenèutica que revele com el patriarcat utilitza els cossos femenins com a moneda de canvi polítics”. Elisabeth Schüssler Fiorenza
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
Ruah que bufes allí on algú s’alça
per a defensar la dignitat d’una altra persona:
no permetes que ens acostumem
a les taules on unes poques persones mengen
mentre tantes unes altres queden fora.
Dona’ns ulls per a reconéixer
els cossos utilitzats,
les vides descartades,
les dones convertides en moneda de canvi,
les persones treballadores explotades,
les criatures que moren mentre el món mira cap a un altre costat.
Ensenya’ns a no confondre silenci amb pau
ni obediència amb justícia.
Que no ens faça por la veritat,
encara que incomode als qui tenen poder.
Que no ens cansem de nomenar la injustícia,
encara que vulguen fer-nos creure
que la nostra veu no serveix per a res.
Ruah santa,
fes de les nostres veus una sola veu,
de les nostres cures una força,
de les nostres mans una xarxa
i dels nostres passos un camí compartit.
Quan intenten tallar el cap de la profecia,
recorda’ns que la veritat no mor
perquè sempre troba una altra boca que la pronuncie.
Que tinguem el valor de cridar,
però també la tendresa de cuidar.
Que sapiem denunciar el mal
sense deixar que l’odi ens habite.
I quan ens entre la por,
queda’t a prop, Mare i Pare bo,
i murmura’ns al cor:
«No esteu soles.
El meu Ruah camina amb vosaltres.
Continueu alçant la vida.»
Amén.
Jesús torna a Natzaret amb el que és, sense ocultar d’on ve: la classe obrera, un treballador de mans encallides per la fusta, amb una vida precària sota el jou de l’invasor romà. No obstant això, els seus veïns, les persones amb les quals ha crescut i compartit tants anys, entropessen amb la seua pròpia mirada. Són incapaços de veure més enllà del «fuster, fill de María». Per a ells, la saviesa havia d’arribar dels palaus o dels sacerdots del temple per a ser reconeguda.
En la nostra societat actual continuem mesurant el valor de les persones pel seu estatus, el seu èxit econòmic o els seus títols. Ens costa reconéixer la saviesa de Déu, Pare i Mare, que habita en els ambients més humils i senzills: en el món obrer i en els marges.
Pense, de manera especial, en tantes converses en les cuines, carregades d’una teologia viscuda i sentida. Una teologia que moltes dones creients han sabut reconéixer, nomenar i compartir també des de la reflexió i l’estudi. Converses amb dones que porten a coll la saviesa del treball sense salari i de les cures plenes de tendresa a canvi d’un bes. Dones els cossos de les quals són, alhora, drap de llàgrimes i, a vegades, diana de violència. Elles administren el poc i l’escàs perquè a ningú li falte el pa… i, així i tot, són capaços de somriure, de compartir i d’assaborir un café en la taula d’eixa mateixa cuina com si fora la terrassa d’un hotel de luxe. Són vides que sostenen més vides des del més profund anonimat, mentre la Ruah no deixa de bufar en els seus rostres suosos i meravellosament imperfectes. Quina immensa saviesa la seua!
Però el relat de Mateo ens revela també una profunda tristesa. En encasellar a Jesús en la seua història concreta, els seus veïns no permeten el seu creixement ni la seua novetat. I el text sentencia: “No va fer allí molts miracles per la seua falta de fe”. Déu mai s’imposa. L’amor de la nostra Mare i Pare Déu només pot ser acollit en un cor obert i confiat; allí troba espai per a sanar i transformar la vida.
M’imagine el dolor de Jesús en eixe moment. No era una tristesa per orgull ferit, sinó el dolor profund de no poder oferir el consol i l’alliberament a la gent del seu propi poble, als qui el van veure créixer. I m’imagine també el dolor de la seua mare, María, en presenciar el menyspreu cap al seu fill pel simple fet de ser de condició humil, de «les de baix».
Hui dia, quantes persones continuen sent menyspreades per la seua pobresa i la seua falta de recursos, encara que la seua vàlua quede demostrada cada vegada que algú els atorga un vot de confiança. Continuem immersos en una societat classista i elitista. Ens costa adonar-nos que la Ruah mai jutja la butxaca ni els títols acumulats; Déu només mira els actes que naixen de l’amor.
Recordem hui, germanes i germans, que els cors més atents solen ser aquells que més pateixen. No tinguem por als llocs senzills, perquè també enmig de la precarietat la Ruah continua obrint camins d’amor, de dignitat i d’esperança.
Com ens recorda Ivone Gebara, la teologia naix dels clams i de les alegries de la vida quotidiana. Després, altres dones creients posen paraules a eixa experiència per a ajudar-nos a comprendre-la i compartir-la.
La teologia no naix en els llibres, naix dels clams i els riures de la vida quotidiana, allí on els dones sostenen el món amb els seues mans i el seu dolor. Ivone Gebara.
Oració:
Pare i Mare de la Vida,
Tu que vas triar nàixer entre la gent senzilla
i fer d’un taller de fuster
el primer lloc del teu Regne,
ensenya’ns a mirar amb els teus ulls.
Deslliura’ns de les mirades que etiqueten,
dels prejudicis que tanquen portes
i de la supèrbia que ens fa creure
que la saviesa només habita on hi ha poder o prestigi.
Fes-nos descobrir el teu *Ruah
a les mans que guisen, cuiden i ensenyen,
en les dones que sostenen la vida sense fer soroll,
en els qui treballen amb esforç,
en els qui continuen esperant contra tota esperança.
Que mai menyspreem la veu de ningú
pel seu origen, per la seua pobresa,
per la seua història o per la senzillesa de la seua vida.
Obri el nostre cor
per a reconéixer els xicotets miracles
que cada dia naixen de l’amor compartit.
I que, com Jesús,
sapiem romandre fidels als qui som,
sense avergonyir-nos mai de les nostres arrels,
perquè és en la terra humil
on el teu Regne continua tirant arrels.
Amén.
Tornem de nou a les paràboles sobre el Regne. Sembla que l’Esperit vol que tornem a pensar hui un poc més sobre aquest passatge de Mateo. Ens convida a asseure’ns arran de mar perquè, des de la calma, puguem descobrir el que Jesús vol revelar-nos.
I tornem a llançar la xarxa a la mar, una xarxa que arreplega tota classe de peixos. En aquella època no es coneixia la mar com hui. La mar era perillosa, caòtic, imprevisible i incontrolable. Podríem comparar-ho amb el món actual, amb les seues presses, els seus aclaparaments, la precarietat laboral, la marginalitat i la desigualtat en totes les seues formes.
I enmig d’aquesta mar agitada i convulsa que és la nostra vida, la *Ruah tal vegada ens està murmurant alguna cosa. Però hi ha massa soroll, massa distraccions per a escoltar-la.
Així que em detinc un moment i descobrisc que, en la mar regirada del món que ens envolta, potser hem de ser com eixa xarxa de la qual parla Jesús: una xarxa que no selecciona a ningú, sinó que acull la vida en tota la seua diversitat, tal com arriba a les nostres mans. Acull a qui treballa sense contracte amb la seua tristesa; a qui, fins i tot tenint contracte, no arriba a fi de mes amb la seua angoixa; a les persones migrants que a penes posseeixen res, excepte l’esperança; als qui aparentment ho tenen tot, però han perdut el sentit; i a tantes altres vides ferides que arriben fins a la nostra xarxa buscant un lloc on descansar.
Però el text diu que, en arribar a la riba, toca «asseure’s» i reunir el bo en cistells.
No es pot discernir corrent.
Quina paraula tan bella ens regala hui Jesús. Des que ens alcem vivim amb la sensació d’arribar tard a tot. No obstant això, Ell ens convida a detindre’ns, a asseure’ns com a comunitat, com els qui comparteixen una mateixa taula i una mateixa esperança. Perquè només des de la calma podem mirar la jornada amb els ulls entranyables de la nostra Déu Mare i Pare.
I què és el que guardem en el cistell? Eixe cistell, que és el nostre cor, des de la lògica del capitalisme guardaria el «bo»: el productiu, l’eficient, la qual cosa genera beneficis. Però en la lògica tan il·lògica i profundament alliberadora del Regne, la qual cosa mereix ser guardat és la cura, el temps sagrat regalat a qui pateix, la lluita per un salari digne, el gest solidari cap a qui viu a l’altre costat de la porta, l’escolta pacient, la tendresa quotidiana.
I el que necessita desaparéixer, consumir-se en el foc del Regne perquè destrueix la vida, és l’individualisme, la indiferència davant el sofriment alié, l’explotació i totes aquelles estructures que continuen invisibilitzant als qui viuen en els marges.
Al final, Jesús ens parla de l’escriba que es fa deixeble i saca del seu tresor «el nou i l’antic». Eixe escriba som hui cadascuna i cadascun de nosaltres quan compartim la vida. L’antic és la nostra memòria creient i obrera, la fidelitat a l’Evangeli que sana i dignifica, la saviesa dels qui ens van precedir. El nou és la capacitat de llegir els signes d’aquest temps, descobrint la presència de l’Esperit de la nostra Déu Mare i Pare en els nous rostres de la precarietat, en les noves pobreses i en el clam d’una creació que gemega entre incendis, guerres, violència i devastació.
El rostre de la Divinitat es cobreix de llàgrimes i, al mateix temps, continua parlant-nos des de cada començar el dia, des de cada vesprejar i des de la lluentor humil de les estreles, animant-nos al fet que les nostres mans continuen apaivagant, cuidant, abraçant, teixint xarxes, comunió i vida.
No tinguem por a la riba. Tampoc tinguem por d’asseure’ns per a discernir. A les mans de la Ruah, cada xicotet discerniment quotidià és un fil que repara la xarxa del món perquè ningú caiga al fons de l’oblit.
«La creació és el primer llibre de la revelació de Déu. Cada criatura, des de la més xicoteta fins a les estreles, és una icona de Déu.»
Elizabeth A. Johnson
Oració:
Ruah de la Vida,
Feix de les nostres comunitats
xarxes d’hospitalitat,
on cada persona trobe un lloc
i ningú haja d’amagar les seues ferides.
Quan arribem a la riba del dia,
regala’ns el valor d’asseure’ns.
Que no visquem corrent d’una tasca a una altra
fins a oblidar qui som.
Ensenya’ns l’art del discerniment,
per a guardar en el cistell del cor
tot allò que fa créixer la vida:
la tendresa oferida sense esperar recompensa,
la justícia defensada encara que tinga un preu,
el pa compartit,
l’escolta pacient,
la dignitat dels qui ningú mira.
I consume amb el foc del teu Amor,
no a les persones,
sinó tot allò que trenca la fraternitat:
l’egoisme,
la indiferència,
la violència,
la cobdícia,
el menyspreu cap als qui viuen en els marges.
Fes-nos deixebles i deixebles
capaços de traure del tresor
la memòria agraïda dels qui ens van precedir
i la creativitat necessària
per a respondre als desafiaments d’aquest temps.
Que sapiem llegir el teu rostre
en el clam de la creació,
en el cansament de les treballadores,
en el somni dels qui migren,
en l’esperança obstinada de les persones empobrides,
i també en la bellesa senzilla
d’una alba,
d’una taula compartida,
d’una xarxa que continua reparant-se
fil a fil,
amor a amor.
Amén.
A vegades el llenguatge eclesial, el dogma i el catecisme se’ns queden molt curts. Quan Marta es troba amb Jesús enmig del seu dolor, li diu el que «se suposa» que una dona piadosa ha de dir: «Sé que ressuscitarà en la resurrecció en l’últim dia». És una fe ajornada, una fe que mira cap a un futur llunyà i que, no obstant això, encara no arriba a sanar el dolor del present. Però Jesús trenca eixe motle. No li ofereix una teoria de manual, sinó que fa un tomb total a la realitat: «Jo soc la resurrecció i la vida». Ací i ara.
La nostra Mare i Pare Déu no vol que posposem la dignitat ni la justícia per al final dels temps. Per a nosaltres, la resurrecció succeeix hui, a cada pas que donem, des de la carn i el cor. Carn que fa mal i gaudeix, cors que pateixen i s’alegren. Ressuscitem quan actuem i ens deixem tocar pel plor de l’altre, quan acompanyem un dolor sense pressa, i quan ens organitzem per a denunciar una injustícia i la nostra veu se sent amb força.
La resurrecció s’amaga en els gestos més xicotets, humils i invisibles, eixos que sostenen la vida comunitària: com quan portes amb cotxe a la veïna que torna de l’autobús i, amb el caminador, no pot remuntar la costa, o quan l’equip quedem per a dinar amb Xavi que està un poc decaigut. Però Jesús també ressuscita hui en el nostre crit profètic demanant una igualtat real dins de l’Església, o quan eixim al carrer amb ràbia i sororitat clamant: «Ni una més! Si maten a una, responem totes!».
La nostra Mare i Pare Déu ens ha regalat el seu Esperit, la Ruah, per a transitar un mode de viure radicalment diferent del que ens brinda aquest sistema que deshumanitza, descarta i deixa morir. Un sistema malvat on l’important es mesura només en beneficis, en possessions i a acumular com a fórmula magistral de l’èxit. Però el cor humà no anhela coses sense ànima; anhela amor compartit.
La verdadera felicitat és la comunió de vida, que no significa una altra cosa que viure entregant el temps, els béns i els dons al servei de les altres. Especialment d’aquelles que estan en els marges, les xicotetes, les que destorben a la vista dels quals miren des de dalt, les que hui a penes sobreviuen en lloc de viure. En compartir la vida, deixem que la Paraula de Jesús prenga carn en els nostres cossos, la fem real i actual, la portem a la vida, la resem quan abracem, quan eixim a buscar, fem el quotidià sagrament perquè és la mateixa Ruah acompanyant i murmurant. El mèrit no és nostre, només ens deixem portar pel bufe que ens ompli d’alegria en compartir allò que gratis rebem.
Recordem hui, germanes, que Jesús no va proclamar que era la resurrecció i la vida en un temple luxós, adornat amb or i tapissos. Ho va fer en un camí polsós dels afores, a la intempèrie, dialogant de tu a tu amb una dona que discutia amb Ell sobre la vida i la mort. Que la Ruah ens espente hui a eixir als camins polsosos dels nostres barris i treballs, per a continuar deslligant la vida que la nostra Mare i Pare Déu ja ha fet florir en nosaltres.
Beneïda vida que ens fa vulnerables!
«Allí vaig descobrir que l’encarnació no és un fet del passat, l’encarnació és llaura… en els nostres cuines, en els nostres taules, en els cues del pa. Déu està amb nosaltres compartint la vida braç a braç amb els qui tenen guanya i set de justícia i creuen en la revolució del cor». Pepa Torres.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
quan el dolor ens faça mirar només cap a un demà llunyà,
ensenya’ns a descobrir que la teua Resurrecció ja batega entre nosaltres.
Obri els nostres ulls per a reconéixer-la a la mà que sosté,
en la taula compartida,
en la justícia que s’obri pas,
en l’abraçada que no pregunta,
en la germana que acompanya sense fer soroll.
Que la teua Ruah ens conduïsca pels camins polsosos de cada dia,
allí on la vida sembla xicoteta i, no obstant això, floreix amb una força immensa.
Fes-nos dones i homes capaços de sembrar esperança sense esperar reconeixement,
de cuidar sense cansar-nos d’estimar,
d’alçar a qui entropessa i de deixar-nos alçar quan som nosaltres les qui caiem.
I quan dubtem, com Marta,
recorda’ns amb la tendresa de Jesús que la resurrecció no és només una promesa per al final,
sinó un regal que comença hui,
cada vegada que triem l’amor sobre la por,
la comunió sobre l’egoisme,
la vida sobretot allò que l’amenaça.
Amén.
Hui Jesús deixa arrere el soroll de la multitud i entra en una casa. No és un detall sense importància. Canvia la bullícia de l’espai públic pel recer de la llar, signe de la infinita tendresa de Déu, Mare i Pare. Allí, envoltat de les seues amigues i amics, crea un ambient d’intimitat on explicar amb calma, on ensenyar i aprendre, on descansar i deixar que la Paraula trobe terra bona en el cor.
Els espais públics, tantes vegades dominats pels qui busquen fer-se escoltar des de tarimes, púlpits o escenaris, difícilment transmeten la proximitat d’una llar. No obstant això, Jesús tria precisament eixe espai quotidià on la vida se sosté a través de les cures.
I eixe gest té una enorme força. La casa, lloc on històricament les dones hem sigut relegades a l’anonimat, es converteix per a Jesús en un espai de revelació. Allí on es tixen relacions, on s’alimenta el cos i l’ànima, on el descans també és sagrat i la vida floreix gràcies a les cures, l’Esperit decideix revelar els seus secrets més profunds. Jesús dignifica eixe lloc i, amb ell, també als qui durant segles han sostingut la vida des del silenci.
És en la intimitat d’eixa llar compartida on Jesús explica la paràbola de la zitzània. I les seues paraules resulten tan honestes com exigents. La zitzània no creix únicament fora, en les estructures d’un sistema social que deshumanitza. També pot brollar dins de la nostra pròpia comunitat i de les nostres estructures eclesials.
Hui eixa zitzània té noms molt concrets: clericalisme, dinàmiques de poder i la dolorosa exclusió de les dones de tants espais de responsabilitat, de ministeri i de decisió dins de l’Església. És una contradicció sagnant. En aquesta casa on Jesús hui ens senta a totes i a tots al voltant de la mateixa taula, recordem aquelles primeres comunitats cristianes on dones i homes compartien la missió de l’Evangeli. No obstant això, la zitzània del patriarcat ha anat arraconant a poc a poc la veu, els dons i l’autoritat de tantes dones fins a fer que, encara hui, la igualtat plena continue sent una tasca pendent.
Però el nostre Déu, Mare i Pare, no ve amb foc per a destruir persones. El seu foc és el foc de l’Amor que purifica, allibera i fa justícia. És un foc que consumeix tot allò que impedeix la vida: l’abús de poder, la desigualtat, el patriarcat, l’individualisme i totes les estructures que neguen la dignitat de les seues filles i fills.
El que serà llançat al foc no són les persones, sinó el mal que les esclavitza. Perquè Déu no desitja destruir a ningú; desitja alliberar a tota la creació d’allò que la desfigura.
Només llavors podrà florir plenament el sòl sagrat que Déu va somiar des del principi: un món on les cures siguen el centre, on la comunió substituïsca al domini, on l’amor vença a la por i on l’Evangeli de Jesús puga ser i fructificar amb tota la seua força.
I llavors, com promet Jesús, «els justos brillaran com el sol en el Regne del seu Pare». Brillarem no perquè algú ens concedisca un lloc, sinó perquè recuperarem la dignitat que sempre ens va pertànyer. Dones i homes, iguals en valor, en vocació i en esperança, reflectint junts el rostre lluminós de Déu.
Eres el que fas, no el que dius que faràs. Carl Jung.
Oració:
Mare i Pare d’infinita tendresa,
gràcies perquè mai et quedes en el soroll de les places,
sinó que entres a la casa del nostre cor,
allí on som de veritat,
sense màscares, sense privilegis i sense por.
Gràcies perquè ens reuneixes al voltant de la mateixa taula,
com a germanes i germans,
sense primers ni últims,
sense veus que valguen més que unes altres,
perquè per a Tu cada persona porta gravada la mateixa dignitat.
Feix de la teua Església una casa oberta,
on les dones puguem oferir
sense traves els dons que el teu Esperit
ha sembrat en el nostre cor;
una casa on ningú haja de demanar permís
per a estimar, servir, cuidar o anunciar la Bona Notícia.
Ensenya’ns a reconéixer el teu Regne
en els gestos xicotets,
en el pa compartit,
a les mans que sostenen la vida,
en els qui cuiden sense fer soroll,
en els qui continuen creient
quan tot sembla enfosquir-se.
I quan arribe el temps de la teua collita,
fes que trobem en el nostre interior
més blat que zitzània,
més misericòrdia que judici,
més tendresa que duresa,
més Evangeli que costum.
Llavors comprendrem
que el teu foc mai va vindre a destruir-nos,
sinó a alliberar tot el que en nosaltres
impedia reflectir la teua llum.
I brillarem,
no pels nostres mèrits,
sinó perquè haurem aprés,
per fi,
a viure com a filles i fills molt estimats,
com a germanes i germans,
sota la mirada lluminosa
del teu Amor infinit.
Amén.
Jesús ens ho torna a explicar hui amb dos exemples quotidians, però profundament subversius. Primer ens parla d’un gra de mostassa. És una llavor diminuta, a la qual quasi ningú dona importància. Però eixa llavor creix, i el bell és que no busca convertir-se en un cedre del Líban majestuós, eixos arbres amb els quals es comparaven els reis i les castes del poder. La mostassa es converteix en un arbust silvestre; una planta que molts agricultors eliminaven perquè creixia de manera descontrolada i invasiva.
A vegades nosaltres ens sentim així: xicotetes, insignificants o invisibles als ulls del sistema. Però som eixa insistent «mala herba» de l’Evangeli. Si deixem que la Ruah ens allibere, creixerem descontrolades omplint el món de tendresa, d’afecte i gestos de justícia, de pau i de cura. Les nostres branques no busquen la glòria, sinó oferir recer. Hui hi ha massa «ocellets» ferits que necessiten urgentment uns braços on niar: germans migrants, dones maltractades, víctimes de la precarietat laboral o persones sense sostre que deambulen per les nostres ciutats amb l’esperança trencada. A vegades una abraçada, un somriure, un gest amable, pot ser l’oportunitat de trobar al ressuscitat en eixos ulls.
Però Jesús va un pas més enllà i ens parla del llevat. Un llevat que no pot fermentar sola: necessita les mans d’una dona que es pose a la feina i la mescle amb la massa. Perquè ocórrega el miracle del Regne, fan falta tres coses inseparables: La farina, que són totes les persones que necessiten créixer, però hui no poden perquè els falta l’amor, la confiança, o el sentit de la vida. El llevat, que és la força transformadora de la fe. I les mans de la dona, que amb la seua pròpia vida s’atreveix a mesclar l’amor, les cures, la complicitat amb les amigues del barri i el muscle amb els companys de treball.
Fer les coses des del verdader lliurament per a rescatar un somriure, alleujar una càrrega o ser els braços que sostenen. És el llevat de la fe portada en mans de dona, que no actua des de la teoria, sinó des del frec quotidià amb la realitat.
I mentre contemplem com el Regne de Déu ofereix recer i vida, se’ns trenca el cor en veure com tants boscos cremen aquests dies. Madrid, Àvila, la Vall d’Uixó, Manises… i tants altres llocs on la creació gemega entre les flames. Sabem que darrere de molts incendis no sols hi ha una climatologia cada vegada més extrema, conseqüència de la nostra incapacitat per a viure en harmonia amb la casa comuna, sinó també decisions humanes: la falta de prevenció, l’abandó del territori o polítiques que releguen la cura de la vida enfront d’altres interessos. Quan la creació crema, no és només un bosc el que desapareix; són també els nius d’eixos ocells dels quals parla Jesús, la llar de milers d’éssers vius i un crit que ens recorda que no hi haurà pau entre les persones mentre continuem declarant la guerra a la terra que ens sosté.
Però tenim clar també, que des que depositem la llavor en la terra o mesclem el llevat amb la massa, hi ha una força que les fa créixer. És la força de la nostra Mare i Pare Déu. Nosaltres posem el treball, som sempre instruments en mans de l’Esperit, però el verdader miracle ve de la mà de la Ruah, que ens fa fructificar.
I és per això que el Regne de Déu no comença en els grans palaus ni amb decrets grandiloqüents. Comença sempre des del xicotet i l’amagat: un gra de mostassa rebel, un grapat de llevat dissolt… i una dona que s’alça de matinada i comença a caminar.
Potser hui el Regne també ens demana ser mans que apaguen incendis: els del bosc, els de l’odi, els de la desigualtat i els del cor humà. Perquè cuidar la creació és una altra manera de pastar el pa del Regne.
No hi ha Església sinodal sense teologia, i no hi ha teologia encarnada sense la veu dels dones. Caminar ajuntes és activar eixe llevat silenciós que fecunda els estructures dones dels marges. Montserrat Escribano.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
hui posem a les teues mans cada bosc ferit, cada muntanya coberta de fum, cada animal que fuig del foc, cada família que contempla amb llàgrimes com desapareix allò que estimava.
Perdona’ns quan hem confós el progrés amb el benefici, quan hem oblidat cuidar la terra que ens vas regalar i quan hem deixat que la indiferència ocupara el lloc de la responsabilitat.
Bufa sobre nosaltres amb l’alé de la teua Ruah perquè siguem llavors d’esperança, llevat de justícia i mans que reconstruïsquen el que uns altres destrueixen. Ensenya’ns a viure reconciliades amb la creació, perquè sabem que qui aprén a cuidar un arbre també aprén a cuidar a la seua germana i al seu germà. Que mai ens acostumem al fum, sinó que treballem incansablement per la pau amb la terra i entre els pobles. Amén
Seguim entorn del Regne de justícia i amor que ens anuncia Jesús, però hui ho fem detenint-nos a mirar aquest text amb ulls nous, amb ulls de dona.
Jesús ens parla d’un camp, i en escoltar-lo no puc evitar pensar que eixe camp som també les dones. Històricament hem sigut una terra llaurada, explotada i a vegades maltractada en un sistema patriarcal que ens invisibilitza; servint en les faenes de casa, arreplegant la llavor de la vida, fent-la fructificar i donant menjar. Hem sigut terra bona, però obligades a la submissió i a l’obediència, veient com la cura i la criança quedaven degradades. Però Jesús ens diu hui que dins d’eixe camp hi ha un tresor. El tresor està dins de nosaltres mateixes: és la nostra dignitat sagrada. En descobrir-ho, ens empoderem per a visibilitzar l’ocult, per a eixir del silenci i exigir una igualtat real i efectiva en la societat i en una Església que encara no ha sabut reconéixer plenament eixa igualtat que Jesús va viure i va anunciar.
Perquè Déu Mare i Pare ens vol dignes i disposades a fer allò que millor se’ns done fer, fora i, per descomptat, dins de l’Església. Estem capacitades per la Ruah, que fa que el seu murmuri s’escolte en cada cor sense mirar el seu gènere, el seu sexe o la seua manera d’estimar; som diverses com la mateixa creació.
Ens parla també d’una perla. Nosaltres som eixes perles valuoses, encara que el món ens haja fet dubtar del nostre valor real. Jesús aposta tota la seua vida per nosaltres, recordant-nos que som el més valuós. La nostra perla és eixa capacitat de cuidar, d’estimar gratuïtament i de sostindre la vida fins i tot enmig de la fragilitat; un amor que desitja la igualtat i que es converteix en el millor regal que el feminisme pot oferir-li hui a l’Església per a transformar-la. No som millors ni pitjors, som iguals que els que ara mateix ocupen els llocs de poder a l’Església, que Jesús tant va criticar. El servei ben entés comença per l’equitat, per valorar a les altres, per no apagar la llum de l’Esperit que naix en cada persona, home o dona.
I si d’alguna cosa sabem les dones, és de teixir xarxes. En la mar de la vida naden molts peixos en una immensa varietat. En eixa mar, el discerniment és clar: el «bo» és allò que ens uneix, que ens fa sentir bé i que sosté la cultura de la cura de les persones per damunt del capital. El «mal» és tot el que deshumanitza, la qual cosa mata, la qual cosa invisibilitza i crea marginalitat en el nostre món; també allò que divideix i atempta contra la lògica de la igualtat que el mateix Jesús defensava. En un món cada vegada més digital i menys humà, hauríem de començar a marcar la diferència.
Al final del text apareix La nostra Mare i Pare, creadora de vida i todocuidadosa. Ella és la que va traient del seu tresor la saviesa de l’Escriptura, la nostra antiga religió, i la va «untant» amb la novetat de la Ruah: el feminisme, el comunitarisme, el lliurament, el servei i tot el que el Nou Testament sempre va contindre, però que quasi ningú es va atrevir a llegir amb ulls de dona.
El Regne s’assembla… a una dona.
L’amor transforma les nostres vides i transforma el món. Tota llei i tota Església que no tinguen en compte la igualtat i la dignitat de cada persona deixaran de transparentar el rostre de Déu.
Nosaltres hem de ser el canvi que desitgem veure en el món”. – Mahatma Gandhi
Oració:
Mare i Pare de bondat infinita,
Tu amagues tresors on el món només veu terra gastada.
Gràcies per sembrar el teu Regne en el xicotet, a les mans que cuiden, en les dones que durant segles van sostindre la vida sense rebre reconeixement, en els qui continuen creient que un altre món i una altra Església són possibles.
Fes-nos descobrir la perla que habita en cada persona, eixa dignitat que ningú pot comprar, vendre ni arrabassar perquè naix del teu amor.
Ensenya’ns a teixir xarxes que no atrapen, sinó que abracen; xarxes on ningú quede fora per ser dona, home, pobre, migrant, diferent o per estimar d’una manera distinta. Que les nostres comunitats siguen llocs on la Ruah puga respirar lliurement i on cada veu trobe espai per a anunciar l’Evangeli.
Dona’ns valentia per a traure del tresor de la fe l’antic que continua donant vida i el nou que el teu Esperit continua murmurant hui al teu poble. Deslliura’ns de la por de canviar quan el canvi condueix a una major justícia i a un amor més verdader.
I quan oblidem on està el verdader tresor, torna a cridar-nos pel nostre nom, per a recordar que el Regne comença allí on una persona recupera la seua dignitat i una altra s’alegra d’això com si haguera trobat la perla més bella del món.
Amén.
El text de hui ens fa revisar la nostra conducta, els nostres sentiments, una introspecció pels nostres egos. Moltes vegades fixem la mirada en els dos germans ambiciosos, però l’Evangeli ens diu que «els altres deu es van indignar». Per què es van enfadar? No per un desig de justícia, sinó per enveja. Es va encendre en ells la competitivitat, eixa punxada de malestar en creure’ns millors o amb més dret al reconeixement. És el perill de l’ego que individualitza i que trenca la comunió dins de les nostres pròpies comunitats i entorns.
Enfront d’eixa indignació, els dotze van oblidar mirar a les deixebles. Aquelles dones que seguien a Jesús ja havien entés el Regne: servien i sostenien sense reclamar trons. Havien inaugurat una comunitat feminista, horitzontal i d’iguals. En el Regne no som més ni menys: som juntes. Què lluny queda aquesta manera d’entendre el somni de Déu Mare i Pare de la imatge que, en massa ocasions, ofereix l’Església institucional! Massa han interpretat literalment el desig d’asseure’s a la dreta o a l’esquerra, perpetuant estructures de poder, privilegis i un clericalisme que contradiu l’Evangeli. Per això les nostres germanes de la Revolta de Dones a l’Església continuen alçant la seua veu davant les portes de les catedrals, recordant amb valentia que l’autoritat cristiana només pot entendre’s des del servei i que tota estructura eclesial està cridada a convertir-se contínuament al projecte de Jesús.
La frase del Mestre, «No serà així entre vosaltres», és un crit tan actual com llavors, perquè les coses no han canviat massa. Ahir eren els romans i la classe sacerdotal reclamant privilegis en lloc de servei i hui el món ens va allunyant de la fraternitat i la comunió. Hui Jesús de nou, ens exigeix no ser com el sistema capitalista i patriarcal que ens deshumanitza, precaritza i margina. Quan una comunitat viu des de la cura mútua, la seua mirada sobre el món canvia i es xopa de tendresa, de compassió, de ganes de justícia per a aquelles que habiten els marges de la vida.
Com a militants de la HOAC, sabem bé que hui la dignitat del món obrer està xafada. Clama al cel la situació de les dones migrants i racialitzades atrapades en l’esclavitud dels treballs de cures. Clama al cel l’abús dels jornalers que arrepleguen el camp per cèntims en la seua producció. Però clama també la violència de gènere que ens continua assassinant, els salaris de misèria i l’especulació dels lloguers abusius. Hui, tràgicament, tindre un treball ja no garanteix tindre un sostre. La pobresa laboral ens trenca la vida i ens inunda d’impotència. Per això l’acompanyament, l’organització i la solidaritat es converteixen en autèntics signes del Regne.
Aquesta injustícia dessagna el cor de Déu i ens espenta a eixir al carrer a cridar amb elles i per elles, com cada últim dimarts de mes, ho fan les nostres germanes i germans de la HOAC enfront del CIE. Jesús no ens vol assegudes disputant posats de poder. Ens vol al voltant d’una taula redona: àmplia, compartida, sense presidències, plena i de totes.
La nostra Déu Mare i Pare no reclama altars, ni sacrificis de sang, ni vol ritus plens de exhibicionisme sacramental. El sagrament més valuós és la pròpia vida, donada per al servei a les quals més el necessiten. El sacerdoci no ha de ser exclusivista, perquè totes estem cridades a ser portadores de la veritat, de la bona notícia, de la tendresa de la Ruah, del verdader Regne de Justícia que Jesús va deixar ben clar seria de servei i per a totes…
Allí on *renquem els jerarquies i compartim els cures, estem teixint eixa comunitat d’iguals que reflecteix el rostre i la presència visca de la Saviesa de Déu. Elizabeth A. Johnson.
Oració:
Ruah Santa,
allunya’ns de la temptació de buscar els primers llocs
i ensenya’ns l’alegria silenciosa de servir.
Allunya del nostre cor
la necessitat de ser reconegudes,
de tindre raó,
d’ocupar llocs de privilegi.
Fes-nos dones i homes
que sostinguen la vida sense fer soroll,
que sàpien asseure’s en l’última cadira
perquè ningú es quede sense taula.
Que les nostres comunitats
no reproduïsquen els poders d’aquest món,
sinó que siguen llar per a qui arriba cansat,
consol per a qui plora,
pa compartit per a qui té gana
i esperança per a qui ja no espera res.
Dona’ns llum per a ser capaces
de denunciar tota injustícia,
de caminar al costat del món obrer,
d’abraçar a les persones migrants,
de defensar la dignitat de cada dona
i de cuidar aquesta terra que també gemega.
Que mai oblidem
que Tu no habites els trons,
sinó les mans que acaricien,
els peus que ixen a l’encontre
i els cors que estimen sense mesura.
Amén
Hui tornem a la paràbola del sembrador, però com sempre passa, jo hui, no soc la mateixa d’ahir, i vosaltres tampoc. Per això l’evangeli s’actualitza dia a dia, amb cada nou començar el dia la Ruah ens murmura una cosa diferent i s’adapta a cada cor per a bufar suaument i obrir-nos un poc més la mirada.
Aquest text sempre ho havia entés des de la culpa individual, era jo la que havia d’esforçar-me a conservar la llavor, cuidar-la perquè donara fruit, ser terra “perfecta”. Però ara veig eixa terra com la nostra més malalta realitat, sobretot contemplada des de la nostra realitat eclesial, on tantes ens quedem fora, invisibilitzades, ignorades, o menyspreades pel mer fet de ser dones. El sistema on ens movem ens deixa exhaustes, desgastades i, massa vegades, calcigades. Els arços són la precarietat laboral, la càrrega mental de la cura no compartida i la falta de temps per a la vida espiritual a causa de jornades extenuants. El repte eclesial i social ja no és només «escoltar», sinó netejar eixes males herbes perquè la terra puga abraçar eixa llavor.
Les pedres del camí o els arços no són casuals, es tracta de les estructures de poder basades en el patriarcat que no deixen respirar a la terra, que xafen tot intent de les dones per fer teologia, vetant i posant traves a ments i cors tocats per la Ruah, negant-los el seu dret a florir, a ser i sobretot a romandre.
Però no hi ha obstacle que puga amb la ferma decisió de la nostra Mare i Pare Déu, la nostra sembradora divina, que sempre malbarata amor, comprensió i llavors. I vessa els seus dons, la seua dignitat i la seua compassió sobre totes i tots per igual. A ella no li importa el que dicten els experts en lleis, ni tan sols els que deixen fora a les dones en nom de Déu. Perquè eixe Déu, no és la nostra Mare i Pare. Perquè la Ruah sempre ens té en compte, sempre ens escolta, ens vessa el seu amor totacurat i continua sembrant sense demanar permís perquè no ho necessita.
L’amor no pot ser empresonat en lleis inhumanes.
I l’Evangeli està ple de dones que van entendre la Paraula amb la vida. La samaritana, que després de trobar-se amb Jesús es va convertir en missionera per al seu poble. La hemorroísa, que va desafiar les lleis de la puresa per a recuperar la seua dignitat. María Magdalena, l’autèntica apòstol dels apòstols, la que va romandre al costat de la creu i va córrer cap a un sepulcre buscant a un mort per a trobar-se amb la Vida. María de Natzaret, Juana, Susana… tu, benvolguda germana…
Elles van entendre la Paraula no amb el cap, sinó amb la vida encarnada. Hui, nosaltres, les dones de la HOAC, les de la revolta de dones a l’Església, les teòlogues del món, i cada persona que busca la justícia, estem anomenades no sols a ser terra bona, sinó també a apartar les pedres del camí perquè cap llavor torne a ser condemnada a no florir. Acollim eixe malbaratament d’amor per a continuar parint, enmig de la precarietat, brots tendres d’igualtat, cooperativisme i fraternitat.
L’església del futur serà aquella que reconega que l’Esperit bufa on vol, sense demanar certificats de gènere, i que la terra més fèrtil és la que és cultiva en igualtat. Elisabeth Schüssler Fiorenza.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
Sembradora incansable d’esperança,
gràcies perquè mai et canses de confiar en la nostra terra,
ni tan sols quan uns altres la diuen estèril.
Arranca de nosaltres la por que ens immobilitza,
però també les pedres que uns altres van col·locar en el nostre camí.
Deslliura’ns de les lleis que ofeguen la vida,
de les veus que silencien la teua Paraula
i de les estructures que pretenen decidir
qui pot donar fruit i qui ha de romandre en l’ombra.
Fes-nos dones i homes de terra bona.
No una terra perfecta,
sinó una terra oberta,
capaç de deixar-se trencar per la pluja,
d’acollir la llavor
i de compartir el pa que brolla d’ella.
Que, com María Magdalena,
correguem cap a la Vida.
Que, com la samaritana,
convertim la nostra trobada amb tu
en anunci per als qui tenen set.
Que, com la *hemorroísa,
tinguem el valor de tocar tot allò
que uns altres diuen intocable,
perquè sabem que el teu amor sempre sana i allibera.
Fes-nos recordar que la Ruah continua sembrant,
que cap vida està perduda
i que el Regne sempre germina,
silenciós,
en els marges on ningú espera trobar-ho.
Amén.
Vivim en aquest sistema capitalista en el qual valem allò que som capaços de produir. No obstant això, qui s’arrela a la paraula de vida, deixa fluir fins al seu cor l’aliment de l’ànima, igual que el sarment s’alimenta de la savia de la vinya. només necessitem deixar-nos cuidar, aprofundir en l’amor que ens habita des de sempre i que ens toca per igual siguem qui siguem: bisbes, treballadores de la llar, mecàniques o infermers. Totes som dignes d’eixe amor, però el rebre’l amb el cor disponible ja és un altre cantar.
En realitat ningú és propietari dels seus fruits. Els fruits sempre són un regal de la Ruah per al bé comú, però sí que som responsables de si tenim la humilitat suficient per a deixar-nos fer per la tendresa de la nostra Mare i Pare Déu. Perquè Déu només pretén cuidar-nos, omplir-nos d’alegria, de pau, de justícia; perquè del que sent el cor parla la boca, parlen les mans, parla la mirada i parla tot el nostre cos. I de nosaltres, d’eixos cossos que vivim, eixiran els fruits en forma de dació: fruits de l’Esperit disponibles per a aquelles que més els necessiten.
La cura de la Ruah comença per nosaltres mateixes. Ens neteja d’egoismes que ens consumeixen, de vanitats que ens enganyen, d’intentar sempre ser millors, quan per a l’Esperit som predilectes, úniques i meravelloses cadascuna de nosaltres. Però hem de deixar arrere l’autosuficiència. Eixe engany cap a nosaltres mateixes que ens fa confiar massa en les nostres forces i molt poquet en Déu Mare i Pare. Si volem acollir la pau, hem de deixar-nos perdre per al món; només així podrem guanyar la vida en plenitud de la qual ens parla Jesús. Déu Mare i Pare ens insta a soltar les càrregues que ens autoimposem per a descansar en el seu amor, en la cura mútua, i en el lliurament d’allò que rebem gratis i a mans plenes.
Donar sense esperar recompensa, perquè el premi és una vida plena, sense aclaparaments i plena de la pau que procedeix de la Ruah; la pau que ens fa fregar, ací i ara, la mateixa eternitat.
I així, ja arrelades en la paraula de vida, la nostra set assaciada i el cor ple, ja no desitgem l’èxit individual, sinó el que la Vinya desitja. Només podrem demanar justícia, pa, sostre, dignitat i llibertat per a totes les persones que viuen en els marges de la vida. Mirar cap a les empobrides amb tendresa, commoure’s amb el sofriment d’aquelles que lluiten per sobreviure en la precarietat de les immigrants sense papers, d’aquelles que pateixen violències, de les quals pateixen a la seua esquena jornades de 14 hores dins i fora de casa.
Per tu, Luci, amiga meua, que lliges això, que acabes d’eixir del torn de nit i estàs cansada, que arribes a casa i en lloc de dormir vas a la compra i després acompanyes a la teua mamà al metge i allargues la jornada fins que els ulls se’t tanquen sense haver pogut descansar prou.
Per tu, Toñi, companya de treball i vida, que s’alça a les 5:00 per a entrar en la cooperativa a les 6:00 i carrega malles sense parar. Que té la veu dolça i el cos fort com les canyes de bambú, que així i tot trau temps per a anar-se a ballar perquè això li fa feliç, igual que quan passegem pel riu mentre parlem de la vida i de l’eternitat.
Perquè el Regne sempre té nom propi abans de convertir-se en multitud
A totes i a tots els que desitgem simplement la justícia de la nostra Mare i Pare Déu en la terra i orem perquè siga una realitat hui mateix.
Els dons rebuts de la Ruah no són per a acumular-els en vitrines individuals, sinó per a viure’ls dones de l’absoluta gratuïtat dels relacions. Dolores Aleixandre.
Oració:
Mare i Pare de bondat infinita,
fes de nosaltres sarments humils,
capaços de romandre unides a la Vinya
quan la vida pesa,
quan el cansament estreny
i quan el cor sent que el món tira d’ell.
No permetes que confonguem el fruit
amb l’èxit,
ni la fecunditat
amb produir sense descans.
Ensenya’ns a rebre abans d’entregar,
a descansar abans de córrer,
a deixar-nos cuidar per la teua Ruah
abans d’intentar cuidar el món sencer.
Beneeix les mans dels qui netegen,
de les qui alcen caixes,
de les qui curen,
de les qui agranen carrers,
de les qui sostenen llars,
de les qui treballen de nit
mentre la ciutat dorm.
Que tantes dones invisibles
descobrisquen que abans de ser fortes
ja són profundament estimades.
Arranca de nosaltres la por,
l’autosuficiència
i la necessitat de demostrar contínuament el que valem.
Fes-nos romandre en Tu,
com la branca en la vinya,
perquè la nostra vida done un únic fruit:
la tendresa que es fa justícia,
l’esperança que es fa pa compartit,
la fe que es fa cura,
i l’amor que no mira a qui pertany.
I quan arribe la nit
i el cos sol vulga descansar,
fica’ns al llit en el silenci del teu pit,
com una mare que abrigalla a la seua filla
després d’una jornada llarga.
Perquè sabem
que allí on habita el teu *Ruah,
ja ha començat el Regne.
Amén.
Em dic María.
Encara que quasi tothom em coneix com a María Magdalena.
Durant segles van parlar molt de mi.
Em van dir pecadora.
Prostituta.
Endimoniada.
Van inventar històries que mai vaig viure.
Van parlar tant de sobre mi que, durant molt de temps, van deixar d’escoltar la meua pròpia veu.
Per això hui vull presentar-me jo mateixa.
Yo soc la dona de les llegendes.
Soc la dona a la qual Jesús va cridar pel seu nom.
Soc la primera testimoni de la Resurrecció.
Soc la primera enviada a anunciar que l’Amor havia vençut definitivament a la mort.
I això va canviar la meua vida per sempre.
Quan vaig conéixer a Jesús no em va preguntar qui havia sigut.
No em va demanar explicacions.
No em va recordar les meues ferides.
Em va mirar.
I aquella mirada va ser el principi de la meua llibertat.
Diuen que va expulsar de mi set dimonis.
Potser.
Jo només sé que em va retornar una cosa molt més important.
Em va retornar el meu nom.
La meua dignitat.
La meua capacitat d’alçar el cap i tornar a creure que Déu també somiava amb mi.
Per primera vegada vaig descobrir que no havia de guanyar-me l’amor de Déu.
Ja era estimada.
Vaig caminar amb altres dones.
Amb María, la seua mare.
Amb Juana.
Amb Susana.
Amb tantes germanes els noms de les quals a penes apareixen en els vostres llibres, però que van sostindre aquella comunitat amb les seues mans, amb els seus béns i amb la seua vida.
No érem espectadores.
Érem deixebles.
Apreníem.
Preguntàvem.
Servíem.
Réiem.
Discutíem.
Oràvem.
Seguíem a Jesús perquè en Ell havíem descobert una forma nova de viure on ningú era més important que ningú.
Allí vaig aprendre que el Regne sempre comença quan algú retorna la dignitat a una altra persona.
Després va arribar la nit.
La traïció.
La por.
La creu.
Vaig veure morir a l’home que m’havia ensenyat a viure.
Vaig sentir que el món sencer es trencava.
No entenia res.
Només sabia romandre.
Mentre molts fugien, nosaltres vam romandre.
No perquè anàrem més valents.
Sinó perquè l’amor sempre troba forces per a quedar-se.
El matí del primer dia de la setmana vaig ser al sepulcre.
Encara estava fosc.
I no sols al voltant.
També dins de mi.
No anava buscant miracles.
Només volia cuidar un cos.
Perquè l’amor també sap romandre quan sembla que tot ha acabat.
Plorava.
I mentre plorava, algú va pronunciar una sola paraula.
—María!
Res més.
No va necessitar demostrar-me qui era.
No va explicar la Resurrecció.
No va fer un discurs.
Va pronunciar el meu nom.
El mateix nom que un dia m’havia retornat quan va començar el meu camí al costat d’Ell.
I llavors ho vaig comprendre tot.
El Ressuscitat estava davant de mi.
I, al mateix temps, estava alçant també la meua vida d’entre tantes foscors.
Tornava a ser María.
La dona lliure.
La deixebla.
La germana.
L’amiga.
La filla estimada de Déu.
Llavors vaig comprendre alguna cosa que mai oblidaria.
Jesús no va buscar al més fort.
Ni al més savi.
Ni al qual tenia més autoritat.
Va buscar a qui continuava buscant-ho fins i tot entre les llàgrimes.
I em va enviar.
A mi.
Una dona.
En un món on el testimoniatge d’una dona a penes tenia valor.
Ell va tornar a trencar totes les fronteres.
No perquè volguera fer una excepció.
Sinó perquè així havia viscut sempre: posant en el centre als qui el món deixava en els marges.
Vaig comprendre que l’Evangeli mai s’anuncia des del poder.
S’anuncia des d’un cor que ha sentit pronunciar el seu nom.
Per això vaig poder dir, amb una alegria que ningú tornaria a arrabassar-me:
«He vist al Senyor.»
Des d’aquell dia vaig deixar de preguntar-me si era digna.
Perquè qui ha escoltat el Ressuscitat pronunciar el seu nom deixa de viure buscant permís per a estimar, per a servir i per a anunciar la Bona Notícia.
Ningú va tornar a regalar-me la dignitat.
Perquè ja ningú va poder arrabassar-me-la.
Potser hui tu també has arribat fins a aquest jardí.
Tal vegada encara és de nit en alguna part de la teua vida.
Potser vens plorant pèrdues, cansaments, ferides o esperances que semblen enterrades.
No tingues pressa per marxar-te.
Roman un poc més.
Escolta.
Perquè el Ressuscitat continua fent hui el mateix que va fer aquell matí.
No comença donant respostes.
Comença pronunciant el nostre nom.
I quan una persona descobreix que Déu la flama pel seu nom, amb el mateix amor amb què sempre l’ha mirada, comença una vida nova.
Això és la Resurrecció obrint-se pas en el nostre cor i en el nostre món.
Ara ja coneixes la meua història.
O potser hauria de dir…
ara has descobert també un poc de la teua.
Perquè cada vegada que una persona recupera la seua veu.
Cada vegada que una dona torna a posar-se en peus.
Cada vegada que algú descobreix que Déu pronuncia el seu nom amb infinit amor.
El matí de Pasqua torna a començar.
Jo només vaig ser la primera.
Des de llavors, el Ressuscitat continua pronunciant noms.
Potser hui també està pronunciant el teu.
Oració
Jesús Ressuscitat ,
hui volem donar-te gràcies per María Magdalena.
Gràcies per aquella dona que va romandre quan uns altres van fugir.
Gràcies per les seues llàgrimes, perquè no van amagar la desesperança, sinó la profunditat del seu amor.
Gràcies perquè vas pronunciar el seu nom i, en fer-ho, vas retornar la veu a totes les persones que un dia van creure haver-la perdut.
Gràcies perquè vas confiar en una dona per a anunciar la notícia més bella de la història.
Gràcies perquè en ella ens vas recordar que l’Evangeli no necessita privilegis per a obrir-se camí; només cors que estimen fins al final.
Hui volem brindar per totes les Maries de Magdala que continuen caminant entre nosaltres.
Per les dones que sostenen comunitats quasi en silenci.
Per les quals cuiden la vida sense que ningú les aplaudisca.
Per les quals anuncien el teu Evangeli amb el seu treball, amb el seu compromís, amb la seua tendresa i amb la seua esperança.
Per les quals serveixen en els barris, als hospitals, a les escoles, a les fàbriques, en els camps, en els sindicats, en els moviments populars, en les parròquies i en tants racons amagats on el teu Regne continua naixent cada dia.
Per les quals acompanyen el dolor, defensen la dignitat, consolen, eduquen, lluiten per la justícia i no deixen de creure que un altre món és possible perquè Tu ja l’has inaugurat.
I també et demanem per totes les dones la veu de les quals encara continua sent ignorada, silenciada o menyspreada.
Fes que la teua Església torne sempre al jardí de la Pasqua per a recordar que la primera paraula de la Resurrecció va ser confiada a una dona.
Que mai oblidem que continues pronunciant noms, despertant vocacions i enviant deixebles i deixebles a anunciar la Bona Notícia.
I quan la por ens faça dubtar de la nostra missió, torna a pronunciar també el nostre nom.
Llavors sabrem, com María, que basta haver-te trobat per a eixir al món amb una única certesa:
«Hem vist al Senyor.»
Amén.
«Mestre, volem veure un signe teu». Enfront de les autoritats del seu temps que li exigeixen espectacles i màgia per a creure, Jesús respon amb una contundència que hui ens desperta i interpel·la. Ens diu que no hi haurà més signe que el de Jonás, el dels habitants de Nínive i el de la Reina del Sud. Amb només tres pinzellades, desmunta la lògica dels qui busquen controlar a Déu i situa la verdadera fe en les perifèries de la història: en els pagans, en la creació i en una dona.
Fixem-nos en la Reina del Sud. En una societat i en una Església on les dones seguim relegades i moltes vegades despullades de veu pel simple fet de ser dones, Jesús ens mostra amb subtilesa la seua manera de pensar. Enfront de la manipulació d’un llenguatge litúrgic i institucional que amb massa freqüència ens espenta cap a la invisibilitat o la submissió, Jesús posa com a model suprem de discerniment, saviesa i autoritat a una dona lliure, intel·ligent i buscadora activa de la Veritat. Si llegim el Nou Testament amb profunditat, descobrim que és Nou precisament per això: perquè Jesús trenca el monopoli masculí del poder i rescata la igualtat radical i la dignitat de les dones en cada pàgina.
Hui, aquest passatge ens fa agrair la valentia i la fe profunda de tantes dones teòlogues que van aconseguir la Creació de l’Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE): En 1992, Elles no van buscar privilegis, sinó poder escoltar i anunciar l’Evangeli amb una veu que durant segles havia sigut silenciada, fent cas al murmuri de la Ruah, van trencar barreres per a estudiar en universitats que abans eren exclusives per a sacerdots, ajudant-nos a descolonitzar el llenguatge i la teologia patriarcal. Elles, igual que tantes dones que van gosar estudiar carreres considerades «d’homes», ens van obrir els ulls. Però la tasca segueix pendent: hui la bretxa de gènere persisteix, i la majoria de les dones continuen sostenint el món a costa de malabarismes impossibles per a compaginar l’ocupació laboral amb la càrrega invisible de la cura dels fills i filles, pares i mares i la casa.
Però Jesús també ens parla de Nínive. La classe treballadora que pateix la precarietat —on un sou ja no garanteix un habitatge digne— no necessita senyals miraculosos que caiguen del cel; necessita comunió i organització. No podem pregar a Déu que solucione amb màgia els problemes que genera un sistema deshumanitzador al qual alimentem cada dia quan ens resignem o pensem que «això és cosa dels quals governen». La conversió de la nostra societat exigeix, com a Nínive, una resposta col·lectiva i radical: reagrupar-nos, unir-nos en el sindicalisme de classe, defensar els serveis públics i acostar el muscle en la comunitat
I quina més ens diu el ventre de la terra on va habitar Jonás? Ens parla de la nostra Casa Comuna, que es rebel·la davant la sobreexplotació. Quants signes més volem? Les danes, els incendis i les cruels guerres provocades pels poderosos —com a Gaza, Líban, l’Iran o Ucraïna— són agressions directes al planeta i als éssers que l’habiten. Enmig d’aquest horror, pateixen sempre els més vulnerables: les dones, les persones majors dependents, les xiquetes i xiquets. No esperem un miracle del cel mentre destruïm el sòl. El signe és la urgència de parar i cuidar.
El signe verdader de Jesús no és un aparador d’èxits; és la capacitat d’entrar en els ‘ventres dels cetacis’ del nostre temps per a sembrar, fins i tot des de la foscor, una esperança que ressuscita. Allí on cuidem la vida, defensem la dignitat de cada persona i aprenem a rebre’ns mútuament com a do, el Regne ja està germinant silenciosament.
Com bellament ens recordava nostre volgut Guillermo Rovirosa: «Pensar la FE és pensar que tot el que rebo dels altres és pur Do de Déu, si vull acceptar-ho com a tal». Que hui sapiem acollir el do que arriba en forma de missatge, de crida, de mirada o de riure… allí es descobreix la Ruah.
Oració:
Jesus. Germà, amic i company,
hui no volem demanar-te senyals extraordinaris.
Bastants miracles amagues ja en la vida quotidiana
com per a continuar buscant-te només en l’espectacular.
Dona’ns els ulls de la Reina del Sud,
capaços de recórrer llargs camins
pel desig humil de trobar la veritat.
Dona’ns el cor de Nínive,
disposat a canviar quan la vida ens crida,
sense endurir-nos,
sense justificar l’injustificable,
sense acostumar-nos al dolor alié.
Deslliura’ns d’exigir proves de la teua presència
mentre passem de llarg
davant la germana que necessita ser escoltada,
el treballador que lluita per la seua dignitat,
la dona la veu de la qual continua sent silenciada,
la criatura ferida i la nostra Casa Comuna que clama.
Que aprenguem a descobrir-te
en cada gest de cura,
en cada mà tendida,
en cada comunitat que comparteix el pa,
en cada persona que s’organitza per a defensar la justícia.
Perquè el verdader signe eres Tu,
fet amor senzill,
fet fraternitat,
fet esperança que mai deixa de renàixer.
I que la Ruah,
amb el seu alé suau i constant,
ens ensenye a rebre cada trobada,
cada paraula i cada abraçada
com un regal que ve de la nostra Mare i Pare Déu.
Amén.
Hui l’Evangeli ens convida a mirar el camp de la nostra vida amb un realisme profund. En l’antiguitat, el perill de la zitzània no era sol que llevava espai al blat, sinó una cosa molt més subtil i nociu: les seues llavors solen estar infectades per un fong que produeix una toxina anomenada temulina. Si es colava en el pa, provocava endormiscament, ceguesa temporal i paràlisi. Era el verí de la inconsciència.
Així actua el mal en el nostre món. S’introdueix de puntetes en la plantació sencera a través d’un capitalisme deshumanitzat i d’estructures de poder que acaben contaminant les nostres relacions i la nostra manera de mirar a les persones. Va normalitzant actituds que ens adormen la consciència, per a manipular-nos i espentar-nos cap a l’individualisme que aïlla, cap a triomfalismes que maten la fraternitat o cap a una ceguesa espiritual que ens impedeix reconéixer el sofriment dels qui més el necessiten, les més empobrides. Perquè he observat que l’odi radical que atrapa a gran part de la societat ja no és per ser estranger, d’una altra religió o altres maneres de pensar, sinó de la quantitat de zeros que tinga el seu compte corrent. Ja no és només xenofòbia, també i en grau més alt aporofòbia. És una zitzània del sistema que intenta adormir-nos la consciència, paralitzar-nos davant la injustícia i encegar-nos davant el dolor de les nostres germanes i germans més empobrits.
No obstant això, la nostra Mare i Pare Déu, sap molt bé que el nostre cos, el nostre cor i les nostres vides són camps sagrats on va sembrar primer la bona llavor de l’amor, perquè Déu todocuidadosa mai deixa de confiar més en el blat que va sembrar que en la zitzània que va aparéixer després. I ací està la clau de la nostra existència: convivim diàriament entre el bé i el mal. Ens debatem constantment entre eixir al carrer a ser Evangeli viu, o quedar-nos atrapades en la falsa comoditat del «jo primer».
A vegades la zitzània de l’egoisme és tan agressiva que s’agarra i s’embulla fortament en les arrels del nostre bé (la nostra sustentació, els nostres projectes, la nostra fe) i ens fa trontollar, sembrant el dubte o el descoratjament. Però no estem soles en el descampat. Tenim a la Ruah, l’aigua viva que neteja la terra, que arriba sempre fresca per a desinfectar les toxines del sistema i ens espenta a seguir avant.
Quantes vegades, germanes volgudes, he preferit callar abans de tornar a embolicar-la parlant de com entenen a Déu aquelles que ni tan sols solen parlar-li! Quantes vegades no m’he acostat prou a eixa companya o company que sabem que ho està passant malament! I quantes vegades he perdut la paciència i he fet les coses jo sola, per a després queixar-me que ho faig tot jo! Però també llavors, he deixat que em murmure a cau d’orella la Ruah, que m’incomode, que em remoga les entranyes. I moltes vegades, eixa aigua que neteja, m’ha permés rectificar a temps i gràcies a ella, he tornat a parlar amb llibertat de la nostra Mare i Pare Déu. He tornat a agafar el telèfon per a cridar al company i escoltar-li de veritat. I també he aconseguit delegar en uns altres perquè feren el que siga que jo faig millor (ironia pura) i més ràpid.
Estem cridades a ser blat humil que s’inclina per a convertir-se en pa compartit, trencant la rigidesa i l’altivesa de la zitzània. No tinguem por a les mescles del camí; deixem-nos xopar per l’aigua de la Ruah Perquè el Regne mai ha crescut gràcies als camps perfectes, sinó gràcies a dones i homes que, fins i tot convivint amb la zitzània, van continuar deixant que Déu fera madurar en elles el blat de l’amor.
L’alegria profunda del cor és com un imant que indica el camí de la vida. (Teresa de Calcuta)
Oració:
Mare i Pare de bondat infinita
hui arribem fins Tu amb el cor ple de noms.
Entre ells pronunciem amb afecte el de la nostra germana Lola Fumanal.
Gràcies per la seua vida senzilla, per les llavors d’Evangeli que va anar deixant sense fer soroll, per tantes vegades que va triar ser blat abans que zitzània, pa compartit abans que espiga orgullosa.
Consola’ns en la tristesa de la seua absència i ensenya’ns a mirar la seua vida amb l’esperança de qui sap que l’amor mai es perd en la terra, sinó que germina de maneres que moltes vegades no aconseguim comprendre.
Quan el soroll del món vulga adormir la nostra consciència, envia’ns la teua Ruah.
Que la seua aigua viva llave dels nostres ulls tot allò que ens impedeix reconéixer a qui pateix.
Que ens deslliure de l’aporofòbia, de l’individualisme, de la indiferència i de la por.
Feix de nosaltres dones de cor despert, capaços d’inclinar-nos com el blat madur per a convertir-nos en pa compartit per a les altres persones.
Abraça especialment aquest matí a les nostres companyes de Barcelona, que acomiaden a Lola amb llàgrimes agraïdes. Que descobrisquen, enmig del dolor, que cap vida entregada desapareix, perquè tot gest d’amor queda per sempre guardat en el teu Regne.
I quan arribe també la nostra hora, que puguen dir de nosaltres no que vam ser importants, sinó que ajudem humilment al fet que el món se semblara un poc més a l’Evangeli de Jesús.
Amén.
Volen acabar amb Jesús. Perquè la seua manera d’estimar ha desemmascarat un sistema que necessita la por per a mantindre’s. Jesús ja no és simplement un home incòmode; s’ha convertit en una amenaça per als qui confonen l’autoritat amb el poder i la religió amb el privilegi. Cada vegada ho segueixen més persones que comencen a entendre que ajuntes, en comunitat, les humils de la classe treballadora que habita en les perifèries també poden deixar sentir la seua veu, perquè Jesús els fa saber que per a Déu Mare i Pare són sempre les predilectes. Així que Jesús, que sap on és més necessari actuar abans que enfrontant-se al poder polític i religiós de l’època, es va cap als afores, després de les línies de la marginalitat, on els poderosos no arriben, ni tan sols trauen el cap. Tria un altre mode de lluitar: la cura. S’endinsa en les perifèries per a ser maternal i company, per a crear comunitat d’iguals on totes compten i on la dignitat de cada ésser humà és sagrada.
Jesús ix als afores, a les perifèries, al camp. I hui, una altra manera d’eixir a eixos afores és aprendre a mirar cap al sòl. Mirar cap avall és connectar amb la Mare Terra, que gemega sota l’asfalt i l’explotació d’un capitalisme salvatge, que agredeix sense miraments, que actua com ser suprem i poderós en lloc de viure en comunió amb tot el creat. Mirar cap al sòl és fixar la vista en els portals i places de la nostra capital, on centenars de persones sense sostre sobreviuen invisibilitzades per una societat que prefereix caminar a cegues entre les porxades però atents als aparadors. En eixe sòl, en eixa vulnerabilitat de la «canya trencada» i la «metxa vacil·lant», és on se situa hui Jesús per a sanar, cuidar i sostindre comunitàriament.
Enfront d’una cultura que fa del soroll, la mentida i la por una manera de governar, que llancen faules i imposen la por al diferent, mentre intenten silenciar els drets conquistats —retallant la sanitat i l’educació pública, perseguint la nostra llengua i cultura valenciana, o volent esborrar les conquestes del feminisme— l’Evangeli ens proposa una lògica subversiva: la lògica de la Ruah, la de la no violència. L’Esperit ens crida a una protesta pacífica però indestructible, que s’encarna en l’acció sindical col·lectiva i en l’acompanyament personal i diari de la classe obrera, i d’aquelles a les quals el sistema descarta, aparta o deixa morir. La nostra missió és ser ací, deixant llavors de fraternitat, de comunió, d’unió i cura.
La nostra militància, com la de Jesús en la perifèria, consisteix a teixir xarxes de cura que impedisquen que cap metxa s’apague. Perquè el Regne quasi sempre comença així: amb una metxa que a penes il·lumina, una canya que semblava trencada i un xicotet grup de persones que continuen creient que l’amor de Déu pot transformar la història.
Si no vius com penses, acabaràs pensant com vius (M. Gandhi)
Oració:
Pare i Mare d’infinita bondat,
hui volem acostar-nos a Tu com eixa metxa vacil·lant que encara conserva una xicoteta flama.
Gràcies perquè mai ens apagues quan ens sentim febles, cansades o ferides. Gràcies perquè el teu Esperit no menysprea les nostres clivelles, sinó que les ompli de tendresa i de vida.
Fes-nos aprendre el camí silenciós de Jesús. Que no busquem véncer fent més soroll, sinó estimant més. Que no responguem a l’odi amb odi, ni al menyspreu amb menyspreu, sinó amb la fermesa humil de qui sap que el bé sempre té l’última paraula.
Ensenya’ns a reconéixer el teu rostre en els qui viuen en les perifèries del nostre món: en qui dorm en un portal, en qui perd els seus drets, en qui plora en soledat, en la Terra ferida que continua regalant-nos vida.
Vessa sobre nosaltres la teua Ruah perquè sapiem cuidar sense cansar-nos, sostindre sense jutjar, acompanyar sense protagonismes i construir comunitat allí on uns altres alcen murs.
Que mai passem de llarg davant cap canya feta fallida ni deixem que s’apague la xicoteta flama de ningú.
I quan també la nostra llum semble tremolar, recorda’ns que Tu romans inclinant-te sobre nosaltres amb infinita paciència, fins que torne a cremar l’esperança.
Amén.
Jesús camina amb la seua comunitat en dissabte. Van a poc a poc, per mitjà d’un sembrat. Tenen gana i, amb la calma de qui sap habitar el present, arranquen unes espigues i les freguen amb les mans per a menjar. Hi ha un misteri en eixa manera d’usar les mans per a aconseguir alimentar-se. Són les mateixes mans amb les quals, des de sempre, tantes dones han sostingut la vida: arreplegant la llenya, encenent el foc, pastant la farina, portant l’aigua, cuinant, alimentant i cuidant. Les dones que acompanyen a Jesús coneixen bé eixe llenguatge de les mans, de les cures i del temps necessari per a fer possible la vida. I Jesús també ho coneix. Però a l’instant, brolla la pressa dels fariseus per vigilar i fiscalitzar. Però Jesús es planta. Recupera el dissabte per a recordar que el temps és un regal sagrat de Déu per al descans i la llibertat. El temps és de la vida, no del sistema.
Hui, la vida ens espenta i nosaltres ens deixem portar per un corrent que va costa avall i no sap parar. El sistema ens vol hiperactives, productives i, quan descansem, consumint sense treva. Fins i tot el nostre oci digital asfíxia la Creació: es calcula que el consum anual de vídeos en plataformes i xarxes genera a Espanya quasi un milió de tones de CO₂. Mentre devorem pantalles, el planeta crida de dolor. Ho veiem en les onades de calor eternes, en les sequeres que destrueixen collites i en els incendis que devoren les nostres muntanyes; però també en els dolors del món que ens parteixen el cor: les guerres que assolen Gaza, la terra que tremola a Veneçuela deixant a tantes famílies en el desemparament, i la precarietat que asfixia a la classe treballadora.
Davant tanta devastació, és fàcil caure en la impotència i pensar: Què puc fer jo enfront d’aquest monstre?
La resposta de Jesús és tornar a la lògica de la mística xicoteta, a la revolució de l’amor que es cuina a foc lent. La nostra Mare i Pare Déu camina per una altra sendera: el de la comunió i la senzillesa. Quan ens plantem i deixem de produir i consumir al dictat del sistema, estem sanant el món. No se’ns exigeixen grans heroïcitats inassolibles, sinó la valentia de recuperar la sobirania del nostre temps a través de gestos quotidians de resistència: Hui puc triar caminar a poc a poc, en silenci i sense el mòbil, regalant-li un respir al planeta i a la meua pròpia ment. Hui puc compartir un menjar més senzill, sense car, cuidant la Terra i recordant que els seus béns són per a totes les persones. Hui puc detindre’m uns minuts per a mirar als ulls a qui treballa al meu costat i preguntar-li, de cor, com està
Parar, respirar, compartir el pa i educar en el consum responsable no és perdre el temps; és arrabassar-li el nostre dia al capitalisme per a retornar-li’l al Regne.
Que la Ruah bufe hui sobre el nostre caminar, amansisca les nostres presses i ens regale la saviesa dels gestos xicotets que, units, sostenen i transformen el món.
Els lleis que no naixen de l’amor mai podran portar pau ni llibertat.
Oració:
Mare i Pare d’infinita bondat,
ensenya’ns a no tindre por de detindre’ns. Quan el món ens espente a produir sense descans, recorda’ns que el temps també és un lloc on Tu ens esperes. Dona’ns mans que sàpien compartir el pa, ulls atents per a descobrir el cansament de qui camina al nostre costat i un cor lliure per a triar sempre la misericòrdia abans que la norma. Que Ruah aquiete les nostres presses, ens retorne el gust per les coses senzilles i faça de la nostra vida un xicotet refugi on la creació, les persones i Tu pugueu descansar.
Amén
Hi ha matins en les quals l’Evangeli es repeteix en la litúrgia perquè l’Esperit sap que som de cap dur, però, sobretot, de cor cansat. Tornem a escoltar eixe «Veniu a mi els que esteu cansades i atabalades», i potser hui la pregunta no és què significa el text, sinó on ens estreny hui a nosaltres eixe cansament.
Que tal va la setmana germanes volgudes? El món continua girant al seu ritme frenètic i ens deixem arrossegar per les presses, les exigències i per aconseguir eixe llistó que cada vegada ens queda més alt. Volem ser actives, eficients, quasi perfectes… i just el dilluns, com un crit de l’Esperit, em roben el mòbil. I tota eixa dignitat que tant ens costa reconstruir va quedar, per un instant, enmig de l’Estació del Nord, mirant-me amb cara de desconcert mentre aquell xic corria com un guepard amb el meu mòbil a la mà. I clar em va vindre el sentiment de culpa… però vaig pensar culpa de què? No, no soc culpable de res. No tinc la culpa que en aquesta societat hi haja moltes persones desesperades sense treball, sense papers, sense vida… i tal vegada era un d’ells, o tal vegada no. La verdadera responsabilitat potser recau sobre un sistema que continua permetent que moltes persones no troben treball, papers, sostre o un lloc digne des del qual sostindre la vida. Un món que oblida que ningú hauria de veure’s espentat a triar entre la desesperació i la dignitat.
Per això, quan Jesús es presenta hui com a «mans i humil de cor», no ens està demanant que siguem submises ni condescendents davant les injustícies del món. Ens està revelant el secret de la verdadera llibertat: el dret sagrat a la vulnerabilitat.
La mansuetud i la humilitat de Jesús són la capacitat d’habitar la vida sense la necessitat de demostrar res a ningú, sense haver de justificar la nostra existència a base d’èxits, de títols o d’activisme desmesurat. Jesús ens ofereix un descans que no és simplement «dormir» o «desconnectar» el cap de setmana per a tornar a produir el dilluns. El descans de la Ruah és la pau profunda de saber-nos infinitament estimades per Déu *Madre i Pare exactament pel que som, no pel que fem o produïm.
Enfront de l’hostilitat d’un sistema que ens espenta a viure a la defensiva i competint, la tendresa de l’Esperit ens convida a deixar-nos caure i de pas deixar caure també eixes exigències que ens imposem a nosaltres mateixes:
És l’alleujament de poder dir a casa: «Hui no arribe, hui estic cansada, hui necessite que em sostingueu a mi».
És la compassió amb els nostres propis límits, acceptant que som atuells de fang i que ací, precisament en la clivella, és on es manifesta la gràcia de l’Esperit. És la mirada neta cap a la companya de treball o de grup, no des de la comparació que jutja, sinó des de l’empatia que abraça la fragilitat de l’altre.
Ara mateix, en aquest matí, moltes de vosaltres obrireu aquest missatge arrossegant el cansament de la setmana, l’angoixa per l’ocupació, la sobrecàrrega de les cures o el pes de la malaltia. Que aquestes paraules de Jesús funcionen com un bàlsam que us permeta respirar profund, baixar els muscles i soltar la motxilla.
Ahir una amiga molt volguda, es va enfrontar ella soleta a un grup d’esperits encotillats de dol i religió, plens de prejudicis cap a tot el que siga llum, coherència, bellesa, femení… i ella va estar dreta, va intentar explicar, però va parlar d’amor, d’esperança i d’ecologia i ells no van entendre el seu idioma, així que va deixar la brisa suau i fresca de la seua presència en aquella foscor i va marxar. La seua dignitat va quedar intacta, encara que el seu cor estava trist. Encara que ells no ho entenguen, el seu testimoniatge ja està obrint clivelles per on entra la llum. i ella no sap quantes!
Potser hui el miracle no consisteix en poder amb tot, sinó a atrevir-nos a descansar sobre el cor de Jesús. Perquè només qui se sap sostinguda pot sostindre l’esperança dels altres; busca cors humans que es deixen voler. Que la Ruah ens regale hui la valentia d’abraçar la nostra pròpia fragilitat, sabent que el Regne de pau i justícia no el construeixen els éssers perfectes, sinó les persones xicotetes que es descobreixen sostingudes per un Amor que mai els exigirà més del compte.
«les paraules sempre han sigut eines amb les quals construir creativament, desentranyar la realitat i també amb les quals acostar-nos a l’impossible» Montserrat Escribano (Revista Éxodo març 2017)
Oració:
Jesús, germà i amic,
hui arribem a Tu amb el cansament que no sempre sabem nomenar.
Ensenya’ns a descansar en el teu cor humil, a deixar a les teues mans les nostres càrregues i a no tindre por de la nostra fragilitat.
Que la teua Ruah ens regale la pau de saber-nos profundament estimades i l’esperança serena de continuar caminant, sembrant xicotetes llavors de Regne allí on la vida ens espera.
Amén.
Jesús ens parla hui d’un procés radical de desaprendizaje. Ens diu que el misteri de la vida i de l’Amor roman ocult als quals es creuen autosuficients i es materialitza en les «xicotetes». Desaprendre significa buidar la motxilla de les falses certeses, de la culpa i de la necessitat de perfecció, per a obrir-nos a una saviesa diferent. Eixa que raja de la terra humida després de la pluja, la que fa florir als arbres a la primavera, la que cuida de cada xicotet ser per insignificant que siga, la que manifesta a la nostra Mare i Pare Déu, creadora, cuidadora, amor fet nutrient, pa partit i repartit.
Aquesta saviesa no brolla dels manuals adornats amb or i exposats en vitrines polides. Brolla de llibres envellits i gastats, d’evangelis subratllats per mans calloses, de cossos travessats per cicatrius, de la terra que xafem, de l’amor que donem i rebem i de la vida compartida en comunitat.
Per això, agraïm la labor de tantes teòlogues i teòlegs, de companyes de camí que posen la seua intel·ligència al servei de les vides que caminen, com d’estar per casa, habitant un món rar que no ens encaixa en la talla dels pantalons, per a ajudar-nos a netejar la mirada. La verdadera teologia no es tanca en l’orgull acadèmic, sinó que s’abaixa i es fa companya dels quals pateixen.
En aquest horitzó cobra tot el seu sentit la frase: «Ningú coneix al Pare sinó el Fill i aquell a qui el Fill li ho vulga revelar». Qui és hui el Fill? Jesús va ser un ésser humà de carn i os, i és just ací, en l’humà, on la nostra Mare i Pare Déu habita. Hui el Fill camina entre nosaltres. Està amagat en els cors que bateguen amb la Paraula, en els qui s’alegren amb l’esperança d’un món més humà i en els qui anhelen eixe Regne de justícia que la Ruah va somiar per a tota la creació.
Aquest és el gran misteri que els savis del sistema no aconsegueixen comprendre, però que les persones humils entenen en escoltar a Jesús: que Déu no està lluny, sinó encarnat en la nostra història. El descans i l’alegria profunda naixen quan deixem de buscar a Déu en les altures i ens descobrim formant eixe «Fill col·lectiu», unides en comunitat per a repartir els dons rebuts i, entre totes i tots, teixint el Regne des de baix, allí on Déu sempre ha triat posar la seua tenda.
Eixa paraula és Ruah, l’Esperit diví. La Ruah, que desperta esperances, que ens obri a la nostra originalitat i ens impulsa a fer créixer i reivindicar tot allò que constitueix la vida i la vida en plenitud. Pili Calle (Llibre: Revolta dels dones a l’Església)
Oració:
Mare i Pare de bondat infinita,
ensenya’ns a desaprendre allò que endureix el cor.
Fes-nos xicotetes per a reconéixer la teua presència en el senzill, a les mans que cuiden, en la paraula que consola i en la comunitat que sosté la vida.
Que la teua Ruah ens deslliure de l’orgull de creure que ja ho sabem tot i ens regale l’alegria humil de continuar aprenent dels qui el món a penes mira.
Que mai deixem de descobrir-te caminant entre nosaltres, bategant en cada gest de tendresa, de justícia i d’esperança.
Amén.
Jesús hui ens deixa un ensenyament que qüestiona la mirada del món construïda des del privilegi. Els miracles no garanteixen la conversió quan una persona o una societat creuen que ja ho tenen tot. Corozaín, Betsaida i Cafarnaún, ciutats de l’èxit, del consum i de la seguretat, van contemplar signes extraordinaris i, no obstant això, van romandre indiferents. Quan el poder s’acostuma als seus privilegis, el cor corre el risc d’endurir-se. Deixa de sentir la necessitat de canviar perquè el sistema sembla donar-li sempre la raó. Els signes de Déu deixen de commoure i acaben reduïts a un espectacle que entreté, però que no transforma la vida.
No obstant això, quan els qui ocupen els llocs de poder descobreixen que l’Evangeli troba acolliment precisament entre els qui consideren insignificants, llavors comencen les preocupacions. Entre els qui vivim en els marges, sostenim la vida amb treballs invisibles, salaris insuficients, contractes precaris i l’angoixa permanent de no arribar a fi de mes, la Bona Notícia troba una terra fèrtil.
Jesús dirigeix llavors la seua mirada cap a Tir, Sidón i Sodoma, eixes perifèries històriques de les quals ningú esperava res bo. Ell sap que precisament allí l’anunci d’un món més just, fratern i humà troba cor disposat. La Bona Notícia no sol tirar arrels en els palaus de l’autosuficiència, sinó en les cunetes de la història. Les dones marginades, les famílies treballadores que sostenen la vida amb enorme esforç i els qui experimenten l’exclusió en el seu propi cos no necessiten prodigis que enlluernen. Els basta una paraula que les nomene, una mà que no les jutge i una esperança que els recorde que la seua vida posseeix una dignitat infinita perquè Déu Mare i Pare, les estima profundament. Descobrir que l’Esperit compta amb elles per a transformar aquest ordre injust i recrear la vida és el començament de la verdadera conversió.
I això incomoda. Incomoda quan ens posem en peus, quan deixem de callar i alcem la veu per a transformar les estructures patriarcals que continuen generant desigualtat i sofriment. Hui, els qui sostenen aquest sistema continuen secundant-se en les nostres necessitats i en la por de perdre el poc que tenim. Per això el sistema tremola quan ens organitzem. D’ací naixen els discursos que intenten sembrar la por: els que anuncien el caos si els salaris milloren, si reduïm la jornada per a cuidar la vida o si lluitem per tancar una bretxa salarial que continua empobrint especialment a les dones. Eixa mateixa lògica continua present també en l’estructura de l’Església, on el simple fet de ser dones continua situant-nos en els marges per temor a un canvi que molts ni tan sols s’han permés comprendre.
El nostre servei quotidià no busca enlluernar ni acumular èxits pastorals. Som humils instruments de la Ruah, cridades a sembrar dignitat allí on tantes persones han oblidat que són profundament estimades. No desgastem les nostres forces intentant convéncer als qui han decidit romandre indiferents al sofriment de la classe obrera. Caminem, amb humilitat i esperança, cap a les perifèries dels nostres barris, dels nostres treballs i de les nostres comunitats. Allí on existeix fam de justícia, la Paraula sempre floreix com una novetat inesperada. Que eixes xicotetes flors que brollen enmig de la precarietat anuncien ja el Regne que Jesús continua somiant: una humanitat reconciliada, on ningú quede fora de la taula i on totes les persones puguen viure amb la dignitat de filles i fills de Déu.
El poder transformador de l’amor és la base de tot canvi social significatiu. El seu llegat convida a sanar el teixit social desmantellant el patriarcat. Bell hooks
Oració:
Ruah de Déu,
fes-nos caminar sempre cap als qui el món deixa a un costat.
Deslliura’ns de la comoditat que endureix el cor
i dona’ns la sensibilitat de reconéixer la teua presència
en els rostres cansats de la classe treballadora,
en les dones que sostenen la vida en silenci,
en els qui viuen la precarietat i continuen esperant justícia.
Que no busquem l’èxit ni el reconeixement,
sinó l’alegria senzilla de sembrar esperança,
acompanyar amb tendresa
i anunciar, amb la nostra pròpia vida,
que el teu Regne ja comença a florir
allí on algú recupera la seua dignitat.
Amén.
Portem massa temps donant les coses per assegudes, acceptant rols costumistes asfixiants, tant en l’àmbit de les nostres llars, com en el treball i sobretot en la societat. Nosaltres ens continuem portant la pitjor part i continuem reproduint conductes assimilades en la nostra educació i en la nostra vida com una cosa normalitzada. Ens volen vendre una imatge irreal d’igualtat, quan per poc que aprofundim en les nostres pròpies vides continuem descobrint càrregues que no ens corresponen. Estar sempre disponibles, ser complaents i encaixar en motles perfectes (corporals, estètics, morals i de rendiment). Ahir i hui el sistema ens prefereix normatives i callades, sota eixa excusa no creïble del “sempre ha sigut així” o “el bon fer”.
I Jesús irromp hui enmig de les nostres falses seguretats per a dir-nos: «No he vingut a sembrar pau, sinó espasa». Una espasa que no fereix persones, sinó que talla les cadenes de la injustícia, trenca els silencis imposats i obri camí a la verdadera pau. I hui a mi eixa frase em ressona en l’ànima. Perquè no estem parlant d’una pau fàcil que se sostinga sobre la submissió de les oprimides. Perquè la seua pau no és sotmetre’s, és aconseguir el verdader Regne on totes i tots tinguem el mateix valor.
L’espasa de Jesús no està feta de metall forjat a foc, està feta de justícia, d’afecte, de tendresa, d’igualtat, de comunió, d’amor en definitiva. I vol que eixa espasa travesse les nostres vides sotmeses, per a rescatar la dignitat de cada dona i de cada home. Ve a canviar les nostres vides obligades a viure d’una determinada manera només per nàixer dona, a costa de la nostra pròpia salut, la nostra vocació i la nostra verdadera identitat.
Perquè Déu mai és neutral davant el sofriment. Sempre es col·loca al costat dels qui la història ha deixat al marge; les humils, les que estan oprimides, les que carreguen amb el pes del món… I Jesús continua la missió, envoltant-se d’una comunitat d’iguals on totes i tots aporten, serveixen, i poden exercir la seua verdadera vocació. Vol que eixa espasa de justícia travesse les cadenes de dependència, ens parla al cor que el nostre valor no depén de la nostra imatge, ni de les expectatives que oferim a un mercat laboral podrit de consumisme, ni de donar cap talla, ni en la llar, ni servint a un sistema que humilia. El nostre verdader valor no naix del que produïm, de com ens miren o de quant complaem. El nostre verdader valor ve de l’Esperit que ens habita, que ens crida pel nostre nom i ens recorda cada dia que som filles i fills profundament estimades. I Jesús ens està donant eines perquè ens posem en peus i repensem el que no ens aporta, la qual cosa ens denigra, la qual cosa no ens deixa ser qui de veritat som. Perquè tot el que ens nega, ens vexa o ens sotmet, no és de Déu.
Hui a mi aquesta imatge de Jesús parlant amb les seues deixebles, m’anima a perdre la por al conflicte que pot derivar en llibertat. Com posar un límit sa en el treball (enfront de l’explotació en alguns sectors), a casa (repartint tasques reals) i també davant l’espill (abraçant els nostres cossos reals i diversos, meravellosament imperfectes).
Així ho està sembrant en cada diòcesi, amb més o menys èxit, la Revolta De Les Dones a l’Església, entregant el document de bones pràctiques als bisbes, amb la ferma decisió de començar a canviar les coses i fins que la igualtat es faça costum. Gràcies a totes vosaltres, companyes infatigables i lliures per la vostra disponibilitat, la vostra fe i el vostre lliurament al Regne.
Perdre la vida que ens ofega, ens incomoda, ens pesa… per a trobar la verdadera vida, la de filles lliures, dignes, amb veu i vocació.
No busquem el combat amb el món, sinó cuidar i respectar la nostra dignitat sagrada que durant segles se’ns ha negat. Perquè ara sabem dir que no. No a l’esclavitud costumista. Que és un SÍ alt i clar al Regne que Jesús va instaurar en la terra.
No lliurem la batalla per a ser perfectes segons el món, sinó per a ser lliures segons l’Esperit. Posar límits és el primer pas per a caminar ajuntes i de peu. Audre Lorde.
Oració:
Jesús, germà i amic que mai falla,
ensenya’ns a distingir la pau que adorm de la pau que allibera.
Dona’ns el valor de trencar allò que ens impedeix viure amb dignitat i la tendresa necessària per a fer-ho sempre des de l’amor.
Que el teu Esperit ens recorde cada dia que cap persona ha nascut per a viure sotmesa, sinó per a caminar alçada, lliure i profundament estimada.
Feix de nosaltres mans que sostenen, veus que encoratgen i cors capaços d’obrir camins de justícia i d’esperança.
Amén.
«Benaurats els vostres ulls perquè veuen.»
Aquestes paraules de Jesús als seus deixebles no són un privilegi reservat per a uns pocs triats ni un motiu per a l’orgull espiritual. Al contrari, són una carícia de la Ruah que reconeix la fidelitat dels qui caminen a contra corrent. En un món on els cors es refreden pel descoratjament, la pressa o la indiferència, Jesús beneix als qui encara són capaces de commoure’s per la vida. Dona gràcies pels ulls que encara saben indignar-se davant la injustícia, commoure’s davant el sofriment i sostindre l’esperança quan sembla més fràgil.
Són ulls que veuen més enllà del que és visible. Ulls que penetren en realitats que fan mal de veure, d’escoltar i de viure. I, no obstant això, arribar fins elles sol ser molt més senzill del que pensem. Basta un «bon dia» en la parada de l’autobús mentre esperem que arribe. Un dia descobreixes els ulls cansats d’una dona que somriu en veure’t aparéixer amb presses i li retornes el somriure. Es diu Mariela. Té cinquanta-tres anys. La seua pell negra i els seus ulls foscos no revelen la seua edat, però sí que deixen entreveure la seua història: vídua, dona, migrant i mare de dos fills. Treballa cuidant persones majors, netejant cases o fent de mainadera. I, així i tot, continua regalant somriures encara que aquest mes no sàpia com pagarà el lloguer.
Passant pel carrer Xàtiva em vaig trobar també amb un xic que em va demanar diners. Jo, que quasi mai porte efectiu, li vaig oferir el sàndwitx que portava en la bossa. Mentre menjava em va contar que dormia en un pati des que va perdre el treball.
A vegades he pensat que m’agradaria no veure. Anestesiar un poc el cor. Arribar al treball sense l’ànima encongida, sense eixe nus que deixa el dolor de tantes persones. Perquè veure fa mal. Estimar fa mal. Deixar-se afectar fa mal. Però hui Jesús em recorda que eixos ulls que veuen, els de totes les persones que arribem a mirar una miqueta més enllà de la superfície, són una benedicció de la Ruah, un do pel qual val la pena donar gràcies.
Conéixer els «secrets del Regne» no significa posseir un saber ocult reservat a uns pocs. El secret de Déu Madre i Pare és un secret a veus que només els cors senzills aconsegueixen desxifrar: que la vida es guanya entregant-la, que l’amor és l’única força verdaderament revolucionària i que el dolor de les nostres germanes acaba sent també el nostre propi dolor.
Mentre els savis d’aquest món miren les dades econòmiques, els percentatges d’audiència, els «likes» o les visualitzacions que pot aconseguir una fotografia, els ulls dels quals parla Jesús es detenen en una altra realitat: en la vulnerabilitat de qui sosté la vida sense fer soroll; en la Kelly que neteja habitacions després de desdejunar un paracetamol; en l’ancià que puja el volum de la ràdio per a espantar la soledat; en tantes dones que, dins i fora de casa, continuen sostenint la dignitat de les seues famílies i de la nostra societat.
A vegades sentim que ens desgastem en l’animació de la fe, en la militància social o en el servei quotidià. Tenim la sensació de sembrar en el desert, de parlar un llenguatge que quasi ningú entén. Fins i tot apareix la temptació d’endurir el cor perquè la realitat deixe de fer mal.
Però hui l’Evangeli ens regala un bàlsam. Un «Benaurades!» que sana el cansament. Felices les persones que no han permés que la rutina anestesie el seu cor. Felices els qui continuen veient, escoltant i deixant-se tocar pel sofriment dels altres, perquè precisament ací continua parlant-los l’Esperit.
No busquem grans revelacions ni focs artificials. El Regne es manifesta en la capacitat de continuar escoltant el gemec dels qui hui necessiten esperança. El Sembrador continua eixint cada matí. Camina per les fàbriques durant el torn de nit; pels tallers on la suor es mescla amb la música que alleuja la jornada; per les mines quan el cansament pesa massa; pels camps abrasats per la calor; per la mar quan es torna amb les xarxes quasi buides; per les escoles on tantes docents continuen pronunciant la paraula «dignitat»; pels despatxos sindicals on es negocien convenis per a defensar a les persones treballadores; pels hospitals on tantes professionals lluiten perquè la sanitat continue sent un dret de totes i tots; i entra també a les nostres cases quan, malgrat el cansament, continuem oferint el millor de nosaltres mateixos i cuidant la vida allí on tot sembla convidar a rendir-se.
Cada alba l’Esperit torna a despertar la nostra mirada perquè descobrim a qui més ens necessita. Mantindre els ulls oberts per a reconéixer la bellesa de tantes persones que continuen tendint les seues mans a qui pateix, i les oïdes atentes per a escoltar el murmuri de la Ruah en el quotidià, és el major tresor que hem rebut. No ens pertany. Se’ns ha regalat gratuïtament. Compartim-ho sense por.
Potser eixa és la verdadera benaurança: conservar un cor capaç de mirar així.
L’essencial és invisible als ulls; només és veu bé amb el cor. Antoine de Saint-Exupéry
Oració:
Jesús, germà, mestre, amic…
gràcies pels ulls que encara saben detindre’s, per les oïdes que encara escolten el dolor amagat i pel cor que la Ruah continua mantenint despert.
No permetes que el costum ens robe la tendresa ni que el cansament apague la nostra compassió.
Fes-nos terra bona on la teua Paraula tire arrels i done fruit de justícia, d’esperança i d’amor per a totes les persones que poses en el nostre camí.
Amén.
L’evangeli de hui comença amb una pregunta profundament humana davant el cost del compromís. I, com Pedro, també nosaltres preguntem: «Ho hem deixat tot… què ens tocarà?». És la lògica amb la qual hem aprés a viure: la llei de l’esforç i la recompensa, la por a l’escassetat i l’individualisme que ens fa creure que hem de salvar-nos soles.
Però Jesús aprofita aquest dubte per a presentar-nos una proposta col·lectiva profundament revolucionària. No parla de premis individuals, sinó de la consolidació d’un nou ordre. Quan diu que la seua comunitat s’asseurà a «jutjar a les dotze tribus», no està prometent trons de poder ni de dominació política. Al contrari. Eixa nova comunitat d’iguals, per la seua sola manera de viure, es converteix en un judici profètic que deixa al descobert un sistema arcaic i patriarcal que manipula, humilia, degrada i margina.
El Regne de justícia es fa present en cada abraçada, en cada carícia, cada vegada que et mire als ulls i et dic «et vull» amb la mirada; cada vegada que m’alces del sòl, cada vegada que et tendisc la mà i plorem juntes.
Jesús ens convida a transitar del «jo» al «nosaltres», perquè el Regne mai es construeix des de persones aïllades, sinó des de relacions que dignifiquen. Deixar arrere «casa, germans o pares» significa, en el fons, trencar amb les jerarquies familiars i socials asfixiants d’aquest món, unes estructures que hui també es camuflen, a vegades, en àmbits eclesials. En aquest nou discipulat de Jesús, integrat per homes i dones per igual, les dones comencen a ser verdaderament lliures. En soltar els rols imposats de submissió, naix una comunitat on totes les persones es cuiden i es respecten, fent créixer la dignitat de cadascuna des de l’horitzontalitat. Perquè a l’Esperit li agrada parlar al cor de cada ésser humà: per a la Ruah no existeixen diferències, ni classes, ni gèneres.
La promesa del «cent per un» no parla de riquesa material, sinó d’aquesta immensa xarxa de persones compromeses i fidels a l’amor. En aquest nou model, la felicitat no naix d’acumular ni de manar, sinó del goig de posar el millor de cadascuna al servei del bé comú. Fa uns dies, un company del meu equip, Ramón, em va regalar una frase que hui ha tornat al meu cor: «No carregues amb el que no és teu». I quina gran veritat. Allò que no podem ajudar a resoldre hem d’aprendre a soltar-ho, perquè no ens correspon. El sistema ens vol fer creure que som els «reis de la creació» i que tot depén únicament de les nostres forces per a mantindre’ns aïllades, manipulades, amb por i vulnerables.
La veritat del Regne és que ja som profundament valuoses i plenament estimades als ulls de la nostra Mare i Pare Déu. No necessitem fer mèrits, acumular medalles ni buscar aplaudiments per a ser dignes d’amor. Hem de desaprendre les lògiques mercantilistes i patriarcals per a tornar a reconéixer-nos lliures, filles i fills profundament estimades per la nostra Mare i Pare Déu.
A les nostres mans està la verdadera fórmula de la felicitat: aportar el nostre petitíssim granet d’arena a la construcció d’aquest Regne de justícia, servint pel pur amor de servir. El contacte quotidià amb el Misteri de l’Amor va transformant a poc a poc la nostra manera de mirar la vida i ens fa capaces de regalar gratuïtament allò que gratuïtament hem rebut.
Això és el que ens fa verdaderament lliures: saber-nos en camí, acceptant que, dins de la nostra senzilla i a vegades mediocre quotidianitat, habita el germen mateix de Déu. Les nostres mans, les nostres alegries, les nostres preocupacions, les nostres caigudes… tot pot convertir-se en lloc de trobada amb Ell. I precisament ací, en eixa vida tan senzilla i tan fràgil, continua naixent cada dia el Regne que la Ruah somia per a tota la humanitat.
Obrim, doncs, el cor a l’escolta atenta de l’Esperit.
Oració:
Mare i Pare de bondat,
gràcies perquè mai ens preguntes quant hem aconseguit, sinó quant hem estimat.
Quan el cansament ens faça pensar que el nostre esforç no serveix per a res, recorda’ns que el teu Regne creix a poc a poc, com la llavor amagada que ningú veu i, no obstant això, mai deixa de germinar.
Ensenya’ns a soltar allò que no ens pertany, a no carregar amb pesos que no podem sostindre i a confiar que el teu Esperit continua treballant fins i tot quan les nostres forces s’acaben.
Feix de nosaltres una comunitat on ningú haja de demostrar el seu valor per a ser estimat; on cada abraçada sane, cada mirada alce i cada mà tendida anuncie que un altre món ja està naixent.
Que aprenguem a servir sense esperar recompensa, simplement perquè estimar és la nostra forma més verdadera de semblar-nos a Tu.
I quan sentim por, recorda’ns en el més profund del cor que ja vivim sostingudes pel teu Amor, eixe Amor immens que mai es cansa d’anomenar-nos filles estimades.
Amén.
Hui Jesús ens torna a situar enfront de l’espill de la realitat amb un advertiment molt transparent: el camí de l’amor i de la justícia, en un món mogut per l’interés i el benefici, sempre generarà incomprensions i conflictes. No obstant això, si llegim el text amb calma, descobrirem que, lluny de demanar-nos un heroisme innecessari o un sacrifici que acabe trencant-nos, Jesús ens regala un autèntic manual de supervivència i d’ecologia espiritual.
Quan ens diu: «Quan us perseguisquen en una ciutat, fugiu a una altra», en el fons ens està ensenyant alguna cosa que ell mateix va viure en nombroses ocasions: la santa estratègia del Regne. En la nostra acció comunitària, en la militància i en la vida quotidiana, a vegades ens obstinem a desgastar-nos colpejant portes que, almenys ara com ara, romanen tancades a l’amor. Però Jesús no ens vol màrtirs esgotades ni persones consumides per un sistema que devora la vida; ens vol lúcides, sàvies i profundament enamorades del Regne.
Retirar-se a temps, saber esperar el moment oportú i replegar-se per a cuidar la vida i l’energia de la comunitat no és covardia; és la saviesa de la serp, que sap que, per a continuar sostenint a altres persones, primer cal cuidar el propi atuell.
Per això no existeix el fracàs quan caminem de la mà de la Ruah. Per a la nostra Mare i Pare Déu no hi ha derrotes, sinó camins. Cada pas, fins i tot aquells que semblen estèrils, deixa una petjada que potser altres persones recorreran algun dia. El Regne s’anuncia, s’ofereix i es testimonia, però mai s’imposa.
Davant les dificultats o davant els qui ens jutgen —a nosaltres o a les persones més vulnerables—, Jesús ens convida també a una profunda despossesió interior. Ens demana que no visquem preocupades per trobar sempre la resposta perfecta. No crec que siga una invitació a la improvisació, sinó una cridada a buidar-nos de l’ego, de la vanitat i d’eixa necessitat tan humana de tindre sempre l’última paraula o de buscar reconeixement.
Quan fem eixe espai interior, la Ruah pot parlar amb llibertat a través de nosaltres. Llavors descobrim que no existeix argument més convincent que una vida entregada gratuïtament. L’amor viscut amb coherència acaba desarmant fins i tot la violència més obstinada, com va ocórrer amb Jesús.
Potser aquesta paraula toca hui la fibra més íntima quan l’Evangeli parla de les tensions familiars. El compromís amb les persones empobrides o excloses no sempre és comprés pels qui tenim més a prop. A vegades sorgeixen preguntes, retrets o incomprensions dins de la nostra pròpia casa.
Ho he experimentat moltes vegades. Record quan els meus fills em demanaven que em quedara amb ells precisament el dia en què anava a repartir entrepans als qui dormien al carrer. La solució no va ser triar entre els uns i els altres, sinó convidar-los a caminar amb mi. També em qüestione quan em proposen acudir a un esdeveniment amb els companys del sindicat però em vaig a l’assemblea de la HOAC.
Amb el temps he aprés que sostindre l’acció comunitària també exigeix cuidar els vincles, escoltar, dialogar i sanar les relacions quotidianes. Perquè és precisament en eixa tendresa diària on naix la força per a continuar entregant-nos després amb llibertat.
Siguem, doncs, persones lliures de la por, lliures de l’ansietat per obtindre resultats immediats i prou sàvies com per a deixar-nos bressolar per la Ruah. Ella continua sostenint silenciosament la història i continua sembrant el Regne allí on, moltes vegades, els nostres ulls encara no arriben a veure’l.
No pots separar la pau de la llibertat, perquè ningú pot estar en pau, llevat que tinga la seua llibertat. Malcolm X
Oració:
Mare i Pare Déu de bondat infinita,
ensenya’ns la saviesa de qui sap avançar i també detindre’s;
la valentia de qui mestressa sense imposar-se,
i la humilitat de qui deixa que siga la teua *Ruah qui parle a través de la seua vida.
Deslliura’ns del cansament que endureix el cor,
de l’ego que busca reconeixement
i de la pressa que ens roba la pau.
Fes-nos persones senzilles,
fermes en la justícia,
tendres en el tracte,
lliures per a cuidar,
i disponibles per a continuar sembrant esperança,
encara que no arribem a contemplar la collita.
Que allí on anem
deixem sempre un poc més d’amor,
un poc més de dignitat
i un poc més del teu Regne.
Amén.
Aquest text parla del valor real del treball i, sobretot, de la dignitat dels qui sostenen la vida des de les ombres del seu lliurament als altres. Jesús ens diu hui: «bé mereix l’obrer el seu manteniment», i ens convida que entrem a les cases, eixe espai que durant segles ha sigut el territori habitat per dones; un espai que és llar, entranyes i acolliment. El lloc on la vida creix, on es fila l’afecte amb la tendresa, amb la suor i amb les llàgrimes. El lloc on la taula compartida fa nàixer la verdadera comunitat.
Entrar a la casa és apuntar-nos a la finestra de l’íntim, al cor de les dones que ofereixen, cuinen, acullen i cuiden de xiquets i xiquetes, de mares i pares… Sempre actives, fora i dins, mentre uns altres descansen. Un esforç que no és remunerat, que tantes vegades roman invisibilitzat perquè és una de les moltes formes de sotmetiment i d’exercici del poder; però que, en realitat, és la labor que sosté tot el sistema, especialment en el món obrer. I l’Esperit vol que el Regne nou comence precisament ací: retornant la dignitat i el valor a les cures que sostenen l’existència. Bé mereixen elles el seu manteniment.
I continuem obrint camins a casa, en el treball, amb els amics i amigues; i entrem en les vides d’uns altres cridant, demanant permís i oferint pau. Som sol instruments a les mans de la Ruah. I no sempre serem ben rebudes; moltes vegades serem ignorades, o fins i tot maltractades, i el nostre ego quedarà ferit per la falta de reconeixement. Però Jesús també coneix el fang que encara portem en el cor i ens convida a sacsejar la pols dels peus.
En un món obsessionat amb l’eficàcia, l’èxit i el «retorn d’inversió», tendim a carregar amb la culpa dels nostres xicotets fracassos i a omplir-nos de frustració quan les coses no ixen com esperàvem. Però Jesús ens ensenya que la nostra missió és oferir, mai imposar. Qui ofereix la pau amb dolçor ja ha complit la seua missió. Qui la rep ha de triar en llibertat. Som cridades a sembrar, però no tenim per què arreplegar els fruits; tal vegada són altres mans les que els cullen.
Quin descans dona saber-nos senzills instruments moguts per la Ruah, i no viure des del prestigi social, l’afalac o la fama, que només acaben tancant-nos en la soledat que imposa el món. Caminar així, lleugeres d’equipatge i lliures d’expectatives, és l’única manera de construir un Regne de justícia on totes oferim i totes eixim guanyant; un Regne que es construeix entre totes, amb totes i per a totes, on la pau, la igualtat i la dignitat de cada persona mai siguen qüestionades.
Perquè, a la fi, la cura de la casa íntima i el desagafe del propi ego ens obrin el camí cap a la gran Casa Comuna. Tota la creació va ser donada per a ser gaudida, cuidada i estimada, per a reconéixer-nos part d’ella. No podem cuidar a la humanitat mentre destruïm el sòl que xafem, ni podem cuidar la terra si explotem als qui la treballen. Els fruits maduren en els arbres per a alimentar a tots; l’herba, les flors, l’aigua i l’aire ens recorden que la creació sencera és un do gratuït. Cuidar de la creació i cuidar de tota la humanitat, sense excepcions, hauria de ser la primera llei de l’ésser humà en totes les nacions de la terra.
Hui ens descalcem de les exigències, agraïm el do rebut gratuïtament i ens disposem, simplement, a continuar cuidant el camí amb l’ànima desperta, les mans obertes i el cor en pau.
Tots som visitants d’aquest moment, d’aquest lloc. Estem de pas. Som ací per a observar, aprendre, créixer, estimar i després tornem a casa. (Proverbi aborigen australià)
Oració:
Senyor Jesús:
Gràcies perquè el teu Regne no comença en els llocs del poder, sinó a les cases on algú cuida, espera, cuina, escolta, neta llàgrimes i sosté la vida sense fer soroll.
Ensenya’ns a servir sense buscar aplaudiments, a oferir la pau sense imposar-la i a acceptar amb serenitat que no sempre veurem el fruit del sembrat.
Allibera’ns del pes del reconeixement i de la necessitat de tindre sempre èxit. Que ens baste saber que caminem amb tu.
Fes les nostres mans senzilles, capaces de cuidar a les persones, a la creació i als qui el món considera xicotets. Que mai oblidem que tot ho hem rebut gratuïtament i que només l’amor compartit fa créixer el teu Regne.
Que la teua Ruah ens faça lleugeres d’equipatge, ferms en l’esperança i profundament agraïdes per cada trobada, per cada llar oberta i per cada gest humil que sosté la vida.
Amén.
Jesús ens crida, i ens diu cada dia esperant una resposta. Però eixa crida és una invitació a la voluntat, al lliurament, a posar-nos al servei dels qui més el necessiten, dels qui més pateixen, més callen i més aguanten. Jesús ens crida amb l’autoritat de Déu Mare i Pare, que res té a veure amb l’autoritat d’aquest món. Ací, l’autoritat sol convertir-se en abús de poder, en domini i manipulació. L’autoritat de l’Esperit, en canvi, és afectiva i tendra; no domina, sinó que s’entrega per complet. És l’autoritat de la cura, de la pau i del do compartit amb qui més el necessita; és l’afecte que dignifica i l’amor que refà les vides ferides.
I hui eixes ovelles esgarriades segueixen presents en la pell de tantes persones que pateixen la precarietat d’un sistema que descarta, humilia i deixa sense sostre a milers d’éssers humans; que tanca un súper solidari en el Parke perquè no fan bonic les files de persones pobres a la seua porta; que parla d’ajudes que després denega; que obliga persones malaltes a continuar treballant sense una altra alternativa; o que condemna a famílies senceres a amuntegar-se en una sola habitació. I no fa falta anar molt lluny. Just al costat, si aprenem a mirar, trobarem a persones com Miriam, que treballa cuidant a una dona major vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, sense possibilitat de descans, perquè «bastant fan amb oferir-li una habitació i el menjar, a més de 500 € al mes», per descomptat sense contracte.
Aquest Regne al qual se’ns crida no s’embene per cap plataforma d’internet ni s’anuncia en Instagram. Només podrem escoltar-ho si parem atenció, si ens detenim un moment i practiquem una escolta activa, lluny dels nostres egos, de les nostres preocupacions, dels nostres aclaparaments i de les nostres presses. És la Ruah convidant-nos de nou a una vida diferent, plena d’esperança i de comunió. Quan ens unim oferint gratuïtament allò que rebem en gratuïtat, trenquem la lògica del mercat i comencem a teixir eixa societat d’iguals que Jesús va voler fer realitat en la terra.
Una societat que, com la llista dels Dotze, es construeix des de la diversitat. En la taula de Jesús caben totes les persones i totes compten, sense importar el gènere, la procedència, la cultura o la condició social. Juntes, des de les nostres diferències i assegudes a la mateixa taula de la vida, som la resposta compassiva que el nostre món necessita.
No fa tant de temps, en aquest mateix barri, la felicitat era també una manera de resistir. Almudena Grandes.
Oració:
Ruah, alé de Déu Mare i Pare, hui tornes a pronunciar el nostre nom amb una tendresa infinita. No ens crides perquè siguem les més fortes, les més sàvies o les més valentes. Ens crides perquè saps que un cor disposat pot canviar la vida d’una altra persona.
Ensenya’ns a reconéixer el teu Regne allí on quasi ningú mira: en la dona esgotada que sosté una casa aliena mentre troba a faltar la seua; en qui espera una oportunitat que mai arriba; en qui ha perdut l’esperança de ser tractat amb dignitat; en els qui viuen convençuts que ja no compten per a ningú.
Deslliura’ns de la temptació del poder que domina i regala’ns l’autoritat de la cura, la que escolta abans de parlar, la que acompanya abans de jutjar, la que sosté sense fer soroll. Que les nostres mans mai siguen instrument de superioritat, sinó refugi; que les nostres paraules mai humilien, sinó que alcen; que la nostra vida anuncie, amb xicotets gestos quotidians, que el teu Regne ja està naixent entre nosaltres.
Feix de les nostres diferències una riquesa compartida i de les nostres taules llocs on ningú quede fora. Que aprenguem a rebre amb la mateixa humilitat amb la qual donem, perquè tan bo com habita en nosaltres va nàixer primer de la teua gratuïtat.
I quan el cansament, la impotència o la tristesa ens facen pensar que el nostre xicotet gest no serveix per a res, recorda’ns que el teu Esperit continua transformant el món amb la força humil dels qui estimen sense esperar recompensa.
Amén.
Aquest text de l’evangeli de Mateo arreplega, quasi per complet, l’obra vital de Jesús: expulsar dimonis, fer parlar als qui havien perdut la veu, curar malalties i tota malaltia, i compadir-se de totes les persones que ho seguien perquè necessitaven recuperar l’esperança. Amb Jesús no sols trobaven esperança; recuperaven també la dignitat.
Perquè Jesús feia miracles, curava i sanava, però, sobretot, tocava, acariciava, abraçava i arribava fins al més profund del cor per a omplir-lo de l’amor de la nostra Mare i Pare Déu. Els feia comprendre que eren estimades amb tendresa infinita simplement per existir, sense necessitat de demostrar res.
Però aquesta no és la lògica del Regne. El món sol mesurar el valor de les persones pels seus mèrits, mentre que Déu estima gratuïtament, simplement perquè som les seues filles i fills.
I potser tu penses: «Jo no soc digna, no tinc tanta fe». Però, saps, benvolguda germana? La Ruah t’estima exactament com eres, ara mateix, amb els teus dubtes, amb les teues ombres, amb eixa fe que a vegades tu mateixa creus xicoteta. No veus que precisament eixa humilitat parla d’un cor obert? Moltes vegades hi ha més veritat, més respecte i més confiança en qui reconeix la seua fragilitat que en qui proclama la seua pròpia grandesa.
Una cosa semblant va ocórrer amb Jesús. Alguns dirigents religiosos, incapaços d’acceptar la llibertat amb la qual actuava, van arribar fins i tot a atribuir la seua obra al poder del mal per a desacreditar-lo i conservar la seua influència sobre el poble.
Recordem, a més, que Jesús no pertanyia a la casta sacerdotal. Era un treballador, nascut en una família humil de Galilea. En aquella època, només els homes descendents de la tribu de Leví i del llinatge d’Aaron podien exercir el sacerdoci. Que un galileu sense títols ensenyara amb autoritat, purificara leprosos i fora aclamat pel poble com el Fill de David suposava una amenaça per als qui havien identificat l’autoritat religiosa amb el poder i el control.
El que realment temien era perdre els seus privilegis. No obstant això, quan l’Esperit va cridar a la tribu de Leví, la seua missió era servir al poble, cuidar el sagrat i ensenyar la Llei. Ni tan sols van rebre terres pròpies perquè la seua única herència havia de ser Déu. Amb el pas del temps, aquella bella vocació de servei va acabar, en massa ocasions, contaminant-se pel desig de poder, prestigi i riquesa.
Jesús va vindre precisament a desmuntar eixe entramat de poder que oprimia a les persones i les allunyava del rostre amorós de Déu todocuidadoso.
Va ensenyar que per a trobar-se amb Déu Mare i Pare no era imprescindible el Temple de Jerusalem ni els sacrificis rituals. Va convidar a entrar a l’habitació interior del cor i dirigir-se a Déu amb la confiança de qui diu: «Abba», Papà… Mamà.
Des de Jesús comprenem que totes participem del sacerdoci comú del Poble de Déu.
També ens va dir: «Vosaltres sou la llum del món i la sal de la terra». Ens va recordar que seguir el camí de l’Evangeli pot portar incomprensions i persecucions, igual que els va ocórrer a les profetisas i els profetes abans que a nosaltres. Totes estem cridades a ser veu profètica allí on hi haja injustícia.
I va afegir: «Qui vulga ser el primer entre vostés, que siga el servidor de tots». Així ens va mostrar que la verdadera autoritat mai consisteix a dominar, sinó a servir amb humilitat i amor. Totes estem cridades a exercir eixa autoritat que naix del servei.
Enfront de la lògica del poder, del negoci i del control que representaven moltes estructures religioses d’aquella època —i tantes estructures excloents que encara hui continuen existint—, Jesús ens retorna la llibertat i la dignitat que ningú pot arrabassar-nos. En el baptisme de la vida, totes i tots som iguals davant els ulls de la nostra Mare i Pare Déu.
Les messes continua sent abundant i el nostre món continua ferit, cansat i necessitat d’esperança. Hui la Ruah ens convida a eixir dels nostres temples de pedra, de les nostres seguretats i de les nostres rigideses per a recórrer els camins de la vida, atrevint-nos a viure el que ja som des de l’Amor de Déu: portadores de consol, sembradores de justícia i carícia viva d’una Mare i Pare que només somia una humanitat plenament lliure, reconciliada i feliç.
Que la Ruah ens faça camí compartit, perquè només l’amor te força per canviar el món.
Oració:
Ruah Santa, ensenya’ns a mirar com mirava Jesús, amb ulls plens de compassió.
Que mai busquem el poder, sinó el servei;
que mai alcem murs, sinó ponts;
que siguem una carícia per a qui està cansat i una esperança per a qui ha perdut la força.
Feix de nosaltres sembradores del teu Amor allí on més falta faça.
Amén.
Aquesta vida que transitem se’ns ompli d’urgències, d’agendes atapeïdes i d’eixa pressa que ens fa caminar mirant el rellotge i el calendari del mòbil. El cap dels jueus està acostumat a marcar ritmes; li urgeix que Jesús córrega. La seua filla acaba de morir, el temps constreny i sembla que no hi ha un minut que perdre. Encara que s’agenolla davant Jesús, quasi fa l’efecte que li està donant una ordre. Jesús, senzillament, s’alça i ho segueix.
Però, enmig d’eixa carrera cap a un lloc aparentment tan important, l’Evangeli ens regala la mística de la interrupció.
Una dona, desgastada per dotze anys de sagnat, exclusió i invisibilització, es creua silenciosament en el camí. No crida, no exigeix, no reclama privilegis. Només confia. Només frega la vora del mantell.
I el verdaderament meravellós és que Jesús, malgrat la urgència del poderós, decideix detindre’s.
Deté el temps.
No s’irrita pel retard ni considera aquella interrupció un obstacle. Al contrari: converteix l’inesperat en el centre de la seua missió. Ens ensenya que el Regne no consisteix a complir un programa perfecte, sinó a deixar-nos commoure i descol·locar per les verdaderes urgències de l’Evangeli: eixes persones que la vida posa davant de nosaltres perquè ens detinguem, escoltem i cuidem sense pressa, sense pressió, deixant-nos conduir per la Ruah, tal com Ell mateix fa.
Quant ens costa hui deixar-nos interrompre!
Vivim en un sistema que mesura l’èxit per l’eficàcia, la productivitat i els resultats, oblidant que la cura de les persones necessita temps, atenció, presència i una mirada capaç de detindre’s.
El cap de la sinagoga té prestigi, veu i reconeixement. La dona no té res. És una ombra que s’acosta per darrere. Ningú sembla adonar-se que existeix, com tantes dones i tants homes que romanen a la vora del camí, patint potser violència laboral, eclesial, vicària o familiar, sense que ningú escolte el seu dolor.
En detindre’s, Jesús reordena les prioritats del món. Frena la urgència de qui ocupa el centre per a fer visible a qui la societat ha condemnat als marges.
Potser hui la Ruah ens convida a afinar la mirada en els nostres barris, en els nostres llocs de treball i en els nostres espais quotidians, on tantes vegades roman amagada la precarietat, el descartat, allò que el món considera inútil. Ens convida a aprendre a reconéixer eixos xicotets «tocs» quasi imperceptibles dels qui pateixen en silenci i ja ni tan sols s’atreveixen a demanar ajuda.
Quan Jesús arriba finalment a la casa, troba un ambient ple de soroll, de flautistes i de veus que ja han dictat sentència. Fins i tot es burlen d’Ell.
Perquè la vida torne a brollar, Jesús necessita primer fer callar eixe soroll.
Necessita crear un espai de silenci, d’intimitat i d’esperança, lluny dels qui ja han decidit que tot està perdut.
També nosaltres necessitem cultivar eixe silenci interior enfront del baluern del descoratjament, del cansament i de tantes veus que repeteixen contínuament: «No hi ha res a fer».
Llavors Jesús entra, presa a la xiqueta de la mà amb una delicadesa immensa… i ella s’alça.
No hi ha pressa.
Hi ha tendresa.
Hi ha una Mare i un Pare Déu que continua inclinant-se sobre les nostres fragilitats per a recordar-nos, cada començar el dia, que moltes de les nostres paràlisis no són el final del camí, sinó un somni del qual podem despertar quan una mà amiga ens sosté i ens retorna la confiança per a tornar a caminar.
«Caminar a poc a poc no significa quedar-et arrere; significa ser conscient de cada moment, aprendre del qual vius i valorar els xicotets assoliments.» Rubén Darío Villasmil.
Oració:
Mare i Pare bo,
hui volem caminar amb tu sense córrer.
Vivim atrapades pels rellotges,
per les obligacions,
per la sensació d’arribar sempre tard.
I, no obstant això,
el teu Fill ens ensenya que l’amor mai té pressa.
Dona’ns uns ulls capaços de descobrir
als qui romanen invisibles.
Que no passem de llarg
quan algú ens necessite,
encara que els nostres plans es vegen interromputs.
Ensenya’ns a escoltar
els xicotets gestos,
les paraules a penes pronunciades,
les llàgrimes amagades,
les mans que, amb timidesa,
busquen tocar un poc d’esperança.
Ruah Santa,
fes de nosaltres dones i homes
que no temen detindre’s,
perquè sabem que moltes vegades
és precisament en les interrupcions
on Tu estàs sembrant el Regne.
I quan el soroll del món
vulga convéncer-nos que tot està perdut,
regala’ns el silenci de Jesús,
eixe silenci que obri espai a la vida,
que retorna la dignitat,
que alça a qui ja no podia més.
Pren-nos també de la mà,
com vas prendre a aquella xiqueta.
Alça les nostres esperances cansades,
desperta els nostres cors adormits,
i fes-nos companyes i companys
dels qui necessiten sentir
que encara hi ha algú
que creu en ells.
Que mai oblidem
que el miracle comença moltes vegades
amb una mirada,
una pausa,
una mà tendida
i una tendresa compartida.
Amén.
Jesús ens proposa hui una manera de viure que descol·loca les lògiques d’un món acostumat a la llei del més fort. En presentar-se com a «mans i humil de cor», no ens convida a la passivitat ni al conformisme davant la injustícia. Al contrari, ens revela l’eina política i espiritual més subversiva de la història: la no violència activa.
El patriarcat, tantes vegades ocult sota estructures que semblen normals, i un sistema que explota a les persones i al nostre planeta s’alimenten de la dominació, l’agressivitat, la conquesta violenta de la terra i el control dels cossos. Vivim sobrecarregades i cansades precisament per eixa hostilitat sistèmica que ens espenta a viure sempre a la defensiva, competint o intentant demostrar constantment el nostre valor.
Enfront d’aquesta realitat, Jesús ens ofereix un «jou» diferent. La seua mansuetud és l’audàcia de negar-se a jugar el joc de l’opressor; és la fortalesa de qui tria sanar en lloc de ferir, de qui respon a l’odi sense deixar de combatre la injustícia.
Però aquesta manera d’estar en el món no és una il·lusió llunyana. És una forma nova de viure que pot fer-se realitat hui mateix, en el quotidià. Ser testimonis de l’amor de la nostra Mare i Pare Déu significa portar aquesta mansuetud als espais que habitem cada dia.
A casa i amb la família, desarmant les dinàmiques de control, escoltant amb paciència profunda als qui ens envolten i assumint les cures mútues no com una imposició, sinó com un pacte de tendresa.
En el treball, negant-nos a entrar en el joc de la competència deslleial, la xafarderia que destrueix o l’autoexplotació que ens desconnecta de la nostra pròpia humanitat i de la cura de la creació.
Amb les amigues, els amics i la comunitat, sent espais segurs d’acolliment, on les paraules servisquen per a sostindre, reparar i encoratjar, mai per a jutjar o alçar murs.
Aprendre a habitar la terra amb delicadesa és començar a sanar els nostres vincles ferits. El descans que Jesús promet naix precisament d’ací: de l’alleujament profund que experimentem quan deixem de lluitar amb les armes d’un món violent i comencem a respirar la pau de saber-nos constructores i constructors d’un ordre nou, teixit amb compassió, justícia i cura mútua.
La mansuetud no és covardia; és la valentia de sostindre la vida cada dia, pas a pas, fins i tot quan sembla més fàcil respondre des de la duresa.
Hui done gràcies per descobrir la força transformadora de la tendresa en la nostra vida quotidiana: en cada gest concret de les meues germanes i germans, en cada somriure compartit, en cada mirada neta i en cada paraula capaç de revelar tot l’amor que pot habitar un sol cor.
L’amor expulsa la per i la gratitud doblega l’orgull.
Oració:
Mare i Pare de bondat, ensenya’ns la força humil de Jesús.
Deslliura’ns de la temptació de respondre a la violència amb més violència
i regala’ns un cor capaç de cuidar, escoltar, reparar i sostindre la vida.
Que, fins i tot enmig del cansament,
trobem descans en la teua tendresa i siguem sembradores de pau,
justícia i compassió allí on vivim.
Amén.
Jesús ho transforma tot. No ve a imposar-nos més càrregues ni a exigir-nos més del que podem donar fins a esgotar-nos en nom del sagrat. Ve a buidar els nostres odres de normes rígides i a omplir-los d’una frescor que sana, calma i allibera. El verdader lliurament comença pel nostre propi alliberament d’eixes exigències que ens mantenen sempre disponibles per a tot i per a totes.
Jesús tenia temps per a menjar i beure amb les seues amigues i amics, per a conversar sense presses, per a retirar-se a orar a la muntanya i recuperar forces. Sabia que el descans també forma part del Regne.
Quan li pregunten per què les seues seguidores i seguidors no dejunen, Jesús respon des de la lògica de la festa i de la presència: «És que poden guardar dol els amics de l’espòs mentre l’espòs està amb ells?». Quina revelació tan gran per a les nostres vides!
Enmig d’un sistema capitalista que ens exigeix produir sense descans, que ens vol esgotades, autoexigents i permanentment ocupades, l’Evangeli de hui ens convida a l’autocura, a la calma i al descans. Déu, la nostra Mare i Pare, no ens vol descoratjades. No som les salvadores del món; som, senzillament, xicotets instruments en mans de la Ruah. I ser els seus instruments significa aprendre a soltar, a respirar profund i a deixar-nos portar pel seu bufe lliure.
Per això Jesús ens parla del vi nou. Un vi que necessita el seu temps de fermentació. Com les llavors, que han de morir en l’amagat per a donar fruit al seu degut temps —el temps de la nostra Mare i Pare Deu, no el nostre—, també nosaltres estem fermentant dins de l’odre. Som vi en plena ebullició, fent bambolles, eixamplant des de dins una estructura eclesial que, amb freqüència, sembla no saber acollir els nostres moviments. Especialment les dones som hui eixe vi nou que, amb santa testarrudesa, continua obrint-se camí cap a un espai que històricament ens ha sigut negat.
No busquem trencar per trencar, sinó eixamplar. Creiem en una sinodalitat real, on totes les veus puguen ser escoltades. Per això caminem pas a pas, orant cada nit i compartint cada matí, avançant unides cap a una igualtat real, pràctica i efectiva. Anem transformant la realitat com ho feia Jesús: canviant de nom a Déu —Ell li va cridar Abba; nosaltres, Mare i Pare— i construint una autèntica comunitat d’iguals. Continuarem bombollejant, aportant elasticitat a aquest odre vell que, si no aprén a flexibilitzar-se, difícilment podrà contindre la força d’una espiritualitat renovada… tal com va succeir amb el mateix Jesús.
Enfront de la crueltat de l’individualisme, l’Evangeli ens convida a celebrar la vida juntes. Som un cos místic, sí, però també un cos de carn i os, i eixe cos necessita la festa de la fraternitat. Necessitem trovar-nos en cos: sostindre’ns, abraçar-nos, riure juntes i reivindicar el goig com a camí cap a la plenitud.
Totes les persones que la societat rebutja i oblida troben en aquest teixit comunitari un lloc on descansar, sentir-se acollides i tornar a ser.
Que la Ruah ens faça odres flexibles per a contindre el vi nou de l’alegria compartida.
«La tendresa compartida és també una manera de fer present el Regne.»
Oració:
Ruah de la Vida,
ensenya’ns a descansar sense culpa,
a celebrar sense por
i a caminar sense presses.
Feix el nostre cor bastant ample
per a acollir el vi nou de l’Evangeli,
bastant tendre per a sostindre a qui està cansat
i bastant lliure per a continuar somiant
una Església de germanes i germans,
on totes les persones tinguen un lloc en la taula.
Que mai ens falte l’alegria compartida,
perquè també ella és sagrament del teu Amor.
Amén.
Jesús ha ressuscitat i, en una habitació fosca on s’amaguen la por i el dubte, algunes deixebles romanen tancats esperant un senyal. Però ni tan sols saben amb certesa què esperen. La mort de Jesús en la creu ha trencat tots els seus esquemes. Elles i ells volien continuar caminant amb ell; se sentien cada vegada més preparats i forts, les multituds els acompanyaven i tot semblava anunciar el triomf definitiu del Regne. Potser esperaven un Messies poderós, guerrer i vencedor; un rei gloriós amb un cos impol·lut, brillant i invulnerable.
No obstant això, el que troben és una cosa completament distinta.
Jesús torna encarnat, amb la mateixa pell vulnerable de qualsevol ésser humà i conservant obertes les petjades de les seues ferides. La nostra Mare i Pare Déu sagna, sent i pateix com cadascuna i cadascun de nosaltres. En ressuscitar amb la seua carn ferida ens revela que el dolor de la seua història i de la nostra —la del món obrer, la d’homes i dones treballadores violentades, la dels qui viuen en els marges, la de les de baix— no desapareix ni s’esborra, sinó que queda per sempre inscrit en el cor de Déu. Les seues cicatrius ja no parlen de derrota, sinó d’una vida entregada fins a l’extrem, convertida ara en font inesgotable de consol i misericòrdia.
En aquella habitació, Jesús es col·loca al mig, mai per damunt. No alça un tron ni estableix estructures verticals; inaugura una taula compartida, una comunitat circular on totes les persones tenen un lloc. En eixe espai conviuen dues maneres d’acostar-se a la fe que també hui segueixen presents a la nostra Església: la de Tomás i la de María Magdalena.
Tomás representa a qui necessita comprovar, tocar, verificar per a poder creure. El sistema patriarcal i institucional ha privilegiat amb freqüència aquesta manera d’entendre la veritat, sustentada en el control i en l’evidència. Jesús, no obstant això, no ho reprén ni ho exclou pels seus dubtes. Amb una tendresa infinita s’acosta a ell, es posa a la seua altura i li ofereix les seues pròpies ferides perquè puga reconéixer la vida que ha vençut a la mort.
Però el relat culmina amb una afirmació profundament alliberadora: «Benaurades les que creguen sense haver vist».
Eixa benaurança porta també el nom de María Magdalena. Ella no va necessitar introduir els dits en les nafres. Li va bastar escoltar com el Ressuscitat pronunciava el seu nom per a reconéixer-lo. La seua fe naix del vincle, de la confiança i de l’amor compartit. Amb aquestes paraules, Jesús desmantella les piràmides del poder i reconeix l’autoritat de l’amor per damunt de l’autoritat del control.
Hui la Ruah continua bufant per a convidar-nos a abandonar una fe construïda sobre privilegis, jerarquies i estructures de domini. Jesús mai va imaginar una Església organitzada de dalt a baix, sinó una comunitat de germanes i germans on totes les veus pogueren escoltar-se.
En les nostres comunitats, en la HOAC, en el treball quotidià i en la vida compartida, estem anomenades i cridats a asseure’ns al voltant d’eixa taula circular. Una taula on tenen cabuda els dubtes de Tomás i la valentia missionera de María Magdalena; on les ferides no s’amaguen per vergonya, sinó que es mostren amb confiança per a sanar juntes i junts. Perquè la vida només tira arrels on existeixen vincles, comunió i una fraternitat profundament humana.
Els dones són agents de canvi, no dames en espera. Gloria Steinem
Oració:
Ruah, alé de Vida,
fes-nos una comunitat on ningú haja d’amagar les seues ferides per a sentir-se digne.
Ensenya’ns a reconéixer al Ressuscitat no sols en les certeses, sinó també en els dubtes compartits, a les mans cansades del treball, en els qui continuen esperant justícia i en els qui sostenen l’esperança des del silenci.
I quan tinguem dubtes i aparega el temor que vulga tancar-nos després de portes tancades, torna a col·locar-te enmig de nosaltres per a recordar-nos que la pau sempre comença allí on ens descobrim germanes i germans.
Amén.
La pau naix quan ens reconeixem iguals al voltant de la mateixa taula.
Hui se’m va el cor darrere d’eixes persones anònimes que carreguen la llitera del paralític. Jesús no actua per la fe del malalt, sinó en veure la fe dels qui el sostenen.
En aquesta societat tan consumista, que ens espenta contínuament a l’individualisme i que, a vegades, ens pertorba tant que fins ens costa alegrar-nos de veritat quan a una altra persona li van bé les coses, aquest Evangeli és un bufe d’aire fresc. Ens recorda la mística de la cura, la bellesa de sostindre’ns les unes a les altres.
I sostindre hui la llitera d’algú no significa fer coses extraordinàries. A vegades consisteix simplement a regalar una salutació plena d’alegria sincera, una paraula d’alé dita en el moment oportú o asseure’t a escoltar amb tot el cor. És compartir la felicitat d’una bona notícia aliena com si fora pròpia.
És anar a visitar a unes amigues i portar-los unes ciris xicotets de mel. És abraçar posant el cos i l’ànima. És ajudar a Eduardo José, de l’Equador, quan va arribar a la Federació preguntant com podia matricular al seu fill de cinc anys sense estar empadronat i sense tindre encara un contracte de treball legal a Espanya. És alçar-se d’hora per a orar al costat de totes vosaltres, germanes i germans d’oració, demanant que la Ruah ens continue bufant i espentant a construir més Regne.
Perquè el sistema en el qual vivim, amb les seues lògiques patriarcals i les seues estructures invisibles que instauren la por, normalitzen la submissió i lliguen de peus i mans als qui ja a penes poden sostindre’s, intenta manipular-nos i fer-nos encaixar en uns estàndards que continuen relegant a les dones, a les persones treballadores més vulnerables i als qui viuen en la pobresa. Els fa creure que la seua situació és culpa seua, igual que pensaven els escribes del relat, incapaços de reconéixer que Déu Mare y Pare sempre està del costat de qui necessita tornar a posar-se en peus.
Però la mirada de la nostra Mare i Pare Déu és radicalment distinta. És una carícia que ens murmura a cau d’orella: «Ànim, posa’t en peus, agafa la teua llitera i camina». No ens vol submises, ni esgotades, ni asfixiades per la culpa de no arribar a tot. Ens vol lliures, amb la dignitat intacta, protagonistes de la nostra pròpia vida i capaces de caminar al costat d’altres persones.
I eixa llitera, feta d’experiències viscudes, representa totes eixes paràlisis que durant tant de temps hem suportat: el treball dur i precari, la difícil conciliació entre ocupació i cures, el somni endarrerit i el cansament acumulat, els somriures regalats quan per dins només hi havia ganes de plorar, els comiats dels qui estimem, les cases que deixem arrere, els espais que un dia van ser llar…
Però ara eixa llitera ja no pes igual. S’ha convertit en pell, en cos, en cicatriu. Forma part de la meua història i camí amb ella alçada, sabent-me estimada, lliure, única i meravellosa, com ho sou cadascuna de vosaltres, amigues, companyes i germanes.
Tant de bo que hui sapiem ser eixa mà que alleuge la paràlisi d’algú amb una miqueta d’amor, de proximitat i d’esperança.
Record a sant Francesc d’Assís: «Tota la foscor del món no pot extingir la llum d’un sol ciri».
Oració:
Ruah de la vida, ensenya’ns a reconéixer les lliteres que altres persones ja no poden sostindre soles. Dona’ns un cor capaç d’alegrar-se amb l’alegria aliena, unes mans disposades a alleujar el pes de qui camina cansat i una mirada neta que mai jutge, sinó que sempre alce. Fes-nos comunitat que sosté, acompanya i retorna l’esperança. Amén.
«Que mai deixem caure la llitera de qui camina al nostre costat.»
Jesús creua a l’altra riba, deixa la seguretat del que coneix, del que és política i religiosament correcte i normatiu i creua a la zona pagana de Decàpolis. Jesús sap que l’amor de la nostra Mare i Pare Déu ha d’arribar a tota la humanitat fins i tot a aquelles persones que són considerades perilloses i són excloses, rebutjades i abocades a l’autodestrucció. Allí ens diu l’evangeli que es troba amb dos éssers humans descartats, deshumanitzats, que a més habiten entre els sepulcres, ja es consideraven morts. I eren tan violents que ningú volia passar per aquell camí. El mal s’havia encarregat d’aïllar-los, d’anar deixant-los morir i eixe mateix mal és el que parlava per ells. Encara així Jesús s’aproxima, s’acosta, els mira, perquè l’Esperit mai s’allunya d’aquelles que més amor necessiten, mai fuig davant les persones que més pateixen, per a Jesús sempre són les primeres.
Res més començar a llegir aquest passatge m’he recordat que l’altre dia en l’estació del metro de Colón, quan vaig baixar a l’andana, vaig veure un parell de policies i una parella de guàrdies de seguretat, intentant emportar-se a una persona, que feia molta “por”, era negre, portava roba usada i atrotinada, un fardell amb algunes coses i cridava Ajuda! Li vaig agafar de la mà i els policies me la van fer soltar. No vaig poder fer res, se’l van portar mentre creuàvem les mirades i a soles li vaig poder dir: “tranquil”. Tots els que estaven esperant al metre s’apartaven amb por… Això m’ajuda hui a revelar la profunda injustícia que amaga aquest relat. Els endimoniats viuen en zones insalubres, entre els morts. Ahir i hui, la geografia mundial i de cada ciutat reflecteix l’opressió: les més empobrides i apartades són espentades a habitar les perifèries degradades, els barris sense serveis, els entorns contaminats i despullats de bellesa on es troben els lloguers barats, les persones que no són boniques perquè són diferents, i els que fan tanta por. Mentrestant, els poderosos d’aquest món blinden els seus espais enjardinats, amb piscines privades i guardes a la porta, pretenent ignorar el dolor que els envolta.
Però Jesús no esquiva el camí bloquejat ni evita el territori perillós. Se situa cara a cara enfront del mal estructural i personal. Enfront d’una comunitat que prefereix protegir la seua economia i els seus beneficis (eixa piulara de porcs) coste el que coste, fins i tot a costa de vides humanes. Jesús planta cara al sistema. Als gadarenos els importa el benefici; a Déu Mare i Pare li importa la cura, l’estima i la dignitat de cadascuna de les seues filles i fills. Per a l’amor diví, les persones sempre, absolutament sempre, són el primer, per damunt de tota llei, costum civil o religiosa o guany econòmic. A l’amor li importa un rave que s’afone el negoci de l’opressió amb la condició que l’ésser humà recupere la seua llibertat, el seu nom i la seua veu.
Al final, el poble sencer tira a Jesús. Tenen por. Prefereixen la «pau» dels seus cementeris controlats i els seus guanys materials abans que una transformació que pose la vida i la cura en el centre. La Ruah ens convida hui a no tindre por de creuar a l’altra riba, d’acostar-nos als qui el món aparta, d’habitar els camins difícils i de convertir-nos en instruments de sanació en una societat que massa vegades protegeix els beneficis d’un sistema abans que la dignitat de les persones. Allí on algú és rebutjat, allí continua esperant Jesús.
Sostennos en l’hora del combat i de la prova, i si caiem, fes-ens experimentar l’alegria del sagrament del perdó. (Pare Pio)
Oració
Mare i Pare de tendresa infinita,
dona’ns un cor valent per a travessar les fronteres que alcen la por i els prejudicis.
Que mai apartem la mirada de qui és rebutjat ni retirem la mà de qui demana ajuda.
Fes-nos preferir sempre les persones als interessos, la compassió al benefici i la dignitat a qualsevol comoditat.
Que la tuea Ruah ens conduïsca cada dia cap a l’altra riba, allí on l’amor és més necessari.
Amén.
Jesús puja a la barca i, enmig del rugit de les ones, dorm. Eixe somni ens desconcerta. Ens succeeix com a aquells primers deixebles, homes que seguien a Jesús atrets, potser, per l’esperança d’un Messies poderós, per un projecte de privilegis i jerarquies que, en realitat, res tenia a veure amb el Regne que Jesús venia anunciant: un Regne d’igualtat, fraternitat i dignitat; una comunitat d’iguals on ningú siga més ni menys que ningú.
Tal vegada per això senten por. La por forma part de la condició humana. Però quan l’amor és més gran, la por deixa de governar-nos. Així ho van demostrar aquelles dones que van romandre al peu de la creu i les que van ser les primeres testimonis de la resurrecció. En elles va poder més l’amor que el temor.
No obstant això, basta la primera tempestat perquè tota seguretat es trontolle. La barca s’ompli de dubtes i la fe sembla afonar-se entre les ones. Tenen por, es paralitzen, senten que no estan a l’altura de les circumstàncies. I, precisament per això, es tornen profundament humans. La nostra Mare i Pare Déu no busca superherois de la fe ni creients impecables, immunes al desànim. Busca persones senzilles, dones i homes reals que, des de la seua pròpia fragilitat, decidisquen continuar caminant i sostenint el Regne.
Enfront del desconcert dels deixebles, el somni de Jesús parla d’una confiança absoluta en la Ruah, l’Esperit de la nostra Mare i Pare Déu. No perquè ignore la por dels qui li acompanyen, sinó perquè vol recordar-los que també poden confiar: en Déu, en la força de l’Esperit i en la capacitat que habita en elles i ells per a sostindre’s mútuament. Ningú se salva en solitari. Ens salvem juntes. Ens vol en comunitat, formant un únic poble on la humanitat sencera trobe llar.
També hui la vida ens espenta a moltes tempestats. Especialment als qui pertanyen a la classe treballadora, obligada cada dia a enfrontar-se a les ones dels qui concentren el poder. Són les famílies que no arriben a fi de mes, els qui viuen amb la por permanent a un desnonament, els qui suporten condicions laborals deshumanitzadores i acaben cada nit esgotades, plorant de dolor o de desesperança.
La por també rugeix quan contemplem un planeta ferit. En el terratrémol de Veneçuela, els més pobres continuen veient les seues vides destruïdes mentre busquen als seus sers estimats sota els enderrocs. A Gaza continua morint gent innocent a causa de la violència i de l’ambició que converteix la vida humana en moneda de canvi. I és precisament allí on continua estant Jesús: al costat dels qui ploren, emmalalteixen, pateixen i són descartats sense compassió.
Quan Jesús desperta, no negocia amb la tempesta. Es posa en peus i increpa al vent i a la mar. També nosaltres estem cridades a alçar-nos i dir «Ja n’hi ha prou!» als vents de la precarietat, de l’exclusió, de la sinistralitat laboral, de la violència i de tota deshumanització. Eixa autoritat no naix del poder, sinó de la força de l’Esperit.
No contemplem la tempesta des de la por ni des de la soledat. Mirem eixa mar embravida com el lloc on podem aprendre a sostindre’ns les unes a les altres, on les falses seguretats es trenquen i descobrim que la verdadera calma comença quan la justícia, la compassió i les cures troben, per fi, espai per a obrir-se camí.
«Per a veure clar, n’hi ha prou amb canviar la direcció de la mirada.»
Antoine de Saint-Exupéry.
Oració:
Déu Mare i Pare, quan les tempestes de la vida ens facen sentir xicotetes i la por vulga ocupar tot l’horitzó, recorda’ns que la teua Ruah continua respirant enmig de les ones. Dona’ns una fe que no negue la nostra fragilitat, sinó que ens ajude a sostindre’ns unes a altres amb tendresa, valentia i esperança. Que mai caminem soles i que, allí on semble impossible la calma, sapiem obrir camins de justícia, de cures i de pau. Amén.
Jesús pregunta què diu la gent d’ell, però el que de veritat li interessa és què diem nosaltres hui, en aquest dia que comença. Què pensem tu i jo que és ell? Qui és per a nosaltres?
Ací, encara en la penombra de les nostres cases adormides per una nit d’estiu, cadascuna des de la seua pròpia història, única i irrepetible, però formant part d’una comunitat molt major, Jesús ens mira i ens pregunta amb infinita tendresa:
«Dis-me, qui soc per a tu?»
Pedro respon des d’un cor obert a la Ruah. Però l’Evangeli de Juan (11,27) ens recorda que una altra persona va fer exactament la mateixa confessió de fe: Marta de Betania.
Perquè la roca sobre la qual s’edifica la comunitat no és el gènere, ni l’estatus, ni una estructura piramidal de poder. És l’experiència profunda del Déu que es fa vida, fragilitat i esperança en Jesús.
I eixa construcció que anomenem Església pertany a totes les persones que la formem. El fonament som totes les filles i fills de Déu, Mare i Pare; totes les que estem disposades a servir a la justícia, a defensar la dignitat de cada persona, a alleujar el sofriment dels qui més el necessiten i a convertir-nos, juntes, en eixa gran roca sobre la qual Déu continua edificant el seu Regne de pau.
Per això, les «claus del Regne» i la capacitat de «lligar i deslligar» no són un privilegi clerical ni un instrument d’exclusió. Són una responsabilitat compartida per tota la comunitat.
Les claus que entrega Jesús no concedeixen poder sobre ningú. Ens confien la cura de totes i tots.
Tindre hui eixes claus significa obrir les portes que romanen tancades al treball digne; plantar cara a la precarietat, a l’exclusió i a la pèrdua de dignitat en el món laboral i en tantes llars.
Deslligar és intentar desfer els nusos del dolor dels qui pateixen; combatre l’individualisme i les estructures patriarcals que sotmeten i invisibilitzen a les dones.
I lligar és teixir vincles de solidaritat, de cura i d’esperança perquè ningú quede abandonat a la vora del camí.
Enfront dels qui continuen creient en regnes poderosos, en reis coronats d’or o en un déu violent que pretén sotmetre mitjançant la por —imatge que reflecteix massa bé el sistema que concentra el poder en uns pocs mentre esclavitza cada vegada més a la resta de la humanitat—, Jesús ens presenta una comunitat d’iguals; una taula redona i compartida; una xarxa de germanes i germans on totes servim a totes i, especialment, a aquelles persones per les quals ell va entregar la seua vida.
Les de baix.
Les excloses.
Les empobrides.
Les invisibilitzades.
Les maltractades.
Les que no arriben a fi de mes, ni tan sols a mediats. Les que no troben un habitatge digne. Les que sostenen dos i fins a tres jornades de treball cada dia, carregant sobre els seus muscles el pes silenciós de la vida.
Persones de mans clivellades, de pell castigada per l’esforç, de mirada cansada i d’una ànima que, fins i tot ferida, continua esperant.
Només fa falta creure que eixe Regne és possible.
Només fa falta començar a construir-ho, pas a pas, cada matí.
Com ens va ensenyar Guillem Rovirosa, l’apòstol obrer:
«El que dona algun sentit a la lluita humana és precisament la lluita permanent, i l’home mediocre és el que no vol *embolics. Quin sentit pot tindre la vida d’un home l’aspiració màxima del qual consisteix a no donar sentit a la seua vida?»
Oració:
Ruah de la Vida,
quan Jesús ens pregunte qui és per a nosaltres,
dona’ns un cor capaç de respondre no sols amb paraules,
sinó amb la manera de viure.
Fes-nos pedra viva on altres persones puguen descansar,
claus que òbriguen camins de justícia,
mans que deslliguen el sofriment
i braços que mai deixen caure a qui camina al nostre costat.
Que la nostra Església se semble cada dia un poc més
a la taula compartida de Jesús:
sense privilegis, sense exclusions
i plena de germanes i germans que se saben profundament estimats.
Amén.
Moltes vegades, en escoltar aquesta lectura, ens escandalitzàvem en pensar que Déu estava gelós dels nostres afectes cap a la família. No obstant això, coneixent a Jesús, només pot tractar-se d’una proposta profundament alliberadora, perquè a això va vindre al món: a deslliurar-nos del mal i regalar-nos la salvació. El que ens diu en aquest passatge és que hem d’aprendre a estimar d’una altra manera: menys rígida i estructural, més àmplia, més lliure i més verdadera.
En aquella època, la dona no era lliure. Naixia supeditada al pare, creixia aprenent a callar i a ser submisa; el seu matrimoni solia ser concertat i passava a les mans d’un marit que es convertia en el seu amo. Si aquest moria, era el fill qui assumia el control de la casa familiar. Jesús trenca eixa lògica i ens recorda que l’amor no pot convertir-se en sotmetiment, ni la dignitat pot ser arrabassada per tradicions familiars, socials o eclesials. La vocació de cada persona, home o dona, estimada des de molt abans de nàixer i dignificada per la nostra Mare i Pare Déu, està cridada a desenvolupar-se en plena llibertat. Tot allò que impedeix desplegar els dons rebuts de l’Esperit contradiu eixe amor primer i verdader. Per això Jesús és la Font de la Vida, qui ens dona la força per a desobeir els mandats opressors i recuperar la nostra pròpia veu.
I llavors apareixen les creus. Arriben quan alcem un poc la veu, quan deixem de caminar encorbades i ens posem en peus perquè descobrim que som lliures, capaces i profundament valuoses. Sobre nosaltres cau el pes d’un sistema construït sobre el poder, els diners i els interessos d’uns pocs. Perquè, per a eixe sistema, continuem sent «bones» mentre romanem callades i no molestem; mentre no pensem, no somiem, no investiguem, no creem ni reclamem un lloc on la vida, la justícia i les cures ocupen el centre. Xoquem de front amb els qui necessiten la guerra, la violència i la desigualtat per a conservar uns privilegis que mai els van ser atorgats per Déu.
L’evangeli acaba amb una de les promeses més belles i tendres de Jesús: el valor d’un got d’aigua fresca oferit a una d’aquestes xicotetes.
En el nostre món, les tasques que sostenen la vida —la cura, l’escolta, l’acompanyament, la preparació del menjar, la neteja o la disponibilitat constant per a les altres persones— solen ser invisibles, poc valorades o considerades una obligació, recaient majoritàriament sobre les dones. Jesús dinamita eixa escala de valors. Eleva el gest més senzill de tendresa i hospitalitat a la categoria d’absolut. No necessitem realitzar grans proeses per a construir el Regne. Cada gest quotidià de cura cap als qui la societat empetiteix o descarta és un sagrament viu, un reflex del Déu Mare i Pare que sosté la vida de totes i de tots.
Mai dubtes que un xicotet grup de persones pensants i compromeses puguen canviar el món. De fet, són els úniques que alguna vegada ho han aconseguit. Margaret Mead
Oració:
Mare i Pare de bondat infinita.
ensenya’ns a estimar sense posseir,
a cuidar sense dominar
i a caminar amb la llibertat dels qui saben que són profundament estimades.
Que mai tinguem por d’alçar la veu quan l’amor el reclame,
ni d’oferir un got d’aigua, una escolta o una carícia,
perquè en cada xicotet gest de tendresa
el teu Regne ja està naixent entre nosaltres i nosaltres.
Amén.
En rellegir hui la trobada de Jesús amb el centurión, l’Evangeli ens convida a desplaçar la mirada del primer pla per a fixar-nos en qui roman al fons, en la penombra: el criat anònim.
En l’estructura patriarcal i esclavista de l’època, les persones malaltes i serventes eren pràcticament invisibles. També ho eren moltes dones, les persones empobrides, la infància o els qui arribaven a la vellesa. Comptaven poc o res. Un criat paralític era considerat una «andròmina trencada», algú que ja no servia. No obstant això, aquest relat trenca tots els motles. Jesús no exigeix un ritu sagrat, ni un temple, ni una comitiva oficial. Davant la súplica, la Ruah actua des de la distància, saltant-se totes les jerarquies de l’Imperi i de la religió institucional per a colar-se directament a l’habitació de l’esclau prostrat.
«Basta que ho digues de paraula», diu el centurió. Eixa frase ens recorda l’immens poder de la paraula encarnada, la que naix de la cura i de la compassió. La força guaridora de Déu no entén de fronteres. Viatja, travessa parets i abraça els cossos cansats allí on estiguen, en la perifèria més profunda, sense necessitat d’intermediaris.
Hui aquesta Paraula toca la nostra vida d’una manera molt concreta. Pensem en tantes dones que sostenen el món des de la invisibilitat: cuidadores precaritzades, malaltes cròniques, netejadores oblidades o companyes paralitzades pel descoratjament sota els seus propis sostres. Pensem també en les persones migrants que fugen de la violència dels seus països o del genocidi a Gaza. Són les esclavituds del nostre temps, les que trobem cada dia al nostre costat, intentant arribar a final de mes o conservar un sostre sota el qual acollir-se sense perdre’l tot.
I aquesta Paraula també ens parla de la nostra pròpia xarxa comunitària. Potser ara mateix, mentre lliges aquestes línies a primera hora del matí, la distància física ens separa. Però la Ruah no coneix distàncies ni pantalles. L’Esperit vola lliure, travessa l’aire i entra sota cada sostre sense demanar permís. És la Ruah qui, en aquest mateix instant, toca amb suavitat la teua vida per a desparalitzar-te, alçar-te del cansament i sanar les ferides del cor, recordant-te que per a la nostra Mare i Pare eres valuosa, imprescindible, única i profundament estimada.
Jesús continua sanant i alçant als qui romanen prostrats, com va fer amb la sogra de Pedro. Li pren la mà. Eixa mà que serveix, que lava, que cuina, que neta i sosté la vida. Una mà de dona treballadora, com la de tantes que sostenen el pes del món cada matí i moltes nits revelades pel cortisol alt, l’estrés o pel cansament acumulat. També a tu et sana i t’alça.
Alliberades i restaurades per a servir-li. No per a servir sense més, sinó per a servir al Déu Mare i Pare, el jou del qual és lleuger i que només ens demana seguir les seues petjades i soltar allò que ens mata, ens anul·la o ens paralitza. La Ruah roman sempre al nostre costat, d’aquest costat del món on abunden les mans cansades i les vides entregades. Donem-nos suport als seus braços, lliures i dignes, per a servir al Regne de la justícia i de l’amor. Un Regne que no exigeix ni esclavitza, sinó que ens tracta amb el respecte de l’amor primer, ple d’infinita tendresa, perquè el nostre lliurament siga sempre una vida en plenitud i mai una vida d’esclavitud.
Que hui siguem capaços de visibilitzar als qui són descartats i descartades, i de confiar que el bufe de la Ruah té poder per a renovar i sanar el racó més ferit de la nostra existència.
Sovint és en els cels més foscos on contemplem els estreles més brillants. Richard Evans.
Oració:
Ruah de la vida,
entra hui a les habitacions on la por acampa,
a les cases on el cansament sembla haver vençut l’esperança,
en el cor dels qui sostenen la vida sense que quasi ningú les veja.
Toca les nostres mans perquè aprenguen a cuidar,
els nostres ulls perquè descobrisquen als qui romanen invisibles
i la nostra paraula perquè sempre siga refugi, consol i dignitat.
Alça’ns quan el pes del camí ens paralitze
i fes-nos comunitat que acompanya,
que escolta sense jutjar
i que mai deixa a ningú arrere.
Que aprenguem a creure, com el centurió,
que el teu amor no coneix distàncies,
i que basta un murmuri teu per a retornar la vida on semblava apagar-se.
Amén.
La nostra cultura actual ens embene una mentida: que podem comunicar-nos sense tocar-nos. Vivim en l’era de les pantalles, de la superconexió digital, però patim una profunda ignorància del tacte. Posem distàncies higièniques davant el dolor dels altres. Comprem productes en línia per a no veure a qui els fabrica, apartem la mirada davant la vellesa i blindem les nostres fronteres enfront dels cossos migrants que busquen futur.
En aquest text evangèlic, Jesús ix de la muntanya, l’espai del sagrat, el netege i el pur, i s’endinsa de ple en la plana de la vulnerabilitat humana. Allí es troba amb un cos proscrit. La llei religiosa de l’època no buscava curar al leprós; buscava protegir el sistema: decretava que la seua carn era impura i ho condemnava a l’aïllament absolut.
Aquesta obsessió per controlar, etiquetar i normativizar els cossos no és nova. Des de sempre hem comprovat com les estructures patriarcals han fet exactament el mateix amb els cossos de les dones: declarant-los sospitosos, culpables de la temptació o despullant-los de la seua realitat carnal. Fins i tot a María de Natzaret, una certa teologia antiga i androcèntrica la va buidar de la seua joventut real, de la seua sexualitat i de la seua corporalitat materna per a transformar-la en una icona incorpórea i fàcilment manipulable.
Però Jesús ja ens ha dit en més d’una ocasió que les lleis sense compassió, sense amor, no són lleis vàlides per a la nostra Mare i Pare Déu. Davant l’audàcia de l’exclòs que trenca la norma i s’acosta, Jesús realitza l’acte políticament més incorrecte del seu temps: estén la mà i ho toca.
Podria haver realitzat el miracle amb la sola força de la paraula, mantenint una distància segura i neta. Però tria la pell. En tocar a l’impur, Jesús se «embruta» segons la llei, però humanitza la realitat. Ens està dient que la compassió no és un sentiment abstracte ni una petició pronunciada davant un altar; la compassió és física, passa per les mans i per la proximitat amb el cos ferit de la classe treballadora, de les dones doblement explotades i de les persones descartades pel sistema productiu.
Al final, quan li diu: «Ve al sacerdot i presenta l’ofrena», Jesús no està capitulant davant la institució. Ho està enviant de tornada al temple amb el cap alt, obligant els jutges religiosos a mirar de front el cos que ells mateixos havien desnonat. És un acte de restitució. És justícia pública i social.
I nosaltres, germanes, que sabem el que costa fer-se buit en aquesta Església nostra, que continuem somiant i treballant per un món més just, estem cridades a continuar sent descarades per a l’amor, perdent la por de tacar-nos les mans. A deixar que la gratitud per estar vives ens moga a trencar les distàncies higièniques de la nostra rutina. A tocar, ajuntar els cossos, acompanyar i orar amb tota la nostra ànima i amb tot el nostre cos.
És a través de la gratitud de moment present com s’obri la dimensió espiritual de la vida. Eckhart Tolle.
Oració:
Mare i Pare bo,
ensenya’ns a no viure des de la distància,
a no protegir tant les nostres seguretats
que oblidem la tendresa.
Dona’ns mans capaces d’acariciar ferides,
ulls que no aparten la mirada del sofriment
i un cor valent per a acostar-se
als qui el món deixa a un costat.
Que aprenguem de Jesús
a triar sempre la compassió sobre la norma,
la persona sobre el prejudici
i la trobada sobre la por.
Fes-nos dones i homes agraïts per la vida,
capaces d’ajuntar cossos, acompanyar i cuidar,
perquè sabem que també nosaltres
som sostingudes cada dia pel teu amor.
Amén.
Dimarts passat, en l’espai que creem al voltant dels textos de Rovirosa, vam estar reflexionant sobre un escrit que parlava d’una cosa molt semblant al que trobem en aquest evangeli: la diferència entre resar i orar.
Podem dir alt i clar “Senyor, Senyor”, però si el nostre cor no està implicat, de poc servirà alçar la veu. Diu Rovirosa que quan resem pronunciem paraules que venen de llibres o de la memòria; diem amb la boca allò que ens arriba des de fora. No obstant això, orar consisteix a pronunciar paraules que naixen de dins, perquè de l’abundància del cor parla la boca.
Jesús ens crida l’atenció perquè solem perdre la perspectiva quasi sense adonar-nos. No es tracta de buscar a la nostra Mare i Pare Déu com si estiguera lluny, sinó de descobrir que està sempre amb nosaltres, al nostre costat, abraçant-nos, sostenint-nos i cuidant-nos.
L’oració no ens concedeix una audiència màgica perquè les nostres peticions siguen escoltades i ocórrega el miracle que esperem. L’oració és, més prompte, l’experiència de reconéixer que Déu camina amb nosaltres enmig de la vida. És descobrir que, en aquesta existència travessada per treballs, malalties, pobreses, incerteses o cures familiars, moltes coses no canviaran llevat que també nosaltres ens impliquem a transformar-les.
Es tracta de sostindre el que ens toca viure, sabent, això sí, que la Ruah continua bufant i murmurant en el profund de la nostra història, i que amb un poc de silenci i de fe podrem escoltar la seua veu recordant-nos quant ens estima.
La vida canvia quan descobrim que tot és gràcia, perquè de tot podem aprendre i tot pot convertir-se en un regal. Canviem nosaltres quan som capaços de percebre a l’Esperit caminant al nostre costat, i eixa experiència ens transforma profundament, encara que les circumstàncies continuen sent difícils.
Llavors deixem de mirar-nos únicament a nosaltres mateixes i podem alçar la mirada cap a eixes germanes que pateixen per a acompanyar-les amb compassió; cap als qui ens sostenen cada dia per a agrair la seua presència; cap a les persones que criden a la porta del nostre cor per a obrir-los espai; i fins i tot cap als qui ens fereixen o ens jutgen, intentant comprendre també les seues pròpies ferides.
És llavors quan descobrim la força de la comunitat, el valor del suport mutu i la bellesa de la cura compartida. La vida es torna oració, i l’oració converteix la vida en vida plena. Tot continua sent fràgil, però també tot està habitat per la gràcia.
I des d’eixa complicitat amb la Ruah, amb els peus fermament recolzats sobre la terra i les mans unides a les d’altres persones, comprenem que juntes podem transformar també el món.
La pau no és solament l’absència de guerra; mentre hi hagi pobresa, racisme, discriminació i exclusió, difícilment podrem aconseguir un món de pau.
Rigoberta Menchú
Oració:
Ruah de la vida,
ensenya’ns a construir sobre roca.
No sobre les aparences,
ni sobre les paraules boniques,
ni sobre allò que ens fa semblar millors del que som.
Fes-nos persones senzilles,
capaces d’escoltar la teua veu en el silenci,
de reconéixer-te en qui pateix,
de trobar-te en els xicotets gestos de cada dia.
Quan arriben les pluges o la calor extrema,
quan bufen els vents o les violències
i la malaltia, el cansament o la incertesa truquen a la nostra porta,
recorda’ns que no caminem soles.
Sustenta als qui cuiden.
Enforteix als qui estan malalts.
Abraça als qui tenen por.
I eixampla el nostre cor perquè puguem continuar sent refugi les unes per a les altres.
Que la nostra oració no es quede en paraules,
sinó que es convertisca en mans que ajuden,
en presència que acompanya,
en tendresa que consola
i en esperança compartida.
Perquè tot és gràcia quan aprenem a descobrir-te caminant al nostre costat.
Amén.
Parlem de Juan, però sobretot d’Isabel, una dona ja anciana, a la qual Déu Mare i Pare restaura una dignitat que, en realitat, mai va perdre. Les dones havien de demostrar la seua vàlua a través de la maternitat, com si eixe fora l’únic valor que posseïen, com si necessitaren d’un home per a validar plenament la seua existència.
Però Isabel se sap estimada, triada, única i, sobretot, respectada per la *Ruah. No guarda silenci: parla, replica i fa sentir la seua veu. «No! Es cridarà Juan». Just com ens podem sentir hui moltes dones, gestant en les nostres entranyes un món més amable i fratern, un món on la igualtat puga fer-se realitat. Portem massa temps sent silenciades o apartades, i volem parlar. Volem que se’ns veja i se’ns respecte pel que som, no per la productivitat d’un ventre, sinó per la gràcia abundant vessada en nosaltres, dignes filles del nostre Déu Mare i Pare.
És ella qui ha fet l’esforç de la gestació, del part, del miracle d’eixa vida que naix per gràcia de Déu amb una missió. No obstant això, sembla que l’atenció es dirigeix de seguida cap a *Zacarías i cap al llinatge familiar. Mentrestant, Isabel roman envoltada de dones que l’acompanyen, la cuiden i s’alegren amb ella. Entre elles està María de Natzaret, aquella xica que no va dubtar a posar-se en camí per a trobar-se amb la seua cosina i compartir amb ella l’alegria i el misteri de la vida que ambdues portaven dins.
Elles han parlat dels seus somnis, de les seues pors i de les seues esperances. La història de la salvació comença sostinguda pel sí generós i valent de dones concretes. Les dones creen comunitat, comparteixen l’esforç i celebren juntes el miracle de la vida que floreix.
Hem escoltat moltes vegades l’expressió «església domèstica». No obstant això, durant segles aquesta expressió ha conviscut amb una comprensió que vinculava principalment a les dones a l’àmbit de la llar familiar. Però l’Església no pot quedar tancada en cap espai. L’Església està cridada a ser universal, com a universal és l’amor de Déu *Mare i Pare que ens acompanya a casa, en el treball, amb les amistats, quan cuinem i també quan parlem alt i clar.
L’Esperit no ens va somiar per a ocupar llocs que limiten la nostra vocació o silencien els nostres dons. Ens va crear font de vida, de saviesa, de fortalesa i d’espiritualitat encarnada. Ens va cridar a omplir el món d’esperança, de cures, de fe compartida i d’humanitat.
Tant Juan com Jesús creixien i s’enfortien en l’esperit. No dubtem dels ensenyaments que van rebre de les seues famílies, però tampoc oblidem que dones com Isabel i María van ser triades per la *Ruah per a obrir el camí de la salvació i mostrar-nos que Déu continua actuant allí on una dona escolta, confia i respon.
Gaudir de la vida, reconéixer el do que som, i viure-ho amb fe, amb confiança i amb alegria. Com Maria, com Isabel, com els nostres mares i àvies, com tantes dones que ens han precedit i que hui ens fan costat dones del silenci fecund de la història.
Oració:
Senyor Jesús,
gràcies per les dones valentes que sostenen la vida,
per Isabel, per María,
per les nostres mares i les nostres àvies,
per tantes mans que van cuidar sense fer soroll.
Ensenya’ns a reconéixer el do que som,
a parlar quan siga necessari
i a sentir el miracle que naix dins de nosaltres.
Que el teu Esperit enfortisca el nostre cor,
com va enfortir el de Juan i el de Jesús,
perquè cresquem en saviesa, tendresa i esperança.
I cuida de totes aquelles que pateixen maltractament,
que aparten, que silencien, que deixen morir…
que senten l’empenyiment de la Ruah
Omplint-les d’esperança.
Amén
A primera vista, el llenguatge de Jesús en aquest passatge ens resulta dur, aspre i genera un rebuig quasi immediat. Parlar de «gossos» i «porcs» xoca amb la nostra sensibilitat. No obstant això, quan entrem en el silenci de l’oració, descobrim que Jesús està utilitzant el llenguatge fort de la seua època per a transmetre’ns una lliçó vital i imprescindible: la urgència de l’autocura i la protecció de la nostra dignitat.
No estem anomenades al desgast inútil. Jesús ens adverteix que no podem oferir el més sagrat que tenim: els nostres dons, la nostra vulnerabilitat, o el nostre temps a persones o estructures que estan tancades per la supèrbia, la hipocresia, la vanitat o l’odi.
Això, per descomptat, no significa deixar de ser amables, compassives o correctes. Com deia sempre la meua mare: “el cortés no lleva el valent”. Significa aprendre a posar límit. Significa protegir la saviesa espiritual i l’amor que rebem de la nostra Mare i Pare Déu, entregant-los allí on de veritat puguen donar vida. Per a moltes de nosaltres, acollir la Paraula hui implica, primer, tindre la valentia de soltar els llaços i els entorns que impedeixen que germine la llavor de l’amor. Tot té el seu temps i el seu moment.
Som sembradores de pau. En la HOAC sabem bé que el nostre testimoniatge diari en la precarietat de molts treballs, en les faenes de casa, en el barri i en la família, és l’únic evangeli viu que moltes persones llegiran en tota la seua vida. Som, en definitiva, allò que fem. I la regla del Regne és d’una senzillesa radical i revolucionària: tractar a les altres com ens agradaria ser tractades. Ningú es mereix menys. Quan actuem com a autèntiques deixebles, deixant-nos xopar pel bufe de la Ruah, ens convertim en un regal de vida per als qui ens envolten.
Però l’Evangeli també ens confronta amb la llibertat humana: a vegades rebrem burles, sarcasme, indiferència o fins i tot violència d’algun tipus. Davant això, Jesús ens ensenya a descalçar-nos i deixar anar. No fa falta insistir, ni desgastar-se en rèpliques estèrils. La llavor es va oferir amb amor; si en eixa terra concreta no va poder fructificar, la seua cura ja no depén de nosaltres. Soltar el control també és un acte de fe. Potser en un altre moment, sota una altra pluja, eixa mateixa terra comença a tirar arrels… o no. El sembrador ix a sembrar, però respira en els temps de Déu.
Jesús ens posa hui davant una cruïlla de vida. El camí ample sempre és el més còmode, el que ens ofereix el sistema dominant. És el camí d’adaptar-nos al joc de les estructures de poder patriarcal, clerical i capitalista, aferrades a uns privilegis que en res tenen a veure amb el projecte de Jesús.
Nosaltres, en comunitat, preferim el camí estret. El camí de la justícia obrera, de la veritat compartida, de l’opció per les últimes. El camí que ens condueix a la fraternitat, a la triple comunió i a la construcció d’eixa anhelada comunitat d’iguals que és el Regne de Déu en la terra.
És un camí estret, que costa recórrer i que sovint desgasta. Però és l’únic que ens regala la verdadera alegria. Amb cada pas compartit, ens sentim més alliberades, més empoderades, més Església i més capaces de caminar juntes…
…Fins que la igualtat es faça costum!
No doneu només el superflu. Doneu el vostre cor. Mare Teresa de Calcuta
Oració:
Senyor Jesús,
hui tornes a ensenyar-nos que l’amor no consisteix a desgastar-nos sense mesura ni a romandre on la vida és menyspreada. Tu, que coneixies el cor humà, vas saber quan parlar i quan guardar silenci, quan romandre i quan marxar-te a un altre lloc.
Dona’ns la saviesa per a reconéixer allò que hem de cuidar i protegir. Ajuda’ns a valorar els dons que has sembrat en el nostre interior i a compartir-los amb generositat, però també amb prudència i llibertat.
Quan trobem rebuig, burla o indiferència, deslliura’ns de l’amargor. Que no responguem amb duresa ni amb ressentiment. Ensenya’ns a soltar amb pau, confiant que el teu Esperit continua treballant allí on els nostres ulls ja no arriben a veure.
Fes-nos dones i homes de porta estreta, capaces de triar cada dia el camí de la justícia, de la tendresa i de la fraternitat. Que no busquem l’aplaudiment fàcil ni la comoditat dels privilegis, sinó l’alegria profunda que naix de caminar amb tu al costat de les persones més xicotetes i vulnerables.
I quan el cansament ens visite, recorda’ns que no estem soles. Que la teua Ruah ens sosté, ens acompanya i continua sembrant esperança fins i tot a través de les nostres fràgils mans.
Amén
Sempre havia llegit aquest text de Mateo com una invitació a l’autocrítica. Ens resulta més fàcil veure els errors aliens que els propis, ocults després de les defenses del nostre propi ego. Deixar arrere els prejudicis ens permet mirar a les nostres germanes tal com ens mira la nostra Mare i Pare Déu.
Però Jesús anava més enllà: denunciava el mal estructural. Criticava els errors de base d’una religió que no s’assemblava en res al que va somiar l’Esperit de vida i veritat per a nosaltres. La vida de Jesús va ser una obstinació constant per alleugerir les càrregues insuportables imposades a un poble que clamava justícia.
En la seua època—i sovint en la nostra—l’estructura clerical s’ha obsessionat amb el «bri» de les dones: faltes menors d’una moral exagerada o la culpabilització de la diferència. Mentrestant, han passat per alt la «biga» de la violència estructural, l’exclusió, l’opressió i la infantilització per gènere del sistema patriarcal que encara hui persisteix a l’Església.
El crit de «Hipòcrites!» va directe als qui dirigeixen les normes al seu gust i benefici. Als qui imposen lleis rígides sobre els cossos i vides de les dones sense autoexaminar els seus propis privilegis institucionals.
Enfront d’això, Jesús ens crida a alliberar-nos dels judicis que ens condemnen per pensar, per ser, per estar i per posar-nos en peus. Els qui discriminen revelen la seua por al canvi i a perdre privilegis que ningú els va atorgar. Déu ens va crear iguals, dignes, úniques i profundament estimades.
Jesús va somiar i va viure una comunitat d’iguals, on totes comptaven i totes servien. Sense distincions ni privilegis per a ningú, ni tan sols per a Ell, que era el que més servia, i va acabar clavat en una creu. Les persones empobrides, excloses i vulnerables eren les seues preferides. A elles les tocava, abraçava i cuidava, deixant clar com hauria de ser l’Església: profundament humil i al servei dels últims.
Lamentablement, la biga continua tapant la visió de molts hui dia. No obstant això, sabem bé que no tota l’Església està cega; comptem amb el suport de moltes persones que ens respecten com a iguals. Si Jesús va dir hipòcrites als qui ens decretaven incapaços, hui alcem la veu. Ens fem sentir des del crit de moltes que, juntes i en revolta, ens hem llevat els brins unes a altres per a començar a espentar la biga que encara resta visió a una Església que també és nostra.
Per això continuem caminant, creient que una altra Església és possible.
No estic acceptant els coses que no puc canviar, estic canviant els coses que no puc acceptar. Angela Davis.
Oració:
Ruah de vida, ensenya’ns a mirar com a mira Jesús. Deslliura’ns dels judicis que fereixen, de les paraules que exclouen i de les cegueses que ens impedeixen reconéixer la dignitat dels qui caminen al nostre costat. Arranca dels nostres ulls les bigues de la por, de l’orgull i dels privilegis que ens separen les unes de les altres.
Dona’ns la valentia de construir comunitats on ningú siga menys, on totes tinguen veu i on l’amor siga sempre més fort que la norma. Que sapiem acompanyar-nos amb tendresa, corregir-nos amb humilitat i alçar-nos mútuament quan el pes de la vida ens doblegue.
I quan sentim cansament davant les resistències i les injustícies, recorda’ns que el teu Esperit continua bufant, obrint camins nous allí on semblava impossible avançar.
Amén.
Tot allò que pretenguen amagar-nos aquells que ens intenten manipular perquè siguem els seus prototips de producció, ensinistrades per a satisfer a un sistema que descarta al que no dona beneficis, eixirà a la llum dels nostres ulls quan siga il·luminat per la paraula de vida que arriba fins al nostre cor. Perquè l’amor tot el canvia, tot el transforma i quan veiem en el que ens hem convertit, només podem començar a canviar. Perquè és cruel descartar al que arriba des de lluny per a sobreviure, perquè està malament que les persones empobrides ens facen fàstic, perquè és inhumà carregar a les dones de classe treballadora amb jornades interminables per treballar i cuidar i netejar i cuinar i organitzar…; perquè l’odi no pot ser el camí d’una societat democràtica i lliure.
En els temps de Jesús, el teuladí era l’au més barata del mercat, l’única que els més pobres podien comprar per una moneda miserable. Hui el sistema continua funcionant igual: posa preu a la naturalesa i a la vida de les persones. Els qui manegen el poder ens miren com a mercaderia. Si produeixes, vals; si eres de les de baix, deixes d’importar. Se’ns oblida que la terra és per a compartir i que, quan algú acumula més del compte, a una altra persona li faltarà el bàsic.
Per això, quan Jesús ens diu «no tingueu por», no parla d’un temor abstracte. Ell sap perfectament que assenyalar aquestes injustícies i trencar la lògica dels diners porta conseqüències reals: represàlies, venjances, perdre una ocupació o patir el rebuig. Jesús mateix va experimentar eixa por camí de la creu, però el seu esperit es va mantindre ferm. Quan la Paraula penetra de veritat en el nostre cor, tot canvia: comencem a sentir diferent, a mirar diferent i a viure diferent. Sents més el dolor alié, i la teua mirada comença a veure sense la distorsió d’un sistema que manipula i enganya per a convéncer-nos del que ells volen. En saber-nos infinitament estimades, lliures, dignes i úniques, perdem la por al que puga danyar els nostres cossos o les nostres economies.
La nostra Mare i Pare Déu ens estima amb una intensitat que no podem ni comprendre, i amb eixa mateixa força abraça a tot el creat. D’eixe amor brolla la força per a posar en marxa la vida eterna hui mateix, posicionant-nos al costat de les seues preferides: aquelles vides que el sistema descarta, allunya, invisibilitza i deixa morir. No tinguem por a contra corrent, perquè la vida només val la pena quan es comparteix i s’entrega.
Em relaxe i gaudisc de la vida. Jo sé que tot el que necessite saber, es m’ha revelat en la seqüència de temps i espai, perfectes. Louise Hay.
Oració:
Jesús, mestre, amic, germà…
quan la por encongisca el meu cor,
fes-me sentir que soc estimada.
Quan el món m’intente convéncer
que només valc pel que produïsc,
murmura’m de nou el meu nom,
eixe nom que pronuncies amb tendresa des de sempre.
Recorde’m que soc digna per a mirar de front el sofriment alié,
per a no apartar els ulls de qui és descartada,
per a no acostumar-me mai a la injustícia.
Que la teua Ruah em faça viure lliure,
sense odi i sense indiferència,
amb la confiança serena de qui sap
que està sostinguda per un Amor més gran que totes les pors.
Tinc la certesa que eres a prop,
com la brisa suau que acompanya sense imposar-se,
com la llum xicoteta que mai deixa d’il·luminar la nit.
Amén.
Podem caure potser en l’error de pensar que, en aquest text, Jesús ens convida a la passivitat, com si diguera “No et preocupes, Déu proveirà”. Però vivim dins d’un sistema que ens el posa cada vegada més difícil, perquè, a les quals som de classe obrera, cada vegada ens costa més arribar a fi de mes. Enmig d’aquesta asfíxia, aquest Evangeli emergeix com una crida a la resistència pacífica, a la lluita desarmada i fidel de saber-nos profundament estimades. Perquè Jesús ens parla a nosaltres i a totes les excloses, marginades, pobres… que vivim en els marges, atabalades pel pa de demà.
Els agrada tindre’ns controlades a través de la por; és una forma de dominació que existeix des que el món és món. I és que el poder que exerceix els diners són pitjors que la mateixa esclavitud, pocs són els que aconsegueixen resistir-se al seu domini. Per això aquells que viuen per i per a eixe poder, deixant que consumisca les seues vides, intenten dominar als de baix amb l’ombra de la por a la desposesió i, per a aconseguir-la, despullen a les persones de la seua seguretat bàsica. Ho veiem de forma descarnada hui mateix als carrers de Madrid: la nova directriu municipal que arrasa, sense avís previ, amb les pertinences, mantes i medicines de les persones sense sostre, triturant fins i tot la documentació que tants germans migrants necessiten per a la seua regularització. Ho veiem en les polítiques de la crueltat que neguen la targeta de transport públic als qui no tenen papers ni padró, asfixiant el seu dret a moure’s, a treballar, a sobreviure. Com demanar-los que no s’atabalen quan el propi poder els destrueix el demà? No sols a Madrid, en cada territori on el feixisme estén les seues xarxes d’odi, mentides i por, aconsegueixen sembrar la desestabilització que tant els agrada.
Per això hui la imatge dels lliris del camp “ni treballen ni filen” sembla una autèntica i subversiva revolució de les xicotetes i resilients. Filar era el treball per obligació, sempre invisible, que s’imposava a les dones d’aquella època, com hui ho fan les netejadores, les cuidadores, les mares dels nostres barris obrers, els cossos dels quals continuen hui «filant» jornades infinites sense reconeixement. Però Déu Mare i Pare reverteix el valor que els dona aquest sistema i ens afirma que la vida val més que el vestit i l’aliment. Jesús li dona a la dignitat de cada persona el seu autèntic valor, per damunt de qualsevol llei aporofòbica i xenòfoba.
Buscar el Regne de justícia i pau de la nostra Mare i Pare Déu és desafiar amb la dignitat de saber-nos estimades, predilectes, vives, úniques i lliures, i denunciar la inhumanitat que nega el pa, el sostre, el transport, els papers de regularització, un sou digne… i tantes necessitats bàsiques que hui es calciguen sota el pal·li fals de la por. Nosaltres, unides en comunitat i sostenint-nos les unes a les altres, hem de ser els qui acompanyem i sostinguem als qui uns altres volen invisibilitzar, apartar o fins i tot deixar morir. La justícia del Regne comença per defensar els cossos cansats, ferits, maltractats i vulnerats de tantes que hui pateixen el menyspreu, per exigir que la vida i les cures sempre estiguen en el centre i recordant que ningú és il·legal ni sobra mai en la taula compartida de la nostra Mare i Pare de la vida.
Coherència és estar en pau amb el teu germà per a poder aconseguir la pau amb tu mateix, és a dir, la vertadera pau. Hermes Antonio Varillas Llaurador.
Oració:
Jesús, germà, amic i company,
quan la por al demà ens visite
i el cansament se’ns quede pegat a l’ànima,
recorda’ns que la vida val més que tot allò que posseïm.
Fes-nos mans obertes per a compartir,
ulls atents per a descobrir el sofriment amagat
i cors valents per a defensar la dignitat dels qui són oblidades.
Que mai ens acostumem a la injustícia,
ni deixem de creure que un altre món és possible
quan caminem juntes, sostingudes pel teu Amor.
I que, com els lliris del camp,
aprenguem a florir fins i tot enmig de les dificultats,
confiant que la teua Ruah continua bufant vida, esperança i tendresa sobre tota la creació.
Amén.
Jesús ens fa una invitació profunda i entranyable perquè intentem descobrir on tenim posat el que de veritat valorem en les nostres vides i, sobretot, des de quines racons de l’ànima mirem als qui conviuen al nostre costat. I en aquest camí que recorrem dia a dia que durarà tota la nostra vida, anem fent passos amb una subtil ceguesa que la produeixen les presses, l’autoexigència i, eixe costum ja adquirit des del sistema on habitem, que ens espenta a mesurar-lo tot en graus d’utilitat, de rendiment, de producció. I així sense adonar-nos, el tresor que acabem acumulant és ansietat per tindre el control, convertint, a més, el nostre temps en moneda de canvi, o en una llista infinita de tasques pendents. Vivim accelerades, amb els ulls cansats i amb ceguesa crònica, i el cor s’entristeix esgotat i ferit per tanta càrrega.
Però hui l’evangeli és un bàlsam d’infinita tendresa que entra directe al cor per a calmar-lo, tranquil·litzar-lo i omplir-lo d’alegria. Atresorar en el cel no és deixar el sòl que xafem, sinó aprendre a viure amb els ulls nets i plens d’alegria. Una mirada neta i renovada amb llum directa de l’Esperit, que il·lumina el que veiem. Una nova manera de mirar, sense pressa i que descobreix a la nostra Déu Mare i Pare en el xicotet i quotidià. Uns ulls que saben reconéixer la vulnerabilitat de les meues germanes més apartades i ignorades, que senten els llaços que sostenen amb la cura el dia a dia d’aquelles a qui cuiden, que a més, entén que el temps no és or (com se sent per ací) sinó un espai sagrat per a la trobada, l’escolta i la gratuïtat de lliurament a totes les que necessiten de nosaltres mateixes.
Quan som capaços de curar la nostra ceguesa, el cor canvia, és més lleuger, més suportable, més de la *Ruah. Entenem que no fa falta defensa, perquè en realitat no hi ha atacs. També deixem d’acumular allò que ja ens aporta seguretat, perquè la seguretat ens la dona la fe, i canalitzar tot l’amor que rebem de l’Esperit cap a les altres. Perquè el seu amor no posa condicions, ni ens ajusta la producció, tan sols ens deixa ser tal com vam ser pensades i a descansar en la seua abraçada de vida i veritat. Que eixa llum de solidaritat ens ajude a desprendre’ns de la ceguesa i ens permeta teixir, amb paciència i afecte, un món mes fratern on el verdader tresor siga sempre en ben comú i la vida compartida.
La pau interior és el resultat de reentrenar la teua ment perquè processe la vida com és, no com t’agradaria que fora. Wayne Dyer.
Oració
Déu Mare i Pare, font de tota llum i de tota tendresa:
Aquesta nit arribem davant teu amb el cansament dels camins recorreguts, amb els quilòmetres acumulats en el cos i amb les emocions que han anat omplint el cor durant el dia.
Gràcies per cada trobada que ens ha recordat que la vida mereix ser compartida, per cada persona que lluita per la dignitat d’altres persones, pels qui continuen creient que la justícia, la solidaritat i el bé comú són tresors que mereixen ser cuidats.
Neteja’ns la mirada quan el cansament ens impedisca reconéixer la teua presència en el quotidià. Cura els nostres ulls quan la pressa ens torne cegues al sofriment dels qui caminen al nostre costat. Ensenya’ns a mirar amb la claredat de la Ruah, que descobreix bellesa on altres persones només veuen rutina, i esperança on sembla que tot està perdut.
Que no acumulem seguretats que ens tanquen, sinó confiança que ens allibere. Que no guardem tresors per a nosaltres soles, sinó que aprenguem a repartir temps, escolta, tendresa i cura. Que els nostres cors descansen en la certesa de saber-nos estimades incondicionalment per Tu.
Beneeix especialment als qui aquesta nit tornen cansades de treballar, de cuidar, de sostindre llars, comunitats i somnis col·lectius. Regala’ls descans, consol i l’alegria serena de saber que cap llavor d’amor cau en terra estèril.
I quan demà tornem a obrir els ulls, fes que puguem reconéixer que el verdader tresor continua sent la vida compartida, la fraternitat construïda dia a dia i la immensa capacitat d’estimar que has sembrat en cadascuna de nosaltres.
Amén.
La denúncia de Jesús contra la xerrameca cobra hui més força que mai enfront dels poders que dominen el món. La supèrbia de la raó il·lustrada i patriarcal intenta controlar la realitat manipulant el discurs. Així deforma la informació per a ocultar el masclisme, la xenofòbia i els genocidis, venent la guerra com una solució preventiva mentre l’ésser humà continua patint en silenci.
I enfront d’aquest soroll que dissimula el bategar de la terra, Jesús ens proposa un silenci senzill, calmat, de tornar a ficar-nos cos amb el nostre origen, amb la terra que ens sosté com a mare que abraça i cuida. Un silenci d’escolta profunda per a sentir el cansament de les dones que carreguen massa, la tristesa de les persones que són desplaçades de les seues vides i de les seues llars, i el crit de la naturalesa vulnerada per l’abús sense mesura de les seues fonts de riquesa. La nostra Mare i Pare Déu sap de tot això, perquè no està en un tron celestial allunyat, sinó que està entre nosaltres sostenint i abraçant cada lament i cada vida.
Santificat siga el teu nom: Reconeixent que aquest món no és un magatzem inesgotable que saquejar, sinó la llar sagrada de tota la creació. Cuidar la vida, per tant, és un acte sagrat de verdadera fe.
El pa nostre de cada dia: No hi haurà pa sense terra fèrtil, sense aigua neta, sense agricultura que acarone el seu si de mare creadora, ni sense persones que la treballen amb respecte i cura. El nostre pa serà una economia compartida i repartida, de totes i per a totes, rebutjant qualsevol tipus d’acaparament i cuidant cossos i espais.
Perdona les nostres ofenses: El nostre deute hui és ecològica i social. Els de dalt contra els de baix. Patent de cors per a l’espoliació de recursos i persones. Tot necessita reparació: justícia climàtica i laboral, i sanar els vincles trencats amb les persones i amb l’entorn.
Resar aquesta oració no és repetir sense més. És millor sentir-la en silenci, sentir-nos part d’un tot interconnectat que alberga i celebra la vida, sentir que som part d’un món que viu, que respira i que es queixa si el danyen. La cura és respectar allò que ens acull; només juntes podrem aconseguir un món on ens sentim profundament estimades per la nostra Mare i Pare Déu. Perquè en el seu amor no hi ha diferències, ni exclusions, ni marginades o descartades, només cuidat, respecte absolut i vida compartida.
Fins que no caves un forat, plantes un arbre, el regues i el façs sobreviure, no has fet cap de bestiar. Només estàs parlant. Wangari Maathai
Meditació-Oració:
Mare i Pare Déu,
hui no vull arribar a Tu amb presses ni amb paraules precipitades.
Vull detindre’m un instant, respirar profund i recordar que ja habites en el més profund de la meua vida abans fins i tot que pronuncie el teu nom.
Que el teu nom siga santificat en mi quan aprenc a cuidar.
Quan tracte amb tendresa a qui pateix.
Quan respecte la terra que ens alimenta.
Quan reconec que tota vida és sagrada.
Que vinga el teu Regne.
No un regne de poder i domini, sinó un regne de taules compartides, de mans obertes, de justícia per als qui han sigut oblidades i oblidats, de dignitat per a cada criatura que habita aquesta casa comuna.
Dona’ns hui el nostre pa de cada dia.
El pa que naix de la terra fecunda.
El pa pastat per tantes mans treballadores.
El pa de l’amistat, del consol i de l’esperança.
I ensenya’ns a compartir-ho perquè ningú quede fora de la taula.
Perdona les nostres ofenses.
Les ferides que provoquem a altres persones.
Les vegades que mirem cap a un altre costat.
Els danys causats a la creació que ens sosté.
Regala’ns un cor capaç de reparar, reconciliar i tornar a començar.
No ens deixes caure en la temptació de la indiferència.
Deslliura’ns de creure que no podem canviar res.
Deslliura’ns de la por que paralitza i de l’egoisme que separa.
I mentre guardem silenci davant teu,
fes-nos sentir que formem part d’una immensa xarxa de vida,
que la terra respira amb tu,
que cada ésser humà és el nostre germà i la nostra germana,
i que el teu amor sosté quant existeix.
Que puguem descansar en eixa certesa.
Amén.
Practicar la justícia no és un espectacle d’aparador. Hui sembla que no existim si no deixem ressò en les xarxes, però la verdadera vida comença quan s’apaguen les pantalles.
Jesús ens parla d’una geografia d’espais molt diferents. D’una banda, estan els espais de poder i visibilització: les places, les primeres línies dels temples, els despatxos i les tribunes. Són llocs històricament monopolitzats per homes, dissenyats per a exhibir la superioritat, acumular prestigi i controlar el relat de qui és «sant» o «important». Els qui toquen la trompeta en eixos altars de vanitat pública, fins i tot quan realitzen un acte aparentment amable com donar almoina, humilien a la germana, mercantilitzen el dolor alié i perden la verdadera alegria de la compassió. Les seues vides es tornen tan estèrils com un aparador.
Enfront d’eixa sorollosa posada en escena, Jesús rescata els espais en ombra, l’ocult i l’amagat. És ací, en la perifèria del públic, on de veritat es dona la vida, la cura i l’amor real.
Aquesta justícia del Regne no necessita aplaudiments; es tix en l’anonimat, al carrer de darrere, compartint el pa horitzontalment amb qui està en el sòl, o en els bancs de darrere del temple, on descansen les que cuiden, tixen, cuinen… les obreres. En eixes ombres habiten les xicotetes, aquelles que sostenen el món amb les seues mans clivellades i alcen el sol cada matí per als altres. És en l’amagat on esdevé el miracle de la fraternitat i de la resistència quotidiana. Allí habita la nostra Mare i Pare Déu.
I, finalment, Jesús ens ofereix una habitació. El racó més íntim d’eixe espai ocult, el lloc on la dona treballadora arriba esgotada després d’una jornada sense hores. Allí no hi ha caps, ni pressió, ni exigències alienes. En tancar la porta, la cura és per fi per a nosaltres: ens llavem la cara de la pols acumulada per hores i ens perfumem la dignitat. Davant la Ruah, despullem cos i ànima perquè som de fang i llum, i ens reconeixem vàlides, estimades i dignes filles de Déu Mare i Pare. I orem la vida, i donem gràcies, i ens trobem en pau.
El futur de la humanitat és la fraternitat, una fraternitat que no es decreta, sinó que es sembra en l’ànima a través de la comprensió mútua. Gabriela Mistral
Oración
Pare i Mare de la vida,
Ruah que habites en el xicotet i en l’amagat,
hui venim davant teu sense màscares, sense mèrits que exhibir i sense necessitat d’aparentar res.
Tu coneixes les nostres lluites silencioses, les ferides que no comptem, el cansament que portem en els muscles i els gestos d’amor que ningú veu.
Gràcies perquè no ens mires pels nostres èxits, ni pels aplaudiments que rebem, sinó per la veritat que habita en el nostre cor.
Ensenya’ns a viure una justícia humil, que no busque reconeixement, una solidaritat que no humilie, una oració que nasca de la vida i un dejuni que ens faça més humanes, més compassives i més germanes.
Beneeix especialment als qui sostenen el món des de l’ombra: les cuidadores, les treballadores, les mares, les àvies, les dones invisibilitzades, i també tants homes senzills que estimen i serveixen sense fer soroll. Que mai oblidem que en eixos racons discrets és on el teu Regne germina cada dia.
Quan el soroll ens distraga, porta’ns al quart interior on habites. Allí volem descansar, llavar-nos el rostre de les preocupacions, perfumar la dignitat que ens vas regalar i recordar que som les teues filles i fills estimats.
Que la nostra vida sencera siga una oració senzilla, teixida amb gestos de tendresa, justícia i fraternitat.
Amén.
«Senyor, fes-nos estimar el bé sense necessitat de ser vistos, perquè també en el xicotet i amagat floreix el teu Regne.»
Ahir parlàvem de resistència pacífica; de camins de pau per a fer que la violència no ens domine ni al món, ni per descomptat, a nosaltres mateixes. Però Jesús es continua eixint de la lògica i de la tendència natural de l’ésser humà. Demostra que eixa lògica a la nostra Mare i Pare Déu no li val. I si som filles seues, a nosaltres tampoc.
L’Evangeli de hui em porta a mirar el mandat de «estimar als enemics» i «ser perfectes» des d’una perspectiva nova, alliberadora i profundament compassiva.
Històricament, les lectures patriarcals han usat aquest text per a exigir una submissió passiva a les persones oprimides. Especialment a les dones, a les persones més desfavorides, a la classe treballadora i als qui mai solen comptar amb veu pròpia en la història d’un país. Se’ls ha demanat aguantar abusos o sofriments en silenci, sota el parany del «autosacrifici» per un bé comú. Però eixe bé és comú solo per a uns pocs: habitualment, els que estan en el poder o són amics d’ells.
I ara ve Jesús amb el seu missatge d’amor. Però no és un missatge de resignació; és el d’una dignitat viva i latent que portem indestructible i gravada a foc en el nostre ADN diví. Estimar a l’enemic no vol dir que hàgem d’acceptar ser humiliades, maltractades o silenciades. Significa negar-nos a ser com ells i no exercir la seua mateixa violència. Implica anar trencant a poc a poc amb els rols de submissió i alçar-nos amb fermesa per a resistir. Ho fem amb la bona voluntat de no continuar creant un conflicte, però amb la seguretat de no cedir davant l’abús.
Perquè la violència no entén la pau fins que se li acaba el combustible de l’odi… Si som capaços de creure’ns de veritat dignes i lliures, passe el que passe, ja estem del costat de la Ruah.
Jesús culmina demanant-nos ser «perfectes com el Pare és perfecte». En l’original grec, la paraula és teleios, que no significa «infal·libilitat» o no cometre errors, sinó plenitud, maduresa i inclusió. La perfecció de Déu que Jesús ens proposa no és la d’un jutge rígid o un guerrer castigador, sinó la d’una divinitat que cuida, nodreix i sosté la vida de manera incondicional, fent eixir el sol i ploure sobre justos i injustos per igual.
Ser «perfectes» és, per tant, aprendre a estimar amb eixa mateixa amplària i maduresa: cuidant la vida, trencant les barreres que ens separen i sostenint xarxes de solidaritat radical. Hui estem cridats a encarnar eixe amor gratuït que abraça, sana i resisteix des de la cura mútua.
El perdó no és excusar el comportament de l’ofensor, és abandonar el ressentiment i contemplar a l’altre com un ésser humà malgrat el que ha fet.
Oració:
Pare i Mare bona,
hui venim davant teu amb les nostres ferides, les nostres lluites i també amb les nostres resistències. Tu coneixes els noms dels qui ens han fet mal, dels qui ens han decebut, dels qui han alçat murs on nosaltres intentàvem bastir ponts.
I així i tot, Jesús ens convida a caminar per una sendera diferent.
No volem alimentar l’odi que divideix ni el ressentiment que consumeix per dins. Però tampoc volem confondre l’amor amb la submissió, ni el perdó amb el silenci davant la injustícia.
Regala’ns la saviesa per a posar límits quan siga necessari, la valentia per a defensar la nostra dignitat i la tendresa per a no perdre mai la humanitat enmig del conflicte.
Ensenya’ns a estimar com Tu mestresses: sense excloure, sense classificar, sense reservar el sol per a unes persones i la pluja per a unes altres. Fes créixer en nosaltres un cor ampli, capaç de sostindre la fermesa i la compassió al mateix temps.
Que quan la violència ens provoque, no responguem amb més violència. Que quan la mentida ens envolte, continuem buscant la veritat. Que quan la por vulga paralitzar-nos, la Ruah ens recorde que som filles estimades, lliures i profundament dignes.
I si alguna vegada ens costa perdonar, ajuda’ns almenys a no quedar atrapades en el ressentiment. Recorda’ns que perdonar no és justificar el mal rebut, sinó permetre que la nostra vida continue florint més enllà d’ell.
Que aprenguem a poc a poc eixa plenitud de la qual parlava Jesús: una maduresa que cuida, que acompanya, que sana i que construeix comunitat.
Perquè volem ser reflex del teu amor enmig del món.
Amén.
Moltes vegades, en escoltar aquest Evangeli, vaig pensar que Jesús ens demanava submissió. Creia que resignar-se davant un atac, callar i assumir l’ultratge era l’únic mode de ser pacífica. Però no es tracta d’això. Hui, després d’anys d’escoltar la Paraula des de la vida i deixar que dialogue amb la meua pròpia experiència, comprenc que Jesús era profundament pacifista, però mai submís.
En la seua època, colpejar a algú en la galta dreta implicava usar el dors de la mà, un gest habitual dels qui pretenien humiliar als qui consideraven inferiors. Per això, oferir l’altra galta no és acatxar el cap ni acceptar l’abús: és mantindre’s en peus, mirar a l’agressor als ulls i obligar-lo a reconéixer-te com una persona amb la mateixa dignitat. El mateix ocorre amb la milla extra. La llei romana permetia obligar un civil a carregar l’equipatge d’un soldat durant una sola milla. Caminar dues milles trencava la lògica de dominació, descol·locava a l’opressor i retornava capacitat de decisió a qui semblava no tindre-la. Jesús no convida a tolerar la injustícia; convida a desarmar-la mitjançant una resistència activa, creativa i profundament humana.
Aquesta resistència pacífica no és una idea abstracta. Al llarg de la història ha sigut l’eina dels qui, mancant de poder, es van negar a renunciar a la seua dignitat. També l’hem viscuda en primera persona ací, a València.
Hem vist com una comunitat educativa sencera va ser capaç d’alçar-se enfront d’unes polítiques que asfixiaven l’escola pública. El dia a dia s’havia tornat insostenible: ràtios desbordades, retallades de plantilles, infraestructures deficients, barracons, una burocràcia creixent i mesures que afeblien la presència de la nostra llengua, el valencià, dificultant a més una verdadera inclusió educativa. Tot això afectava docents i treballadors, però especialment a l’alumnat, que veia compromés el seu dret a una educació pública de qualitat, crítica i arrelada a la seua realitat cultural.
Davant la falta d’escolta dels qui governaven —oblidant que governar significa servir al bé comú— van sorgir les mobilitzacions. Van ser setmanes de concentracions i manifestacions, fins a arribar a la vaga indefinida, que va seguir amb mobilitzacions i fins a acampades, que van suposar importants sacrificis econòmics per a moltes famílies treballadores. Fins i tot quan van aparéixer tensions i provocacions, la resposta no va ser la violència. Van ser assegudes pacífiques, diàleg i una convicció compartida: “l’escola ensenya que no és pega”.
Allí es va fer visible una cosa molt semblant al que Jesús proposa en l’Evangeli de hui: lluitar sense reproduir la violència. Perquè la fermesa no és incompatible amb la pau. La resistència pacífica demostra que les persones senzilles posseeixen una força immensa quan s’organitzen per a defensar la justícia i la dignitat de totes i tots.
I és que no podem oblidar que el Jesús que hui ens parla no pertanyia a les elits del seu temps ni parlava des dels privilegis. Era un treballador, un artesà que coneixia l’esforç quotidià i les dificultats econòmiques de la gent comuna. I els qui sostenien el seu projecte eren pescadors, llauradores, jornalers i dones que, amb freqüència, quedaven invisibilitzades per la societat de la seua època. Era una comunitat popular que, sense més riquesa que les seues pròpies mans i una confiança radical en la justícia de Déu Mare i Pare, va tindre el coratge de plantar cara a l’imperi més poderós del seu temps i obrir camins nous per a la humanitat.
També hui vivim moments decisius. Les pauses no sempre són derrotes; a vegades són temps necessaris per a recuperar forces, discernir i preparar nous passos. Continuem caminant amb la pau subversiva de Jesús, eixa que no es resigna davant la injustícia, però tampoc respon amb odi. Perquè la dignitat de les persones treballadores, com la dignitat de qualsevol ésser humà, mai hauria de ser considerada un privilegi.
La justícia, un treball decent i un salari digne són els drets de tot ciutadà, no un privilegi. Eleanor Roosevelt.
Oració:
Jesús, amic i germà
ensenya’ns la força de la tendresa i el valor de la pau.
Quan el món ens convide a respondre amb duresa, ajuda’ns a romandre fermes sense deixar de ser compassius. Quan la injustícia ens faça mal, no permetes que el cansament apague el nostre compromís ni que la ràbia tanque el nostre cor.
Fes-nos capaços de defensar la dignitat de les persones sense menysprear a ningú, d’alçar la veu sense ferir, de lluitar sense odiar i de construir ponts allí on uns altres alcen murs.
Que mai oblidem que Tu vas caminar al costat de la gent senzilla, al costat dels qui treballaven amb les seues mans i sostenien la vida cada dia. Que aprenguem d’elles i ells la perseverança, la solidaritat i l’esperança.
I quan sentim que les nostres forces flaquegen, recorda’ns que cada gest de justícia, cada paraula de consol i cada acte d’amor contribueixen silenciosament a transformar el món.
Amén.
L’evangeli de hui ens posa en un escenari dolorós, que poguera ser qualsevol panorama de la nostra actualitat: files de persones que busquen pa, llar i vida allí a Gaza, on l’avarícia, la inhumanitat i la impunitat continuen provocant un dels majors horrors humanitaris del nostre temps. Milers de persones que es llancen a la mar per a lluitar per un futur incert en el qual se’ls despulla de dignitat. Dones que moren a les mans de les seues parelles sense que pugam detindre, ni tan sols un poc, eixa violència que roman latent. Una societat que pateix una malaltia endèmica de pobresa estructural perquè tindre un treball no garanteix arribar a final de mes. Massa persones extenuades i abandonades. En els marges d’un sistema que calciga a qui no compleix amb les expectatives dels qui el governen.
I Jesús es compadeix de totes elles, de totes nosaltres, de totes. Però és la compassió que sent també la nostra Mare i Pare Déu. Un dolor que naix en les entranyes de Mare creadora, de tendresa infinita i que s’estremeix davant el sofriment de les seues filles i fills.
I Jesús no pot romandre impassible davant el dolor. No ho contempla des de lluny ni ho converteix en teoria o discurs. Ho mira des de la vida compartida, des de la proximitat que escolta, toca i acompanya. Una compassió verdadera que sempre acaba convertint-se en acció.
Per això la reacció de Jesús no és alçar un gran temple ni assumir el poder, sinó caminar al costat dels qui pateixen. Però són tantes les persones ferides, excloses i oblidades, que comprén que aquesta tasca necessita moltes mans i molts cors. Només en comunitat trobaran la força per a continuar. Cal eixir ací fora, buscar i trobar el sofriment, portar consol, sanació, vida, pau i esperança.
En una societat on la malaltia i l’exclusió penalitzaven doblement a les dones, obligant-les a l’aïllament, la missió de la comunitat de Jesús consisteix a restituir la dignitat corporal, social i espiritual dels qui han sigut apartades de la vida plena.
Aquest enviament es fonamenta en un principi que polvoritza la lògica del mercat i del patriarcat: «Gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis».
La gràcia i la sanació no poden ser mercantilitzades. Enfront d’un món que privatitza el benestar i mesura l’accés a una vida digna segons els recursos de cadascú, la Ruah ens impulsa a teixir xarxes de solidaritat horitzontal, on l’autoritat no s’exerceix des de dalt per a dominar, sinó des de baix per a alliberar.
Hui les messes continua sent abundant i els sistemes d’exclusió continuen vigents. A mi aquesta reflexió em convida a encarnar aquesta missió transformant les nostres comunitats en espais de sanació mútua. No estem cridades a ser espectadores passives d’una estructura clericalitzada, sinó agents actives d’un discipulat d’iguals, on cada cos sanat, cada llaç de fraternitat recuperat i cada estructura d’opressió denunciada són un tros del Regne que floreix gratuïtament enmig de la nostra història.
La solidaritat és la tendresa dels pobles. Gioconda Belli
Oració
Jesús, germà i amic que mai falla,
quan mire el nostre món i veig tant de cansament, tanta soledat i tant de sofriment, comprenc un poc millor aquella mirada teua sobre les multituds extenuades i abandonades.
Ensenya’m a no acostumar-me mai al dolor alié.
Que no passe de llarg davant qui necessita una paraula, una escolta o una mà tendida.
Que no convertisca la injustícia en paisatge ni la indiferència en costum.
Feix de mi una persona capaç de compassió.
No d’una compassió que sent llàstima des de lluny, sinó d’eixa que naix en les entranyes i es posa en camí per a acompanyar, sostindre i sanar.
Dona’ns força per a construir comunitats on ningú siga descartat, on cada persona trobe acolliment, respecte i dignitat.
Que sapiem compartir gratuïtament allò que gratuïtament hem rebut: l’amor, la tendresa, l’esperança i la fe.
I quan el treball semble massa gran i les nostres forces massa xicotetes, recorda’ns que les messes continua sent teua i que mai caminem en soledat.
Que la teua Ruah continue despertant cors valents, mans obertes i mirades capaces de reconéixer el teu Regne creixent silenciosament entre nosaltres.
Amén.
En aquest evangeli es mostra amb claredat com Jesús va descobrint i afirmant el camí que donarà sentit a tota la seua vida. Mestressa profundament a la seua mare i al seu pare terrenals, als qui respecta i escolta, però també percep la crida de Déu Mare i Pare que, a través de la Ruah, va orientant cadascun dels seus passos.
La família de Jesús forma part d’una comunitat de persones que viuen i comparteixen la vida unides. Això succeïa amb freqüència entre els pobles sotmesos a l’Imperi romà. La unió, el suport mutu i la col·laboració eren, moltes vegades, l’única manera de resistir i sobreviure en una realitat marcada per la dominació i la injustícia. Aquesta imatge resulta profundament il·luminadora per al nostre temps. Ens parla de comunitats d’iguals, on ens cuidem les unes a les altres, compartim responsabilitats i sostenim juntes la vida.
La criança i la cura no depenen únicament del xicotet nucli familiar, sinó que són una responsabilitat compartida per tota la comunitat. Per això María i José poden recórrer un dia sencer sense advertir l’absència de Jesús: la confiança naix de saber-se envoltats per una xarxa de persones compromeses amb el bé comú.
Anys més tard, Jesús continuarà vivint d’aquesta mateixa manera al costat del grup de deixebles que compartiran amb ell el camí. L’evangeli ens presenta la vida comunitària com una expressió privilegiada de la plenitud humana: oferir els dons rebuts per al bé de les altres persones i, al mateix temps, deixar-se sostindre per allò que la comunitat pot aportar quan les nostres pròpies forces no són suficients.
María torna a aparéixer ací com una dona que trenca els motles que tantes vegades s’han imposat a les dones al llarg de la història. No roman en silenci ni adopta una actitud passiva. És ella qui pregunta, qui interpel·la i qui expressa amb sinceritat l’angoixa viscuda. I és José qui guarda silenci. No perquè María ocupe un lloc de poder sobre ell ni perquè ell manque d’autoritat, sinó perquè entre tots dos existeix una relació basada en la confiança, el respecte i el reconeixement mutu.
José coneix la fortalesa de María, la seua capacitat de discerniment i la profunditat d’una fe que roman ferma fins i tot quan les respostes no són evidents. Coneix també la grandesa d’aquell «sí» que pronunciat amb llibertat, aquell consentiment generós que va permetre a Déu encarnar-se en la història humana a través d’una dona. Ningú qüestiona la dignitat de José, però tampoc la de María, perquè la *Ruah no estableix jerarquies de valor entre les persones, sinó camins de reciprocitat, justícia i igualtat.
Després de respondre: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’ocupar-me de les coses del meu Pare?», Jesús va tornar amb ells a Natzaret. Allí continuaria creixent en saviesa i humanitat, aprenent el valor del treball quotidià i de la vida compartida. Viuria al costat de persones humils, pobres i escassament reconegudes pels poders del seu temps, però profundament lliures en la seua manera de relacionar-se i sostindre’s les unes a les altres.
Perquè la llibertat s’aprén. Igual que s’aprén la dignitat quan respectem i som respectades, quan compartim la vida i els somnis, quan ens acompanyem mútuament en els moments de dificultat i celebrem juntes els moments d’esperança.
I María conservava tot això en el seu cor… no per a callar, sinó per a discernir. Per a rumiar la realitat, enllaçar els esdeveniments i continuar teixint, des de la memòria i la cura, l’esperança del seu poble.
L’ideal comú de la humanitat: la vida fraternal i lliure, la societat on ningú serà esclau ni serà humiliat per qualsevol que seguisca mai més. Néstor Majnó
Oració
Déu Mare Pare,
hui contemplem a María guardant la vida en el seu cor, no des del silenci imposat, sinó des de la profunditat de qui sap escoltar, discernir i estimar.
Ensenya’ns a viure així.
Dona’ns la saviesa de María per a no quedar-nos en les aparences, per a continuar buscant quan no comprenem i per a confiar quan el camí es torna incert.
Dona’ns també la valentia de preguntar, d’expressar les nostres inquietuds i de buscar la veritat amb llibertat, sense por a les respostes que puguen transformar la nostra vida.
Que el teu Ruah continue reunint-nos en comunitat, ajudant-nos a compartir les càrregues i les alegries, a cuidar les unes de les altres i a descobrir que ningú pot caminar en soledat quan l’amor es fa present.
Fes-nos persones capaces de construir relacions basades en el respecte mutu, la igualtat i la tendresa. Que aprenguem a reconéixer els dons dels qui ens envolten i a posar els nostres al servei del bé comú.
I quan, com María, no entenguem del tot el que succeeix, regala’ns un cor ampli per a acollir la realitat, rumiar-la amb paciència i continuar teixint esperança allí on semble que tot es trenca.
Perquè sabem que continues caminant entre nosaltres, encoratjant els nostres passos i sembrant vida nova enmig d’aquest món.
Amén.
Comencem el dia envoltades de notificacions, llistes interminables de tasques i responsabilitats que semblen multiplicar-se sense descans. La casa, el treball, les cures, els compromisos… tot ens espenta a viure de pressa. A penes ens permetem detindre’ns uns minuts per a respirar. I a poc a poc anem acumulant un cansament que no és només físic, sinó també mental i emocional: l’esgotament de voler arribar a tot.
El més preocupant és que hem normalitzat aquesta manera de viure. Hem arribat a creure que ser valuoses depén de la nostra productivitat, de la nostra capacitat per a respondre a totes les exigències, de no fallar mai. I quan no ho aconseguim, a més de sentir el judici dels qui ens envolten, ens convertim en les nostres pròpies jutgesses més severes.
Però Jesús coneix les nostres vides. Coneix eixes històries que carreguem sobre els muscles, les ferides que encara fan mal, els dols que mai acabem d’elaborar, les tristeses que es van anar quedant en algun racó de l’ànima. I enmig del soroll, la Ruah ens murmura suaument que parem un moment, que deixem de culpabilitzar-nos, que recordem que no hem de demostrar res a ningú.
L’Esperit ens convida a comprendre que el descans no consisteix únicament a detindre l’activitat. A vegades el verdader descans naix de canviar la nostra actitud davant la vida. És soltar l’obsessió per controlar-ho tot, apagar eixe mecanisme interior que ens exigeix ser perfectes i acceptar que hi ha límits que formen part de la nostra condició humana. Descansar és reconciliar-nos amb allò que podem oferir i amb allò que no podem fer.
És també descobrir que no estem soles. Que Déu, Mare i Pare, camina amb nosaltres i sosté les nostres forces quan les nostres ja no aconsegueixen. Que la vida no consisteix a deixar-se la pell pel camí, sinó a posar el cor en cada pas, encara que siga xicotet. Perquè el Regne no es construeix des de l’esgotament, sinó des de l’amor compartit.
Vivim en una societat que ens vol autosuficients, fortes, capaces de resoldre-ho tot sense ajuda. Però eixa promesa d’independència absoluta és un parany. Ens fa creure que sempre ens falta alguna cosa per a ser millors: més tecnologia, més bellesa, més èxit, més consum, més rendiment. I així romanem atrapades en una carrera que mai acaba.
Enfront d’eixa lògica, Jesús ens parla del jou. Una peça de fusta que unia a dos animals per a caminar junts. Quan diu que el seu jou és suportable, no ens està convidant a suportar més càrregues, sinó a compartir-les. Ens recorda que no hem de recórrer soles el camí. Ell camina al nostre costat, sosté part del pes i ens ensenya una manera diferent de viure.
La seua proposta naix de la tendresa, de la compassió i de la fraternitat. Ens convida a allunyar-nos d’un món que mesura el valor de les persones pel que produeixen, que prioritza el benefici sobre la dignitat i que converteix a éssers humans únics en simples números que sumen o resten.
Per a Déu Mare i Pare, cada persona és imprescindible. No necessitem demostrar el nostre valor perquè ja som estimades des del principi. Per això l’Evangeli ens anima a triar: continuar alimentant una dinàmica que ens desgasta o atrevir-nos a construir relacions basades en la igualtat, la cura mútua i la comunitat.
Potser ací es troba el vertader descans del qual parla Jesús: a deixar de competir per a començar a compartir, a deixar de carregar soles per a aprendre a caminar juntes, a descobrir que la vida floreix quan ens sabem sostingudes per l’amor de Déu i per les mans dels qui fan camí al nostre costat.
L’ideal comú de la humanitat: la vida fraternal i lliure, la societat on ningú serà esclau ni serà humilitat per qualsevol que seguisca mai més. Néstor Majnó
Oració
Déu Mare i Pare,
aquesta nit arribe davant teu amb el cansament dels meus dies, amb les preocupacions que encara donen voltes al meu cap i amb les ferides que encara no sé com sanar.
Tu coneixes els meus límits millor que jo mateixa. Saps quan les meues forces flaquegen i quan intente sostindre càrregues que no em corresponen. Per això hui vull escoltar la teua invitació a descansar.
Ensenya’m a soltar la necessitat de ser perfecta, a deixar d’exigir-me més del que puc donar i a reconéixer amb humilitat que també necessite ajuda, cura i descans.
Que el teu Ruah acaricie els meus pensaments quan la culpa vulga instal·lar-se en ells. Que la teua tendresa em recorde que el meu valor no depén del que faig, sinó de l’amor amb el qual soc mirada per Tu.
Fes-me capaç de caminar al costat d’altres persones, compartint les càrregues i les alegries, construint comunitat on el món proposa competència, sembrant fraternitat on uns altres alcen murs.
I quan el camí es faça difícil, recorda’m que no avance sola. Que Tu continues caminant al meu costat, sostenint allò que pesa massa i obrint horitzons d’esperança allí on només veig cansament.
Gràcies per ser descans per a l’ànima, refugi per al cor i alé per a continuar caminant.
Amén.
Ahir ja ho véiem: les lleis, els ritus i tot eixe postureo eclesial que busca reconeixement, com si poguérem demostrar que som les millors cristianes del món o guanyar-nos el cel a força de processons, festes de guardar i oracions recitades de memòria amb precisió matemàtica, poden acabar allunyant-nos a poc a poc de la nostra Mare i Pare Déu.
No vull dir amb això que no valga la pena acudir a l’eucaristia, resar en el temple o fer-lo en la intimitat de la nostra casa. Tot això té sentit quan naix de l’amor; quan ens mou el sofriment dels qui necessiten una bossa de menjar, una paraula de consol o simplement una presència que romanga al seu costat quan el món se’ls ve damunt amb tot el seu pes i la seua opressió.
Orem perquè la Paraula es faça camí fins al cor, perquè penetre en les nostres entranyes i ens ajude a comprendre l’importants que som als ulls de l’Esperit. Però també per a descobrir que els qui conviuen, malviuen o sobreviuen al costat de nosaltres són igualment estimades.
Perquè tots eixos formalismes i estructures inamovibles, tant a l’Església com en la societat, acaben moltes vegades conduint a la deshumanització, a la tristesa i a la soledat nascuda de l’egocentrisme. I és precisament ací on Jesús irromp per a recordar-nos que la vida no consisteix a repetir paraules, sinó a encarnar-les; que quan diem «Pare nostre» ens convertim en germanes; que l’existència està cridada a ser cura i compassió, tendresa i comunió.
La dignitat de cada persona és sagrada, molt més que el temple més bell del món. Les ofrenes a Déu Mare i Pare difícilment poden commoure-li si abans no som capaços de tendir la mà a la germana que està en atur i no arriba a fi de mes; si passem al costat de Carmen, que viu en l’estació, i apartem la mirada per a no detindre’ns a compartir un café; o si observem amb recel a una companya perquè ha rebut el reconeixement que mereixia.
I llavors la Ruah et mira amb afecte, no des d’un cel llunyà, sinó des del més profund del teu propi cor. Toca el més sagrat del teu cos i de la teua ànima, eixe xicotet espai de divinitat que totes portem dins des de molt abans d’haver sigut somiades.
I alguna cosa comença a canviar.
Veus a la teua veïna a la porta i et naix convidar-la a un café per a escoltar com li va la vida. Arribes a l’estació i cerques a Carmen amb la mirada, desitjant compartir amb ella un desdejuni senzill. En el treball eres tu qui felicita eixa companya pel seu esforç i dedicació.
Llavors descobreixes l’alegria de compartir, aquesta de saber-te instrument a les mans de la Ruah, d’haver estimat per damunt dels teus propis interessos, de convertir-te en Evangeli viu. I comprens que cap oració pot ser més profunda, més verdadera i més plena que una vida entregada a cura de les altres.
Ahir, les companyes de Alcem la Veu , de la Revolta de les Dones a l’Església de Barcelona van eixir al carrer per a intentar que el Papa alçara la mirada i les vera. Elles, nosaltres, totes les que continuem sent invisibles en una Església que afirma caminar cap a la igualtat.
Van intentar simplement fer-se presents. I la seua veu es va elevar fins a l’Esperit, que sí que les veu i les escolta; que les estima i les respecta; que les dignifica i les anima a continuar caminant. No des de la confrontació, perquè som gent de pau, sinó amb passos ferms i esperança en la mirada, en la veu i en l’ànima.
Alçant la veu davant el Papa, davant l’Església i davant Déu Madre i Pare, que segurament somriu en contemplar-les empoderades, lliures, úniques i meravelloses, tal com van ser creades.
L’Esperit ens espenta a viure una verdadera comunió fraterna on totes som importants, vàlides i insubstituïbles. Desitja la nostra felicitat i sap que eixa alegria naix quan ens reconeixem part d’un mateix cos humà, sense que ningú siga més ni menys que ningú.
Fins que la igualtat es faça costum.
Vaig jurar mai mantindre’m en silenci quan els éssers humans suportaren sofriment i humiliació. Sempre hem de prendre part. La neutralitat ajuda a l’opressor, mai a la víctima. El silenci encoratja al torturador, mai al torturat.
Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, supervivent dels camps de concentració nazis.
Oració
Mare i Pare de bondat i tendresa infinita
fes que la nostra fe no es quede atrapada en paraules belles ni en gestos buits.
Ensenya’ns a reconéixer-te en cada persona que trobem en el camí, especialment en els qui pateixen, en els qui són oblidades, en els qui esperen una mà tendida o una mirada que les reconega.
Que la Ruah habite les nostres entranyes i derroque els murs de l’egoisme, la indiferència i la por.
Dona’ns un cor capaç de reconciliar-se, de demanar perdó, d’escoltar, de cuidar i de compartir.
Fes-nos dones i homes de pau, persones que no callen davant la injustícia, però que tampoc perden mai la tendresa.
Que les nostres oracions es convertisquen en abraçades, els nostres cants en solidaritat i la nostra fe en una presència amorosa que alleuge el dolor dels qui caminen al nostre costat.
I quan dubtem de la nostra capacitat per a transformar el món, recorda’ns que cada gest d’amor conté ja una llavor de Regne.
Amén.
Que la Ruah ens faça valentes per estimar i tendres per cuidar.
En un primer moment podem pensar que Jesús vol complir la llei rigorosament, sense saltar-se ni una sola coma. Però en realitat Jesús ens parla de “plenitud”, i aquesta paraula és clau per a comprendre que donar plenitud a la llei de Déu no consisteix a aplicar-la mecànicament, sinó a viure-la des de l’amor, des d’una fidelitat creativa, compassiva i profundament fraterna.
Jesús no s’enfronta a la llei, sinó a una manera d’interpretar-la que oblida a les persones concretes. Perquè una llei que perd de vista el sofriment humà deixa de complir la seua finalitat més profunda. La plenitud de la llei no està en l’obediència cega, sinó en la cura de la vida.
No estem parlant d’entendre allò que millor ens convinga i actuar en el nostre benefici. Perquè per a mirar una llei a través dels ulls de la nostra Mare i Pare Déu, cal posar en joc l’amor per les altres, sobretot per aquelles que més el necessiten, les que no solen entrar en el joc d’estratègies, les menys visibles, les que sempre ixen perdent guanye qui guanye. De fet, mirar la llei a través de la mirada de la Ruah és molt més exigent i complicat.
Perquè complir la norma sense més, al peu de la lletra, és just la part còmoda, la que se sol fer. És posar-se de perfil perquè no ens acusen, per a no remoure el que pot començar a fer olor de podrit; és, en definitiva, deixar-ho tot com està i mantindre les estructures de poder eclesials i socials, encara que continuen marginant, excloent i matant a poc a poc la llibertat de moltes per a benefici d’uns pocs.
Però aquesta temptació no pertany únicament a les institucions. També habita en nosaltres quan preferim la tranquil·litat a la implicació, quan triem no complicar-nos la vida, quan mirem cap a un altre costat per a no qüestionar els nostres privilegis o les nostres seguretats. Totes correm el risc de refugiar-nos en normes i costums per a evitar el desafiament de l’amor.
No obstant això, quan canviem la mirada cap a l’amor, cap a aquelles que comparteixen amb nosaltres espais, problemes i vida, ens plantegem si estem fent el correcte, la qual cosa ens aconsella l’Esperit, o només estem mantenint els privilegis d’uns pocs per no implicar-nos i seguir còmodament amb la nostra vida.
Jesús ens parla de començar a pensar en “nosaltres”, en comunitat, en cura mútua, a construir un regne d’iguals. No som esclaves de normatives encotillades per manipulacions que, durant segles, han anat en contra dels valors humans d’igualtat i equitat. Som autèntiques i meravelloses filles i fills d’una Divinitat amb entranyes de mare, que necessita de la nostra ajuda per a anar canviant el món cap al costat amable de la humanitat, eixa humanitat que va somiar l’Esperit mentre ens donava la vida.
Perquè si una llei exclou, maltracta o atempta contra la dignitat de qualsevol persona, eixa llei ja no reflecteix el projecte de Déu i deixa de tindre sentit per als qui desitgen viure des de l’Evangeli. Mantindre’s fidel a la nostra Mare i Pare Déu requereix de la nostra valentia per a desobeir, per a alçar la veu i també els braços per a dir: “Basta!”.
No es tracta de rebaixar la llei, sinó d’elevar-la al seu verdader cim: la compassió i la justícia real. Eixa que busca el bé de totes i cadascuna de les persones, sense deixar fora a ningú per ser pobra, dona, emigrant, diferent o del col·lectiu LGTBI. Perquè totes som estimades amb tendresa infinita, totes som germanes compartint un espai comú.
Cuidar-nos les unes a les altres i cuidar el lloc on vivim és l’únic mode d’aconseguir la vida en plenitud. Que demà no ens enxampe complint ritus buits, sinó arriscant la vida perquè la titlla i la lletra xicoteta del nostre dia a dia reflectisquen l’abraçada inclusiva de la nostra Mare i Pare Déu.
Recordem sempre que la llei troba la seua verdadera plenitud quan protegeix la dignitat humana, alimenta la justícia i fa possible que totes les persones puguen viure, créixer i estimar en llibertat.
Recordem sempre que l’obediència cega a les lleis dels homes és una forma de covardia quan eixes lleis violen els drets de la humanitat.
Oración
Madre y Padre de la Vida,
hoy venimos ante Ti con las manos abiertas y el corazón dispuesto a escuchar.
Enséñanos a no refugiarnos en leyes, costumbres o tradiciones cuando estas nos impiden ver el sufrimiento de nuestras hermanas y hermanos.
Danos una mirada limpia para reconocer dónde habita tu Espíritu y una valentía serena para caminar tras sus huellas.
Que no confundamos nunca la obediencia con el silencio ante la injusticia, ni la fidelidad contigo con la comodidad de quien no quiere complicarse la vida.
Haznos personas capaces de cuidar, de acompañar y de defender la dignidad de quienes son descartadas, olvidadas o excluidas.
Que aprendamos de Jesús a mirar más allá de la letra, para descubrir el latido profundo de tu amor en cada norma, en cada decisión y en cada encuentro.
Y cuando tengamos miedo de levantar la voz, recuérdanos que tu Reino crece allí donde alguien se atreve a amar más que a juzgar, a incluir más que a separar y a servir más que a dominar.
Que la pequeña letra de nuestra vida cotidiana hable siempre de ternura, de justicia y de esperanza.
Amén.
La sal i la llum. Xicotets detalls, coses senzilles de la vida quotidiana que no semblen importants; no obstant això, quan falten, la seua absència és notable.
Moltes vegades s’ha interpretat com la sal comuna de la casa, que s’utilitza per a donar sabor al caldo: desapareix en ell, es dissol i passa desapercebuda, però el seu sabor roman i l’enriqueix. Jo ara ho veig d’una altra manera. Perquè la “sal de la terra» (tēs gēs), en l’antiguitat d’Orient Mitjà, feia referència a uns certs tipus de sal rics en minerals que s’usaven en xicotetes quantitats com a nutrient per al sòl o per a activar els forns de terra cuita.
Nosaltres som la sal de la terra perquè no hem de desaparéixer, com històricament ens han fet creure, ni dissimular, ni adaptar-nos fins a passar desapercebudes perquè la nostra visibilitat incomoda. Nosaltres ens mesclem amb la terra que sustenta la vida; som el nutrient essencial perquè eixa terra siga bona. Hem de ser visibles i escoltades, deixar de perdre la nostra pròpia identitat per a agradar o no escandalitzar. No hem d’adaptar-nos al sistema, sinó transformar-lo amb el nostre exemple de vida, d’acció i de fe.
I també hem de ser llum. Ser llum no sols per a il·luminar el camí a seguir, sinó per a esclarir allò que roman amagat entre costums i ritus que ofeguen i maten. És la denúncia de l’opressió, de la violència, de les guerres que destrueixen territoris i vides per mer benefici, de la bretxa de gènere, del poder devastador d’un sistema que espenta cap a l’individualisme, de les persones descartades i silenciades per eixe mateix sistema, i de la falta d’igualtat a l’església com a institució.
Denunciar sense violència, però sense por de provocar escàndol. No podem perdre la perspectiva de l’exemple de Jesús: un autèntic escàndol que no va deixar de denunciar tot allò que deshumanitza, margina, descarta o ataca la dignitat de les persones. Ell va ser i continua sent llum per a moltes; és esperança i és llibertat. El seu alé, la seua presència i el seu Esperit ens arriben directament quan invoquem a la Ruah; cada vegada que ens posem en peus, que ens alcem i denunciem la desigualtat, la precarietat o la violència de qualsevol tipus.
Ser just no és simplement complir la llei, sinó també qüestionar-la quan deixa algú arrere.
Oració:
Ruah de Vida,
fes de nosaltres sal que no s’amague,
sal que fecunde la terra cansada,
que enfortisca als qui lluiten,
que acompanye als qui han perdut l’esperança
i que sostinga als qui caminen carregant massa pes. Feix de nosaltres llum,
no una llum que enlluerne ni que busque protagonisme,
sinó una llum senzilla i ferma,
capaç de mostrar camins de justícia,
d’assenyalar la violència sense odi,
de denunciar la desigualtat sense perdre la tendresa
i d’anunciar que un altre món continua sent possible. Que no tinguem por de ser visibles quan la dignitat humana estiga en joc.
Que no callem quan el sofriment de les persones siga ignorat.
Que no ens acostumem mai a la injustícia.
Recorda’ns que Jesús va caminar davant,
obrint sendes de llibertat,
i que el teu alé continua habitant en cada gest d’amor,
en cada paraula valenta
i en cada pas donat al costat dels qui més el necessiten.
Amén.
Fa només dos dies vaig tindre la immensa alegria de compartir amb algunes persones una reflexió sobre este evangeli. Celebrem la vida de Fermín i ho vam fer amb alguns canvis en la litúrgia tradicional. Allí ens ajuntem al voltant de Llum unes quantes boges d’amor que van omplir un local on no va quedar ni una cadira lliure. En aquell lloc anomenat Casa de la Reconciliació va haver-hi assemblea circular, records de militància, aplaudiments, emocions a flor de pell, alguna llàgrima i moltíssima comunió. Compartim abraços, retrobaments i menjar, molta menjada… fruit de la generositat de tota una comunitat bolcada a acompanyar, sostindre i gaudir d’una vida plena al servici de l’amor; un evangeli viu i encarnat que camina cap a la resurrecció.
Hui, en rellegir el text, se m’ha fet present aquella meravellosa experiència compartida juntament amb les meues germanes de camí. Un bes per a totes elles per la seua presència i la seua tendresa.
Pensant de nou en l’evangeli, em ve la idea que hi ha alguna cosa que unix sempre el crit de les dones marginades amb el lament de la terra que agonitza sota el pes de la sobreexplotació. Les benaurances també ens parlen de resistència. Ens recorden que Déu no beneïx la resignació, sinó l’esperança activa dels qui continuen apostant per la justícia, la cura i la vida fins i tot quan el camí resulta difícil.
Històricament, les dones han sigut silenciades a través del servici en la llar o a l’Església per a no alterar la pau; però, en realitat, era submissió disfressada de normalitat. De la mateixa forma s’ha pensat en la naturalesa: com una cosa passiva que pot manipular-se i explotar-se sense esperar queixes ni conseqüències.
Per això, quan Jesús parla dels qui treballen per la pau, no es referix al fet que ens mantinguem callades, submises o disposades a aguantar-ho tot amb la condició de no molestar. La pau evangèlica que Ell ens va mostrar és activa. És restaurar la justícia absent en un món d’agressions indiscriminades i normalitzades; és treballar per la pau trencant el silenci i mostrant al món que som també filles i fills de Déu Mare i Pare. És, en definitiva, defendre i dignificar els nostres cossos i la terra que es dessagna pel maltractament de la depredació.
S’ha criticat el plor i la queixa, tantes vegades titllats d’histèrics, de les dones que s’han atrevit a alçar la veu i a trencar els motles encotillats d’una feminitat romantitzada que ens despulla de les nostres vocacions. Igual que es banalitza el plor de la terra quan sobrevenen sequeres, incendis o danes en nom del benefici econòmic. Per això, les benaurades que ploren hui no ho fan per pena, sinó per indignació. Ploren per la contaminació dels rius que abans eren font de vida, per la destrucció de barris on la violència s’ha normalitzat i per la falta de sostre o treball. Les seues veus s’unixen a les lamentacions de la terra que demana cures i respecte.
Eixos laments són resistència activa per a aconseguir un món millor, i la Ruah bufa entre totes elles per a restaurar les ferides i la vida. Perquè les benaurances no són solament una promesa per a un futur llunyà. Són també una forma nova de viure ací i ara. Cada vegada que algú acompanya, compartix, cuida, defén la dignitat d’una persona o protegix la creació, el Regne de Déu s’obri pas entre nosaltres.
Les benaurances tornen a encarnar-se hui per a abraçar eixos cossos ferits i la terra maltractada, retornant la dignitat sagrada a tota la creació. I s’encarnen en persones concretes, amb noms i rostres, com tantes de les quals compartim vida diàriament: germanes que saben acompanyar, cuidar, protegir i crear espais de comunió, esperança i generositat vessada.
Elles ens recorden que l’Evangeli continua viu quan es fa abraç, escolta, taula compartida i compromís. Beneïdes sigueu ara i per sempre.
La desigualtat, la dominació i l’apropiació de recursos són part del mateix sistema. És apropiar-se dels recursos tant físics com socials.
María Garrido
Oració:
Ruah, esperit de Déu en nosaltres,
alé de vida que habites en cada criatura,
gràcies per les persones que poses en el nostre camí,
per les mans que sostenen,
pels abraços que curen
i per les paraules que encenen esperança.
Gràcies per les germanes i germans
que ens recorden que el Regne no és una idea llunyana,
sinó una taula compartida,
una cadira reservada per a qui arriba,
un plor acompanyat
i una alegria celebrada en comunitat.
Quan el món ens demane silenci,
dona’ns la valentia de parlar.
Quan ens vulguen resignades,
dona’ns la força de la tendresa rebel.
Quan la terra gemegue de cansament,
ensenya’ns a cuidar-la com a llar sagrada.
Fes-nos benaurades en el compromís,
benaurades en la misericòrdia,
benaurades en la busca de la justícia
i benaurades en l’amor compartit.
Que mai oblidem
que cada gest de cura,
cada paraula que dignifica
i cada vida entregada al servici dels altres
fa present el teu Regne entre nosaltres.
Amén.
Jesús va baixar del cel, va vindre a este món i el va fer demanant permís per a habitar el ventre i el cos de María de Natzaret. Va arribar encarnat, com un ésser humà més, humil, pobre, sense sostre i molt vulnerable. Un xiquet que va ser gestat i alimentat pel cos d’una dona que va tindre la valentia i el coratge de dir «sí».
I eixe cos de Jesús va ser pensat des de l’Esperit de vida i veritat perquè la humanitat, la d’abans, la del temps de Jesús, la d’ara i aquelles que visquen en un futur, puguen descobrir que la salvació és un regal oferit gratuïtament per Déu, i acollir amb confiança la dignitat i la plenitud de vida per a la qual van ser creades.
Es tracta del seu lliurament voluntari i absolut, del seu amor incondicional per totes nosaltres. Les seues predilectes.
Menjar la seua carn i beure la seua sang és anar deixant que la Paraula penetre i es faça nostra, que les seues ensenyances ens porten al canvi de mirada i de vida. És fer a l’amor protagonista de les nostres vides, deixar que l’Esperit habite en nosaltres i viure lliures de cadenes autoimposades que només ens porten a la destrucció de nosaltres mateixes i dels qui ens envolten.
Ahir vaig tindre la sort de participar en una celebració molt especial en memòria de Fermín. Van acudir moltes persones que li coneixien i va anar profundament emocionant escoltar els records compartits, descobrir quant carinyo va sembrar durant la seua vida i quant bé va fer a tantes persones. En un espai tan lliure i acollidor com el Centre de Reconciliació, i gràcies a la generositat de Emilià, que va obrir les portes i també el cor, Pili Calle, Àngels, Llum i totes les que van entregar el seu temps i la seua cura i que van preparar una celebració plena d’humanitat i Evangeli viscut.
Va ser una verdadera taula compartida. Una eucaristia on cada persona va anar oferint des de la memòria els moments viscuts amb Fermín. Allí vaig comprendre de nou que el Cos de Crist no és una teoria ni una doctrina abstracta. És la vida entregada. És l’amor que deixa empremta. És la memòria agraïda dels qui han sabut partir-se i compartir-se perquè altres persones tinguen més vida. Fermín, i també Llum amb el seu amor entregat i la seua generositat, van ser reflex d’eixe pa que s’oferix sense reservar-se res. Done gràcies a la Ruah per haver pogut viure estos moments de plenitud.
En l’Eucaristia, Jesús va voler quedar-se entre nosaltres, fer-se aliment i habitar els nostres cossos, la nostra història i les nostres lluites. Recordem això en cada consagració del pa i el vi. «Feu això en memòria meua». I així, som totes cos de Crist. És una taula circular i compartida que iguala i dignifica a cada germana i germà que crega en este Déu Mare i Pare de tendresa desmesurada.
Totes som part del cos de Jesús, ningú queda fora.
Per això mateix no puc entendre que les dones seguim relegades i discriminades només pel fet de ser-ho. Som part de l’Església, d’eixe cos que *Ruah va pensar i al qual va donar alé de vida. No hauria d’haver-hi jerarquies ni estructures patriarcals que allunyen a les dones del centre dels sagraments. Som totes i tots carn i esperit, i el cos de les dones no és impur, ni feble, ni menys important que el dels hòmens.
Jesús sempre es va envoltar de dones a les quals va estimar i va respectar, formaven part del seu cercle més íntim. I no oblidem que Jesús va nàixer del ventre de María de Natzaret.
*Feliç Corpus *Christi. Feliç Cos de Crist del qual totes formem part.
No hi ha llibertat amb fam. Ildefons Falcones (La catedral de la mar)
Oració:
Jesús, germà i amic que mai falla,
hui torne a asseure’m a la teua taula amb les mans buides i el cor obert.
Tu, que et vas fer pa perquè ningú caminara només, ensenya’m a reconéixer la teua presència en els rostres quotidians, en les dones i hòmens que sostenen la vida en silenci, en els qui tenen gana de justícia, de tendresa i d’esperança.
Gràcies per María de Natzaret, pel seu cos valent i disponible, per aquell sí que va obrir camins a la teua encarnació entre nosaltres.
Que en rebre’t en el pa compartit aprenga també a partir la meua pròpia vida, a oferir temps, escolta i cura, a construir comunitat on uns altres alcen murs.
Fes-me recordar que soc part del teu cos, al costat de tantes germanes i germans, igualment dignes, igualment estimades, igualment cridades a anunciar el teu Regne.
I quan em coste creure en mi, quan el cansament o la por em visiten, recorda’m que el teu amor continua habitant en mi com un foc seré que mai s’apaga.
Amén.
Jesús els diu a les seues deixebles i deixebles que eixa vídua pobra ha tirat en l’arca de les ofrenes més que ningú, perquè ella, fins i tot passant necessitat, ha tirat tot el que tenia per a viure… ha tirat la seua vida sencera. I jo, que també he llegit al principi com Jesús els diu que cal anar amb compte amb els escribes perquè, entre moltes altres coses, devoren els béns de les vídues, em plantege si el que Jesús vol dir és que entreguem sense mesura com aquesta vídua, o que deixem de maltractar a les dones vulnerables perquè actuen en contra de si mateixes.
Perquè eixa vídua, a més de ser pobra, se sent obligada per eixos senyors que controlen el monopoli de Déu a donar-li sempre al temple, sense tindre en compte que el ric dona sense problema perquè no li causa mal ni perjudici. No obstant això ella, quan ha de donar, no pot donar menys del que dona o serà mal vista; o pitjor encara, se sentirà culpable de no complir amb els preceptes imposats per aquests escribes, que travessen segles d’uns costums sempre degradants per a les dones. I si damunt eres viuda, sense cap protecció d’home, pitjor ho pintaven.
I ara pense en tantes persones buscant un habitatge digne, o simplement una habitació on amuntegar-se quatre persones per a poder estar baix sostre, amb el preu de l’habitatge fregant màxims històrics. Com a històrics són les dades que ens llancen de quantes persones han perdut i perdran un dret que apareix en la Constitució: el dret a un habitatge digne. Elles i ells, com aquesta vídua pobra, freguen la pobresa i se senten vulnerables.
Però Jesús la posa en el centre, la posa d’exemple de lliurament a Déu. Perquè eixa que ningú veu, a la qual maltracten, la que no importa… eixa dona ja era preciosa als ulls de la nostra Mare i Pare Déu. Ja era preciosa abans, fins i tot, de donar les seues dues úniques monedes. Era estimada abans de nàixer, quan encara es gestava en el ventre matern i somiava la vida en el cor de l’Esperit. Filla predilecta d’un Déu Mare i Pare amb entranyes de tendresa, que abraça a les seues filles quan són marginades, violentades o assassinades; quan són obligades a entregar fins allò que necessiten per a viure; quan per ritus, costums o lleis cegues —que no veuen persones sinó números, que no ajuden a qui cau ni toleren a qui s’ix un poc del test de normatives *agobiantes— acaben perdent no sols la vida carnal, sinó també l’espiritual, l’emocional i la racional.
Aquell sistema religiós no protegia les vídues, sinó que les esclafava encara més. Igual que ara aquest sistema capitalista esclafa i degrada cada vegada més a la classe treballadora. No obstant això, les persones cristianes podem tindre esperança i, fins i tot sabent que la imatge de l’Església pot ser un poc arcaica i que sempre hi haurà coses que millorar, tenim posada la nostra esperança en aquest viatge apostòlic del papa León XIV a Espanya, que es desenvolupa precisament del 6 al 12 de juny de 2026 i que té un marcat caràcter social, perquè ha decidit acostar-se als marges i parlar amb aquelles persones més vulnerables i descartades.
Efectivament, el papa visitarà un centre penitenciari, concretament el Centre Penitenciari *Brians 1. Assistiran 13 dones de *Brians 1 i 9 dones preses de la presó de *Wad-*Ras. Allí, el papa escoltarà directament el testimoniatge de dos de les preses. També mantindrà una trobada amb organitzacions que treballen a peu de carrer amb les persones migrants en el port de *Arguineguín, a Canàries, i visitarà el Centre de Migrants «Les Arrels» (La Llacuna, Tenerife), on es reunirà directament amb les persones allotjades allí.
Siga com siga aquesta visita, està eixint dels temples i movent el focus d’atenció cap a fora, obligant a les televisions, els polítics i l’opinió pública a mirar cap a realitats que la resta de l’any s’intenten invisibilitzar. Potser això ja és una bretxa per a l’esperança.
No *sempre *podem *fer *grans cuses, *però sí que *podem *fer cuses *xicotetes *amb gran amor. — Teresa de Calcuta.
Oració
Mare i Pare de tendresa,
hui girem la nostra mirada cap a aquella vídua pobra que ningú veia i que, no obstant això, ocupava el centre de la mirada de Jesús. Ensenya’ns a mirar com Ell mira, a descobrir la bellesa amagada en els qui són ignorades, empobrides o descartades per aquest món que tantes vegades confon el valor de les persones amb el que tenen o produeixen.
Fes-nos comprendre que la nostra dignitat no depén del que donem, ni dels nostres èxits, ni dels reconeixements que rebem. Som estimades des d’abans de nàixer, somiades en el teu cor i sostingudes cada dia pel teu Esperit de vida.
Et demanem per totes les dones que continuen carregant sobre els seus muscles el pes de la desigualtat, la violència, la pobresa o la soledat. Per les vídues de hui, pels qui busquen un habitatge digne, pels qui viuen amb por al demà, pels qui senten que ja no tenen forces per a seguir avant. Que troben comunitats que acompanyen, abracen i defensen la vida.
Et presentem també a Fermín. Gràcies per la seua història, pels camins que va recórrer, per les persones que va estimar i que li van estimar. Acull-ho en la teua abraçada infinita de misericòrdia i consol. I acompanya als qui aquesta mateixa vesprada es reuniran per a recordar-ho i celebrar l’esperança de la resurrecció. Que el dolor no tanque els cors i que la memòria agraïda continue donant fruit de fraternitat i d’amor.
Feix de nosaltres persones capaces de construir un món on ningú haja d’entregar el necessari per a viure, on la justícia siga més forta que la cobdícia i on la tendresa tinga sempre l’última paraula.
Amén.
La gent que escoltava a Jesús tenia molt clar com havia de ser el Messies. Ho imaginaven fort, poderós, victoriós, algú capaç de retornar la glòria perduda a Israel. Necessitaven respostes senzilles i seguretats fermes.
Però Jesús, una vegada més, sorprén, trenca estructures i ens retorna una imatge de Déu Mare i Pare amb entranyes maternals i amor incondicional. Els fa una pregunta que deixa al descobert que Déu sempre és més gran que les nostres idees sobre Ell. El Messies no cap en els títols, ni en els llinatges, ni en les expectatives humanes. No pot tancar-se en una definició.
Potser també ens ocorre a nosaltres. A vegades creiem conéixer a Jesús. Pensem que sabem com actua, on està o de quin costat camina. Ho busquem en l’extraordinari, en les certeses o en les grans manifestacions de fe. No obstant això, Ell continua apareixent on menys ho esperem. En xicotets moviments que ocorren just al nostre costat, quasi desapercebuts.
Apareix en la companya de treball que sosté a altres persones mentre carrega les seues pròpies preocupacions. En qui cuida sense fer soroll. En qui comparteix el poc que té. En qui s’alça una vegada més després d’haver caigut. En qui continua creient en la bondat quan tot convida al desencantament.
Jesús és sempre més del que aconseguim comprendre. No va vindre per a ocupar un tron, sinó per a habitar la vida. No va vindre per a imposar-se, sinó per a acompanyar. No va vindre per a ser admirat des de lluny, sinó per a caminar al nostre costat i sostindre’ns si caiem.
Recorde que de xicoteta el meu pare em portava de la mà. Notava la seua calor i fermesa, una pell dura i plena de calls que a vegades em feia cosquerelles en fregar suaument la meua. El meu pare no era el més llest, ni el més bonic, ni el més ric del món, però era la persona que em transmetia seguretat, confiança i saviesa. Una vesprada d’estiu, mentre passejàvem cap al capvespre, em va dir que Déu estava pertot arreu cuidant de nosaltres; que cada flor que veia era obra del bufe de l’Esperit i que cada ocell cantava per l’amor de la nostra Mare i Pare Déu. Jo continuava sentint la seua mà en la meua… i vaig comprendre que aquella calor, aquella confiança i aquella tendresa també eren el bufe de Ruah.
Per això l’Evangeli de hui ens convida a romandre humils. Cada vegada que creiem haver comprés del tot a Déu, Ell obri una porta nova. Cada vegada que pensem que ja sabem on trobar-ho, apareix en un lloc inesperat.
I potser ací està la bona notícia: no necessitem entendre-ho tot per a seguir-li. N’hi ha prou amb mantindre el cor obert i deixar-nos sorprendre per la seua presència en la vida quotidiana.
Un home amb coratge exterior s’atreveix a morir; un home amb coratge interior s’atreveix a viure. Lao Tzu
Oració:
Ruah, alé suau de Déu,
gràcies per les persones que han sigut llum en el nostre camí.
Gràcies per les mans que ens van sostindre quan érem xicotetes,
per les paraules senzilles que van sembrar confiança,
pels qui ens van ensenyar a descobrir la teua presència en una flor, en un ocell, en una vesprada d’estiu o en una carícia compartida.
Quan la vida es torne difícil i les respostes no arriben,
ajuda’ns a recordar que continues caminant al nostre costat.
Obri els nostres ulls per a reconéixer-te en el quotidià,
en els qui cuiden, acompanyen, lluiten i estimen sense fer soroll.
Que mai deixem de sorprendre’ns davant la teua presència humil i pròxima.
I que, com Jesús, aprenguem a viure amb un cor obert,
capaç de descobrir-te sempre nova, sempre lliure i sempre amor.
Amén.
L’amor que rebem de la nostra Mare i Pare Déu no podrem comprendre-ho plenament fins al dia en què ens trobem amb Ella en l’eternitat. No obstant això, eixe amor ja ens embolica ara i resulta incommensurable per a nosaltres, perquè és un amor original i primer, un amor que no espera resposta, que no vigila ni etiqueta, que no s’imposa ni exigeix mèrits; simplement es vessa sense mesura.
Som dignes d’eixe amor en aquest mateix instant, ací i ara, mentre llegim l’Evangeli i traiem el cap a eixa xicoteta finestra que el nostre cor manté tantes vegades tancada a l’Esperit. Déu ens estima tal com som, amb els nostres moments de llum i els nostres moments de foscor, sense necessitat de dissimular ni aparentar, sense haver d’oferir sacrificis de cap mena per a meréixer-lo. N’hi ha prou amb deixar-nos voler, obrir un poc la cuirassa que la vida va col·locant sobre nosaltres i permetre que l’amor de l’Esperit entre per a sanar les nostres ferides amb el bàlsam d’una pau que restaura l’ànima.
Som lliures per a acceptar-ho o no. Però quan deixem entrar en el nostre cor la Paraula de Vida que és Jesús, comencem a experimentar l’alegria profunda de l’Evangeli. A poc a poc naix en nosaltres la certesa que som filles estimades des d’abans del nostre naixement, des del mateix moment en què vam ser somiades i pensades per Déu. I eixa tendresa infinita no canviarà mai, perquè és eterna i incondicional.
Quan prenem consciència d’eixe amor, tot comença a transformar-se. La vida vista des de l’amor és distinta, i també ho són les nostres relacions amb les altres persones. Perquè l’amor de Déu no ens tanca en nosaltres mateixes, sinó que ens converteix en germanes. Ens convida a reconéixer la dignitat sagrada dels qui caminen al nostre costat: les companyes de treball, les veïnes, els qui comparteixen la nostra llar, els qui ens atenen en una botiga o aquelles amb les quals compartim un café i una conversa.
Llavors comprenem que estimar a Déu i estimar al proïsme són inseparables. Que la fe no es mesura pels sacrificis que oferim ni per les paraules que pronunciem, sinó per la capacitat d’acollir, cuidar, acompanyar i compartir la vida. Som dones lliures, dignes, meravelloses i incompletes, cridades a enriquir-nos mútuament. Perquè moltes vegades estimar consisteix precisament a reconéixer en l’altra allò que ens ajuda a créixer, allò que ens complementa i ens humanitza.
No hi ha manament major que aquests.
No existeix l’amor, sinó els proves d’amor, i la prova d’amor a aquell que estimem és deixar-el viure lliurement.
Oració
Mare i Pare de bondat infinita,
gràcies per estimar-nos abans que poguérem respondre’t, per sostindre’ns fins i tot quan no som conscients de la teua presència.
Aquest matí deixem a les teues mans les nostres alegries i els nostres cansaments, les persones que estimem i aquelles que ens costa comprendre. Ensenya’ns a rebre el teu amor amb senzillesa i a compartir-lo sense por, sense possessió i sense condicions.
Que despertem amb un cor més lliure, més tendre i més disposat a reconéixer a les nostres germanes i germans com a part de la mateixa família humana que tu somies.
Amén.
Parlem de dones. Parlem de Jesús. Parlem de la nostra Mare i Pare Déu que acull, cuida, mestressa i dignifica.
Just el contrari de la imatge de Déu que sostenien els saduceus. Eren l’aristocràcia religiosa del seu temps, l’elit sacerdotal que havia aprés a conviure amb el poder polític i econòmic per a conservar els seus privilegis. Havien reduït a Déu als límits dels seus propis interessos i utilitzaven la religió per a justificar un ordre social profundament desigual.
Entre les lleis que defensaven estava la del levirat. Segons aquest costum, una dona viuda i sense fills havia de casar-se amb el germà del seu espòs per a assegurar descendència al difunt. La dona quedava així situada en un lloc secundari, convertida en instrument per a garantir la continuïtat d’un llinatge que semblava importar més que la seua pròpia llibertat, els seus desitjos o la seua dignitat.
Per això resulta tan escandalosa la pregunta que plantegen a Jesús. No els preocupa aquella dona. No els interessa el seu sofriment, ni la seua història, ni la seua vida. Només busquen posar a prova a Jesús utilitzant el seu cos com a argument de discussió teològica.
Però Déu mai mira així.
L’Esperit de Déu, Mare i Pare, va triar a María de Natzaret i li va preguntar si acceptava gestar en el seu ventre a l’Amor fet carn. Déu compta amb les dones, les escolta, les crida pel seu nom i les reconeix com a subjectes lliures de la seua pròpia història.
Per això Jesús respon desmuntant d’arrel aquella lògica. La resurrecció no és la prolongació de les estructures injustes d’aquest món. El Regne no reprodueix relacions de dominació ni situacions on unes persones són considerades propietat d’unes altres. La vida nova que anuncia Jesús és una vida plenament reconciliada, on cada persona és reconeguda en la seua dignitat i estimada per si mateixa.
Eixa dona del relat, tractada pels saduceus com una possessió heretable, és per a Déu una filla estimada infinitament. Una dona forta, tendra, bella en la seua singularitat, única i irrepetible. Una dona somiada lliure des de sempre.
I eixa promesa aconsegueix també a tantes dones que continuen patint violència, discriminació o invisibilitat. Aconsegueix als qui han sigut silenciades, utilitzades o menyspreades. Aconsegueix als qui encara hui continuen reclamant justícia.
Escoltem les seues veus en cada dona que continua sent silenciada, en cada víctima de violència masclista i en cada vida trencada per la desigualtat. Les sentim també en el crit que ens deixa cada dona assassinada per la seua parella. Pense hui en eixa dona de Callosa del Segura la vida de la qual va ser arrabassada per la violència. La seua mort ens fa mal perquè tenia nom, història, somnis i persones que l’estimaven. Ens fa mal perquè darrere de cada dona assassinada hi ha una filla estimada de Déu la dignitat de la qual ha sigut violentada.
I al costat d’elles ens posem en peus per a afirmar que cap mort, cap violència i cap injustícia tenen l’última paraula. Perquè el Déu de Jesús no és un Déu de morts, sinó de vius, i el seu somni continua sent una vida plena, lliure i digna per a totes les dones.
Jesús va respectar, va acollir i va dignificar a les dones que va trobar en el seu camí. Va aprendre d’elles, es va deixar acompanyar per elles i els va retornar el lloc que els corresponia com a filles estimades de Déu. En elles va reconéixer la força de la tendresa, de la cura i de la fidelitat al projecte del Regne.
Per elles. Per nosaltres. Per totes.
Perquè la resurrecció comença ja cada vegada que una dona recupera la seua veu, cada vegada que una persona vulnerable veu reconeguda la seua dignitat i cada vegada que l’amor venç a la por.
Recordem que som filles i fills de la resurrecció, profundament estimades per la nostra Mare i Pare Déu, i que la mort no és el final del camí, sinó la porta oberta a la Vida plena que Déu somia per a tota la humanitat.
«La resurrecció comença cada vegada que una persona recupera la seua *dignitat i és posa dempeus per caminar en llibertat.»
Oració:
Mare i Pare Déu, font de Vida i de Resurrecció, ensenya’ns a mirar a cada persona amb els mateixos ulls amb què Tu la mires. Fes-nos sensibles al sofriment dels qui són descartades, silenciades o tractades injustament. Que mai utilitzem el teu nom per a justificar privilegis ni desigualtats, sinó per a anunciar la dignitat sagrada de totes les persones. Dona’ns valentia per a construir relacions més justes, tendresa per a acompanyar als qui pateixen i esperança per a creure que la teua Vida sempre té l’última paraula. Amén.
Volien enxampar a Jesús per a denunciar-ho: si deia que calia pagar el tribut, l’acusarien davant el poble jueu de traïdor; si deia que no, ho denunciarien als romans per rebel. Però Jesús sap de la seua hipocresia, la seua inclinació als diners i al poder, la seua tala i absurda manera d’entendre la vida, on no té cabuda (per més que es colpegen el pit en el temple) l’espiritualitat i, per descomptat, tampoc l’amor.
A Déu el que és de Déu… i la nostra Mare i Pare Déu té la millor part, perquè seua és la creació i tot allò que la completa: la terra fecunda, els arbres i els seus fruits, les flors amb els seus perfums i els seus colors. Tot ser que encoratja… i sobretot l’ésser humà. Les persones que habitem la creació, la dignitat, l’amor, la fraternitat, la pertinença a eixe poble universal de filles i fills de Déu Mare i Pare.
El Cèsar només té una cara dibuixada en un tros de metall que representa la dominació i la força violenta del poder; allò que domina però no venç. Perquè la verdadera força resideix en l’amor, i d’això no hi ha rastre en les lògiques dels romans, ni dels fariseus i herodians del text.
No podem deixar de costat qui som i on vivim, ni podem aïllar-nos del món per a dedicar-nos només a lloar a l’Esperit. Hem de ser coherents i viure xafant la terra, mirant al cel i donant la mà a qui està al nostre costat. Treballant, cuidant, denunciant les injustícies i cridant forta per la dignitat de la sanitat, l’educació i els serveis socials públics; per la regularització dels migrants, per totes les persones assassinades a Gaza… per tot això i més que ens vindrà. No podem quedar-nos indiferents ni passar de llarg amb «perfil baix». El perfil de les quals seguim a Jesús sol ser bastant visible i, sobretot, va a contra corrent del que el món predica.
Perquè complir amb el sistema no significa estar d’acord amb tot el que dicte, ni tancar l’orella a les injustícies que d’ell es deriven, ni engolir amb eixos costums a les quals ens espenten per a entrar en el model “normatiu” d’una societat consumista i consumida per si mateixa.
La nostra espiritualitat, el nostre contacte amb la nostra Mare/Pare, es dona a través de les nostres germanes amb les quals compartim la vida. Preocupar-nos pel seu benestar, els seus problemes, les seues alegries, els seus afanys… sobretot d’aquelles més desfavorides per aquest boig món del poder, és el mode de viure la fraterna comunió: estimar-nos unes a altres com som estimades per la nostra Mare i Pare Déu.
Donem-li al món allò que és del món, però mai allò que siga injust o atempte contra els drets humans. Perquè les persones no som propietat de cap Cèsar ni de cap poder: pertanyem a l’Amor que ens va crear lliures i iguals. I donem-li a les nostres germanes tot el nostre amor i tot el que siga a la nostra mà perquè la seua dignitat no siga minvada per culpa del món.
Els ments grans parlen d’idees; els ments mitjanes parlen d’esdeveniments; els ments xicotetes parlen dels altres. Eleanor Roosevelt
Oració
En començar aquest dia torne a Tu amb les mans obertes i el cor agraït.
Gràcies per la vida senzilla que s’obri pas cada matí, per les persones que caminen al meu costat, pels qui em sostenen quan flaquegen les forces i pels qui em permeten oferir un poc de tendresa enmig de les seues ferides.
Ensenya’m a distingir sempre l’important de l’accessori, la qual cosa naix de l’amor d’allò que naix del poder, l’aparença de la veritat, el soroll del teu suau murmuri.
Que mai entregue el meu cor als xicotets cèsars que prometen seguretat i acaben sembrant por. Que recorde cada dia que pertany a Tu, juntament amb tota la humanitat, juntament amb cada criatura que habita aquesta casa comuna.
Fes-me dona d’Evangeli, capaç de caminar amb els peus en la terra i la mirada oberta a l’horitzó del teu Regne. Que no m’acostume al sofriment alié, que no passe de llarg davant la injustícia i que mai em falte la valentia per a defensar la dignitat de les meues germanes i germans.
I quan arribe el cansament, arreplega’m en la teua falda de Mare, enforteix-me amb el teu alé de Vida i deixa’m descansar sabent que el teu amor continua treballant fins i tot mentre dorm.
Amén.
Tradicionalment, aquest relat s’ha interpretat com un resum de la història d’Israel: un poble alliberat de l’esclavitud d’Egipte, acompanyat per Déu a través del desert i cridat a viure una aliança basada en la justícia i la fidelitat. Al llarg dels segles, els profetes van intentar recordar eixe compromís, denunciant les injustícies i cridant a la conversió. No obstant això, moltes vegades van ser ignorats, perseguits o eliminats. Jesús se situa en eixa mateixa tradició profètica i, al mateix temps, anuncia el conflicte que desembocarà en la seua pròpia mort.
No obstant això, quan llig aquest relat, encara que comprenc el context històric i simbòlic en què va ser escrit, sent incomoditat davant la violència que conté. Em costa reconéixer en eixe llenguatge al Jesús que proclama l’amor als enemics, la compassió i el perdó sense límits. Per això intente acostar-me al text des d’una lectura crítica i creient. Al llarg de la història, algunes interpretacions de l’Escriptura han servit per a legitimar relacions de poder, exclusions o formes de violència que poc tenen a veure amb l’Evangeli. No obstant això, el missatge profund de Jesús continua convidant-nos a construir una comunitat basada en la fraternitat, la justícia i la cura mútua.
La vinya de Déu no és una propietat privada ni un espai reservat per a uns pocs. La vinya és el projecte d’amor que Déu somia per a tota la humanitat. Un projecte que no coneix fronteres, nacionalitats, races ni privilegis. Un projecte on totes les persones som convidades a participar, a cuidar la terra comuna i a compartir els fruits que naixen de la justícia, la solidaritat i la fraternitat.
Jesús ens recorda que ningú pot apropiar-se del Regne ni utilitzar a Déu per a defensar els seus interessos. Tampoc les institucions religioses estan lliures d’eixa temptació. La vinya pertany a l’Amor i només pot ser cultivada des del servei, la humilitat i la cura mútua.
Totes les persones som rescatades, d’una manera o una altra, per l’amor incondicional de l’Esperit. Cadascuna coneix les seues pròpies esclavituds: les pors, les inseguretats, les ferides, les preocupacions o les càrregues que arrossega en la vida. Però l’Esperit continua actuant enmig de la nostra història, convidant-nos a una transformació profunda. Ens crida a viure en llibertat, sense deixar-nos governar per la por ni per la lògica de la possessió i del poder. Ens convida a posar els nostres dons al servei de les altres persones per a fer més humà, més just i més habitable el xicotet món que ens envolta.
La pedra que va ser descartada va acabar convertint-se en pedra angular. També hui, moltes persones considerades insignificants, febles o prescindibles continuen sostenint silenciosament la vida de les nostres comunitats. Tal vegada ací, en els qui cuiden, acompanyen, resisteixen i estimen sense fer soroll, continue construint Déu la seua vinya.
En viure amb els altres en aquesta terra necessitem per fi reconéixer la realitat de la fraternitat. Som germans. Compartim un destí comú. Wilfred Peterson.
Oració:
Mare i Pare de la Vida,
ensenya’ns a cuidar la teua vinya amb mans humils i cor obert.
Que mai confonguem el servei amb el poder
ni la responsabilitat amb la possessió.
Fes-nos capaços de reconéixer la teua presència en les persones senzilles,
en els qui sostenen l’esperança,
en els qui treballen per la justícia
i en els qui continuen creient que un altre món és possible.
Beneeix als qui vetlen, resisteixen
i lluiten per la dignitat de les seues companyes i companys.
Que el diàleg trobe camins
i que la fraternitat siga sempre més forta que la confrontació.
Ajuda’ns a viure en llibertat, sense por de compartir els fruits de la vida
i sense la temptació d’apropiar-nos d’allò que només pot florir
quan es posa al servei de totes les persones.
Amén.
Hui celebrem la festa de la Santíssima Trinidad, un misteri que, més que per a ser comprés amb el cap, està pensat per a ser sentit amb el cor. Déu no és un ésser llunyà ni solitari, assegut en un tron en les altures d’un cel de conte. Déu és comunitat, és família, és un corrent inesgotable d’amor compartit.
Se’ns revela com Déu Mare i Pare, que ens abraça, ens sosté i ens cuida amb infinita tendresa; com Jesús, el Fill, el germà pròxim que camina al nostre costat, comparteix les nostres alegries i sofriments i ens ensenya a viure des de l’amor; i com la Ruah, l’Esperit Sant, l’alé de vida que habita en nosaltres, ens impulsa, ens enforteix i ens recorda constantment que no estem soles. Tres persones distintes i una sola Divinitat, un únic Amor bategant en el cor del món.
La nostra Mare i Pare Déu ens ha estimat sempre i ens continua estimant ara. Mai va pretendre jutjar-nos o castigar-nos; més prompte hem sigut nosaltres els qui, tantes vegades, ens hem allunyat d’eixe mode de viure’l tot des de l’amor que ens dona vida i ens condueix cap a la verdadera felicitat.
La Trinitat ens recorda també una cosa essencial: ningú es basta a si mateixa. Som meravellosament imperfectes i incompletes. Totes tenim dons que oferir i totes tenim necessitats que unes altres poden ajudar-nos a cobrir. Cada persona és valuosa, única i insubstituïble, però necessitem de les altres per a créixer, per a aprendre i per a construir una vida verdaderament humana. Per això, juntes som més fortes, més sàvies i més capaces de transformar la realitat.
No obstant això, vivim immerses en un sistema que amb freqüència ens espenta en la direcció contrària. Un sistema que fomenta l’individualisme, la competitivitat i l’egoisme; que posa el benefici econòmic per damunt de les persones i converteix la dignitat humana en una mercaderia més.
Ens dol contemplar la violència que colpeja a tants pobles del món, el sofriment insuportable que viu la població palestina a Gaza, les amenaces constants de nous conflictes i la indiferència amb la qual massa vegades es contempla el dolor alié. Però eixe mateix menyspreu per la vida es manifesta també en les nostres realitats més pròximes i quotidianes.
Hui, el dret a un habitatge digne s’ha convertit per a moltes persones en un somni inassolible. Tindre una ocupació ja no garanteix poder viure amb dignitat. Després de pagar el lloguer, els subministraments bàsics i l’alimentació, moltes famílies a penes poden sostindre’s i es veuen obligades a recórrer a la solidaritat per a sobreviure.
També assistim amb preocupació a la deterioració de serveis fonamentals com la sanitat i l’educació pública, pilars essencials per a construir una societat més justa i igualitària. Ací mateix, a València, la vaga educativa que estem vivint reflecteix el cansament i la indignació dels qui lluiten per defensar una educació digna per a totes i tots. Quan s’aposta pel desgast de les persones en lloc del diàleg i la cerca sincera de solucions, ens allunyem profundament d’eixe projecte de fraternitat que Déu somia per a la humanitat.
Enfront d’aquesta realitat, Jesús va vindre a mostrar-nos un altre camí. Ens va ensenyar a compartir, a cuidar, a acompanyar i a posar sempre en el centre a les persones més vulnerables. Ens va mostrar que la plenitud de la vida naix de l’amor, de la comunitat i de la capacitat de sostindre’ns mútuament.
I no estem soles en aquesta tasca. La Ruah continua bufant hui entre nosaltres. Habita en el suport mutu de les companyes de vaga, en la solidaritat organitzada quan les institucions no arriben, en la indignació que ens impulsa a alçar-nos enfront de la injustícia i en cada gest de tendresa que protegeix la vida.
La Trinitat no és un misteri llunyà reservat per a ser estudiat. És una invitació concreta a viure com Déu viu: en relació, en comunitat i en amor compartit. Cada vegada que cuidem les unes de les altres, cada vegada que defensem la dignitat humana i cada vegada que construïm fraternitat, fem visible en el nostre món el rostre de la Trinitat.
Prompte o més tard tota la gent del món haurà de descobrir una manera de viure junts en pau, i així transformar aquesta alegria còsmica pendent en un salm creatiu de fraternitat. (Martin Luther King Jr.)
Oració
Santíssima Trinidad,
Mare i Pare que ens acarones amb la tendresa amb què es cuida una criatura estimada,
gràcies perquè mai deixes de creure en nosaltres,
ni tan sols quan nosaltres dubtem de nosaltres mateixes.
Jesús, germà nostre,
carn de la nostra carn i vida de la nostra vida,
gràcies per a caminar al nostre costat pels camins polsosos de cada dia,
per a compartir les nostres vides quotidianes però excepcionals,
les nostres alegries senzilles
i també les nostres ferides.
Ruah Santa,
alé de vida, força que ens alça quan les cames tremolen, bufe suau que ens recorda que un altre món és possible,
continua encenent en nosaltres els teus dons:
la saviesa per a discernir,
la fortalesa per a resistir,
la tendresa per a cuidar,
la creativitat per a transformar
i l’esperança per no rendir-nos.
Que aprenguem de Tu, Déu-Comunitat,
a viure sense dominar,
a estimar sense posseir,
a compartir sense calcular
i a caminar sense deixar ningú arrere.
Que les nostres cases, les nostres comunitats,
els nostres centres de treball
i les nostres accions per la justícia
siguen un reflex, encara que siga xicotet,
d’eixe Amor immens que uneix la Mare i Pare, el Fill i la Ruah.
I quan arribe la nit,
que descansem sabent-nos abraçades,
acompanyades
i profundament estimades.
Amén.
El poder dels summes sacerdots i dels escribes només resideix en l’engany, en la por i en la desigual distribució de les riqueses i del benestar. La seua manera de mantindre’s és manipular al poble creient perquè se senta xicotet, ignorant i temorós davant un Déu castigador, venjatiu i violent; un déu, per descomptat, profundament irreal i contrari a la vida.
Els qui ostenten el poder són capaços fins i tot d’instrumentalitzar la divinitat si això els proporciona reconeixement, beneficis i control. Per això la pregunta que li fan a Jesús traspua supèrbia i superioritat: se senten per damunt de qualsevol persona i creuen tindre el dret de decidir qui mereix dignitat i qui no.
Però Jesús els coneix bé. Coneix la seua por, el seu odi i el seu egoisme. I està disposat a respondre’ls si abans ells responen a la pregunta sobre Juan: si el seu baptisme venia de Déu o dels homes. No poden contestar perquè temen al poble, que segueix massivament al profeta. I és que la gent sol reconéixer als qui s’enfronten a allò que els danya, als qui protegeixen la seua dignitat i acompanyen les seues vides fins a les últimes conseqüències.
Si responen que el baptisme venia de Déu, quedaran en evidència per la seua falta de coherència, perquè no van creure ni es van convertir. I si responen que venia dels homes, provocaran un autèntic renou entre la multitud. Atrapats en la seua pròpia conveniència, acaben dient que no ho saben. Llavors Jesús els respon que tampoc ell els dirà amb quina autoritat actua.
Quina situació tan recurrent! Els que manegen els diners i el poder intentant tendir paranys a les persones que entreguen la seua vida per la defensa dels drets dels col·lectius més desfavorits. Han passat més de dos mil anys i seguim atrapades en dinàmiques molt semblants. Abans el parany es teixia en els atris del temple; hui es disfressa de discursos, promeses i sistemes econòmics que asfixien a la gent.
Continuem patint la falta d’honestedat d’estructures que, en lloc de protegir el que és de totes i tots —la salut, l’educació, els serveis socials o la cura de les persones vulnerables—, busquen el desmantellament del públic per a benefici d’uns pocs.
Temen que la gent de baix comence a pensar en llibertat. Eixa llibertat real que ens fa perillosament humanes perquè ens impulsa a reclamar els drets que ens pertanyen simplement per haver nascut. Jesús ens retorna l’esperança d’una igualtat d’oportunitats verdadera per a poder viure amb dignitat.
No parlem de fer-nos milionàries ni de viure esclaves dels diners, del poder o de la fama. Només parlem de viure sense por a la incertesa que crea un sistema que no posa a les persones en el centre de la vida.
Parlem de poder accedir a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge i a un benestar bàsic sense hipotecar la nostra existència per a aconseguir-lo. Parlem mentre les nostres sabates continuen plens del fang del camí i les nostres mans tacades de greix, tinta o algeps. Tal vegada les nostres robes són humils, però les nostres consciències romanen netes.
Tenen por a la llibertat, a la vida i al camí que Jesús proposa al poble; eixe mateix poble al qual els poderosos tant necessiten per a sostindre els seus privilegis i els seus falsos ritus. Perquè quan vivim des de la llibertat, els nostres pensaments es tornen comunitaris i ens unim per a clamar enfront de la vulneració dels drets inalienables de l’ésser humà.
La verdadera autoritat l’atorguen les obres, el treball honest, el sentit de la justícia i, sobretot, l’absència d’odi, el desig profund de comunió i l’amor que posem en tot quant fem. Un món de totes i per a totes, on cada persona aporta, compte i té un valor infinit.
Jesús va saber perfectament de quin costat posar-se, i mai va ser del costat de l’opressor.
“La verdadera divisió de les classes socials caldria fer-la tenint en compte l’hora en què cadascú s’alça del llit”.
Mario Benedetti, La treva (1960).
Oració:
Jesús, amic i germà que mai falla,
quan el cansament pese més que les paraules,
queda’t prop de nosaltres.
Fes-nos humilment valents,
capaços de defensar la dignitat humana
sense odi i sense supèrbia.
Que mai ens acostumem
al dolor dels qui viuen amb por,
ni a les injustícies disfressades de normalitat.
Ensenya’ns a viure amb les mans obertes,
la consciència neta
i el cor disposat a la comunió.
I quan sentim que tot és massa,
recorda’ns que la teua autoritat
sempre va nàixer de l’amor,
del servei
i de la tendresa cap al poble.
Amén.
Jesús es fixa en el temple, en tot el que succeeix allí. Observa en silenci, mira profundament i després marxa a Betania, a casa de María, Marta i Lázaro: eixa llar on pot descansar, sentir por sense ser jutjat, ser estimat i curat. Allí troba refugi, tendresa i la força de l’Esperit per a continuar el camí.
També nosaltres necessitem llocs així. Espais i persones on descansar l’ànima quan el cansament pesa i l’esperança sembla xicoteta. Acudim llavors a les nostres companyes, amigues i germanes, aquelles que saben sostindre’ns des de l’amor senzill, amb una abraçada fraterna que arreplega, cura i retorna la pau. A vegades no fan falta paraules; n’hi ha prou amb romandre.
En tornar al temple, Jesús comprén amb més claredat quina és la seua crida. Llavors recorda la figuera: plena de fulles i d’aparença de vida, però incapaç d’oferir fruit. I entén que allò mateix està ocorrent també en el temple.
Aquella casa d’oració, cridada a ser pont cap a la grandesa de Déu Mare i Pare, estava plena de mercaders, monedes, animals i soroll. Era impossible escoltar allí el murmuri de l’Esperit. Els sacerdots i escribes havien oblidat que el temple havia sigut consagrat per a crear comunió, trobada i vida compartida.
I potser hui continua ocorrent una cosa semblant.
A vegades les nostres esglésies s’assemblen massa a eixa figuera: plenes de fulles, de normes, de discursos i aparences… però buides de fruits verdaders. Dogmes i lleis excloents que pesen especialment sobre les persones més vulnerables, apartant de l’Esperit als qui més necessiten consol, dignitat i acolliment. El poder, quan s’aferra a si mateix, acaba assecant la vida i sembrant por.
Però Déu Mare i Pare no desitja això per a ningú. Somia amb filles i fills lliures, capaços de descalçar-se el cor —no sols els peus— en tocar el sòl sagrat de la vida. Ens crida a caminar amb humilitat i fe cap a un món nou, teixit des de la justícia social, la tendresa i una pau verdadera que abrace a totes les persones.
La humilitat és l’estimació adequada d’un mateix. Charles Spurgeon
Oració:
Déu Mare i Pare,
ensenya’ns a reconéixer
quines parts de la nostra vida
estan plenes de fulles
però buides de fruit.
Fes-nos persones senzilles,
capaces d’escoltar el dolor alié,
d’abraçar sense jutjar
i de construir espais
on totes puguen sentir-se a casa.
Quan el cansament ens vença,
regala’ns germanes i germans
que sostinguen la nostra esperança.
I quan la por vulga assecar-nos l’ànima,
fes brollar en nosaltres
la valentia humil de Jesús,
per a continuar caminant
descalces d’orgull
i plenes d’amor.
Amén.
Hui ens endinsarem en un dels passatges més emocionants i intensos de l’Evangeli: l’oració en l’Hort de les Oliveres.
El primer detall que sempre m’ha cridat l’atenció és que Jesús sempre orava en la muntanya, en la riba del llac, en el desert o en un hort; llocs on encara es pot sentir l’alé de la Ruah. Jesús buscava el silenci, respirava aire en llibertat i, allí, s’abandonava als braços de la nostra Mare i Pare Déu. L’Esperit d’Amor no viu tancat en temples d’imatges inertes; habita en allò que ens retorna la pau i la vida: en la brisa del matí, en el sol que acaricia la pell, en l’herba fresca sota els nostres peus, en la creació sencera que continua pronunciant el nom de Déu.
En Getsemaní contemplem a Jesús en un moment d’intimitat i nuesa emocional tan profunda que traspassa les lletres de l’Evangeli fins a fer-nos sentir el seu propi tremolor. Ens mostra la seua vulnerabilitat i la seua por, i precisament ací es revela la immensitat del seu amor. Jesús no és un ésser llunyà incapaç de patir; és un germà que coneix l’angoixa, el cansament i la soledat humana.
Jesús demana a Pedro i als fills de Zebedeo que vetlen amb Ell, però ells s’adormen. I enmig d’eixa soledat, Jesús es dirigeix a la nostra Mare i Pare per a compartir la seua tristesa i la seua agonia. El seu sofriment no naix perquè Déu necessite dolor o sacrificis, sinó perquè l’Amor verdader mai abandona als qui viuen ferits, perduts o esclafats pel pes de la vida. Jesús no abraça la creu perquè el Pare desitge sofriment, sinó perquè decideix romandre fidel a l’Amor fins i tot quan el camí condueix al rebuig, la injustícia i la mort.
L’angoixa de Getsemaní no és sola por a la mort física; és també el dolor immens de contemplar quant mal produeix l’allunyar-nos de l’Esperit, quant sofriment generen la violència, l’egoisme i la falta de compassió. Jesús carrega sobre si les nostres ruptures per a retornar-nos la certesa que mai deixem de ser estimades. La seua oració li porta a acceptar lliurement una missió de lliurament radical, entrant fins al fons de la nit humana perquè ningú torne a sentir-se sola en ella.
Per això necessita sentir-se acompanyat. No busca fugir de la creu, sinó compartir el pes del camí amb les seues germanes i germans; cerca, senzillament, companyia i consol. I això hauria de quedar gravat a foc en el nostre cor: acompanyar a qui pateix la soledat, la precarietat, la por o la injustícia és una forma concreta de fer present el Regne. Cada abraçada, cada escolta sincera i cada gest de tendresa ajuden a alleujar càrregues que a vegades es tornen insuportables. Així, a poc a poc, anem co-creant un món més humà, més lliure, més just i més fratern.
Jesús ja està sostenint el dolor de totes les persones que han necessitat, necessiten i necessitaran del perdó. Això significa que el perdó de Déu no arriba després del nostre penediment com un premi merescut; el perdó ja ens esperava des d’abans, abraçant-nos fins i tot en les nostres caigudes. Aquella suor com a gotes de sang és la resposta física d’un amor portat fins a l’extrem. Jesús experimenta en el seu propi cos la por dels qui se senten perdudes, rebutjades o vençudes, transformant l’hort en un úter matern on comença a gestar-se la reconciliació i la vida nova.
En Getsemaní, Jesús no jutja a l’ésser humà ni se situa per damunt de la nostra fragilitat. Al contrari: entra en el nostre fang, en els nostres dubtes i en els nostres abismes per a recordar-nos una cosa profundament consoladora: que en els moments més foscos, en la tristesa més profunda i en la soledat més dolorosa… Ell ja va ser allí primer.
I fins en la nit més fonda, l’Amor contínua vetlant amb nosaltres.
Oració
Ruah de vida,
quan arriben la por, el cansament i la soledat,
ensenya’ns a vetlar unes amb les altres.
Que mai ens falten braços que sostenen,
paraules que abracen
i silencis que acompanyen.
I quan el cor tremole com en Getsemaní,
recorda’ns que l’Amor ja habita allí abans que nosaltres.
Amén.
Ai! Que difícil és viure i estar en el món i no deixar-se atrapar per les ganes de triomf, que moltes vegades no són més que un enorme ego necessitat de reconeixement, admiració i poder sobre les altres. I en aquest evangeli veiem el comportament més vulnerable i contradictori dels qui caminaven al costat de Jesús. Uns que volen estar asseguts al costat del tron que imaginen que heretarà el Mestre, i altres plens de ràbia perquè aquells s’han atrevit a demanar el que segurament tots desitjaven en silenci. Panorama impropi, on n’hi haja, de les amistats més pròximes a Jesús.
I precisament per això els evangelis són tan profundament reals i esperançadors, perquè no idealitzen als qui van seguir a Jesús. Ens mostren també les seues debilitats, les seues pors, les seues ambicions i les seues malapteses. I ací està la meravellosa notícia: eren persones com tu i com jo. Amb molts defectes, sí, però també amb enormes dons i una immensa capacitat de transformació.
Acostumades a la duresa de la vida quotidiana, dones i homes forjats en l’esforç de treballs humils i precaris, sobrevivint a penes dia a dia, aquelles deixebles van seguir a Jesús perquè les seues paraules obrien horitzons nous. Els parlava d’amor, de fraternitat, de perdó, de dignitat i d’esperança. Els ensenyava que ningú estava exclòs de l’abraçada de Déu Mare i Pare.
I així, a poc a poc, escoltant paraules que transformaven el pensament, contemplant curacions meravelloses, compartint el pa i la vida, escoltant les seues oracions constants i veient en Ell un camí de veritat i vida, Jesús va anar penetrant lentament en cada cor. Aquella pedra endurida per la por i la supervivència va començar a convertir-se en un cor de carn, capaç de sentir, compartir, caminar al costat d’unes altres, somriure-li de nou a la vida i descobrir l’alegria immensa de crear comunitat d’iguals.
Però encara els quedava molt de camí interior per recórrer. Encara necessitaven desaprendre massa coses mamades des del mateix si matern: els rols de poder, les jerarquies injustes, la creença que les persones xicotetes no tenien veu ni valor, o eixes ànsies de dominar i decidir sobre la vida de les altres.
Tardaran bastant a comprendre que Jesús no serà un messies d’espasa, grandesa i foc vencedor. El seu poder no serà la imposició, sinó la tendresa; no serà el domini, sinó el servei; no serà ocupar els primers llocs, sinó agenollar-se per a llavar els peus d’altres persones. I probablement algunes d’aquelles deixebles no van acabar de comprendre-ho del tot mai. Però així i tot, estic convençuda que van ser acollits finalment als braços amorosos de la nostra Mare i Pare Déu, on no se’ns mesura pels nostres mèrits, sinó per la veritat de l’amor viscut.
Perquè això no és una carrera espiritual per a veure qui és millor, més perfecte o més sant. L’Evangeli mai va ser competició. L’amor només és verdader quan naix lliurement i s’entrega amb alegria, sense imposar, sense dominar i sense esperar privilegis. Jesús va entregar la seua vida estimant i perdonant, no des de la humiliació ni des de la resignació davant la injustícia, sinó des de la llibertat profunda de qui sap que estimar sempre val la pena.
Ser humils no significa empetitir-nos ni creure que no valem res. La verdadera humilitat consisteix a reconéixer les nostres capacitats i reconéixer també les de les altres; posar els nostres dons al servei de la comunitat i acceptar agraïdes els dons aliens per a créixer juntes. Humilitat és comprendre que ningú se salva sola, que totes necessitem de totes, i que la comunió fraterna es construeix precisament quan cada persona aporta el que és i el que té.
Estimar sempre és la resposta. Estimar és respectar profundament la dignitat de cada ésser humà i reconéixer el seu valor simplement per existir. Estimar és crear espais on totes siguen escoltades, especialment les més invisibilitzades, les que el món considera xicotetes o poc importants. Estimar és desaprendre la lògica cruel del poder per a omplir-nos de la saviesa de l’Esperit, eixa que ens ensenya a compartir, cuidar i acompanyar.
I sabrem que anem caminant després de les petjades de Jesús quan deixe d’importar-nos tant el reconeixement, l’èxit o la necessitat d’encaixar en els criteris del món, i comencem a sentir, a poc a poc, eixa pau profunda que naix de viure des de l’amor i la coherència.
Si la Mare/Pare et va regalar uns dons, no els guardes per a tu sola. Posa’ls al servei de les altres amb alegria, humilitat i gratuïtat. Perquè tot el verdaderament important en la vida sempre va ser compartit.
Donar *és una cosa *diferent. *És compartir. *Mare Teresa de Calcuta.
Oració
Mare i Pare de bondat infinita,
ensenya’ns a caminar darrere de Jesús, encara que el camí faça por.
Encara que a vegades encara somiem amb trons, reconeixements o seguretats,
encara que ens coste desprendre’ns de l’ego i d’eixa necessitat de sentir-nos importants.
Fes-nos comprendre a poc a poc, com van comprendre aquelles deixebles i deixebles,
que el teu Regne no es construeix dominant, sinó abraçant;
no imposant, sinó acompanyant;
no brillant per damunt d’unes altres, sinó il·luminant al costat d’elles.
Dona’ns un cor humil i despert,
capaç de reconéixer els dons propis sense creure’ns superiors,
i capaç també d’admirar els dons aliens sense sentir amenaça ni enveja.
Que aprenguem a servir des de la llibertat i l’amor,
sense esperar premis ni aplaudiments,
simplement per l’alegria immensa d’estimar com Jesús va estimar.
I quan sentim cansament, fracàs o soledat,
recorda’ns que l’Evangeli mai va ser camí de poder,
sinó de veritat, tendresa i comunió.
Que sapiem crear comunitats on ningú quede fora,
on les xicotetes siguen vistes, escoltades i estimades,
i on cada vida tinga espai per a florir.
Gràcies pels dons regalats gratuïtament.
Que mai els guardem per a nosaltres soles,
sinó que els compartim com a pa partit per al món.
Perquè estimar i servir sempre serà la manera més bella de semblar-nos a Jesús.
Amén.
Pedro diu deixar-ho tot arrere per a seguir a Jesús, potser esperant reconeixement per això. I és que Pedro es comporta com qualsevol de nosaltres: quan fem un esforç, per xicotet que siga, esperem ser recompensades.
Però Jesús vol fer-nos entendre que l’amor naix i després es fa. No pots forçar-ho esperant alguna cosa a canvi; si busques una recompensa, deixa de ser amor i es converteix en ego. Deixar-ho tot arrere no significa abandonar als qui estimem, sinó transformar la mirada respecte al que hem aprés, això que el món considera “normal” però que per a la nostra Mare i Pare Déu moltes vegades no té sentit.
L’Esperit somia en gran i va molt més allà: transforma la família en comunitat, el triomf en servei i la vida quotidiana en vida en plenitud. Ruah somia i construeix, amb la nostra ajuda, una societat d’iguals on totes valem, aportem, cuidem i estimem.
No se’ns demana renunciar a l’amor dels nostres pares, germanes o filles, sinó ampliar eixe amor fins a abraçar també als qui no compten, als qui pateixen, als qui viuen soles, excloses o descartades. Estem cridades a eixamplar el cor i viure en comunió, començant pel nostre entorn més pròxim i estenent-lo després cap a tota la creació.
Aquest model de família tradicional que ens han volgut vendre sovint ha funcionat com una altra eina per a mantindre a les dones silenciades sota rols imposats de cures domèstiques, obligant-nos a jornades dobles per a poder amb tot, exigint submissió, obediència i, sobretot, silenci. Però és que Jesús adora a les *contestonas. A aquelles dones valentes que li van obrint camins i horitzons nous: la que pidola les engrunes davall de la taula, la que vessa un perfum caríssim sobre el seu cap, la samaritana que dialoga assedegada d’aigua viva o María Magdalena sent la primera a anunciar al Ressuscitat.
Jesús promet una comunitat d’iguals: persones decidides a mirar d’una altra manera i a canviar el món des de l’amor, entregant-lo tot pel benestar comú. Una comunitat que cuida i es cuida; germanes i germans que cultiven la fe treballant units per una gran família de persones lliures i boges d’amor.
No ho tindrem fàcil. Aquest món de guerres, poder violent i capitalisme deshumanitzador li ho posa molt difícil als qui busquen la veritat i un mode coherent de compartir la vida, sense classes, gèneres ni opressions. Però fins i tot enmig de tanta foscor, el Regne continua brollant silenciosament en cada gest de justícia, en cada abraçada sincera, en cada mà tendida i en cada persona que s’atreveix a estimar sense dominar.
Eixe Regne de justícia i pau que Jesús va deixar a les nostres mans és el que, encara que a vegades ens coste la vida, acabarà regalant-nos l’eternitat.
No tots els ciutadans d’un Estat poden ser igual de poderosos, però haurien de ser igual de lliures. Voltaire
Oració
Ruah de la vida,
queda’t hui al costat dels nostres cansaments.
Ensenya’ns a estimar sense esperar res a canvi
a cuidar sense posseir
i a construir comunitat on el món alça murs.
Dona’ns valentia per a continuar sent dones i homes lliures,
capaços de contestar a la injustícia
i de romandre tendres enmig de tanta duresa.
Que mai perdem l’alegria senzilla
de compartir el pa, l’esperança i el camí.
I quan la vida estrenya i es pose difícil
recorda’ns que el teu Regne ja germina
en cada gest xicotet d’amor verdader.
Amén.
En l’evangeli de Juan, el dolor no ocupa el lloc principal; el que verdaderament sosté l’escena és el lliurament per amor. Enmig de la violència i de la mort, Jesús inaugura una nova manera de crear comunitat: una comunitat d’iguals nascuda de la cura mútua, de la resistència compartida i de la força dels qui sostenen la vida quan tot sembla esfondrar-se. I són les dones els qui romanen allí, fermes al peu de la creu, aportant, suportant i sostenint.
Jesús transforma la mirada des de la creu: està disposat a vessar vida sobre aquelles als qui sempre més ha estimat.
I allí està també María de Natzaret. En eixe gest de Jesús entregant els uns als altres com a família nova, naix una altra Església: una Església amb rostre de dona, gestada en el silenci fidel de María, que no predica des del poder ni des dels privilegis, sinó des de la presència amorosa i la cura constant. Una Església que coneix la tendresa, el cos oferit i la resistència silenciosa de tantes dones que han sostingut la fe i l’esperança al llarg de la història.
Jesús i la nostra Mare i Pare Déu sempre s’han posat del costat dels qui més justícia i amor necessitaven. I aquesta vegada no és distint. Quan li acosten una esponja xopada en vinagre sostinguda en una canya d’hisop, Jesús accepta beure-la. L’accepta perquè eixe vi agre, eixa “posca”, era la beguda quotidiana dels pobres, dels soldats, dels esclaus i de les classes més humils. En beure-la, deixa clara la seua aposta per les de baix, per la classe obrera, per les persones més vulnerables i oprimides del món.
I precisament enmig de la violència de l’Imperi apareix també l’hisop: un element senzill, vinculat tradicionalment a la cura domèstica, a la sanació i als gestos quotidians de la vida. Com si, fins i tot en la creu, la tendresa de la llar i de les cures s’obrira pas enfront de la crueltat.
Després de beure, Jesús mateix entrega el seu Esperit. Però la Ruah no abandona la matèria: roman en el misteri d’eixe cos que mor i ressuscita i, al mateix temps, es vessa sobre els qui romanen al peu de la creu. Eixa Ruah, compartida com el pa partit, consola i sosté a les dones en el seu dolor, donant-los la força necessària per a continuar caminant cap al sepulcre a la recerca de la vida.
Llavors, un dels soldats travessa amb la seua llança el costat de Jesús i, a l’instant, brollen sang i aigua. Des de la mort comença a obrir-se passe la vida. Com en un enllumenament travessat per fluids i dolor, Jesús dona a llum a una nova comunitat humana i eclesial: l’aigua que calma la set i la sang com a font de vida entregada; la mateixa sang de l’aliança anunciada abans de ser capturat.
Jesús entrega l’Esperit… i eixa Ruah de vida continua hui descendint sobre nosaltres per a despertar el desig d’un món més just, més humà i més igualitari. María no roman detinguda en la creu ni tancada en el dolor. Ella ens pren de la mà i ens convida a continuar caminant juntes cap a la resurrecció del nou, de la veritat i del compartit.
Perquè l’esperança de l’Evangeli no és passivitat ni resignació: és dignitat, memòria i lluita compartida.
I com deia Sojourner Truth: «La igualtat no és un regal, és un dret».
Oració
Mare i Pare Déu,
quan la creu apareix en els nostres camins
i el dolor sembla més fort que l’esperança,
dona’ns la valentia de romandre.
Com María i les dones de l’Evangeli,
ensenya’ns a sostindre la vida fins i tot enmig de la por,
a cuidar les unes de les altres,
a fer comunitat des de la tendresa i la fidelitat xicoteta de cada dia.
Que el teu Ruah continue respirant en nosaltres
quan el cansament ens visite,
quan sentim set de justícia,
quan el món ens vulga convéncer
que l’amor i la igualtat són impossibles.
Fes-nos dones i homes d’entranyes obertes,
capaces de compartir el pa, la paraula i el consol.
Capaços també de denunciar la violència,
la injustícia i tot allò que trenca la dignitat de les teues filles i fills.
Que del costat obert de Crist
continuem aprenent que sempre pot brollar vida nova,
fins i tot en les hores més fosques.
I que María de Natzaret,
mare de la cura silenciosa i de l’esperança obstinada,
ens prenga de la mà per a caminar juntes cap a la resurrecció del nou,
del just
i de la veritat.
Amén.
Arriba la nit i la foscor torna al món. Alguns dels deixebles de Jesús segueixen tancats per por dels jueus. Encara que potser la seua por més profunda era un altre: Jesús ja no estava. Aquell mestre i amic que els havia acompanyat i ensenyat durant tant de temps havia mort, i amb ell semblava apagar-se també l’esperança.
No obstant això, María Magdalena havia dit que el sepulcre estava buit… i ells no la van creure. Tal vegada la foscor era encara més intensa pel pes de la culpa, perquè havien fugit quan van capturar a Jesús. Però les dones havien romàs al peu de la creu, i algunes s’havien atrevit també a acostar-se al sepulcre.
I ara estan tots i totes reunides en aquella casa ferida, però encara habitada per l’amor. Una comunitat que roman unida malgrat la por, dels dubtes i del dolor. Havien viscut juntes durant molt de temps; es coneixien i es cuidaven, s’ajudaven i confiaven les unes en les altres. Encara que algunes dubtaren, unes altres ploraren o se sentiren perdudes, continuaven estimant-se i romanent unides.
Potser algunes dones ja sentien en el cor l’impuls suau de l’esperança, l’alegria callada que començava a despertar dins d’elles. I és precisament allí, enmig d’aquella casa vulnerable i fràgil, on entra Jesús i pronuncia unes paraules que transformen la nit:
«Pau a vosaltres».
Eixa pau retorna la claredat als seus cors apagats. Tornen a la vida en trobar-se amb Jesús ressuscitat. I Jesús, que sempre arriba com qui sana i reconstrueix, els mostra les seues ferides, la seua vulnerabilitat i la seua humanitat completa. No oculta el dolor viscut, sinó que el converteix en lloc de trobada i d’esperança.
Fora continuen les tenebres, però dins d’aquella casa comença el dia.
Llavors Jesús bufa sobre totes elles i ells, i els entrega la Ruah, l’Esperit de Déu Mare i Pare, alé sant que habita i sosté la vida. I així restaura en totes les persones allí reunides la seua dignitat de filles i fills estimats de Déu.
Jesús no recrimina.
No exigeix explicacions.
No pregunta per què van fugir.
Simplement torna per a trobar-se amb elles i ells des de l’amor. No necessita explicar quant els estima, ni recordar-los que ara hauran de caminar més unides que mai, construint una verdadera comunitat de fe, cura i comunió.
En la tradició hebrea, Pentecosta era la festa de l’aliança, de la Llei escrita en taules de pedra. Però ara, en aquesta nova Pentecosta, la Llei ja no s’escriu sobre pedra, sinó sobre carn viva. L’Esperit s’entrega com a alé matern, com bufe de vida que no exigeix, sinó que convida. Ja no es tracta de complir per obligació, sinó d’habitar l’amor.
La Ruah no fa distincions de raça, gènere, religió o lloc. Ella, Esperit de la Mare/Pare, es vessa sobre tota carn: cossos migrants, cossos dissidents, cossos empobrits, cossos oblidats. Tota la terra és el seu sagrari i cada cor obert es converteix en temple.
Cada dona, cada criatura que se sap estimada, és també profetisa i portadora d’esperança.
L’Esperit Sant reuneix, unifica i crea comunitat. I ara el goig de la resurrecció inunda aquella casa. Un goig que es transforma en força per a estimar i reconciliar, per a servir i cuidar, per a viure com a verdaderes filles i fills de Déu Mare i Pare.
En un món que encara margina i exclou, la Ruah ens crida a alçar la veu no sols amb paraules, sinó també amb gestos concrets de justícia, tendresa i reparació.
Perquè totes hem sigut anomenades. Totes hem sigut salvades. Però la salvació se sembra cada dia, amb mans obertes i el cor encés.
Aquesta és la meua doctrina: atorga a tots els altres éssers humans tots els drets que reclames per a tu mateix.
Oració
Jesús, llum en les nostres vides,
entra també a les nostres cases tancades,
en els quarts on amaguem la por,
la culpa, el cansament i els dubtes.
Veuen i posa’t enmig de nosaltres,
com aquella vesprada primera,
i regala’ns la teua pau,
eixa pau que no jutja ni humilia,
sinó que alça i retorna la vida.
Bufa sobre les nostres ferides,
sobre els cossos cansats,
sobre els qui caminen a poc a poc després del dolor,
i feix de cada pas xicotet una resurrecció quotidiana.
Que el teu *Ruah ens habite,
que ens ensenye a cuidar,
a reconciliar,
a abraçar les diferències
i a construir comunitats on ningú quede fora.
Fes-nos dones i homes de cor obert,
capaços de sembrar tendresa enmig de l’odi que s’instaura en aquesta societat, on no s’entén la vida en comunió.
Recorda’ns que continues entrant a les nostres cases tancades
per a dir-nos, una vegada més:
“La pau estiga amb vosaltres”.
I quantes vegades estem pendents de les nostres germanes i germans, dels seus èxits, dels seus mèrits, de les seues bones obres; però no amb l’alegria de la fraterna comunió, sinó com si la seua llum disminuïra la nostra, en lloc d’alegrar-nos juntes.
Cada triomf, alegria o assoliment d’una germana hem de sentir-ho com alguna cosa nostra, com a part de nosaltres mateixes, perquè totes formem part d’eixa gran obra que és un món més just i digne. Totes som vàlides i úniques als ulls de la nostra Mare i Pare Déu, criatures profundament estimades i necessàries, i així hem de mirar també a les nostres semblants. Que el treball de les altres no enterbolisca la nostra mirada d’amor ni ens faça vigilar del seu bon fer. Que cadascuna, aporte tan bo com puga per a la construcció d’un món de justícia i pau.
Eixe deixeble estimat podem ser totes i cadascuna de nosaltres. La tradició ha identificat eixe rostre amb Juan, el mateix que en l’últim sopar va estar recolzat en el pit de Jesús. Però sota eixa figura també podrien estar María Magdalena, Marta i María de Betania, María de Emaús… o qualsevol de les deixebles que ho van acompanyar i van sostindre durant la seua vida pública. Persones a les quals Jesús estimava en profunditat i a les quals atorgava el mateix valor, sense discriminar mai per ser dones.
No obstant això, les mans patriarcals les han anades fent desaparéixer a poc a poc de les pàgines sagrades, fins a quasi aconseguir-ho. I potser hui també moltes dones continuen desapareixent silenciosament d’espais, relats i decisions on la seua veu continua sent necessària.
Pedro es mostra ací tan humà com qualsevol que es deixa portar per les normes d’un món que porta massa temps imposant rols de gènere per costum, fent-nos assumir-los com una cosa natural. Però Jesús va vindre precisament a això: a dignificar a totes les persones que han sigut silenciades. L’evangeli de hui, i el de cada dia, no deixa d’enviar-nos missatges que, per més que vulguen les estructures humanes, no podran fer desaparéixer. Són missatges que ens parlen d’igualtat, d’una comunitat que es cuida mútuament, que es respecta i que creix sota la protecció de l’amor.
Jesús ens interpel·la hui directament: «Tu segueix-me». Mestressa, lliura, sent, viu… que no t’importe tant el que les altres aconseguisquen, facen o perden. Descansa el teu cor en l’amor; allibera la teua ànima de prejudicis, etiquetes, egoismes i enveges. Viu intentant no danyar, però recorda també tractar-te a tu mateixa amb la mateixa compassió amb la qual abraces a les altres. Aporta allò que pugues, rep el que necessites, deixa’t estimar i cerca el camí que més feliç et faça, que sempre serà el de l’amor.
Dona el que tens perquè pugues rebre el que et falta. Sant Agustí de *Hipona
Oració:
Mare i Pare de bondat,
Ensenya’ns l’alegria senzilla
de celebrar la vida de les nostres germanes i germans
com qui contempla un jardí
on cada flor té el seu lloc i la seua bellesa.
Que no visquem arracades de mesurar-nos,
ni d’ocupar espais aliens,
ni de buscar reconeixements buits.
Que aprenguem simplement a seguir-te.
“Tu segueix-me”, ens dius.
I en eixes paraules cap tota la vida:
estimar sense por,
acompanyar sense posseir,
servir sense esperar recompensa,
i descansar en la certesa
que som profundament estimades.
I quan sentim que no som suficients,
recorda’ns que en la teua taula hi ha lloc per a totes,
que ningú sobra,
que cap història és xicoteta
quan està escrita des de l’amor.
Que les nostres comunitats siguen refugi i abraçada,
memòria viva de tantes dones silenciades
que també van caminar amb tu
i van sostindre l’esperança amb les seues mans cansades.
Amén.
Jesús ressuscitat es troba amb les seues amigues i amics una vegada i una altra. Però no ho fa de mode espectacular, amb llums de colors o música celestial. Ho fa del mode més senzill possible: compartint vida. Menjant, parlant, passejant, recordant amb elles i ells, estimant-los i estimant-nos per damunt de tot, fent comunió fraterna.
Hui destaquen les tres preguntes que li fa a Pedro: “Simón, fill de Juan, em vols?”. Fins a tres vegades li pregunta el mateix, i Pedro, al final entristit, li respon que ell ho sap tot, que sap quant ho vol.
Quan van capturar a Jesús, Pedro ho va negar tres vegades, tal com el mateix Jesús li havia anunciat que ocorreria. I ara, havent dinat, jo els imagine fent una passejada amb tranquil·litat, amb l’alegria del retrobament, de la taula compartida, de la vida feta miracle de resurrecció davant els seus ulls. Llavors Jesús, ple de tendresa, li pregunta tres vegades si li estima. Tres vegades. La mateixa quantitat de vegades que Pedro va ser capaç de negar al seu amic i mestre.
Però Jesús no insisteix per a humiliar-ho ni per a retraure-li res. Ho fa per a sanar des de dins la ferida de Pedro. És la seua manera de dir-li que se sap estimat fins i tot quan va ser negat. Com si li diguera: “Allí on et vas trencar, allí mateix tornarà a nàixer l’amor”. Perquè el perdó sempre arriba quan hi ha amor i penediment. El sagrament de la reconciliació no és un càstig ni un retret: és obrir els ulls a l’amor que roman. Qui mestressa, fins i tot cometent errors, continua estimant. I si hi ha amor, sempre pot arribar la reconciliació.
«Tu saps que et vull!». Pedro es trenca de dolor. Mestressa amb tota l’ànima a Jesús i sap que va cometre un error. Però Jesús coneix cada instant de la vida de Pedro: el seu passat, el seu present i també el que vindrà. Ho va veure espantat i fugint. Ho va veure negar que ho coneixia. Ho va veure penedit i patint per la seua pròpia traïció.
I precisament ara, en eixe lloc de fragilitat, Jesús l’acompanya i l’abraça amb tendresa per a recordar-li que sap del seu amor. Potser mai ho havia estimat tant com en aquest moment en què Pedro es reconeix humil i mans… com Jesús. Perquè per a seguir a l’Esperit no fa falta ser les més fortes ni les més valentes. Això no va de poder violent ni d’herois invencibles. Va de persones que ploren i pateixen també per amor. De persones capaces d’implicar-se en la vida dels qui més ho necessiten. De persones que estimen fins a les últimes conseqüències, alçant sempre la bandera de la pau.
Hui, i ara mateix, Jesús també em crida pel meu nom i em pregunta: “M’estimes?”. I bé sap quantes vegades li he fallat, li he negat o traït. Però també sap que li estime, que intente fer el correcte, canviar la mirada i la vida… encara que soc imperfecta, mortal i maldestra i moltes vegades m’estampe deixant-me portar per la peresa, la supèrbia o la ira. I així i tot, Ell roman.
Llavors Jesús m’abraça amb tendresa i em calma. Em diu que torne a intentar-ho, que no tinga por, que sempre està al meu costat. Que la meua manera de pasturar ovelles pot ser asseure’m al costat d’un llit d’hospital i tendir la mà; fer una crida per a agrair tanta tendresa; dir “sí” al servei i romandre disponible per a qui necessite amor i cura.
I també em recorda que la vida, a vegades, em portarà per camins pels quals no volguera passar. Però que fins i tot allí, enmig del cansament, de la por o de la incertesa, el seu amor no s’acabarà mai.
Tota persona que arriba a la teua vida, veu per una raó. Algunes venen a aprendre, altres venen a ensenyar. La gent bona ens dona felicitat. La gent no tan bona, experiència. Oscar Wilde
Oració
Jesús de les ferides obertes i de les mans tendides,
tu que no preguntes per a condemnar sinó per a sanar,
ensenya’m a no fugir de la meua fragilitat.
Quan em senta cansada, insuficient o plena de culpa,
recorda’m que tu continues pronunciant el meu nom amb tendresa.
Que no m’estimes perquè que siga perfecta,
sinó perquè el meu cor, fins i tot trencat, continua buscant-te.
Fes-me capaç de pasturar des de les coses xicotetes:
des d’una cadira al costat d’un llit,
des d’una trucada de telèfon,
des d’una abraçada silenciosa,
des d’una mà que no es retira.
I quan la vida em porte per camins que no entenc,
que no oblide mai que el teu amor continua esperant-me a la vora del foc,
com aquella matinada amb Pedro,
preparant pa, consol i esperança.
Amén.
“La tendresa també és una forma de resurrecció.”
Hui Juan ens exposa una íntima conversa entre Jesús i la nostra Mare i Pare Déu. Seguim en oració i contemplem a Jesús alçant de nou els ulls al cel. En aquests últims dies, els evangelis ens mostren que la vida de Jesús era una vida profundament orant; vivia en constant diàleg amb l’Esperit.
Orar és conviure amb la presència amorosa i omnipresent de Déu en cada instant de la nostra vida. És comprendre que formem part d’un tot junt a totes les persones i tota la creació, i que en el centre sempre habita Ruah. Orar és despertar cada matí i agrair el regal d’un nou dia. És descobrir la bellesa amagada en la llum tènue del començar el dia, en el verd dels arbres del camí o en una mà tendida quan més la necessitem. És saber-nos estimades amb tendresa infinita, amb un amor sense mesura; no per com actuem o per allò que posseïm, sinó pel que ja som i sempre hem sigut des d’abans fins i tot de ser somiades.
Aquesta comunió profunda amb l’Esperit de Déu ens condueix inevitablement al més important: la comunió amb les nostres germanes i germans. En aquest text descobrim que Jesús està pregant ara mateix, mentre llegim aquestes paraules, per mi, per tu, per totes nosaltres, perquè siguem testimonis de la seua resurrecció, de la seua vida entregada i de la seua presència viva en el món.
Jesús parla de conservar unides als qui som portadores de la seua paraula i de la seua veritat. Vengem d’on vinguem, siguem com siguem i fins i tot professem la religió que professem. Només necessitem creure que l’amor ens iguala, que totes les persones posseïm la mateixa dignitat i el mateix valor. Som úniques i irrepetibles per a la nostra Mare i Pare Déu. I d’eixe mateix mode estem cridades a mirar a les nostres germanes i germans: com a tresors preciosos als qui cuidar i amb els qui compartir la vida.
Jesús ens parla de comunió, però d’una comunió plena que abaste esperit, cos i vida. Una comunió de béns on tot el creat siga compartit en gratuïtat per al gaudi i la dignitat de totes les persones. Una comunió espiritual on totes estimem i siguem estimades pel que verdaderament som i mai pel que posseïm. I una comunió de vida on compartir moments, experiències, treball, descans, riures, plors, enutjos i alegries siga la forma concreta de construir una societat justa i humana, on ningú siga més ni menys que ningú.
Hem experimentat que l’amor actua, transforma destins i sosté a qui cree, fins i tot enmig dels dubtes. Soles podem fer molt poc, però unides en Crist som eco de resurrecció, paraula encarnada de vida, llavor de Déu en la terra i portadores d’un Regne de justícia i tendresa. Som creadores d’una comunitat que cuida, protegeix i comprén que la seua vida està profundament unida a la vida de les altres: germanes i germans caminant junts cap a la mateixa eternitat.
Així em sent quan compartim l’oració per a acompanyar a alguna companya que pateix. Quan plorem juntes i ens mobilitzem davant la violència que arrabassa la vida de les nostres germanes. Quan presenciem xicotets miracles quotidians i comprenem que mai caminarem soles.
I per això estem a Gaza pregant per la pau. Estem en la vaga educativa, en les protestes per la sanitat pública i mostrant el nostre suport a la regularització de les persones migrants enfront de les polítiques de l’odi i l’exclusió. Intentem fer present el Regne de Déu ja ací i ara: a les fàbriques, en els tallers, en les mines, en el camp, en la mar, a les escoles, als hospitals, en els despatxos i també en les nostres pròpies cases.
Com ens confronta el papa Francesc en Evangelii gaudium: «La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes eixes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera ens altera».
Oració
Ruah divina, alé de vida que habites cada racó del món, ensenya’ns a viure unides des de l’amor i no des de la por. Fes-nos comunitat que abraça, escolta i sosté. Que mai ens acostumem al dolor alié ni tanquem els ulls davant la injustícia. Dona’ns valentia per a construir fraternitat allí on l’odi divideix, i tendresa suficient per a reconéixer-te visca en cada persona, especialment en els qui més pateixen. Que siguem reflex humil del teu Regne de justícia, dignitat i pau. Amén.”
“Que mai deixem de caminar ajuntes, perquè en cada mà compartida habita també la presència de Déu.”🌾
Hui Jesús continua orant i això podria prendre’s també com una forma d’ensenyament per a dirigir-nos a una Mare i Pare Déu des de vincles afectius, filials i maternals, des de l’amor pur, no com un Déu jerarquitzat, sinó com una mare amb entranyes que es commouen davant la filla o el fill que demana. En orar no hem de dirigir-nos amb por cap a un Déu castigador i al comandament, marcant les distàncies i mantenint-nos en els marges de l’afecte sense atrevir-nos a abraçar-lo, sinó com si parlàrem amb la nostra mare plena de tendresa, esperant el nostre retorn al si matern, a l’abraçada que calma i dona vida.
Orar, segons el que entenc, és prendre el camí del consol, perquè la majoria de nosaltres continua vivint al límit de les seues forces, del seu sou, de la seua vida. Treballar, cuidar, estimar… tot es fa de pressa, constretes perquè a més siga quasi perfecte, de foto per a pujar a Instagram o posar en l’estat de WhatsApp. Però arribar als braços de la nostra mare, soltar-ho tot i sentir el consol del seu amor, només és el principi d’una oració. Només quan puguem sincerar-nos de cor davant una Mare que es va despullar des del principi donant-nos a conéixer el seu amor incondicional, perfecte, sincer, infinit i tendre; soltar tot allò que se’ns va apegar del món embolicant-nos en capes d’ego; ser el que som sense més, sense menys, amb el que ens costa i amb el que ens agrada, intentant deixar-nos caure als seus braços per a oferir-nos així de veritat a la seua voluntat, llavors estarem orant.
Hem rebut la seua paraula, de fet, la rebem cada dia, a cada minut, no sols a través de l’evangeli, sinó de qualsevol trobada amb l’amor primigeni, eixe que commou i mou a més. Eixe que ens fa sentir en veure que hi ha treballadors que continuen morint en els seus treballs per falta de recursos; que persones que tenen un treball ja no tenen garantit el dret a un habitatge ni a arribar a final de mes; que les docents de la pública estan en vaga indefinida perquè un govern que fa de tot menys governar no té capacitat per a treballar per la dignitat dels serveis públics; dones que moren per violència masclista o xiquetes i xiquets que pateixen bullying… injustícies que fan que ens posicionem del costat correcte, encara que hi haja represàlies.
Ahir, igual que hui, Jesús ens mira, ens cuida i ens convoca a viure d’una altra manera. No com qui fuig del món, sinó com qui el transforma des de dins, encarnant la veritat, la justícia i la tendresa. El camí que ens proposa no és fàcil: requereix equilibri entre el que pensem, sentim i fem. Requereix reconéixer i defensar la dignitat de cada ésser humà, especialment la dels qui han sigut històricament silenciades i oprimides.
Fa 2000 anys, o abans d’ahir, Jesús ens mira, ens continua ensenyant i ens crida a una vida diferent, a una vida autèntica, on puguem ser els qui realment som. No vol que ens aïllem del món, sinó que siguem capaços de transformar-lo des de dins, des d’aquesta vida que ens ha tocat, en aquesta ciutat, en aquest treball… ací mateix nosaltres som germen que fa créixer l’amor, ja siga amb una conversa, cuidant amb tendresa, escrivint un missatge o fent una coca sense gluten per a eixa companya.
Perquè per a anar canviant el món, primer hem de canviar eixe espai on estem, i eixe treball és el que ens correspon ara mateix, germanes.
“Ser lliure no és merament soltar-se’ls cadenes, sinó viure d’una manera en la qual és respecte i s’amplie la llibertat dels altres.” Nelson Mandela.
Oració
Pare i Mare bona,
aquesta nit venim cansades.
Amb les mans plenes de vida,
de cures, de preocupacions,
de silencis que ningú escolta
i de xicotetes lluites quotidianes que sostenen el món sense fer soroll.
Venim com som.
Sense màscares.
Sense perfeccions.
Sense necessitat d’aparentar fortalesa quan per dins a vegades tremolem.
Gràcies perquè Jesús continua orant per nosaltres,
perquè fins i tot enmig del soroll del món
ens mira amb tendresa
i ens recorda que no estem soles.
Ensenya’ns a viure en aquesta terra sense endurir-nos,
sense acostumar-nos al dolor alié,
sense perdre mai la capacitat de commoure’ns.
Fes-nos dones capaces de transformar el món des del xicotet:
des de la tendresa senzilla que salva vides sense que ningú ho veja.
Que no fugim del món,
sinó que sapiem habitar-lo amb veritat, justícia i amor.
Que allí on estiguem
nasca un poc més de dignitat,
un poc més de consol
i un poc més d’humanitat.
I quan les forces falten,
recorda’ns que descansar en Tu
també és una forma de resistència i de fe.
Amén.
Jesús parlava amb la nostra Mare i Pare Déu de manera habitual. A vegades s’allunyava en soledat i altres no li importava compartir amb els seus deixebles eixes converses plenes de tendresa. De la mateixa manera, les comparteix ara mateix amb nosaltres des de l’eternitat; una eternitat que no coneix el temps, ni el passat, ni el futur, perquè l’eternitat és aquest mateix instant.
És a prop el seu lliurament i, alçant els ulls al cel, s’allunya un poc del món per a pujar fins al mateix amor. Per a sentir-se estimat i reconfortat, s’aproxima a la font de tot consol. Sap que la seua mort serà la porta oberta per a l’arribada de la Salvació a totes nosaltres, que hem escoltat la seua paraula i l’acceptem com la llavor de la veritat.
Jesús prega a l’Esperit per totes nosaltres i ens ofereix una vida plena que comença ací i ara. Una vida que es torna abundant i plena d’alegria quan la vivim des de l’amor, la comunió, el lliurament i la dignitat compartida. En fi, una vida entregada i preocupada per les altres, sustentada en una fe viscuda des d’i per l’Evangeli.
Ser coherents amb el que diem creure ens exigeix una vida implicada a compartir, a créixer totes juntes i a rescatar de la marginalitat a aquelles persones que no poden entrar lliurement en la societat. I no ens enganyem, perquè tampoc poden entrar lliurement a l’Església de la qual nosaltres mateixes formem part: col·lectius vulnerats per la seua procedència, per la seua manera diferent d’estimar, o per somiar amb ser dones lliures, empoderades i amb veu.
Aquesta no és una proposta fàcil en un món habituat a l’egoisme sistemàticament. La proposta de Jesús trenca totes les lògiques del sistema capitalista i també molts estereotips que han presentat a Déu com un home totpoderós. Però eixe no és el Déu real. El Déu que Jesús nomena i viu és Mare i Pare, font de tendresa, cura i justícia. No busca imposar-se, sinó acompanyar. No exclou, sinó que acull. No vol poder, sinó igualtat. És un Déu feminista en el sentit més profund de la paraula: perquè desitja que totes les persones visquem amb la mateixa dignitat, amb els mateixos drets i amb les mateixes oportunitats de ser felices.
Germanes, hem de començar a pensar que som molt capaces de transformar el món. La nostra manera de veure la vida és omplir-la d’amor, de cures, de resiliència i d’esperança. És el mateix que va fer Jesús en complir el que li va encomanar la nostra Mare i Pare Déu, perquè ens va somiar així: com a persones lliures, coherents amb una fe que iguala, que dignifica, que rescata i que restaura a totes i a tots per igual.
Jesús va resar pels qui li van ser confiats llavors, pels qui van escoltar la seua paraula i van creure en el seu missatge. Hui també prega per nosaltres, perquè compartim eixe somni d’un món millor i més amable. La seua oració no és exclusivista, sinó protectora; ens aconsegueix a totes i se sosté en eixa veritat absoluta: «que et coneguen a tu, únic Déu verdader, i al teu enviat, Jesucrist». La seua glòria no està en el domini, sinó en l’amor encarnat. Jesús va plorar, va riure, va estimar, va dubtar, es va entregar… i en tot això ens va mostrar el rostre verdader de Déu: un rostre que no té gènere, però que s’assembla molt a una mare que estima sense mesura.
A vegades, com deia amb ironia Woody Allen: «Semblava que el món estava dividit en persones bones i dolentes. Els bons dormien millor… mentre que els dolents semblaven gaudir molt més els hores de vigília». L’Evangeli de hui ens sacseja precisament d’eixe somni còmode dels «bons». Ens exigeix mantindre’ns despertes, en vela activa, transformant les cures en acció i la fe en una comunitat on totes les persones, sense excepció, tinguem veu, espai i dignitat. Amén.
Oració
Mare i Pare de bondat,
queda’t aquesta nit a la casa on el dolor encara respira a poc a poc.
Fes suau el cansament,
tendres les cures
i serena l’espera.
Beneeix les mans que cuiden,
els silencis que acompanyen
i l’amor que no es rendeix.
Ensenya’ns a reconéixer els xicotets miracles:
una respiració tranquil·la,
un somriure cansat,
una nit sense llàgrimes.
I quan decaiguen les forces,
queda’t simplement a prop.
Perquè a vegades el teu major miracle
és romandre.
Amén.
«La tendresa també és una forma de resurrecció.»
En el món hi ha lluites, sobretot per a les persones més vulnerables. Pense en les persones migrants que no poden legalitzar la seua situació, que se senten desprotegides i batallen per la seua regularització. O en eixa família que lluita dia a dia per arribar a final de mes. També en aquelles que estimen fora de la norma encotillada d’aquesta societat, tot el col·lectiu LGTBI que lluita perquè es reconega plenament la seua dignitat; o en les dones, que continuem buscant una igualtat real i efectiva.
Encara que totes aquestes siguen demandes legítimes de justícia, Jesús ens ensenya que la manera de véncer al món no és copiant els seus mètodes agressius. Ens proposa una altra manera de guanyar: el camí de la pau. Ens convida a alçar la bandera blanca enfront de l’odi, a deposar les armes de l’egoisme i a estar disposades a renunciar als privilegis individuals per a guanyar el verdader premi de la fraternitat. No es tracta d’encreuar-nos de braços ni de resignar-nos davant el sofriment, sinó d’entendre que les estructures del món no es destrueixen amb les seues mateixes armes de violència. Mentrestant, seguim atrapades en guerres sense sentit i permetem que es cometen genocidis.
Sembla que la vida comença hui lluitant, en lloc de respirant, celebrant o agraint. I els transmetem a les generacions futures eixe esperit de competitivitat perquè guanyen sempre: les millors notes, el millor currículum, que competisquen per a tindre més que la resta… Vivim rendint culte a l’egoisme, a l’individualisme, a la vanitat, la ira i la violència. Són realitats que ens desestabilitzen com a persones, però que estem normalitzant sense adonar-nos que hi ha una altra vida possible. Estem tan acostumades a aquesta dinàmica —fins i tot sabent que no ens fa bé— que acabem atabalades, tristes i malaltes. El que hauríem de construir és una societat d’iguals, on cadascuna aportació en plena llibertat allò que millor sap fer o més li identifica per al benestar de totes, amb la seguretat de ser respectada pel que és.
Jesús ens recorda que la nostra Mare i Pare Déu està sempre amb nosaltres; mai estarem soles. Ens ha promés enviar el seu Esperit d’amor perquè trobem la pau necessària per a seguir avant, encara que siga a contra corrent. Ell va poder véncer totes eixes tendències que ens amarguen i ens emboliquen en tristesa perquè l’Esperit està amb ell. Però ull!, perquè a l’Esperit cal escoltar-li i deixar-li actuar. D’igual mode, està amb cadascuna de nosaltres.
Per això, no tinguem por de ser llum en les tenebres. Sembrem la pau, fem el bé i transformem el concepte de lluita en un compromís ferm per un món més fratern, humà, digne i just. Plantem cara a les injustícies des de la força de la pau, perquè l’esperit d’amor, la Ruah, està amb nosaltres. Comencem hui a educar en els valors del bé comú per a canviar a les persones que, en un futur, canviaran el món.
Benevolència no vol dir tolerància de la mesquinesa, o conformitat amb l’inepte, sinó voluntat de bé. — Antonio Machado.
Oracio
Ruah de vida, encoratja el nostre cor cansat quan la por ens tanque l’horitzó.
Ensenya’ns a lluitar sense odi, a defensar la dignitat sense perdre la tendresa i a sembrar pau enmig de tant de soroll.
Queda’t al costat dels qui hui pateixen, esperen i resisteixen.
I recorda’ns, fins i tot en la nit més difícil, que mai caminem soles.
Amén
Celebrem aquest diumenge de Pasqua. I en aquest text de Mateo, Jesús ja ressuscitat s’apareix a les seues amigues i amics en una muntanya de Galilea, on els havia dit que acudiren. Eixa muntanya bé poguera ser el nostre barri, on vivim el dia a dia, perquè és allí on Jesús ens busca. Ell no vol que siguem altres persones ni viure altres circumstàncies, sinó abraçar la nostra realitat concreta, la d’aquest ara. La nostra Galilea.
Eixa que tantes vegades volem canviar o intentar millorar, però a la manera del món: amb una felicitat feta de mentides que ens venen en forma d’hipoteques, falses seguretats i consum desmesurat; triomfs que es valoren en una societat que es deixa manipular mirant un espill que, en realitat, no és més que un miratge.
Però la nostra Mare i Pare Déu ens estima d’una altra manera: nues de coses i plenes de vida; d’obres, fallades, passions, alegries, riures i llàgrimes; amb la nostra pobresa a flor de pell i el nostre món tantes vegades fet trossos. Som imperfectes i vivim en barris imperfectes, amb vides encara més imperfectes… I així ens vol Jesús, perquè el seu amor ho aconsegueix tot i a totes.
Ens estima justament en la nostra vulnerabilitat, en els nostres errors, en les nostres formes; en aquesta meravellosa humanitat que cau i s’alça disposada a intentar-ho de nou. Dones i homes que estimen, viuen i intenten construir eixe Regne de justícia i pau que ens va mostrar Jesús. Perquè, al costat de la *Ruah, som capaces de qualsevol cosa; perquè la seua presència és eterna i la seua missió és acompanyar-nos a cada moment de les nostres vides.
La nostra Mare/Pare. Creadora de vida, cuidadora de sentiments oposats i compartits; sempre present, encara que invisible per a un món amb les ulleres entelades d’egoismes. Mare que abraça, Pare que acompanya; Mare que alleta amb amor i vela perquè siguem felices.
Nosaltres, filles revoltoses, corrent cap a l’abisme sense mirar arrere, seguim lligades des del cor al ventre d’una Mare que només desitja veure’ns viure en plenitud.
Jesús, el nostre salvador, humil, fet ésser humà per a nàixer del ventre d’una dona. Fill predilecte de radical lliurament per amor a cadascuna de nosaltres; l’amic bo que mai falla. Morint en la creu, es va quedar en cada acció de gràcies, en cada carícia i en cada bes a eixes germanes que tant necessiten restaurar la dignitat arrabassada.
Ruah, guiant amb el seu alé, inspirant en cada bufe, omplint el món de força i ànim. Sempre present, sempre a l’escolta; sempre Esperit de Déu en nosaltres. Consuelo i pau quan el món ens atropella; silenci enmig del soroll de la vida.
Ahir, en el dia de la *HOAC, l’Esperit va crear moments d’autèntica comunió entre aquelles persones que es van unir per a fer que vida i treball compartits anaren dons oferits en comú; un grapat de boges i bojos amb ganes de crear i cuidar sota el lema: «Amb papers, cuidar del treball, cuidar de la vida».
Ho vivim també en una setmana en la qual docents de l’educació pública valenciana inundaven els carrers del centre de la ciutat demanant justícia i dignitat per a un treball essencial en una societat d’iguals.
I ho experimentem mentre Marieta —acompanyada per tota la HOAC i per amigues i amics que resen, esperen, desitgen i somien— travessava la creu d’un postoperatori molt més dur del que imaginàvem. Persones meravelloses que criden, envien missatges, benediccions i besos mentre ella viu el miracle de l’esperança apuntant-se en el cos d’una dona jove i diferent. Una dona que continua somiant amb un món millor mentre somriu, perquè torna a veure colors en el vent i descobreix que l’amor tot el cura.
Gràcies! 💞🥰🤗☘️🐞
Recordant les paraules de Guillem Rovirosa, ens adonem que en aquests temps fan falta persones boges enamorades de la vida senzilla; llibertadores eficaces del proletariat; amants verdaderes de la pau; netes de compromisos; decidides fermament a no ser traïdores mai; entregades a l’abnegació; capaços d’acceptar qualsevol tasca; disposades a eixir cap a qualsevol part i, al mateix temps, lliures, obedients, espontànies i tenaces, fortes i suaus.
Oració
Mare i Pare Déu d’infinita tendresa,
queda’t sempre al costat d’aquelles que sabent compartir la vida, pateixen moments de desànim,
fes suau el seu dolor i serena el cansament dels qui estimen i creen un món més solidari i digne.
Beneeix cada mà que cuida, cada abraçada, cada llàgrima amagada.
Envia al teu esperit, Ruah, per a enfortir-nos en les nostres caigudes i incerteses,
i recorda’ns baixet que Tu continues caminant al nostre costat,
tots els dies, fins a la fi del món.
Amén.
Si estimem la paraula de Jesús i el seu exemple de vida, estimem també a la nostra Mare i Pare Déu que ho va enviar. Per això, creure en Jesús, en la seua obra i en la seua procedència, és saber que som filles de l’Esperit i estimades fins a l’incommensurable. «Demaneu en el meu nom!», ens diu Jesús. «I se us donarà». I això no és una altra cosa que demanar en nom de l’amor.
Eixe amor pur que apareix quan celebrem la vida, quan compartim el que tenim sense preocupar-nos per acumular, quan el que de veritat importa és la meua germana que em necessita, aquell emigrant que no pot pagar el lloguer, aquella anciana que demana a crits companyia o la nostra companya de treball que ens demana un favor just quan estem a punt d’anar-nos a casa. Quan fem, pensem, actuem o demanem mogudes per l’amor, sentim eixa alegria desbordant que només pot procedir de Ruah. En eixos moments entrem ja en l’eternitat i vivim aquest instant de plenitud.Crec amb fermesa en el poder de l’oració.
Sé el bé que li fa a la meua ànima eixe contacte íntim amb la nostra Mare i Pare Déu, eixe moment en què sent la seua companyia, la seua proximitat i el seu amor. I també sé que, abans fins i tot de demanar res, quan se li demana amb fe i coherència, Ell ja ens ho ha concedit. Només hem de deixar-nos portar per l’amor, rendir-nos davant el seu poder i començar a mirar al nostre voltant per a descobrir amb alegria a les nostres germanes i germans. Sentir que totes som filles igualment estimades, respectades i lliures.
Demanem a la nostra Mare i Pare Déu per un món en el qual ningú siga més ni menys que ningú. Demanem que acresca l’amor en els cors més durs. Demanem també que ens ajude a treballar cada dia per a fer-ho possible. L’important no és el que fem, sinó quant AMOR, quanta HONESTEDAT i quanta FE posem en el qual FEM. Teresa de Calcuta.
Pare i Mare Déu, hui vinc davant teu amb les mans obertes i el cor xicotet, sense grans mèrits ni paraules perfectes, només amb el desig sincer d’estimar un poc més. Ensenya’m a demanar en nom de Jesús, no buscant privilegis ni seguretats, sinó aprenent a viure des del lliurament, des de la compassió, des de la tendresa que abraça i sosté.
Que la meua oració no siga refugi per a oblidar el món, sinó força per a comprometre’m amb ell. Que en mirar a qui pateix, a qui se sent sola, a qui viu cansada o ferida, puga descobrir el teu rostre esperant-me en silenci. Fes-me senzilla per a compartir, valenta per a defensar la dignitat de cada germana i germà, i humil per a reconéixer que tot és don. I quan la por em tanque l’ànima, recorda’m que Tu ja camines amb mi, que abans fins i tot de demanar, El teu amor ja estava sostenint-me.
Que Ruah respire hui en els meus gestos, en les meues paraules, en els meus silencis, i faça de la meua vida un xicotet lloc on altres persones puguen descansar. «L’amor vertader sempre deixa espai perquè l’altra persona puga respirar en llibertat.» seu exemple de vida, estimem també a la nostra Mare i Pare Déu que ho va enviar. Per això, creure en Jesús, en la seua obra i en la seua procedència, és saber que som filles de l’Esperit i estimades fins a l’incommensurable.
«Demaneu en el meu nom!», ens diu Jesús. «I se us donarà». I això no és una altra cosa que demanar en nom de l’amor. Eixe amor pur que apareix quan celebrem la vida, quan compartim el que tenim sense preocupar-nos per acumular, quan el que de veritat importa és la meua germana que em necessita, aquell emigrant que no pot pagar el lloguer, aquella anciana que demana a crits companyia o la nostra companya de treball que ens demana un favor just quan estem a punt d’anar-nos a casa.
Quan fem, pensem, actuem o demanem mogudes per l’amor, sentim eixa alegria desbordant que només pot procedir de Ruah. En eixos moments entrem ja en l’eternitat i vivim aquest instant de plenitud.
Crec amb fermesa en el poder de l’oració. Sé el bé que li fa a la meua ànima eixe contacte íntim amb la nostra Mare i Pare Déu, eixe moment en què sent la seua companyia, la seua proximitat i el seu amor. I també sé que, abans fins i tot de demanar res, quan se li demana amb fe i coherència, Ell ja ens ho ha concedit.
Només hem de deixar-nos portar per l’amor, rendir-nos davant el seu poder i començar a mirar al nostre voltant per a descobrir amb alegria a les nostres germanes i germans. Sentir que totes som filles igualment estimades, respectades i lliures.
Demanem a la nostra Mare i Pare Déu per un món en el qual ningú siga més ni menys que ningú. Demanem que acresca l’amor en els cors més durs. Demanem també que ens ajude a treballar cada dia per a fer-ho possible.
L’important no és el que fem, sinó quant AMOR, quanta HONESTEDAT i quanta FE posem en el qual FEM. Teresa de Calcuta.
Oració:
Pare i Mare Déu, hui vinc davant teu amb les mans obertes i el cor xicotet, sense grans mèrits ni paraules perfectes, només amb el desig sincer d’estimar un poc més.
Ensenya’m a demanar en nom de Jesús, no buscant privilegis ni seguretats, sinó aprenent a viure des del lliurament, des de la compassió, des de la tendresa que abraça i sosté.
Que la meua oració no siga refugi per a oblidar el món, sinó força per a comprometre’m amb ell. Que en mirar a qui pateix, a qui se sent sola, a qui viu cansada o ferida, puga descobrir el teu rostre esperant-me en silenci.
Fes-me senzilla per a compartir, valenta per a defensar la dignitat de cada germana i germà, i humil per a reconéixer que tot és don.
I quan la por em tanque l’ànima, recorda’m que Tu ja camines amb mi, que abans fins i tot de demanar, El teu amor ja estava sostenint-me.
Que Ruah respire hui en els meus gestos, en les meues paraules, en els meus silencis, i faça de la meua vida un xicotet lloc on altres persones puguen descansar.
«L’amor vertader sempre deixa espai perquè l’altra persona puga respirar en llibertat.»
La vida sencera està plena de moments; alguns són tristos i altres són alegres. Jesús sap llegir en els nostres cors; sap també que, encara que hi haja moments dolents, tristos, agobiants o de desemparament, els qui ens diem amigues de Jesús, cristianes, hauríem de viure eixes tristeses des d’una altra perspectiva: la de la Resurrecció. Aquesta no és més que el lliurament de la vida per amor cap a totes nosaltres.
Seguim en el context de l’últim sopar. Jesús s’acomiada dels seus amics i els va explicant el que ocorrerà: “Primer estareu tristos però després estareu alegres…”, referint-se a la seua mort, que sumirà als deixebles en una profunda tristesa, però també a la seua resurrecció, que els omplirà d’alegria.
I ací Jesús comença a explicar les característiques d’un part, de les seues fatigues, els seus dolors i també la seua profunda alegria. La comparació no és merament il·lustrativa, sinó que relata una experiència física que afecta moltes dones, validant el nostre cos i la nostra vivència carnal com el lloc sagrat on es comprén el misteri pasqual.
El mateix que una mare experimenta canvis després de donar a llum a una nova vida —a una nova humanitat—, així també l’Església comença el seu camí de transformació dins d’eixe moment on sent el pes de la creu espiritual, però també carnal, que per a les dones és inseparable de la vida. El dolor del part no és càstig; encara que sentim el dolor físic dels treballs de donar a llum, no pot separar-se de l’alegria de sentir que naix una vida nova, que canviarà la nostra per sempre. Mort i resurrecció.
Però, com sempre, Jesús no sols es dirigeix als seus amics d’aquells temps; el seu missatge és actual també i ens el dirigeix a nosaltres, en aquest precís moment.
L’alegria efímera que a vegades busquem en el consumisme o en les coses sense ànima és passatgera i no ens ompli completament; al contrari, ens va buidant de l’amor verdader. Llavors és quan perdem eixa alegria profunda que ens ve donada per Jesús. En canvi, quan som capaços de travessar el dolor sense rebutjar-lo, est ens ofereix un cor transformat i disposat a l’esperança.
Perdre a Jesús hui, tal com ahir, ens ompli de tristesa. Per això és important no deixar de buscar-ho mai. I ho trobem en els mateixos rostres de les persones que ens envolten, perquè està en la mirada d’aquelles que pateixen demanant justícia, d’aquelles que estimen sense esperar recompensa, d’aquelles que són capaces de sentir compassió… I és allí on ell ens troba a nosaltres.
Jesús va ressuscitar, i ressuscita cada dia en els nostres cors si estem disposades a dissipar totes les barreres que ens impedeixen entregar-nos a l’amor. Hem de deixar d’entristir-nos mirant sepulcres, perquè la verdadera alegria és que Jesús està viu i ressuscitat entre nosaltres. Però… ho veiem?
La felicitat apareix quan el que penses, la qual cosa dius i el que fas estan en harmonia. — Gandhi
Oració:
Mare i Pare plena de bondat,
quan la tristesa pesa massa
i el cansament sembla ocupar-lo tot,
queda’t al nostre costat.
Ensenya’ns a mirar més enllà del sepulcre,
més enllà del dolor immediat,
per a descobrir que la vida continua obrint-se pas
fins i tot enmig de la incertesa.
Gràcies per les dones valentes
que continuen donant vida des de l’amor,
des de la cura,
des del lliurament silenciós que tantes vegades ningú reconeix.
Gràcies perquè a les seues mans, en les seues abraçades i en la seua resistència quotidiana
també ressuscites Tu.
Fes-nos capaços de travessar el sofriment sense endurir el cor.
Que mai perdem la tendresa,
ni la compassió,
ni la capacitat de trobar el teu rostre
en els qui pateixen, esperen i estimen.
I quan la por ens visite,
recorda’ns suaument
que cap nit és eterna
i que l’alegria profunda que naix de Tu
ningú podrà arrabassar-nos-la mai.
Amén.
En aquest evangeli, Jesús no ens parla d’un amor idealitzat ni perfecte. Ens parla d’un amor que roman. “Romaneu en el meu amor”. I potser ací està una de les claus més profundes del text de hui: romandre. Quedar-se. Continuar estimant fins i tot quan la vida fa mal, quan apareixen el cansament, la incertesa o la por.
Jesús no ens estima perquè siguem forts o perquè sempre tinguem respostes. Ens estima perquè som seues, perquè ens coneix profundament i així i tot ens tria cada dia. Per això ja no ens diu serves, sinó amigues. I una amiga és aquella que roman al costat fins i tot en els moments més foscos, aquella que sosté sense jutjar, que acompanya sense exigir, que estima fins i tot en la fragilitat.
Tal vegada romandre en l’amor siga precisament això: continuar cuidant, continuar sostenint, continuar sent presents quan tot sembla difícil. Descobrir que el Regne també es construeix en el xicotet i quotidià: en una mà agarrada, en una paraula suau, en una espera compartida, en una llàgrima acompanyada, en la tendresa de qui decideix no marxar-se.
Jesús ens recorda hui que no estem cridades a caminar soles, sinó unides, creant fraternitat, fent comunitat i cuidant-nos les unes a les altres. Perquè l’amor verdader mai deixa a ningú arrere.
I és ací, enmig del senzill i de l’aparentment ordinari, on l’Esperit continua fent-se present i transformant la vida.
“La gran lliçó és que el sagrat s’amaga en l’ordinari, en la vida quotidiana”. Abraham Maslow.
Oració
Ruah de vida, queda’t al costat de nosaltres en aquest moment de fragilitat.
Fes-te alleujament en el dolor, descans en el cansament i esperança enmig de la por.
Sostingues també el cor de qui cuida i acompanya amb amor infinit.
Que allí on tot sembla fràgil, puguem sentir la certesa suau que mai caminem soles.
Amén.
Continua ensenyant Jesús, amb carinyo i paciència, perquè bé sap ell, que no tot es pot assimilar des de l’escolta. La veritat plena de la qual ens parla sol pot aconseguir-se per l’experiència de vida, ha primer de gestar-se en el nostre cor, i començarà a assimilar-se en les nostres pròpies vides, quan siguem capaces de compartir-la, a poc a poc, sense pressa, sense temps… el temps de Ruah.
La Ruah, esperit de la veritat, maternal i sempre present, força en la flaquesa, murmuri de la nostra Mare i Pare Déu que ens guia i acompanya, serà qui s’encarregue de madurar la llavor que Jesús ens va deixar, per a portar-nos fins a una vida en plenitud.
Jesús va vindre per a fer noves les coses canviant els conceptes sobre la nostra Mare i Pare Déu, per a eliminar jerarquies, classes, privilegis i ritus buits que no s’entenen en l’amor. Que no podem donar-nos colps en el pit, pensant que amb això guanyem el cel, mentres just al costat, les nostres germanes no tenen pa, treball, condicions dignes de vida, o simplement companyia. Que per molt bonic que siga un temple, mai serà tan bell com un cor agraït i disposat al lliurament. Que no podem permetre que l’església no reconega a les dones el seu dret a veu, vot i acció, perquè Déu Mare i Pare no entén de diferències entre persones, i per això mateix va vindre Jesús. no per a imposar-nos més normes, sinó per a revelar-nos una veritat radical i subversiva: que som profundament estimades, dignes, portadores de la imatge divina, no pel que fem ni per com encaixem en estructures humanes, sinó pel que som.
Estimades amb tendresa infinita i immensa misericòrdia, amb un amor que no mesura, que no selecciona, que no discrimina. Un amor que inclou el que ha sigut exclòs, que eleva el que ha sigut marginat: els cossos silenciats, les veus fetes callar, les vides oprimides.
Ruah ens anima a estimar, també, les nostres pròpies ferides, els nostres cossos no normatius, les nostres històries fetes fallida: perquè en elles també habita Déu.
Jesús ens va mostrar que la resurrecció no és un premi per a les perfectes, sinó una promesa de transformació per a les quals s’atrevixen a estimar encara que fa mal.
I que no ens guie la por al fracàs, sinó el desig profund de viure amb integritat.
Hui la meua filla, Maria, entrarà en un quiròfan a les 8.00 del matí. Fa mal, no mentiré, veure a eixa personeta preciosa que va nàixer en nadal, ara ja convertida en dona, haver d’enfrontar-se a una cosa així.
María és diferent, vola una miqueta més alt que les altres, veu colors en el vent i somia amb un dia on ja ningú el passe malament. El món no l’ha tractada massa bé, el diferent no sol encaixar ací, però ha trobat el seu camí de plenitud, on pot estar segura de qui és, i ser estimada tal com és. Ara no té por, perquè se sap estimada i l’amor tot el canvia, tot el pot, tot el suporta… Però va aparéixer la malaltia i ens trontollem un poc, encara que prompte recordem que el camí no el preparem, només el recorrem i allò que ens oferisca en cada encreuament serà vida que ens porte a la plenitud.
Ens sabem acompanyades, volgudes, sostingudes… i confiem en el camí, encara que no podem entendre-ho encara. Però anem passet a passet, agafades de les mans de totes i no podem caure. I ací està Ruah, murmurant, omplint el cor d’esperança. No estem soles, sabem de qui ens fiem. Gràcies per ser ací, per la vostra oració, pel vostre alé, mai Ruah va tindre tantes mans, tants cors… Us volem moltíssim.
El secret de la llibertat humana és actuar bé, sense inclinació als resultats.
Oració
Que Ruah entre hui
en el cor de Maria
com una mare que acomoda la manta suaument sobre el cos cansat de la seua filla.
Que calme els pensaments que pesen,
que bese les ferides invisibles
que abrace també el cor de qui l’estima,
de qui la estima tant que a vegades li tremola l’ànima.
Jesús, amic i mestre de bondat infinita,
tu que mai apartaves a ningú diferent,
tu que miraves amb tendresa els cossos vulnerables
i feies de cada ferida un lloc sagrat,
queda’t a prop d’ella en el quiròfan,
a les mans del personal sanitari,
en cada espera, en cada silenci.
Que Maria continue volant alt,
veient colors on altres tan sols veuen rutina,
Somiant un món més humà,
més digne, més tendre.
I quan arribe la por.
recorda al cor
que l’amor continua ací.
Ferm, immens, invencible.
Perquè qui se sap profundament estimada
mai camina a soles.
Amén.
Jesús s’acomiada i la tristesa plena el cor de la comunitat perquè la por a l’absència sempre espanta. No obstant això, ens diu una cosa incomprensible: us convé que jo em vaja, perquè només així arribarà la Ruah, el bufe lliure, defensor i maternal de Déu que no actua des de fora, sinó que ens habita per dins.
Jesús va passar per la vida trencant jerarquies, derrocant l’ordre que silenciava a les dones i descartava als vulnerables, perquè per a ell el pecat no és una llista de normes morals buides, sinó la resistència a la igualtat i al bé comú.
El príncep d’aquest món és eixe sistema patriarcal i opressor que ens espenta a la submissió, a la por i al conformisme, però la Ruah ve a fer justícia demostrant que les estructures de dominació ja estan condemnades i que no tenen l’última paraula.
Ser seguidores de Jesús no és un impuls espontani d’un dia, sinó un camí de despreniment, d’endinsar-se en l’humà amb tot el seu dolor i la seua esperança, tocant ferides pròpies i alienes. Ací em reconec jo també, amb els meus dubtes i les meues llàgrimes, sentint-me a vegades xicoteta i incapaç, com en aquest procés que vivim amb Marieta, on pas a pas intentem escoltar el murmuri de l’Esperit i descobrim el miracle en cada xicotet gest d’amor rebut.
A les dones ens han dit massa vegades que la nostra veu no compta i que hem de servir en silenci, però la Ruah trastoca eixe ordre, ens torna profetes i ens demostra que l’espiritualitat no és complir normes, sinó encarnar la solidaritat des de baix, en la cura de les oblidades i de les quals resisteixen en els marges. Vinc, amb el cos cansat de nits de cura, i en la penombra d’aquesta matinada crec escoltar: et convé confiar que tu també eres portadora de la Ruah, no perquè sigues perfecta, sinó perquè eres estimada. N’hi ha prou amb posar el nostre poquet d’empenyiment i fe, pujar-nos a la vida amb pors i dubtes, sabent que el que falta serà el miracle d’aquesta Mare i Pare Déu. No fa falta entendre-ho tot; a vegades n’hi ha prou amb mirar als ulls d’una germana o escoltar la seua veu, o llegir les seues paraules en un missatge i reconéixer en la seua tendresa la presència viva de l’Esperit.
Perquè com va dir la mare Teresa:
Cap de nosaltres, inclòs jo, fem grans coses, però tots podem fer xicotetes coses, amb gran amor, i junts podem fer una cosa meravellosa.
Oració
Jesús, tendresa i bondat infinites
quan l’absència ens faça mal
i el cor se’ns òmpliga de preguntes,
ensenya’ns a confiar en la Ruah
que continua bufant suau enmig de la nit.
Fes-nos comprendre
que no estem soles,
que el teu Esperit habita les nostres mans cansades,
les llàgrimes que no amaguem
i la tendresa xicoteta amb la qual sostenim la vida cada dia.
Ruah santa,
desperta’ns de la por i del conformisme,
trenca dins de nosaltres
les veus que ens van dir que callàrem,
i converteix-nos en dones capaces de cuidar,
acompanyar i resistir des de l’amor senzill.
Que sapiem reconéixer-te
en la germana que escolta,
en la paraula que sosté,
en l’abraçada que arriba a temps,
en els xicotets miracles quotidians
que naixen de la cura compartida.
I quan ens sentim xicotetes o incapaces,
recorda’ns a poc a poquet
que no ens tries per perfectes,
sinó per estimades.
Perquè allí on hi ha amor compartit i mans unides, allí també respira la Ruah.
Jesús promet l’Esperit, Ruah, no com una figura externa o allunyada, sinó com una presència íntima, entranyable, defensora i solidària. Ruah no s’imposa: habita en cada cor disposat a acollir, acompanya la vida quotidiana i potència la veu i la dignitat de cada persona, especialment de les dones i dels qui històricament han sigut invisibilitzades i silenciades.
Quan el text diu «des del principi esteu amb mi», ens fa un acte de justícia històrica: les dones també van ser allí des de l’origen, trencant motles, encara que les estructures patriarcals i els relats oficials moltes vegades les hagen omeses. Van estar en els camins de Galilea, al peu de la creu escometent la por, cuidant el cos en el sepulcre i sostenint el primer anunci de la resurrecció. En elles ja habitava la força transformadora de l’Esperit.
Jesús ens parla des de la tendresa, de la cura i d’una xarxa entreteixida d’amor entre Déu Mare i Pare, ell mateix, nosaltres i la Ruah. Donar testimoniatge del seu amor a la nostra Església i en el món del treball és fer tot el possible perquè les nostres germanes i germans, sobretot els qui habiten les perifèries i la precarietat, obtinguen la justícia i la dignitat amb la qual van ser somiades. Per a això basta una miqueta de voluntat compromesa.
Significa prendre consciència, en obrir els ulls a un nou començar el dia, que cada instant del dia és un regal de Déu: el bo, el complex i el monòton; cada pas cap al treball, els estudis, les faenes de casa o des de la mateixa malaltia. Podem viure el dia des de l’aclaparament, les presses o el dolor —sentiments normals i intrínsecs a la nostra condició humana—, però sense perdre de vista a qui ens estima, ens abraça i camina al nostre costat.
Som testimoniatge viu de Jesús enmig del món. Hui ens creuarem amb algú que necessite un gest amable, una paraula d’alé o, simplement, la nostra presència. Ser testimoniatge és mirar amb profunditat als qui tenim al costat, commoure’ns amb el seu dolor, alegrar-nos amb els seus assoliments i ésser les mans, el cos, les llàgrimes o el riure de Ruah en cada gest. Desprendre’ns un poc dels nostres propis ritmes per a deixar-nos habitar més per l’Esperit.
El testimoniatge que se’ns demana no és perfecció, ni poder, ni espectacle. És acompanyar, estar, compartir…, és compassió. És poder mirar-nos les unes a les altres i dir-nos: “no estàs sola”. És poder mirar les nostres contradiccions, ferides i dubtes, sense juí, amb tendresa.
Coherència és estar en pau amb l’altre per a poder aconseguir la pau amb la teua mateix, és a dir, la vertadera pau. Hermes Antonio Varillas Labrador.
Oració
Jesús, mestre i amic fidel sempre al nostre costat
gràcies per regalar-nos el teu Esperit, eixa Ruah que abraça, sosté i encoratja la nostra vida fins i tot en els dies difícils.
Fes-nos testimoniatge humil del teu amor: presència serena per a qui patix, escolta per a qui necessita esplaiar-se i tendresa per a qui se sent sola o cansada.
Que no passem de llarg davant el dolor de les nostres germanes i germans.
Ensenya’ns a mirar amb profunditat, a viure amb compassió i a reconéixer que cada instant del dia pot ser lloc de trobada amb tu.
I quan apareguen la por, els dubtes o el cansament, recorda’ns que mai caminem en soledat, perquè la teua Ruah habita en nosaltres i ens continua espentant cap a la vida, la justícia i l’amor.
Amén.
“Qui camina amb amor mai deixa petjades de foscor.”
Jesús torna als braços d’infinita tendresa de La nostra Mare i Pare Déu. Però davant la tristesa que genera en nosaltres (deixebles) la seua tornada a casa, ens diu que ell es queda entre nosaltres, perquè ens envia a la Ruah, Paráclit (del grec “anomenada per a defensar i consolar”). Eixe Esperit de vida i veritat, alé i força vital de Déu, tendresa amb entranyes de mare, derroca estructures de poder, de classe o de condició; ens iguala i facilita noves maneres de relacionar-nos des d’una comunió d’iguals per a totes i tots. És una presència immanent que ens acompanya, que ja està en nosaltres perquè som part de l’església que naix en el cos místic de Jesús, que ens murmura a cau d’orella, que ens ompli d’alegria i d’esperança.
En tot el text de l’evangeli se sent la dolçor de l’amor de Jesús cap a nosaltres. Ens promet: “no us deixaré orfes”, protegint-nos de la intempèrie i creant un vincle íntim d’amor des del qual podrem veure’l i viure’l. La fe també és un regal, un do que cal cuidar i alimentar: creure que Jesús viu en nosaltres, arribar a sentir la seua presència, cultivar els moments de silenci unides en un vincle carnal i espiritual, i intentar trobar-li en els ulls d’aquelles que estan al nostre costat. No és només creure; és fer el que María de Natzaret feia: confiar, sentir i guardar en el cor. Una Església de totes, per a totes, entre totes… una Església verdaderament sinodal.
No estem soles. Jesús tan sols es va anar d’aquest món; un món que moltes vegades viu en la mentida, en el finit i en el palpable, on no sembla tindre cabuda l’amor, la fraternitat, el lliurament o la justícia. Però Jesús ens va mostrar un altre món possible: una llar on l’amor plena els nostres cors i les nostres vides, on el compartir és el camí a la felicitat plena. És un món diferent per als qui optem per la radicalitat del lliurament en llibertat per a un bé comú. I ací segueix Jesús i el seu esperit de la veritat, la Ruah, defensora de la justícia, la pau i l’amor.
Eixe món no està lluny ni és inassolible. És ací mateix, a un sol gest valent i sincer d’intentar viure sense jutjar, lluny d’egoismes i vanitats, amb la humilitat de sentir-nos part d’un tot de totes i per a totes. Un món on veurem a Jesús en cada germana i germà que ens acompanya, i també en nosaltres quan som un acte d’amor. El món en el qual estem no és tan fort com l’amor; per això és fàcil deixar-lo arrere i començar a construir el camí de la comunió i la fraternitat. L’esperit de la veritat ens acompanya i ens guia per a poder transformar allò que ens esclavitza en una vida en plenitud, estimant-nos les unes a les altres. Perquè, com bé se’ns recorda:
L’amor no reclama possessions sinó que dona llibertat. – Rabindranath Tagore.
Oració
Jesús, mestre i amic bo que mai falla
quan la por a la soledat ens visita i sentim que el món es torna dur, fred o incert, torna a recordar-nos que no estem òrfenes. Fes-nos sentir la presència suau i constant de la teua Ruah, eixe alé de vida que sosté, consola i alça.
Que el teu Esperit ens ensenye a viure des de la veritat de l’amor senzill, des de la tendresa que escolta, des de la justícia que abraça i des de la humilitat de saber-nos germanes i germans caminant junts. Que no ens tanquem en les nostres seguretats ni en les nostres xicotetes vanitats, sinó que aprenguem a reconéixer-te en cada gest de bondat, en cada mirada cansada, en cada persona ferida que necessita refugi i companyia.
Ajuda’ns a construir eixa Església viva que naix de la trobada i de la cura mútua; una Església on ningú quede fora, on totes les veus siguen escoltades i on l’amor tinga sempre l’última paraula. Que la teua Ruah continue removent els nostres cors per a transformar l’egoisme en comunió, la tristesa en esperança i la por en lliurament confiat.
I quan dubtem, quan sentim que no sabem trobar-te, recorda’ns suaument que continues habitant dins de nosaltres, bategant en el quotidià, sostenint-nos en silenci i estimant-nos infinitament.
Amén.
“On habita l’amor vertader, allí sempre respira la Ruah.”
El món, si entenem això per la societat en la qual ens ha tocat viure, odia sistemàticament a tot el que és diferent, a tot el que fa olor d’igualtat, a les persones migrants, a les marginades… a tota aquella que no s’ajusta a la normativa imposada. El pitjor apareix quan eixe odi se centra en col·lectius ja vulnerats i maltractats. En eixe moment el món es pot convertir en un verdader infern. Hui s’odia a l’estranger, a la dona que s’empodera, a eixa amiga que progressa, o a eixe veí que trenca el motle. Com se li ocorre! I en general a qualsevol que tinga un pensament un poc més crític o demostre que pot pensar i actuar amb coherència i, sobretot, amb amor cap a les altres.
I moltes vegades ens deixem portar per un ambient egoista on la prioritat absoluta es torna l’individualisme, sense tindre en compte a les altres. El nostre confort, les nostres necessitats cobertes, el nostre món de plàstic i mentides passa a ser prioritat, i si els altres no poden amb el lloguer, o comprar menjar a final de mes, mirem per a un altre costat. I eixe mirar cap a un altre costat també és odiar, encara que no el semble, perquè és un fracàs com a societat que hi haja persones que no puguen cobrir les seues necessitats bàsiques. La indiferència cap a les persones més empobrides i vulnerables és el signe d’una societat decadent, on no es pensa a construir un món més just, sinó a acaparar tot el que es puga per a després morir de soledat.
Es tracta, almenys per a mi, d’intentar continuar preocupant-nos les unes per les altres, de fer allò per a què vam ser somiades des de sempre: viure en pau i en comunió, treballant unides per a aconseguir un món més just, més digne i més inclusiu, on totes siguem tractades amb respecte i puguem aportar allò que millor se’ns dona, sense deixar a ningú fora, ni a baix. Un món, en resum, per a totes i amb totes.
És perfectament normal no encaixar en una societat que viu només per a acumular coses en lloc d’experiències, que somia amb cotxes de luxe en lloc d’amb taules compartides… Seguim a Jesús, germanes i germans, no a un rei poderós; i li seguim perquè sabem de qui ens fiem. Però el verdader perill està en nosaltres mateixes, quan no podem veure més enllà dels nostres aclaparaments, les nostres pors o el nostre derrotisme, pensant que no podem fer res, que no val la pena l’esforç d’intentar-ho o que és millor pensar primer en la nostra pròpia seguretat. Llavors hem de recordar que un dia, Jesús ens va cridar pel nostre nom i ens va demanar que l’ajudàrem a construir un Regne de justícia. No estem soles, ni hem si més no de ser heroïnes; tan sols intentar-ho.
Somriure en saludar als matins, fer una crida per a dir «soc ací i et vull», acompanyar a eixa companya que passa un mal moment, cridar per les que ja no poden, o regalar un tros de pastís de poma a la veïna… El Regne es construeix des del xicotet, la qual cosa ni tan sols es veu, només s’assega. És ací on la por i la tristesa desapareixen, i ens queda l’alegria i la pau en compartir la vida mentre construïm comunitat.
Si sempre intentes ser normal, mai podràs descobrir que meravellós podries ser. Maya Angelou.
Oració
Jesús, germà i amic que sempre acompanya,
quan el món es torna fred, indiferent i cruel,
quan sembla que l’odi fa més soroll que la tendresa,
recorda’ns que Tu vas caminar abans per eixe mateix dolor.
Ensenya’ns a no acostumar-nos mai al sofriment alié,
a no mirar cap a un altre costat,
a no viure tancades en les nostres xicotetes seguretats
mentre tantes germanes i germans sostenen la vida com poden.
Dona’ns una mirada neta i compassiva,
capaç de descobrir-te en qui plora,
en qui arriba des de lluny buscant refugi,
en qui no encaixa, en qui molesta,
en qui el món descarta massa ràpid.
Fes-nos comunitat que acompanya,
taula compartida, abraçada senzilla,
presència humil que no necessita grans gestos
per a canviar una miqueta la vida d’algú.
I quan la por ens paralitze,
quan pensem que no serveix de res intentar-ho,
murmura’ns de nou nou el nostre nom,
com aquell primer dia,
i torna a convidar-nos a construir amb tu
un Regne fet de justícia, dignitat i tendresa.
Perquè l’amor xicotet, quotidià i verdader
també salva el món.
Que mai deixem d’estimar amb valentia i de construir un món per a totes.
Amén.
Parlem d’amor, però no eixe amor romàntic que ens venen en pel·lícules i algunes intenten portar-lo a la vida real per a descobrir que eixe amor de color rosa pal i submissió disfressada de cura és una invenció del capitalisme més radical per a tindre’ns més ben controlades.
Jesús ens proposa una cosa diferent. El seu «mandat» no és una ordre autoritària ni una càrrega més sobre els nostres muscles cansats, sinó una invitació a la llibertat. És un amor que allibera en lloc de sotmetre, que s’entrega sense condicions, lliure i recíproc, on som triades, estimades i respectades perquè ens sentim capaços d’estimar sense deixar de ser nosaltres mateixes.
L’Esperit ens tria, ens prefereix i ens estima a totes. Ho fa d’una manera única, apassionada, desinteressada i molt estranya als ulls del món, perquè no s’emporta això de reconéixer-nos meravellosament imperfectes, atabalades, vanitoses, brutes, desmemoriadas, egoistes i fins i tot traïdores. I així, tal com som, amb totes eixes virtuts i tots els nostres «llots», som profundament estimades abans de ser somiades.
Jesús ens demostra que a l’amiga li la cuida, li la protegeix, li la perdona i li l’estima amb tot el que és. Ell mai ens demanarà que siguem algú que no som, sinó que compta amb nosaltres sense canviar-nos. Ací, en eixa vida desmuntada, real i a vegades esgotadora pel pes de les cures, és on actua Ruah. Ella ens crida pel nostre nom, ens coneix, sap el que podem arribar a fer i confia en nosaltres fins i tot quan les nostres forces flaquegen. Eixa confiança que ni nosaltres mateixes ens concedim a vegades ens pertorba o ens incomoda, però ens espenta a seguir; perquè on jo, o tu, o ella no arribem… arribarà Ruah, Esperit de vida i veritat.
Fraternitat i comunió és deixar-se portar per aquest amor, confiar en les que ens acompanyen i, sobretot, en La nostra Mare i Pare Déu. És continuar caminant sense deixar a ningú arrere, continuar compartint i creant Regne; ser cada vegada més «nosaltres» i menys «jo».
La gran lliçó és que el sagrat s’amaga en l’ordinari, en la vida quotidiana: en els veïnes i veïns, els amistats, la família… en el nostre treball. (Abraham Maslow)
ORACIÓ
Mare i Pare de bondat,
gràcies per estimar-nos sense maquillatges ni exigències,
sense demanar-nos perfecció ni disfresses.
Gràcies per mirar-nos amb tendresa fins i tot quan ens sentim cansades, trencades o insuficients.
Ensenya’ns a estimar com Jesús:
sense posseir, sense controlar, sense sotmetre’ns les unes a les altres.
Dona’ns un amor que sostinga, que cuide, que allibere i faça créixer.
Un amor capaç de quedar-se a prop quan arriben la por, l’esgotament o els dubtes.
Ruah santa, alé de vida,
recorda’ns cada dia que som amigues i no serves,
que la nostra dignitat naix de saber-nos profundament estimades.
Ajuda’ns a construir fraternitat verdadera,
a caminar juntes sense deixar a ningú arrere,
a descobrir el sagrat en el xicotet,
en les converses senzilles, en les veïnes, en els qui cuiden,
en el cansament compartit i a les mans tendides.
I quan les nostres forces no aconseguisquen,
queda’t tu sostenint la vida dins de nosaltres. Amén
L’amor de la nostra Mare i Pare Déu és pur, radical, constant i etern. Som capaços d’imaginar-ho perquè podem sentir-ho; així ens ho murmura Jesús en aquest text de Juan.
L’amor que Jesús ens va entregar roman en nosaltres quan triem seguir els seus passos, els seus ensenyaments i l’exemple de la seua vida. El seu pas pel món va ser una classe magistral de predilecció per les persones més vulnerables, empobrides i marginades. Allí va estar, està i estarà la Ruah, l’Esperit de Déu, acompanyant, abraçant i reconfortant. No estem soles, germanes; ja mai ho estarem.
Jesús va assumir amb total lliurament la missió que Déu li va confiar: acostar el seu amor al món, fer-se disponible i ser part de la nostra història. Ho va fer per a omplir-nos d’una alegria en plenitud que ens impulse a seguir les seues petjades: estimar i dignificar a cada persona sense distinció de raça, gènere, procedència o cultura. Estem cridades a ser una comunitat d’iguals que viu en comunió, rebent l’amor de l’Esperit per a entregar-lo a les altres. Perquè allò que rebem gratis, també gratis hem de compartir-ho.
En el lliurament lliure per amor es troba la clau de la vida plena, però per a viure-la fa falta compromís. Necessitem respondre a eixe Amor; i encara que ja som estimades incondicionalment —fem el que fem—, la verdadera alegria arriba quan ens decidim a donar el nostre “Sí”.
Eixe «Sí” que es concreta quan gastem el nostre temps, els nostres recursos, el nostre descans i a nosaltres mateixes en els qui més el necessiten. És llavors quan, malgrat anar en contra de la lògica del món, aconseguim ser plenament feliços. Ens convertim en eixes “boges cristianes” que actuen sense esperar res a canvi; que posem la dignitat de les altres per damunt de qualsevol benefici i treballem per això. Acompanyem, cuidem i lluitem simplement pel compromís de l’amor, tal com ens va ensenyar el mestre Jesús, que va vindre a canviar el ritme del món i a fer noves totes les coses.
Jesús ens recorda que romanguem al seu costat perquè ell mai ens abandonarà. Per a l’Esperit som el més important: ens estima tal com som, perquè vam ser pensades per a una vida plena de l’alegria que naix de donar i rebre. Ací no hi ha excloses, ni millors ni pitjors; totes som filles predilectes de nostra Mare i Pare Déu.
En adonar-nos d’això, sorgeix la valentia d’acceptar que no podem amb tot, però sí amb eixa petitíssima part que ens correspon per a crear un món més just, humà i digne. Eixe és el nostre repte: portar aquest amor a cada racó de la nostra vida, a la nostra família, al treball i a les amistats.
Ara és el temps que em dona Déu –amb la seua Gràcia– per a santificar-me. Ningú pot ni podrà santificar-me ni en passats ni en futurs, sinó en presents.” (Guillem Rovirosa)
Oració
Mare i Pare Déu,
amor que sosté sense fer soroll,
presència que abraça enmig del cansament i la incertesa,
hui vinc davant teu tal com soc,
amb el cor ple de noms, de lluites i de pors,
amb el desig sincer de continuar dient “sí”
encara que a vegades tremole.
Gràcies pel teu amor que no falla,
perquè roman en mi fins i tot quan em sent feble,
perquè em recorda que no estic sola,
que mai l’he estat.
Et presente també la lluita compartida,
les companyes, les veus que s’alcen per la justícia,
el cansament de qui defensa allò que és digne.
Que el teu Esperit ens sostinga,
que no perdem la tendresa ni l’esperança,
que sapiem negociar sense perdre l’ànima.
Amic i germà Jesús, ensenyam a romandre en el teu amor,
a fer del nostre dia a dia un espai de comunió,
a estimar sense mesura, sense càlcul, sense por.
I quan dubte,
quan em senta xicoteta o desbordada,
recorda’m que només se m’ha demanat una cosa:
estimar en allò xicotet, en allò concret, en allò possible.
Que la meua vida siga resposta,
que el meu cansament siga també ofrena,
i que la meua alegria nasca sempre de donar-me.
Perquè en tu,
fins i tot enmig de tot això,
tot té sentit.
La vinya, els sarments, el sol, la pluja, la terra… tot és necessari perquè nasquen els fruits. Amb paraules senzilles i plenes de dolçor, Jesús ens explica les bases per a un nou Regne on viure en comunió és l’únic mode de romandre. L’Esperit de la nostra Mare i Pare Déu és qui cuida, protegix i llaura la vinya que és Jesús; ell rep tot el carinyo i la tendresa del seu treball. Els sarments som nosaltres, que ens arrelem a la vinya i ens omplim del verdader amor que ens canvia, ens fa créixer i ens fa fructificar.
No obstant això, a vegades sembla que la terra no acompanya. Vivim en un món d’aparences on, per poc que rasquem, la terra sembla llot pudent. Ens envolta un ambient violent on l’odi és la moneda de canvi contra els qui som «diferents»: immigrants, dones empoderades, persones marginades i empobrides. A vegades, eixa pluja d’odi ens rega i les tenebres de les guerres, els genocidis i el segrest de la solidaritat, com ha ocorregut amb Saif i Thiago en la Sumud Global Flotilla, intenten ocultar el sol. Fins i tot veiem com els governs d’ultradreta saquegen els servicis públics que haurien de cuidar-nos a totes.
Però és precisament ací on la metàfora cobra força: romandre en la vinya és la nostra millor forma de resistència. No som sarments aïllats intentant sobreviure al temporal; som una xarxa de vida que se sosté mútuament. El nostre Déu, Mare i Pare, ens cuida amb una tendresa activa, com qui acarona una planta delicada. El seu «poda» no són les desgràcies del món, sinó la seua invitació a netejar-nos de la por i de l’individualisme perquè l’odi no ens marcisca i puguem seguir juntes.
Ens arrelem a la Ruah no des del castic, sinó des de l’esperança de veure’ns florir i fer que unes altres també visquen. L’elecció és nostra: Triem la soledat de l’èxit, el poder que oprimix i el consum que mai assacia? O triem viure cada minut com un regal, compartint penes i alegries amb les nostres germanes i germans?
Jesús no vol campiones ni màxims rendiments; ens crida a romandre, a connectar-nos, a ser comunió. Romandre en l’amor, en la cura mútua i en la justícia que dignifica. Només així donarem fruits d’amistat íntima, de compassió i de pau.
Si ajude una sola persona a tindre esperança, no hauré viscut en va. (Martin Luther King)
Oració:
Amic i germà Jesús,vinya verdadera,
hui m’acoste a tu tal com soc.
Quan el món pesa i l’odi sembla créixer,
recorda’m que no estic sola,
que la teua vida circula en nosaltres.
Neteja’m amb la teua paraula
i poda en mi tot el que no dona vida:
la por, la duresa, la indiferència.
Ensenya’m a romandre en el teu amor,
en la cura mútua
i en la justícia que ens fa germanes.
Feix de mi un sarment viu,
capaç de donar fruits senzills:
amor, consol i pau.
I quan tot s’enfosquisca,
recorda’m que la teua saba continua fluint
i que juntes podem continuar donant vida.
Amén.
Seguim l’evangeli segons Juan, on Jesús s’acomiada de les seues amigues i amics. Els diu que ara és el temps del príncep del món, que en realitat no té poder sobre ell, però ell ha de tornar a la nostra Mare i Pare Déu, tal com aquesta ho desitja. Perquè Jesús estima a qui ho va enviar, i estimar és endinsar-se en l’altra, conéixer-se íntimament, i saber que som estimades, no des de la por, sinó des de la llibertat, confiem i ens fiem de qui tant ens estima, i fem el que ens diu. Jesús torna als braços de l’Esperit perquè l’amor és conseqüent i veraç, és compromís i respecte, és lliurament voluntari i convençut per al bé de les altres.
Arriba el príncep del món, el poder, l’individualisme, les vanitats, l’egoisme, els diners, i la tristesa, les guerres i els ultratges als drets bàsics de les persones, sobretot a les més empobrides.
Però Jesús ens deixa la seua pau. Amb eixe “La pau us deixe, la meua pau us done” ens concedeix la seua alegria en les llàgrimes, el seu amor incondicional en les tribulacions, la seua presència a cada moment de la nostra vida, la seua abraçada en l’aclaparament… La seua pau no està basada en la por, en la coacció o a mirar cap a un altre costat, la seua pau travessa la vida, acompanya en el dolor i ens porta de la mà fins a la plenitud de l’eternitat. Estem enmig del món, envoltades de tenebres, i de remeis absurds que prometen una pau mundana que en res s’assembla a la pau que ens regala Jesús. La seua pau serà la calma que necessitem per a perseverar en la missió de promoure un món més just per a totes.
“Tot consisteix a no passar de llarg, movent el cap, davant de Crist en la Creu, i a no pretendre adaptar els ensenyaments del nou Testament a les pròpies conveniències. Sotrac i desconcert en constatar que quan el Totpoderós se m’acosta no em mana res; només em demana que li estime, perquè Ell em va estimar primer.” Guillermo *Rovirosa.
“La seua pau ens sosté en el camí, encara que el món tremole.”
Oració:
Jesús, Font d’estima i dignitat
la teua pau no sempre és fàcil de comprendre,
perquè no evita el dolor,
però sí que l’abraça amb una tendresa infinita.
Ensenya’ns a reconéixer la teua presència
enmig de les nostres inquietuds i pors,
a no deixar-nos seduir per les falses seguretats del món,
i a confiar en eixa pau profunda
que ens sosté per dins.
Dona’ns un cor valent i seré,
capaç d’estimar sense condicions,
de romandre en peus enmig de la tempesta,
i de cuidar la vida de les nostres germanes i germans
amb la mateixa delicadesa amb què tu ens cuides.
Que mai oblidem
que som profundament estimades,
i que des d’eixe amor
podem continuar caminant.
Amén.
Vam demostrar afecte de moltes maneres: amb regals, paraules, missatges… Però en realitat sabem que l’amor de veritat són obres. Tots els regals del món no supleixen una mostra real de tendresa, de verdader lliurament.
Jesús va demostrar el seu amor a la nostra Mare i Pare Déu a cada moment de la seua vida terrestre. Li va mostrar respecte estant sempre pendent de complir allò que havia vingut a fer: oferir-li el seu temps per a parlar tot sol en un espai de pau i escoltar allò que era important. La seua fidelitat a aquest projecte d’amor i justícia va ser tal, que va acceptar la mort abans que trair el seu missatge, entregant-se per amor a l’Esperit i a totes nosaltres.
Ara ens diu que, si li estimem i li acceptem com a paraula d’aigua viva, es quedarà amb nosaltres. Tan sols hem d’aprendre a soltar aquelles coses que ens allunyen del seu amor. Hem de deixar arrere aquesta mentalitat de «el món», eixa estructura de poder i aparença, on totes som quantificables i potencials consumidores d’un capitalisme extrem que ens aboca a la tristesa d’una soledat social. Eixe sistema ens fa viure en una mentida constant on consumim més però ens coneixem menys. Cada vegada ens guardem més secrets per a semblar allò que mai vam ser, creant una petjada que no és nostra, sinó només això que ens han dit que hem de ser per a encaixar.
Però enfront d’eixa mentida, l’estatge de Déu en nosaltres és l’antídot. Ací arriba Ruah, en cada passatge de l’evangeli, per a oferir-nos la llibertat de ser nosaltres mateixes. Ella ens convida a triar entre estimar i viure una vida en plenitud, o morir esclaves d’uns estàndards fabricats per a traure benefici del nostre cansament. El Paràclit està al nostre costat, ens defensa i ens recorda el que és important a través dels detalls senzills: eixa alba tranquil·la com en la imatge de Jorge, eixa crida a temps o el compartir la vida sense presses.
Tindre la llibertat de ser jo mateixa, seguir el bufe de Ruah quan ho sent en les entranyes i no encaixar en el món per a ser mal·leable a l’Esperit, em fa sentir plena. El dia és diferent quan eres lliure de ser qui de veritat eres, sabent-te acompanyada a cada moment. Descobrim llavors un món de possibilitats per al lliurament, per a ser els qui som: germanes úniques i meravellosament imperfectes, formant part d’un tot. Al final, ser lliures és permetre que Déu trobe en el nostre cor una casa, un estatge, on per fi puga descansar.
L’amor és una activitat, no un efecte passiu; és un estar continuat, no una sobtada arrancada. Erich Fromm.
Oració
Mare i Pare de la vida,
hui vinc com soc, sense màscares, sense necessitat d’aparentar.
Tu coneixes els meus cansaments i també els meus desitjos d’estimar de veritat.
Ensenya’m a viure des del senzill,
a reconéixer la teua presència en el xicotet,
a no perdre’m en el que el món m’exigeix,
i a tornar sempre al que de veritat importa.
Que el teu Esperit, Ruah,
bufe suau en el meu interior
i em done la valentia de ser qui soc,
sense por, sense mesura, sense condicions.
Feix del meu cor la teua casa,
un lloc on pugues descansar,
i des d’on jo puga eixir a l’encontre de les meues germanes
amb tendresa, justícia i veritat.
Que no oblide mai
que estimar és viure en moviment,
en lliurament constant,
en presència fidel.
Que el teu amor faça en mi casa viva, lliure i plena. Amén.
Seguim entorn de l’evangeli de Juan, en el mateix capítol… Estem arribant al final de la Pasqua i Jesús vol, a través de la seua paraula, fer-nos arribar el missatge més important: «Que no es torbe el vostre cor».
Però no és una ordre, sinó una manera de viure. És normal sentir por davant la vida, sobretot quan les coses es compliquen: falta de treball, malaltia, precarietat… moments en els quals no som capaços de mirar un poc més enllà. A vegades ens frustrem perquè no esperàvem viure aquesta vida que ara estem transitant; ens obstinem a ser propietàries fins i tot del futur. No obstant això, si ens detinguérem a pensar, ens adonaríem que només podem decidir sobre aquest moment present, aquest ací i ara.
Jesús ens dona la clau: confiar en qui mai ens deixa de la mà, qui ens estima amb entranyes de Mare i tendresa infinita en cada tram del trajecte. Confiar en qui coneix el nostre passat, habita el nostre present i ens projecta cap a un futur etern. La por es dilueix com a sucre en l’aigua quan sabem qui ens sosté.
«Com podrem saber el camí?», pregunta Tomás. M’agrada la seua honestedat. Els dubtes no són dolentes; demostren interés, són la cerca de la veritat. Tomás, tu, jo… aquella… totes tenim dubtes. I en un món caòtic i ple d’incertesa, eixos dubtes només s’apaivaguen amb una miqueta de fe.
Hem d’entendre que per a nosaltres, caminants, no hi ha un camí traçat. El camí és el que estem xafant ara mateix. Hem arribat fins ací triant en cada encreuament, en cada senyal o en cada parada. La resposta de Jesús és rotunda: Ell és el camí. La seua llum ens guia i el seu Esperit ens bufa en el cor. Ens equivocarem una vegada i una altra, però sempre podem tornar a la senda de l’amor, eixa en la qual hi ha més esforç però també més recompensa.
Cada vegada que tendim la mà a una germana, lluitem per la justícia, denunciem la violència o cridem a una veïna per a saber com està, estem sent camí. No sols recorrem la via, sinó que, en estimar, ens convertim en part del camí per als altres.
Ahir descobríem que veure a Jesús era veure al Pare en els marges i en la fragilitat; hui descobrim que seguir a Jesús és caminar amb la pau de qui ja se sap a casa, fins i tot abans d’arribar. Perquè la verdadera valentia, com déiem ahir, no és tindre totes les respostes, sinó alçar-se per a defensar el que crees mentre avances, pas a pas, de la mà de Ruah.
I hui, no podem acabar sense recordar que celebrem el Dia de la Mare. En mirar cap a Ruah, Esperit de Déu Mare i Pare en nosaltres, que ens estima amb entranyes maternes, volem celebrar totes les formes de maternitat.
Perquè mare no és sol qui dona la vida biològica, sinó tota dona que es converteix en bressol i refugi. Ho són les religioses que sostenen comunitats, les que gesten somnis en forma de llibres o cuiden amb paciència un jardí, però, sobretot, aquelles que regalen gestos de cura allí on més es necessita. Hi ha maternitat a la mà que consola, en el lliurament silenciós i en qui ofereix llar i vida on uns altres només veuen soledat. A totes vosaltres, que feu de l’amor un lloc on habitar: gràcies per ser reflex d’eixe Déu Mare i Pare que ens cuida i ens espera sempre a casa.
Que el nostre cor no és torbe, perquè caminem de la mà d’Aquell que ja ens habita.
Oració:
Jesús, amic i germà,
camí viu enmig dels nostres passos incerts,
hui venim a Tu amb el cor tal com està:
a vegades seré, a vegades inquiet, a vegades cansat.
Tu ens dius: «No es torbe el vostre cor»,
i ens ho dius amb tendresa,
com qui coneix les nostres lluites
i no s’espanta dels nostres dubtes.
Ensenya’ns a confiar,
no amb una fe perfecta,
sinó amb una fe xicoteta i verdadera,
d’eixes que se sostenen en el quotidià,
en cada gest d’amor.
Dona’ns la teua mirada
per a descobrir a Ruah, bufe de vida en el senzill,
en el fràgil, en el que sembla xicotet,
i dona’ns la teua valentia
per a continuar apostant per l’amor,
encara que a vegades coste.
Hui, de manera especial,
et donem gràcies per totes les dones que són mare,
en totes les formes possibles:
les que donen vida,
les que cuiden,
les que sostenen,
les que acompanyen en silenci,
les que creguen llar on hi ha intempèrie.
Beneeix-les a totes,
i fes-nos també a nosaltres
terra bona,
refugi,
cura compartida,
presència que abraça.
Que visquem amb la pau
de qui ja se sap a casa,
malgrat que encara estiguem en camí.
Amén.
Jesús ens coneix profundament. No és un coneixement superflu, com saber el nostre nom o on vivim; és una mirada que transcendeix el nostre aspecte terreny. Ell té la capacitat d’habitar-nos tan íntimament que ens coneix millor que nosaltres mateixes: sap de les nostres lluites, dels nostres assoliments, dels nostres punts forts i dels nostres més vergonyosos llots. Però, abans de res això, a ell només li interessa la nostra capacitat per a estimar. Eixe és el nostre major potencial: quant podem oferir i fins a on som capaços d’entregar-nos.
No obstant això, conéixer a Jesús és més complex, perquè el misteri radica en la seua doble veritat: és plenament humà i plenament divinitat. En apuntar-nos al cor del Mestre, descobrim amb sorpresa que el seu amor no es limita al pròxim o familiar; el seu amor ho abasta tot, bolcant-se especialment en els qui habiten els marges: les víctimes de guerres absurdes, els qui pateixen en el seu esperit l’horror i la soledat, o els qui simplement necessiten més perquè ho han perdut tot.
Si som capaços de conéixer a Jesús; la tendresa dels seus gestos i l’escàndol del seu lliurament en un món ja llavors malalt d’individualisme; descobrirem el rostre de Déu en cada germana i germà. Com va fer María, la primera a reconéixer la grandesa de Déu en la fragilitat d’un xiquet i en el dolor de la creu, estem cridades a mirar més enllà de la superfície per a descobrir la riquesa de cada vida, malgrat la pobresa, la malaltia o l’exclusió.
Jesús es va fer pobre entre les empobrides i invisible entre les oblidades. Però ací, en la vulnerabilitat, es manifesta Déu Mare i Pare. Ho veiem hui en cada migrant, en les dones víctimes de violència, en el que pateix o en la lluita pels drets humans. Jesús ens ensenya que qui ho veu a ell, veu al Pare, un Déu que no està lluny, sinó patint i estimant en la realitat més crua.
Finalment, l’Evangeli ens deixa clar que podem crear si som capaços de creure. Crear un món on la dignitat siga inviolable i creure que l’Esperit habita en nosaltres per a construir una societat d’iguals. Podem demanar a Jesús amb confiança, perquè ell ens escolta, ens acompanya i ens allibera quan ens atrevim a conéixer i estimar com ell ho va fer.
Per a mi, la valentia és alçar-se per a defendre alló en què creus. Sophie Turner.
Oració
Jesús, font de tendresa i calma
que no em conforme amb conéixer-te d’haver-ne sentit a parlar,
sinó que em deixe tocar per la teua vida fins dins.
Fes-me capaç de reconéixer-te
en cada rostre ferit,
en cada història silenciada,
en cada dona que lluita per sostindre la vida.
Ensenya’m a mirar com tu,
a estimar sense mesura,
a no passar de llarg davant el dolor.
Que crea, de veritat,
que el teu Esperit habita en mi
i em crida a crear, a cuidar, a alçar.
I quan dubte,
quan la por em tanque,
recorda’m que tu estàs,
vivint i bategant en el xicotet.
Amén.
Quantes vegades, davant una pèrdua o un canvi, el nostre cor es torba i entristeix! La vida també consisteix en l’art de deixar marxar, de soltar allò a què ens aferrem per a poder continuar caminant. Però, quin camí hem de seguir? No es tracta d’una ruta imposada, sinó del camí que ens dicta l’Esperit: aquell que naix de l’amor sincer i ens fa sentir realment lliures. L’amor és sempre l’única opció davant el dubte; un amor que respecta la llibertat de les germanes i allibera el cor de càrregues, egoismes i fredes estadístiques. Viure sense pressions ni «postureos», simplement compartint la vida i respectant a cada ser que encoratja.
En aprofundir en els estatges que Jesús prepararà, solem pensar en estades llunyanes per al més enllà. No obstant això, eixa eternitat comença hui mateix quan creguem Regne. El Regne es construeix amb cada gest d’inclusió cap a les persones marginades, en el suport al món obrer empobrit, denunciant les injustícies o creant comunitats horitzontals on ningú siga més que ningú.
Construir comunitat horitzontal és, literalment, «moblar» eixa casa de Déu en la terra. No pot haver-hi un estatge ple en Déu, Mare i Pare, si abans no hi ha un sostre digne i un pa compartit per a la classe treballadora. La comunió efectiva amb el diví requereix una justícia prèvia en l’humà.
El terme grec monai (estatges) sugereix llocs de descans enmig d’un viatge. És la promesa que el nostre esforç per la igualtat no és en va. És el lloc on el cansament de la lluita troba alleujament en l’amor d’una Mare i Pare que no jutja per jerarquies, sinó que abraça la nostra vulnerabilitat. Allí, on només l’amor és llei, els estatges són la continuïtat de la comunitat que comencem ací: un espai on la comunió siga, per fi, efectiva i total.
Jesús ens diu que Ell és camí, veritat i vida. Nosaltres, per tant, som caminantes i buscadoras, cridades a transformar la realitat per a viure una vida en plenitud.
L’esperança no és ni realitat ni quimera. És com els camins de la Terra: sobre la Terra no hi havia camins; han sigut fets pel gran nom de transeünts. (Dl. Xun)
Oració
Jesús, germà i port de tendresa infinita
camí viu que s’obri enmig dels nostres dubtes,
hui venim davant teu amb el cor a vegades cansat,
a vegades ferit pel que hem hagut de soltar.
Ensenya’ns a deixar marxar sense por,
a confiar que cada pèrdua pot obrir un espai nou
on el teu Esperit continue fent brollar la vida.
Dona’ns un amor net, sense postureos ni càlculs,
un amor que respecte, que abrace, que no posseïsca,
un amor que ens faça verdaderament lliures.
Fes-nos constructores del teu Regne ací i ara,
capaços de teixir comunitat on ningú quede fora,
de compartir el pa, d’alçar la veu davant la injustícia,
de sostindre l’esperança enmig del cansament.
Que les nostres mans “moblen” la teua casa en la terra,
amb gestos xicotets i valents,
amb tendresa i compromís,
amb sororitat i justícia.
I quan el camí pese,
recorda’ns que ja hi ha habitades en tu,
espais de descans on la nostra lluita té sentit,
on som acollides tal com som.
Queda’t amb nosaltres,
i feix de la nostra vida un camí de veritat i de vida compartida.
Amén.
Ens situem en el moment del lavatori dels peus. Jesús realitza aquest gest per a demostrar als seus deixebles que l’actitud de servei als altres és un acte d’amor que hauran de posar en pràctica quan ell ja no estiga físicament. Ningú és més que ningú en aquesta terra; entre els qui porten l’Evangeli al món ha d’irradiar, per damunt de tot, l’amor i el lliurament. Però Jesús també els llança un advertiment dolorós: «Jo sé bé a qui he triat, però ha de complir-se l’Escriptura: el que compartia el meu pa m’ha traït».
Davant aquesta traïció, sempre em pregunte si era possible no trair, si haguera canviat alguna cosa la història de salvació, o si Judas Iscariote era realment «pitjor» que la resta d’amics i amigues de Jesús… o pitjor que nosaltres mateixes. Qui no ha sigut capaç de mentir, d’enfadar-se o de trair alguna vegada en la seua vida? Per por, per vergonya, fins i tot pel simple desig de quedar bé. De veritat som qui per a jutjar a Judes?
També ho va negar Pedro i també van arrancar a córrer per por la resta de deixebles. Al final, al peu de la creu, només van romandre la seua mare María, María Magdalena, l’altra María i Juan. Es diu sovint que la diferència va ser el penediment, però ningú pot afirmar que Judes no es penedira; de fet, ho va fer. No obstant això, Judes va cometre la traïció més profunda: no creure en la Resurrecció, no ser capaç de deixar-se perdonar, pensant que el seu pecat era més gran que la misericòrdia de Déu.
Ruah sap a qui tria. I la realitat és que ens tria a totes, perquè totes som valuoses per a la nostra Mare i Pare Déu, siguem com siguem. Jesús ens coneix en profunditat; no podem enganyar ni mentir a qui ens sondeja a eixe nivell. Ell coneix les nostres qualitats i els nostres fangs, els nostres anhels, somnis i pors. Sap del que som capaços d’aportar i estimar, però també sap que podem fallar. I el més increïble és que, fins i tot sabent que podem trair-li, ens continua triant per a canviar el món.
Perquè a estimar s’aprén estimant. Ens equivocarem un munt de vegades; anem a trair, mentir i fracassar perquè a vegades no veiem la manera de seguir. Però no estem soles: Jesús va per davant mostrant el camí i acompanyant-nos. Ens tria en cada situació perquè som imprescindibles per a aportar el nostre xicotet però meravellós granet d’arena i aconseguir un món més humà, més fratern, més just i de totes.
Tenim la sort de la fe, de saber que aquell que hui s’acatxa per a llavar-nos els peus bruts per les nostres caigudes, és el mateix que al final del camí estarà de nou partint el pa. Ens trobarem en la seua abraçada fraterna vivint l’eternitat des d’aquest mateix «ací i ara»… quan no dubtem en dir: pels segles dels segles.
El vertader amor no és una altra cosa que el desig inevitable d’ajudar a l’altre perquè seguisca qui és. (Jorge Bucay)
Oració
Jesús, amic que mai falla,
que t’acatxes sense por davant els meus peus ferits,
ensenya’m a no fugir de la meua pròpia veritat.
Dona’m un cor humil,
capaç de servir sense sentir-me més que ningú,
capaç d’estimar fins i tot quan m’equivoque.
Quan caiga i traïsca,
quan no estiga a l’altura del que somni,
recorda’m que la teua misericòrdia és sempre més gran.
Bufa en mi, Ruah,
perquè no perda l’esperança,
perquè crea de veritat que també jo soc triada.
I fes-me camí per a unes altres,
presència senzilla, mans que acompanyen,
amor que alça.
Jesús comença hui amb un rebuig frontal cap a eixa religió absurda dels sacerdots i fariseus, estructurada sota la dominació, l’abús de poder i un sistema patriarcal opressor. Jesús ens recorda que la saviesa de l’Esperit, de la nostra Mare i Pare Déu, no es troba en els despatxos ni en els pedestals, sinó en la senzillesa dels humils: en eixes dones invisibilitzades però sàvies i constants en les cures, en les quals habiten els marges i en els pobres d’ahir i de hui.
Atabalades i cansades… Quantes vegades ens hem sentit així? Hui, el nostre «legalisme» no són només lleis antigues, sinó el ritme frenètic d’una societat que viu per i per a la imatge i la perfecció. Se’ns exigeix entrar en una «plantilla normativa»: cal ser productives, impecables, exitoses. En aquest sistema no sembla haver-hi cabuda per a les «mediocres», les lletges, les lentes o les que simplement no arribem a tot. Tampoc per a les diferents o les més sensibles. Però, no ens adonem que les “no normatives” som la majoria?
Eixe esforç per encaixar en el que la societat ens imposa ens deixa buides i «fins a la trossa» de fer el que en el fons no volem. Ahir, les dones eren silenciades per normes estrictes de puresa que només els aplicaven a elles; hui, som jutjades per cànons d’eficiència i estètica. En realitat, no hem canviat tant.
Per això, la invitació de Jesús és revolucionària: «Veniu a mi… perquè el meu jou és suportable». Per als jueus, el «jou» era la Llei. Jesús no ens afig un pes extra, sinó que substitueix el jou del judici pel jou de la relació i l’amor. No ens ofereix eliminar l’esforç, viure sempre implica carregar amb alguna cosa, però ens ofereix un mode de vida nou.
El descans que Jesús proposa no és una pausa en l’agenda, sinó la pau profunda de saber que ja som acceptades sense necessitat de ser perfectes. Quan vius des de la misericòrdia, la mirada canvia. Les prioritats s’ordenen i les exigències del món perden la seua lluentor falsa. El jou de l’amor cap als altres és lleuger perquè no es mesura per resultats, sinó per lliurament. I la paradoxa és bella: a més amor entregat, més felicitat i més descans per a l’ànima.
La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat que ha de ser experimentada. Soren Kierkegaard.
ORACIÓ:
Mare i Pare de bondat infinita,
tu que mires amb tendresa nostres cansaments i els nostres límits,
ensenya’ns a soltar les càrregues que no venen de tu.
Dona’ns descans enmig de la vida,
no fugint d’ella, sinó habitant-la amb veritat.
Fes-nos dones i homes lliures,
capaços d’estimar sense mesura,
de cuidar-nos sense exigències impossibles,
de reconéixer la teua presència en el xicotet i el senzill.
I quan el pes estrenya,
recorda’ns que el teu jou és amor,
i que en tu sempre hi ha un lloc on descansar. Amén.
Juan ens diu en aquest evangeli que Jesús llança un missatge a totes les persones que encara dubten de la seua identitat. Davant la petició de definicions teòriques i etiquetes, ell respon amb la contundència dels fets: “Les obres que jo faig en nom del meu Pare…”. Jesús no perd el temps en títols; ell actua, comunica, salva, sana i restaura, sempre en nom de la nostra Mare i Pare Déu.
La clau és que se sap enviat per a construir un món nou basat en l’amor col·lectiu. A vegades ens perdem si actuem només sota el nostre propi nom, basant els nostres actes en metes individuals o metes d’èxit que el sistema ens imposa. No obstant això, actuar en nom de Déu no és anul·lar-nos, sinó alinear el nostre propòsit amb El seu somni: que les nostres metes deixen de ser només «meues» per a ser de «totes».
Jesús es passejava pel pòrtic de Salomó, un lloc de visibilitat on els mestres debatien. Era hivern, i eixe fred no era només climàtic; era el reflex del cor mancat de llum dels qui l’interrogaven amb rigidesa. Enfront d’eixa fredor institucional, Jesús ofereix refugi i calor. En contrast amb el luxe de Salomó, ell demostra que estimar en el senzill, amb gestos de tendresa, és l’única manera vàlida d’estimar per a la nostra Mare i Pare Déu. La seua autoritat naix de la cura, no del domini; per això li segueixen els qui senten l’abandó o la desesperació. En Ell, la dignitat és restaurada: ja no hi ha subordinades, sinó germanes *caminantes.
Hui, mentre preparem el dia pel treball decent, aquest missatge ressona amb urgència. La precarietat no és un concepte abstracte, té rostres concrets. No hi ha justícia quan l’obra de la nostra societat és l’explotació; no hi ha justícia en la treballadora precària que no arriba a fi de mes, en els convenis que obliden que darrere d’un número hi ha una persona, ni en la soledat d’una vellesa sense recursos. No hi ha dignitat en els immigrants als quals el sistema diu «il·legals» per a negar-los el pa, ni llibertat en un capitalisme que devora vides.
La justícia i la llibertat es guanyen amb un amor que es fa comunió. No es tracta d’actuar «per a» les altres com si fórem superiors, sinó d’actuar «amb» totes i «des de» totes. Somiem un món just on no hi haja classes ni diferències que oprimisquen, sinó persones vivint en fraterna comunió. Que les nostres obres, el nostre treball, les nostres lluites i les nostres cures, siguen el reflex del nostre amor al creat i la fi de tota vanaglòria de poder.
“No sabràs tot el que valc fins que no puga ser al costat del teu tot el que soc.” (Gregorio Marañón). Perquè només en una comunitat que ens reconeix i ens cuida, podem florir en la nostra totalitat.
Oració:
Senyor Jesús,
enmig de tantes veus que reclamen certeses,
ensenya’ns a reconéixer la teua,
eixa veu que no imposa,
que no crida,
però que acaricia per dins i ens crida pel nostre nom.
Dona’ns entranyes de tendresa
perquè les nostres obres parlen més que les nostres paraules,
perquè sapiem cuidar sense dominar,
acompanyar sense envair,
i construir amb tu eixe món nou
on ningú quede fora,
on ningú siga nomenat com a menys,
on tota vida siga digna.
Sostingues, Senyor, als qui viuen en la precarietat,
als qui carreguen amb treballs injustos,
als qui senten que la vida se’ls escapa entre les mans.
Que en nosaltres i nosaltres troben abric,
comunitat verdadera,
mans que no jutgen, sinó que alcen.
I quan dubtem,
quan no sapiem bé per on caminar,
recorda’ns que som a les teues mans,
i que en eixa abraçada ningú pot arrabassar-nos la vida.
Que visquem unides a Tu,
com Tu a la nostra Mare i Pare Déu,
fent de la nostra vida un cant senzill d’amor compartit.
Amén.
Que la calma t’acompanye en aquest dia, germana estimada i que enmig del fred sempre trobes una veu que et diga baixet: no estàs sola, caminem juntes.
Jesús es presenta hui com el Bon Pastor, i ho fa des d’una imatge profundament quotidiana, senzilla, comprensible per a la gent humil del seu temps. No parla des del poder ni des de la imposició, sinó des de la vida compartida, des de la cura. El pastor no domina, no s’imposa: acompanya, coneix, protegeix i, sobretot, mestressa fins a l’extrem.
Però aquest “donar la vida” no és un sacrifici imposat ni una glorificació del sofriment. Jesús deixa clar una cosa essencial: “ningú me la lleva, jo l’entregue lliurement”. Ací hi ha una clau profundament alliberadora. No estem cridades a viure des de la submissió ni des del lliurament obligat que tantes vegades ha marcat especialment la vida de les dones en nom de la fe. Jesús no legitima això. Al contrari, ens mostra un lliurament que naix de la llibertat, de la consciència i de l’amor triat.
Quan diu “conec a les meues i les meues em coneixen”, ens està parlant d’una relació horitzontal, d’intimitat mútua, sense jerarquies opressives. No hi ha superioritat ni distància, sinó reconeixement. És una relació on cadascuna compta, on cada vida és mirada en la seua singularitat. Ací es trenca qualsevol estructura religiosa que haja volgut controlar o empetitir a les persones.
A més, Jesús eixampla l’horitzó: “tinc altres ovelles que no són d’aquesta cleda”. Ningú queda fora. No hi ha davanteres, ni exclusions, ni etiquetes que limiten l’amor de Déu. La seua comunitat és oberta, diversa, plural. I ací estem totes, cadascuna amb la seua història, amb les seues ferides i la seua dignitat intacta.
Escoltar la seua veu hui no és una cosa màgica ni llunyà. És afinar el cor enmig del soroll. És descobrir-li en el clam dels qui pateixen: en les dones ferides, en els qui viuen en els marges, en els qui lluiten per tirar avant. Ací continua parlant-nos. Ací ens continua cridant a cuidar, a sostindre, a teixir vida.
I potser, escoltar la seua veu també és aprendre a confiar enmig de la incertesa, sabent que no caminem soles, que hi ha un Amor que ens coneix profundament i que no abandona.
Que la pau que anuncies amb els teues paraules estiga primer en el teu cor. (Francesc d’Assís)
Oració
Mare i Pare de la vida,
en aquest moment de silenci venim a Tu tal com som,
amb el que pes i amb el que sosté,
amb el que fa mal i amb el que encara espera florir.
Tu que coneixes els nostres camins per dins,
regala’ns serenitat per a habitar el que vivim,
sense presses, sense exigències,
amb la confiança que no estem soles.
Bufa, Ruah, Esperit de vida,
en cada procés humà,
en cada cos que travessa fragilitat,
en cada cor que aprén a soltar, a esperar, a confiar.
Fes-nos comunitat que es cuida sense envair,
que acompanya sense jutjar,
que sosté sense imposar paraules.
Que sapiem reconéixer-te
en el senzill, en el xicotet, en el quotidià,
i que la teua presència ens done la pau que el món no pot donar.
Amén.
Que la pau naixa suaument en cada cor i ens abrace a totes en la diversitat dels nostres camins.
Nosaltres reconeixem en Jesús al bon pastor, el que sap guiar-nos cap a una vida en plenitud. Però també estem exposades a molts “lladres de la vida” que no sols prometen falses seguretats, diners o poder, sinó que, a vegades, intenten robar-nos l’autoestima i el dret a decidir sobre la nostra pròpia espiritualitat. Són veus estranyes que ens desorienten i ens espenten per camins on ens perdem de nosaltres mateixes. I, no obstant això, la bona notícia és que l’Esperit mai deixa de buscar-nos per a retornar-nos, sanant les nostres ferides, encara que queden algunes cicatrius, al camí de la vida, eixe espai de pastures tranquil·les on podem viure en pau.
En eixe procés, Jesús ens ensenya a distingir la seua veu enmig de tant de soroll, ajudant-nos a enfortir la nostra, perquè ningú torne a parlar per nosaltres ni a decidir en el nostre lloc. Perquè també ens diu que Ell és la porta: obertura, refugi i camí; lloc d’entrada i d’eixida en llibertat. Enfront dels qui han construït una religió de normes rígides i espais tancats on moltes no se senten acollides, Jesús obri, eixampla, allibera. I l’Evangeli parla d’un “guarda” que obri la porta: hui, nosaltres mateixes podem ser eixes guardianes, sostenint-nos les unes a les altres, obrint camins, evitant que cap germana es quede fora o atrapada.
La nostra fe es recolza en el discerniment: saber reconéixer que els qui ens acompanyen venen de l’Esperit de veritat i de l’amor incondicional. Un bon pastor cuida de tot el ramat per igual: no importa si unes ovelles són més grans o més xicotetes, si tenen més o menys llana, si són blanques, negres o clapejades. L’única cosa important és que totes estiguem bé. I, no obstant això, sabem que en la nostra societat abunden els mals pastors que descarten, invisibilitzen o aparten a les ovelles negres, ferides, diferents o envellides.
Però per a la nostra Mare i Pare Déu no hi ha categories ni jerarquies que excloguen. Totes som meravellosament imperfectes i profundament dignes. Déu ens crida pel nostre nom, ens retorna la dignitat i ens ofereix la visibilitat que durant tant de temps ens va ser negada. Jesús ens somia feliços, assegudes a una taula àmplia, abundant i compartida. I és precisament en eixa taula on comprenem que la vida en plenitud no és un assoliment individual, sinó un do que només cobra sentit quan es viu en comú.
He comprés que el meu benestar només és possible quan reconec la meua unitat amb totes els persones del món, sense excepció. Tolstoi.
Oració:
Mare i Pare de Bondat infinita,
ensenya’ns a reconéixer la teua veu enmig del soroll,
a confiar en la vida que ens ofereixes
i a sostindre’ns unes a altres amb tendresa i veritat.
Dona’ns valentia per a obrir portes,
per a cuidar sense excloure
i per a caminar juntes cap a eixa taula
on ningú sobra i totes tenim lloc. Amén.
Jesús s’apareix al seu cercle més íntim. I cada vegada sent amb més força que eixa comunitat que ho acompanyava estava formada per homes i dones lliures, entregades a la causa del Regne. A totes elles, a tots ells, els confia una missió que no és puntual, sinó una manera de viure. M’imagine a Jesús mirant-los amb tendresa, reconeixent les seues pors i els seus límits, i així i tot confiant en elles, en ells, per a continuar el seu camí.
Ell va entregar la seua vida sencera, fins al final, per amor a nosaltres i per amor a la nostra Mare i Pare Déu. No va ser un destí imposat, sinó una elecció lliure, profundament arrelada en l’Esperit. Perquè hem sigut creades per a la comunió, per a viure com a germanes, no com a enemigues. Hem sigut somiades com a complement, com a suport mutu: on jo no arribe, arribarem juntes; on tu no pugues, podrem unides.
No obstant això, vivim en un món que ens espenta al poder, a l’individualisme, al triomf del “jo” per damunt de les altres. I el més dur és que moltes vegades ho creiem. Busquem l’alegria on no pot estar i acabem habitades per una tristesa profunda, per una sensació de buit que no s’ompli.
Però Jesús ens parla de signes. I eixos signes no són espectacle, sinó vida transformada. Ens diu que podrem tirar dimonis, parlar llengües noves, enfrontar-nos al que fa por sense quedar atrapades per això. I jo sent que eixos dimonis tenen nom hui: la por, l’opressió, la pobresa estructural que expulsa, que precariza, que ens arrabassa la dignitat.
La comunió i la fraternitat ens fan un sol cos. Quan caminem juntes, apareix una força que no naix del poder, sinó de la cura. Podem aprendre un llenguatge nou, el llenguatge que totes entenen: el de l’acompanyament, el del pa compartit, el de la taula oberta on ningú sobra. I quan compartim, els dons es multipliquen i la vida s’eixampla.
També podem fer front a les injustícies que ens envolten. Hi ha discursos que intenten inocular el verí de l’odi, de la por al diferent, de l’exclusió. Però quan vivim en comunitat, eixe verí perd força. La por creix en la soledat; en canvi, quan caminem acompanyades, s’afebleix. Per això, com a creients, no podem desentendre’ns de la realitat: la defensa de la sanitat pública i de l’educació pública, d’una vida digna, també és lloc d’Evangeli viscut.
“I encara sort que l’ésser humà perfecte no existeix. No va haver-hi més que un i ho matarem, com és natural (perquè el sistema no tolera l’amor absolut). Però, com l’au Fènix va renàixer i (oh meravella!) els coixos, els cecs, els lesionats… podem ajuntar-nos i portar-nos els uns als altres, i (si ho fem amb Ell) llavors si que formarem verdaderament l’home perfecte: El Cos Místic de Crist. Però això no a base de les nostres semblances, sinó de les nostres diferències”. (Guillermo *Rovirosa).
“No som iguals, però ajuntes fem camí i vida.”
Oració:
Jesús, germà, company i amic, ensenya’ns a viure des de la comunió que allibera i sosté. Dona’ns un cor capaç de reconéixer a l’altra com a germana, i força per a caminar juntes, fins i tot enmig de la por. Que sapiem compartir el que som i el que tenim, i que mai oblidem que el teu Esperit continua bategant en el xicotet, en el quotidià i en el comú. Amén.
Menjar el seu cos, beure la seua sang… Compartir la seua vida, fer-la nostra, sentir el seu dolor davant les injustícies, la seua alegria amb els assoliments, la seua plenitud en perdonar. A més de ser Divinitat completa, també era una persona completa amb cos de carn i sang com el nostre, el cos que va encarnar el mateix fill de la nostra Mare i Pare Déu. Perquè Jesús no oculta la seua corporeïtat, ni renega del que és, com tampoc deixa de ser fill, germà, amic, messies i Déu.
Nosaltres mengem el pa cada dia, un pa fet de presses, falses seguretats, egoismes, triomfs que ens sotmeten i la mentida de viure una vida que en realitat no és la que ens fa felices. Però arriba Jesús i trenca esquemes, trenca normes autoimposades absurdes i trenca fins als teus fonaments, per a dir-nos a tu, i a mi. Que parem un poc, que la vida no és córrer, estar bellíssima a tota hora i ésser la millor en cada cosa que faces. La vida va, d’estimar. Estimar el que fas i per a qui ho fas, de preocupar-te per cada ser que pateix i donar-li el teu afecte, el teu temps i si pots tota la teua. Va de fer una abraçada sense presses, d’amigues que sostenen la vida amb la seua presència i la seua oració, de professores que fan classes de vida i arriben al cor omplint-lo de plenitud; un bes sense hipocresia, una crida sense interés, pel simple motiu d’oferir-nos a l’escolta, fer-ho tot per amor sense més (així de fàcil). I per a tot això, la imatge que compte, és la del cor. Perquè eixe pa que s’encarna en nosaltres, en els nostres cossos, ens fa pa sagrat per a unes altres quan ens oferim sense pensar-ho a la comunió de santes i sants.
El pa de l’amor compartit, de viure una vida que valga la pena, que t’aporte alegria per entregar-te, llibertat per a deslligar-nos d’una societat que embruteix i mata, pau per a baixar-nos del món que ens explota i aconseguir, des d’ara mateix, des d’aquest ara, eixe tros d’eternitat que es diu vida en plenitud. Jesús va saber viure amb coherència, en igualtat, va entregar perquè totes poguérem menjar eixe pa del cel, totes sense distinció, sense jerarquies que diferencien entre les unes i els altres, sense exclusió, sense diferència i acollint sempre a les que més el necessiten.
Menjar i beure de la font de vida, i després donar-nos també amb els nostres cossos ferits, però valents, únics i meravellosos a la cura mútua, a sostindre’ns les unes a les altres per a arribar així, unides i lliures a la mateixa eternitat d’aquest mateix moment
Hauria de bastar l’experiència dels dos últims segles de la història de la humanitat perquè ens adonàrem que s’ha errat el camí. I de què no és tracta simplement de desviar-ho més o menys, sinó de fer marxa arrere. Guillem Rovirosa.
Oració
Mare i Pare de la vida, que et vas fer cos pròxim i vulnerable,
ensenya’ns a reconéixer-te en el xicotet, en el quotidià, en cada gest d’amor sincer.
Dona’ns força en els moments de por.
Que també sentim l’alegria en eixa comunió de germanes
que sostenen i cuiden com a terra bona que sempre dona,
especialment en la fragilitat i la incertesa que a vegades vivim,
i fes-nos sentir que no estem soles, que la teua vida ens habita i ens sosté.
Que sapiem ser pa per a altres persones,
consol enmig del dolor, presència que cuida,
i esperança que no s’apaga. Amén.
Seguim en el mateix context d’ahir, avançant a poc a poc pel capítol 6 de Juan. Hui alguna cosa em deté res més començar: «Ningú pot vindre a mi si no ho atrau el Pare que m’ha enviat…».
Eixe «atraure» no és una espenta ni una obligació; és una atracció amorosa, com la d’un imant o un murmuri que sedueix el nostre desig més profund. Quan Jesús predica la paraula de vida, la seua intenció és la de la nostra Mare/Pare: convéncer-nos que la salvació no és un premi llunyà, sinó alguna cosa que ja batega en nosaltres. És el mateix Esperit el que bufa en el nostre cor, donant-nos el poder de decidir, encara que el primer pas sempre el dona Déu. Som estimades molt abans d’existir i, en entendre que som fruit d’eixe desig diví, el desafiament de la fe es torna irresistible.
Jesús es dona enter: en cos i esperit, com a home i com a divinitat. Es fa aliment, pa viu que ve de la nostra Mare i Pare, creadora de vida. Ací aprenem de la «Saviesa de l’amor», un pla superior on l’autoritat no resideix en una jerarquia externa, sinó en l’escolta personal i comunitària.
Però no oblidem que aquest Pa «és «carn». Igual que Jesús va pujar al cel amb les seues cicatrius, reivindicant la dignitat de l’humà, els nostres propis cossos són un lloc de trobada sagrada. En combregar amb la seua carn, ens comprometem també amb la nostra i la del proïsme: la fe no és només una pau interior, és la capacitat de fer-nos pa i lliurament en el quotidià, en la cura i en la justícia.
Aquesta transformació està en marxa des del nostre «sí». La fe germina i ramifica; hi haurà dies de llum i nits fosques on sentirem que ens abandona. Però en eixes crisis descobrim de qui ens fiem. Si la nostra fe és verdadera, fins i tot en la tenebra més intensa, ens mantindrem en calma. És la seguretat de qui no busca poder, diners o fama, sinó que es reconeix simplement com a filla i fill de l’Amor.
La fe comença on acaba l’orgull. Félecité de Lamennais.
Oració:
Mare i Pare de la vida, atrau suaument el meu cor cap a Tu. Ensenya’m a reconéixer la teua presència en el senzill, en el meu cos, en la meua història. Fes-me pa compartit, vida entregada, tendresa concreta per als qui caminen al meu costat. I quan la nit arribe, sostingues la meua fe amb el teu amor fidel. Amén.
Jesús es presenta com el pa. El pa és senzill i humil, és l’aliment dels més pobres, és el primer que les dones coïen en les seues cuines res més llostrejar el dia. Jesús, com la Saviesa que prepara la seua taula per a totes i tots, es fa pa quotidià, del cada dia, i així eleva a aquest aliment al sagrat. Cada tros de pa partit i repartit serà aliment de carn i esperit, serà menjar i eternitat.
Parlem de manteniment, de treball, de cures, de lliurament; de ser també pa per a aquelles que més ho necessiten, perquè la fam també té cara i cos de dona, d’emigrant, de marginades i d’excloses per l’una o l’altra raó. I eixa fam de dignitat i pa és la que Jesús ve a pal·liar: Ell és pa de vida.
La nostra Mare i Pare Déu ens va somiar vivint feliços, ens va fer capaços d’estimar en gran, per a donar i rebre felicitat. I vi en cos i pell per a fer-se una de nosaltres i que cap es perda; perquè totes puguem gaudir d’una vida en plenitud, sabent-nos estimades amb tendresa infinita. Estem a només un «sí» de la llibertat que dona l’amor, sense tindre en compte res més que la nostra capacitat per a estimar-nos les unes a les altres. No hi haurà jerarquies, ni classes, ni categories de persones… les predilectes seran aquelles que més al marge estan.
Ens crida a la seua trobada, una trobada encarnada i vital que és ja llavor de resurrecció. Anar amb ell és seguir-li a l’altre costat del món, és deixar-se guanyar i fer-se malbé, és no voler ser la primera, sinó servir a les altres com va fer ell. Donar la vida sencera amb la humilitat radical d’un amor tendre, pur i entregat és la clau de la verdadera felicitat, capaç de fer sentir en els nostres cors un *pedacito d’eixa eternitat que ens espera.
Jesús no va buscar el seu propi protagonisme ni el seu propi interés, sinó que, amb humilitat i senzillesa, es va sintonitzar plenament amb el somni de la nostra Mare/Pare: donar-nos la seua paraula, el seu exemple de vida i la seua plenitud de lliurament perquè puguem aconseguir la salvació, la felicitat plena i la perfecta comunió amb l’esperit.
La voluntat de Déu, ens diu l’evangeli, és que res es perda. Ni la vida, ni els somnis, ni l’esperança. Tot està guardat en eixe amor que sosté i ressuscita. Fins i tot enmig de la incertesa, hi ha una promesa: la vida plena continua bategant. I eixe batec es torna fort quan ens sabem acompanyades, quan ens deixem alimentar per la confiança, quan triem creure que l’amor té l’última paraula i caminar amb humilitat, sabent que la verdadera tranquil·litat naix de posar el cor en mans de l’Amor que mai abandona.
La humilitat és la perfecta tranquil·litat del cor. (Andrew Murray)
Oració:
Mare i Pare de tendresa infinita, hui posem a les teues mans a *Marieta. Tu que eres pa que sosté la vida, alimenta el seu cos amb salut i el seu cor amb serenitat. Acompanya als qui l’atenen i acompanyem, il·lumina les seues decisions i embolica’ns en la teua pau. Que el teu *Ruah bufe suaument sobre ella, allunyant la por i sembrant confiança. Dona’ns calma per a esperar, fortalesa per a acompanyar i esperança per a creure que el teu amor sosté cada pas. Amén.
Segueixen a Jesús a la recerca de pa, un pa que només assaciarà una gana física, la del cos. Però Jesús vol fer-nos entendre que hi ha un altre pa que ens assacia una gana que integra tot el que som: la fam de vida.
Una vida autèntica, que tinga sentit, que ens faça feliços, tal com vam ser pensades, somiades i creades, perquè estem fetes per a una vida en plenitud. Si ens allunyem d’eixe camí, ens trobem perdudes, tristos, deixant-nos portar per la marea d’un món que deshumanitza, violent i egoista.
Tot el que rebem ve de la nostra Déu Mare i Pare. No és Moisés, ni Juan el forner amb la seua amabilitat, ni tan sols Càritas amb la seua gran labor; ells són mans i instruments on l’Esperit es fa visible per a restablir l’ordre natural de la justícia. L’aliment, els recursos i tot el que se’ns va donar amb gratuïtat, hauria d’estar a l’abast de totes les persones. I eixe pa de vida que ens ofereix Jesús ara mateix és el verdader pa, perquè no separa l’espiritual del material: és pa per al cos i dignitat per a l’ànima.
La meua mare sempre deia una frase quan ens donava per demanar més del que en realitat necessitàvem: «Podríem, però és millor compartir amb els que no poden».
Per això és tan important alimentar-nos d’eixe altre pa, el que ve en cada paraula que Jesús ens porta i que ens explica un altre mode de viure; la mateixa vida que ell pregona amb veu i exemple. La vida en plenitud sempre és compartida. El Pa de Vida no és una possessió individual per al meu benestar personal, sinó un vincle que m’uneix indissolublement al destí de les meues germanes.
No puc afartar-me de pa mentre les meues germanes passen fam, ni puc estar tranquil·la mentre assassinen a innocents a Gaza o l’Iran, o discriminen persones pel seu color, la seua procedència, el seu sexe, el seu gènere o la seua ideologia. No aconseguiré ser feliç llevat que m’implique a aconseguir justícia i igualtat. Pa i Dignitat.
Vivim en una societat que tendeix a seguir a aquells que prometen pa a canvi d’exclusió, prometent privilegis per a uns pocs que acaben odiant als altres. No obstant això, Jesús prometia una vida plena per a totes les persones, sense distinció. Perquè la nostra Mare i Pare Déu ens estima així, com vam ser creades: amb virtuts i malapteses, amb alegries i amb penes, imperfectes i meravelloses, amb dons per a compartir i necessitats que unes altres cobriran. Perquè vam ser creades per a ser cuidadores i cuidades, col·laboradores, fraternes, lliures, però sobretot germanes.
Compartir el pa per a Jesús era molt més que un acte físic; era l’acte espiritual per excel·lència on el material es fa sagrat. I ho celebrem en cada eucaristia, on ningú pot quedar fora.
Pa per a hui, pa per a demà, pa per a totes.
Port dins del meu mateix un pes agobiant: el pes dels riqueses que no he donat als altres. (Rabindranath Tagore).
Oració
Déu Mare i Pare, pa de vida que es parteix i es comparteix, ensenya’ns a reconéixer la fam del món i a respondre amb mans obertes. Dona’ns un cor atent per a no buscar només el nostre benestar, sinó la plenitud de totes. Que sapiem compartir el que som i el que tenim, i que cada gest senzill es convertisca en llavor de justícia, tendresa i fraternitat. Amén.
Sovint busquem a Jesús (o a qualsevol «salvador») des de les nostres necessitats immediates: la fam, la seguretat, la incertesa. És lògic. Com la majoria de nosaltres, busquem la certesa de poder menjar i assegurar als qui estimem un sostre, roba i benestar. Però en eixa carrera oblidem que l’esperit també té gana. Jesús ens parla de “creure” no com una adhesió cega a una doctrina, sinó com un acte de confiança i resistència.
Jesús ve a deslliurar-nos del «monstre» del capitalisme que ens inocula la por sistemàticament; eixa por que ens espenta a acumular «per si no arriba» i que ens fa córrer a comprar paper higiènic i arròs a la menor alerta, oblidant que, si jo acapare, a una altra li falta. La lògica del sistema és: «jo primer i els altres ja s’apanyaran».
No obstant això, creure en l’Enviat és confiar que una altra economia és possible. L’esperit ens convida a entendre que si construïrem una societat més igualitària, humana i comunitària, no hi hauria motiu per a témer al desemparament. La verdadera «obra» és deixar d’acumular coses i començar a acumular experiències reals d’amor i fraternitat. Creure és soltar el que no cal perquè unes altres puguen gaudir-ho; és ser lliures d’eixe “posseir” que només genera ansietat.
Eixes necessitats que ens creguem, i que en realitat no existeixen, ens converteixen en esclaves d’un sistema que ens enverina l’ànima. Jesús ens vol lliures; no busca que trobem en ell una «seguretat material» màgica, sinó la seguretat de saber-nos estimades per la nostra Mare/Pare amb una tendresa infinita. Eixa fe és l’antídot contra la por: confiar que la lògica del compartir és molt més fecunda que la de competir.
Jesús va saber viure com una de nosaltres, compartint somnis, penes i dies dolents, però sempre des de la llibertat. Va rebutjar el poder, la fama i l’interés perquè sabia que la felicitat plena no està en el tindre, sinó en l’ésser-amb-unes altres. El seu lliurament va ser el major gest de generositat per a entregar-nos en safata l’eternitat.
És més fàcil apoderar-se del comandant en cap d’un exèrcit que portar a un miserable la seua llibertat. Confucio.
Oració
Ruah de vida, bufe suau que habita les nostres nits i els nostres silencis, ensenya’ns a confiar més que a acumular, a compartir més que a competir. Allibera’ns de la por que ens tanca i obri les nostres mans perquè siguen casa, pa i tendresa per a unes altres. Que creguem en la força humil de l’amor quotidià, eixe que no fa soroll però transforma el món. Amén.
Fa molt poquet llegíem aquest evangeli sobre aquell matrimoni de Emaús que tornava de Jerusalem desanimat. Cleofás i María, la seua dona, tornaven a casa després d’haver compartit amb Jesús un camí cap a una nova manera d’entendre la relació amb l’Esperit de la nostra Mare i Pare Déu. Eren deixebles als quals el «Fill de l’Home» els anava obrint la mirada i, sobretot, el cor.
Els va ensenyar una nova manera de caminar, sempre al costat d’altres persones, sense jerarquies de gènere o procedència. Totes eren dignes, meravellosament imperfectes i pensades per a viure en plenitud. Era una autèntica comunitat d’iguals on Jesús va ser el primer a assumir el servei i el lliurament a les més necessitades, alçant-les del sòl i sembrant esperança.
No obstant això, després de l’escàndol la creu, Cleofás i María havien decaigut. Encara que van escoltar les dones dir que el sepulcre estava buit, la por va ser més forta. Eixe camí d’anada (de Jerusalem a Emaús) era un camí de fugida, de passos lents i resignats cap al lloc d’origen, sentint que el somni de justícia s’havia esvaït.
I jo m’he vist així, caminant trist per aquests temps. Moments de foscor on el «món del descarte» i el triomfalisme que deshumanitza ens fan perdre el rumb de l’amor. És el cansament de veure que les persones a vegades valen només pel que produeixen.
I llavors és quan Jesús s’acosta, com sempre en camí. Ens abraça i ens torna a donar la paraula de vida. En arribar a casa, en la intimitat de la llar, en eixe lloc on sentim la seua presència dins del nostre cor, succeeix el més gran: Ell es parteix per a ser pa compartit. En eixe gest —tan sagrat i tan humà, com el pa guanyat amb la suor del treball— se’ns obrin els ulls. Jesús no sols ens explica la història, es fa «aliment» per a donar-nos les forces que ens faltaven.
Llavors, el camí canvia de sentit. Ja no és fugida, sinó camí de tornada i de missió. María i Cleofás ja no arrosseguen els peus; ara corren cap a la comunitat amb la fe en els llavis i en el cor. Tornen a Jerusalem per a dir que la Vida ha vençut, que Jesús ressuscitat ens acompanya en el nostre camí.
També hui necessitem comunitats que facen cremar el cor. L’HOAC és per a moltes de nosaltres eixe espai on el foc es manté viu, on quan una es cansa una altra sosté, on l’amor compartit es converteix en impuls. Som instruments en mans de la Ruah, cridades a portar la llum del Ressuscitat als qui la nostra Mare i Pare Déu estima de manera especial, a les persones del món obrer, als qui caminen amb ferides i esperen sense saber-ho un gest de pa compartit.
Els grans oportunitats per a ajudar als altres rares vegades venen, però els xicotetes ens envolten tots els dies. Sally Koch.
Oració
Senyor Jesús, company de camí, acosta’t també hui a les nostres sendes cansades. Queda’t quan l’esperança sembla apagar-se i ajuda’ns a reconéixer-te en el quotidià, en el pa compartit, en la paraula senzilla, en la comunitat que sosté. Encén el nostre cor perquè, com María i Cleofás, tornem amb alegria a anunciar que la vida continua vencent. Amén
Nit tancada, tempestat i por. Els deixebles tenen dificultats per a manejar la barca i llavors veuen com Jesús s’acosta caminant sobre les aigües.
En eixa barca anaven totes les esperances posades en un Messies guerrer; imaginaven a Jesús com un rei fort i entregat a la causa jueva. Anaven deixebles, dones i homes que ja percebien que aquest Messies anava per altres rumbs. Començaven a pensar que la seua manera de viure era més igualitària, menys jeràrquica, molt allunyada d’un món d’estructures patriarcals i més pròxima a l’amor tendre i etern de la nostra Mare i Pare Déu. Els costava entendre-ho, però anaven assimilant en la seua convivència amb Jesús i amb tota aquesta comunitat que començava a caminar, que per a ser felices i tindre una vida en plenitud calia viure d’una altra manera: en comunió, on ningú estiguera per damunt ni per davall de ningú i totes al servei de les altres.
Sentien por, com podem sentir-ho nosaltres. Perquè eixa Paraula que calma la nostra set d’eternitat i de vida plena, quan ens cala, ens obri la mirada, el cor i ens sacseja de tal manera que acabem anant contracorrent en un sistema que esclavitza, descarta, deshumanitza i arrabassa la dignitat de les persones.
Quantes nits fosques hem tingut en la vida! Se’ns afona el nostre món al voltant i creiem que anem a la deriva, sense control i mortes de por. Però és just en aquests moments quan més disposades estem a veure a Jesús, a trobar l’Amor que se’ns acosta per a tendir-nos una mà. Encara que la majoria de les vegades també ens fa por, escoltem eixes paraules mentre s’acosta: «Soc jo, no temes».
És llavors quan Jesús no ve necessàriament a calmar la mar, sinó a calmar-nos a nosaltres, perquè la mar deixe de ser una amenaça. En escoltar-li, ens deixem portar, ens deixem caure i deixem de lluitar contra la tempestat o contra la por, perquè moltes vegades la inestabilitat només és al nostre cap.
En acceptar la seua presència i soltar el control, ocorre una cosa sorprenent: el text diu que «volien arreplegar-lo… però la barca va tocar terra de seguida». A vegades, quan deixem de remar amb angoixa i permetem que l’Amor ens habite, el destí arriba abans de l’esperat. L’Esperit ens fa arribar a la riba mateixa del nostre cor, on veiem que res es perd ni es guanya, només és un mode de mirar i de sentir. La vida amb amor sempre arribarà a bon port.
A vegades, una tempesta en la teua vida és el que et portarà al lloc on anheles estar. (Beth Moore).
Oració
Mare i Pare de tendresa, en les nits fosques de la meua vida ajuda’m a reconéixer la teua presència que s’acosta caminant sobre les meues pors. Ensenya’m a soltar el control, a confiar, a deixar-me sostindre pel teu Amor que calma el meu cor. Que no tinga por de remar contracorrent quan la justícia i la dignitat ho demanen, i que sempre descobrisca que el teu Esperit em condueix suaument cap a la riba de la pau. Amén.
La multiplicació dels pans i els peixos és un moment especial en la vida de Jesús, tant que apareix en els quatre evangelis: Mateo, Marcos, Lucas i el que hui llegim, de Juan. Amb algunes diferències entre ells, però idèntics en el bàsic.
Amb Jesús tot comença per canviar la perspectiva. Tot el que en el món sembla impossible, per a la nostra Mare i Pare Déu és la lògica a seguir. En el món del “salve’s qui puga” de les persones individualistes i amb falta d’empatia, dels egoismes desmesurats i el consumisme que devora dignitat, treball decent i habitatges dignes Jesús desplega un verdader ritual de comunió, de fraternitat i de cura mútua. Perquè sabem que l’alegria, eixa que necessitem per a conviure en pau, naix sempre de la comunió fraterna, del compartir els nostres dons, del saber-se instruments per al bé comú. I eixa alegria és el verdader pa, pa partit i compartit.
Allí hi havia un xic, segurament fill d’alguna dona que havia preparat eixos pans i eixos peixos secs per a anar a veure a eixe home que deien era el messies. I amb tota seguretat també ella li havia educat en la solidaritat, església domèstica en la qual s’aprenia a valorar i respectar a aquells que compartien espai, vida i la majoria de les vegades precarietat. Hui moltes famílies intenten arribar a fi de mes amb el lloguer pagat, la llum i l’aigua a punt de ser tallades per falta de pagament, i ja no parle de poder menjar cada dia. En aquell vessant amb herba de sobres es va poder acollir a persones que necessitaven pa, si, però també esperança, un poc de respir en eixes vides de treball esgotador que només produïa per a sobreviure. I també estaven asseguts els immigrants que hui intenten regularitzar la seua situació, algunes persones malaltes que necessiten sentir que hui també pot ser viscuda l’eternitat, les empobrides, les dels marges, les que necessitem demanar un poc d’ajuda per a arribar a fi de mes i fins a algun capellà desil·lusionat necessitat d’eixa paraula de vida.
La capacitat de donar-nos a les altres és essencial per a una vida en comunió, per a una vida en plenitud, on siguem capaces de donar i també de rebre, on cadascú entrega el que té per a rebre també de les altres el que de veritat necessita. Un món diferent sempre comença per una mateixa, per com ens podem entregar a les altres. Estic donant tot el que puc? O m’estic guardant dons que no soc capaç de repartir? Però germanes, cal fer-ho. Només falta que estiguem disposades a soltar, a deixar anar, a donar…
El detall en la frase: «Arreplegueu els trossos que han sobrat; que res es perda», on ens deixa clar que el malbaratament no és comunió, que el que em sobre a mi, li està faltant a unes altres. Vivim envoltades d’una comoditat excessiva on abusem de l’usar i tirar. Es compra de manera convulsiva i sense necessitat, s’acumulen coses en excés que després acaben en les escombraries. No obstant això, en la cultura de la cura mútua, res sobra, tot es reparteix, es reutilitza i es cuida perquè puga durar. Eixa sobreabundància de les dotze canastres no és un excés inútil; és la resposta de Déu Mare i Pare a la nostra por a l’escassetat. Mentre el món ens diu que no hi haurà suficient per a tots i ens espenta a acumular per si de cas, Jesús ens ensenya que, quan soltem el poc que tenim, la vida no sols aconsegueix, sinó que desborda. Aquesta manera de viure, fa que es prenga consciència que tota vida ha de cuidar-se, les persones no som andròmines que puguem tirar al camió de les escombraries, ni poden descartar-nos quan estiguem malaltes o envellides. La dignitat de les persones també depén de l’educació en un consum responsable i ecològic… Que res ni ningú es perda…
Però a més està l’amor de la nostra Mare i Pare Déu, incondicional, extraordinari i inimaginable. Quan ens abandonem a l’amor, quan el més important és el benestar de les altres i fem el possible per a alleujar la seua fam —i no sols la seua fam de pa, també de companyia, de consol, de treball o de dignitat—, estem actuant en nom de l’amor. És ací on descobrim que la lògica de l’Esperit de vida és la de la generositat sense límits: com més donem, més s’omplin les nostres canastres interiors. Ruah es revela en els ulls d’eixes germanes quan es troben amb els nostres.
Eixe dia, en aquella muntanya va haver-hi ensenyament de vida, va haver-hi persones que van sentir l’alegria de compartir, de donar i rebre, se sentia l’esperança que apareix quan totes busquen el bé comú. En eixe banquet sobre l’herba, les pors es van dissoldre enfront de la certesa que ningú quedaria fora. Perquè quan totes col·laborem i l’esperit bufa, apareixen els miracles.
Els miracles ocorren en silenci … i cuses de menor importància creen titulars mundials.
Oració
Mare i Pare de tendresa,
ensenya’ns a confiar en l’abundància del teu amor.
Que no tinguem por de compartir el poc que som i tenim,
perquè a les teues mans tot es converteix en pa de vida.
Fes-nos persones de comunió,
capaces de cuidar, de repartir, d’arreplegar el que queda
perquè ningú es perda en el camí.
Obri els nostres ulls per a descobrir el miracle quotidià
que naix quan ens donem sense mesura.
I que les nostres canastres interiors
s’òmpliguen sempre d’esperança compartida.
Amén.
Que breu i quina intensitat! Poques frases en aquest text evangèlic, però cadascuna d’elles és en si mateixa una invitació a la reflexió.
El que ve… ve cap a nosaltres, ve de l’alt, d’eixe lloc on l’ésser humà no arriba amb la mirada, sinó amb el sentiment més profund: l’amor. Per això està per damunt de tot. L’amor pur i verdader no roman en una altura llunyana, sinó que descendeix per a habitar en els cors que fan espai per a acollir-ho. És un amor que, en ser rebut, toca la nostra terra, s’encarna a les nostres mans, en els nostres cossos i es fa present en la nostra història. Ve amb el desig de fer-nos més feliços, més dignes, més humanes, més filles i fills de Déu Mare i Pare. No arriba com una dominació patriarcal estructurada i imposada, sinó com una revelació del que és bo per a les persones; no com a obligació, llei o norma, sinó com a salvació i alliberament nascudes de l’amor primigeni de Ruah.
Els qui donen testimoniatge, com les dones de l’evangeli de Juan, apareixen sempre en els moments decisius de la vida de Jesús: arreplegant el seu ensenyament, la seua paraula, la seua memòria i fins a la seua resurrecció. Elles són les que han vist, escoltat i cregut. No obstant això, el món no les creu; més prompte les desacredita, les invisibilitza i les intenta silenciar. Jesús, fins i tot abans de morir, reconeix el seu valor, legitima la seua paraula i assenyala la seua presència com a necessària en la comunitat que naix del seu projecte. En elles es manifesta un testimoniatge que brolla de l’experiència viscuda i que no necessita poder per a ser verdader.
L’Esperit es dona sense mesura, sense restriccions, amb abundància i per a totes. No hi ha privilegis, castes ni jerarquies en aquest do. Es vessa especialment sobre els qui més ho necessiten, sobre els qui el món aparta perquè no serveixen, no tenen, no acumulen, no compten, no són. Però per a la nostra Mare i Pare Déu són valuoses, riques en humanitat, plenes de tendresa i de cura; són el més important. En aquest Regne, les xicotetes són les més grans, i són elles els qui ja participen de la vida eterna. Una vida que no és recompensa futura, sinó experiència present de saber-nos estimades amb la tendresa infinita amb la qual vam ser somiades, i de compartir-la en una comunitat d’iguals que es cuiden, se sostenen i s’acompanyen en cada tram del camí, en les alegries i en les penes, en la salut i en la malaltia. Un vincle sagrat i profund que ens uneix entre nosaltres i amb l’Esperit de Déu Mare i Pare, Ruah.
Concedeix-me’l xicotet detall
de cada dia,
de cada hora,
de cada minut…
Guillem Rovirosa..
Oració
Ruah, bufe de vida sense mesura, obri el nostre cor per a acollir l’amor que descendeix i es fa pròxim. Ensenya’ns a reconéixer la teua presència en les xicotetes, en les invisibles, en els qui el món no escolta. Dona’ns valentia per a ser testimoniatge humil i ferm, i per a construir comunitats on ningú quede fora. Fes-nos viure ja la vida eterna que naix de l’amor compartit, cuidant-nos unes a altres amb tendresa i esperança. Amén.
L’amor de Déu no és abstracte ni llunyà. És un amor que es vessa sobre el món sencer, sense condicions, sense fronteres, sense exclusions. Tant va estimar Déu al món que va entregar la seua Paraula feta vida en Jesús, no per a jutjar, sinó per a salvar, per a obrir camins d’esperança allí on semblava que només hi havia tenebres. L’evangeli de Juan ens parla de la llum que ve al món, una llum que no imposa, sinó que convida; una llum que no condemna, sinó que revela la dignitat profunda de cada persona. Creure en eixa llum no significa acceptar una idea, sinó deixar-se transformar per l’Amor que reconeix que totes i tots som filles i fills de Déu Mare i Pare, sense distinció de sexe, gènere o condició social.
Aquesta llum ens fa conscients que cada ésser humà porta en el seu interior una dignitat sagrada. Quan acollim eixa veritat, deixem de viure des de la por i comencem a viure des de la justícia. Ser filles i fills no és una qüestió genètica, sinó una experiència d’acolliment i pertinença. Com Jesús, que va viure en profunda comunió amb la Mare i Pare Déu, els qui se senten filles i fills es converteixen en defensores i defensors de la vida, denuncien les injustícies, acompanyen als qui pateixen i treballen perquè el Regne de pau i dignitat siga una realitat possible ací i ara.
La llum no elimina màgicament les tenebres, però les desemmascara i evita que tinguen l’última paraula. Cada gest de tendresa, cada acte de justícia, cada paraula que dignifica és una espurna d’eixa llum que continua brillant enmig del món. Jesús ens va mostrar el camí: estimar sense mesura, acollir sense por i construir comunitat on ningú quede fora. Així, a poc a poc, la humanitat aprén a caminar cap a eixe Regne de comunió fraterna on la llum de l’Amor es fa visible i transforma la història.
En el teu interior està la llum de milers de sols. Robert Adams.
Oració:
Mare i Pare de la llum, ajuda’ns a reconéixer la teua claredat en el quotidià, a no témer les nostres ombres i a deixar-nos transformar pel teu Amor. Fes-nos portadores i portadors d’esperança, capaces d’encendre xicotetes llums enmig del cansament, del dolor i de la nit. Que la nostra vida siga reflex de la teua tendresa i que mai oblidem que la teua llum habita en cada persona. Amén.
Seguim la conversa entre Nicodemo i Jesús. Ell comença retraient-li que, sent un mestre de la llei, hauria d’entendre del que estan parlant. Sovint ens perdem en teories, però Jesús ens baixa a la terra: podem donar testimoni del que hem vist, però com parlarem de coses celestials? Si ningú ha sigut allí encara, només Jesús. Per això la fe no és creure en conceptes abstractes, sinó confiar en el testimoni d’amor que ell ens porta.
Jesús parla del que coneix, però que no correspon a les lògiques d’aquest món. Ens parla de l’amor incondicional de la nostra Mare/Pare, de la resurrecció a una nova vida, de la comunió i de viure com a germanes compartint tot. Així ho van fer les deixebles després de rebre l’Esperit: van donar testimoni del que coneixien, l’amor, el lliurament i un benestar comú on ningú és més que ningú. No pot haver-hi una nova vida sense un canvi de perspectiva, i eixe és precisament el sentit de «nàixer de nou»: passar del «jo» al «nosaltres».
En aquest procés, l’Esperit, Ruah, actua com el vent: bufa on vol, és lliure i no es deixa tancar en les estructures rígides dels «mestres» ni en les lleis que exclouen. Nàixer de l’Esperit és abraçar eixa llibertat per a crear un nou ordre social on no existeixen jerarquies, sinó persones en servei per al bé comú, cuidant-se mútuament perquè totes siguen igual de dignes i estimades.
Som nosaltres, en aquest moment, capaços de ser eixe vent que sacseja les estructures opressores?
Finalment, Jesús evoca aquell estendard que va alçar Moisés en el desert per a sanar al poble. Ell també parla de ser elevat, però no per a fer una apologia del sofriment, sinó per a visibilitzar la realitat de tantes vides ferides, maltractades i silenciades en els marges. La seua «elevació» és un crit de veritat enfront d’un sistema que prioritza el benefici sobre la dignitat humana.
Allà on aneu i seguisca allò que feu recordeu sempre que continuem sent germans i germanes, i que sempre tenim el mateix problema. No malgastem el temps a condemnar-ens i combatre’ns recíprocament. Ja hem perdut massa en el passat. (Malcolm X).
Oració:
Mare/Pare d’amor, bufa en nosaltres Rúah lliure i valent. Ajuda’ns a nàixer cada dia de nou, deixant arrere la por i l’egoisme per a viure en comunió. Dona’ns ulls per a reconéixer als qui pateixen i mans disposades a alçar, cuidar i sanar. Que siguem vent suau i alhora ferm que transforme les estructures injustes, i que puguem descansar en la teua tendresa, sabent que ens sostens sempre. Amén.
Nicodemo, un fariseu, un cap jueu, veurà a Jesús. Ho fa de nit, potser perquè té por que algú li reconega parlant amb ell. I, no obstant això, reconeix la seua autoritat pels signes que realitza.
Jesús percep que Nicodemo porta posat el vestit dels ritus i les normes, el vestit de l’ego i de la dominació, el dels qui es creuen privilegiats en un món que va ser pensat i somiat per a viure en igualtat. Un vestit que se li ha quedat pegat a la pell i al cor. I encara que li diu a Jesús que ve de part de Déu, Jesús li respon que necessita tornar a nàixer per a poder veure eixe Regne nou.
Nicodemo intenta entendre el que Jesús vol dir amb tornar a nàixer, i ho enfoca des de la lògica i el poder, des de la jerarquia del seu temps. No aconsegueix albirar a què es refereix eixe naixement de l’Esperit. Perquè Jesús parla de deixar-se gestar de nou per Ruah, l’Esperit de Déu Mare i Pare que tot ho transforma.
L’Esperit és lliure i actua mogut per l’amor de Déu Mare i Pare. Les estructures patriarcals han intentat cobrir amb normes i lleis el més sagrat per a poder dominar des d’ací a les persones, que per por d’un Déu castigador obeïen als qui es presentaven com a intèrprets únics de la voluntat divina. Dir que el vent “bufa on vol” significa que la Divinitat no demana permís a la institució per a revelar-se a través d’una dona, d’una persona marginada o d’un cos ferit. És ací on sempre es manifesta l’Esperit: en els cors travessats per la vida, purificats per les ferides i oberts a la compassió.
Conéixer a Déu Mare i Pare no requereix un treball intel·lectual, sinó una experiència corporal i sensorial. Escoltes la seua veu, ho sents en la teua pell, però no pots tancar-ho en una norma, ni en una estructura, ni en el poder d’uns pocs sobre aquelles persones als qui Jesús estima amb predilecció.
El vestit rígid i patriarcal de Nicodemo no deixa que l’amor cale en el seu cor estructurat. No obstant això, la roba lleugera de les dones, de les persones pobres, dels qui viuen al marge, amb cossos cansats i cors plens d’esperança, permet que l’amor nie i renove l’aliança de cures entre la humanitat i Déu Mare i Pare.
És donant-es com és rep, és oblidant-se de si mateix com un és troba. Sant Francesc d’Assís.
Oració:
Ruah de vida, Esperit lliure que bufes on vols, acosta’t amb tendresa a Maria del Mar i la seua família, i a cada persona que està passant pel dolor d’una pèrdua o d’una malaltia, en aquests moments difícils. Sustenta els seus cors cansats, embolica amb la teua pau a la seua mare i a tantes altres que necessiten consol, cura i companyia, i fes-los sentir que no estan soles. Que, enmig del dolor, puguen percebre la teua presència suau, com a brisa que acaricia i consola. Dona’ns la capacitat d’acompanyar des del silenci, de sostindre des de l’amor, i de confiar que, fins i tot quan tot sembla apagar-se, la teua vida continua naixent de nou. Amén.
Jesús ve una vegada i una altra fins nosaltres. Primer arriba a una casa tancada, en la nit, on els deixebles romanien tancats per por. Moltes vegades jo també tanque portes i finestres; sent que això de fora danya. Em cobrisc el cap i el cor per a amagar-me d’un món que espanta, creient que és millor quedar-me només amb «les meues», en un cercle que s’estreny cada vegada més. Eixa és la meua comoditat, la meua zona de confort i, a vegades, el meu pecat.
Però arriba Jesús i ho desmunta tot. Travessa eixos murs que jo mateix construïsc i arriba amb la seua Pau (Shalom), que no és només calma, sinó justícia i benestar profund. Ell, enviat per la nostra Mare i Pare Déu, m’obliga a moure’m. Ens recorda que si Ell va ser enviat per a sanar, nosaltres som les enviades a eixos llocs on els dimonis del terror, les guerres i la deshumanització campen a pler.
Ja no em deté el sentir-me «menys» per ser dona, estrangera o per estimar fora de la norma. Jesús ens retorna la paraula i el lloc que el sistema ens nega. Ens ha deixat clar que la missió no entén de gèneres ni d’etiquetes, sinó de fidelitat. Rebut el seu Ruah, eixe bufe de vida que, com en la creació, em dona pulmons nous per a respirar en llibertat. No estic sola: soc part d’una Església en eixida, cridada a ser sal i llum en un món ferit.
I en això, també soc Tomás. Necessite veure el teu cos ferit, les teues mans i peus traspassats. No per falta de fe, sinó perquè necessite una fe encarnada. Et reconec en eixe cos que, com el meu, té un passat, cicatrius i somnis. Hui, tocar el teu costat és tocar les ferides de les meues germanes violentades i dels qui pateixen en els marges. No vull una fe imposada ni teòrica; crec perquè et sent en la pell i en la història.
La vida subsiteix on hi ha vincles, comunió, fraternitat… Papa Francesc (Fratelli tutti)
Oració
Mare i Pare de la vida, que aquest enviament no em trobe aïllada, sinó embullada amb les meues germanes. Que en eixir de la nostra casa tancada, no ho faça com una dubtadora solitària, sinó com a part d’aquest cos comunitari que se sosté i s’encoratja.
Dona’ns les ganes de ser Església en eixida, on les nostres mans unides siguen les que embenen les ferides del món i els nostres peus, en caminar junts, òbriguen senderes de justícia. Que quan una de nosaltres senta por, siga la cura de l’altra el que li recorde La teua pau. Ens enviem hui, comunitat d’iguals, a ser sagrament de tendresa i resistència en cada racó on la vida clame. Perquè si caminem juntes, La teua Resurrecció ja és un fet entre nosaltres.
No volen creure a una dona, encara que haja sigut el mateix Esperit qui la va triar per a anunciar a la resta la seua resurrecció. I això que la coneixien i havia conviscut amb tota la comunitat; havien d’entendre que per a Jesús era important. Però, sobretot, haurien d’haver pensat que estava prop d’Ell en eixos moments, igual que va estar al peu de la creu amb altres dones. També va ser al sepulcre quan va poder, mentre ells seguien paralitzats per la por. Imagine que van entrar en joc els egos, tan de moda en qualsevol època, i van pensar que ells, els homes, els triats, serien els primers a rebre eixe honor. Però no podien trobar alguna cosa que ni tan sols buscaven.
Com moltes vegades nosaltres mateixes, no som capaces d’escoltar el murmuri de l’Esperit perquè el món ens ompli de soroll desmesurat, massa informació innecessària i, sobretot, massa atenció posada en nosaltres mateixes, quedant un poc cegues davant els qui més ho necessiten. L’important de veritat està passant al nostre costat, perquè la nostra Mare i Pare Déu no ens ho posa difícil, ens ho deixa a l’abast d’un “sí”. Sí, em pararé a preguntar-li al fruiter que tal està la seua família. Sí, perdré un poc del meu temps lliure per a cridar a eixa amiga que sé que l’està passant malament. Sí, agrairé el dia juntament amb els qui compartisc la taula perquè entenguen que la vida és pura Eucaristia. I a cada moment és una decisió de lliurament o d’egoisme; de nosaltres depén.
Després seran María i Cleofás els qui compten la seua trobada amb el Ressuscitat, un matrimoni al qual tampoc presten massa atenció i continuen dubtant, supose que pels mateixos motius. Els Onze, sempre al costat de Jesús, atents a les seues crides i ensenyaments, escolten als qui no són del grup dels més importants dir que han estat amb Jesús ressuscitat. I dubten perquè ells són… “els millors”, com deia Pedro: «Nosaltres ho hem deixat tot per seguir-te, què rebrem a canvi?».
I Jesús aprofita per a donar una lliçó, com ja ho va fer quan convivia amb ells: en aquest regne de justícia no hi ha jerarquies, ni privilegis per gènere, raça, procedència, ni tan sols per religió. Si algú decideix seguir a Jesús, haurà de prendre una creu anomenada humilitat, tan poc vistosa per a aquest món ancorat en el poder dels diners, de les coses, dels interessos i dels triomfs.
Nosaltres mateixes també esperem que succeïsca una cosa espectacular en les nostres vides, i no ens adonem de la meravella de cada moment, de l’especial que és viure compartint cada instant amb la tendresa de l’amor, amb l’esperança d’una vida en plenitud més justa, més humana, més fraterna i més igualitària.
Així que Jesús li ho tira en cara. Els diu que ja està bé d’esperar proves i senyals que, a més, abunden al seu voltant. Ell es va entregar per amor, no hi ha major senyal ni prova. I ara està viu perquè l’amor sempre gana, fins i tot a la mort. Així que la nostra missió és clara: «Aneu al món sencer i proclameu l’Evangeli a tota la creació». Una missió que no comença amb grans discursos, sinó replicant el gest de María Magdalena: tenint el valor de creure en l’invisible i l’audàcia d’anunciar-lo, encara que el món, o fins i tot els nostres, ens responga amb incredulitat. La bona notícia no és exclusiva de cristianes, ni de blancs, ni d’homes amb birret acolorit… L’amor va véncer i continuarà vencent per a totes.
La mateixa quantitat de respecte i atenció és deu a tot ésser humà, perquè l’ésser humà no te graus. Simone Weil.
Oració
Ruah de vida, bufa suaument en el nostre cor perquè aprenguem a reconéixer la teua presència en el quotidià. Dona’ns la humilitat d’escoltar als qui el món no escolta i la valentia d’anunciar la vida quan uns altres només veuen mort. Que sapiem dir “sí” als xicotets gestos que construeixen el teu Regne, i que mai oblidem que el teu amor ressuscita cada dia en nosaltres i a través de nosaltres. Amén.
Al principi no el reconeixien. Perquè no podien veure-ho viu, havia mort, i fins on ells sabien, la mort tenia l’última paraula… No ho podien reconéixer en un home que els parlava, que podien tocar. Perquè Jesús torna a la vida, i la seua glòria no és de teixits cars, corones d’or, ni cobert sota pal·li. La seua glòria té carn ferida, nafres i encara recorda el dolor. I això és just el que ens salva, la humanitat ressuscita amb Jesús. Juan ho reconeix: Jesús! És el Senyor. Ple de vida i al seu costat, repartint el pa i el peix.
Ai Jesús! Tu sempre apareixes a cada moment de la vida, quan sembla que tot fracassa, com en eixa nit de pesca fallida, i fas que tot canvie. Et preocupes en el quotidià, en els detalls que donen vida. Hi ha tant d’amor en eixes brases amb eixe pa i eixe peix! L’amor que s’allunya del poder i es torna servei, quasi com en aquell últim sopar quan llavava els peus.
Jesús fa que hi haja menjar abundant en una taula compartida que és la mateixa platja, fent de la cura mútua la forma per excel·lència de formar comunitat. Eixa part tan humana i femenina que ha sigut relegada al silenci quan tota una divinitat es rendeix a cuidar i ser cuidat; a servir per a garantir l’ordre des de baix, en la riba, al marge. Com aquelles dones que preparaven el pa en l’anonimat de les seues cases, hui Jesús reivindica eixe lloc en la riba, recordant-nos que el sagrat succeeix on hi ha foc, menjar i trobada. Quantes vegades em prepares les brases, em convides que esmorze, et preocupes del nostre benestar quotidià. Eres tu, quan no hi ha eixida, i de sobte es veu la llum. Eres tu, quan estic cansada i em fas recolzar. Eres tu, en cada germana i germà que mostra el seu afecte cuidant dels altres. Eres tu, sembrant amor.
Tu eres eixe equip de vida que acompanya. Eres eixa companya que ve a visitar-te, eixa altra que respon cada matí després de llegir aquest missatge, eres cada gest d’amor, cada trosset de vida compartida, cada línia que emociona… Eres eixe bufe de brisa a la muntanya quan fa calor i eixa crida que em fa sentir-me estimada i amant.
Com diu la teòloga Ivone Gebara:
«La salvació no està en un cel llunyà, sinó en la capacitat de recrear la vida cada dia, en el gest senzill de parar taula i reconéixer que la cura és el nom més tendre de la justícia».»
I és en cada gest senzill de cuidar-ens on la vida és fa Evangeli viu.
Oració
Ruah de la tendresa, bufe que encén les brases de la vida, ensenya’ns a reconéixer la teua presència en el quotidià. Que sapiem preparar taules on ningú quede fora, compartir el pa sense por i cuidar sense sentir-nos xicotetes, perquè en eixe gest humil habita la teua justícia. Fes-nos comunitat que acompanya, mans que consolen, mirades que sostenen. I quan el cansament ens aconseguisca, recorda’ns que tu ja has encés el foc i ens esperes en la riba amb aliment i descans. Amén.
Els deixebles estaven reunits i, gràcies als relats de Lucas, sabem que María i *Cleofás de *Emaús eren allí; per tant, és lògic entendre que eixe *discipulado estava format per dones i homes en igualtat. Estaven parlant i compartint les experiències viscudes després de la mort de Jesús. Recordem, a més, que les dones havien sigut les primeres a ser testimonis de la seua resurrecció i, obeint al mandat de Jesús, havien corregut a anunciar la seua tornada a tota la comunitat. No obstant això, les van prendre per boges; es va deduir que el dolor els feia veure coses que no eren reals, desqualificant la seua paraula.
Enmig d’eixa incredulitat, Jesús es presenta portant la pau per a tota la comunitat, homes i dones per igual. Perquè, com ell mateix va dir: “on dos o més estiguen reunits en el meu nom, allí estaré jo”. Encara que al principi la por els fa creure que veuen un fantasma, Jesús es manifesta davant el grup per a validar allò que les dones ja havien anunciat. Està viu: poden tocar-ho, veure-ho i sentir-ho.
És llavors quan Jesús demana de menjar i accepta un tros de peix rostit. En menjar enfront d’ells, santifica el quotidià i el valor de la taula compartida. Ell ressuscita amb el seu cos ferit, amb les nafres de la crucifixió, recordant-nos que la nostra història de dolor no s’esborra, sinó que es transforma en vida. Els nostres cossos són temples de l’esperit: amb ells vivim les penes i les alegries; sentim en la carn el que estimem. Toquem, abracem i cuidem amb mans que acaricien, netegen, cuinen, estimen i donen.
Jesús es fa de nou cos palpable entre nosaltres per a deixar clar que estem fetes de fang i llum; que l’eternitat no és alguna cosa *incorpóreo, sinó que comença encarnada en els nostres cossos que senten. En demanar de menjar i deixar-se tocar, Jesús valguda la vida en la seua dimensió més bàsica i profunda. És un recordatori que les nostres mans i les nostres cures —que històricament han sostingut la vida— són sagrats.
En obrir-los l’enteniment per a comprendre les Escriptures, Jesús no sols els dona una lliçó teològica, sinó que autoritza a tota la comunitat —sense distinció de gènere— a ser subjectes de coneixement i portadors de la seua Veritat. «Vosaltres i vosaltres sou testimonis d’això» (*v. 48), ens diu hui, recordant-nos que l’anunci de l’Evangeli naix de l’experiència de sentir a Déu en la pròpia pell i en la vida compartida.
És molt més bell il·luminar que simplement brillar; de la mateixa manera és més bell transmetre als altres el que s’ha contemplat que només contemplar. Tomàs d’Aquino.
Oració
Déu Mare i Pare, que et fas present en el quotidià,
ensenya’ns a reconéixer-te en les nostres taules compartides,
a les nostres mans que cuiden
i en les nostres ferides transformades en vida.
Dona’ns una fe que no excloga,
una comunitat on totes les veus siguen escoltades,
i una pau que vença les nostres pors.
Fes-nos testimonis senzills del teu amor,
capaços d’il·luminar sense imposar-nos,
d’acompanyar sense dominar
i d’anunciar la vida que naix cada dia. Amén.
Aquell mateix dia, dos deixebles caminen cap a Emaús. Jo imagine que són parella: Cleofás i la seua companya María, com suggereix l’evangeli de Juan. Caminen de tornada a casa amb el cor encongit, carregades de tristesa, però també amb una esperança que no acaba d’apagar-se. Parlen de l’ocorregut, de la violència patida, de la creu, del silenci. I també parlen de les dones del grup, que han anat al sepulcre a l’alba i han tornat dient que està buit, que han vist àngels, que Ell està viu. Però creure no és fàcil. No és fàcil quan tot sembla perdut, i menys encara quan els qui anuncien la vida són dones, veus que tantes vegades han sigut silenciades o posades en dubte.
No obstant això, la manera de Jesús sempre va anar així: discreta, humil, pròxima als qui no compten. Va nàixer en un pesebre, va viure sense seguretats, es va envoltar de dones i homes senzills, i va morir en una creu. La seua resurrecció no podia ser distinta. No arriba amb trompetes ni amb poder, sinó en la veu tremolosa de les dones, en la intuïció dels qui estimen, en el murmuri de l’Esperit que encén l’esperança enmig de la nit.
Jesús s’acosta i camina amb elles sense imposar-se. Escolta la seua tristesa, acull el seu desconcert i els parla des de les Escriptures. I mentre ho fa, alguna cosa comença a canviar. El cor torna a bategar amb força, la flama es revifa. L’Esperit bufa en la conversa, en l’escolta compartida, en la memòria de tot el viscut. També a nosaltres ens passa. Tenim l’Evangeli a prop, accessible, quasi a la mà, i així i tot ens costa creure. Perquè creure implica moure’s, eixir de les nostres seguretats, comprometre’ns amb la vida. I això a vegades fa por. O peresa. O totes dues coses.
En arribar a casa, quan el dia ja cau, li conviden a quedar-se. No volen perdre eixa pau que senten al seu costat. I és en el gest senzill de la taula, en el pa compartit, en la igualtat que naix quan ningú ocupa un lloc privilegiat, on els seus ulls s’obrin. Reconeixen a Jesús en la comunió, en el gest quotidià, en la fraternitat que assacia la gana de pa i també la fam de dignitat. I just llavors desapareix, perquè ara ja no necessiten veure-ho amb els ulls: ho porten dins.
La por es transforma en alegria, la fugida es converteix en missió. La nit ja no espanta, perquè la llum crema en el seu interior. I tornen a la comunitat, perquè l’alegria verdadera sempre es comparteix. Allí descobreixen que unes altres també han experimentat la vida nova. La resurrecció es fa llavors experiència col·lectiva, esperança teixida entre totes, salvació que camina entre nosaltres i ens convida a continuar construint una comunitat d’iguals, on cada veu conta i cada vida importa.
Jo crec que encara no és massa tard per a construir una utopia que ens permeta compartir la terra. Gabriel García Márquez
Oración
Ruah de vida, companya dels nostres camins, queda’t amb nosaltres quan vespreja i el cansament ens pesa. Encén el nostre cor quan l’esperança sembla apagar-se. Dona’ns ulls per a reconéixer-te en el pa compartit, en la comunitat senzilla, en les dones i homes que anuncien la vida. I quan tinguem por, espenta’ns suaument a tornar al grup, a compartir l’alegria, a caminar juntes cap a la utopia del Regne. Amén.
Maria Magdalena: El nom que la història no va poder esborrar.
Tornem a Maria Magdalena. De vegades em fa por pensar que el seu nom apareix tants cops als evangelis perquè la seva presència fou profundament significativa a eixa comunitat de deixebles de Jesús. Ni tant se vol els intents per silenciar-la, desprestigiar-la o llevar-la d’enmig han tingut èxit, perquè per la nostra Maria de Natzaret, Marta, i Maria de Betània, i tantes altres que van formar part d’aquella comunitat d’iguals que caminaven amb Jesús, Maria Magdalena va ser una dona respectada, amb una vida entregada a la missió. Hui ens toca redescobrir-les i restaurar de forma sencera la seua memòria: les seves meravelloses vides de deixebles, amb les seves penes, pors, llàgrimes, rialles i encerts; la seva forma d’estimar i d’evangelitzar amb les seves obres, exactament igual que els dotze apòstols. Elles no van ser acompanyants secundàries, sinó protagonistes d’una espiritualitat encarnada i valenta.
En el sepulcre, María plora perquè ha perdut el que ella considerava la seua seguretat; el seu benestar i la seua calma passaven sempre per Jesús. Hui, moltes persones se senten igual de perdudes quan unes certes imatges de la Divinitat no reflecteixen la proximitat que necessiten, sentint-se excloses d’una espiritualitat que no compta amb elles. El plor de María és també el plor dels qui busquen un Déu pròxim, que no excloga, que no jerarquitze, que no separe.
María busca a Jesús i no ho veu. Ell es presenta amb l’aparença d’un hortolà, recordant-nos que Jesús pot vindre a la nostra quotidianitat: pot ser la brisa que et refresca, el fruiter que et somriu, la companya que et porta un café o la xicoteta felicitat d’un sopar en família. Potser per això necessitem deixar de buscar a l’Esperit sol en estructures o ritus que, si els llevem l’amor, es queden buits, com el mateix sepulcre.
Quan Jesús pregunta: «Dona, per què plores?», ho fa per a validar el seu dolor. Entra amb ella, i amb cadascuna de nosaltres, en eixa foscor que a vegades ens fa perdre el sentit de la vida. No és un fred “no plores”, sinó un anhel de conéixer i viure eixe procés al costat de nosaltres. Al final, Jesús ens crida pel nostre nom enmig d’un jardí o a la meitat del carrer, mentre estem, simplement, vivint. I quan escoltem el nostre nom pronunciat amb amor, alguna cosa dins de nosaltres ressuscita.
L’amor és un símbol de l’eternitat. Esborra tot sentit del temps, destrueix tot rècord d’un començament i tot per a un final. Madame de Stael.
Oració
Mare i Pare Déu, que pronuncies el nostre nom amb tendresa, ensenya’ns a reconéixer-te en el xicotet i quotidià. Dona’ns una mirada neta per a descobrir la teua presència en els gestos senzills i un cor valent per a anunciar, com María Magdalena, que la vida ha vençut a la por. Acompanya les nostres llàgrimes i transforma-les en esperança compartida. Que mai deixem de buscar-te, i que, en sentir-te cridar-nos, sapiem respondre amb amor i confiança. Amén.
Les dones senten por, però també alegria. Elles saben el que significa eixa pedra remoguda, el sepulcre buit i el sudari doblegat: significa Vida. No en va han conviscut amb Jesús; el seu amic, el seu germà, el seu mestre i Salvador. Han escoltat la seua paraula, els seus sermons subversius i els seus ensenyaments sobre un Regne de pau i justícia. Han sentit la seua tendresa i el seu amor incondicional. Van escoltar dels seus llavis que el Fill de l’home hauria de patir per a ressuscitar al tercer dia. Ho van veure morir en una creu i, encara que llavors no van entendre i encara dubten, el seu cor batega fort. La seua fe, ara, és indestructible.
Creuen sense haver vist. La seua única prova és el buit d’un sepulcre, i així i tot corren sense parar per a avisar a la comunitat que Jesús ha ressuscitat.
Jesús ix al seu encontre. No les espera en el temple, ni en els llocs oficials, ni en els espais de poder. Els ix al pas en el camí, mentre elles van amb pressa, amb dubtes, amb el cor bategant fort. Així fa també amb nosaltres. Ens troba enmig del cansament, disposat al retrobament i a la pau. Ens ix al pas en una melodia que ens emociona, en un missatge de WhatsApp que parla d’afecte, o en una reunió d’equip on de sobte apareix la llum. Fins i tot en un embós, on aprofitem per a orar, o simplement respirar, als braços de Ruah, eixe alé de vida. Tan sols hem de ser capaços de trobar la fe que ens mou.
Elles s’abracen a Jesús i Ell es deixa portar per la dolçor del moment. Després els diu: «No temeu: aneu a comunicar als meus germans que vagen a Galilea; allí em veuran».
No temeu. No us deixeu véncer pel derrotisme ni per aquesta cultura del triomfalisme i l’individualisme. Eixa que ens obliga a una espiral de presses per a ser perfectes en tot: mares, esposes, àvies… i a més eixir somrient en Instagram. A vegades només desitgem córrer i cridar per a esplaiar-nos de tant “postureo”. Jesús no ens demana perfecció; ens demana ganes i lliurament fins on puguem. I si no podem, no passa res: demà ho tornem a intentar.
L’important és no defallir. Continuar corrent per a dir-los a tots que vagen a Galilea: a la nostra vida quotidiana, als nostres treballs, a les cures i a les nostres lluites. Allí ens abraça Déu, Mare i Pare. Allí, en eixe camí diari on a vegades entrem en bucle i no sabem si és dijous o divendres, estem sent llum. Perquè, malgrat tot, somriem, estimem i cuidem. Jesús es fa present en les oficines, a les fàbriques, a les escoles i en cada braç que s’alça demanant justícia, igualtat o un «no a la guerra».
En el món trobarem l’altra cara de la moneda. Com eixos soldats que, fins i tot havent vist la veritat, prefereixen negar-la o mentir per a salvar-se davant «els de dalt». Però eixa salvació és un miratge que no dona la felicitat. Garantir una vida còmoda mentre els altres pateixen mai serà una bona opció. Trobar la plenitud en un món de justícia, on cadascun aporte el millor que sap, és l’única garantia de felicitat possible. La nostra resurrecció hui és, senzillament, no deixar d’humanitzar la vida.
Estimem la vida, no perquè estiguem acostumats a viure sinó perquè estem acostumats a estimar. Friedrich Nietzsche.
Oració:
Ruah, alé de vida, acull el nostre cansament i converteix-lo en llavor d’esperança. Ensenya’ns a reconéixer a Jesús en els camins quotidians, a no deixar-nos véncer per la por i a continuar corrent, encara que siga a poc a poc, per a anunciar que la vida sempre renaix. Amén.
De nou María, sempre has sigut tu, filla meua. Ara et veig córrer cap al sepulcre que trobaràs buit, i sé que les teues cames són fortes; no obstant això, és el teu immens amor el que et porta amb pressa a la trobada de qui mestresses. Veig les teues llàgrimes, fruit del dolor immens pel qual travesses, però només has de recordar que soc ací, amb tu; sempre he sigut ací. Igual que tu, benvolguda filla estimada, sempre has estat.
Des d’aquell dia que et vaig veure, patint el pes d’un món que t’ignorava, que et maltractava, que t’obligava a callar… Jo vaig veure el teu cor ferit, però ple d’amor; vaig veure la bellesa que guardaves en silencis plens de por, vaig veure el foc dels teus ulls quan demanaves justícia. Et vaig veure i tu em vas veure a mi. I ací va començar el teu camí, que també va ser el meu, cap a la salvació.
Al principi no t’atrevies a ser tu mateixa, fugies fins de mi, que tant t’estime. Recorde converses profundes i meravelloses, on tu et buidaves de temors, on m’explicaves els teus anhels, els teus desitjos de ser qui eres. I jo et repetia: «No tingues por». Começarem a caminar, a compartir-ho tot, amb totes les altres, en aquesta nova realitat d’un Regne on les relacions són d’amor, d’abraçades i no d’estructures. Com brillaves, María! Com vas començar a fer amigues i amics, a sentir-te una més entre nosaltres, a ser qui de veritat eres. Eixa dona valenta i meravellosa que tant d’amor oferia.
Sempre atenta als ensenyaments, disposada a sanar, a cuidar, a acompanyar. Saps? Et vaig veure amagada darrere d’aquella olivera quan em van vindre a buscar aquells soldats; els altres dormien encara, però tu vas vetlar amb mi. Et vaig veure córrer darrere d’ells i et vaig sostindre la mirada mentre ploraves. Et vaig veure abraçar a Pedro quan em va negar la tercera vegada, i al costat de la meua mare i altres dones quan em portaven al Calvari. Sé que vas parlar amb el cireneo que em va ajudar a portar la creu i li vas donar les gràcies. En cada caiguda em sostenies amb la mirada; totes vosaltres ho féieu. Em partia el cor veure-us patir, però prompte entendràs, volguda meua, que tot va ser amor entregat, vida compartida fins a l’extrem.
I has arribat en la meua cerca i veus que no estic… només veus el buit, no veus la llum. Soc ací al teu costat, però passes corrent plena de por i dolor. Vas a la recerca dels altres, perquè et diguen, perquè t’ajuden i, entre tots, buscar una solució. Tu, María, fas que tots es moguen, que córreguen també, que comprenguen; tu eres apóstola d’apòstols. M’has buscat dins de la foscor d’un sepulcre; els llenços parlen de cura, de tendresa, de vida… i tu estàs buscant un mort? Jo et veig a tu, i veig el triomf de l’amor.
Juan veu però no sap si creure; Pedro mira sense veure, però sent la llum. I tu, filla meua? Estic segur que ja estàs sentint la força del meu amor, que ja penses en resurrecció encara que les llàgrimes continuen entelant la teua mirada. Seguisc al teu costat, María.
No et detingues en eixe sepulcre, filla meua. Mira, el sol ja està eixint, un nou sol que anuncia la pau i la nova aliança, la vida nova que ningú t’arrabassarà. No plores més. Prompte escoltaràs el teu nom en l’aire del jardí i comprendràs que res del que vas estimar s’ha perdut.
Ve, corre, dis-li al món el que el teu cor ja sap: l’amor no mor, l’amor renaix en cada gest, en cada dona que cerca, en cada persona que cuida i acompanya. L’amor sempre està en cada cor que s’entrega. Em complau i m’ompli d’alegria el teu amor i la teua meravellosa manera de viure, María. Camina, que jo vaig amb tu.
Ressuscitar no és tornar a una vida anterior, sinó afirmar que la vida te l’última paraula enfront de la misèria i l’exclusió. Cada vegada que una dona s’alça contra la violència, la resurrecció està succeint. Ivone Gebara.
Oració:
Déu Mare i Pare, que pronuncies el nostre nom enmig de la foscor, ensenya’ns a reconéixer la teua presència quan creiem que tot està buit. Dona’ns la valentia de María per a córrer cap a la vida, la tendresa per a cuidar els signes xicotets de resurrecció i la confiança per a anunciar que l’amor continua viu. Que no ens detinguem en els sepulcres de la por, que aprenguem a mirar amb ulls nous i a creure que cada gest de justícia, cada abraçada sincera i cada dona que s’alça són llavors del teu Regne. Camina amb nosaltres i nosaltres, i feix de les nostres vides anuncie humil i alegre de la teua llum.
Hi ha paraules que, quan les llegim, ens retornen a l’essencial. I hui sent que aquest text ens recorda alguna cosa que potser hem oblidat massa vegades: que el moviment de Jesús va nàixer com una comunitat d’iguals, una taula compartida sense jerarquies rígides, sense llocs reservats, sense veus silenciades. L’Esperit bufava llavors —i continua bufant— on vol, i no feia distincions entre les unes i els altres, perquè l’amor de Déu no entén de categories ni de privilegis.
Les dones eren allí des del principi, no com a acompanyants discretes, sinó com a presència viva, valenta i compromesa. Estaven quan Jesús caminava pels pobles, quan anunciava un Regne que alçava als qui estaven caigudes, quan tocava l’intocable i abraçava l’exclòs. I també estaven quan la por va paralitzar a molts, quan la creu semblava el final de tot. Elles van romandre, sostenint el dolor, cuidant la memòria, mantenint encesa l’esperança fins i tot quan tot semblava perdut.
I van ser elles, precisament elles, els qui van escoltar primer la notícia que canviava la història: la vida havia vençut a la mort. No perquè foren millors, sinó perquè eren allí, fidels, disponibles, obertes. Perquè el Déu de Jesús confia en els qui estimen sense calcular, en els qui romanen, en els qui no abandonen. Eixe gest ens parla hui amb una força enorme: la Bona Notícia naix en la veu dels qui moltes vegades han sigut relegades, i des d’ací s’expandeix com un murmuri que acaba convertint-se en anunci per a tota la comunitat.
Potser aquesta paraula també ens convida a mirar-nos. A preguntar-nos si les nostres comunitats reflecteixen eixe discipulat d’iguals, si deixem espai per a totes les veus, si reconeixem els dons que l’Esperit continua regalant sense mirar títols ni estructures. Perquè el somni de Jesús no era una comunitat tancada, sinó una xarxa de relacions on cada persona compta, on cada vida és necessària, on ningú queda en segon pla.
Hui podem tornar a eixa arrel senzilla: caminar juntes i junts, escoltar-nos, sostindre’ns, reconéixer que l’Esperit continua alçant testimonis indispensables enmig del quotidià. I moltes vegades eixes testimonis són dones que, amb gestos xicotets, amb fidelitat silenciosa, amb tendresa obstinada, continuen anunciant que la vida sempre té l’última paraula.
«En el moviment de Jesús, el discipulat d’iguals era la norma inspirada per l’Esperit. Les dones no eren seguidores secundàries, sinó testimonis indispensables de la vida, mort i resurrecció, responent a la crida del Déu que dona la vida a tots per igual.» — Verdadera germana nostra.
Oració:
Déu Mare i Pare, ensenya’ns a caminar com a germanes i germans, sense superioritats ni pors. Obri els nostres ulls per a reconéixer els dons que has sembrat en cada persona, i dona’ns valentia per a construir comunitats on ningú quede fora. Que el teu Esperit ens faça testimonis de vida, amb tendresa, amb justícia i amb esperança. Amén.
Avui llegim la passió segons sant Joan 18, 1-19, 42. No recullo tota la lectura perquè és molt llarga, però m’aturo en aquestes paraules: «Està complert». I inclinant el cap, va lliurar el seu esperit.
Quan encara era xicoteta i arribava el Divendres Sant, sentia com si el món sencer callara. Tot estava en silenci. A casa, mamà no ens deixava parlar alt, així que el meu germà i jo parlàvem baixet, alguna cosa que fins i tot ens divertia. En la parròquia tots murmuraven, i davant del monument el silenci aconseguia tal punt que semblava escoltar-se fins a un lleu xiulet. Després vaig anar creixent i vaig comprendre que aquell silenci era respecte, perquè Jesús havia donat la seua vida per a salvar-nos a totes, i pensava que Jesús era com un heroi.
Amb el pas dels anys vaig començar a comprendre que el sofriment, no sols en la creu sinó en tota la passió, posa en el centre el dolor, la violència desmesurada, la humiliació. Tot això succeeix en el cos humà de Jesús, un cos que s’uneix al de tantes persones que han sigut i continuen sent crucificades. El cos de Jesús maltractat, vexat, ferit i crucificat és un cant a la llibertat de les oprimides del món. És una mort corporal, política i social, perquè les seues paraules i els seus gestos subversius posaven en perill l’ordre establit dels poderosos. Cada ferida i cada colp podrien portar noms i cognoms d’obreres i obrers morts en el camp del treball i de la lluita, de tantes vides fetes fallida per la injustícia.
El camí cap al Calvari va ser un recorregut despietat i violent, tal com actuava el poder romà. Però durant tot eixe trajecte les dones que l’havien acompanyat en aquella comunitat de noves relacions eren presents: acompanyant, plorant, sostenint, cuidant. Jesús les veu, les estima, els agraeix. La cura de moltes dones s’invisibilitza després de rols imposats que ens fan desaparéixer. No obstant això, Jesús dignifica a les sense veu, a les quals no compten, a les considerades sense valor. Els deixebles han desaparegut; la por els paralitza. Però no així a les dones, que segueixen a Jesús fins a la creu. Potser no comprenen del tot el que està passant, però acompanyen sense dubtar, exposant la seua integritat, els seus cossos i la seua vida. La seua presència és resistència silenciosa i fidel, és amor que no abandona.
Enfront d’aquesta realitat, el símbol de la creu pot resignificar-se des d’una clau feminista com a espai de denúncia i d’esperança. No es tracta de negar el dolor, sinó de visibilitzar-lo, de nomenar-lo, de convertir-lo en motor de transformació. La creu, llavors, no és només mort: és també promesa de vida nova, subversió de les lògiques del poder, anunci que Déu no legitima la violència sinó que la desemmascara des de l’amor vulnerable.
Per això, en aquest ací i ara, la creu ja no és silenci imposat, sinó crit de denúncia. No neguem el dolor, perquè va existir i existeix, i visibilitzar-lo és també un acte de fe. Totes les persones ferides, abatudes, menyspreades o víctimes de qualsevol violència poden obrir-se a l’esperança de la resurrecció, perquè travessant el dolor podem transformar-nos en dones i homes lliures. Com la creu ens revela a un Déu que no està del costat dels poderosos, sinó del costat dels qui pateixen injustament. I des d’ací comprenem que l’Esperit entregat en la creu continua respirant hui en cada gest de cura, en cada lluita per la dignitat, en cada comunitat que s’alça enfront de la injustícia.
Dorothee Sölle (1975), «la creu ens revela un Déu que no està del costat dels poderosos, sinó del costat dels qui pateixen injustament».
Oració:
Déu Mare i Pare, que et reveles en l’amor que no abandona, ensenya’ns a mirar la creu sense por, a reconéixer en ella el sofriment de tantes persones ferides i a comprometre’ns amb la seua dignitat. Dona’ns valentia per a acompanyar, tendresa per a cuidar i esperança per a creure que la teua vida sempre brolla fins i tot enmig del dolor. Amén. 🙏✨
El Tridu Pasqual és l’eix que vertebra la Setmana Santa: tres dies en què vivim una única història d’amor, lliurament i vida que va des de l’últim sopar fins a la resurrecció. En el Dijous Sant recordem un sopar que em commou, on el fratern s’uneix amb el diví, una trobada on Jesús comparteix alguna cosa d’immens valor amb les seues deixebles. És important estar atentes, perquè a vegades les tradicions i els ritus poden entrellaçar-se amb la fe més profunda i correm el risc de perdre de vista l’essencial: el missatge d’amor de la nostra Mare i Pare Déu.
L’evangeli ens mostra a Jesús alçant-se de la taula, llevant-se el mantell i cenyint-se una tovallola per a llavar els peus dels qui li acompanyaven. És un gest desconcertant, perquè qui mestressa fins a l’extrem es col·loca en el lloc del servei. No ho fa des del servilisme, sinó des de la llibertat de qui mestressa i vol construir una comunitat d’iguals. Pedro no ho entén al principi, perquè la lògica del poder no comprén la lògica de l’amor. No obstant això, Jesús insisteix: si no accepta deixar-se cuidar, no pot formar part d’eixa comunitat. I ací apareix una veritat profunda: per a estimar també necessitem deixar-nos estimar, per a cuidar també necessitem acceptar la cura.
El lavatori dels peus ens parla d’una comunitat on totes i tots som iguals, on el servei naix de la tendresa i no de la imposició. Llavar els peus de les nostres germanes i germans significa acollir la seua vida amb el fang que es pega en el camí. Significa llavar les penes, les ferides, el cansament, la monotonia i l’angoixa. Significa acostar-nos amb respecte a la història de cada persona, sense jutjar, sense retraure, amb un amor incondicional que cura el cor ferit. Jesús s’agenolla davant els qui mestressa, sense excepció, sabent que alguns li fallaran, que uns altres dubtaran, que uns altres tindran por i, així i tot, mestressa fins al final. Eixe gest trenca les jerarquies i desmunta les estructures patriarcals que col·loquen a unes persones a dalt i a unes altres a baix.
Els nostres peus s’endureixen amb el camí, amb el treball, amb les cures quotidianes. Són peus cansats que sostenen la vida, que es taquen amb la terra, que ens recorden que som humanes, fràgils i fortes al mateix temps. Jesús pren el rol que històricament s’ha imposat a les dones i el dignifica, el converteix en símbol d’amor lliure i compartit. No hi ha imposició, hi ha elecció. No hi ha domini, hi ha cura mútua. En eixe gest també es fan presents les deixebles invisibilitzades per la història, dones que cuidaven, sostenien i acompanyaven. Jesús arreplega eixa experiència i la posa en el centre com a model de comunitat.
Pedro, finalment, comprén que l’amor trenca els rols establits. Ja no hi ha privilegiats, només germanes i germans que es cuiden mútuament. Aquesta lògica desconcerta perquè el món es construeix moltes vegades des de l’exclusió, mentre que la lògica de la nostra Mare i Pare Déu es construeix al voltant d’una taula compartida, on ningú queda fora i on totes les mans serveixen i totes les vides són dignes.
«Abans de jutjar a algú, camina tres llunes amb els seues sabates». Sàvia frase dels indis sioux.
Oració:
Mare i Pare de tendresa, en aquest Dijous Sant volem asseure’ns a la teua taula amb senzillesa, deixant a un costat les nostres presses i les nostres pors. Ensenya’ns a agenollar-nos sense sentir-nos xicotetes, a servir sense perdre la dignitat, a estimar sense mesurar. Dona’ns mans suaus per a llavar el cansament de les nostres germanes i germans, i peus humils per a deixar-nos cuidar quan la vida ens pesa. Que el teu Esperit, Ruah, ens faça comunitat d’iguals, taula oberta on ningú quede fora. I que aprenguem, cada dia, a estimar com Jesús: amb tendresa, amb valentia i amb un amor que no exclou a ningú. Amén.
Hui l’evangeli ens porta de nou nou a una taula disposada per al sopar. Una taula plena d’afecte i també d’ombres. Judes apareix en el relat com qui negocia, calcula i lliurament, però el text no es queda ací, sinó que ens convida a mirar més profund, a contemplar el cor de Jesús que desitja, per damunt de tot, asseure’s amb les persones que mestressa. I entre elles està Judes. Jesús no exclou, no aparta, no retira el seu afecte ni tan sols quan sap que el dolor és a prop. Vol compartir la Pasqua amb les seues amigues i amics perquè l’amor, quan és verdader, no es retira davant la fragilitat humana. Durant anys han caminat juntes i junts, aprenent quasi sense adonar-se que el projecte de la nostra Mare i Pare Déu no es construeix des del poder, sinó des de la tendresa, la igualtat i la dignitat de totes les persones. Són deixebles i deixebles amb pors, amb dubtes, amb contradiccions, com nosaltres mateixes, dones i homes que intentem seguir eixe camí sense comprendre-ho del tot, però sentint que en ell hi ha vida. Per això totes i tots es pregunten: “Soc jo potser?”.
Perquè en el fons reconeixen la seua pròpia debilitat, la seua possibilitat de fallar, la seua humanitat. I ací s’obri una veritat profundament alliberadora: cap estem lliures de trair l’amor quan la por ens envaeix, quan la desesperança ens paralitza, quan la lògica del món ens sedueix. No sols Judes va fallar; quasi totes i tots van fugir quan Jesús semblava fracassar.
No obstant això, algunes dones van romandre, sostenint l’esperança, cuidant el dolor, mantenint visca la fidelitat silenciosa que tantes vegades sosté la història i que poques vegades es reconeix. Després, amb la força de l’Esperit, aquelles persones temoroses es van transformar i van comprendre que l’amor sempre té l’última paraula. Potser la diferència més dolorosa en Judes no va ser la seua traïció, sinó no creure en la possibilitat del perdó, no confiar que l’amor de Jesús era més gran que el seu error. I això també ens interpel·la hui: a vegades ens costa acceptar que som estimades fins i tot quan fallem, que la reconciliació és un camí obert i que l’amor no es cansa d’esperar. Jesús continua volent asseure’s a la nostra taula, compartir el nostre pa quotidià, els nostres dubtes, les nostres incoherències, i oferir-nos la seua vida com a horitzó. Ens convida a no fugir de la nostra fragilitat, sinó a deixar que l’amor ens transforme, a confiar que fins i tot les nostres caigudes poden convertir-se en lloc de trobada. Judes potser va tindre por, potser es va sentir perdut, potser no va saber sostindre la culpa… però estimava a Jesús, i el més profund de l’evangeli és que Jesús mai va deixar d’estimar-li. Eixe amor que no es retira, que no es trenca, que no es negocia, és el que hui ens sosté i ens crida a creure, fins i tot quan tot sembla fosc.
Tots poden trair en *algun moment, però pocs són els que saben demanar perdó. (Anònim)
Oració:
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a no fugir quan descobrim les nostres pròpies traïcions, dona’ns la valentia de mirar-nos amb veritat i la confiança per a acceptar el teu perdó. Que aprenguem a asseure’ns a la taula de l’amor sense por, sabent que el teu Esperit ens alça sempre i ens convida a començar de nou nou. Amén.
En la taula compartida, en eixe espai íntim on Jesús se senta amb els qui mestressa, apareix la fragilitat humana. Jesús es torba, sent el dolor de saber que la traïció naixerà dins del mateix cercle d’amistat. No ve de fora, no arriba dels qui ho rebutgen obertament, sinó dels qui comparteixen el pa, la paraula, la vida. I els deixebles es miren entre si, desconcertats, perquè en el fons cadascun reconeix que podria ser. No hi ha herois, no hi ha perfectes, només persones vulnerables, plenes d’amor i també de por. Com nosaltres.
Aquest evangeli ens recorda que qualsevol pot fallar. També els qui estimem profundament, els qui seguim a Jesús amb sinceritat, els qui creiem caminar amb fidelitat. Podem ser Judes quan ens deixem arrossegar per la lògica del món que exclou, que descarta, que deshumanitza. Puc ser Pedro quan promet un lliurament total i després la por em paralitza. Puc pertànyer a eixa comunitat que mestressa, però que també dubte, es trontolla i es perd. I, no obstant això, Jesús no retira la seua taula, no exclou, no trenca el vincle. Continua oferint el pa, fins i tot a qui sap que l’entregarà. Eixa és la tendresa radical de l’Evangeli.
Hi ha un moment en aquest text que sempre m’ha commogut especialment: Juan amb el seu cap reclinat en el pit de Jesús, escoltant el seu cor. És una imatge profundament humana, sense jerarquies, sense rangs, sense poder. Només proximitat, confiança, cura mútua. Una comunitat on l’amor s’expressa també en la proximitat, en la calor compartida, en l’escolta del batec. Ací entenem que el seguiment no naix del mèrit, sinó de la relació, de l’amor que ens sosté fins i tot quan ens sentim febles.
I després arriba la nit. Judes ix, Pedro promet, Jesús anuncia que no podran seguir-li encara. La nit és el lloc de la por, del desconcert, del dolor. És també l’espai on la mort apareix com a realitat inevitable. Ens costa parlar d’ella, ens incomoda, l’amaguem, però forma part de la vida. La mort i la vida s’entrellacen, se sostenen, s’expliquen mútuament. No hi ha vida sense finitud, ni mort que no estiga plena d’història, de vincles, d’amor sembrat. Jesús no nega la foscor, però la travessa amb esperança: la mort no tindrà l’última paraula.
Hui aquest evangeli es torna especialment pròxim quan pensem en els qui estan vivint un comiat. Quan la nit arriba, quan la por apareix, quan el dolor pesa, recordem que Jesús també va caminar eixe trànsit. No podem seguir-li ara, diu, però ens deixa el camí obert. L’amor viscut, el lliurament compartit, la petjada sembrada en els altres… tot això roman. I és ací on l’eternitat comença a apuntar, silenciosa, com una promesa que es compleix en el xicotet.
La mort no és el final, és el principi de l’eternitat. (Anònim)
Oració:
Ruah de vida i de consol, queda’t amb nosaltres en les nits fosques, quan la por ens paralitza i el dolor ens fa dubtar. Abraça hui a Llum, sostingues el seu cor cansat i ple d’amor. Rep a Fermín en la teua tendresa infinita, on tota ferida es transforma en llum i tot lliurament troba plenitud. Ensenya’ns a romandre a prop, com aquella persona que escoltava el batec de Jesús, a acompanyar sense jutjar, a estimar sense condicions. Quan sentim que no podem seguir, recorda’ns que el teu amor obri sempre camins de resurrecció. Amén.
Sis dies abans de la Pasqua, Jesús arriba a Betania, a casa de les seues amigues i amic: Marta, María i Lázaro. És un lloc on se sent volgut, on pot descansar i ser ell mateix. Li preparen un sopar, i al voltant de la taula no sols es compartix el menjar, també es compartix la vida. Conversen, s’escolten, es miren amb complicitat. Hi ha carinyo, hi ha confiança, hi ha comunitat. Marta servix amb naturalitat, com qui cuida sense fer soroll, amb eixe amor quotidià que sosté la vida. Lázaro, l’amic rescatat de la mort, és allí, present, agraït, gaudint simplement d’estar amb Jesús. I María, de sobte, trenca la lògica habitual amb un gest profundament humà i profundament espiritual: presa el perfum, ungix els peus de Jesús i els asseca amb el seu cabell.
L’escena està plena de tendresa. Cada persona viu l’amor d’una manera distinta, i totes són necessàries. Marta servix, María acaricia, Lázaro acompanya, Jesús rep. No hi ha jerarquies, no hi ha papers imposats, només una comunió senzilla on cada u aporta des del que és. Així es construïx la comunitat del Regne: des de la diversitat de dons, des de la igualtat, des de la cura mútua. Marta no és menys deixebla per servir, ni María és exagerada per estimar amb gestos intensos. Les dos mostren dos rostres del discipulat: el servici que sosté i l’amor que es desborda.
Jesús sent ja la proximitat del seu lliurament i busca refugie en el carinyo dels qui li estimen. Es deixa cuidar, es deixa tocar, es deixa perfumar. Este detall ens parla de la seua profunda humanitat. No és un heroi distant; és algú que necessita tendresa, que agraïx el gest gratuït, que acull l’amor sense calcular. María entén intuïtivament eixe moment. El seu gest és quasi passional, ple de delicadesa i valentia. Vessa el perfum sense mesurar el cost, perquè l’amor verdader no calcula. És un acte corporal, visible, concret: la fe que s’expressa amb el cos, amb el tacte, amb el perfum que ompli la casa.
Llavors apareix la veu de Judes, que qüestiona el gest en nom dels pobres. Però Jesús defén a María. No enfronta l’amor amb la justícia, sinó que recorda que els dos naixen del mateix cor. El gest de María no és un balafiament, és una consagració, una intuïció profunda del que està per vindre. Fa poc Lázaro feia olor de mort i Jesús va retornar la vida; ara el perfum anticipa el lliurament de Jesús, i la casa s’ompli de fragància. On abans hi havia olor a mort, ara hi ha aroma d’amor. María unix espiritualitat i corporeïtat, fe i afecte, tendresa i profecia. El seu gest trenca esquemes i ens recorda que el discipulat també passa per la llibertat d’estimar sense por.
Esta escena ens parla d’una comunitat d’iguals, on dones i hòmens compartixen la vida, el lideratge i la cura. Marta i María acullen, organitzen, servixen, estimen, ensenyen amb els seus gestos. Són deixebles plenes, referents d’una Església on ningú queda relegat. El Regne s’assembla a esta casa: una taula compartida, diversitat de dons, amor que es vessa sense càlcul i un perfum que transforma l’ambient.
«El moviment de Jesús va ser un discipulat d’iguals, en el qual ni l’estatus social, ni el *gènere, ni la procedència determinaven la proximitat a Déu o el lideratge en la comunitat». Elisabeth Schüssler Fiorenza.
Oració:
Ruah, Esperit de tendresa, ensenya’ns a estimar com María, a servir com Marta i a acompanyar com Lázaro. Feix de les nostres cases espais d’acolliment i de les nostres comunitats llocs d’igualtat i cura. Que no tinguem por d’expressar la fe amb gestos concrets, amb proximitat, amb perfum d’humanitat. Dona’ns un cor senzill per a reconéixer que l’amor gratuït també transforma el món. Amén.
Hui, diumenge de Rams, commemorem l’entrada de Jesús a Jerusalem muntat en una ruqueta seguida de la seua cria. El poble tendia els seus mantells en el camí; uns altres tallaven branques dels arbres i les col·locaven al seu pas. I la gent que anava davant i la que anava darrere aclamava: “Hosanna al Fill de David! Beneït el que ve en el nom del Senyor! Hosanna en les altures!”.
Em detinc un moment, perquè algú amb una sensibilitat meravellosa em va enviar un relat sobre l’home que cuidava la ruqueta i la seua cria. Em va fer pensar que Jesús, el fill de la nostra Mare i Pare Déu, fa la seua entrada triomfal no sols d’un mode humil i senzill (no tria un cavall poderós) sinó sobre una ruqueta, animal acostumat al treball quotidià i dur, silenciós i discret, com el de tantes persones humils cada dia. Jesús no separa a la cria de la seua mare: respecta el vincle maternal, la lactància, el cicle de la vida, la cura del fràgil i xicotet. Jesús aparta el poder que domina i eleva la cura maternal. La divinitat tria sempre a les criatures senzilles, reconeixent en elles tota la seua dignitat.
Després d’aquesta entrada, arribem de nou a la litúrgia de l’eucaristia i, de la mà de Mateo, contemplem la traïció de Judes que ens condueix a la passió i mort de Jesús.
Enguany, l’Esperit em fa fixar-me en la creu, en el moment en què Jesús crida: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. Em deixe envair per eixe crit. Jesús, que es va entregar lliurement per amor, sent ara la soledat i la sensació d’abandó. En eixe crit habita la soledat dels qui pateixen morts violentes, malalties terminals, l’angoixa de no tindre pa, sostre o treball; el dolor de veure morir a sers estimats; la desesperació dels qui ja no poden sostindre la vida. I allí, en eixe aparent silenci, Jesús apareix amb totes elles, habitant el seu dolor, acompanyant amb la seua presència. La nostra Mare i Pare Déu no s’allunya davant el sofriment: pateix amb els qui travessen la foscor, sosté sense envair, acompanya respectant la llibertat.
L’Esperit es fa carn vulnerable. No ve des d’un tron de poder, sinó des del lliurament compassiu per una humanitat ferida. El crit de Jesús no és derrota: és pas, és trànsit, és morir per a donar pas a la vida en plenitud. És el naixement d’una nova humanitat que brolla de l’amor portat fins a l’extrem.
L’amor de Déu no garanteix una vida sense dolor, sinó la certesa d’una presència que acompanya cada caiguda, cada abisme de soledat, cada nit sense llum.
I en aquella muntanya, mentre la vida semblava extingir-se, hi havia dones: María Magdalena, María la mare de Santiago i José, i la mare dels fills de Zebedeo. Romanien allí, sostenint, patint, acompanyant. Com tantes dones que, amb les seues cures i el seu lliurament, sostenen la vida en el quotidià. Dones que estimen, treballen, acompanyen en silenci, sense ocupar espais de poder, però sostenint el món. Són reflex humà del rostre matern de Ruah.
Jesús crida en la seua soledat, però eixa soledat està habitada per la presència amorosa de Déu i per eixes dones que no abandonen. En un món on la dignitat es torna prescindible, apareixen elles, com l’Esperit, que no descarta sinó que acompanya, no busca èxit sinó comunió, no fereix sinó que sana, no mata sinó que dona vida. Són mans que porten tendresa, cossos que sostenen l’esperança, presència silenciosa que obri camí cap a la resurrecció.
“On hi ha amor que acompanya, fins i tot la foscor és torna llavor de vida nova.”
Oració🙏
Mare i Pare Déu, hui volem caminar amb tu entre rams i silencis. Ensenya’ns a reconéixer la teua presència en la fragilitat, a no fugir del dolor dels qui pateixen, a sostindre la vida com el fan tantes dones anònimes. Dona’ns un cor humil com la ruqueta que et va portar, fidel en el xicotet, valent en la tendresa. Que sapiem acompanyar, romandre i estimar, fins i tot quan tot semble foscor. Amén
En aquest evangeli veiem com la vida que brolla de l’amor provoca reaccions molt distintes. La resurrecció de Lázaro no sols retorna la vida a un amic, sinó que fa visible una comunitat distinta, nascuda a la casa de María i Marta, dues dones que sostenen un espai on la fe no depén del poder ni dels diners, sinó de la fraternitat compartida. Allí no hi ha jerarquies rígides, ni privilegis, ni mediacions interessades: hi ha relació, cura mútua i una experiència de l’Esperit que es viu en el quotidià. Eixa forma de comunitat resulta profundament subversiva, perquè qüestiona els sistemes que se sostenen sobre la desigualtat.
Els qui tenen el poder religiós el perceben de seguida. No discuteixen els signes de Jesús, ni els neguen; el que temen és perdre el control. La por es converteix en motor de les seues decisions. Temen als romans, temen al poble, però sobretot temen deixar de ser necessaris. I quan la por es mescla amb el desig de conservar privilegis, es justifiquen les decisions més injustes. La lògica es torna freda: és millor que un muira per tots. La vida d’una persona es converteix en moneda de canvi per a mantindre l’ordre establit.
Aquesta dinàmica no és aliena a la nostra realitat. També nosaltres, moltes vegades, podem caure en la temptació de protegir les nostres seguretats, les nostres posicions, les nostres raons, fins i tot quan això implica que una altra persona quede relegada o ferida. A vegades justifiquem les nostres decisions amb arguments aparentment raonables, i ens convencem que no hi havia una altra opció. Però l’Evangeli ens convida a revisar des d’on actuem: des de la por o des de l’amor?. Des del poder o des de la igualtat?, des de la defensa pròpia o des de la comunió?
No obstant això, l’Esperit transforma fins i tot les paraules nascudes del càlcul. La frase de Caifás, pronunciada per a justificar la mort, es converteix en anunci de vida. Jesús no és víctima passiva d’un sistema; el seu lliurament naix de la llibertat i de l’amor. Ell no mor per a sostindre estructures, sinó per a obrir un camí nou on ningú haja de ser sacrificat. El seu gest revela que la verdadera salvació no naix d’eliminar a uns altres, sinó de construir relacions on totes i tots puguem viure amb dignitat.
No se’ns demana una heroïcitat impossible, ni sacrificis extrems. El camí que Jesús obri és més senzill i més profund: reconéixer a les altres com a germanes, renunciar a tindre sempre la raó, compartir la vida sense competir, apostar per la igualtat que desmunta privilegis. Cada gest xicotet de solidaritat trenca la lògica del poder i fa present el Regne.
La caritat és humiliant perquè s’exerceix verticalment i dones de dalt; la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu. Eduardo Galeano
Oració
Ruah de vida, ensenya’ns a triar sempre l’amor per damunt de la por.
Fes-nos comunitat que acull, que comparteix i que no sacrifica a ningú.
Dona’ns un cor senzill per a reconéixer la dignitat de cada persona.
Que sapiem perdre per a guanyar fraternitat i caminar juntes en igualtat.
I quan arribe la nit, descansa la nostra ànima en la teua pau, suau i confiada. Amén.
Hui l’evangeli ens mostra a Jesús envoltat de pedres, no sols pedres físiques, sinó pedres que naixen de la por. Quan algú qüestiona el poder, quan algú proposa una vida més igualitària, quan algú recorda que totes i tots som portadors del diví, sorgeixen resistències.
Els qui se senten còmodes en un sistema patriarcal de privilegis no poden acceptar fàcilment una veu que els recorda que la nostra Mare i Pare Déu no pertany a uns pocs, que l’Esperit no es deixa tancar en estructures, que la dignitat no es reparteix segons jerarquies. I Jesús, amb una serenitat profundament subversiva, no respon amb violència, sinó amb la força de les seues obres, amb la coherència de la seua vida, amb l’amor que encarna.
Perquè el verdader argument de l’Esperit sempre són els gestos que generen vida. Jesús no defensa la seua identitat amb discursos teòrics, sinó assenyalant el que ha fet: sanar, acollir, alçar, dignificar. Ací està la seua autoritat. I ací està també la nostra. Quan cuidem, quan compartim, quan trenquem lògiques de domini i construïm comunió, estem mostrant que Déu habita en el quotidià. Eixe Déu Mare i Pare que no s’imposa, sinó que es reconeix en la tendresa, en la justícia, en la igualtat que brolla des de baix.
També nosaltres, a vegades sentim la temptació de prendre pedres contra la veu interior que ens crida a viure amb més llibertat. Ens espanten les seguretats que podrien trontollar-se, el confort que podria transformar-se, la imatge que podríem perdre. I, no obstant això, l’Esperit continua murmurant que la vida verdadera no està a acumular, sinó a compartir; no a dominar, sinó a vincular-nos; no a sobreeixir, sinó a sostindre’ns mútuament. Les persones senzilles, les que no necessiten aparentar, les que entreguen sense buscar reconeixement, són les que millor comprenen aquesta lògica. Elles són signe silenciós que un altre mode de viure ja està naixent.
Creure en Jesús, com a mostra el final del text, no és acceptar una idea abstracta, sinó reconéixer la veritat que es transparenta en una vida entregada. I quan eixa veritat es veu, el cor s’obri, la confiança naix i moltes persones comencen a creure. No per imposició, sinó perquè descobreixen que la vida no necessita estructures de poder jerarquitzades. La vida necessita persones que es cuiden, que compartisquen la vida, que construïsquen societats dignes, on ningú siga més ni menys que ningú, una societat d’iguals que caminen juntes cap a la mateixa eternitat.
A través dels altres ens convertim a nosaltres mateixos. Lev Vygotsky.
Oració:
Ruah de vida, bufa en el nostre interior quan la por ens faça alçar pedres contra la novetat que tu suscites. Dona’ns valentia per a confiar més en les obres d’amor que en les seguretats que ens empresonen. Fes-nos dones i homes capaços de crear comunió, de sostindre la igualtat i de reconéixer la teua presència en cada gest senzill. Amén.
En aquell diàleg tibant, Jesús no està defensant una idea abstracta, sinó una manera de viure que venç a la mort: guardar la seua paraula és viure des de l’amor, des de la compassió, des de la fraternitat que trenca els murs. Però els qui li escolten estan atrapats en una religió que s’ha tornat rígida, més preocupada per complir normes que per cuidar la vida. Creuen conéixer a la nostra Mare i Pare Déu, però en realitat han perdut el contacte amb l’experiència viva de l’Esperit. I quan l’amor deixa de ser el centre, la fe es converteix en un pes, en una llei freda que jutja i exclou.
Aquelles persones eren complidores, sí, però s’havien acostumat tant a fer “el correcte” que ja no es preguntaven si allò feia créixer la tendresa, la justícia o la solidaritat. Jesús els desemmascara amb paraules dures perquè els convida a mirar més enllà de l’aparença religiosa i descobrir que no es pot dir que s’estima a Déu si no s’estima a les germanes i germans concrets, amb nom i vida, especialment als qui viuen en els marges. Aquest text em recorda justament això: La nostra Mare i Pare Déu es manifesta en la relació, en la cura mútua, en la dignitat compartida, no en el compliment cec d’estructures que deshumanitzen.
També nosaltres podem caure en eixe parany. A vegades busquem ser acceptades, complir expectatives socials, seguir dinàmiques que ens allunyen de la trobada real amb les persones. I sense adonar-nos, deixem fora als qui més necessiten proximitat: les invisibilitzades, les que pateixen en silenci, les que no compten. Conéixer les seues històries, escoltar les seues ferides, compartir les seues lluites… això és guardar la paraula que dona vida. Perquè l’amor no és una idea, és una pràctica quotidiana que trenca la indiferència.
Quan Jesús diu “jo soc”, no està afirmant poder, sinó presència: la presència de Ruah enmig de la vida, abans que qualsevol norma, abans que qualsevol tradició. Ens convida a descobrir que la vida eterna comença quan vivim des d’eixa presència amorosa que no exclou a ningú. I ací se’ns obri una pregunta: quina paraula guardem nosaltres? La que protegeix les nostres seguretats o la que ens espenta a estimar amb valentia?
Perquè només quan ens deixem tocar per la vida de les nostres germanes i germans, quan reconeixem en elles la imatge de l’Esperit, comprenem que estimar la nostra Mare i Pare Déu és inseparable d’estimar la realitat concreta que ens envolta.
I llavors descobrim que la fe no és complir, sinó estimar fins que la vida vença tota mort. Teresa de Calcuta.
Oració:
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a guardar la paraula que dona vida. Deslliura’ns d’una fe que es queda en normes i desperta’ns a l’amor concret, al qual escolta, acompanya i es compromet. Fes-nos sensibles al dolor dels qui són oblidades, valents per a trencar indiferències i humils per a aprendre de cada rostre. Que visquem des de la teua presència, construint fraternitat i sororitat cada dia. Amén
Hui l’evangeli ens situa en un moment decisiu que, no obstant això, succeeix en la discreció d’una casa humil i en el cos jove d’una dona. No és un conte, ni una idea abstracta, és la carn de María, la seua vida real, la seua història de dona jove, pobra i sense poder social. Allí, en eixa realitat tan senzilla, la nostra Mare i Pare Déu decideix començar el seu projecte de salvació. I això ja trenca molts esquemes actuals i antics, perquè l’esperança no naix des dels centres de poder, sinó des de la fragilitat d’una dona que no contava per a la història oficial.
María escolta una salutació que la desconcerta, es torba, pregunta, pensa. No és una figura dòcil i silenciosa, sinó una dona que discerneix. El seu cos està en el centre del relat: un ventre que pot gestar, unes entranyes que poden acollir la vida, una existència que s’exposa al risc social, al judici, al rebuig. Dir sí no era fàcil. La seua decisió implicava posar-se en una situació vulnerable, quedar assenyalada, assumir la incertesa. L’Esperit no la utilitza, la convida. La Divinitat no envaeix el seu cos, espera la seua paraula. I eixa espera ens revela una cosa totalment reveladora i radical: la salvació comença quan una dona decideix lliurement.
L’Esperit es fa present en la carn de María, en el femení tantes vegades menyspreat, controlat o silenciat. Déu no tria la força militar ni el poder religiós, tria el cos d’una dona. Un cos que la història ha intentat domesticar, idealitzar o invisibilitzar. Durant segles s’ha exaltat a María com a model, però al mateix temps s’ha apartat a les dones dels espais de decisió, reduint-les a un segon pla. La contradicció és evident: l’Església naix del si d’una dona, però moltes vegades ha caminat sense escoltar la veu de les dones.
L’Anunciació, llegida des de la carn de María, denúncia aquesta incoherència. Déu confia en una dona, però la història ha desconfiat d’elles. Déu posa la salvació en mans d’una dona, però les estructures humanes han relegat a les dones a tasques invisibles. Déu s’encarna en un cos femení, però eixe mateix cos ha sigut controlat, jutjat i amagat. Per això aquest evangeli no és només una escena tendra; és una proclamació radical de dignitat.
María representa a tantes dones que han sostingut la vida en silenci, que han estimat sense reconeixement, que han transmés la fe sense ocupar espais visibles. El seu “faça’s” no és submissió, és llibertat. És una decisió valenta que obri un camí nou. En la seua paraula es trenca la lògica del poder i naix una història basada en la confiança, la cura i la vida. Déu no salva sense nosaltres, Déu no actua al marge de la nostra llibertat, Déu no menysprea la nostra carn. Al contrari, la converteix en lloc sagrat.
Hui, en contemplar a María, reconeixem la força de totes les dones que continuen gestant esperança enmig de la fragilitat. El seu sí que continua ressonant com una cridada a recuperar la veu, la dignitat i la presència que tantes vegades han sigut negades. La salvació va començar en el cos d’una dona i continua cada vegada que una dona se sap estimada, respectada i lliure per a dir la seua pròpia paraula, per a decidir la seua pròpia vida.
«Sense el cos i la veu lliure de Maria, la història de la salvació no hauria començat; Déu Mare i Pare va confiar en una dona quan el món encara no confiava en elles.»
Oració
Ruah de vida, que et vas fer present en la carn de María, ensenya’ns a reconéixer la dignitat dels nostres cossos i la força de la nostra paraula. Dona’ns valentia per a trencar silencis injustos i per a obrir camins d’igualtat i tendresa. Que, com María, sapiem dir sí des de la llibertat, fins i tot quan el món no ho entenga. Fes-nos dones que gesten esperança, que sostenen la vida i que anuncien amb la seua existència que el teu Regne naix sempre en el xicotet. Amén. 💜🌿✨
En aquest evangeli, Jesús parla des d’un lloc profund, quasi difícil de comprendre si l’escoltem només amb la lògica d’aquest món. Per això els qui li envoltaven no entenien. I potser nosaltres tampoc ho entenem del tot quan seguim atrapades en els esquemes de sempre: poder, control, por, submissió… eixe “ací baix” del que parla Jesús.
Jesús no ve a condemnar, sinó a revelar. Ens mostra que hi ha una altra manera de viure, una altra manera d’estar en el món sense acceptar la seua manera injusta de concebre la vida. Ens parla d’una identitat que no naix del domini ni de l’obediència cega, sinó de l’amor profund i pur que ens habita i ens envia.
Quan diu “Jo soc”, no està sol parlant de si mateix. Està despertant també en nosaltres eixa veritat amagada: que som, que existim amb dignitat, que portem dins una espurna divina que ningú pot apagar. Creure en Ell no és només acceptar la seua figura, sinó atrevir-nos a reconéixer-nos en eixa mateixa font de vida.
Durant segles, ens han ensenyat a mirar cap amunt esperant una salvació llunyana, mentre ací baix acceptàvem el dolor, el silenci i la injustícia. Però Jesús trenca eixa idea. Ens diu que el Regne no és una promesa futura per a suportar el present, sinó una realitat que comença ací i en aquest mateix ara, quan ens alliberem, quan ens alcem, quan deixem d’acceptar el que deshumanitza i comencem a lluitar per la dignitat que calciguen.
I en eixe camí, la creu no és glorificació del sofriment, sinó denúncia. Quan Jesús és elevat, queda al descobert tot el que aquest món fa amb els qui estimen de veritat: els rebutja, els expulsa, els mata. La creu visibilitza a totes les persones crucificades de la història… i també hui.
Però ací, en eixe lloc de dolor, no hi ha abandó. Jesús ho diu amb claredat: no estic sol. I eixa és també la nostra veritat. No estem soles. La nostra Mare/Pare camina amb nosaltres, en cada pas, en cada lluita, en cada gest d’amor que sembrem encara que semble xicotet.
Creure, llavors, és obrir els ulls. És deixar-nos transformar. És confiar que una altra vida és possible i començar a construir-la juntes, des de les nostres vides quotidianes, vulnerables, fracassades, però ja lliures, des del senzill, des del profundament humà.
Perquè no venim a sobreviure… venim a viure amb dignitat, amb llibertat i amb amor.
Qui s’atreveix a viure dones de l’Amor, descobreix que el cel comença ací, en cada gest que allibera i dona vida. Elizabeth Johnson.
I ara, juntes, preguem:
Mare i Pare de la vida,
obri els nostres ulls per a reconéixer-te en el quotidià,
dona’ns valentia per a no acceptar el que deshumanitza,
i tendresa per a continuar estimant fins i tot quan costa.
Que no oblidem mai que no estem soles,
que el teu alé ens sosté
i que en nosaltres també habita el teu “Jo soc”.
Amén.
Jesús torna al temple a l’alba. Arriba amb la llum suau del dia, quan tot comença de nou, i s’asseu a ensenyar. No crida, no imposa, simplement se senta… i la gent s’acosta. Hi ha alguna cosa en la seua manera d’estar que convoca, que acull, que no jutja. I enmig d’eixa escena de calma, irrompen ells, els que sostenen la llei, els que creuen tindre la veritat a les mans, arrossegant a una dona sense nom, sense història, sense dignitat reconeguda. La col·loquen al mig, l’exposen, la convertixen en objecte, en excusa, en parany.
No busquen justícia, busquen condemna. No busquen veritat, busquen poder. I per a això utilitzen el cos i la vida d’una dona. Una vegada més.
Jesús no entra en el seu joc. No respon des de dalt, no es col·loca del costat dels quals acusen. S’inclina, s’acatxa, toca la terra. Es posa a baix, al nivell de la dona, al nivell dels qui han sigut humiliades tantes vegades. Eixe gest ja és paraula. Eixe gest ja trenca la lògica del poder. Mentres ells exigixen juí, Jesús escriu en el sòl, com si volguera retornar-nos a l’essencial, al que som: fang, vida fràgil, història sagrada.
Insistixen. Volen una resposta. I llavors Jesús s’alça, però no per a condemnar a la dona, sinó per a confrontar als qui es creuen justos. “El que estiga sense pecat, que tire la primera pedra”. I ací es trenca tot. Perquè la veritat no cau sobre la dona, cau sobre ells. I un a un es van, començant pels més vells… potser perquè han viscut més, potser perquè han aprés, encara que siga un poc, que ningú pot sostindre’s en la perfecció.
I torna el silenci. Queden sol Jesús i la dona. Ja no hi ha soroll, ja no hi ha mirades que ferixen, ja no hi ha mans alçades. Només un espai nou, net, on pot nàixer una cosa distinta.
Jesús s’incorpora i ara sí, la mira. Però no és una mirada que jutja, és una mirada que retorna dignitat, que reconeix, que sosté. Li pregunta, no li imposa. Li dona veu. I en eixa pregunta ja hi ha un acte profundament alliberador: la dona deixa de ser objecte i es convertix en subjecte. «Dona, on estan els teus acusadors?; cap t’ha condemnat?».
“Cap, Senyor”. “Cap”.
I llavors Jesús pronuncia una de les frases més profundament guaridores de l’evangeli: “Tampoc jo et condemne”. No hi ha retret, no hi ha humiliació, no hi ha deute que pagar des de la por. Hi ha una oportunitat nova, una vida que pot recomençar des de l’amor, no des de la culpa.
Jesús no nega el mal, però tampoc permet que la condemna tinga l’última paraula. Perquè el cor de la nostra Mare i Pare Déu no és com el nostre, no és donat al castic, sinó que s’alegra en alçar, en restaurar, en retornar-nos a nosaltres mateixes, amb eixa mateixa imatge amb la que vam ser creades: meravelloses, imperfectes, lliures, valuoses…
I en eixe gest, alça a aquella dona… i amb ella, a totes. A totes les que han sigut assenyalades, silenciades, jutjades, utilitzades. A totes les que continuen vivint sota estructures que les oprimixen. A totes ens diu: no estàs sola, no és la teua culpa, no estàs condemnada.
Hui, com llavors, la invitació continua sent la mateixa: deixar de llançar pedres, deixar de sostindre sistemes que exclouen, i aprendre a mirar-nos amb la mateixa compassió amb la qual l’Esperit d’amor i vida ens mira.
Perquè el Regne comença ací… en una mirada que no jutja, en unes mans que no ferixen, en un cor que sap posar-se al nivell de qui patix.
Oració:
Mare i Pare Déu, ensenya’ns a descalçar-nos davant el dolor de les altres, a no jutjar des de la distància, a no alçar pedres amb les nostres paraules o silencis. Dona’ns un cor com el de Jesús, capaç d’inclinar-se, d’acompanyar, de sostindre sense condemnar. I quan nosaltres caiguem, recorda’ns que el teu amor sempre ens alça, sempre ens retorna la dignitat. Amén.
A vegades la vida fa mal, i fa mal de veritat. Aquest evangeli no intenta disfressar-lo ni endolcir-lo: hi ha mort, hi ha absència, hi ha llàgrimes. Marta i María han perdut al seu germà, i amb ell, una part de la seua vida. I quan Jesús arriba, no arriba a temps… o almenys això sembla. Perquè també nosaltres, tantes vegades, hem sentit que Déu arriba tard, que no evita el dolor, que no impedeix la pèrdua.
I no obstant això, enmig d’eixe retret tan humà: “si hagueres sigut ací…”, Marta no calla. Marta parla, reclama, es fa mal… i creu. Eixa mescla tan nostra, tan verdadera: confiar i dubtar, estimar i qüestionar. I Jesús no la corregeix, no la silencia. Al contrari, entra en diàleg amb ella, la reconeix com a interlocutora vàlida, com a dona capaç de sostindre una conversa profunda sobre la vida, la mort i l’esperança. Ací no hi ha jerarquies, no hi ha silencis imposats: hi ha una dona teòloga, creient, forta, que nomena la seua fe des del que viu.
I en eixe diàleg, Jesús no ofereix teories, ofereix vida: “Jo soc la resurrecció i la vida”. No parla sol d’un més enllà llunyà, sinó d’una vida que comença ja, ací, enmig del trencat. Perquè la resurrecció no és només un final feliç, és una manera de viure ara: deslligades, lliures, caminant.
Però abans de tot això, Jesús plora. I això és sagrat. Déu Mare i Pare plora amb nosaltres. No es col·loca per damunt del dolor, l’habita. S’estremeix, es commou, es deixa tocar. No explica el sofriment, l’acompanya. I ací, en eixes llàgrimes compartides, ja comença la resurrecció.
Després ve eixe crit: “Lázaro, sal fora”. I no és només per a ell. És per a tantes vides que segueixen tancades, lligades, oprimides… És per a nosaltres quan la por, el cansament o la injustícia ens paralitzen. I fixeu-vos que important: Jesús no ho deslliga Ell només, demana a la comunitat que ho faça. “Deslligueu-ho i deixeu-ho caminar”. La vida nova no es construeix en solitari, sinó entre totes nosaltres, en xarxa, en comunitat, en comunió.
Per això, cada gest que fem cuidant, acompanyant, sostenint… cada vegada que denunciem l’injust, cada vegada que no ens conformem, cada vegada que ajudem una altra persona a llevar-se benes… ací estem participant d’eixa resurrecció quotidiana. No fa falta arribar a tot, germanes. Fa falta estimar en el que sí que pots, i confiar que la Ruah fa la resta.
Perquè al final, la vida verdadera no la pot tancar cap tomba. Ni el dolor, ni la injustícia, ni la mort tenen l’última paraula. L’amor sempre troba la manera de tornar a alçar-se.
El dia de la teua mort succeirà que el que tu posseeixes en aquest món passarà als mans d’una altra persona. Però el que tu eres serà teu per sempre. Henry Van Dyke
Oració
Mare i Pare de la vida,
que no t’apartes del nostre dolor
i plores amb nosaltres en cada pèrdua,
ensenya’ns a confiar fins i tot quan no entenem,
a creure fins i tot quan tot sembla fosc.
Dona’ns força per a continuar deslligant vides,
per a cuidar, acompanyar i sostindre,
per a no acostumar-nos mai a la injustícia.
I quan ens sentim cansades o lligades,
crida’ns pel nostre nom,
com a Lázaro,
i fes-nos eixir de tot el que ens tanca.
Que el teu Esperit ens recorde
que la vida sempre és més forta,
i que mai caminem soles.
Amén.
En aquell temps, la gent escoltava a Jesús i, com tantes vegades passa, sorgien opinions distintes, dubtes, resistències… i també intuïcions profundes. Algunes persones eren capaces de reconéixer en les seues paraules una cosa verdadera, alguna cosa que tocava el cor. Unes altres, en canvi, es quedaven atrapades en prejudicis: d’on ve, qui és, si compleix o no el que elles esperen. I enmig de tot això, apareix la por… eixa por que tantes vegades tenen els qui ostenten el poder quan algú posa en qüestió les seues seguretats.
No és tan diferent del que vivim hui. Quan una veu s’alça des de baix, des de la senzillesa, des de la vida real de la gent, incomoda. I més encara si eixa veu no respon als esquemes establits, si no ve avalada per títols, ni per estructures, ni per jerarquies. Jesús no encaixa, i per això molesta. Com tantes dones, com tantes persones que han sigut silenciades al llarg de la història per no pertànyer al lloc “correcte”.
No obstant això, hi ha una cosa molt bella en aquest text: els guàrdies, que no són experts ni savis reconeguts, són capaços de percebre la veritat. “Mai ha parlat ningú com eixe home”, diuen. I ací hi ha una clau molt profunda per a nosaltres: no fa falta tindre poder ni reconeixement per a escoltar la veu de Déu. L’Esperit es cola en el quotidià, en el senzill, en l’experiència viva dels qui es deixen tocar per la vida.
Quantes vegades hem sentit això… i hem dubtat a nomenar-ho, pensant que no érem suficients, que no sabíem bastant. Però Déu no mestressa des del mèrit, ni des del saber, ni des de l’estatus. Déu estima des de l’entranya, i es revela també en les nostres intuïcions, en la nostra manera de cuidar, de sostindre, de resistir.
Mentre uns s’aferren a lleis que exclouen i controlen, altres persones —com Nicodemo— s’atreveixen a obrir clivelles en eixe sistema, a demanar justícia, a recordar que ningú pot ser jutjat sense ser escoltat. I ací també estem nosaltres hui, intentant viure des d’un altre lloc: des de l’equitat, des de la dignitat, des d’una fe que no sotmet, sinó que allibera.
Creure en Jesús no és només admirar-ho, és prendre partit. És triar cada dia si volem sostindre estructures que oprimeixen o si ens atrevim a viure des del lliurament, des de la cura, des de la justícia. És un si que implica compromís, però també una profunda alegria, perquè ens connecta amb el més verdader de la vida.
I enmig de tot, l’Esperit continua bufant… suau, constant… convidant-nos a confiar, a no callar, a reconéixer que el que sentim i vivim també és lloc de revelació.
No basta alçar al feble, calç sostindre-ho després. William Shakespeare
Oració
Mare i Pare de bondat infinita,
ensenya’ns a reconéixer la teua veu en el senzill,
a confiar en el que crema dins de nosaltres,
encara que el món ens diga que no és suficient.
Dona’ns valentia per a no callar davant la injustícia,
tendresa per a sostindre la vida dels qui caminen al nostre costat,
i humilitat per a deixar-nos transformar pel teu Esperit.
Que sapiem triar sempre el camí de la cura,
de la justícia i de l’amor compartit. Amén.
En aquell temps, Jesús camina amb discreció, quasi en silenci, perquè sap que hi ha els qui volen fer-ho callar. No busca el soroll ni el reconeixement fàcil, però tampoc deixa de ser qui és. La seua paraula continua brollant, fins i tot quan el perill l’envolta. I enmig dels dubtes, dels comentaris, dels judicis dels qui creuen saber-ho tot sobre ell, Jesús alça la veu i diu una cosa profundament reveladora: “A mi em coneixeu, i coneixeu d’on vinc… però no coneixeu al que m’envia”.
Què fàcilment creiem conéixer… Coneixem dades, històries, aparences, però ens costa entrar en la veritat profunda de les persones. També entre nosaltres, entre germanes, amigues, companyes de vida, ens quedem moltes vegades en la superfície. Ens costa mirar amb fondària, escoltar de veritat, acollir el que l’altra és més enllà del que mostra o del que esperem d’ella. I ací, en eixa falta de profunditat, també es cola una forma de violència subtil: la de no veure, la de no reconéixer, la de no acollir del tot.
Aquest text també m’interpel·la a trencar eixes dinàmiques que invisibilitzen, que encasellen, que redueixen. Jesús no entra en els esquemes que uns altres tenen preparats per a ell. No respon a les expectatives socials ni religioses del seu temps. La seua autoritat naix del seu vincle amb la nostra Mare i Pare de veritat i vida, una Mare i Pare que no comparteix les regles del món, que no es deixa tancar en idees rígides ni en creences interessades. I això incomoda. Perquè quan algú viu des de la veritat, desmunta les nostres seguretats i ens obliga a revisar la vida.
També nosaltres, tantes vegades, correm el risc de construir-nos un Déu a mesura, un Déu que encaix amb el que volem o necessitem a cada moment. Però Jesús ens recorda que el camí no és eixe. Conéixer a Déu no és modelar-ho a la nostra conveniència, sinó deixar-nos transformar pel seu amor, un amor que no es negocia, que no es compra, que no es mesura en recompenses.
Vivim en un món que constantment ens espenta a acumular, a meréixer, a justificar el que fem esperant alguna cosa a canvi. Però l’Evangeli trenca eixa lògica. Jesús no va viure per a rebre, sinó per a entregar-se. I eixe lliurament no li va portar a l’èxit humà, sinó a la creu. No obstant això, ací no acaba la història. La vida verdadera, la plenitud, brolla precisament d’eixe lliurament radical, d’eixe amor que es dona sense condicions.
Potser el gran pas és eixe: deixar de viure des del jo que calcula, que compara, que espera recompensa… i començar a viure des del nosaltres que cuida, que comparteix, que sosté. Morir a eixe ego que ens separa per a renàixer en una vida teixida en comú, on l’amor es fa concret en gestos xicotets, quotidians, però profundament transformadors.
Perquè al final, no serem reconegudes pel que acumulem, sinó pel bé que hem sembrat, per les vides que hem tocat, per l’amor que hem encarnat.
Oració
Mare i Pare de vida, ensenya’m a mirar més enllà de les aparences, a reconéixer la veritat profunda de cada persona i a no quedar-me en el superficial. Deslliura’m de construir-te a la meua mesura i ajuda’m a obrir-me a la teua veritat, encara que m’incomode, encara que em transforme. Fes-me capaç de viure des del lliurament, des de la cura i des de l’amor compartit, perquè la meua vida siga reflex humil de la teua. Amén.
Has de morir unes quantes vegades abans de poder viure de veritat. Charles Bukowski.
L’evangeli de hui ens situa davant una història profundament humana, plena de dubtes, de pors i de decisions valentes. María apareix com eixa dona jove que s’atreveix a dir sí a l’impossible, a confiar en una promesa que la descol·loca i l’exposa. El seu sí no és ingenu ni fàcil, està travessat pel risc, per la incertesa i per una fe que naix des del més profund. María encarna una valentia silenciosa, la de tantes dones que sostenen la vida fins i tot quan tot al voltant sembla trontollar-se.
I al costat d’ella està José, un home just, bo, sensible al dolor alié. Un home que no vol fer mal, que intenta buscar una eixida que protegisca, encara que eixa eixida implique renunciar. José representa als qui estimen la justícia però també senten por, als qui necessiten temps per a comprendre, als qui dubten. I és ací, enmig del seu conflicte, on Déu se li revela en somni, parlant-li en eixe llenguatge íntim que no imposa, que murmura, que convida.
M’imagine a José en el moment que va tindre notícies de l’embaràs de María. M’ho imagine afonat, pensatiu, potser consultant la llei o a un dels ancians de manera dissimulada. Pensant en la millor opció per a desfer-se de María i la criatura que creixia en el seu ventre. Si la denunciava per adulteri, María moriria apedregada. Si la repudiava també davant dels ancians, sense denúncia formal, seria una vergonya que la portaria a l’exclusió social. José estima a María i no desitja causar-li mal. Però dubte, potser plora, no troba solució.
Necessita que María estiga bé, no li desitja malament, però s’assega traït i ara ha de decidir no sols per la seua pròpia vida, sinó també per la de la seua promesa i el xiquet que porta en el seu ventre. Dorm, però no descansa i s’alça encara plorant i preocupat davant l’única opció possible. La repudiarà en secret, així quedarà com que és ell qui l’abandona, i María podrà viure i criar al seu fill… Seré jo al qual culparan d’irresponsable i deshonest. Torna a dormir, sense aconseguir-ho, i somia a estones amb un bes de María, amb el seu riure contagiós, amb la seua dolça mirada. Després la imagina amb un bebé en braços, i sent ganes d’abraçar-la, però alguna cosa li ho impedeix, no aconsegueix arribar fins ells, i crida el seu nom perquè li escolte, perquè sàpia que és ací… que sempre serà ací… I José desperta sabent que la seua vida està unida per sempre a eixa dona meravellosa, tendra, valenta i disposada a donar-ho tot per portar al món a una criatura que serà la salvació de tota la humanitat.
José escolta, i en eixe escoltar es transforma. Passa de la por a la confiança, de la lògica a la fe, del control al lliurament. Decideix acollir a María, fer-se espai, camí compartit, company del misteri. I en eixe gest senzill i valent, es converteix també en part essencial de la història de la salvació.
Aquest relat ens recorda que la nostra Mare i Pare Déu no actua des de l’espectacular, sinó des del quotidià, des dels processos interiors, des dels cors que s’obrin a poc a poc. María i José no són herois llunyans, són reflex de nosaltres i nosaltres: persones que dubten, que busquen, que a vegades no entenen, però que, així i tot, continuen caminant.
També nosaltres rebem senyals cada dia, en el xicotet, en el senzill, en el que sembla insignificant. El repte no és tant esperar grans certeses, sinó aprendre a reconéixer la veu de l’amor enmig de la vida diària. Tindre fe no és no tindre por, és decidir confiar malgrat la por.
Hui som convidades a habitar eixa confiança, a creure que l’amor també pot nàixer en nosaltres i a través de nosaltres, a sostindre l’esperança enmig d’un món ferit. Perquè cada gest de cura, cada decisió presa des de l’amor, cada xicotet sí, fa present a la *Ruah en la història.
“Tingues fe en les coses petites, perquè en elles hi és la teva fortalesa” (Mare Teresa de Calcuta)
Oració:
Senyor, Mare i Pare de la vida, tu que parles en el profund del cor i en els silencis de la nit, ensenya’m a reconéixer la teua veu enmig dels meus dubtes. Dona’m la valentia de María per a confiar i l’escolta de José per a acollir. Ajuda’m a no fugir del que l’amor em demana, encara que em faça por, encara que no ho entenga del tot. Fes-me espai de vida, terra bona on puga nàixer l’esperança. I quan em falte la fe, recorda’m que tu ja habites en mi, sostenint-me amb tendresa infinita. Amén.
Jesús parla des d’una intimitat profunda amb Déu Mare i Pare, una intimitat que no exclou, sinó que abraça. Ens revela a una Mare i Pare que continua actuant, que no es deté, que continua generant vida fins i tot quan tot sembla detingut o mort. I Jesús no actua per separat, no s’imposa, no domina: es deixa habitar per eixe Amor i el transparenta en cada gest, en cada paraula, en cada trobada.
Aquesta relació no és de poder, sinó d’amor compartit, de confiança, de comunió. Jesús no se situa per damunt, sinó al mig, com a pont viu entre el diví i l’humà, recordant-nos que totes i tots participem d’eixa mateixa Vida. En Ell, la nostra dignitat es revela: som filles i fills profundament estimades, cridades a viure des d’eixa mateixa font.
La resurrecció de la qual parla no és només un esdeveniment futur, sinó una realitat que comença ara. És el pas de la mort a la vida cada vegada que triem estimar en lloc de jutjar, cuidar en lloc d’excloure, acompanyar en lloc d’abandonar. Qui escolta aquesta paraula, qui escolta l’Amor. ja està vivint d’una altra manera, ja està habitant l’eternitat en el quotidià.
El judici, llavors, deixa de ser condemna per a convertir-se en veritat viscuda: la veritat de com hem estimat. Perquè l’Amor no jutja des de fora, sinó que ens transforma des de dins, ens va fent més humanes, més germanes, més capaces de teixir vida juntes.
Jesús ens mostra un camí lliure, mai imposat. Ens convida a dir “sí” des del profund, a deixar-nos conduir per l’Esperit, a construir ponts on altres vegades alcem murs. I en eixe camí compartit, descobrim que la vida plena no s’aconsegueix en soledat, sinó en comunió, en xarxa, en sororitat i fraternitat viscuda.
Creure en la seua paraula no és acceptar una idea, sinó encarnar una manera de viure: una vida que cuida, que dignifica, que alça, que sembra justícia i tendresa. Ací comença la resurrecció. Ací es fa present la Vida eterna.
Un a un, som mortals. Junts, som eterns. Apuleyo
Oració
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a escoltar la teua veu en el profund de cada dia, a reconéixer la vida que ja està brollant en nosaltres i a triar sempre l’amor que alça i uneix. Dona’ns valentia per a viure com a germanes, teixint esperança, justícia i tendresa en cada pas. Amén.
A vegades l’Evangeli ens mostra a Jesús detenint-se on quasi ningú es deté. Entre multituds, sorolls i presses, la seua mirada sempre acaba posant-se en qui està tirat a la vora del camí de la vida.
A Jerusalem, al costat de la piscina de Betesda, hi havia moltes persones malaltes esperant un miracle. Cecs, coixos, paralítics… gent acostumada a viure en el marge. Entre tots ells hi havia un home que portava trenta-huit anys malalt. Trenta-huit anys esperant alguna cosa que mai arribava.
Jesús ho veu. I ho veu de veritat. No veu només la seua malaltia, ni la seua paràlisi. Veu la seua història sencera, els seus anys d’espera, el seu cansament, la seua resignació. Veu a la persona abans que al problema.
Per això li fa una pregunta que sembla senzilla però que en realitat és molt profunda: “Vols quedar sa?”
La resposta de l’home deixa al descobert la ferida més gran de totes. No parla primer de la seua malaltia. Parla de la seua soledat. “No tinc a ningú que em fique en la piscina quan es remou l’aigua”. Trenta-huit anys esperant… i ningú que li tendisca la mà.
A vegades la verdadera paràlisi no està en el cos, sinó en l’abandó. En eixa soledat que s’instal·la quan la vida ens va apartant a poc a poc a un costat.
I llavors l’Evangeli deixa de ser una història antiga i es torna tremendament actual. Perquè hui també hi ha moltes persones esperant a la vora de la piscina. Persones majors que se senten invisibles en residències saturades. Malalts mentals sense recursos suficients per a viure amb dignitat. Persones sense llar que sobreviuen en ciutats plenes de soroll però pobres de mirades. Migrants atrapats en treballs precaris. Víctimes de guerres que mai van buscar.
I entre totes eixes realitats, sabem bé que la vulnerabilitat té moltes vegades rostre de dona. Perquè quan parlem de pobresa, de precarietat o d’exclusió, elles continuen portant la càrrega més pesada.
Totes elles estan, d’algun mode, esperant a la vora de la piscina.
Però Jesús trenca també una altra idea molt arrelada: la salvació no ve d’una aigua miraculosa ni d’un torn que cal guanyar abans que uns altres. La salvació arriba quan algú s’acosta, mira, escolta i retorna dignitat.
Per això Jesús li diu simplement: “Alça’t, agafa la teua llitera i tira a caminar”.
No ho espenta a l’aigua. No competeix per un miracle. Li retorna la capacitat de posar-se en peus.
La llitera que havia sigut signe de la seua paràlisi es converteix ara en memòria del seu camí. Ja no és un pes que el condemna, sinó una història que pot carregar amb dignitat.
També nosaltres tenim les nostres lliteres. Són les nostres ferides, les nostres frustracions, les nostres històries difícils. Són també les estructures socials que tantes vegades invisibilitzen, silencien o aparten a tantes persones.
Però l’Evangeli no ens convida a negar-les. Ens convida a alçar-nos amb elles.
A caminar juntes. A ajudar-nos unes a altres a carregar amb allò que pesa. A convertir les nostres debilitats en lloc de trobada i de solidaritat.
Perquè la salvació no és quedar-se esperant eternament a la vora de la piscina. La salvació comença quan algú escolta la veu de Jesús que ens crida a posar-nos en peus, siga dissabte, diumenge o qualsevol dia de la setmana.
I es lamentaven de quanta vida els havia costat trobar el paradís de la soledat compartida.
Oració
Mare i Pare de la vida,
Tu que mires sempre més profund que les nostres ferides, ensenya’ns a mirar com mirava Jesús.
Dona’ns un cor atent per a reconéixer als qui esperen a la vora de la piscina de la vida, cansades d’esperar, cansades de sentir-se soles.
Fes-nos mans que acompanyen, paraules que alcen, presència que sosté.
Que mai passem de llarg davant el dolor de les nostres germanes i germans, i que aprenguem a caminar juntes, ajudant-nos a carregar les nostres lliteres amb esperança.
I quan ens sentim paralitzades per la por o pel cansament, recorda’ns la teua paraula que sempre ens torna a posar en peus.
Amén.
En l’evangeli de hui se’ns explica com Jesús torna a Caná de Galilea, el lloc on l’aigua es va convertir en vi. Allí s’acosta a ell un home angoixat perquè el seu fill està greument malalt. El seu cor de pare li espenta a buscar ajuda, a insistir, a confiar. I Jesús, en escoltar-li, li diu unes paraules que poden semblar dures: “Si no veieu signes i prodigis, no creeu”.
A la meua humil manera d’entendre aquest passatge, sent que Jesús ens convida a mirar més profund. Moltes vegades ens acostem a la nostra Mare i Pare Déu amb urgència, amb una passió enorme per allò que desitgem o necessitem. Resem, demanem, supliquem… però, sense adonar-nos, a vegades busquem un Déu a la nostra mesura, un Déu que responga just al que volem en eixe moment.
No obstant això, l’Esperit —Ruah— no deixa de vessar signes cada dia en la nostra vida. Xicotets gestos, trobades, paraules, abraçades, silencis compartits… xicotets miracles que passen davant els nostres ulls i que moltes vegades no sabem reconéixer, perquè estem massa centrades en les nostres pròpies preocupacions o en allò que creiem imprescindible per a ser felices.
A vegades oblidem que la nostra Mare i Pare Déu no pertany només als nostres desitjos ni a les nostres necessitats. Déu és Mare per a totes i tots. El seu amor es vessa sobre cada persona, i el seu Esperit obra el bé per a tota la comunitat humana, cridant-nos a viure en comunió, a cuidar-nos les unes a les altres, a sostindre’ns mútuament.
Ruah sempre murmura. Sempre actua amb tendresa i amb saviesa. Però nosaltres, amb freqüència, estem massa ocupades intentant millorar només la nostra pròpia vida, sense adonar-nos que tal vegada la persona que camina al nostre costat necessita alguna cosa que sí que és a les nostres mans oferir: una escolta, una paraula, un gest de tendresa, una presència que acompanye.
I, no obstant això, els prodigis de la nostra Mare i Pare Déu continuen succeint cada dia al nostre voltant. Només necessitem detindre’ns un poc més, obrir el cor, mirar amb més atenció i menys pressa. Quan aprenem a fer-ho, comencem a descobrir eixos xicotets miracles que, en la seua senzillesa, omplin d’alegria l’ànima. Fins i tot descobrim que algunes vegades el miracle ocorre també a través de nosaltres mateixes, quan ens deixem moure per l’amor.
Perquè per a creure no fan falta grans prodigis. La fe naix quan aprenem a reconéixer la vida que brolla cada dia, quan confiem, quan caminem sabent que l’Esperit continua actuant enmig del xicotet i del quotidià.
“Aquest és el punt d’arrancada de la humilitat cristiana. El buscar l’últim lloc apareix com una exigència de la pròpia fe. Guillem *Rovirosa”.
Oració
Mare i Pare Déu,
ensenya’ns a reconéixer la teua presència en el senzill de cada dia.
Obri els nostres ulls per a descobrir els xicotets miracles que *Ruah sembra en la nostra vida i en la dels qui caminen al nostre costat.
Fes-nos persones atentes, capaces de cuidar, d’acompanyar i de compartir el que som.
Que no busquem sol prodigis, sinó que aprenguem a confiar en el teu amor que sosté la vida en cada instant.
I que el teu Esperit ens guie sempre cap a la comunió, la tendresa i l’esperança. Amén.
Allí està el cec, en tenebres, en la més absoluta foscor. És un cec de naixement al qual, a més, molts coneixen i jutgen perquè ho consideren pecador i mereixedor d’eixe càstig. Però Jesús ho veu. Ho veu en la seua realitat d’eixe mateix moment, sense apartar-se, sense etiquetar-lo. Ho reconeix com a fill estimat de la nostra Mare i Pare Déu.
I sap que ha d’ajudar-lo. Per això fa fang amb la terra —eixa terra que acull i dona vida, que alimenta i sosté, mare d’aliment i saviesa— i amb la seua pròpia saliva, saliva d’una boca de la qual brolla la vida per al món, de la qual naix la paraula que consola, que denúncia i que allibera. Amb eixe fang li ungeix els ulls i després l’envia a llavar-se a la piscina de Siloé.
Nosaltres també caminem cegues moltes vegades en la nostra vida. Ens embolica la foscor d’un món ple de presses, d’egos i de poder, on el més important sembla ser el reconeixement social. Un món on, si no apareixem en les xarxes o en els espais visibles, podem desaparéixer fàcilment… com desapareixen tantes persones migrants, empobrides o tantes dones atrapades en l’espiral de la desigualtat.
Però Jesús no sols passa al nostre costat. Jesús es deté. Es per a davant la nostra vida concreta i s’acosta amb tendresa perquè els nostres ulls tornen a veure la llum. Ens convida a tornar a l’aigua, a recordar el baptisme, a mirar la vida des d’una altra profunditat. A mirar amb la llum de l’Evangeli i comprendre que l’amor verdader no jutja ni condemna: l’amor allibera, alça, cuida i retorna la dignitat que el món tantes vegades ens arrabassa.
I quan comencem a veure així, alguna cosa canvia profundament dins de nosaltres. El canvi és tan gran que els qui ens envolten a penes ens reconeixen. Ens tornem persones noves, guiades per la llum de l’amor que naix de l’Esperit. Ara mirem el món des d’un altre lloc, i ja no necessitem viure atrapades en les seues lògiques.
I clar… això desconcerta. Sobretot quan xoquem amb una religió rígida, preocupada per normes, ritus i aparences. Llavors pot ser que ens expulsen, que ens diguen exagerades, pecadores o incòmodes. Pot ser que ens diguen que cridem massa fort o que somiem massa alt quan parlem de justícia i igualtat.
Però l’Evangeli ens recorda una cosa molt bella: quan ens expulsen, Jesús ens busca.
Sempre.
Perquè en aquesta quaresma Jesús no camina buscant als qui es creuen perfectes o als qui se senten còmodes en les seues seguretats. Jesús busca als qui caminem amb fragilitat, amb les nostres cegueres i els nostres dubtes, però també amb un profund desig de veritat i de vida digna per a totes les persones.
I quan ens troba, ens mira amb eixa tendresa que ho canvia tot i ens pregunta: «Creus en mi?».
I en el fons del nostre cor escoltem també una altra veritat: ell ja creu en nosaltres.
Continuem caminant, sabent que tornarem a equivocar-nos moltes vegades. Però també sabent que l’amor sempre torna a alçar-nos, que l’Esperit continua obrint els nostres ulls i que la nostra vida, amb totes les seues ferides, continua sent lloc de llum.
Les persones que et jutgen no importen. La gent que importa no et jutja. (anònim)
Oració
Ruah de vida,
bufe suau que obri els nostres ulls quan la por o el costum ens deixen a les fosques,
vine a tocar també la nostra terra i el nostre fang.
Posa en els nostres ulls la teua mirada compassiva,
eixa que no jutja, que no condemna,
eixa que reconeix la dignitat amagada en cada història.
Fes-nos capaços de veure com Jesús veia:
amb tendresa, amb valentia, amb justícia.
I quan el món o la religió ens vulguen retornar a la foscor,
recorda’ns que tu sempre ens busques,
que sempre ens crides pel nostre nom
i que sempre creus en nosaltres un poc més del que nosaltres mateixes creiem.
Amén.
L’evangeli de hui ens regala una paràbola coneguda, però sempre nova quan deixem que la Paraula ens toque per dins. Jesús parla als qui se senten assegurances de la seua pròpia justícia i miren als altres amb menyspreu. Dos homes pugen al temple a orar. Un és fariseu i es presenta davant Déu enumerant els seus mèrits, agraint no ser com els altres. L’altre és publicà i, des del fons, a penes s’atreveix a alçar els ulls. Només pot dir: “Oh Déu, tingues compassió de mi”.
Durant molt de temps hem begut de fonts de desigualtat que ens van ensenyar a classificar a les persones: les pures i les impures, les dignes i les indignes, les que estan dins i les que queden fora. Però Jesús ens va acostant, paraula a paraula, a la mirada amorosa de la nostra Mare i Pare Déu, una mirada que no es deté en les aparences ni en els currículums religiosos.
El fariseu representa eixa seguretat construïda sobre el poder, el prestigi o el compliment extern de normes que moltes vegades es van usar per a dominar al poble. El publicà, en canvi, encarna la fragilitat humana, la consciència de límit, la necessitat de misericòrdia. I és precisament ell qui torna a la seua casa justificat.
Al llarg de la història, moltes persones han sigut col·locades en eixe lloc del fons del temple. Pense especialment en tantes dones que durant segles han carregat culpes que ni tan sols eren seues, silenciades o apartades dels espais de decisió, educades per a obeir i romandre en els marges mentre uns altres parlaven en nom de Déu. Dones cansades d’arrossegar precarietat, vulnerabilitat i pobresa, creient que així ho volia el cel.
Però l’Evangeli ens revela una altra veritat. La nostra Mare i Pare Déu mai va somiar a les seues filles encadenades a costums injustos ni sotmesos a estructures que neguen la seua dignitat. Ens va crear iguals, lliures i profundament estimades. No se’ns mesura pels rituals que acumulem ni per la perfecció que pretenem mostrar, sinó per la capacitat d’estimar, de cuidar, d’alçar a qui ha quedat a la vora del camí.
L’oració més verdadera naix quan ens presentem davant l’Esperit sense màscares, amb el cor obert, reconeixent les nostres llums i les nostres ombres. No per a humiliar-nos, sinó per a recordar que la vida és gràcia. Som filles i fills predilectes, estimades sense condicions, cridades a viure en fraternitat i sororitat.
Quan comprenem això, canvia la nostra manera de mirar el món. Deixem de competir per a començar a compartir. Deixem de comparar-nos per a reconéixer-nos germanes i germans. I descobrim que el Regne de Déu comença a fer-se realitat allí on la justícia, la dignitat i la igualtat es tornen vida quotidiana.
Un home només te dret a mirar a un altre cap avall, quan ha d’ajudar-l’a alçar-se. (Gabriel García Márquez)
Oració
Esperit de vida,
ensenya’ns a presentar-nos davant teu amb el cor nu, sense orgull ni por.
Dona’ns una mirada humil i valenta per a reconéixer la nostra dignitat i la de totes les persones.
Que mai usem el teu nom per a alçar murs, sinó per a tendir mans.
I feix de nosaltres dones i homes capaços d’alçar a qui ha quedat en el sòl, caminant sempre en justícia, tendresa i veritat.
Amén.
L’evangeli de hui ens presenta una escena senzilla, quasi quotidiana: un escriba s’acosta a Jesús amb una pregunta que moltes persones es feien llavors i que també ens fem hui, potser amb altres paraules: què és el més important? On està el centre de tot?
Jesús respon recordant alguna cosa que el poble d’Israel portava segles resant i guardant en el cor: estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment i amb tot l’ésser. Però immediatament afig una cosa inseparable: estimar al proïsme com a una mateixa. No són dos camins distints, sinó una única experiència d’amor que es desborda.
L’amor que rebem de la nostra Mare/Pare és incommensurable per a nosaltres, simples mortals. És un amor pur, que no demana ni exigeix, que no etiqueta ni posa condicions. Som estimades ara mateix, tal com som. No necessitem dissimular, aparentar ni justificar la nostra vida. Només deixar-nos voler. Rebre l’amor de l’Esperit com un bàlsam que porta pau i que a poc a poc restaura l’ànima.
Som lliures per a acollir eixe amor o per a tancar-nos a ell. Però quan deixem que les paraules de Jesús entren de veritat en el nostre cor, alguna cosa comença a transformar-se. Descobrim l’alegria de l’evangeli i la certesa profunda que som filles estimades. I quan una dona se sap estimada i dignificada en el més profund del seu ser, ja no pot viure igual: comença a mirar a les altres com a germanes.
Eixe amor restaura perquè ens fa prendre consciència de qui som en realitat. No valem pels adorns que ens col·loquem, ni pels papers que ens assignen, ni pels sacrificis que uns altres esperen de nosaltres. La nostra dignitat naix de l’amor que ens habita.
I quan la Paraula ha fet eixe xicotet gran canvi dins de nosaltres, naix també el desig de compartir-lo. Estimar a les nostres germanes com som estimades. Compartir la vida des de la llibertat, la dignitat i la tendresa. Reconeixent que totes som meravelloses i, al mateix temps, incompletes; que ens necessitem unes a altres per a caminar.
Perquè en tu estimaré també allò que em falta a mi.
No hi ha manament major que est.
No existeix l’amor, sinó les proves d’amor, i la prova d’amor a aquell que estimem és deixar-ho viure lliurement.
Oració
Mare i Pare de la vida,
ensenya’ns a rebre el teu amor sense por,
a creure de veritat que som filles estimades.
Fes-nos dones i homes capaços d’estimar amb llibertat,
sense posseir, sense imposar, sense exigir.
Que les nostres mans sàpien cuidar,
els nostres ulls reconéixer la dignitat de cada germana i germà
i el nostre cor romanga obert
perquè el teu amor continue fent-se vida enmig del món.
Amén.
En aquell temps, Jesús estava expulsant un dimoni que deixava mut a un home. Quan el dimoni va eixir, el mut va començar a parlar i la gent es va quedar admirada. Però no totes van reaccionar igual: algunes es van meravellar, unes altres van buscar explicacions, i altres, incapaces d’acceptar el que tenien davant, van preferir sospitar i acusar.
Jesús no és indiferent al dolor humà. Sempre es commou, sempre s’acosta a qui més ho necessita. No es deté a mesurar les reaccions dels qui ho envolten: les que se sorprenen, les que dubten o les que es resisteixen a reconéixer el bé que està succeint. Ell simplement fa el bé. I això ja diu molt.
L’evangeli ens parla d’un home mut, però quan el mire amb calma sent que també ens parla de tantes persones a les quals el món ha deixat sense veu. Persones a les quals ningú escolta, a les quals ningú té en compte, a les quals la societat col·loca en els marges com si foren prescindibles. I pense en tants silencis imposats: el de qui és pobre, el de qui migra buscant vida, el de qui envelleix i deixa de comptar, el de tantes dones que durant segles han sigut callades o ignorades. Sempre apareix algun motiu per a invisibilitzar a qui incomoda, a qui denúncia, a qui reclama dignitat.
Però Jesús s’acosta precisament a eixa persona. No passa de llarg. L’alça, li retorna la paraula, li obri la possibilitat de ser escoltada. I eixe gest és profundament revelador: per a Déu, la nostra Mare i Pare, cada vida importa. Cada persona és digna, cada història mereix ser escoltada, cada veu té alguna cosa a dir en aquest món.
Les que es meravellen es converteixen en testimonis d’una cosa bella: l’alegria d’una vida restaurada, la pau que naix quan algú torna a trobar-se amb si mateixa i amb Déu. Tal vegada algunes necessiten temps per a comprendre el que han vist. Potser més tard, en silenci, eixa espurna que hui a penes s’encén acabe germinant en el seu cor.
Però també estan els qui, fins i tot veient el bé davant dels seus ulls, necessiten trobar una explicació que el desacredite. És una actitud que continuem veient hui: quan la veritat incomoda, quan la justícia qüestiona els nostres privilegis, quan l’amor gratuït desmunta les nostres seguretats. Llavors apareixen les sospites, les mentides, el soroll que intenta confondre. Ho veiem en tantes negacions absurdes de la realitat, en discursos que sembren por, en els qui parlen de pau mentre alcen violència, o en els qui prefereixen mantindre un món injust abans que transformar-lo.
I, no obstant això, Jesús no es deté en eixe soroll. Ell segueix al seu: sanar, restaurar, retornar dignitat, obrir camins de vida. Continua acostant-se a qui demana en silenci reconciliar-se amb si mateixa i amb l’Esperit. I respon amb una claredat senzilla que travessa les excuses: si el mal retrocedeix, si una vida s’alça, si una persona recupera la seua veu, llavors el Regne de Déu ja està succeint.
Potser aquesta paraula també és per a moltes de nosaltres, que a vegades caminem encara entre dubtes, amb el cor dividit, sense atrevir-nos del tot a fer un pas. Jesús ens recorda que el Regne no és una idea llunyana, sinó alguna cosa que comença quan algú és alliberada de la por, quan una veu silenciada torna a escoltar-se, quan l’amor s’obri camí enmig de la vida.
Perquè quan una persona recupera la seua paraula, quan una dona s’atreveix a parlar, quan una vida marginada torna a posar-se en peus, llavors el Regne de justícia, de pau i d’amor ja ha arribat un poc més prop de nosaltres.
“Vull que m’acceptes i no que m’aproves. Estima’m sense exàmens d’admissió, estimar no és jutjar.” (Walter Riso)
Oració
Ruah de vida, bufe que obri les nostres boques i els nostres cors,
dona’ns valentia per a escoltar als qui el món ha volgut silenciar.
Ensenya’ns a reconéixer el teu Regne allí on una vida s’alça,
on una veu torna a parlar,
on l’amor trenca la por.
I fes-nos també portadores d’eixa paraula que allibera,
perquè ningú torne a sentir-se invisible als teus ulls.
Amén.
Jesús no arriba per a trencar amb la llei ni per a deixar de costat la memòria dels profetes. Arriba per a retornar-li el seu verdader sentit profund, per a recordar-nos per què va nàixer: per a cuidar la vida del poble. Aquella llei que l’Esperit va inspirar a Moisés havia sigut entregada com una ajuda per a viure en pau i justícia, per a sostindre la convivència i protegir especialment als qui eren més fràgils dins de la comunitat. No obstant això, amb el pas del temps, allò que havia nascut per a servir a la vida va anar endurint-se i va acabar moltes vegades en mans dels qui la utilitzaven com a instrument de control.
La història humana coneix bé eixe perill. El que comença sent una guia per a organitzar la vida pot convertir-se, si no es vigila amb amor, en un pes difícil de portar. També la religió ha patit eixa temptació: usar el nom de la Divinitat per a imposar càrregues, assenyalar culpes o alçar fronteres entre unes persones i altres. Quan la llei se separa de la compassió, deixa de ser camí de vida.
Per això Jesús no destrueix la llei, sinó que la renova i la purifica. La retorna a la seua arrel més verdadera: l’amor que cuida i allibera. Un amor que no és norma freda i imposada, sinó profundament humà; un amor que s’assembla al de tantes dones que al llarg de la història han sostingut la vida en silenci, protegint, sanant, acompanyant. Des d’eixa mirada, la llei només té sentit si ajuda a viure amb dignitat, si empara a qui està en els marges, si protegeix als qui la societat deixa arrere.
Donar plenitud a la llei no significa complir normes sense pensar ni repetir tradicions i ritus que només adornen però que ja no generen vida. Significa aprendre a mirar amb ulls compassius i preguntar-nos, amb honestedat, si les nostres decisions construeixen comunitat o alcen murs. Jesús ens convida a llegir la llei des de la misericòrdia, des de les entranyes que es commouen davant el sofriment humà.
El Regne que ell anuncia no és un espai reservat per a uns pocs que compleixen perfectament cada moviment que sacralitzen, sinó una casa oberta on totes les persones tenen lloc. En eixe Regne ningú val més pel seu gènere, el seu origen o la seua posició social. Allí la dignitat no depén de la riquesa, del poder ni del reconeixement, sinó del simple fet de ser filles i fills estimades per la nostra Mare i Pare Déu.
Quan la llei protegeix la vida, es converteix en llum per al camí. Però quan s’usa per a excloure o per a defensar privilegis, perd la seua essència, el seu valor i el seu sentit. Jesús ens recorda que la verdadera justícia naix de l’amor que s’atreveix a cuidar, a escoltar i a defensar la dignitat de cada persona.
Potser per això seguir a Jesús implica també una valentia serena: la de romandre fidels a l’esperit de la llei fins i tot quan això ens porta a qüestionar normes que ja no generen vida. Perquè la justícia de l’Evangeli no consisteix només a obeir, sinó a mantindre sempre en el centre a les persones, especialment als qui més necessiten ser sostingudes.
Ser just no és simplement complir la llei, sinó també qüestionar-la quan deixa algú arrere.
Oració:
Jesús amic bo,
ensenya’ns a mirar la teua llei amb ulls de misericòrdia.
Que mai usem el teu nom per a excloure o ferir,
sinó per a cuidar la vida i sostindre als qui més el necessiten.
Dona’ns un cor atent i valent
perquè el teu amor siga sempre la mesura de les nostres decisions.
Amén.
L’Evangeli de hui ens regala una conversa molt humana entre Jesús i Pedro. Quasi sembla el diàleg sincer entre dues amigues que comparteixen una inquietud del cor. Pedro, potser cansat, potser buscant saber fins a on arriba el raonable, li pregunta:
«Senyor, si el meu germà m’ofén, quantes vegades he de perdonar-lo? Fins a set vegades?».
Set ja semblava molt. Set era un número complet, generós. Però Jesús, amb eixa calma seua que desmunta els nostres càlculs, respon:
«No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set».
És a dir: sempre. Una vegada i una altra. No perquè algú meresca tantes oportunitats, sinó perquè l’amor verdader no es mesura amb números. El perdó que naix de l’amor no és una obligació pesada, ni un gest forçat; és una manera de viure des de la compassió.
Per a explicar-ho, Jesús conta una paràbola. Un rei perdona a un dels seus criats un deute impossible de pagar. Una quantitat desmesurada, una càrrega que ho condemnava a perdre-ho tot. El rei, mogut per la compassió, cancel·la el deute i el deixa lliure.
Però eixe mateix criat, en eixir, es troba amb un company que li devia una quantitat xicoteta en comparació. En lloc de recordar la misericòrdia rebuda, ho agarra amb duresa i exigeix el pagament immediat. No escolta les seues súpliques, no té paciència, no reconeix en l’altre la seua mateixa fragilitat.
I ací es trenca alguna cosa. Perquè quan oblidem la misericòrdia que ens sosté, ens tornem dures, exigents, incapaces de mirar a les altres amb tendresa.
Jesús ens mostra així el cor de Déu Madre i Pare, eixe Déu que moltes vegades hem aprés a nomenar en masculí però que també podem reconéixer amb entranyes maternes. Una divinitat que no calcula, que no porta comptes, que no espera perfecció per a estimar. La nostra Mare i Pare Déu perdona perquè mestressa, perquè la seua compassió és més gran que les nostres caigudes.
No obstant això, a nosaltres ens costa. Guardem les ferides en racons del cor, les alimentem amb orgull, amb ressentiment, amb eixe xicotet desig de justícia que a vegades s’assembla massa a la venjança. I quan el rancor s’instal·la, el cor s’encongeix i l’amor deixa de respirar.
Curiosament, amb nosaltres mateixes solem ser més comprensives. Quan fallem busquem explicacions, tractem d’entendre’ns, ens donem temps. Ens abracem en la nostra fragilitat. Però amb les altres no sempre tenim eixa mateixa paciència.
L’Evangeli de hui ens convida precisament a això: a mirar-nos amb la mateixa tendresa amb la qual desitgem ser mirades. A tractar-nos amb la mateixa compassió amb la qual Déu Mare i Pare ens sosté cada dia. A reconéixer que totes som fràgils, totes necessitem misericòrdia, totes estem aprenent a estimar.
Perdonar no significa oblidar de colp ni negar la ferida. Perdonar és permetre que l’amor vaja sanant a poc a poc allò que va fer mal. És decidir que el rancor no tindrà l’última paraula. És deixar que la Ruah, l’Esperit que respira en el profund, òbriga espais de llibertat en el nostre cor.
Perquè al final el perdó no allibera només a qui el rep. Allibera sobretot a qui decideix estimar més enllà de la ferida.
I potser ací està el secret del Regne: quan l’amor és més gran que l’orgull, la pau comença a florir dins de nosaltres.
Oració
Ruah de vida, Esperit que habites en el més profund del nostre ésser, ensenya’ns a perdonar com Tu perdones: amb paciència, amb tendresa i amb compassió. Allibera el nostre cor de tot rancor i fes-nos dones capaces de sanar, de comprendre i d’estimar sempre un poc més. Amén.
L’orgull i l’ego es burlen d’una disculpa. La humilitat accepta el perdó sense qüestionar… així que decideix tu mateix! TF Hodge.
Quan Jesús arriba a Natzaret i parla en la sinagoga, pronuncia unes paraules que incomoden profundament: cap profeta és ben rebut en la seua pròpia terra. Els qui ho escolten no poden acceptar que la gràcia de Déu Mare y Pare no estiga reservada només per a ells. Jesús recorda llavors dues històries antigues: la vídua estrangera de Sarepta, a qui el profeta Elías va ser enviat enmig de l’escassetat, i Naamán el sirià, un estranger que va ser curat de la seua lepra pel profeta Eliseo. Amb aquests exemples, Jesús mostra alguna cosa que sempre ens costa acceptar: que l’amor de Déu Madre i Pare no reconeix davanteres, ni privilegis, ni pertinences exclusives.
Aquelles paraules desperten la fúria dels qui ho escolten. No suporten la idea que l’Esperit puga actuar també fora del seu grup, de la seua tradició, de la seua seguretat. La reacció és violenta: ho expulsen del poble i volen despenyar-lo. Així d’incòmode resulta un missatge que trenca les nostres seguretats i els nostres privilegis.
I, no obstant això, si mirem amb sinceritat el nostre propi cor, descobrim que eixa reacció no està tan lluny de nosaltres. Quant ens costa reconéixer el bo que habita en les altres, especialment en les quals tenim a prop. Ens acostumem a la seua presència, a la seua cura quotidiana, als seus esforços silenciosos. I en lloc d’agrair-los, moltes vegades els donem per fets o els mirem amb desconfiança.
Ens costa reconéixer els assoliments d’altres dones, les seues lluites invisibles, els seus xicotets miracles de cada dia. I quan alguna d’elles realitza una cosa extraordinària, alguna cosa que trenca l’esperat, de seguida apareixen els dubtes, les crítiques, les mil excuses per a no reconéixer la seua vàlua. Més encara si es tracta de persones senzilles, humils o pobres, perquè llavors el sistema ja les ha col·locades en un lloc d’invisibilitat quasi estructural.
L’Evangeli ens confronta amb aquesta actitud. Ens recorda que l’Esperit bufa on vol, que la gràcia no es distribueix segons les nostres jerarquies ni les nostres preferències. Déu no es deixa tancar en les nostres categories ni en els nostres privilegis.
El problema no està en la generositat de Déu Madre i Pare, que sempre és abundant i oberta per a totes les persones. El problema està en la nostra manera de rebre. Quan el cor està ple d’egoisme, d’enveges o de pors, resulta molt difícil reconéixer el bé que floreix en els altres. I encara més difícil alegrar-nos per ell.
Vivim a més en una societat que alimenta constantment eixa mirada competitiva i individualista. Una cultura marcada pel consum, per l’èxit personal, per la lògica de destacar sobre els altres en lloc de caminar al costat d’ells. I dins d’eixe sistema, el patriarcat ha aprés durant segles a enfrontar, silenciar o invisibilitzar especialment a les dones.
Per això l’Evangeli de hui també pot llegir-se com una crida profunda a desaprendre. A buidar-nos de tot allò que hem anat interioritzant sense adonar-nos: rivalitats, comparacions, jerarquies, prejudicis. Només quan ens anem alliberant d’eixes càrregues pot nàixer una mirada nova, capaç de reconéixer la dignitat i la llum que habiten en cada persona.
Jesús no es queda atrapat en la violència ni en el rebuig. El text acaba dient que va passar enmig d’ells i va seguir el seu camí. És una imatge poderosa: l’amor no es deté davant l’entossudiment. Continua caminant, continua obrint horitzons, continua sembrant vida allí on troba cors disposats.
Tal vegada hui l’Evangeli ens convida precisament a això: a eixamplar el cor, a reconéixer la presència de Déu allí on abans no sabíem veure-la, a alegrar-nos del bé que floreix en les altres persones. Perquè només així podrem anar construint una comunitat més humana, més justa, més igualitària, on ningú haja de lluitar per ser reconegut i on totes puguem caminar amb dignitat.
Oració
Ruah de vida,
eixampla’ns el cor quan es torna xicotet i temorós.
Deslliura’ns de les comparacions que enfronten
i de les mirades que jutgen sense comprendre.
Dona’ns ulls capaços de reconéixer el bé que naix en les altres,
i un cor humil per a alegrar-nos amb els seus dons.
Que aprenguem a caminar juntes,
teixint comunitat, justícia i tendresa.
Amén.
Només quan aprenem a alegrar-nos de la llum que brilla en les altres, el món comença a semblar-se un poc més al Regne.
Este relat de l’evangeli de Juan, en el qual Jesús es troba amb una dona samaritana al costat del pou, és d’una bellesa i una profunditat que commouen. És un text ple de xicotets detalls que, quan els mirem amb calma, revelen una cosa profundament revolucionària.
El text que llegim, de la samaritana és un bon exemple d’això. És un relat llarg, ple de capes, de mirades, de silencis, de gestos. Si ho travessem de pressa, veiem només una història. Però si ens detenim, apareix l’escàndol bell de l’Evangeli.
Una dona marginada que es convertix en la primera teòloga del diàleg amb Jesús en eixe lloc, la primera que rep una revelació tan clara, i a més la primera missionera del seu poble.
Jesús va a l’encontre d’una dona que la societat havia deixat al marge.
Els jueus solien evitar passar per Samaria quan viatjaven de la Judea a Galilea. Preferien donar una llarga marrada abans que travessar aquell territori amb el qual estaven enfrontats. Però Jesús decidix anar per allí. I no sols això: arriba a Sicar i se senta al costat del pou de Jacob, cansat del camí, com si estiguera esperant a algú.
Arriba llavors una dona samaritana a traure aigua. Jesús trenca immediatament totes les barreres socials i religioses: sent jueu, parla amb una samaritana; sent mestre, dialoga amb una dona en públic; sent considerat un home sant, no tem acostar-se a algú que probablement estava mal vista en el seu propi poble. Jesús no es deixa tancar per lleis que separen, que exclouen o que humilien. Quan una norma servix per a marginar a algú, ell la travessa amb la llibertat de l’amor.
La dona sembla una dona ferida per la vida. Ha tingut cinc marits i viu amb un home que no és el seu marit. Tal vegada per això va al pou a una hora en la qual ningú sol anar, evitant mirades, comentaris o juís. Però Jesús ja coneix la seua història i, així i tot, l’espera.
Tot comença amb una frase senzilla: “Dona’m beure”.
Jesús s’acosta des de la necessitat, no des del poder. Demana aigua. I en eixe gest humil obri un espai de trobada. La dona desconfia, com tantes vegades ens passa també a nosaltres. Quan ens sabem fràgils, plenes de dubtes, de ferides o d’incoherències, ens costa creure que algú puga acostar-se a nosaltres sense jutjar-nos.
Però Jesús no assenyala, no condemna, no acusa. En canvi, li parla d’una cosa nova: de l’aigua viva.
L’aigua viva és l’amor. Perquè moltes vegades caminem per la vida amb set. Busquem assaciar-nos en fonts que no omplin: el reconeixement, el poder, la seguretat, relacions que a vegades estan marcades per l’aparença o la manipulació. I al final seguim amb set.
Però quan bevem de l’amor verdader, alguna cosa canvia dins de nosaltres. Apareix una pau profunda, una alegria serena, la certesa de saber-nos profundament estimades. Eixa és l’aigua viva que Jesús oferix: un amor que brolla dins i que es convertix en font.
En un moment del diàleg, Jesús es revela: “Soc jo, el que parla amb tu”.
És bell pensar que una de les primeres revelacions tan clares de qui és ell no es fa a un poderós, ni a un sacerdot, ni a un deixeble… sinó a una dona estrangera i marginada. I eixa dona, que havia anat al pou quasi amagant-se, es convertix en missatgera. Deixa el seu cànter i corre al poble per a anunciar el que ha viscut.
La que era evitada ara reunix. La que semblava insignificant es convertix en testimoni. La que tenia set ara compartix l’aigua.
També hui Jesús se senta en els camins de la nostra vida i ens espera. Ens mira amb tendresa i ens diu, com a la samaritana: “Dona’m beure”. A vegades ens demana una cosa tan senzilla com una paraula, una crida, un gest de cura, una escolta sincera.
Déu Mare i Pare se’ns revela en el quotidià: en la llum vermellosa d’una alba de març, en el riure d’un xiquet jugant amb fang, en la veu d’una amiga que crida des de la Revolta de dones a l’Església a Sevilla, en el retrobament que ens retorna l’esperança. Allí, en eixos xicotets moments de veritat, l’Esperit, Ruah, continua bufant.
Jesús ens convida a viure una fe que no es quede atrapada en ritus buits ni en fronteres religioses. Ens convida a adorar “en esperit i en veritat”, és a dir, des de la vida, des de la llibertat, des de l’amor que es fa gest concret cap a les altres.
Tal vegada eixe és hui el verdader camí de l’Evangeli: atrevir-nos a eixir dels camins segurs, creuar les nostres pròpies “Samarias”, asseure’ns a conversar amb els qui el món deixa al marge, compartir l’aigua viva de l’amor que allibera i retorna la dignitat.
Perquè quan una dona se sap mirada amb amor, una cosa nova comença a brollar en la història.
Oració
Déu Mare i Pare de la vida,
tu que et sentes al nostre costat en els pous quotidians,
ensenya’ns a reconéixer la nostra set i a no tindre por d’acostar-nos a tu.
Dona’ns beure d’eixa aigua viva que és el teu amor,
perquè també nosaltres sapiem compartir-la
amb els qui caminen cansades, ferides o soles.
Feix del nostre cor una font humil i oberta,
on moltes puguen trobar descans, dignitat i esperança.
Amén.
L’amargor tanca la vida, l’amor l’allibera.
La paràbola del perdó, de la reconciliació, de l’amor… La nostra Mare i Pare, només sap d’amor, d’eixe amor que no exigix, ni condiciona, ni imposa. És un amor lliure, intens, durador, tendre i radical. Tres protagonistes, tres opcions de vida, tres maneres d’estimar. Així és l’amor del qual parla Jesús. Un amor que no calcula, que no exigix condicions, que no porta comptes del passat. Un amor que simplement espera, que roman amb el cor obert, mirant l’horitzó per si algú torna.
El fill xicotet representa moltes de les nostres busques. A vegades nosaltres també creiem que la felicitat està a acumular coses, a perseguir promeses que el món ens embene com si foren salvació. Correm darrere d’una felicitat immediata feta de consum, d’èxits, d’imatges perfectes… i sense adonar-nos anem empobrint el cor.
Perquè la verdadera felicitat no naix de les coses, sinó de la vida compartida. De saber-nos filles, germanes, part d’una comunitat on ningú sobra i totes comptem.
I quan la vida ens trenca els esquemes, quan arriba el cansament, la pobresa interior, la malaltia o la soledat, recordem el camí de tornada. Llavors descobrim que sempre hi ha uns braços oberts esperant-nos. Un abraç incondicional, l’amor primer amb el qual vam ser somiades. Eixe Esperit de Vida que acull, mestressa i allibera. Que no es cansa de perdonar. Que celebra cada retorn com una festa.
Però també apareix el germà major.
Ell mai va marxar, però el seu cor s’ha anat endurint. Viu prop del pare, però no gaudix del seu amor. Complix, obeïx, treballa… però no celebra. I potser ací també podem reconéixer-nos. Perquè a vegades tenim molt: afectes, dons, oportunitats, persones que ens volen. Però deixem que el rancor, la comparació o l’enveja ens tanquen el cor. I llavors ens costa alegrar-nos amb la vida de les nostres germanes.
La paràbola ens recorda una cosa molt senzilla i molt profunda: la vida continua passant ací i ara, i de nosaltres depén com volem viure-la. Podem malgastar-la buscant una felicitat que sempre se’ns escapa en soledat. Podem viure tancades en les nostres pors o en els nostres mèrits. O podem tornar una vegada i una altra a eixe amor primer que sempre ens espera. Perquè quan toquem fons, quan estem cansades d’intentar ser perfectes, quan la vida ens desborda… és cap a eixa Mare i Pare Déu cap a on alcem la mirada. I allí descobrim que sempre hem sigut estimades tal com som: meravelloses i imperfectes.
Jo mai m’he sentit tan plena com quan he pogut compartir la meua vida, les meues alegries, les meues penes, les meues busques i fins a les meues bogeries, amb totes vosaltres, les meues germanes de camí.
Perquè la vida, quan es compartix, sempre es multiplica.
Viu la vida que estimes. Mestressa la vida que vius. Bob Marley.
Oració
Ruah, Esperit de Vida,
bufa sobre el nostre cor quan es cansa,
quan s’endurix o quan es perd.
Ensenya’ns a tornar sempre a l’amor primer,
a confiar en eixos braços que mai es tanquen
i a celebrar la vida de les nostres germanes
com una festa compartida.
Fes-nos dones de cor obert,
capaços de perdonar, d’abraçar i de començar de nou.
Amén.
En esta paràbola Jesús parla amb una claredat que incomoda als qui han fet del poder religiós el seu lloc de seguretat. La vinya representa eixe somni de Déu sobre la humanitat: un espai preparat amb cura, amb amor, amb esperança. No és una terra abandonada; és una terra confiada. La Mare/Pare Déu planta, cuida, protegix i després confia la vinya a altres mans. Eixa confiança és profundament reveladora: Déu no controla la vida, la lliura. Ens fa responsables de cuidar-la, de fer-la fructificar, de convertir-la en lloc de vida per a totes.
Però la història que conta Jesús mostra també el que ocorre quan el poder substituïx al servici. Els llauradors obliden que la vinya no és seua. S’apropien d’allò que només els havia sigut confiat. I quan arriben els qui recorden la veritat, els profetes, són rebutjats, colpejats, silenciats. Esta ha sigut una constant en la història: cada vegada que algú parla en nom de la justícia de Déu, els qui se senten amos de la vinya s’inquieten.
En eixa cadena d’enviats apareix finalment el fill. Jesús parla de si mateix, però no des de la grandesa del poder, sinó des de la vulnerabilitat de l’amor. Sap que el seu camí acabarà en rebuig i violència, perquè l’amor verdader qüestiona els sistemes que se sostenen sobre la dominació. I el més dur de la paràbola és descobrir que els qui haurien de cuidar la vinya, els responsables religiosos, són precisament els qui l’han convertida en un lloc tancat, excloent, incapaç de reconéixer la veu de Déu Mare creadora y Pare que cuida quan arriba.
Esta paràbola també desemmascara els mecanismes de control que durant segles han apartat a moltes persones, especialment a les dones, de la vinya que també és seua. Quan el poder s’apropia del que pertany a l’Esperit, quan uns pocs es creuen amos de la paraula, de la veritat o de l’accés a Déu, la vinya deixa de donar fruits de justícia. L’Evangeli, no obstant això, obri una altra possibilitat: la vinya serà entregada als qui produïsquen fruits. No als poderosos, sinó als qui sàpien cuidar la vida.
I ací estem tantes dones creients hui, treballant la vinya amb paciència, amb tendresa, amb resistència. No per a posseir-la, sinó perquè torne a ser el que sempre va ser: un espai de comunió, de justícia i de dignitat per a totes les persones. Jesús ens recorda que ningú pot apropiar-se del Regne, perquè el Regne naix allí on l’amor es convertix en fruit compartit.
La pedra que va ser rebutjada acaba sostenint tota la construcció. Eixa és la lògica de Déu: el que el món menysprea, la qual cosa sembla xicotet o fràgil, acaba sent el fonament d’una cosa nova. Potser per això tantes veus que durant segles han sigut apartades, les dones, les vulnerables, les descartades, els qui han sigut silenciades, hui estan ajudant a reconstruir la vinya des de la cura i la fraternitat.
Oració
Mare i Pare de la vida, ensenya’ns a cuidar la teua vinya sense sentir-nos propietàries d’ella. Dona’ns mans humils per a treballar la terra i cors oberts per a compartir els fruits. Que mai oblidem que el teu Regne creix allí on l’amor es torna justícia i la vida es cuida entre totes. Amén.
«En viure amb els altres en aquesta terra necessitem per fi reconéixer la realitat de la fraternitat. Som germans. Compartim un destí comú.» (Wilfred Peterson)
Jesús ens regala una paràbola que no és un conte llunyà, sinó un espill incòmode. Un home ric banqueteja cada dia, vestit de luxe, envoltat d’abundància. A la seua porta, tirat en el sòl, Lázaro, amb el cos ferit i l’estómac buit, espera les engrunes que mai arriben. El més dur no és només la riquesa d’un i la misèria de l’altre. El que convertix esta escena esquinçadora en una cosa reprovable és la indiferència. El ric no colpeja a Lázaro, no ho insulta, no ho expulsa. Simplement no ho veu. I en eixe no mirar, en eixe no reconéixer, s’obri l’abisme.
Esta escena continua bategant hui. Lázaro té rostre de dona esgotada que encadena treballs precaris per a sostindre a les seues filles i fills. Té nom de migrant sense papers que dorm al carrer mentres la ciutat es maquilla per al turisme. Té pell ferida de qui patix violència en silenci. I el ric no sempre és un magnat llunyà; a vegades és un sistema que normalitza la desigualtat, que convertix el sofriment en paisatge, que ens acostuma a passar de llarg.
Si aprenem a mirar des del missatge que ens envia l’evangeli, esta paràbola ens revela una cosa profunda: el pecat no és només fer el mal, sinó sostindre estructures que invisibilitzen i descarten. El ric representa una lògica d’acumulació que històricament ha tingut rostre masculí, imperial, dominant. Lázaro encarna a les persones vulnerades per eixa lògica: les empobrides, les colonitzades, les que carreguen sobre la seua esquena el pes d’una economia i una cultura que no les posa en el centre. I, no obstant això, és Lázaro qui és nomenat. El ric roman anònim. Déu coneix el nom de qui patix; la història sol oblidar el de qui oprimix.
El “abisme” del qual parla Jesús no és un castic capritxós de Déu. És la conseqüència d’una vida viscuda d’esquena al dolor alié. L’abisme comença a cavar-se ací, cada vegada que triem no mirar, no escoltar, no implicar-nos. Però també ací comencen a tendir-se els ponts quan compartim el pa, quan alcem la veu contra la injustícia, quan trenquem el silenci còmplice. No es tracta d’esperar a l’altra vida perquè tot s’arregle; es tracta de començar ja a viure com a poble de germanes i germans, com a comunitat d’iguals, on ningú quede tirada a la porta.
Jesús ens recorda que ja tenim a “Moisés i els profetes”, és a dir, la Paraula que clama justícia. No necessitem senyals espectaculars. Necessitem cors desperts. La resurrecció comença quan deixem que la realitat ens toque i ens desinstal·le. Quan permetem que el dolor de les altres ens travesse i ens moga a l’acció.
Tant de bo hui no passem de llarg davant cap Lázaro. Tant de bo aprenguem a mirar als ulls, a compartir la taula, a viure amb sobrietat i tendresa. Perquè cada gest de cura és un pont tendit sobre l’abisme. Cada acte de justícia és una llavor d’eternitat.
“Jo desitge dur a terme la fraternitat o identitat no sols amb els éssers anomenats humans, sinó que vull dur a terme la identitat amb tota la vida.” Mahatma Gandhi.
Oració
Mare i Pare de la Vida, desperta els nostres ulls perquè no aprenguen a ignorar el dolor. Eixampla el nostre cor perquè no s’acostume a la desigualtat. Dona’ns valentia per a incomodar-nos, per a compartir, per a denunciar i per a cuidar. Que mai construïm murs amb la nostra indiferència, sinó ponts amb les nostres mans. I que al final de cada dia puguem reconéixer-te en el rostre ferit de cada Lázaro. Amén.
L’evangeli de hui ens col·loca en un contrast que fa mal i ens revela. Jesús camina cap a Jerusalem sabent el que li espera: rebuig, violència, mort. No hi ha ingenuïtat en el seu pas, hi ha consciència i llibertat. Ell es dirigix cap enllà sostingut per la fidelitat al Regne de justícia i compassió que ha encarnat amb la seua vida. I, no obstant això, mentres anuncia el lliurament, al seu costat brolla l’ambició. Una mare s’acosta per a demanar llocs d’honor per als seus fills. No és una dona egoista sense més; és una mare travessada per la lògica d’un món que només entén el poder com a privilegi i seguretat. També ella ha aprés que, si no es lluita per estar a dalt, es queda una fora. I els altres deixebles s’indignen, no perquè hagen entés a Jesús, sinó perquè també desitgen el mateix.
Quin pacient és Jesús. No humilia a la mare, no ridiculitza als fills, no menysprea la indignació del grup. Simplement torna a posar el cor del missatge en el centre: “No serà així entre vosaltres”. En un món on els poderosos oprimixen i s’imposen, en el Regne que ell somia ningú escala per damunt de ningú. La grandesa no consistix a ocupar un lloc més alt, sinó en baixar-se per a sostindre la vida de les altres persones. Ací està la revolució silenciosa de l’Evangeli: el poder es redefinix com a servici, l’autoritat com a cura, la primacia com a lliurament.
Este text ens interpel·la profundament. Durant segles, moltes dones han sigut educades per a servir, però no des de la llibertat sinó des de la imposició; no des de la dignitat sinó des de la invisibilitat. Jesús no legitima eixe sotmetiment. Quan parla de servici, no està justificant estructures injustes, sinó desmuntant-les. Ell mateix servix des de la llibertat radical, no perquè valga menys, sinó perquè mestressa més. El servici del qual parla no naix de la por ni de l’obligació, sinó de la consciència que totes som germanes, que la vida se sosté en xarxa i que ninguna se salva sola.
Beure el calze significa assumir el compromís amb la justícia, encara que incomode, encara que ens deixe en els màrgens, encara que ens expose a la crítica. No és un sacrifici buit, és una coherència amorosa. I ací se’ns convida a revisar les nostres motivacions: busquem reconeixement? Ens fa mal no ser vistes? Competim fins i tot en l’espiritual? Jesús ens retorna a l’essencial: estimar és servir perquè l’altra viva, cresca, respire. Estimar és posar els nostres dons al servici comú sense mesurar aplaudiments. Estimar és confiar que la verdadera fecunditat no es veu en els trons, sinó en les taules compartides.
La humilitat no és negar-nos, sinó reconéixer-nos amb veritat. Saber qui som, què podem aportar, i oferir-ho amb alegria. Reconéixer també la riquesa de les altres i deixar-nos sostindre per ella. Viure així ens allibera de la carrera de mèrits i ens introduïx en la pau profunda que naix quan deixem de comparar-nos. Eixa pau que Jesús promet no és absència de conflicte, sinó certesa interior d’estar caminant en coherència amb l’amor.
Si la nostra Mare i Pare ens va regalar dons, no són per a guardar-los ni per a competir, sinó per a teixir comunitat. El Regne no té seients d’honor, té davantals de servici i mans entrellaçades. I potser el verdader triomf és que, a poc a poc, la nostra manera de viure retorne esperança a un món cansat de jerarquies i famolenc de cura.
«La nostra actitud ha de retornar-li l’esperança al món.» (Montserrat Escribano Cárcel)
Oració
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a servir sense sotmetre’ns, a estimar sense competir, a entregar sense perdre l’alegria. Dona’ns un cor lliure per a oferir el que som i humil per a reconéixer la llum de les altres. Que el nostre mode de viure siga llavor d’esperança enmig del món. Amén.
En aquell temps, Jesús desemmascara una religiositat que s’ha convertit en espectacle. Assenyala als escribes i fariseus no per complir la llei, sinó per haver oblidat el cor de la llei: la comunió, la justícia, la tendresa. S’han assegut en la càtedra de Moisés, però han perdut la memòria del Déu viu. Carreguen pesos sobre els muscles de la gent: normes, culpes, pors, mentres ells mateixos no estan disposats a moure un dit. Han convertit la fe en escenari, i a Déu en excusa per al seu propi prestigi.
Este Evangeli no és una crítica antiga; és una paraula profundament actual. També hui podem caure en la temptació de viure de cara a l’aparador, de cuidar més la imatge que la veritat, de buscar reconeixement abans que coherència. En una societat que ens espenta a aparentar fortalesa, èxit, joventut eterna, aprenem a maquillar-nos l’ànima. Dissimulem ferides, amaguem fragilitats, competim pels primers llocs a l’Església, en el treball, fins i tot en els espais on diem servir. I sense adonar-nos, reproduïm estructures de poder que esclafen, especialment als qui històricament han sigut relegades: dones, pobres, persones vulnerables.
Des d’una mirada feminista de l’Evangeli, les paraules de Jesús són profundament alliberadores. Ell trenca amb la lògica jeràrquica que sacralitza títols i privilegis: “un només és el vostre Mestre i totes sou germanes i germans”. Ens retorna a la igualtat radical, a la sororitat i fraternitat com a fonament de la comunitat. Ningú per damunt, ningú per davall. Cap veu silenciada en nom d’una autoritat que no servix sinó que se servix.
Jesús no proposa una falsa humilitat que s’arrossega, sinó una veritat encarnada: saber-nos limitades i, al mateix temps, infinitament valuoses. El camí no és el de l’engrandiment personal, sinó el del servici que dignifica. No es tracta de negar-nos, sinó de col·locar-nos en el nostre lloc just: filles estimades de la nostra Mare i Pare Déu, cridades a cuidar la vida, no a dominar-la.
Potser hui la invitació és senzilla i revolucionària alhora: llevar-nos els maquillatges de l’ànima. Deixar de fingir. Reconéixer les nostres contradiccions sense por. Tornar a l’autenticitat que allibera. Perquè quan vivim des de la veritat, sense necessitat d’aplaudiments, naix una pau profunda que ningú pot arrabassar.
Oració:
Mare i Pare Déu, deslliura’ns de la temptació d’aparentar el que no som. Dona’ns la valentia de viure en la veritat, de servir sense buscar recompensa, de construir comunitats on ningú pese sobre els muscles d’una altra. Ensenya’ns la humilitat que allibera i la coherència que sana. Que mai oblidem que som germanes, i que només l’amor sosté la vida. Amén.
“En la voracitat insaciable de poder, consumisme i falsa eterna joventut, els extrems febles són descartats com a material d’un sol ús d’una societat que és torna hipòcrita, entretinguda a assaciar el seu viure com és vol (com si això fora possible), amb l’únic criteri dels capritxos adolescents no resolts.” Papa Fransesc.
Jesús ens convida a ser misericordioses com Déu és misericòrdia. No ens parla d’un intercanvi, de donar per a rebre, ni de perdonar perquè després ens perdonen. Ens parla d’un mode de viure que naix de l’amor i de la llibertat interior. Estimar perquè sí. Cuidar perquè el dolor de l’altra ens fa mal. Compartir perquè sabem que tot el que som l’hem rebut.
Durant segles, moltes dones hem sigut jutjades, assenyalades, espentades als màrgens. Se’ns ha dit com viure, com vestir, com callar. I quan a eixa realitat se li suma la pobresa, la precarietat, l’origen o el color de la pell, la ferida es fa més profunda. Per això este Evangeli no pot llegir-se des de la comoditat, sinó des de la vida concreta de tantes germanes que continuen sent condemnades per un sistema que les necessita per a sostindre’l, però després les invisibilitza.
Jesús trenca eixa lògica. Ens convida a no jutjar, perquè sap el mal que fa ser jutjada. Ens convida a no condemnar, perquè coneix el que significa ser exclosa. Ens convida a perdonar, no per a oblidar la injustícia, sinó perquè la injustícia no tinga l’última paraula en el nostre cor. La misericòrdia que proposa no és passivitat, és una força transformadora que desmunta les estructures que generen desigualtat i retorna dignitat als qui li l’han negada.
Quan ens sabem estimades incondicionalment per l’Esperit, quan ens sentim mirades amb tendresa per eixa Mare i Pare Déu que ens acull sense retrets, llavors podem mirar a les altres amb eixa mateixa compassió. Ja no des de dalt ni des de baix, sinó com a germanes. I des d’ací naix la generositat verdadera, la que no calcula, la que no mesura, la que es desborda.
Donar sense mesura és també treballar per un món on cap dona siga espentada a la pobresa, on les cures no siguen una càrrega invisible, on la vida de totes valga el mateix. Eixa és la mesura generosa del Regne: justícia amb tendresa, igualtat amb misericòrdia, dignitat compartida.
Perquè al final no es tracta de ser perfectes, sinó de deixar-nos habitar per l’amor que ens alça en cada caiguda, que ens reconcilia amb nosaltres mateixes i que ens retorna l’alegria de saber-nos infinitament valuoses.
Oració
Ruah, alé de vida, ensenya’ns a viure des de la misericòrdia que allibera.
Sana les nostres ferides de juí i d’exclusió.
Fes-nos mans obertes per a sostindre a les germanes que viuen en la precarietat,
veu valenta per a denunciar la injustícia
i cor tendre per a no oblidar mai que totes som dignes.
Que el teu amor desbordant siga la nostra mesura.
Amén.
Mai vacil·les a tendir la mà; mai titubeges a acceptar la mà que un altre et tendix (Joan XXIII)
Jesús puja a la muntanya amb Pedro, Santiago i Juan, i amb ells pugem també nosaltres, preses de la seua mà, deixant per un moment el soroll que ens atordix per fora però també per dins. Pujar a la muntanya és eixe gest senzill però ferm de buscar un refugi per a poder trobar la calma, per a tornar al silenci que ens porta reconciliar-nos amb el que som: criatures estimades, filles d’una Mare i Pare Déu que ens somia en plenitud. No es tracta de fugir del món, sinó de mirar-lo des de la calma que naix quan el cor descansa en Déu.
Allí, al capdamunt, Jesús es transfigura. La seua llum no és un espectacle per a impressionar, sinó la revelació de qui és de veritat: transparència de la tendresa divina. Moisés i Elías representen la memòria del poble, la història de tantes dones i hòmens que van buscar a Déu enmig de la vida. I Pedro, amb el seu desig de fer tres botigues, expressa eixe anhel tan humà de quedar-nos en els moments de pau, de congelar l’experiència de Déu per a no tornar al dolor ni al conflicte. Però la vida no es deté en el cim.
La veu que brolla del núvol ,“Escolteu-ho”, també ens arriba hui. Escoltar a Jesús és escoltar la seua manera de mirar a les persones, la seua manera de tocar la vida ferida, la seua manera de posar en el centre als qui han sigut silenciades. Escoltar-ho és deixar-nos transformar pel seu Evangeli fins que la nostra fe es convertisca en justícia, en cura, en dignitat compartida.
Els deixebles cauen a terra amb por, i Jesús s’acosta, els toca i els diu: “Alceu-vos, no temeu”. Eixe gest és profundament alliberador: Déu no esclafa, alça; no paralitza, envia; no s’imposa des de la por, sinó que acompanya des de la proximitat. També a nosaltres ens toca i ens diu que no tinguem por de la nostra missió, de la nostra veu, de la nostra lluita per una Església i un món més igualitaris.
Després de la llum ve el descens. L’experiència de Déu no és per a quedar-nos en l’íntim, sinó per a baixar al camí quotidià: a la casa, al treball, a la comunitat, al carrer on es reclama dignitat. Baixem de la muntanya amb la certesa que eixa llum seguix dins de nosaltres i que cada gest de cura, cada paraula que defén a una germana, cada pas per la justícia, és ja una xicoteta transfiguració del món.
Que hui sapiem pujar a la muntanya del silenci per a reconéixer la llum que habita en nosaltres i, després, baixar amb valentia per a ser reflex d’eixa llum enmig de la vida.
“La fe és una llum que es compartix caminant juntes.” La REVOLTA DE LES DONES A L’ESGLÉSIA és també una muntanya de llum: un espai on l’Esperit continua parlant a través de les veus que durant segles han volgut callar. I Jesús, que sempre es va posar del costat de les quals no comptaven, segur que camina amb nosaltres, somrient en cada pancarta, en cada pregària compartida, en cada gest de resistència amorosa.
Oració:
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a escoltar a Jesús en el profund del cor i en el clam de les nostres germanes. Dona’ns valentia per a baixar de la muntanya i convertir la llum en compromís, l’oració en justícia i l’amor en camins d’igualtat. Amén.
“Baixem del mont amb la llum als ulls i la tendresa a les mans.”
L’Evangeli de hui ens planteja un desafiament per a l’ésser humà, una de les idees més belles de Jesús: estimar als qui no ens estimen, resar pels qui ens ferixen, trencar la lògica de l’intercanvi per a entrar en la lògica del do. No és una invitació impossible de complir, ni una obligació imposada, és una proposta de vida plena que naix del cor mateix de la nostra Mare i Pare Déu, que fa eixir el sol sobre bones i no tan bones, que no selecciona a qui estimar perquè el seu amor no funciona per mèrits sinó per gratuïtat. Sempre és dació, perquè és l’origen del mateix amor.
Vivim buscant seguretats perquè necessitem sostindre la vida, que moltes vegades ens esclafa l’esperança quan deixem que les regnes les porten els egoismes individualistes que ens envolten, però confonem seguretat amb control. Volem assegurar el treball, la casa, les relacions, fins i tot el carinyo. Estimem als qui ens estimen perquè ací no hi ha risc, perquè sabem que la resposta serà positiva. És un amor comprensible, però encara xicotet. Jesús ens proposa eixamplar-ho des de la llibertat de saber-nos profundament estimades per la nostra Mare/Pare. Només qui se sap estimada sense condicions pot estimar sense condicions.
Mirar amb profunditat al nostre voltant ens ajuda a llegir este text des de la dignitat i la llibertat. Estimar als qui ens fan mal no significa permetre la injustícia ni callar davant la violència. No és conformisme, ni negació del mal rebut. És, més prompte, negar-nos a reproduir la lògica de l’odi, és no deixar que el mal rebut determine la nostra manera de mirar el món. És cuidar la vida, també la pròpia, sense tancar el cor. És posar límits quan és necessari i, així i tot, no desitjar el mal a ningú.
Quan Jesús parla de “ser perfectes com la nostra Mare i Pare és perfecta”, no ens està demanant que siguem perfectes; ens està convidant a la plenitud de l’amor, a un amor que no exclou, que no classifica, que no posa etiquetes. Un amor que mira a cada persona com a germana, encara que no pensem igual, encara que ens coste, encara que tinguem històries distintes. Eixe amor no naix del nostre esforç individual, naix de la *Ruah que habita en nosaltres i que ens va transformant a poc a poc.
Estimar així trenca les seguretats del sistema, perquè deixa de calcular beneficis i comença a generar comunitat. Ens allibera de la por de perdre, perquè descobrim que en l’amor ningú perd. I també ens sana, perquè el perdó, quan és possible i respectant els nostres processos, ens retorna la pau que el rancor ens roba.
L’Esperit ens ensenya a estimar amb un cor ample, sense barreres socials, econòmiques, sexuals o polítiques. Ens recorda que som part d’una mateixa humanitat, teixida pel mateix alé de vida. I que la verdadera seguretat no està en el que posseïm ni en el que controlem, sinó a saber-nos habitades per un amor que no falla.
Oració:
Ruah de tendresa, eixampla el nostre cor per a estimar més enllà de les nostres pors i de les nostres ferides. Dona’ns saviesa per a posar límits sense tancar la porta a l’amor, força per a no respondre a l’odi amb odi i llibertat per a cuidar la vida, la nostra i la de totes. Que aprenguem a mirar amb els teus ulls, a perdonar quan siga possible i a construir relacions noves basades en la justícia i la compassió. Amén.
El que manca del poder de perdonar, manca del poder d’estimar. Martin Luther King fill.
L’evangeli de hui ens posa davant una veritat que travessa el cor: la justícia del Regne no es mesura per normes complides, sinó per relacions sanades. Jesús no es queda en el “no mataràs”, va molt més ennlà: ens parla de la paraula que ferix, del menyspreu que trenca la fraternitat, del rancor que tanca l’ànima. Ens recorda que l’ofrena més agradable a Déu no és la que posem sobre l’altar, sinó el gest humil de reconciliar-nos amb qui hem ferit o amb qui ens ha ferit.
Des d’eixe costat de pobresa on se sosté l’amor, este text també desemmascara una espiritualitat que durant segles s’ha centrat en el ritual i ha oblidat els vincles. Nosaltres, tantes vegades educades per a cuidar, per a sostindre la vida i teixir comunió, sabem que el Regne es construïx en el quotidià: en la paraula que no humilia, en el gest que repara, en la capacitat de reconéixer-nos iguals, germanes, interdependents. No hi ha verdadera experiència de Déu si les nostres relacions seguixen marcades per la jerarquia, el menyspreu o la indiferència.
Ruah ens convida hui a un perdó que no és autojustificació ni negació del mal, sinó camí de llibertat. Perdonar no significa acceptar la injustícia ni callar el dolor; significa no deixar que el rancor tinga l’última paraula en la nostra vida. Significa triar la vida enfront de la mort interior que produïx l’odi. I això comença també per nosaltres mateixes: per mirar-nos amb la tendresa amb la qual Déu ens mira, reconéixer les nostres ombres sense castigar-nos i obrir-nos a la possibilitat de canviar.
Jesús ens proposa una cosa molt concreta: abans de presentar l’ofrena, ves a reconciliar-te. És a dir, abans de resar, abans de parlar de Déu, revisa els teus vincles, les teues paraules, els teus gestos. Perquè el verdader culte és la vida reconciliada. Quan sanem relacions, quan demanem perdó, quan fem el pas humil cap a l’altra persona, estem fent Regne viscut i experimentat, estem proclamant que l’amor és més fort que l’orgull.
La nostra Mare i Pare Déu ens somia en comunió de béns, de vida i d’acció, no en soledat ni en competència. Cada persona és necessària, cada una aporta el que a les altres els falta. Per això el perdó no és debilitat, és força transformadora que reconstruïx la comunitat i ens retorna l’alegria.
Oració:
Mare i Pare de la vida, ensenya’ns a cuidar les nostres paraules, a reconéixer el rostre de les nostres germanes i germans en cada persona, a demanar perdó sense por i a perdonar-nos amb tendresa. Deslliura’ns del rancor que ens tanca i dona’ns un cor lliure per a estimar i reconciliar. Que la nostra ofrena siga una vida teixida de misericòrdia. Amén.
El perdó és una decisió, no un sentiment, perquè quan perdonem no sentim més l’ofensa, no sentim més rencor. Perdona, que perdonant tindràs en pau la teua ànima i la tindrà el que et va ofendre (Mare Teresa de Calcuta)
En este evangeli, Jesús ens convida a demanar, a buscar i a cridar sense por. No és una insistència capritxosa, sinó una confiança profunda que la nostra Mare i Pare Déu escolta el clam de les seues filles i fills, especialment el dels qui han sigut silenciades durant tant de temps. Nosaltres, acostumades al fet que tantes portes se’ns hagen tancat, a l’Església, en la societat, en la teologia… escoltem estes paraules com una promesa: cridar també és un acte de dignitat, buscar també és un acte de resistència, demanar també és un acte d’esperança.
Jesús ens recorda que Déu no és un pare autoritari que dona pedres quan es demana pa, sinó Mare i Pare que coneix les nostres necessitats més profundes, fins i tot aquelles que nosaltres mateixes encara no sabem nomenar. Per això, quan demanem, no sols demanem per a nosaltres, sinó per a totes: per a les dones maltractades i menyspreades, per a les quals sostenen la vida en precarietat, per a les quals no tenen papers ni reconeixement, per a les quals treballen sense descans i continuen sent invisibles. Demanem també pels pobles ferits per la guerra i la violència, per les dones que carreguen amb el dolor dels conflictes i sostenen l’esperança enmig de la destrucció.
Buscar el Regne és buscar relacions justes, espais on ningú quede fora, comunitats on la tendresa siga més forta que el poder. Trucar a la porta és comprometre’s amb obrir-la també a unes altres, practicar la sororitat, compartir el pa, cuidar la vida. Perquè la regla d’or que ens deixa Jesús no és una norma freda, sinó una ètica de la cura: tractar-nos com desitgem ser tractades, mirar-nos amb la mateixa compassió i tendresa amb la qual Déu Mare i Pare ens mira.
Així, l’oració no ens aparta del món, sinó que ens fa més responsables d’ell. Demanem donant, trobem perdonant, obrim portes acompanyant. La vida nova comença ja quan triem estimar d’esta manera.
«Allò que dones amb amor, torna sempre multiplicat en vida.»
Oració
Mare i Pare de bondat, ensenya’ns a demanar sense por i a buscar sense cansar-nos, però sobretot a convertir-nos en resposta per a altres persones. Fes-nos mans que repartixen pa, portes obertes per a qui anomena, consol per a qui patix i veu per a qui ha sigut silenciada. Que la nostra oració es torne compromís i el nostre compromís tendresa concreta. Amén.
Perquè és:
Donant com es rep;
Perdonant, que s’és perdonat;
Morint com es ressuscita a la
Vida eterna.
San Francesc d’Assís.
Jesús parla amb duresa als qui li envolten perquè busquen proves, senyals espectaculars que els eviten el risc de confiar. No els falta intel·ligència, els falta disponibilitat interior. Volen veure per a creure, però no estan disposades a deixar-se tocar pel que ja està succeint davant dels seus ulls: la vida que s’alça, la dignitat que es retorna, la misericòrdia que trenca els màrgens. El “signe de Jonás” no és un prodigi brillant, és una anomenada a la conversió, a canviar la mirada i el mode de viure. Nínive va escoltar i es va moure per dins; la reina del Sud va caminar lluny per a escoltar la saviesa. Elles, des de fora del centre religiós, van saber reconéixer la presència de l’Esperit on uns altres només veien normalitat. I ací podem trobar un missatge clar: moltes vegades les que estan en els màrgens, les que no compten, les que no tenen poder, són les que perceben abans el pas de Ruah per la història.
Nosaltres també podem caure en la temptació de demanar senyals: que tot isca com esperem, que la vida confirme els nostres plans, que la fe ens estalvie el dolor o la incertesa. I, no obstant això, el signe ja està donat: és l’amor que es fa gest concret, la justícia que comença en el xicotet, la dignitat defesa en el quotidià, la tendresa que sosté quan tot sembla fràgil. No necessitem miracles extraordinaris per a creure; necessitem obrir els ulls als miracles discrets que passen per les nostres mans cada dia. Quan cuidem, quan acompanyem, quan ens comprometem amb un món més humà, estem encarnant eixe signe que Jesús proposa.
La conversió de la qual parla l’Evangeli no és sentir culpa, sinó canviar d’adreça: passar d’esperar a implicar-nos, de demanar proves d’oferir vida, de mirar des de fora a entrar en la història amb les nostres pròpies mans. El Regne no arriba com a espectacle, sinó com a procés compartit, teixit entre totes, especialment amb els qui la societat deixa fora. Ací es revela la nostra Mare i Pare Déu, en la xarxa d’amor que construïm.
I pensar que la FE és creure que tot el que reb dels altres és pur dó de Déu si vull acceptar-ho com a tal. Guillem Rovirosa.
Oració:
Mare i Pare de la vida,
Es que no paga la pena
buscar senyals extraordinaries
per a creure que estàs.
Ajuda’ns a trobar-te en el quotidià,
en el xicotet i fràgil de cada vida.
Fes-nos ser la teua veu i les teues mans
capaces de cuidar la dignitat
i de sembrar justícia cada dia.
Que la nostra vida siga signe humil del teu amor
i que mai oblidem
que camines al nostre costat. Amén
Jesús em diu hui que no use moltes paraules, sinó que siga capaç de sentir allò que pense. Així que faig silenci i deixe l’ànima xopar-se d’allò que naix hui en la profunditat d’un cor covard i encara tremolant. Som carn i esperit, i les paraules rituals sense sentiments ni acció són sol aire que s’esvaïx. Per això hem d’orar des del sentiment que trobem en el fons d’eixe fang que soc ara mateix, intentant no parlar sinó sentir recollida en el silenci d’esta matinada que s’inunda de pau.
Mare i Pare que estàs… estàs sempre ací, al nostre costat abraçant, consolant, ajudant… Actuant en cada procés de dolor o alegria, de preocupació o de tranquil·litat. Tu sempre omnipresent i jo sempre despistada buscant-te en l’egoista visió d’esperar veure’t on jo decidisca. Quan el bufit del teu alé fa brollar un lliri en el camp o moure fins al cor més atordit d’una societat que agonitza en la marea de la immediatesa i les presses.
Quant desitge sentir-te! Encara que siga uns segons i estar per a Tu algun dia com Tu estàs per a totes.
El teu nom fet d’abraços, tendresa infinita, compassió vessada i misericòrdia, tot el bo té el teu nom, el teu saber, el teu sabor, la teua essència… Santifice el teu nom quan respecte allò que vas crear i que estimes, la terra, l’aigua, la vida, tot ser que alena… Santificades siguen la teua creació i les teues creatures.
Vas somiar un món nou fet de relacions teixides des del carinyo i la comunió, un món que no arriba perquè no som capaços de soltar-nos d’allò que ens lliga, ens falta menys món i més esperança, menys pressa i més vida compartida, menys seguretats i més acció. Eixe món d’igualtat, on s’instaure el respecte per costum i la dignitat de cada persona siga inviolable. Però reconec que eixe món depén més de nosaltres que de tu… La nostra llibertat per a dir-te si o no, les meues excuses que intente creure’m per a seguir aseguda, mirant i lamentant que encara no arriba; La meua covardia per a proclamar a crits la meravellosa notícia de la teua presència, la culpa que intente apartar quan fuig d’eixe lloc on encara parlant de tu, em sent perdedora.
La teua voluntat, que és la nostra alegria i felicitat, eixa voluntat que Jesús va saber portar fins al final en una creu, que tantes altres van poder oferir-te, eixa voluntat d’estimar-te i respectar-te com Tu ho fas i donar-me sencera, voluntat per a estimar sempre encara que faça mal, voluntat per a dir-te que sí davant allò que em trobe en el camí que recórrec, sense esquivar-lo, sense excuses, abraçant el rebut com a do.
El pa que ens oferixes, sempre repartit i compartit, com en la taula d’una església, nostra HOAC, que vol créixer en horitzontal i no en vertical, perquè totes estiguem assegudes no sols al teu costat sinó al teu voltant, com a iguals, com a germanes, com a filles i fills d’una mateixa Mare i Pare.
I el perdó com a primícia de l’amor, ser capaç de perdonar i sobretot perdonar-me, d’estimar i estimar-me, de ser germana i sentir-me estimada. Entre totes ser capaces de comunió i reconéixer-nos, Mare i Pare.
I el perdó com a primícia de l’amor, ser capaç de perdonar i sobretot perdonar-me, d’estimar i estimar-me, de ser germana i sentir-me estimada. Entre totes ser capaces de comunió i reconéixer-nos meravellosament imperfectes.
Oració
Ajuda’ns Mare i Pare de bondat a rebutjar els egoismes que ens esmussen l’enteniment, a acceptar els fracassos com a part dels nostres processos, a sostindre la mirada quan ens fa mal allò que és pura injustícia, a no buscar el triomf sense buscar a les meues germanes, a voler ser jo en lloc de nosaltres.
A sentir-me lliure de veritat per a dir no o sí, o potser, o pot ser que després, però sempre pensant en el bé, que és l’oposat al mal, de totes les altres.
Santificar el seu nom és ser conscient que en dir «Déu», estic parlant de Déu, del món, i de la meua pròpia vida. De la nostra veritat més profunda. Jose Maria Rodríguez Olaizola SJ.
L’evangeli de hui ens torna a col·locar en l’essencial. No parla de grans dogmes ni de ritus complicats, sinó d’una cosa tan senzilla i tan profund com l’amor fet gest quotidià. Jesús no pregunta què resem, ni quant sabem, ni quin lloc ocupem, sinó si vam donar menjar, si vam oferir aigua, si vam saber acollir, si visitem, si acompanyem. Ens recorda que la vida es juga en el xicotet, en el que moltes vegades passa desapercebut, en allò que el sistema considera irrellevant.
Ja se’ns havia regalat la clau quan se’ns va dir que estimar al proïsme com a nosaltres mateixes contenia tota la llei. Hui se’ns revela que eixe amor no és una idea bonica, sinó una pràctica concreta que construïx o trenca el Regne. La mesura no és l’èxit ni l’acumulació, sinó la compassió activa. I ací es desmunta la lògica d’una societat que ens espenta a competir, a aïllar-nos, a mesurar el nostre valor pel que tenim o produïm. L’evangeli ens retorna a la veritat que només som plenament humanes quan compartim, quan cuidem, quan ens sabem interdependents.
Este text també dignifica totes eixes tasques de cura que han sigut invisibilitzades i carregades sobre els cossos de les dones com si no tingueren valor. Jesús les col·loca en el centre del Regne. Donar menjar, acollir, visitar, sostindre la vida fràgil… tot això és el que salva, la qual cosa humanitza, la qual cosa revela a Déu Mare i Pare. No és un amor abstracte, és un amor encarnat en la història i en els cossos concrets dels qui patixen.
Descobrir-nos estimades sense condicions per la nostra Mare i Pare Déu ens allibera de la necessitat de posseir i ens obri a la lògica del do. Quan ens sabem estimades així, deixem de competir i comencem a reconéixer en cada persona un tros de nosaltres mateixes. Llavors comprenem que les famolenques de pa i de tendresa, les assedegades de justícia, les que viuen a la intempèrie del menyspreu, les que estan tancades en la presó de la pobresa o de la soledat, no són “unes altres”: són el nostre propi cos ferit. I acostar-nos a elles és acostar-nos al mateix Déu Mare y Pare.
La vida eterna no comença després, comença ara, en cada gest de cura, en cada acte de justícia, en cada vegada que triem estimar en lloc de passar de llarg. El juí no és un castic futur, és la veritat que es revela en com hem viscut. Compartir estimant és viure; tancar-nos és començar a morir per dins.
La pau eterna és viure amb amor el present. Siddharta Gautama Buda.
Oració
Ruah de vida, ensenya’ns a reconéixer-te en cada rostre ferit, a no passar de llarg davant el dolor, a convertir les nostres mans en pa compartit i els nostres ulls en mirada que acull. Allibera’ns de la lògica del tindre i del poder, i fes-nos dones i hòmens capaços de cuidar la vida allí on estiga més amenaçada. Que sapiem estimar sense por, amb la certesa que en cada gest xicotet s’obri el teu Regne. Amén.
En l’evangeli de les temptacions contemplem a Jesús profundament humà. L’Esperit el porta al desert, no per a provar la seua divinitat, sinó per a abraçar la seua fragilitat. Té gana, sent el cansament, la soledat, el pes del cos i del silenci.
És el mateix desert que hui viuen tantes persones en els màrgens: deserts sense pa, sense dignitat, sense oportunitats, sense tendresa. Allí on falta el pa material i també el pa de la inclusió, de la justícia i de l’amor. Un món que crea fam per a després vendre el pa sol a qui pot pagar-lo, deixant fora als qui treballen i així i tot no arriben a fi de mes, als qui no poden encendre la llum o pagar una vivenda. Enfront d’eixe sistema, Jesús recorda que la vida no se sosté només amb pa, sinó amb la Paraula que naix del cor de la nostra Mare i Pare Déu, una paraula que ens espenta a mirar a les últimes, a les soles, a les descartades, a les quals tenen gana de pa, però també d’abraç, de reconeixement i de dignitat.
La segona temptació ens parla d’un Déu convertit en espectacle, en miracle fàcil al servici del propi interés. És la temptació d’una fe que busca privilegis, que demana favors per a si mateixa mentres justifica injustícies. Jesús desmunta eixa imatge i ens recorda que el verdader temple no és un edifici, sinó la vida encarnada en una comunitat que cuida, que compartix i que es compromet amb el bé comú. L’Esperit habita en el cor de cada dona i de cada home, i allí es tix l’eternitat. No necessitem un Déu que ens traga de la realitat, sinó una fe que ens espente a transformar-la juntes. No temptaràs a la nostra Mare i Pare Déu per al teu propi benefici, perquè la vida plena només és possible quan és per a totes.
En la tercera temptació apareix el poder, el domini, la promesa de posseir el món. És la lògica que hui continua vigent: adorar als diners, a l’èxit, a l’acumulació, fins i tot a costa de les persones. Quantes vides queden atrapades en eixa roda, quants jóvens busquen un lloc en un sistema que els exigix prostrar-se davant el rendiment i la competitivitat. Jesús respon amb llibertat: només s’adora a Déu, només l’amor mereix el nostre lliurament. No al poder que deshumanitza, sinó a la tendresa que dignifica. Eixa és la verdadera llibertat: triar a qui donem la vida.
Jesús, feble pel dejuni, vulnerable com qualsevol ésser humà, no nega la seua fam, però no deixa que la fam decidisca per ell. I ací està la nostra esperança. També nosaltres sentim gana de seguretats, de temps, de reconeixement, de certeses. El món ens espenta a omplir-les amb coses que no assacien. Però quan parem, quan baixem del soroll i escoltem la veu de la nostra Mare i Pare Déu, descobrim que ja som estimades, úniques, valuoses. L’Esperit actua en el profund, no llevant la fragilitat, sinó omplint-la de sentit, transformant el buit en espai d’amor i d’alegria compartida.
La quaresma és eixe camí de desert on aprenem a soltar el que no ens dona vida i a abraçar el que ens fa més humanes i més germanes. No es tracta de resistir en soledat, sinó de caminar en comunitat, de compartir el pa i la paraula, de sostindre’ns les unes a les altres. Perquè només així la fam del món comença a assaciar-se i el Regne es fa present en el quotidià.
Oració:
Mare i Pare de tendresa infinita, ensenya’ns a habitar els nostres deserts sense por, a reconéixer les nostres fams i a posar-les a les teues mans. Dona’ns un cor lliure per a no adorar el poder ni els diners, sinó la vida que es compartix. Fes-nos comunitat que repartix el pa, que cuida, que dignifica i que acompanya. Que el teu Esperit ens sostinga en la fragilitat i ens convertisca en pa partit per a les altres. Amén.
No retingueu cap res de vosaltres mateixes a fi que sencers vos reba el que vos dona completament. Sant Fransesc d’Assís.
En el relat de Leví, Jesús no mira el lloc on la societat l’havia col·locat, sinó el cor que bategava dins d’ell. Ho veu assegut en la seua taula d’impostos, en eixe espai on era jutjat, assenyalat i exclòs, i allí mateix pronuncia una paraula que ho transforma tot: «Segueix-me». No li demana explicacions, no li exigix que canvie abans d’acostar-se, no li posa condicions. Primer ho crida, primer ho reconeix, primer ho estima.
Leví s’alça i ho seguix. I eixe gest senzill, quasi quotidià, és en realitat profundament revolucionari: deixar el que ens lliga per a caminar cap al que ens retorna la vida. Després organitza un banquet, una taula compartida on caben els qui mai havien tingut lloc. Jesús se senta amb ells, amb les considerades persones impures, amb les quals no encaixaven en el model de perfecció religiosa. I allí, en eixa taula inclusiva, es manifesta el Regne.
Les crítiques no tarden a aparéixer. Sempre hi ha veus que vigilen, que classifiquen, que separen a les persones entre dignes i indignes. Però Jesús respon amb una imatge que sana: totes necessitem cura, totes necessitem medicina per a l’ànima, perquè totes som fràgils, totes estem en procés, totes som *buscadoras de sentit. Ningú queda fora d’eixe abraç.
També nosaltres vivim moltes vegades assegudes en les nostres pròpies taules d’impostos: llocs d’autoexigència, de culpa, de comparació, de cansament. Ens esclavitzem amb expectatives impossibles, amb ritmes que no són humans, amb la necessitat de semblar perfectes. I enmig de tot això, torna a ressonar la veu de Jesús: «Segueix-me». No com una orde, sinó com una invitació amorosa a tornar a nosaltres mateixes, a la comunió, a la vida senzilla que ens fa bé.
Seguir-li no significa fer-ho tot bé, ni ser forts sempre, ni tindre respostes. Significa caminar sabent que som estimades tal com som, amb les nostres llums i les nostres ombres. Significa acceptar que necessitem sanació cada dia, que la fe és un procés, que el descans també és part del camí. Significa asseure’ns a la taula com a iguals, dones i hòmens, germanes i germans, sense jerarquies que excloguen, sense veus que ens silencien.
Jesús ens nomena amigues, ens crida pel nostre nom, ens retorna la dignitat que tantes vegades ens han negat. Ens vol lliures, no perfectes; vives, no impecables; en camí, no paralitzades per la por. I en eixe camí, fins i tot quan coixegem, continuem avançant cap a la vida.
Oració:
Mare i Pare de la vida,
Tu que ens mires sense juí i ens crides pel nostre nom,
ensenya’ns a alçar-nos de les nostres taules de por,
de les nostres culpes i de tot allò que ens fa sentir-nos capturades.
Dona’ns la valentia de seguir-te en el quotidià,
en els xicotets gestos d’amor,
en la taula compartida on ningú sobra
i totes tenim un lloc.
Sana les nostres presses,
les nostres autoexigències,
i eixa veu interior que a vegades ens diu que no som suficients.
Recorda’ns que som filles estimades,
germanes, amigues, companyes de camí.
Que sapiem mirar com mirava Jesús,
amb tendresa, sense etiquetes,
reconeixent la dignitat que habita en cada dona,
en cada persona, en cada història.
I quan tornem a caure,
quan dubtem o ens cansem,
torna a murmurar-nos al cor:
«Segueix-me, tal com eres».
Amén.
«És millor coixejar pel camí que avançar a grans passos fora d’ell. Perquè qui coixeja en el camí, encara que avanç poc, s’acosta a la meta, mentre que qui va fora d’ell, com més corre més s’allunya». Sant Agustí.
En llegir este evangeli, em crida l’atenció que Jesús no entra en una discussió sobre normes. No parla de complir per complir. Parla de presència, de relació, de vincle.
Els diu, en el fons: mentres l’Amor és present, no té sentit viure com si tot fora tristesa. No té sentit convertir la fe en un pes.
A vegades hem viscut la Quaresma com un temps de culpa, com si haguérem d’estar tristes perquè Jesús va patir. Però el centre no és el sofriment, sinó l’amor que ho va sostindre tot. I eixe amor no pertany al passat. No és un record llunyà. És una presència viva.
Jesús no proposa sacrificis buits. Quan parla de dejuni, ho fa des d’un altre lloc: compartir el pa amb qui té gana, vestir a qui està nua, cuidar a qui patix, denunciar les injustícies que esclafen especialment a les dones, a les persones migrants, als qui són descartades, a les majors, als qui no compten. Eixe és el dejuni que transforma el món.
La fe no és encollir-se ni castigar-se. És eixamplar el cor. És deixar-nos tocar pel dolor de les altres i respondre amb tendresa i compromís. És fer de la nostra vida un espai segur on unes altres puguen descansar.
En cada eucaristia escoltem: «Feu això en memòria meua». No és només repetir un gest; és viure com Ell va viure: partint la vida, oferint cura, creant comunitat, trencant barreres.
L’Espòs, la Presència Amorosa, seguix amb nosaltres. No estem soles. La resurrecció no és només alguna cosa que va ocórrer una vegada; és cada gest que retorna dignitat, cada abraç que sana, cada pas que donem cap a la justícia.
La Quaresma pot ser un temps per a preguntar-nos: estic vivint de veritat? Estic estimant de veritat? Estic compartint la vida o m’estic guardant per por?
Són quaranta dies per a tornar al centre, per a soltar el que ens endurix, per a triar la cura enfront de la indiferència.
Quaranta dies per a caminar cap a la Vida amb majúscula.
Visquem-la amb alegria, amb consciència i amb un amor que es faça concret en el quotidià.
Oració:
Mare-Pare Déu,
Presència amorosa que camines amb nosaltres,
ensenya’ns a reconéixer que no estem soles,
Que Jesús seguix al nostre costat
en cada gest de tendresa,
en cada pa compartit,
en cada ferida que es deixa acompanyar.
Deslliura’ns d’una fe trista,
d’una Quaresma viscuda des de la culpa
o la por.
Dona’ns un cor despert,
capaç de dejunar de la indiferència,
de l’egoisme,
del juí que exclou.
Fes-nos dones i comunitats
que cuiden,
que sostenen,
que denuncien la injustícia
i creen espais segurs
on la vida puga florir.
Que sapiem partir la nostra vida
com Tu la vas partir,
amb llibertat i confiança.
I quan arriben els dies foscos,
recorda’ns que l’última paraula
sempre és Vida.
*Ruah, bufa en nosaltres,
fes-nos instruments senzills del teu Amor,
perquè allí on estiguem
nasca un poc de resurrecció.
Amén.
Que continuem caminant juntes, amb alegria i amb el cor obert, sempre en les seues mans. 💫
“Com la Quaresma és el temps per a un major amor, escorta la set de Jesús… Ell coneix la teua feblesa. Ell només vol el teu amor, només vol l’oportunitat d’estimar-et “. Pio de Pietrelcina.
Jesús no maquilla la realitat; parla de rebuig, de dolor i de mort, perquè sap que en la vida de les persones, i especialment en la de tantes dones que sostenen el món en silenci, hi ha creus que no són metàfores sinó experiències molt concretes. Però la seua paraula no acaba ací, mai es queda en la ferida, sempre apunta a la resurrecció, a la possibilitat que l’amor tinga l’última paraula.
Seguir-li no és un exercici de sacrifici buit ni una invitació a anul·lar-nos, com tantes vegades se’ns ha fet creure. Negar-se a una mateixa no significa esborrar-se ni deixar de cuidar-se, sinó soltar tot allò que ens impedix viure amb llibertat: les pors que ens encadenen, les culpes que no venen de la nostra Mare i Pare Déu, les exigències que ens fan creure que valem només pel que produïm o pel que suportem. La creu que Jesús proposa no és la de la resignació ni la d’acceptar injustícies, sinó la de comprometre la vida amb l’amor, amb la justícia, amb la dignitat de totes les persones. I això, en un món que premia l’egoisme i la competència, és profundament contracultural.
Per això esta quaresma també és un temps per a discernir quines creus abracem i quins hem de deixar caure. No venen de Déu les càrregues que ens esclafen, les relacions que ens ferixen, les estructures que ens silencien. Déu Mare i Pare, no vol filles sotmeses sinó dones lliures, capaces d’estimar sense perdre’s, d’entregar-se sense desaparéixer. Prendre la creu cada dia pot ser cuidar, treballar, sanar ferides, demanar perdó, reconstruir vincles, apostar per la sororitat en lloc de la rivalitat. Pot ser també dir “basta” al que deshumanitza. Eixa és la creu que conduïx a la vida.
Quan Jesús ens convida a perdre la vida per l’Evangeli, ens està proposant una cosa molt distinta a la lògica del món: no acumular, no competir, no viure tancades en el nostre xicotet espai de seguretat, sinó compartir el que som i el que tenim. I ací ocorre el miracle: la vida s’eixampla, el cor es torna més lliure, i la resurrecció comença ja, ací i ara, en cada gest d’amor que trenca la por.
Que en este camí quaresmal puguem caminar juntes, sostenint-nos les unes a les altres, deixant caure les càrregues que no venen de Déu i abraçant només aquelles que ens fan més humanes, més germanes, més lliures. Perquè el seguiment de Jesús no ens roba la vida, ens la retorna transformada en esperança.
Oració:
Ruah de vida, ensenya’ns a distingir les creus que alliberen de les que oprimixen, dona’ns valentia per a soltar el que no ve de tu i tendresa per a acompanyar-nos en el camí, perquè la nostra vida siga reflex del teu amor que sempre alça i ressuscita.
La felicitat és quan el que penses, la qual cosa dius i el que fas estan en harmonia. Mahatma Gandhi.
Hui comencem la Quaresma.
Quaranta dies. Com els quaranta dies que Jesús va passar en el desert abans d’iniciar la seua vida pública.
El desert no va ser un castic. Va ser preparació. Va ser silenci, prova i també fecunditat. Allí Jesús es va despullar de tot el que no era essencial per a poder viure des de la veritat i la justícia del Regne.
També nosaltres travessem deserts. Deserts de cansament, d’invisibilitat, de lluita constant en un món que tantes vegades posa traves a les dones que volem viure l’Evangeli amb veu pròpia. Però el desert, encara que fa mal, és lloc de gestació. Allí aprenem a escoltar la nostra força interior i la veu de Déu que ens crida pel nostre nom.
Hui rebem la cendra sobre el cap.
“Pols eres i en pols et convertiràs.”
No com a amenaça, sinó com a recordatori humil: som fràgils, limitades, necessitades les unes de les altres. I en eixa fragilitat habita l’Esperit.
La Quaresma no és complir pràctiques buides.
El dejuni no té sentit si no ens fa més sensibles a la fam dels qui no tenen pa ni oportunitats.
L’oració no té sentit si no ens mou a cuidar la vida ferida.
L’almoina no té sentit si no naix del compromís amb la justícia.
Si les nostres pràctiques no protegixen als qui més ho necessiten —les preferides de la nostra Mare i Pare Déu—, llavors es queden en gest extern.
Esta Quaresma és cridada a despullar-nos del superficial i a vestir-nos de compassió activa.
A dejunar d’indiferència.
A orar amb els peus en la terra.
A practicar una justícia que dignifique, especialment a les dones que continuen lluitant per eixir a la llum.
Que el nostre desert no siga estèril, sinó ventre on germine una fe més lliure, més conscient i més compromesa.
Oració
Déu Mare i Pare,
en este començament de Quaresma
rebem la cendra com a signe d’humilitat
i de confiança en el teu Esperit.
Acompanya’ns en el desert.
Que no siga lloc de derrota,
sinó de gestació i força.
Que el nostre dejuni allibere,
la nostra oració sostinga
i la nostra justícia protegisca
als qui més el necessiten.
Acull en el teu abraç a la mare de Joan Carles,
que ja descansa en la teua llum.
I feix d’estos quaranta dies
un camí de veritat i valentia.
Amén.
L’oració és quan parles amb Déu Mare-Pare, la meditació és quan escoltes al seu Esperít. Anònim
Jesús intenta explicar a les seues amigues i amics el verdaderament important de l’anunci de la bona notícia i els advertix del perill del rent dels fariseus, amb la seua falta de fe autèntica i la seua hipocresia, i del rent d’Herodes, amb la seua inclinació al poder i la seua corrupció. De la mateixa manera que el rent fermenta tota la massa, també la nostra manera de comprendre a la Divinitat pot veure’s manipulada per un món que jutja i deshumanitza, que mentix i viu de l’individualisme, fent trontollar fins i tot la fe de moltes de nosaltres.
Les deixebles estan preocupades perquè no han portat pa, mentres Jesús els convida a mirar més enllà d’eixa necessitat immediata. Això no significa que el bàsic no siga important, perquè ho és i molt, sobretot per als qui han sigut privades del necessari tantes vegades, sinó que no pot ocupar el centre de tota la nostra vida ni de la nostra esperança. Estem cridades a viure en plenitud.
En llegir este passatge sent que l’Esperit ens pregunta també hui: “Encara no enteneu ni compreneu? Teniu el cor esmussat?”. Jesús ens convida a mirar molt més lluny, cap a eixe lloc que habita dins de cada persona, on està sembrada l’esperança. No és un desig de riquesa ni de poder, tampoc la falsa seguretat de les zones de confort, sinó una llum càlida que ens recorda que som estimades tal com som: en la nostra llibertat, en les nostres imperfeccions, en la nostra valentia per a reconéixer-les i en la nostra capacitat d’entregar-nos a les altres. El nostre “sí” lliure i conscient obri la porta perquè l’amor transforme un cor endurit per les presses, els consums i els costums, i l’òmpliga amb eixa fe que moltes vegades sembla poc raonable, però que és profundament verdadera.
Hem sigut estimades, cuidades i sostingudes sempre entre els braços de l’Esperit. Hem rebut el necessari per a arribar a este moment en el qual podem reconéixer com l’amor va canviant el color i el sabor de la nostra vida. Res pot separar-nos d’una Divinitat Mare i Pare que vessa el seu amor incondicional sobre cada una de nosaltres. Per això és important preguntar-nos amb sinceritat quin ocupa el centre de la nostra vida i què ens impedix escoltar hui la veu de Jesús que continua parlant-nos en el quotidià, en les altres dones, en els cossos ferits i en l’esperança que resistix.
Oració:
Ruah, alé de vida, neteja amb la teua tendresa tot el que endurix el nostre cor, ensenya’ns a confiar en el pa compartit i no en el poder que exclou, i fes-nos dones de mirada clara i mans obertes, capaces de reconéixer la teua presència en cada instant. Amén.
Purifica el teu cor abans de permetre que l’amor s’assente en ell, ja que la mel més dolça s’agrix en un got brut. Pitàgores de Samos.
En aquell temps, alguns s’acosten a Jesús demanant-li un signe del cel, una prova clara, alguna cosa que els lleve la incertesa. I Jesús sospira profund. Eixe sospir no és enuig, és cansament davant una manera de mirar que busca a La nostra Mare i Pare Déu com a espectacle i no com a presència viva en el quotidià.
També hui moltes vegades escoltem: On està Déu? Per què no deté la guerra, la injustícia, el dolor de les persones malaltes? Són preguntes que naixen del sofriment i no hem de jutjar-les, perquè també nosaltres les hem sentides en el cor. Jo mateixa he esperat alguna vegada un senyal evident per a poder creure amb més seguretat, com si la fe fora un contracte que necessita garanties.
Però l’evangeli ens recorda que la fe no és una demostració matemàtica, sinó un camí de confiança. No és un miracle a la carta, és un procés lent, com el d’una llavor que creix sota la terra sense fer soroll. En este inici de la Quaresma se’ns convida precisament a això: afinar la mirada i el cor per a reconéixer la presència de Déu on aparentment no passa gens extraordinari.
Perquè els signes existixen, però no són espectaculars. Són xicotets i quotidians: algú que prepara café pensant en tu, un missatge que arriba quan més el necessites, el cant d’un ocell enmig del soroll, unes mans que cuiden, unes companyes que se sostenen unes a altres per a defendre la seua dignitat, tantes dones valentes que cada dia tiren avant la vida enmig de dificultats enormes. Ací està Déu, encarnat en la tendresa, en la resistència, en la cura, en la justícia que s’obri pas a poc a poc.
Quan soltem l’ego que ens demana proves i resultats immediats, els nostres ulls es tornen més lliures i comencem a reconéixer que no estem soles. Jesús no oferix un signe espectacular perquè ell mateix és el signe: la seua manera de viure, d’acompanyar, de posar-se del costat dels qui patixen, de confiar fins al final en la Ruah que dona vida.
Creure no és entendre-ho tot, és fiar-se. És caminar sabent que l’amor ens sosté fins i tot quan no veiem amb claredat. I eixa confiança compartida ens convertix també a nosaltres en signe per a altres persones: signe d’esperança, de cura i de presència.
Aquella que té fe mai es sent sola, perquè descobrix que Déu habita en el xicotet i en el quotidià, i que la seua vida, amb les seues llums i les seues ombres, també és lloc de revelació.
Oració:
Mare-Pare de bondat i tendresa infinita, ensenya’ns a reconéixer la teua presència en el senzill de cada dia, a confiar sense exigir senyals i a ser nosaltres mateixes signe del teu amor per als qui més el necessiten. Amén.
Aquella que te fe, mai es sent sola. Carlyle.
Este fragment llarg del capítol 5 de l’Evangeli de Mateo és com un foc suau però constant. Jesús no trenca la Llei, la travessa fins a arribar al seu cor i ens diu que no ve a anul·lar la Llei, sinó a portar-la fins al seu sentit més profund, que és l’amor que cuida la vida. La llei va nàixer per a ajudar-nos a conviure, per a posar límits a la violència i a l’egoisme, però quan es queda només en el compliment extern i no transforma el cor, perd la seua essència. Jesús ens convida a anar més enllà de la norma i a entrar en una ètica de la cura mútua, on la relació amb l’altra persona és més important que l’aparença de rectitud.
No n’hi ha prou amb no matar. Podem no fer mal amb les mans i, no obstant això, ferir amb les paraules, amb el menyspreu, amb la indiferència o amb la humiliació. També això és matar la dignitat de l’altra persona. Esta paraula de l’Evangeli és molt actual quan pensem en el tracte que reben tantes dones, persones migrants, pobres o excloses, que són deshumanitzades per un sistema que les considera inferiors o prescindibles.
Quan Jesús parla de l’adulteri, no està posant el pes de la culpa sobre la dona, com feia la interpretació de la llei del seu temps. Al contrari, està denunciant una mirada que convertix a les dones en objecte i les deixa desprotegides. Està proposant una relació basada en el respecte, en la igualtat i en la responsabilitat compartida. És una cridada a reconéixer a cada persona com a subjecte de dignitat, no com a possessió de ningú.
També ens convida a la coherència entre el que diem i el que vivim. No fan falta juraments quan les nostres obres parlen per nosaltres. La veritat se sosté en la vida quotidiana, en la fidelitat a la paraula donada i en la confiança mútua que naix de l’amor.
La reconciliació ocupa un lloc central en este text. Jesús ens diu que abans de presentar l’ofrena hem de sanar les relacions trencades. No hi ha espiritualitat verdadera si vivim d’esquena al dolor de la germana o del germà. La comunitat que somia l’Evangeli es construïx des del perdó, des de la capacitat de reconéixer la nostra fragilitat i de mirar a l’altra persona amb compassió.
Esta reflexió té també una dimensió social molt clara. En el món laboral, on tantes persones són tractades com instruments de producció, les lleis són necessàries per a protegir drets bàsics. Però fins i tot les millors lleis es queden curtes si no hi ha un canvi en la manera de relacionar-nos. Donar treball a algú no dona dret a humiliar, explotar o rebaixar la seua dignitat. L’Evangeli ens crida a construir espais on el respecte, la justícia i la cura siguen el centre, per damunt del benefici i del rendiment.
En definitiva, Jesús ens recorda que l’única llei que no passa és la llei de l’amor. Un amor que no naix de l’obligació, sinó de l’experiència de saber-nos estimades per Déu, Mare i Pare. Quan deixem espai al bufe de Ruah en el nostre cor, aprenem a mirar amb tendresa, a perdonar com som perdonades i a buidar l’ego per a omplir-lo de vida compartida.
Oració:
Ruah, alé de vida,
ensenya’ns a viure des de l’amor i no des de la por.
Dona’ns una mirada neta que reconega la dignitat de cada persona,
una paraula que construïsca i no ferisca,
i un cor capaç de reconciliar i cuidar.
Que la nostra justícia siga sempre compassió
i que les nostres mans treballen per un món més humà i més fratern. Amén.
El fet que dones a un altre la possibilitat de treballar no et dona dret al fet que t’abuses d’ell, que ho instrumentalitzes o rebaixes la seua dignitat. Prof. José Roberto Cosio.
En aquell temps, Jesús envia a setanta-dos persones per davant d’ell. No tria a una elit ni a un grup de poder, sinó a gent senzilla, disponible, capaç de caminar lleugera i d’oferir pau. Este enviament és una crida que continua ressonant hui en els qui sentim que no podem romandre indiferents davant el dolor, la desigualtat o la soledat de tantes germanes i germans que queden en eixes perifèries on no arriba el consol.
Tot comença amb una crida: algú ens crida, ens reconeix i ens envia. No sempre arriba amb paraules clares; a vegades és una inquietud que no ens deixa en pau, una ferida que s’obri en veure la injustícia, una compassió que ens espenta a abraçar, acompanyar i cuidar. Ací parla Ruah, murmurant que el Regne es construïx amb gestos xicotets i concrets.
Jesús ens envia de dos en dos, en relació, perquè el camí no és en solitari. Ens vol vulnerables, sense seguretats ni privilegis, sense signes de poder, perquè la nostra força no estiga en el que posseïm sinó en l’amor que compartim. Ens envia com borreguets enmig de llops, conscients que este món moltes vegades rebutja la gratuïtat i sospita de la tendresa, però també sabent que la pau oferida mai es perd: si no és acollida, torna al cor que la va entregar.
La missió no és conquistar espais ni imposar discursos, sinó entrar a les cases, asseure’s a la taula, compartir el pa i la vida. És sanar, escoltar, cuidar els cossos i les històries ferides, anunciar amb la pròpia presència que la nostra Mare i Pare Déu ja és a prop, que el Regne esdevé quan alguna es sent mirada amb dignitat i amor.
No es tracta de fer soroll ni d’ocupar llocs d’honor, sinó de caminar de tu a tu, des de baix, com tantes dones ho han fet al llarg de la història: sostenint la vida, teixint comunitat, creant espais d’acolliment on unes altres puguen descansar. Ací es fa visible l’Evangeli.
Som deixebles en camí, pobres i fràgils, però amb les mans plenes de cura i el cor habitat per la fe. Triem sempre el costat on més se’ns necessita, perquè compartir el sostre, el pa, el treball i l’esperança és l’única forma de vida plena.
Oració
*Ruah de vida i tendresa, envia’ns lleugeres i disponibles, amb la pau en els llavis i la cura a les mans. Que sapiem arribar a les vides de persones ferides sense imposar, només oferint presència, pa i consol. Fes-nos comunitat que sana, abraç que sosté i esperança que no es cansa. Amén.
Que la nostra vida siga camí compartit on el Regne ja és possible.
No vaig nàixer per a compartir l’odi, sinó l’amor. Sòfocles
En este evangeli Jesús es deté en el camí, en terra estrangera, lluny dels centres religiosos i dels llocs de poder. Allí li acosten a un home que no pot sentir ni parlar bé, algú que viu aïllat en el seu propi silenci. I Jesús no fa del seu dolor un espectacle: ho aparta de la multitud, ho porta a un espai d’intimitat, de cura, de trobada personal. Eixe gest ja és guaridor. Ens mostra un Déu que no actua des del soroll ni des del protagonisme, sinó des de la tendresa que reconeix la dignitat de cada persona.
El contacte és profundament humà: toca les seues oïdes, toca la seua llengua, alça la mirada al cel i sospira. Hi ha cos, hi ha alé, hi ha oració compartida. No és un gest màgic, és un gest relacional. Jesús dona cos, abraça, s’implica. Ens revela que la sanació no és només funcional: sentir, parlar; sinó també interior: retornar la capacitat de comunicar-se, d’entrar en relació, de deixar d’estar aïllat. I això té una força profundament alliberadora, perquè els verdaders lligams moltes vegades no són visibles, són silencis imposats, paraules que no vam poder dir, ferides que ens van deixar sense veu.
Este text ens parla també de totes les veus silenciades per estructures de poder que han decidit qui pot parlar i qui ha de callar. El “Effetá” de Jesús trenca eixes lògiques: obri oïdes per a escoltar als qui mai van ser escoltades, solta llengües perquè puguen nomenar la seua pròpia història. No és només un miracle individual, és una invitació comunitària a construir espais on ningú quede fora, on la paraula circule amb llibertat i on la cura siga el centre.
Eixe “obri’t” ressona hui per a nosaltres: obri’t a escoltar-te amb compassió, obri’t a reconéixer el que portes dins, obri’t a dir la teua veritat sense por, obri’t a acollir la paraula de les altres. Perquè quan una veu s’allibera, tota la comunitat respira un poc més profund. No necessitem fer soroll per a demostrar res; n’hi ha prou amb deixar-nos tocar per l’amor que ens retorna la capacitat d’escoltar i de parlar des de la vida.
Tant de bo hui puguem reconéixer quins silencis ens habiten i permetre que l’alé de *Ruah els travesse amb suavitat, sense violència, amb paciència, com qui deslliga un nus antic. I que la nostra paraula, una vegada alliberada, no siga per a dominar ni imposar, sinó per a cuidar, per a consolar, per a teixir vincles.
Oració:
Ruah de vida, toca les nostres oïdes per a escoltar el clam de les germanes, deslliga les nostres llengües per a dir paraules que sanen i no que ferisquen, i obri el nostre cor per a viure en relació lliure, justa i amorosa. Amén.
En els nostres bojos intents, renunciem al qual som pel que volem ser. William Shakespeare.
De la mà de Marcos ens anem a la regió de Tir. Jesús intenta passar desapercebut, però no ho aconseguix. Allí on entra, la vida ferida ho troba. Una dona siriofenicia, pagana, estrangera, s’atrevix a irrompre en una casa plena d’hòmens jueus. No té res al seu favor: ni la religió correcta, ni l’origen adequat, ni el gènere que donava veu en públic. Només té una cosa: l’amor immens per la seua filla malalta. Es prostra als seus peus i suplica.
I llavors escoltem unes paraules dures, incòmodes, quasi feridores: «Deixa que s’assacien primer els fills. No està bé prendre el pa dels fills i tirar-li’l als gossets».
La primera vegada que escoltem este evangeli, fa mal. Dol imaginar a Jesús parlant així. Dol pensar que una mare que prega per la seua filla puga rebre eixa resposta. Però l’Evangeli no és un conte edulcorat; és un espai on també es tiben les situacions i les vides, on es posen en evidència els prejuís, on alguna cosa ha de trencar-se perquè nasca una cosa més gran, una cosa meravellosa…
La casa estava plena d’hòmens que coneixien perfectament les normes: no mesclar-se amb pagans, no traspassar límits culturals, no contaminar-se. Jesús pronuncia en veu alta el que molts d’ells pensaven en silenci. Els posa davant el seu propi discurs excloent. I llavors succeïx l’inesperat.
La dona no es retira humiliada. No baixa el cap. No es va en silenci. Respon. Amb humilitat, sí. Però també amb una intel·ligència lluminosa i una valentia impressionant: «Senyor, també els gossos, davall de la taula, mengen les engrunes que tiren els xiquets».
No discutix des de l’orgull, sinó des de l’amor. No exigix privilegis; demana vida per a la seua filla. I en eixa resposta hi ha una força que travessa totes les barreres. És la veu d’una dona estrangera ensenyant a tota una casa, i potser també al deixebles, que la misericòrdia de Déu no té fronteres.
Jesús reconeix eixa fe. L’acull. Es deixa tocar per ella. I li diu: «anda, vete, que per això que has dit, el dimoni ha eixit de la teua filla».
Este Evangeli ens mostra una cosa profundament alliberadora: la fe no té nacionalitat, ni gènere, ni raça. No depén de la puresa legal, ni del lloc on vam nàixer, ni de pertànyer al grup correcte. La fe brolla on hi ha amor que lluita per la vida. I moltes vegades són les dones, eixes que històricament han sigut col·locades davall de la taula, els qui ens ensenyen l’audàcia de confiar i de parlar.
M’agrada imaginar a Jesús mirant-la amb un somriure net, reconeixent en ella una mestra inesperada. Perquè el Regne s’eixampla quan algú s’atrevix a trencar el silenci i a reclamar pa per a les seues filles.
Hui també nosaltres podem preguntar-nos: a qui estem deixant fora de la taula? quines fronteres continuem defenent en nom de la nostra Mare i Pare Déu? La Ruah bufa on vol, i quasi sempre ho fa des dels màrgens.
Oració:
Mare i Pare de bondat, ensenya’ns la valentia d’esta dona. Dona’ns una fe que no calle davant la injustícia i un cor que no pose límits al teu amor. Que mai ens creguem propietàries del pa, sinó servidores de la taula compartida. Amén.
Sempre han existit dolents creients i bons pagans. Només Déu llig en el cor i sap qui li pertanyen.
Jesús torna a cridar a la gent i els convida a escoltar i a comprendre. No parla des de la imposició sinó des de la claredat que allibera. Res del que entra des de fora pot fer impura a una persona; el que verdaderament la ferix, la qual cosa la deshumanitza, és allò que naix del cor quan es buida de l’amor que dona vida i de pas trenca amb les altres persones i amb una mateixa. Jesús desmunta així una religió del control, obsessionada amb normes que acaben esclavitzant, i obri un camí profundament humà i guaridor: el cor com a lloc decisiu.
En continuïtat amb el missatge d’ahir, Jesús ens ajuda a desemmascarar la incoherència de declarar impur allò que ha sigut creat per a la vida: els aliments, els cossos, les cultures, les persones. Res d’això és dolent en si mateix. Tot pot ser espai de comunió i de pau. El que sí que destruïx és el que brolla de cors endurits per l’egoisme, la supèrbia, la cobdícia, la violència o la indiferència. I moltes d’eixes actituds no naixen en el buit, sinó en una societat que ens educa per a competir, consumir i mirar només per nosaltres mateixes, venent-nos una felicitat falsa que es construïx a costa del sofriment alié.
Este text també ens recorda quant mal han fet, i continuen fent, les lleis i normes religioses i socials que han assenyalat cossos, desitjos i vides, especialment els de les dones, com a sospitosos o impurs. Jesús se situa radicalment en un altre lloc: no condemna els cossos, ni els aliments, ni la vida concreta, sinó tot allò que trenca el vincle d’amor amb el vam ser creades, la justícia i la compassió. La nostra Mare i Pare Déu, no desitja esclaves ni súbdites, sinó filles lliures i felices. Les lleis que neguen dignitat no venen de l’Esperit; generen desigualtat, violència i tristesa.
Però Jesús no idealitza el cor humà. Sap que d’ell poden brollar tant la destrucció com la tendresa. El nostre interior no és només tenebra i foscor, és també una font d’humanitat, de fraternitat i de cura. L’elecció torna a ser a les nostres mans cada dia: deixar-nos arrossegar per un sistema que ens vol productives, insensibles i aïllades, o atrevir-nos a viure compartint la vida, el temps, el pa i l’esperança.
Potser hui podem començar per un gest senzill i profund: donar gràcies per allò que hem normalitzat, un sostre, un llit, un alba segura, i, al mateix temps, recordar als qui desperten sense llar ni protecció a Gaza, Ucraïna, Sudan, el Sahel, Etiòpia o la República Democràtica del Congo. Nomenar-les, recordar-les i orar per elles és resistir a l’oblit i mantindre viva la seua esperança… i també la nostra.
Oració:
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a cuidar el nostre cor perquè d’ell brollen gestos de justícia, paraules que sanen i decisions que construïsquen fraternitat. No permetes que ens acostumem al dolor alié ni que la indiferència apague la nostra compassió. Fes-nos dones i hòmens capaços de triar la vida, de compartir el que som i de viure des de l’amor que allibera. Amén.
Allà on hi haja un ésser humà, hi ha una oportunitat per a la bondat. Sèneca
En el passatge de l’evangeli de Marcos, Jesús torna a col·locar el centre on realment importa: no en les formes, no en les tradicions buides, no en els ritus que tranquil·litzen consciències però obliden les persones. Jesús no busca quedar bé ni practicar una falsa diplomàcia. No li preocupa el prestigi ni l’opinió dels qui ostenten el poder religiós, perquè la seua autoritat neix de l’amor i de la coherència, no de les estructures. I l’amor, quan és autèntic, no pot créixer enmig de la injustícia, ni de la humiliació, ni de normes que només serveixen per sostenir privilegis i jerarquies.
Jesús denuncia amb claredat com les tradicions humanes poden arribar a anul·lar el projecte de Déu, especialment quan es fan servir per desentendre’s del dolor aliè. És molt dur constatar que, més de dos mil anys després, continuem arrossegant normes imposades per aquells que se senten còmodes en estructures rígides, allunyades de l’Esperit. Tradicions que no cuiden la vida, que no alliberen, que no fan més felices les persones, i que sovint serveixen per controlar, excloure o silenciar, especialment les dones i els col·lectius més vulnerabilitzats.
Parlar de Déu no ens converteix automàticament en seguidores de Jesús. El que ens identifica com a cristianes és la capacitat de posar el cos i el cor en la defensa de la dignitat humana. És lluitar contra les injustícies, denunciar la precarietat laboral, acompanyar els cossos cansats i ferits, defensar aquelles persones que pateixen discriminació per raó de sexe, gènere, origen, salut mental o situació administrativa. És estar disposades a perdre una mica de la nostra comoditat perquè altres puguen viure amb més dignitat, provocar somriures, compartir el que tenim —fins i tot allò que ens fa falta— i reconéixer-nos instruments humils del nostre Déu Mare i Pare.
Seguir Jesús és aprendre a pregar en silenci, tancant la boca i obrint el cor, deixant de mirar-nos tant a nosaltres mateixes per posar el focus en el “nosaltres”. És deslligar-nos de les cadenes que ens volen dòcils i submises, perquè Jesús ja ens va alliberar de totes elles. Estem salvades per l’Esperit i per a l’Esperit. Cada dia, la Vida ens posa davant una elecció: estimar en llibertat o claudicar davant costums buits que ens condueixen a una existència sense ànima. I sí, val la pena lluitar per l’amor, perquè només l’amor salva, humanitza i transforma.
Preguem juntes
Ruah de vida, ajuda’ns a no confondre fe amb costum, ni fidelitat amb submissió. Dona’ns un cor lliure, valent i compassiu, capaç de trencar normes que maten i de sembrar gestos que donen vida. Que no ens aferrem a tradicions buides, sinó a l’Evangeli viu que batega en cada persona ferida. Amén.
Lleis hi ha, el que falta és justícia… i coratge per defensar-la, perquè l’amor siga sempre més fort.
Val la pena lluitar per l’amor, sempre, perquè és camí de vida i llibertat.
Perquè estimar en llibertat és triar la vida, i la vida sempre ve de Ruah.
Jesús arriba a Genesaret després de la travessia. No arriba a un lloc sagrat ni protegit, sinó a la terra de la gent senzilla, a les places on la vida fa mal i s’exposa. I allí, a penes ho reconeixen, les persones comencen a portar-li als qui estan malaltes, cansades, trencades per la vida. No hi ha filtres, no hi ha jerarquies, no hi ha permisos que demanar. N’hi ha prou amb saber on està Jesús per a acostar-se a Ell.
Jesús és Déu amb nosaltres. Ve a este món des de la tendresa del ventre de María, fent-se cos fràgil, dependent, necessitat de cures. S’encarna en la vulnerabilitat per a travessar el mateix que travessem nosaltres. Per això coneix el sofriment, la por, el cansament, la precarietat dels qui treballen molt i dormen poc, dels qui a vegades no poden assegurar el pa per a les seues filles i fills. La seua humanitat plena i la seua divinitat total s’abracen en un cor profundament compassiu, especialment sensible al dolor de les més vulnerades.
En Genesaret, les persones ho busquen perquè intuïxen que amb Ell les normes que exclouen deixen de tindre l’última paraula. Jesús no pregunta per mèrits, no classifica, no distingix entre hòmens i dones, entre pobres i rics, entre cossos vàlids o descartats. La seua única llei és l’amor, i la seua manera d’estimar és sanar, acollir, restaurar la dignitat. N’hi ha prou amb tocar l’orla del seu mantell, eixa vora que simbolitza la proximitat, perquè la vida torne a circular.
Este gest és profundament subversiu. Jesús trenca les barreres religioses, socials i de gènere que separen a les persones de Déu. Desarma els discursos de poder que justifiquen desigualtats i jerarquies, i revela que l’Esperit no està lluny ni reservat a uns pocs, sinó vessat sobre totes. La nostra Mare i Pare Déu es fa accessible, pròxima, tendra, reconciliadora, especialment allí on la vida ha sigut ferida.
I el més bell és que esta presència no pertany només al passat. Jesús continua caminant amb nosaltres. Es fa present en els sagraments, però també, i de manera molt real, en cada gest de cura, en cada acte de solidaritat, en cada decisió presa des de la compassió i la justícia. Cada vegada que triem la fraternitat enfront de la por, cada vegada que defenem la dignitat d’una germana o un germà, el Regne comença a ser, ací i ara, una realitat encarnada.
Oració:
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a buscar-te en les places on el dolor es fa visible, a tocar amb respecte i valentia l’orla del teu amor, i a deixar-nos transformar per la teua compassió perquè cap persona quede fora del teu abraç.
Si lo has abandonat tot, però encara no has renunciat a tu mateix, en realitat no has abandonat res. Perquè a poc a poc t’aferraràs a totes aquelles coses que has deixat a l’inici. François Xavier Nguyen Van Thuan.
Jesús ens diu, sense embuts, que som la sal de la terra i la llum del món. No parla d’alguna cosa que hàgem d’arribar a ser algun dia, sinó del que ja som quan vivim des de l’Evangeli. En el temps de Jesús, la sal era un bé molt valuós; servia per a donar sabor i també per a conservar els aliments. Fins i tot el salari dels soldats romans es pagava en sal. Per això, quan Jesús utilitza esta imatge, està subratllant la nostra dignitat i el nostre valor.
La sal només complix la seua funció quan entra en contacte amb el menjar, quan es mescla, quan quasi desapareix perquè uns altres puguen assaborir la vida. Així també nosaltres: estem cridades a implicar-nos en el món que ens envolta, a no viure al marge, a deixar-nos tocar per la realitat concreta de les persones, de les seues lluites i de les seues ferides. Allí on estem: a casa, en el treball, en els espais comunitaris, podem aportar la nostra mica de sal. Moltes passem gran part del dia en l’àmbit laboral, i també allí l’Evangeli es fa carn, no amb discursos, sinó amb actituds.
No es tracta de proclamar la fe a crits, sinó de viure-la de manera coherent. La sal que realment sala no es veu, però es nota. El mateix ocorre amb les nostres obres, amb la nostra manera d’afrontar els conflictes, amb la nostra manera de relacionar-nos amb companyes i companys. Ser sal és sembrar igualtat real, companyonia sincera i solidaritat amb els qui ho tenen més difícil. És ser part de processos col·lectius, caminar al costat d’unes altres i altres en la construcció d’un món més just, més humà i més fratern.
Jesús també ens diu llum. Una llum que no s’amaga, que no s’apaga, que no es guarda per a una mateixa. La nostra llum no és protagonisme ni superioritat moral; és la claredat que naix de viure des de l’Esperit. Són els nostres gestos, les nostres decisions quotidianes, la nostra manera de cuidar i de vincular-nos el que il·lumina el camí. Així anem fent possible un món on totes les persones puguen aportar els dons rebuts, on la dignitat i la justícia siguen el fonament d’una societat verdaderament igualitària, lliure i en plenitud, sostinguda per l’amor del nostre Déu Mare i Pare.
Reconéixer la nostra pròpia fragilitat, la nostra pròpia foscor, ens fa més humils i més compassives. Només des d’ací podem acompanyar la foscor d’altres persones sense jutjar, sense esclafar, sense creure’ns superiors. Com deia Carl Gustav Jung, conéixer la nostra pròpia ombra és el millor mode d’aprendre a conviure amb la dels altres.
Oració
Déu Mare i Pare, ensenya’ns a ser sal que no perd el seu sabor i llum que no s’amaga. Dona’ns un cor senzill i valent per a viure l’Evangeli en el xicotet, en el quotidià, en l’invisible. Que les nostres mans, les nostres paraules i les nostres decisions facen present el teu Regne de justícia, cura i igualtat. Amén.
«Que la llum que habita en nosaltres no s’apague mai, i que el nostre gra de sal faça més humana la vida.»
Sempre caminant ajuntes. Pau i bé.
Jesús desitja passar temps amb les seues amigues i amics, amb els qui han sigut capaços de dir “sí” i també amb nosaltres, dones i hòmens de hui que intentem viure des de la fidelitat a l’amor. Busca un lloc de descans, un desert que no és fugida sinó retorn, un espai de silenci que evoca la intimitat de l’oració personal. Eixe lloc on, abans que comence el dia, es parla amb la Mare i el Pare des de la confiança, el respecte mutu i, sobretot, des de la tendresa. Un desert habitat per Ruah, que no buida, sinó que plena.
També nosaltres necessitem tornar a l’origen de l’amor. Jesús ens acompanya a eixe desert que s’amaga darrere del soroll del món, que pot ser un racó volgut, un instant robat al dia, un silenci buscat amb cura. Allí podem explicar-li el viscut: els assoliments i els fracassos, les preocupacions que pesen, les ferides que fan mal. Compartir la vida tal com és, deixar-nos embolicar per la serenitat i la pau que naixen de saber-nos úniques, valuoses, meravellosament imperfectes, però profundament estimades per Ruah.
No obstant això, la gent continua buscant esperança. S’acosta a Jesús perquè amb Ell ningú és insignificant ni descartada. Les persones malaltes, empobrides, excloses o sotmeses recuperen dignitat, no pel que tenen o aparenten, sinó pel que són. Eixa és la llibertat que sana i dona plenitud, una llibertat que qüestiona sistemes injustos i retorna la paraula als qui han sigut silenciades, especialment a tantes dones relegades als màrgens.
Jesús sent compassió. I la compassió no és només emoció ni llàstima passatgera; és un moviment profund del cor que espenta a l’acció. És decidir implicar-se perquè el sofriment disminuïsca, encara que això supose renunciar a plans propis o alterar l’agenda. L’amor que no es traduïx en gestos concrets es queda buit. Hui Jesús ens ensenya a viure una compassió activa, encarnada, capaç de mirar més enllà de nosaltres mateixes i de comprometre’ns amb la vida dels qui patixen, seguint el projecte amorós de la nostra Mare i el nostre Pare.
Oració:
Mare i Pare de tendresa infinita, porta’ns a eixe desert interior on puguem descansar en Tu. Ensenya’ns a escoltar amb el cor, a viure la compassió que es fa gest i a estimar sense reserves. Que Ruah ens impulse a cuidar la vida, a sanar ferides i a caminar juntes, fidels al teu somni de justícia i tendresa. Amén.
L’evangeli de Marc ens presenta a Herodes com un home dividit, atrapat entre el que sap que és just i el que acaba fent per por. Escolta parlar de Jesús i el temor el sacseja, perquè la seua consciència no està en pau. No tem a Jesús en si, sinó a la incoherència que arrossega des de la mort de Joan el Baptista. Juan va ser una veu incòmoda, lliure, valenta, capaç d’assenyalar la injustícia sense doblegar-se davant el poder. Va denunciar una relació construïda des de l’abús i el privilegi, i per això va ser silenciat. Herodes sabia que Juan era un home just i sant, fins i tot gaudia escoltant-lo, però no va ser capaç de sostindre eixa veritat quan l’entorn, la pressió social i el desig de quedar bé van pesar més que la vida d’un innocent.
En este relat apareix també Herodías, tradicionalment presentada com la gran culpable. No obstant això, una lectura feminista ens convida a anar més enllà de l’estereotip de la dona perversa i manipuladora. Herodías viu dins d’una estructura de poder profundament patriarcal, on els cossos i les decisions de les dones estan travessats per la violència, l’intercanvi i la humiliació. La seua filla, és utilitzada com a instrument d’entreteniment i com a moneda de canvi en un banquet d’hòmens poderosos. La verdadera responsabilitat no està en elles, sinó en un sistema que permet que un jurament buit valga més que la vida, i que la covardia del poder es disfresse d’honor.
Herodes no volia matar a Juan, però va triar conservar la seua imatge abans que la seua consciència. I ací naix la por. Quan un no viu d’acord amb el que sap que és verdader, la realitat es torna amenaça. Per això Herodes creu veure a Juan ressuscitat en Jesús: la seua culpa no resolta es transforma en angoixa. L’evangeli ens mostra així com la falta de coherència genera confusió, tristesa i violència interior.
També a nosaltres pot passar-nos. Sabem quin és el camí que humanitza, el que ens porta a la vida plena, a la cura mútua, a la justícia compartida. Però a vegades triem el còmode, la qual cosa espera l’entorn, la qual cosa no incomoda massa. I a poc a poc apareix la por, el soroll interior, la sensació d’estar traint-nos a nosaltres mateixes. No obstant això, Ruah no es retira. L’Esperit continua bufant amb paciència, convidant-nos a tornar a la senda de la veritat, encara que no siga la més fàcil. És el camí que ens agermana amb tota la creació, on la dignitat de cada persona és sagrada i l’amor es fa gest, cura i comunió.
Quan el cor s’ompli d’amor, la por perd el seu poder. La pregunta queda oberta, no com a retret sinó com anomenada honesta: continuaré enganyant-me a mi mateixa o m’atreviré a viure des de la veritat que ja habita en mi?
Oració final:
Ruah de vida, bufa de nou en les nostres pors i contradiccions. Dona’ns valentia per a viure el que creem, tendresa per a no jutjar-nos i força per a triar sempre la vida, encara que ens coste. Que sapiem cuidar i deixar-nos cuidar, i caminar juntes cap a una justícia que siga casa per a totes. Amén.
Quan un no viu com pensa, acaba pensant com viu. Gabriel Marcel
Jesús crida als seus amics més pròxims i els envia de dos en dos, confiant en la força de la comunió i no en el poder individual. L’enviament no és solitari ni heroic, sinó profundament comunitari: el Regne s’anuncia millor quan caminem juntes, quan l’amor fratern es fa visible en els gestos, en la cura mútua i en la paraula compartida. Anar de dos en dos és una manera concreta de dir que ningú se salva a soles, que l’Evangeli es viu en relació, en suport, en escolta i en corresponsabilitat.
Jesús els dona autoritat sobre els esperits immunds, és a dir, sobretot allò que deshumanitza, oprimix i roba la dignitat: la por, l’exclusió, la injustícia, la malaltia, el silenci imposat. I al mateix temps els demana que vagen lleugeres, sense seguretats materials, sense acumulació, sense recanvis que tranquil·litzen l’ansietat. No perquè la pobresa siga un valor en si mateixa, sinó perquè el desagafe allibera el cor i afina la mirada. Com menys necessitem, més disponibles estem per a acollir, per a escoltar i per a deixar-nos afectar per la vida de les altres.
Este enviament ens confronta amb un món que respira individualisme, consum desmesurat, èxit ràpid i indiferència. Enfront d’això, Jesús proposa un camí senzill i radical: romandre on s’és acollida, no imposar, no forçar, no conquistar. I quan no hi ha escolta ni hospitalitat, marxar-se sense rancor, sacsejant la pols dels peus, confiant que la llavor ja farà el seu treball. El Regne no s’imposa, s’oferix.
Jesús va confiar en els seus amics i amigues llavors, i hui continua confiant en nosaltres. Ens sap capaçes, preparades, sostingudes per la Ruah que actua en el xicotet, en el quotidià, en els gestos d’amor que sanen, alliberen i retornen esperança. També ens envia a nosaltres a ungir ferides, a acompanyar processos, a expulsar els dimonis moderns que continuen negant la vida plena.
Soltem llast. Caminem juntes. No anem carregades de pors ni de falses seguretats. L’Esperit sempre actua quan l’amor es posa en camí.
Tant de bo que siguem bona notícia allí on la vida fa mal i espera.
Oració:
Que Ruah ens ensenye a caminar lleugeres, sense por i sense cuirasses.
Que ens de valentia per a eixir, humilitat per a quedar-nos on som acolliments
i saviesa per a saber marxar quan no hi ha espai per a la vida.
Que ens faça comunitat viva, mans que ungixen, paraules que sanen
i peus descalços que anuncien l’Evangeli amb amor.
Amén.
Déu ens agafa de la mà. Som nosaltres els qui ens en soltem, de la seva mà.
L’evangeli de hui ens posa davant una escena tan quotidiana com trista, per tot el que es reflectix de nosaltres: Jesús torna al seu poble, al lloc on li coneixen des de sempre, i precisament ací no és reconegut. Ho veuen, ho escolten, però no aconseguixen anar més enllà de la imatge que ja tenen feta d’ell. Per a elles i ells continua sent “el fuster”, el fill de María, el veí de tota la vida. I eixa proximitat, lluny d’obrir-los el cor, es convertix en un mur. No poden acceptar que eixa divinitat que tant respecten es manifeste en el conegut, en el xicotet, en el que no encaixa amb les seues expectatives de grandesa.
Quantes vegades ens passa el mateix. Ens costa reconéixer la vàlua, la saviesa i la força dels qui són a prop, especialment de les dones i de les persones senzilles, perquè les creiem massa normals, massa quotidianes. Pensem que ja les coneixem, que sabem fins a on poden arribar, i així reduïm la seua vida a la grandària dels nostres prejuís. Oblidem que la nostra Mare i Pare Déu es complau precisament en el xicotet, en el que no crida l’atenció, en la fidelitat diària, en els gestos invisibles que sostenen la vida.
Este evangeli ens convida a revisar la mirada. A deixar de mesurar la fe i l’autoritat amb criteris de prestigi, poder o reconeixement social. A atrevir-nos a descobrir que l’Esperit actua a les mans que cuiden, en les paraules que consolen, en les vides que no ixen en cap aparador. Jesús no deixa de ser profeta perquè no ho reconeguen; és la nostra falta de fe la que ens impedix veure els miracles que ja estan ocorrent entre nosaltres. Quan aprenem a mirar amb humilitat i tendresa, quan valorem als qui menys es veuen, el Regne s’obri pas de nou, silenciós i fecund.
Oració
Mare i Pare de la vida, ensenya’ns a mirar com Tu mires, a reconéixer la teua presència en el xicotet i en el pròxim, a no menysprear a ningú per ser senzill o quotidià. Allibera’ns de l’orgull i dels prejuís, i dona’ns un cor humil per a acollir els miracles que ja habiten entre nosaltres. Amén.
«La fe és incompatible amb l’orgull, amb la vanaglòria, amb el desig de l’estima dels homes. Per a creure, és necessari humiliar-se». Carles de Foucauld.
L’evangeli de hui és d’una bellesa colpidora. És un d’eixos textos que conviden a ser rellegits una vegada i una altra, deixant-nos portar per una paraula, una escena, un gest, fins a descobrir en cada línia l’amor desbordat de la nostra Mare i Pare Déu. En ell apareixen dos dones unides pel número dotze: una xiqueta que comença a viure, amb dotze anys, i una dona que porta dotze anys sagnant, sobrevivint com pot, quasi sense esperança.
Jesús camina entre una multitud que ho estreny, que ho envolta, que vol ser a prop. Però la dona que patix hemorràgies no forma part d’eixa multitud de manera visible. Està apartada, marginada, exclosa. La seua malaltia la convertix en impura segons la llei religiosa: no pot tocar, no pot participar, no pot viure en plenitud. Ha gastat tot el que tenia en metges que no sols no l’han curada, sinó que l’han deixada pitjor. I, així i tot, alguna cosa es mou dins d’ella. Una intuïció profunda, una fe valenta, l’espenta a arriscar-se. Decidix acostar-se per darrere i tocar la borla del mantell de Jesús, el més baix de la seua vestidura, quasi sense fer-se notar, com qui sent que no té dret ni tan sols a demanar ajuda. Però la seua esperança està posada en eixe gest mínim, clandestí, ple d’audàcia.
Jesús la sent. Abans fins i tot de veure-la, la reconeix. Sap que d’ell ha eixit força, perquè algú ha llançat un crit silenciós d’auxili. I es deté. Mira al voltant. No deixa que eixe acte quede ocult. La dona, espantada i tremolosa, s’avança i confessa la veritat. I llavors succeïx l’impensable: Jesús la nomena. “Filla”. No la flama impura, ni transgressora, ni culpable. La diu filla. Amb eixa sola paraula restaura la seua dignitat, el seu lloc en la comunitat, la seua identitat profunda. No sols sana el seu cos, sinó que la retorna a la vida, a la relació, a l’alegria. “Filla, la teua fe t’ha salvat. Ves-te en pau.” És un gest profundament subversiu, carregat de tendresa i de justícia, que ens parla d’una Divinitat que es posa sempre del costat de les dones ferides i silenciades.
Mentrestant, la història de la xiqueta de Jairo avança. Algú anuncia la mort, la derrota definitiva. “No tingues por, basta que tingues fe”, li diu Jesús al seu pare. I Jairo, home religiós, cap de la sinagoga, es deixa tocar per una fe nova, més profunda que els ritus, més lliure que el què diran. Creu en l’amor que Jesús encarna, un amor que sana, que allibera, que retorna la vida. En la intimitat de la casa, lluny del rebombori i de les burles, Jesús pren a la xiqueta de la mà i li diu: “Talitha qumi”. Amb tu parle, xiqueta, alça’t. I la vida torna. I el primer que demana Jesús és que li donen menjar, perquè la vida ressuscitada necessita cures concretes.
Este evangeli també m’interpel·la a mi. Pense en quantes parts de mi han estat adormides, quasi mortes, per viure una fe de normes, de pors, de ritus buits. Pense en com durant molt de temps no vaig poder escoltar el “alça’t” perquè no em sentia lliure per a confiar en l’amor de la nostra Mare i Pare. Fins que algú va creure, va perdre les seues pors i em va parlar d’eternitat, de vida entregada, d’eixe Jesús obrer que camina amb la gent senzilla. Ara intente, maldestrament però amb veritat, portar eixe mateix missatge a altres persones: la mort no té l’última paraula. És la vida la que venç quan ens gastem, quan ens entreguem, quan estimem.
Per això, quan escoltem “Talitha qumi”, no és només per a aquella xiqueta, ni per a aquella dona, sinó per a totes nosaltres. Perquè ens alcem, perquè caminem, perquè visquem amb dignitat i sense por.
Oració:
Ruah de vida, ensenya’ns a confiar com la dona que es va atrevir a tocar-te i com el pare que va creure contra tota esperança. Sana’m per dins, desperta el que està adormit en mi i fes-me instrument de vida per a unes altres. Que sàpia detindre’m, cuidar i sostindre, com ho fas Tu cada dia. Amén.
Jesús dignifica a la dona i la posa al mateix nivell que l’home, perquè pren aquella primera paraula del Creador: els dos són imatge i semblança de Déu. Papa Fransesc.
«Talitha qumi» Amb tu parle xiqueta, alça’t.
«Talitha qumi»: Alça’t dona estimada, la vida t’està esperant.
L’escena de la presentació de Jesús en el temple ens mostra a una família més, humil i treballadora, que complix la llei sense privilegis ni ostentació. María i José entren en el temple portant l’ofrena dels qui no tenen quasi res: dos tórtores. Així es fa present la nostra Mare i Pare Déu, allunyant-se del poder i de les jerarquies, habitant la senzillesa de la vida quotidiana i dignificant als qui viuen humilment, persones senzilles de classe obrera. L’Esperit no es manifesta en el grandiós, sinó en el xicotet, en el fràgil, en el que el món no sol mirar.
Simeón és un home just i creient, profundament unit a l’Esperit. Ha aprés a esperar, a escoltar, a confiar. La seua fe és madura i esperançada. Per això reconeix al Messies quan el veu, no perquè vinga embolicat en glòria, sinó perquè sap llegir la presència de Déu en la debilitat d’un xiquet. Simeón beneïx a la família, però es dirigix de manera especial a María, col·locant-la en el centre d’este moment. Ella és reconeguda com a dona forta, capaç de sostindre el dolor i l’esperança, conscient que el camí del seu fill estarà marcat per la contradicció. María apareix ací no sols com a mare i sostingues sinó com a deixebla, acompanyant i dona creient que guarda, pensa i decidix des del cor.
Al costat de Simeón apareix Ana, una dona anciana, viuda, pobra segons els criteris del seu temps, però rica en Esperit. La seua presència és profundament subversiva: una dona major, sense poder social, es convertix en profetisa i anunciadora de l’alliberament. Ana parla, proclama i nomena públicament a Jesús com a esperança per a totes les persones que esperen un món nou. L’evangeli deixa clar que Déu confia la seua paraula tant a dones com a hòmens, i que la veu de les dones, especialment de les més vulnerables, és imprescindible per a anunciar la salvació.
Simeón i Ana representen dos maneres de viure el lliurament i l’esperança: la fidelitat pacient i la paraula profètica; l’escolta silenciosa i l’anunci valent. Els dos es deixen guiar per Ruah cap a un mateix horitzó de justícia i pau. L’alliberament que Ana proclama continua vigent hui i ens interpel·la. Estem cridades a reconéixer a Jesús en el quotidià, a parlar d’Ell als qui esperen consol, dignitat i vida plena, i a col·laborar en la construcció d’un món sense jerarquies opressores, sense desigualtats, on totes les persones siguen reconegudes i respectades.
L’Esperit continua passant prop de nosaltres, murmurant en el xicotet: en la mirada d’una veïna cansada, en una crida que demana escolta, en una presència que acompanya sense presses. Ruah ens convida a detindre’ns, a penjar del penja-robes la urgència, i a triar la cura, la tendresa i la disponibilitat. Ací, en eixe gest senzill, també es manifesta la salvació.
Oració
Déu Mare i Pare, ensenya’ns a reconéixer la teua llum en el xicotet, a escoltar el teu Esperit amb paciència i a deixar-nos travessar pel teu amor. Fes-nos dones i hòmens disponibles per a la cura, la paraula justa i l’esperança compartida. Amén.
Encara que ningún pot tornar arrere i tindre un nou començament, totos poden començar des d’ara i tindre un nou final (Carl Bard)
Jesús, en veure a la multitud, puja a la muntanya, se senta i comença a ensenyar. No parla des d’un tron ni des de la distància, sinó des d’un lloc compartit, pròxim, a l’altura dels qui escolten. I proclama benaurades, afortunades, no a les poderoses ni a les triomfadores segons la lògica del món, sinó a totes aquelles persones —especialment dones i hòmens ferits per la vida— que han optat, per necessitat o per convicció, per un mode distint de viure.
Les paraules de Jesús ressonen en cors cansats, espantats, sotmesos a un poder corrupte, patriarcal i excloent. I Ell, amb el seu amor profundament subversiu, nascut del Déu que és Mare i Pare, està disposat a posar-lo tot potes enlaire. No proposa una fugida del món, sinó una manera nova d’estar en ell. Ens convida a canviar la perspectiva, a mirar la vida amb tendresa, i des d’ací anar gestant, a poc a poc, una humanitat distinta.
Jesús no idealitza el sofriment, però posa en el centre als qui ploren, als qui tenen gana i set de justícia, als qui treballen per la pau, als qui són perseguides per viure des de l’amor. Ens recorda que el Regne és a prop, però no cau del cel sense més: cal fer-ho arribar. I per a això l’actitud és fonamental. Viure des de l’amor no respon a la lògica d’este món, sinó que la qüestiona profundament. No es tracta de viure per a nosaltres mateixes, ni d’aconseguir l’èxit que ens han venut com a triomf, ni d’acumular coses que acaben posseint-nos i fent-nos esclaves dels qui concentren el poder.
A hores d’ara del camí, ja sabem —encara que a vegades se’ns oblide— que la felicitat verdadera naix just d’allò per què quasi ningú aposta hui: la cura, la justícia, la solidaritat, la misericòrdia, la coherència entre el que pensem, diem i fem. Jesús ens crida a posar-nos a la feina, a no quedar-nos quietes, perquè la gran majoria —les oblidades, les marginades, les silenciades, les que ploren— continuen esperant que algú camine al seu costat.
A totes elles, Jesús les diu benaurades, beneïdes del Déu Mare i Pare. I ens convida a organitzar-nos, a donar-nos suport les unes a les altres, a lluitar per una igualtat que encara no acaba d’arribar, a unir-nos enfront dels qui ens volen callades i obedients. El camí de l’amor no és fàcil: es guanyen enemics, una se sent a vegades trencada, incompresa, cansada. Però és un camí que allibera, que eixampla el cor i que conduïx a una vida més plena i verdadera.
Oració:
Jesús, mestra i company de camí, ajuda’ns a creure en les teues benaurances quan el món ens diu el contrari. Dona’ns valentia per a viure des de l’amor, mans obertes per a cuidar i un cor ferm per a treballar per la justícia i la pau. Que sapiem caminar juntes, sostenint-nos les unes a les altres, fins a fer visible el teu Regne enmig de la vida. Amén.
La felicitat apareix quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia.
Jesús proposa passar a l’altra riba. I l’altra riba fa por, perquè no sabem com ens rebran ni què trobarem allí. Quantes vegades m’has convidat, Jesús, a canviar de rumb amb una paraula, amb una mirada, amb un text de l’Evangeli que, en rellegir-lo, em posa enfront de l’espill i em descobrix igual que aquelles deixebles: amb por, sense veure’t, encara que a vegades et tinga davant. Anem a l’altra riba, dius… i jo continue picant de peus perquè no em sent segura, perquè no vull abandonar este espai que em resulta còmode, encara que estiga ple de falses necessitats creades per uns altres en nom del progrés i del benestar.
Em reconec vulnerable i xicoteta, encara que durant tota la vida em van dir que calia lluitar per a arribar molt alt i així ser feliç. I resulta que, després d’intentar-ho una vegada i una altra, la vida em retornava sempre al fang. Des d’allí m’alçava per a tornar a començar. Fins que en una d’eixes caigudes vaig mirar al meu voltant i vaig descobrir que no estava sola: hi havia més persones intentant sobreviure en eixe mateix fang. Vaig tendir la mà i algú la va agarrar. I llavors vaig despertar d’un malson per a trobar-me amb una vida plena de fang, un fang amb el qual es podien fer atuells, rajoles i fins a una vida sencera. Vaig comprendre que no és que em caiguera al fang, és que jo mateixa era fang, com tantes altres: persones precioses, fràgils i fortes alhora, amb les quals hem anat construint vida. I vaig aprendre a estimar el fang.
I és ara quan Jesús torna a dir-me: anem a l’altra riba. Perquè siguem com —siguem —fang, pols d’estreles o fins i tot ore— totes som filles del Déu Mare i Pare. Som humanitat nascuda de les entranyes amoroses de l’Esperit. Totes som triades per a construir un món on cada una aporta i cada una rep, sense importar de quin estiguem fetes.
Però mentres vaig en esta barca, arriba la tempestat. L’onatge m’espanta perquè no vull perdre la poca comoditat que m’han permés conservar. Tinc por, i la por és ací, però no pot paralitzar-me ni governar la meua vida. Em descobrisc una altra vegada enmig d’una existència que vaig imaginar distinta, intentant obrir-me camí entre les presses, les responsabilitats, el carinyo, la ràbia i el pas del temps. Et busque, Jesús, et cride, i apareix el plor al costat de la por, mentres intente mantindre’m a flote. No soc capaç de veure’t en la mateixa barca, acompanyant-me en cada instant.
I llavors comprenc que seguir-te no em posa fora de perill, sinó que moltes vegades complica el camí. La vida es torna més exigent quan l’amor ens espenta a prendre decisions que van a contra corrent, enmig de vents contraris i ones que intenten afonar-nos. Tu t’alces i, amb tendresa, ens retraus la nostra falta de fe, la nostra poca confiança en l’Esperit. Ens recordes que la vida seguix a les teues mans i que ací estem segures, sostingudes. Que res pot arrabassar-nos la dignitat ni l’esperança: ni governs feixistes, ni sistemes capitalistes deshumanitzats pel poder, ni la indiferència dels qui creuen que la política no va amb elles.
Estem fetes de carn, de fang i d’una profunda passió per la vida. La nostra mirada no pot quedar-se en este moment; ha d’anar més enllà, cap a un món de comunió fraterna, on totes aportem i totes compartim cures, vida, acció, béns i amor.
Qui és Jesús per a mi? És la calma en les meues tempestats, la força en les meues baixades, la llum en les meues tenebres, la carícia en les meues tristeses i la seguretat en les;! meues pors.
Oració:
Jesús, companya i company de travessia, ensenya’ns a confiar quan refermen les ones, a no fugir del fang que ens fa humanes i a remar juntes cap a l’altra riba. Dona’ns un cor valent per a estimar, encara que la por ens visite. Amén.
La por no evita la mort. La por evita la vida. Naguib Mahfuz.
L’evangeli de hui ens parla de nou llavors, de processos lents i silenciosos que marca la creació, d’un Regne que naix a poc a poc sense imposar-se, que creix mentres la vida passa. Jesús utilitza exemples de fets quotidians per a explicar una cosa essencial: la llavor germina sense que sapiem com, la terra dona fruit per si mateixa, i tot ocorre en un temps que no ens pertany ni podem controlar. No és casualitat que este text es repetisca. Com els dies que comencen el dia un darrere l’altre, l’evangeli torna perquè la nostra vida no és mai la mateixa. Canvia el nostre ànim, la nostra mirada, la nostra disponibilitat interior. I pot ser que hui, de nou, el cor necessite escoltar esta paraula. Confiem en el bufit de Ruah.
I a mi hui, esta paraula ens parla de gestació, de maternitat, de ventre fecund. Ens parla d’una llavor que la nostra Mare i Pare Déu confien a la terra, a un cos que acull, cuida i espera, sabent que donarà fruit perquè va carregada de l’amor de l’Esperit. El nostre cor està fet per a això: per a acollir, per a gestar vida, per a cuidar processos sense forçar-los, per a sostindre fins que el fruit puga compartir-se.
La paraula de Jesús cau en nosaltres com a llavor viva. Mentres dormim i despertem, mentres caminem, treballem, cuidem i estimem, alguna cosa va transformant-se per dins. Cada gest de tendresa, cada acompanyament, cada acte de lliurament va fent créixer el sembrat. I un dia, quasi sense adonar-nos, la llavor es torna arbre frondós, espai d’ombra i descans, lloc on unes altres poden niar, descansar i crear.
Ruah ens beneïx cada dia i se’ns revela en xicotets signes, en intuïcions suaus, en crides discretes que només es reconeixen amb una mirada atenta. Les nostres accions parlen de qui som; en elles habita la nostra veritat més profunda. A vegades basta un sol gest d’amor per a despertar una llavor adormida en el cor d’una altra germana.
No podem deixar d’intentar-ho. Algú necessita hui la nostra presència, la nostra cura, la nostra paraula o el nostre silenci compartit. No perquè la llum nasca de nosaltres, sinó perquè som llit i camí perquè l’Esperit puga fer. Estem cridades a ser terra bona: terra que acull, que gesta, que fa créixer i que compartix els fruits amb els qui els esperen.
Oració:
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a confiar en els processos, a saber esperer en els temps de l’Esperit, a cuidar el xicotet i allò que encara no es veu. Feix del nostre cor terra fecunda on Ruah puga germinar i donar fruit per a unes altres. Dona’ns paciència, tendresa i fidelitat per a acompanyar la vida que naix. Amén
Si ajude una sola persona a tindre esperança, no hauré viscut en va. Martin Luther King.
L’evangeli de hui ens regala una imatge senzilla i profundament provocadora: la llum no s’encén per a amagar-la, sinó per a il·luminar. Jesús ens convida a no apagar ni ocultar allò que ens ha sigut confiat, eixa espurna de vida que rebem com a do i com a responsabilitat compartida. La paraula i les obres de Jesús són bona notícia, llum que orienta, consola i desperta. Una llum que naix de l’amor de la nostra Mare i Pare Déu i que arriba a nosaltres com a paraula viva, com a intuïció profunda, com a certesa interior que no estem soles.
Eixa llum no és propietat privada ni premi per a unes poques. És un regal destinat a posar-se enlaire, a fer-se visible, a il·luminar els camins dels qui caminen en la penombra. Per això, la fe no pot quedar-se amagada sota la por, la comoditat o el silenci imposat. Estem cridades a ser llums enceses enmig de la vida quotidiana, dones i comunitats que irradien esperança amb gestos xicotets, amb paraules honestes, amb una presència que cuida i sosté.
Jesús ens advertix també sobre la mesura que usem. No parla de castic, sinó de coherència: la mesura de l’amor, de la confiança, de la generositat que posem en joc és la que va eixamplant el nostre cor. Quan compartim la llum, no s’apaga; al contrari, creix. Quan creiem en l’altra, quan reconeixem la seua dignitat i busquem el seu bé, una cosa nova naix també en nosaltres.
La bona notícia necessita ser encarnada i comptada, especialment allí on la vida fa mal, on la dignitat ha sigut ferida, on tantes dones i hòmens esperen ser reconegudes. Eixir, arriscar-nos, comptar la nostra experiència de fe no des de la imposició sinó des de l’alegria, és un acte profundament alliberador. La plenitud no és individual, és sempre comunitària; es construïx en la comunió fraterna, en la confiança mútua, a saber-nos part d’un tot teixit per l’amor.
Oració:
Mare i Pare de la Vida, encén en nosaltres la teua llum i dona’ns valentia per a no amagar-la. Ensenya’ns a compartir-la amb tendresa, a creure en les altres, a buscar sempre el bé comú. Que la nostra fe siga llum humil i fidel enmig del món, i que, caminant juntes, aprenguem a viure amb dignitat i plenitud. Amén.
«Qui vulga viure amb dignitat i plenitud no te un altre camí més de reconéixer a l’altre i buscar el seu bé» Papa Francesc
A l’Evangeli d’Avui, Joan assenyala Jesús i el reconeix com a l’Anyell de Déu. No ho fa des de la certesa absoluta, ni des del domini del saber, sinó des de l’experiència humil de qui es deixa sorprendre: “jo no el coneixia”, repeteix. És l’Esperit qui li obre els ulls i el cor. I en aquest detall se’ns revela ja el rostre de Déu: un Déu Mare-Pare que no obliga, que no força, que no imposa la seva presència, sinó que s’ofereix amb delicadesa i espera. La fe no neix de la imposició ni de la por, sinó de la trobada lliure, de l’escolta atenta, de deixar-se habitar per l’Esperit.
Jesús apareix com a Anyell, imatge de mansuetud i entrega conscient. No és feblesa ni resignació, sinó una forma radical d’estimar. Jesús acull el desig profund de Déu Mare-Pare: que totes tinguem Vida, i Vida en plenitud. Per això, no domina ni sotmet, no exigeix adhesions forçoses ni fidelitats cegues. El seu camí és el de la proximitat, el de posar-se al costat de les seves germanes, especialment de les que han estat vulnerades, excloses o menyspreades.
El baptisme que Jesús inaugura no es queda en un gest extern: és un baptisme amb Esperit, un alè que entra en la part més pregona de la persona i la transforma des de dins. No és una norma que cal obeir, sinó una relació que cal cuidar. No és una llei imposada, sinó un amor interioritzat que es fa carn en la nostra manera de viure, de treballar, de relacionar-nos i de mirar el món. Jesús ens mostra que la vertadera força és la de l’amor: no violenta, no humilia, no necessita imposar-se per ser vertadera.
Aquest Anyell és també llum: una llum suau, no encegadora, que il·lumina el somni de Déu Mare-Pare per a la humanitat. Jesús ens recorda que som fang, sí, però fang estimat, habitat per l’Esperit. I ens ensenya a reconèixer que les altres persones no són enemigues, sinó tresors fràgils que hem de cuidar. La salvació que ell anuncia no és privilegi d’unes poques persones, sinó possibilitat oberta per a totes, sense jerarquies ni exclusions.
El Jordà marca un abans i un després: no com un salt cap al protagonisme, sinó com un acte de fidelitat profunda. Jesús es deixa conduir per l’Esperit i comença un camí públic de compassió, justícia i tendresa. Avui aquest Evangeli ens convida també a reconèixer el nostre propi Jordà: aquest lloc on la Vida ens demana fer una pas més: no per obligació, sinó per amor. En un món ferit per l’odi, la mentida i l’egoisme, estem cridades a ser testimoni viu de l’Esperit, que no castiga ni exclou, sinó que acompanya, sosté i dona Vida.
La Ruah continua descendint, continua posant-se sobre cada Vida que s’obre amb humilitat. I des d’aquí, des de la nostra realitat concreta i limitada, som enviades a donar testimoni: no des de la perfecció, sinó des de la veritat, tot deixant que la llum de l’Anyell il·lumini els nostres gestos quotidians.
Pregària
Mare i Pare de tendresa, gràcies, perquè ens interpel·les amb amor i tendresa infinita. Ensenya’ns a reconèixer la teva veu en la suavitat de l’Esperit i a seguir Jesús amb un cor lliure, compassiu i fidel. Que sapiguem cuidar la Vida, especialment la més fràgil, i ser llum senzilla enmig del món. Amén.
Que l’Esperit continuï posant-se sobre nosaltres i ens faci camí de vida i de pau.
Jesús torna a sortir a la vora del mar. La gent s’hi acosta i ell ensenya, com qui comparteix la vida sense reserves. En passar, veu Leví, assegut al taulell dels impostos, assenyalat, jutjat, considerat indigne. I Jesús no li pregunta pel seu passat ni li exigeix explicacions: simplement li diu “Segueix-me”. Aquesta paraula obre un horitzó nou. Levi s’aixeca i el segueix. No pas perquè sigui perfecte, sinó perquè se sent mirat amb amor i reconegut en la seva dignitat més profunda. Intueix que vet aquí la vida veritable, la vida plena que totes anhelem.
L’escena continua al voltant d’una taula compartida. Jesús s’asseu a menjar amb publicans i pecadors, amb els qui no compten, amb els qui viuen als marges. La bona notícia no es proclama des de la distància, sinó des de la proximitat, des del pa partit i la conversa sincera. Totes són benvingudes. No hi ha filtres ni condicions prèvies. Ningú no queda fora de l’abraçada de la nostra Mare/Pare, que estima sense retrets i acull sense jutjar. Aquesta és la festa de la reconciliació: una comunitat que es reuneix per celebrar que l’amor és més fort que l’error.
Davant aquesta escena, els fariseus murmuren. Els incomoda un Déu que no exclou, que no classifica, que no premia les unes i castiga les altres. Jesús els escolta i respon amb claredat: no necessiten metge els qui es creuen sans, sinó els qui saben que necessiten cura. El pecat, lluny de separar-nos, ens iguala. Totes som fràgils, totes fallem, totes necessitem perdó i acolliment. Reconèixer-ho amb humilitat ens obre a una comunitat veritablement fraterna, on ningú no se situa per sobre de ningú i on l’amor és l’únic criteri.
La gran revolució de l’Evangeli és aquesta: Jesús no salvarà des de la perfecció, sinó des de la fragilitat compartida. Assumeix la nostra vulnerabilitat, la càrrega sobre la creu i, des d’aquí, ens regala vida nova. La salvació no està lluny ni reservada a poques; està a un sol pas del nostre “sí”. Com Leví, que es va aixecar i va seguir. I la pregunta queda flotant, suau i exigent alhora: què fem encara assegudes?
Pregària final
Mare i Pare de la vida, ensenya’ns a escoltar la teva crida enmig del que és quotidià, a aixecar-nos sense por quan ens dius “segueix-me”, ia asseure’ns a taula amb totes, sense judicis ni exclusions. Dóna’ns un cor humil i valent, capaç de reconèixer la seva fragilitat i de celebrar la reconciliació com un do compartit. Amén.
Educar en la igualtat i el respecte és educar contra la violència. Benjamin Franklin.
Feliç vida compartida germanes!
En aquest relat evangèlic apareixen dues maneres molt diferents de situar-se davant de Jesús. D’una banda, els escribes i mestres de la Llei, tancats en les seves certeses, incapaços de veure més enllà de la norma. No s’acosten per escoltar ni per deixar-se tocar, sinó amb recel, vigilant i jutjant. Són ulls que miren però no veuen, cors blindats que confonen Déu amb el control, i la fidelitat amb la rigidesa.
D’altra banda, apareix un grup d’amics i un home paralític. Persones que ja no confien en les pròpies forces, però que no han renunciat a l’esperança. Quan sembla que la vida està bloquejada, quan el cos o l’ànima ja no poden avançar, busquen ajuda i la busquen juntes. No caminen soles. Comparteixen el pes, l’esforç, la creativitat i també el risc. Pugen a la teulada, obren un esvoranc, trenquen esquemes. La fraternitat també és això: no rendir-se davant els obstacles i no deixar caure aquella persona que no pot caminar.
Jesús no veu primer la paràlisi, sinó la fe compartida. No mira el pecat com una falta moral que cal castigar, sinó com una ferida que necessita ser curada. Per això, les seves primeres paraules no són una ordre, sinó una carícia: «Fill, els teus pecats et són perdonats». La reconciliació no és humiliació ni condemna; és restauració, és tornar a posar dempeus una vida que s’havia quedat a mig camí. És el sagrament de l’amor que reconstrueix, no del càstig que aixafa.
Jo també em reconec en aquesta paràlisi quotidiana, en aquesta no-acció que es disfressa d’excuses, de cansament o de pors. Errors per defecte, silencis que haurien d’haver estat paraula, passos que no vaig fer quan l’Esperit els xiuxiuejava. I, tot i així, Jesús em mira amb la mateixa tendresa. Em diu que m’estima així, incompleta i vacil·lant, i que no retira el seu amor. Perdona, sana i restaura sense exigir garanties.
«Aixeca’t, pren la teva llitera». La llitera no desapareix: és memòria, aprenentatge, humilitat. Està feta de restes d’egoisme, de comoditat, de por d’implicar-me en el patiment aliè. Però ara ja no em paralitza. La carrego mentre aprenc a caminar altrament, més lliure, més lleugera, més oberta a la comunió. El camí de la fe és també una senda cap a la germanor real, on ja no caminem soles ni deixem soles les altres persones.
Jesús sempre respon quan tornem a l’amor amb veritat de cor. No defrauda. No abandona. Ens aixeca perquè sap que hem estat creades per a la vida en plenitud.
Pregària:
Jesús, company de camí, ensenya’ns a confiar quan ja no podem més, a deixar-nos portar per mans amigues i a creure que el teu perdó sempre restaura. Aixeca’ns, sana’ns i desperta en nosaltres la capacitat de caminar juntes, cuidant-nos les unes a les altres. Amén.
Déu ens agafa de la mà. Som nosaltres els qui ens en soltem, de la seva mà.
Jesús no se situa per sobre, no mira des de l’altura ni des del poder. Jesús s’abaixa, baixa fins al nostre nivell, fins a la terra fràgil que habitem, i ho fa per quedar-se, per compartir la vida tal com és. S’acosta als cossos ferits i a les ànimes cansades, restaura dignitats trencades i sana no només allò visible, sinó també allò que fa mal en silenci: el rebuig, l’exclusió, la culpa de sentir-se diferent.
Al relat d’avui, un leprós s’atreveix a acostar-s’hi. La llei li ho prohibia; el seu cos era considerat impur, perillós, indigne de contacte. Tot i això, la fe l’empeny a transgredir la norma. I no és una fe arrogant ni exigent, sinó una fe humil, nua, confiada. La fe com a confiança profunda, com a abandó: confiar, posar-se en mans d’Un altre sense garanties, sense mèrits per presentar.
Agenollat, no pas reclamant drets, diu a Jesús: «Si vols, em pots netejar». No diu “si puc”, ni “si ho mereixo”, ni “si he fet prou”. Reconeix que ja no en depèn, que ha esgotat totes les forces i estratègies, que ha tocat fons. La seva única riquesa és la vulnerabilitat. I amb això n’hi ha prou.
Jesús el mira amb compassió. No amb llàstima, sinó amb aquesta tendresa activa que brolla del ventre matern de Déu. Una mirada que no jutja ni mesura, sinó que reconeix. Jesús estén la mà i toca allò intocable. Trenca la por, trenca la distància, trenca la lògica que separa les persones pures de les impures. I en tocar-lo, l’aixeca. Li torna el cos, sí, però també la veu, el lloc, la dignitat, la possibilitat de tornar a viure en comunitat.
La sanació no és un premi, és un do. No hi ha condicions prèvies. Només després apareix la invitació a la gratitud, no com a pagament, sinó com a reconeixement amorós. Donar gràcies no és saldar un deute, és compartir el regal rebut, deixar que la vida nova s’expandeixi cap a d’altres. La gratitud és memòria agraïda i compromís amorós; és comprendre que no hem de fer res per ser estimades, que ja ho som, tal com estem, amb les nostres ferides i límits.
Jesús demana silenci perquè no cerca fama ni poder. Fuig de la glòria que alimenta l’ego i la vanitat. Però la vida transformada sempre desborda. L’alegria compartida es torna testimoni. I així, mentre Jesús queda fora, als marges, són les persones guarides les que esdevenen lloc de trobada, anunci viu d’un Déu que no exclou, que es deixa tocar i que habita en la fragilitat.
Pregària:
Mare-Pare de la vida,
ensenya’ns a confiar sense reserves,
a acostar-nos a Tu sense res a les mans
i amb el cor obert.
Que no busquem merèixer el teu amor,
sinó acollir-lo i compartir-lo,
sabent que la nostra vulnerabilitat
ja és espai de trobada amb tu. Amén.
És a través de la gratitud del moment present que s’obre la dimensió espiritual de la vida.
En sortir Jesús de la sinagoga, entra a la casa de Simó i Andreu acompanyat de Jaume i Joan. Allà es troba amb una dona malalta, la sogra de Simó, postrada al llit amb febre. No diu res, no demana res. Són altres persones les que parlen per ella. Jesús s’acosta, s’inclina, l’agafa de la mà i l’aixeca. La febre desapareix i ella es posa dreta.
Aquest gest tan senzill és profundament revelador. Jesús no actua des de la distància ni des del poder: s’hi acosta, s’inclina, toca. Reconeix en aquesta dona no només una malaltia física, sinó un cansament profund, corporal i espiritual. La febre no és només malaltia; és també tot allò que ens manté immobilitzades, esgotades, anul·lades, sense forces per sostenir la vida.
Aquesta dona no és presentada com a heroïna ni com a exemple de sacrifici silenciós. És una dona malalta que necessita ser aixecada. I Jesús l’aixeca. El verb que utilitza l’Evangeli és el mateix que es fa servir per parlar de la resurrecció: aixecar, posar dret, retornar. Abans de servir, aquesta dona és restaurada en la seva dignitat, tornada a si mateixa.
Durant segles, aquest text ha estat llegit com una justificació del servei obligatori de les dones. Però l’Evangeli no va d’això. Ella no serveix perquè “li toca”, ni perquè aquest sigui el destí. Serveix perquè ha estat guarida, perquè ha recuperat la força, perquè torna a estar viva. El servei que neix de la sanació no esclavitza: allibera. No esgota: dona sentit. No anul·la: hi posa en relació.
Jesús, al llarg de la jornada, acull els qui arriben amb els seus dolors, les seves pors i les seves ferides. No es reserva, no selecciona, no es protegeix del cansament. Però en clarejar el dia, quan encara és fosc, es retira a pregar. També ell necessita silenci, intimitat, tornar a la font. La cura de la vida dels altres passa necessàriament per la cura del propi cor.
Aquesta dona, la sogra de Pere, ens recorda una cosa essencial: que el servei autèntic només és possible quan abans hem estat tocades, aixecades i guarides. Que no estem cridades a sostenir el món des de l’extenuació, sinó des de la vida restaurada. Que l’Esperit no ens vol postrades, sinó dempeus, lliures, fortes, compartint des del que som, no des del que ens exigeixen.
Pregària:
Mare i Pare de la Vida,
acosta’t també avui als nostres llits de febre,
als nostres cansaments ocults i a les nostres pors silenciades.
Inclina’t sobre nosaltres amb tendresa,
pren-nos de la mà i aixeca’ns.
Ensenya’ns a servir des de la vida guarida
i a retirar-nos amb tu quan l’ànima necessiti descans.
Que la Ruah ens sostingui i ens torni sempre la dignitat. Amén.
He comprès que el meu benestar només és possible quan reconec la meva unitat amb totes les persones del món, sense excepció. (Leon Tolstoi)
Jesús comença proclamant l’Evangeli, la bona notícia. Anuncia que el temps s’ha complert i que el Regne de Déu és a prop. No parla d’un futur llunyà ni d’un més-enllà desconnectat de la vida, sinó d’un món nou que comença aquí i ara, un món de justícia, de dignitat i de relacions sanades. Però per poder acollir-lo, ens convida a convertir-nos, a canviar la mirada, a revisar les nostres prioritats, la nostra manera de situar-nos en la vida i, sobretot, la nostra manera de viure-la.
Jesús no emet la seva crida des dels temples ni des dels espais de poder. La fa caminant, passant pel costat del llac, entrant en la vida quotidiana. I segueix cridant-nos avui de la mateixa manera. Ho fa a cadascuna de nosaltres allà on som: mentre unes tiren xarxes al mar, altres contesten al telèfon, preparen el menjar, cuiden persones malaltes, fan classe, netegen cases, cusen, claven tatxes en un taller o sostenen la vida en silenci. La crida no ens arrenca del que som ni d’on som; neix precisament des d’allà, des de la nostra realitat concreta, des del nostre dia a dia, des de les nostres nits cansades i les nostres petites esperances.
“Veniu darrere meu”, ens diu també avui. I davant d’aquesta invitació sempre hi ha una decisió: seguir-lo o seguir passant de llarg. Seguir-lo no és fugir del món, sinó començar a caminar d’una altra manera: amb més humanitat, més tendresa, més sororitat, més compromís amb els qui queden fora i avall. És implicar-nos en la construcció d’un món més just i més digne per a totes, especialment per a les més vulnerades, les oblidades, les invisibilitzades.
Respondre a aquesta crida no és fàcil. Implica deixar seguretats, qüestionar privilegis, canviar hàbits i assumir riscs. Però també és un camí que eixampla el cor i que dona sentit a la vida. Dir que sí que és fiar-nos, confiar, compartir el que som i el que tenim, oferir el millor de nosaltres i deixar-nos enriquir pels dons de les altres persones. La vida és una oportunitat preciosa per estimar, per cuidar, per transformar… i massa vegades la deixem passar.
Jesús no ens demana discursos perfectes, sinó una vida coherent. Com recordava Francesc d’Assís, el veritable anunci no està en les paraules, sinó en la vida que es lliura i es fa Evangeli en allò quotidià.
Pregària:
Jesús, caminant dels nostres camins, ajuda’ns a escoltar-te enmig del soroll i del cansament. Dona’ns una mirada nova per reconèixer la teva crida en allò petit i quotidià. Regala’ns coratge per seguir-te, mans obertes per compartir i un cor sensible per cuidar la vida allà on causa més patiment. Amén.
El veritable ensenyament que transmetem és el que vivim, i som bons predicadors quan posem en pràctica el que diem. (Francesc d’Assís)
Arribem davant d’un dels textos més emocionants i decisius de l’Evangeli. Hi descobrim un Jesús que se sap fill de Déu, Mare i Pare, però també fill de Maria.
Jesús surt de Natzaret, de la seva vida humil, en una família inserida en la societat d’aquella època. S’ha criat com qualsevol criatura, rebent l’afecte i la cura de la mare i el pare, i compartint amb tota la comunitat moments de pregària, treball i dificultats. Ara viatja gairebé 100 km cap al Jordà per manifestar una cosa important: hi va per prendre el lloc que la nostra Mare i Pare li ha proposat, i ho fa voluntàriament.
Quan Joan el veu arribar, no entén què està passant. Joan sap perfectament qui és el Messies, el Fill de Déu, i per això mateix no comprèn per què Jesús és a la cua de les persones que confessen els seus errors, egoismes i pecats. Joan pensa que els papers s’han invertit: havia de ser ell qui rebés la gràcia del perdó de les mans del Salvador.
Però Jesús sap que Déu té entranyes de mare i es commou davant del patiment de les seves filles i fills. Necessita que tornin a sentir felicitat, que arribin a la llibertat d’una vida plena i eterna. Per tal de fer-ho realitat, Jesús pren el nostre lloc de manera voluntària i se’n fa una de nosaltres.
Després d’encarnar-se i experimentar com qualsevol de nosaltres: el cansament, la pobresa, les rutines, les rialles i les pors, sap que també som pecadores i sent el nostre penediment. Per això diu a Joan que ho deixi així: està complint la voluntat de Déu i la seva justícia. Jesús no és un Salvador distant, guerrer o poderós. No, Jesús és proper, s’identifica amb cadascuna de nosaltres. Ve a ser el nostre substitut, i ho fa per amor cap a nosaltres i cap a Déu, començant la seva vida pública com una més de nosaltres.
La seva vida no va ser només ensenyament o exemple, sinó una substitució activa de cadascuna de nosaltres. No podem obeir com ell ho va fer, però podem descansar a la seva falda tranquil·les i en pau, perquè ja estem salvades per ell i gràcies a ell.
I mentre això passa, la nostra Mare i Pare anuncia la seva alegria i tendresa, no sols per l’obediència del seu fill, sinó també per la salvació que arriba a totes les persones. Jesús va acceptar ser una més de nosaltres per amor i obediència a la nostra Mare i Pare, que en la seva tendresa infinita es commovia per totes les seves criatures perdudes sense rumb fix, buscant una veritat que ni tan sols coneixíem.
No crec que ningú pugui fer el que Jesús va fer, però sí que podem confiar en el que ell va realitzar per nosaltres.
Tot esforç val poc, si no deixem de confiar en nosaltres mateixes per confiar només en Déu. (Santa Teresa)
Pregària:
Mare/Pare de bondat infinita,
avui et contemplem a la vora del Jordà,
veient Jesús fer cua amb els senzills,
amb els qui carreguen culpes, cansaments i ferides.
Gràcies perquè no vas triar un camí de poder,
sinó el de la proximitat;
no pas un tron, sinó l’aigua compartida;
no la distància, sinó la carn de les nostres vides.
Al baptisme de Jesús ens reveles qui ets:
un Déu amb entranyes de mare,
que s’inclina, que espera, que pronuncia el nostre nom
amb tendresa infinita.
Bateja’ns també a nosaltres,
no només amb aigua,
sinó amb el teu Esperit que guareix,
que allibera,
que ens recorda que som filles estimades,
tal com som,
abans de demostrar res,
abans de ser perfectes.
Ensenya’ns a viure des d’aquesta certesa:
que no caminem soles,
que no necessitem màscares,
que la teva veu segueix dient sobre cadascuna:
“És la meva filla estimada, m’hi complac”.
Dona’ns la gràcia de confiar,
de descansar en el teu amor,
i de viure submergides en la teva justícia
que sempre és misericòrdia.
Amén.
Som filles estimades, submergides per sempre en l’amor de Déu. 💧🕊️
Déu Mare i Pare es fa present entre nosaltres a través de Jesús. Ve a conviure, a compartir la vida i a ensenyar-nos una manera de viure que potser havíem oblidat. Des del naixement, fet carn del món com nosaltres, des de la fragilitat d’un nadó vulnerable, des de baix, des de la humilitat d’una establia. Creix a Natzaret, un poble obrer i perifèric, oprimit pel poder imperial romà, on la vida es forja entre el treball, la quotidianitat, la cura, la pregària i l’esperança sostinguda per l’Esperit.
Al temple, en aquest espai on tantes vegades s’ha llegit l’Escriptura, Jesús torna a prendre la paraula i fa seva la veu d’Isaïes. No la recita com un text antic, sinó que l’encarna: la bona notícia és per a les persones empobrides, la llibertat per aquelles que viuen captives, la llum per les que no aconsegueixen veure, la dignitat per les que estan oprimides. No és un missatge espiritualitzat ni evasiu, és una proposta profundament política, subversiva i transformadora, perquè posa la vida de les darreres al centre.
Avui, aquest evangeli torna a ser pronunciat per a nosaltres: dones i homes vulnerables, gent treballadora, cossos cansats que intenten sobreviure en un món cada cop més hostil, consumista, racista, classista i patriarcal. Un món que promet felicitat mentre genera exclusió, precarietat i por. Jesús ens recorda que hi ha una altra manera de viure, una forma radicalment diferent que trenca amb els esquemes del poder i es construeix des de la tendresa, la justícia i la cura mútua.
La nostra Mare i Pare desitja que l’esperança abraci tothom, però especialment els qui més carreguen sobre les espatlles: les persones empobrides que no acaben de creure que la bona notícia també és per a elles; les que sobreviuen en un mercat laboral precari on pagar un habitatge és gairebé incompatible amb viure; les que habiten la por i la inseguretat; les que viuen oprimides per la violència, la desigualtat, el consum desmesurat o la vanitat imposada. Si de veritat som filles i fills de Déu, la nostra missió no pot ser altra que portar llum allà on més es necessita, al món obrer, als marges, a les perifèries de la vida.
Jesús ens crida avui a viure en plenitud des del lliurament, reconeixent que totes som valuoses, úniques i meravellosament imperfectes. Ens necessitem les unes a les altres. El que li falta a una, una altra ho aporta. En aquesta complementarietat neix la comunitat i, en l’acció de compartir, descobrim una alegria profunda que anticipa l’eternitat. Aquesta mateixa eternitat que Jesús ens va regalar tot entregant-nos la seva vida, guarint cossos i cors, acompanyant dolors i celebracions, restaurant dignitats i abraçant fins a l’extrem, fins i tot a la creu.
Pregària final:
Déu Mare i Pare, Esperit que ens habita, dona’ns ulls per veure el dolor ocult, mans per cuidar amb tendresa i un cor valent per viure l’evangeli des de baix, al costat de les darreres, avui i sempre. Amén.
Si dones la llum per a encendre la vida del teu germà, en tu hi brillarà més esplendorosa. (Albert Schweitzer)
En aquell temps, Jesús va veure una multitud i se’n va compadir, perquè anaven com ovelles que no tenen pastor, i es va posar a ensenyar-los moltes coses. La multiplicació dels pans i els peixos apareix als quatre evangelis, i això ja ens diu una cosa important: no és un record del passat, és una experiència que travessa el temps i continua parlant-nos avui, aquí i ara, enmig de la nostra vida concreta.
Jesús sent compassió. Cada cop que apareix aquesta paraula a l’evangeli, alguna cosa es commou per dins. La compassió no és només sentir pena o empatia; és deixar que el dolor de l’altre ens toqui de manera que ens posi en moviment. La nostra Mare/Pare no en té prou de mirar des de lluny: s’acosta, s’implica, es deixa afectar. I Jesús, germà, amic i company de camí, mira aquella multitud —i també em mira a mi— amb una tendresa que no jutja ni exigeix, només acull. Allà hi ha les seves paraules, els seus gestos, la seva presència. Tinc gana i tinc set, sí, però no només de pa: necessito llum, sentit, descans per a l’ànima. I quan sento que la seva mirada es creua amb la meva, alguna cosa s’aquieta per dins: les pors s’afluixen, els problemes s’encongeixen i la vida sembla més habitable.
Jesús dóna gràcies. Dóna gràcies fins i tot pel poc, pel que sembla insuficient. I això em confronta, perquè tantes vegades visc instal·lada en la queixa, en allò que falta, en allò que encara no arriba. Potser no cal esperar tant per viure agraïdes. Potser amb aquest poc ja n’hi ha prou: un petó en començar el dia, el fred que aclareix en caminar, una paraula amable, un somriure inesperat, un missatge, l’afecte rebut… fins i tot la indiferència, que també ens ensenya. Tot pot ser un lloc de gratitud si aprenem a mirar amb altres ulls.
Després Jesús parteix el pa. I partir és compartir. Compartir allò que som i allò que tenim: temps, escolta, cures, tendresa, presència, intenció neta. Compartir no des de la còmoda abundància, sinó des de la veritat de la vida. Un gest petit, aparentment insignificant, pot fer del món un lloc una mica més humà.
I Jesús confia aquest pa a les mans de les seves deixebles i deixebles perquè el reparteixin. Així actua la nostra Mare/Pare: no fa el miracle sense nosaltres. Ens ho necessita. Ens hi implica. L’Esperit bufa, sí, però el miracle es concreta quan cadascú posa el seu petit, únic i imprescindible gra d’amor. Aquí, en allò quotidià, en allò senzill, en allò que costa, el pa es multiplica i totes mengen fins a saciar-se.
Aquest evangeli és desbordant. Potser per això no es deixa tancar en reflexions curtes. Perquè parla de compassió que es torna acció, de gratitud que transforma la mirada i d’un Déu que creu en nosaltres més del que de vegades creiem nosaltres mateixos.
Pregària:
Mare/Pare d’entranyes compassives, ensenyeu-nos a mirar com mira Jesús, a agrair fins i tot el que és petit i a compartir sense calcular. Dóna’ns un cor sensible al dolor aliè i mans disposades a partir i repartir la vida. Que no ens cansem de posar el nostre granet d’amor allà on calgui. Amén.
Cal donar el que ens costa, perquè només així l’amor es fa pa compartit.
L’evangeli d’avui ens situa al començament de la vida pública de Jesús. Després de l’arrest de Joan, Jesús es retira a Galilea i deixa Natzaret per establir-se a Cafarnaüm, una terra de frontera, mestissa, oberta, considerada perifèrica i poc valorada pel centre religiós. No és un detall menor: Jesús escull començar el seu camí allà on la vida és més vulnerable i més barrejada. Allí on el poble habita a les tenebres, allà on pesen les ombres de la por, de l’exclusió i del dolor, és on comença a brillar una gran llum.
Des d’aquest lloc Jesús comença a anunciar: “Convertiu-vos, perquè és a prop el regne del cel”. No és un regne de poder ni d’imposició. La paraula “regne” ens pot resultar incòmoda, fins i tot grinyolar, però allò que Jesús proclama no té res a veure amb estructures de domini. Parla del regnat de l´amor, d’un canvi profund de mirada i de cor. És una invitació a deixar enrere l’individualisme i l’egoisme per donar pas a una vida fraterna, solidària i compassiva, on cada persona sigui el primer, el sagrat, l’intocable. Un món en què ens puguem saber estimades amb aquesta tendresa infinita de Déu, Mare i Pare, que no exclou ni jerarquitza.
Jesús no es queda en paraules belles. Recorre tota Galilea ensenyant, anunciant la Bona Notícia i guarint tota malaltia i tot patiment del poble. La seva autoritat neix de la cura, de la proximitat, del contacte sanador. Retorna dignitat, salut i esperança a la gent que havia estat relegada als marges: persones malaltes, pobres, trencades, considerades impures o descartables. La fe es fa cos que s’inclina, mans que toquen, temps regalat, presència que restaura.
Aquest és també el nostre camí. Seguir Jesús no és només anunciar un missatge, sinó implicar tota la vida. Lliurar-nos com ell, compartint l’alegria de l’evangeli amb els qui necessiten sanació, dedicant temps, paciència, tendresa i part de nosaltres mateixes. Així es construeix un món nou, sostingut per l’amor viscut i compartit, per tenir cura de la vida en totes les seves formes.
Pregària:
Ruah de vida, ensenyeu-nos a caminar com Jesús, amb els peus a la terra ferida i el cor obert. Dona’ns ulls per reconèixer el dolor ocult, mans disponibles per guarir i un amor tan gran que faci possible l’esperança. Que sapiguem ser llum a les perifèries i consol on hi ha solitud. Amén.
Sense un cor ple d’amor i unes mans generoses, és impossible guarir una persona malalta de la seva soledat.
Enmig de la nit, una estrella s’aixeca i posa en camí els qui no es conformen amb allò establert. Els savis d’Orient representen les persones cercadores, que llegeixen els signes de la vida i s’atreveixen a sortir de si mateixes per trobar la veritat. No pertanyen al poble elegit ni al centre del poder religiós o polític i, no obstant això, són les primeres a reconèixer que Déu ha nascut. S’hi manifesta que l’Epifania és per a tothom: Déu Pare i Mare es revela sense fronteres, sense privilegis, sense exclusions.
El contrast és fort. Mentre Herodes s’inquieta i el poder tremola per por de perdre el domini, la llum condueix cap a una llar humil, cap a una casa senzilla on no hi ha trons ni exèrcits, sinó vida quotidiana. Allà hi ha el nen, fràgil i petit, i amb ell Maria, la seva mare. No és un detall menor: l’Evangeli en fa esment i la situa al centre de la trobada. Maria és mare, però també és escola, cos que gesta, refugi que protegeix, aliment que sosté i espai segur on Déu aprèn a ser humà. A la falda de Maria, el Messies troba escalf, cura i confiança. L’Encarnació passa per ella, pel seu sí valent, per la seva saviesa silenciosa i ferma.
Els savis no troben grandesa externa, sinó una presència que desarma. S’agenollen no davant del poder, sinó davant l’amor fet carn. I els regals que ofereixen —or, encens i mirra— queden petits davant del veritable do que reben: la certesa que Déu ha decidit habitar la nostra història des de baix, des del que és vulnerable, des del que és quotidià. L’Epifania ens recorda que el gran regal no és als detalls, per bells que siguin, sinó en aquesta Encarnació humil i profundament humana que transforma la vida.
Qui es troba amb aquest amor ja no pot tornar pel mateix camí. Com els savis d’Orient, també a nosaltres se’ns convida a tornar per un altre camí, a canviar de rumb, a deixar enrere les lògiques de la por, de l’acaparar i del domini. Creure en Jesús és apostar per un món nou, on el que és important no és el que es posseeix, sinó la capacitat d’estimar, de lliurar-se i de posar fil a l’agulla per la justícia i la germanor.
Reconèixer que som estimades per aquest Déu Pare i Mare ens descol·loca, perquè no esperàvem un regal tan gran: una eternitat a l’abast de la vida quotidiana. I aquest amor, quan s’acull de debò, ens canvia. Estimar-nos transforma, i deixar-nos transformar per l’amor és el camí cap a una vida més plena, més lliure i més humana, una vida que realment paga la pena.
Pregària:
Déu de la Vida, Pare i Mare, gràcies per manifestar-te en la fragilitat, per venir sense fer soroll i per confiar el teu cos en les mans d’una dona. Ensenya’ns a reconèixer la teva llum en allò petit, a canviar de camí quan l’amor ens ho demana i a ser també nosaltres epifania per als qui caminen en la foscor. Amén.
Que mai oblidem que l´amor encarnat és el regal més gran, i que la llum sempre ens convida a tornar per un altre camí.
Bona Epifania!
A la trobada entre Felip, Natanael i Jesús es desplega una escena profundament humana. Natanael està sota una figuera, al seu espai íntim, potser pensant, dubtant, descansant o buscant sentit. Allí és trobat, fins i tot abans de ser cridat. Quan Jesús li diu: «Abans que Felip et crides, quan estaves sota la figuera, et vaig veure», no parla només d’un veure físic, sinó d’un conèixer que travessa el temps, la història i el cor. Un conèixer que no envaeix ni jutja, sinó que acull.
A la tradició bíblica, conèixer és estimar, és reconèixer la veritat més fonda de l’altra persona. Aquest coneixement neix de l’Esperit i no pas del control. Així ens coneix Déu, Mare i Pare: abans que existíssim ja ens estimava; abans que encertem o errem, ja ens mira amb tendresa. Ens veu créixer, caure, dubtar, fugir i tornar-hi. Ens veu sota la figuera i al costat del mar, quan correm cap a Ell amb afany de sentit i quan ens allunyem buscant altres camins. I tot i així, no ens retreu res: espera, confia, estima.
Jesús no obliga Natanael a creure, no el pressiona ni el sotmet. Simplement es mostra tal com és i li obre un horitzó més gran: «Veuràs coses grans». Així actua avui l’Esperit en les nostres vides, convidant-nos a mirar més enllà dels prejudicis, del que creiem saber, de les etiquetes que posem a les persones i als pobles. De Natzaret en pot sortir alguna cosa bona? Dels marges, de les perifèries, dels pobles ferits, de les dones silenciades, dels qui pateixen la violència del poder? L’Evangeli respon una vegada i una altra: vine i veuràs.
Aquest text ens interpel·la amb una pregunta senzilla i exigent: intento conèixer de debò cada persona que em trobo en el camí? La miro amb els ulls de l’Esperit, capaç de veure la veritat profunda, la dignitat sagrada, la història ferida i la bellesa? Seguir Jesús és aprendre a mirar així, amb una mirada que allibera, que reconeix i que no exclou.
Pregària:
Ruah de vida, Esperit que tot ho coneixes i tot ho estimes, ensenya’ns a mirar com Tu mires. Deslliura’ns del judici ràpid i de la por que tanca el cor. Dona’ns una mirada neta i compassiva per reconèixer la teva presència en cada persona, especialment en aquelles que viuen sota la figuera del dolor, la guerra i la injustícia. Que sapiguem escoltar la teva crida i respondre amb una vida lliurada a l’amor i a la pau. Amén.
«T’estimo sense saber com, ni quan, ni on. T’estimo directament sense problemes ni orgull. T’estimo així perquè no sé fer-ho d’una altra manera. Tan a prop que la teva mà sobre el meu pit és la meva mà. Tan a prop que es tanquen els teus ulls amb el meu somni.» Robin Williams (a la pel·lícula «Patch Adams»)
Avui tornem a escoltar un dels textos més profunds i revolucionaris de l’Evangeli: el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres. No és una frase poètica ni una idea abstracta; és una afirmació que ho canvia tot. Déu no es va quedar al cel, ni al temple, ni a la llei escrita en pedra. Déu va triar la carn, la fragilitat, la història concreta, els cossos vulnerables i la vida quotidiana.
L’Evangeli ens recorda que la llei va venir per mitjà de Moisès, però amb Jesús van arribar la gràcia i la veritat. I aquesta gràcia no és un premi per a unes poques ni una concessió moral: és la certesa profunda que som estimades des d’abans de fer res, que vam ser creades per pur amor. La veritat que porta Jesús no és una doctrina que oprimeix, sinó una llum que allibera, que desemmascara tot allò que deshumanitza, exclou o justifica el patiment de les més febles.
Quan l’amor és el centre, les lleis que no protegeixen, que discriminen o que justifiquen desigualtats perden tot sentit. La Paraula feta carn ens ve a dir que cap norma pot estar per sobre de la vida, que cap sistema és sagrat si deixa persones fora, que cap espiritualitat és autèntica si no cuida, sana i restaura dignitats.
La llum brilla en la tenebra, i les tenebres no han pogut apagar-la. Aquesta llum continua encesa allà on algú consola qui pateix, on es defensen drets, on es lluita contra la precarietat, on s’acompanyen processos de dolor, on es construeixen relacions justes i igualitàries. El món sencer ha esdevingut sagrari, perquè Déu va acampar entre nosaltres i no se n’ha anat.
Jesús va venir per quedar-s’hi. Per ensenyar-nos una altra manera de viure: una vida que no s’acumula, sinó que s’entrega; una vida que no es mesura per allò que es posseeix, sinó per l’amor que es comparteix. Davant d’una felicitat falsa que es ven en aparadors i xarxes, basada en el consum, l’aparença i la competència, l’Evangeli ens proposa una felicitat més fonda: la que neix de la cura mútua, de la comunió, de saber-nos germanes.
Una vida plena no està lliure de dolor, malaltia o dificultats, però tot això es viu d’una altra manera quan no estem soles, quan els vincles sostenen, quan la tendresa circula i l’amor és més fort que la por. Aquí, enmig de la vida real, continua habitant la Paraula.
Pregària:
Mare i Pare de la Vida,
fes-nos llar de la teva Paraula.
Que sapiguem triar la gràcia davant del judici,
la cura davant de la norma,
la llum davant de la indiferència.
Ensenya’ns a viure lliurant el millor de nosaltres,
perquè ningú no quedi fora del teu amor.
Mare i Pare de tots els pobles,
posem davant teu Veneçuela,
gent cansada d’amenaces, bloquejos, violències i jocs de poder
que mai miren els últims.
Atura tota lògica de dominació,
desarma les mans que imposen per la força
i obre camins de diàleg, justícia i sobirania real.
Sosté els qui pateixen,
protegeix les més vulnerables
i fes-nos artesanes de pau activa i coratjosa,
amb el do d’alçar la veu sense odi
i de cuidar la vida allà on és més fràgil.
Amén.
No es pot trobar la pau evitant la vida.
A l’evangeli d’avui, Joan assenyala Jesús i l’anomena com l’Anyell de Déu, no des del poder ni la grandesa, sinó des de la mansuetud i el lliurament. Joan reconeix que no el coneixia del tot, que l’Esperit ha estat qui l’hi ha revelat. Això ens recorda que la fe no neix del control ni de la certesa absoluta, sinó de l’escolta atenta, de deixar que l’Esperit es posi sobre la vida i la il·lumini des de dins. Jesús no ve a imposar, sinó a revelar; no ve a dominar, sinó a estimar fins a l’extrem.
El baptisme que Jesús inaugura no necessita aigua perquè va directe al cor. És un baptisme que no es queda en el gest extern, sinó que transforma per dins, que desperta la vida, que ens convida a una conversió real, profunda i quotidiana. No es tracta de complir normes, sinó d’interioritzar l’amor i fer-lo carn a la nostra manera de viure, de relacionar-nos, de mirar el món. Joan presenta Jesús com un xai mans, disposat a entregar-se sense retrets, no com a signe de debilitat, sinó com a expressió d’una força radical: la de l’amor que no violenta, que no es defensa amb armes, que no necessita imposar-se per ser veritable.
Aquest Jesús lliura la seva vida perquè totes les persones aconseguim vida plena, perquè ningú no quedi fora, perquè la salvació no sigui privilegi d’unes poques, sinó possibilitat oberta per a totes. El seu baptisme amb Esperit trenca les lògiques del món, venç el poder que exclou i arriba a cada cor ferit, cansat o necessitat de tendresa. Així anem formant un sol cos, divers i plural, on totes som filles i germanes, unides a la mateixa font d’amor, a la nostra Mare i Pare Déu, Esperit de justícia i de veritat.
El Jordà marca un punt d’inflexió: de Natzaret a Galilea, d’una vida senzilla i amagada a una entrega pública i compromesa. No és un salt cap al protagonisme, sinó cap a la fidelitat a la missió. Jesús es deixa conduir per l’Esperit i comença a anunciar el Regne amb paraules i gestos que retornen dignitat, guareixen ferides i obren camins d’esperança. Aquest mateix moviment se’ns proposa avui a nosaltres.
Potser aquest també és el nostre moment de revisar l’“ara” de la nostra vida, de reconèixer quin és el nostre Jordà, aquell lloc on estem cridades a creuar, a deixar enrere pors, excuses o comoditats, per començar a viure de debò. En un món travessat per polítiques d’odi, interessos egoistes i mentides normalitzades, l’esperança i la fe esdevenen més necessàries que mai. Però no com a discursos buits, sinó com a vida encarnada. No podem anunciar un Regne de pau si no el fem visible a la feina, en la família, en les relacions quotidianes. No podem parlar d’amor si no fem anar la capacitat d’il·luminar, amb gestos concrets, els qui en queden al marge.
L’Esperit continua descendint, continua posant-se damunt la vida que s’obre i es deixa tocar. I allí, en allò petit, en allò quotidià, som cridades a donar testimoni, no des de la perfecció, sinó des de la veritat del que som i vivim.
Pregària:
Esperit de vida, ensenya’ns a escoltar la teva veu enmig del soroll, a deixar-nos transformar pel vostre amor i a viure amb decisió l’entrega quotidiana. Que sapiguem travessar les nostres pors i caminar fidels cap al Regne que brolla des de dins. Amén.
L’Esperit ens precedeix i ens acompanya, fent de cada pas camí de vida.
Aquest text ens situa davant d’una pregunta que travessa la vida sencera: qui soc jo? Joan respon des de la negació dels llocs de privilegi, des de la renúncia a ocupar el centre. No s’apropia del protagonisme ni es revesteix d’una identitat que no li correspon. La seva missió no és ser, sinó senyalar; no és brillar, sinó preparar; no és ocupar espai, sinó obrir camí. Joan és veu, no pas paraula definitiva. I aquesta veu crida en el desert de tantes vides que han perdut el sentit, en els cors que s’han anat tancant a l’amor perquè els han omplert d’egoismes, d’individualismes, de pors i d’una ansietat constant per posseir.
Des d’una mirada feminista, aquest desert no és solament interior, sinó també estructural: un món que valora més el tenir que el cuidar, més la competència que la tendresa, més l’èxit que la justícia. Joan crida a una conversió que no és moralista ni culpabilitzadora, sinó profundament alliberadora: tornar a l’amor com a centre, buidar el cor d’allò que no és digne de ser estimat, reconèixer que moltes seguretats són en realitat presons, i que viure atrapades en el consum, l’estatus o la por ens roba la vida que podríem estar vivint.
Joan bateja amb aigua, símbol de neteja i d’inici. L’aigua neteja, renova, permet recomençar amb un cor disposat.
Només des d’un cor així —humil, generós, obert— és possible reconèixer Jesús present i somrient enmig de nosaltres, especialment en les persones senzilles, en aquelles que no compten, en aquelles que cuiden i sostenen la vida cada dia.
Perquè un cor malalt d’odi, de por o de consum no té espai per a l’amor, i per això no pot reconèixer l’Enviat de l’Esperit, encara que el tingui al costat.
Joan, des de la seva pobresa radical i la seva entrega coherent, ens recorda que la vida no paga la pena si no és compartida, entregada, teixida en relació. Ens convida a ser també veu,
no posseïdores de la veritat, sinó servidores d’ella, que prepara camins de justícia, de cura i d’esperança per a què el Regne pugui obrir-se pas.
Pregària:
Ruah de la Vida, neteja’ns el cor de tot el que ens empresona i ens endureix. Dona’ns la humilitat de Joan per no ocupar el centre, i dona’ns el coratge de preparar camins d’amor, justícia i tendresa. Que sapiguem reconèixer la teva presència viva en el quotidià i en cada persona que camina al nostre costat. Amén.
I així el meu secret, que no pot ser més simple: només amb el cor es pot veure el bé; l’essencial és invisible als ulls. Antoine de Saint-Exupéry
Els pastors corren cap a Betlem perquè l’anunci de la vida nova mai no s’adreça primer als poderosos, sinó als qui viuen en els marges, als qui no compten, als qui estan acostumats a esperar sense garanties. El missatge de la nostra Mare/Pare és per a aquestes persones, i per això són les primeres a posar-se en camí. Creuen en la promesa i no queden defraudades: troben Maria, Josep i un nen ajagut en una menjadora. La salvació no apareix embolicada en grandesa, sinó en fragilitat, en pobresa compartida, en cos petit que necessita ser cuidat.
Maria no parla gaire. Escolta, acull i medita. No és passivitat, és profunditat. És la saviesa de les dones que sostenen la vida per dins, que llegeixen els esdeveniments amb el cor i els deixen madurar fins que donen fruit. Ella comprèn que el que està passant no és només per al seu fill, sinó per a tot un poble ferit que espera justícia, dignitat i igualtat. En aquest silenci habitat es va gestant una nova aliança, no basada en la llei ni en la por, sinó en l’amor, la llibertat i el compromís.
Els pastors, després de la trobada, tornen transformats. Regressen a la seva vida quotidiana fent glòria i lloança, perquè quan una ha vist l’esperança de prop ja no pot viure igual. I tanmateix, avui, a nosaltres, de vegades ens costa de posar-nos en camí. El cansament, la ressaca de les festes, la por del compromís, ens frenen. Sabem cridar contra les injustícies, però dubtem quan se’ns demana córrer cap a una esperança fràgil, petita, que necessita temps, feina i entrega per créixer.
L’Evangeli ens recorda que aquesta promesa continua naixent avui, en allò feble, en allò que sembla insignificant, i que la seva força dependrà també de nosaltres. El món s’autodestrueix per manca d’amor i de responsabilitat compartida. L’esperança ja ha arribat, però necessita braços que la sostinguin, veus que la defensin i els cors disposats a implicar-se de debò.
Pregària:
Mare i Pare de la vida, ensenyeu-nos a reconèixer la vostra presència en allò petit, a no fugir del compromís i a cuidar amb tendresa l’esperança que poses a les nostres mans. Que sapiguem córrer cap a Betlem cada dia, fins i tot cansades, fins i tot amb por, confiant que el teu amor ens sosté. Amén.
La vida no és allò que esperem que sigui, sinó allò que construïm mentre acompanyem vivint.
Al principi existia la Vida, i la Vida era al costat de Déu, i la Vida era Déu. Tot va ser fet a través d’ella, i sense ella res no va arribar a existir. En aquesta Vida hi havia la llum, una llum destinada a totes les persones, una llum que brilla enmig de les tenebres i que les tenebres no han aconseguit apagar.
Aquesta Vida va néixer a la terra. Va venir de la nostra Mare i Pare Déu i es va fer carn al ventre d’una dona. La llum va entrar al món perquè Maria va dir sí, perquè va confiar, perquè va acollir en el seu si el projecte d’amor. L’encarnació no va ser ni una idea ni un concepte: va ser un cos de dona, un consentiment lliure, una coratjosa aposta per la Vida.
Aquesta llum és la que ens fa veure allò que altres mirades no arriben a contemplar, la que ens permet sentir amb més profunditat, la que ens empeny a estimar lliurant-nos, com ho va fer Jesús. És una Vida nova que no es custodia, sinó que es gasta, es comparteix i es lliura. Una Vida que només es comprèn quan es viu en plenitud, quan es deixa travessar per l’amor.
Estem cridades a viure intensament, a deixar que la llum ens habiti per dins per poder-la projectar cap a fora. Perquè el món continua sent, moltes vegades, fred i calculador, incapaç d’acollir, tancat en el propi interès, temorós del que és diferent, hostil a tot allò que crea vincles, cooperació, fraternitat i sororitat. I tot i això, precisament aquí, és on la llum es torna més necessària.
La llum que ve de Déu Mare i Pare no enlluerna ni imposa. És poderosa i alhora suau. Allibera sense condicions, no exclou ningú, sempre se situa a favor de la vida i de la dignitat de totes les persones. És una llum que ens ensenya a mirar les altres persones com un tresor a cuidar, a sostenir-nos, a caminar juntes, a sentir-nos a prop.
Ser llum no és destacar ni brillar per sobre de ningú; és romandre enceses enmig de la nit, acompanyant, escalfant, obrint camins. És creure que encara és possible dissipar les tenebres i continuar apostant per un món més humà, més just i ple d’amor.
Pregària:
Déu Mare i Pare,
Vida que ens habita i Llum que no s’apaga,
encén en nosaltres el desig de viure amb plenitud,
d’estimar sense por i de lliurar-nos sense reserves.
Fes-nos ventre que acull, mans que cuiden
i llum humil que acompanya enmig de la foscor.
Que la nostra vida parli de Tu
allà on faci més falta l’esperança. Amén.
L’esperança és ser capaç de veure que hi ha una llum malgrat tota la foscor. Desmond Tutu
L’evangeli d’avui ens torna a situar al temple de Jerusalem. Ahir era Simeó qui apareixia com a home just i piadós, profundament habitat per l’Esperit. Avui, al mateix espai sagrat, emergeix una dona: Anna, profetessa, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Lluc ens diu que era molt vella, que només va estar casada set anys i que feia dècades que estava vídua. No s’apartava del temple, servia Déu amb dejunis i pregàries, i esperava contra tota desesperança l’alliberament del seu poble.
Anna no és un personatge secundari ni decoratiu. L’evangeli la nomena profetessa, i això és profundament subversiu. Profetessa és qui viu a l’escolta, qui sap llegir la història amb les orelles afinades per l’Esperit. Anna reconeix a l’instant que aquest nen petit, fràgil i sostingut pels braços de Maria, és promesa de salvació. No necessita signes espectaculars ni discursos solemnes: en té prou amb una vida orant, un cor despert i una fidelitat quotidiana.
Aquesta dona m’interpel·la profundament. Des de la seva humilitat, des de la seva aparent invisibilitat social, Anna ens recorda que Déu no actua des dels centres de poder, sinó des de baix, des de les vides que perseveren, que esperen i que confien. Ella no abandona el seu lloc ni la seva història, sinó que converteix la seva fragilitat en espai de revelació. La seva viduïtat, la seva edat i el seu silenci imposat per la cultura no la incapaciten; al contrari, esdevenen el terreny fèrtil on la Ruah continua bufant vida.
L’Esperit és així de radical i desconcertant. Es manifesta on gairebé ningú mira, es revela a les persones que saben esperar sense resignar-se, a aquelles que viuen orientades a l’amor, a l’esperança i a la llibertat de ser elles mateixes. Anna ens ensenya que també des de les nostres vides senzilles, des del que és quotidià i petit, podem reconèixer el rostre de Déu i anunciar-lo amb paraules i amb gestos.
Aquest nen, gairebé invisible per a la majoria, és llum per als qui viuen compartint, cuidant i construint un món més just i humà. És llum que ens treu de foscors molt arrelades i que ens impulsa a ser també llum per a les altres persones: les nostres famílies, les amigues, les veïnes, les companyes. Cadascuna des del seu propi Natzaret pot ser espurna, pot dissipar boires, pot sostenir esperances amb el seu treball, la seva tendresa i el seu compromís.
Pregària:
Déu de la vida,
ensenya’ns a escoltar com Anna,
a esperar sense cansar-nos
i a reconèixer la teva presència en allò petit i vulnerable.
Que la nostra vida, senzilla i quotidiana,
sigui també lloc de profecia, de cura i de llum compartida. Amén.
On hi hagi tenebres, que porti jo la Llum. Sant Francesc d’Assís
Quan es van complir els dies de la purificació, Maria i Josep van portar Jesús al temple i van oferir dues tórtores, l’ofrena dels qui no es podien permetre més. El Fill entra així a l’espai sagrat des de la humilitat, sense privilegis, sense poder, sense ostentació. En un temple jerarquitzat, classista i profundament patriarcal, Déu es deixa presentar en braços d’una dona pobra i coratjosa, acompanyada d’un home just que aprèn a cuidar sense protagonisme. Ja des de l’inici, la vida de Jesús qüestiona els llocs on es confon allò sagrat amb el poder i la fidelitat amb l’obediència cega.
Simeó espera. No domina, no controla, no imposa. Espera confiant en la Ruah que xiuxiueja promeses al cor. És l’Esperit qui el mou, no la llei ni el costum. I quan veu el nen, el reconeix no per la seva força, sinó per la seva fragilitat. El pren en braços i proclama que aquesta vida petita és llum per a tots els pobles. No una llum que enlluerna des de dalt, sinó una llum que neix des de baix, des dels marges, des dels qui no compten.
Però Simeó no idealitza. Sap que aquesta llum incomoda, que serà signe de contradicció, que revelarà allò que molts cors amaguen. I ho diu a Maria, no per espantar-la, sinó per reconèixer la seva fortalesa. Ella, dona creient i lúcida, sap que estimar i engendrar vida nova en un món injust sempre travessa l’ànima com una espasa. Maria no és passiva ni submisa: és companya conscient del conflicte que genera l’Evangeli quan es viu de debò.
Aquest text ens recorda que Déu no habita en les estructures que exclouen, sinó en l’espera confiada, en la fe senzilla, en la tendresa quotidiana. La Ruah continua revelant-se avui en una conversa amiga, en una cançó que ens obre per dins, en la brisa suau de l’alba, en els gestos petits que anuncien vida. Potser, com Simeó, no sempre sabem dir-ho en veu alta, però podem xiuxiuejar-ho amb les nostres mans, amb les nostres decisions, amb una manera diferent d’estar al món.
Les persones que hem descobert, ni que només sigui una mica, aquesta llum, estem cridades a compartir-la. No pas des de la superioritat, sinó des de l’alegria. No pas des de la por, sinó des de l’esperança. En un món enfosquit per l’odi vers allò que és diferent, pel culte als diners i al poder, per egoismes disfressats d’èxit personal, l’Evangeli continua arribant des de baix, recordant-nos que la salvació té rostre humà, pobre i tendre.
Pregària:
Déu Mare i Pare, ensenya’ns a esperar com Simeó, a acollir la vida fràgil com Maria i a deixar-nos moure per la teva Ruah. Fes-nos llum humil enmig de tanta foscor i dona’ns un cor decidit per viure un Evangeli que incomoda i allibera. Amén.
Perquè encara que ningú pot tornar enrere i tenir un nou començament, totes poden començar des d’ara i tenir un nou final. Carl Bard
L’evangeli d’avui ens torna a situar davant els somnis de Josep, aquell home just que escolta Déu. L’àngel l’adverteix del perill i li demana que fugi amb el nen i la mare. Josep no dubta, no demana explicacions, no negocia. S’aixeca, pren Maria i Jesús, i fuig a Egipte. La Sagrada Família esdevé així una família refugiada, perseguida pel poder, obligada a deixar la seva terra per salvar la vida.
Aquesta escena no pertany només al passat. Avui continua repetint-se en milers de vides concretes: persones que fugen de genocidis com el de Gaza, de guerres com la d’Ucraïna, de conflictes oblidats al Sudan, Etiòpia, Somàlia, RDC, Myanmar o Afganistan; persones que no busquen privilegis, sinó seguretat, pau i dignitat. No obstant això, cada cop és més difícil trobar un lloc segur. Els països enriquits aixequen murs legals i físics, endureixen les fronteres i criminalitzen la migració. En la nostra societat actual, Josep i Maria serien detinguts en un CIE i Jesús en seria separat, institucionalitzat, com si protegir la vida fos un delicte.
Normalitzem així una lògica profundament deshumanitzadora: allò diferent es percep com a amenaça, fugir del dolor es castiga, la pobresa se sospita, i la compassió se subordina a interessos polítics i econòmics. Els murs no són només de pedra; estan fets de por, odi, menyspreu, hipocresia i càlcul. Davant això, l’evangeli ens recorda una cosa essencial: Déu, Mare i Pare, va triar venir al món des de baix. No va néixer en un lloc segur ni respectable, sinó en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a Ell. Com avui no n’hi ha per a tantes persones que no troben un habitatge digne ni una llar on viure sense por.
Maria i Josep pertanyien al poble empobrit d’un territori ocupat per la Roma imperial, de la mateixa manera que avui les nostres vides estan condicionades per un capitalisme que exclou, expulsa i descarta. L’Esperit —la Ruah— deixa clara la preferència de Déu: les pobres, les sense pa, sense casa, sense drets, sense pàtria. El projecte de Déu no es construeix des de dalt, sinó des de la fraternitat, la solidaritat i la comunió entre els pobles. Només aquí hi ha salvació possible davant d’un sistema que divideix i enfronta.
Quan la família torna i s’estableix a Natzaret, continua la vida senzilla: treballar, tenir cura, créixer, estimar. Aquesta escola domèstica és profundament subversiva. Família no és només la de sang; família és tota relació que acull, que integra, que educa en la tendresa i en la justícia. Família és qui cuida i es deixa cuidar. Totes som família quan vivim des de l’amor que humanitza, perquè som filles dignes de Déu, Mare i Pare.
Ser cristianes avui implica acollir, dignificar i cuidar els qui viuen en situació de vulnerabilitat, com ho faria el mateix Jesús. Implica no callar davant la injustícia i no acomodar-nos a un ordre que mata lentament. L’evangeli no ens convida a la neutralitat, sinó a la fidelitat al Regne, encara que això ens col·loqui a contracorrent.
Pregària:
Déu Mare i Pare, ensenyeu-nos a reconèixer el vostre rostre en cada persona migrant, en cada vida ferida, en cada família que fuig. Dona’ns un cor sense fronteres, mans obertes i determinació per denunciar la injustícia i construir germanor. Que no tinguem por d’estimar com Tu estimes. Amén.
Perquè seguir Jesús és obrir camins de vida, encara que el món alci murs.
Maria Magdalena corre avui a l’evangeli de Joan. Corre sense saber encara que Jesús és viu, corre moguda per l’amor, per la urgència de cuidar, d’honrar el cos de l’amic, del mestre, de l’amor que li va tornar la dignitat. Corre perquè l’amor veritable no queda quiet davant la mort ni davant la injustícia. Però en arribar, la pedra està moguda i la por apareix: han tocat el més sagrat, fins i tot han profanat el descans de l’estimat. I torna a córrer, ara cap a la comunitat, perquè el dolor no es viu en solitud.
Maria és passional, entregada, valenta. Una dona empoderada no perquè el poder la domini, sinó perquè n’ha recuperat la veu, el cos i el lloc. Jesús la va mirar com ningú l’havia mirada abans, li va tornar la dignitat que altres li van arrabassar, i ara ella actua amb llibertat en una societat que segueix jutjant les dones que estimen massa i que creuen massa. Maria en representa tantes: primer ferides, després trobades, restaurades, i tot i així fràgils quan l’esperança sembla desaparèixer. Però Jesús surt sempre a la trobada i li diu, com ens diu avui a nosaltres, que no tingui por, que mai més no en tingui, perquè l’amor no es perd, es transforma.
Els deixebles també corren. Corren junts, però no arriben alhora. Joan, el deixeble estimat —en què podem reconèixer-nos totes, perquè totes som profundament estimades— arriba primer, treu el cap i veu, però no entra. Observa, calla, espera. És l’impuls de la joventut, de l’amor net i sincer que intueix la veritat, però encara no gosa abraçar-la del tot. Pere arriba després i entra sense embuts. Veu els llenços estesos i el sudari acuradament col·locat a part. La mort desordenada no deixa gestos així; la violència no té cura. Allí comença a comprendre que Déu no actua des del caos ni des del robatori, sinó des de la vida que s’entrega.
Aquest córrer junts, aquest arribar en temps diferents, ens parla de les primeres comunitats cristianes, on ningú no ho entenia tot de cop i on la fe no era un èxit individual, sinó un camí compartit. Es va creure perquè es va mirar juntes, perquè es van escoltar, perquè es van atrevir a posar en comú el dubte, la sorpresa i l’esperança. Així l’Església neix: no des de la certesa absoluta, sinó des de l’experiència compartida d’un sepulcre buit i d’un amor que no es pot quedar en la mort.
Joan entra després i llavors veu i creu. En un lloc de mort no hi pot habitar la Vida. Allà on semblava acabar tot, comença alguna cosa nova. L’esperança comença a créixer als cors i també al nostre. Perquè quan l’amor és veritable, sempre troba la manera de ressuscitar en comunitat, de fer-se cos en gestos compartits, de convertir-se en vida per a tothom.
«Allí on sembla que tot s’acaba, l’amor de Déu comença de nou.»
Pregària:
Jesús de la vida,
ensenya’ns a córrer quan l’amor ho demana
i a esperar quan el misteri ens sobrepassa.
Dona’ns la valentia de Maria per estimar sense por
i la humilitat de la comunitat que aprèn a creure junta.
Fes-nos dones i homes de cura, d’esperança compartida
i de vida que es lliura. Amén.
Jo no soc un covard que tingui por a la mort, Jesús, per la seva gràcia i misericòrdia, m’ha unit tan estretament a Ell, que em sento tan feliç per a viure com per a morir. Sant Francesc d’Assis.
Jesús no edulcora el seguiment ni promet seguretats barates. En aquest passatge de l´evangeli de Mateu parla amb una claredat que incomoda: viure des de l´Evangeli té conseqüències, i no sempre són agradables. Ser coherents amb la fe, apostar per la veritat, la justícia i la dignitat de totes les persones suposa entrar en conflicte amb un sistema que se sosté sobre la desigualtat, la por i el silenci còmplice. Ahir com avui, l’amor que allibera és perillós per als poders que necessiten cossos dòcils i consciències adormides.
En una societat capitalista que mesura el valor per allò que es posseeix, consumeix i aparenta, el missatge de Jesús continua sent profundament subversiu. Parlar de fraternitat, de cura mutu, de vides compartides i de béns comuns descol·loca, perquè qüestiona una lògica que normalitza l’exclusió i converteix la vida en mercaderia. Per això, els que opten per l’amor radical, per la tendresa política i per la defensa de les més vulnerades solen ser ridiculitzades, silenciades o directament atacades.
Però Jesús no ens crida a la comoditat ni a la neutralitat. Ens envia al món no per amagar-nos, sinó per ser llum, per encarnar una esperança concreta que es toca i se sent. No promet que serà fàcil, però sí que assegura la seva presència. Ens diu que no estarem soles, que l’Esperit parlarà en nosaltres quan les paraules faltin, que la força no vindrà del control sinó de la confiança. És una invitació a deixar anar la por i a deixar-nos habitar per una veritat més gran que nosaltres mateixes.
Des d’una mirada feminista, aquest text també ens recorda que els nostres cossos, les nostres veus i les nostres experiències importen. Que resistir, cuidar, sostenir, denunciar i estimar enmig de la duresa del món ja és una forma de testimoni. Quan ens buidem d’egoismes, esclavituds i mandats que ens empetiteixen, fem espai per a un amor que transforma. Aleshores la mirada s’eixampla, el cor es torna sensible al dolor aliè i descobrim una força nova: la capacitat de generar vida allà on tot sembla estèril.
Quan l’Esperit habita a nosaltres, no necessitem grans estratègies. La nostra pròpia vida es converteix en missatge. Dels nostres ulls brolla una llum que reconeix l’altra com a germana; dels nostres llavis neixen paraules que consolen i desperten; les nostres mans teixeixen xarxes que sostenen els qui cauen. I així, gairebé sense adonar-nos-en, comencem a experimentar una felicitat profunda, la que neix de viure amb sentit i en comunió.
Pregària
Jesús, companya del camí, dona’ns un cor valent per no fugir del conflicte quan estimar ho exigeix. Allibera’ns de la por, ensenya’ns a confiar en el teu Esperit i a oferir la nostra vida com a espai de llum, cura i justícia. Que sapiguem perseverar no des de la duresa, sinó des de la tendresa ferma que transforma el món. Amén.
No pots separar la pau de la llibertat, perquè ningú pot estar en pau, llevat que tingui la seva llibertat. Malcolm X
El pròleg de l’evangeli de Joan ens torna a recordar avui que el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres. No com una idea llunyana o un concepte abstracte, sinó com a vida encarnada, com a presència real que es barreja amb la nostra història concreta. El món estava, i continua estant, ple d’ombres, i només des de la llum de l’amor és possible veure, comprendre i caminar sense perdre’ns. Per això la Paraula no es va quedar al cel: va baixar, va acampar aquí, va fer del món sencer casa seva i sagrari.
Des de llavors, cada paraula pronunciada per Jesús va ser llum que guaria cors ferits i aixecava vides trencades. La seva veu tornava esperança als qui havien estat silenciades, mirava amb dignitat els qui el sistema menyspreava i tocava amb tendresa els que carregaven amb el pes de l’exclusió. Va venir per consolar les afligides, per guarir ferides profundes, per restaurar dignitats trepitjades i per anunciar amb fets un món diferent, més just i més humà. La seva vida va ser una denúncia clara de la desigualtat, de la precarietat i de tot allò que nega la plenitud de les persones.
Jesús ens va mostrar que la vida no es posseeix, es lliura. Que no s’hi acumula, es comparteix. Que com més ens desprenem del que no té ànima i més deixem que el cor s’ompli d’amor cap a les nostres germanes, més a prop estem de la veritable felicitat. No la felicitat artificial que ens venen en aparadors o en xarxes plenes d’imatges manipulades, que generen buit i dependència, sinó la que neix de la cura mutu, de la comunió, de saber-nos necessàries les unes per les altres.
Una vida plena no està lliure de dolor, malaltia o dificultats, però es viu altrament quan no caminem soles. Quan les cures circulen, quan la fragilitat se sosté en comunitat i quan ningú no és descartada, ni menyspreada, ni invisibilitzada. Totes som valuoses, importants i úniques. Aquí, precisament aquí, continua habitant la Paraula: a cada gest d’ajuda, a cada sacrifici quotidià, a cada acte petit o gran que sembra una mica de llum enmig de la foscor.
Hi ha una clivella en tot, així és com entra la llum.
Pregària
Mare i Pare de la Vida, ajuda’ns a reconèixer la teva Paraula encarnada en allò quotidià, a ser llum les unes per les altres i a cuidar la vida allà on sembla fràgil o trencada. Dona’ns un cor atent, valent i tendre per continuar fent d’aquest món un lloc habitable per a tothom. Amén.
L’escena del naixement de Jesús està marcada per la senzillesa i la humilitat. La nostra Mare i Pare no va triar el centre del poder ni la lluentor dels palaus, sinó els marges de la història. Una família obrera, sense sostre, obligada a desplaçar-se per un decret imperial, vivint en un territori ocupat, vulnerable i exposat. Maria dóna a llum sense privilegis, sense seguretats, sense més sustentació que la confiança profunda en l’Esperit que habita la vida.
Jesús neix en un pessebre perquè no hi ha lloc per a ells. I aquesta frase segueix fent mal avui. No hi va haver lloc llavors, i segueix sense haver-ho ara per a tantes persones expulsades, empobrides, invisibilitzades. El primer anunci no es fa als poderosos, sinó a pastors, al poble treballador, als qui vetllen de nit cuidant la vida. Ells comprenen el senyal: un nen embolicat en bolquers, ficat al llit en una menjadora. Déu fet fragilitat.
La pau anunciada no neix del consum ni de l’excés, sinó del reconeixement de la dignitat de totes les persones. No es construeix des del luxe, sinó des del petit, cosa que moltes vegades deixem al marge, des de l’última fila. Des d’allà, des de baix comença la salvació.
Avui seguim adornant amb llums allò que va néixer en la pobresa. Potser ens hauríem d’atrevir a mirar amb honestedat: Jesús naixeria entre el fang, en un carrer on algú és desnonat, en un camp de persones desplaçades, a Gaza, a qualsevol lloc on la vida és ferida. El que cal adornar no és el pessebre, sinó el cor. Amb gestos concrets, amb entrega voluntària, amb pa compartit, amb justícia viscuda.
Celebrar el Nadal no és negar l’alegria, sinó fer-ho veritable. Menjar i beure sense mesura mentre altres passen gana ens allunya de l’Evangeli. Jesús no va venir a organitzar una festa de llums i cascavells; ens va venir a mostrar un camí de salvació que continua obert si ens atrevim a viure’l.
Celebrem la seva vinguda preparant la seva acollida. Siguem dignes del seu amor fent-ho carn en la nostra manera de ser al món. Per un Nadal senzill, compartit, coherent i profundament subversiu.
Preguem juntes:
Mare i Pare de la vida, neteja’ns la mirada, estova el nostre cor i torna’ns al pessebre reial, allà on el teu amor segueix naixent en allò petit. Que sapiguem reconèixer-te en els qui pateixen i acompanyar-te amb les nostres mans, els nostres béns i la nostra vida. Amén.
Nadal, filla meva, és amor fet gest, és vida que es dóna.
El naixement de Joan és una explosió d’esperança enmig d’una vida que ja semblava tancada. Isabel dóna a llum quan ningú no ho esperava, quan el temps biològic, social i religiós deia que ja no tocava. El seu fill no arriba per fer tradicions ni per repetir el passat, sinó per obrir camí. Per això, el seu nom no és negociable. Joan no es pot dir com el seu pare, perquè no ve a perpetuar allò que ja existeix, sinó a anunciar que Déu està fent alguna cosa nova.
Isabel ho entén abans que ningú. Ella, dona gran, estèril segons els criteris del sistema, és qui s’aixeca amb autoritat i diu: «No. Es dirà Joan». I Zacaries, que havia quedat mut per no creure, recupera la paraula quan deixa d’imposar el seu esquema i s’obre a l’acció de l’Esperit. Només quan se sent la veritat que ve de Déu, la veu torna a fluir. Només quan es renuncia a controlar-ho tot, la vida es desbloqueja.
Joan neix amb una missió clara: preparar el camí, sacsejar consciències, convidar un canvi radical de vida perquè el Regne pugui ser acollit. No és ell la llum, però la porta. No és el centre, però hi assenyala. I això ens interpel·la directament avui. També nosaltres, cadascuna des del lloc que habitem, estem cridades a ser veu, llum i esperança. Especialment en aquells espais on la dignitat humana és trepitjada, on la feina es converteix en explotació, on la por i el cansament ofeguen la il·lusió.
Al món del treball, tan ferit i tan necessitat de justícia, l’Evangeli ens crida a ser com Joan: persones que anuncien que un altre model és possible, que els drets no són privilegis, que la vida està per sobre del benefici. La classe treballadora necessita esperança compartida, mirada àmplia, col·laboració i valentia. Necessita dones i homes que no callin, que no acceptin noms impostos, que s’atreveixin a dir «no» quan cal i «sí» a la vida digna.
Com Joan, no venim el món buides. Cadascuna neix amb dons, amb una missió única, amb una capacitat irrepetible de transformar el petit espai que habita. No totes farem grans gestos visibles, però totes podem ser fidels. I aquesta fidelitat, sostinguda per l´amor de la nostra Mare i Pare, és força transformadora. No estem soles. L’Esperit camina amb nosaltres, especialment quan treballem per la justícia, la dignitat i el bé comú.
Alliberar-nos del desig de controlar-ho tot és confiar que la vida ens col·loca on podem donar més fruit. Viure el present amb consciència, compromís i alegria també és una manera radical de creure. Perquè Déu continua obrant, fins i tot als deserts, fins i tot als despatxos plens de papers, cansament i lluites. I allà, precisament allà, ens crida a ésser precursores i precursors d’esperança.
Pregària final:
Mare i Pare de la Vida,
ensenyeu-nos a escoltar l’Esperit que parla en el silenci i en la lluita.
Dóna’ns la valentia d’Isabel per posar nom a la veritat
i la humilitat de Zacaries per deixar-nos transformar.
Fes-nos veus que anunciïn dignitat,
mans que construeixin justícia
i els cors que no perdin l’esperança.
Amén.
Que també nosaltres sapiguem preparar camins de vida allí on l’esperança sembla cansada.
El Magníficat no és només un cant bell que coneixem de memòria; és una proclamació profundament política i profundament femenina. Maria, una noia jove, pobra, sense poder ni reconeixement social, posa veu al que Déu està fent a la història des de baix. No canta des d’un tron, sinó des del cos, des de l’experiència, des de la vida que s´obre pas enmig de la fragilitat.
Maria corre cap a la casa d’Isabel perquè la fe autèntica sempre busca la trobada. Corre per compartir la joia i també el desconcert, per acompanyar, per sostenir i deixar-se sostenir. No va sola: va habitada per Ruah, impulsada per una força que la fa valenta, conscient i lliure. En aquest camí es gesta l’Església, no en temples de pedra, sinó a la trobada entre dues dones que es reconeixen, s’escolten i es confirmen mútuament.
Quan Maria i Isabel es troben, els cossos parlen: el nen salta al ventre, l’alegria es desborda, la intuïció espiritual es fa paraula. Isabel anomena el que està passant i Maria s’atreveix a cantar. El seu cant no és intimista ni evasiu; és una proclamació que incomoda: Déu enderroca els poderosos, aixeca les humiliades, sacia els qui no tenen pa i deixa buides les mans dels qui acumulen. Maria anuncia un Déu que pren partit, que s’inclina cap a les empobrides, cap a les oblidades, cap a les que no compten.
Des de la seva condició de dona del poble, treballadora i menyspreada pels sistemes de poder, Maria es reconeix estimada i triada, no per mèrits, sinó per gràcia. I des d’aquí proclama una espiritualitat encarnada, on la humilitat no és submissió sinó veritat; on la grandesa no és domini, sinó disponibilitat; on la fe no se separa de la justícia. El seu cant és preludi de les benaurances i arrel d’un Regne que comença als cossos ferits ia les mans que tenen cura.
Déu, Mare i Pare, confia en les dones per iniciar allò que és nou. Lluny de ritus buits, de normes patriarcals i de clericalismes excloents, la vida de Déu es gesta en cases, en abraçades, en silencis compartits, en la sororitat que sosté. El Magníficat ens recorda que no som inferiors ni superiors a ningú, i que la veritable humilitat neix de saber-nos profundament dignes i radicalment iguals.
En essència, no ets inferior ni superior a ningú, la veritable autoestima i la veritable humilitat sorgeixen d’aqueixa comprensió. Eckhart Tolle.
Pregària:
Ruah de vida, ensenyeu-nos a cantar com Maria, amb els peus a la terra i el cor obert. Dóna’ns la valentia de proclamar justícia, la tendresa per acompanyar el dolor i la humilitat que neix de saber-nos estimades. Que la nostra fe sigui sempre trobada, cura i esperança compartida. Amén.
«Déu continua fent meravelles en les vides senzilles que diuen sí a l’amor.»
Som al quart diumenge d’Advent, a les portes del naixement de Jesús. L’Evangeli d’avui encara no s’atura en el Nen, sinó en el camí silenciós, fràgil i profundament valent que fa possible que la vida arribi a néixer. Mateu ens regala una història molt humana, travessada per decisions difícils, pors, dubtes i per l’acció discreta però ferma de l’Esperit.
Maria apareix com una dona jove que decideix en llibertat. El seu sí no és ingenu ni còmode. És un sí conscient, que sap que portarà conseqüències, sospites, inseguretat i risc. Maria acull en el cos i en la vida l’acció de l’Esperit i es disposa a encarnar l’amor en condicions gens favorables. No demana garanties, no reclama privilegis, no espera que tot estigui lligat. Diu sí i es posa en camí. La seva fe no és passiva ni submisa: és una fe activa, encarnada, que assumeix responsabilitats i no delega en altres allò que li correspon viure.
Josep també viu el seu propi procés. És un home just que dubta, té por, que necessita temps per comprendre. L’Esperit no l’anul·la ni l’avergonyeix, sinó que l’acompanya i convida a confiar. I Josep accepta finalment la seva missió: acollir, protegir i sostenir la vida. En aquest relat no hi ha persones perfectes, sinó persones reals que aprenen a escoltar i respondre.
Aquest Advent ens ha anat despertant el cor: a la conversió, a la vigilància, a obrir espais interiors perquè l’Esperit habiti en nosaltres. Però avui l’Evangeli ens confronta amb una pregunta molt concreta i molt actual: què fem amb les crides que rebem? Perquè, de crides, n’hi ha moltes, també avui, quan tantes famílies viuen amb la por de perdre casa seva, quan el dret a un habitatge digne trontolla i la vida esdevé precària. Tenim llibertat per decidir, sí, però també responsabilitat. Tot el que no gosem acollir i cuidar, queda sense fer.
Sovint ens refugiem en excuses: el cansament, la manca de temps, les obligacions, l’autoexplotació per arribar a tot. I, tanmateix, la vida s’ha d’ordenar al voltant del que considerem prioritari. Si fem el que hem triat en seguir Jesús, l’amor estarà al centre, caldrà deixar anar les presses, les seguretats falses i els compromisos buits per apostar per una vida més senzilla, més justa i més solidària. El fet de dir «sí» no ens converteix en persones especials ni ens assegura reconeixement. El compromís no és un mèrit personal; el protagonisme sempre és de l’Esperit. Dir «sí» és posar-se al servei, no buscar aplaudiments.
Ahir vam estar en una manifestació per l’habitatge digne al centre de València i hi havia molts llums, música, les botigues lluïen adorns nadalencs i la gent anava de banda a banda comprant i consumint, mentre els qui estàvem a la manifestació intentàvem avançar demanant a crits un habitatge digne per a tothom i la pròrroga de l’acord social que s’acabarà el proper 31 de desembre i que deixarà més de 60.000 persones sense llar.
Correm el risc de buidar el Nadal del seu sentit. Llums, consum, soroll… però si Jesús no és al centre, res d’això transforma la realitat. El que cal cuidar i embellir és el cor. Netejar aferraments, revisar necessitats, desmuntar egos i obrir els ulls a un món on moltes persones no arriben a final de mes, viuen amb por de ser desnonades, no poden pagar la llum o no tenen una llar segura on descansar.
Si Jesús naixés avui, probablement ho faria en una família vulnerable, en un hospital públic, en una casa prestada o amenaçada, en un context on treballar no garanteix viure amb dignitat. Perquè els camins de l’Esperit no coincideixen amb els del poder ni els de l’èxit. Déu tria allò petit, allò fràgil, allò gairebé invisible. Tria els marges, les perifèries on no arriben els llums, però on encara crema la calor dels cossos que es cuiden i l’esperança que resisteix fins i tot en la incertesa.
Maria va dubtar i, tot i així, va dir «sí». Confià en l’Esperit i es deixà conduir per una llum que no és optimisme ingenu, sinó certesa profunda de sentit. I no ho oblidem: l’Església va començar al cos, al cor i la fe d’una dona.
Que aquest Advent ens trobi disponibles per acollir la vida, per dir «sí» quan l’amor ens reclama i per confiar que l’Esperit continua actuant avui, també al mig dels carrers, de les lluites compartides i de les vides amenaçades.
Pregària final
Ruah, Esperit de vida, ensenyeu-nos a escoltar la vostra veu enmig del soroll, a confiar fins i tot quan tot sembla inestable i a dir «sí» amb valentia quan la vida i la justícia ens criden. Fes dels nostres cossos i de les nostres mans una llar segura on pugui néixer l’esperança. Amén.
L’esperança no és l’optimisme: és saber que la vida té sentit, fins i tot quan el camí és incert.
Aquest evangeli ens situa al cor mateix de la fe: un Déu que no irromp imposant-se, sinó que s’acosta preguntant, esperant, dialogant. L’escena de l’Anunciació no és un acte de poder, sinó de delicadesa profunda. Déu entra a la història demanant permís, trucant a la porta d’una jove dona, i això ho canvia tot.
Maria no és una figura passiva ni submisa. És una dona conscient, capaç d’escoltar i també interrogar. El seu “com serà això?” no és dubte incrèdul, sinó paraula adulta, responsable, lúcida. Maria pensa, discerneix, es pren seriosament el que està passant. En un món on tantes vegades s’ha silenciat la veu de les dones, l’Evangeli ens mostra una dona que parla, demana i decideix. I Déu no només ho accepta, sinó que ho respecta.
La bona notícia comença a Natzaret, a la perifèria, lluny dels centres religiosos i del poder. Comença al cos d’una dona jove, al seu ventre, a la seva història concreta. Déu no escull allò espectacular ni allò prestigiós, sinó allò quotidià, allò vulnerable, allò que sembla petit. I així ens revela que la salvació no neix de la força, sinó de la confiança; no del domini, sinó de la tendresa.
L’Esperit no envaeix ni substitueix Maria: la cobreix amb la seva ombra, l’acompanya, l’envolta sense anul·lar-la. La maternitat que s’anuncia aquí no és només biològica, és profundament política i espiritual: una dona que, des de la seva llibertat, decideix col·laborar en una història nova, una història on la vida venç la por i l’esperança s’obre pas enmig de la fragilitat.
Quan Maria diu “faci’s”, no renuncia a si mateixa; s’afirma. El seu sí no és obediència cega, és aliança conscient. S’hi reconcilien fe i llibertat, cos i esperit, desig i projecte. Maria representa totes les dones que, al llarg de la història, han sostingut la vida en silenci, han resistit des del petit i han cregut que un altre món era possible.
Aquest text ens recorda que Déu continua trucant avui a través de la veu, l’experiència i el cos de les dones. Que sense elles no hi ha encarnació, ni el Regne, ni el futur. I que la fe autèntica sempre neix allà on es respecta la dignitat, la llibertat i la paraula de cada persona.
Pregària
Mare i Pare de la vida, ensenyeu-nos a escoltar com Tu escoltes, a respectar com Tu respectes i a creure que en allò petit i fràgil segueix naixent la teva salvació. Dóna’ns la valentia de Maria per preguntar, decidir i dir sí des de la llibertat i l’amor. Amén.
Sense les dones, la història de Déu amb la humanitat queda incompleta.
En els dies d’Herodes, quan el poder se sostenia sobre l’exclusió i la violència, la Paraula de Déu no irromp als palaus, sinó en la vida senzilla i vulnerable d’una parella gran: Zacaries i Isabel. Dues persones justes, fidels, cansades potser d’esperar, marcades per una ferida que la societat assenyalava com a vergonya: l’esterilitat d’Isabel. Déu no passa de llarg davant d’aquesta ferida, no la ignora ni l’espiritualitza. S’atura aquí, en allò que dol, en allò que ha estat silenciat durant anys, i des d’aquest lloc anuncia vida.
L’àngel parla d’alegria, d’Esperit, de futur, però Zacaries dubta. No pas perquè sigui dolent, sinó perquè el pas del temps pot erosionar la confiança, perquè quan l’espera s’allarga massa, una aprèn a protegir-se deixant de creure. El silenci que se li imposa no és càstig, sinó camí pedagògic: callar per tornar a escoltar, quedar mut perquè parli el cos, la història, la vida que creix sense permís dins Isabel. Ella, en canvi, acull, guarda, gesta en silenci i reconeix que Déu ha mirat la seva humiliació. No la corregeix, no la jutja, la dignifica.
Aquest evangeli ens confronta avui amb la nostra manera d’entendre la fe i la vida. Vivim atrapades en la lògica de la immediatesa, com si tot funcionés al ritme del consum, com si el desig hagués de ser satisfet ja, sense procés ni maduració. Però els temps de la Mare i el Pare no responen a l’ansietat del sistema ni a la lògica de l’èxit. Déu actua quan la vida està preparada, quan el do pot ser cuidat, quan la fragilitat no s’amaga, sinó que esdevé lloc de fecunditat.
I aquesta Paraula es torna incòmodament concreta quan mirem la realitat que ens envolta. En ple hivern, centenars de persones han estat desallotjades a Badalona, expulsades d’un espai precari sense alternativa d’habitatge, llançades a la intempèrie com si les seves vides fossin prescindibles. La denúncia dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense ens recorda que això no és únicament un problema polític o social, sinó una ferida evangèlica. Perquè no hi ha anunci de salvació possible quan es deshumanitza, quan es desplaça el patiment per no veure’l, quan se silencia el clam dels qui no tenen veu ni sostre.
Déu Mare i Pare que obre el ventre d’Isabel és el mateix que s’indigna davant l’exclusió, el que ens interpel·la com a Església i com a societat, el que ens crida a asseure’ns a dialogar, a cuidar, a protegir la vida concreta. No hi ha fe veritable sense justícia, ni espiritualitat que no passi pel cos ferit de les persones empobrides. Preparar un poble ben disposat, com diu l’àngel, avui vol dir convertir el cor, desmuntar relats de por, i atrevir-nos a posar la vida —tota vida— en el centre.
Potser també necessitem travessar els nostres silencis, reconèixer els nostres dubtes, deixar que l’Esperit torni a gestar esperança enmig del que sembla estèril. Perquè la felicitat no neix d’assolir fites imposades, sinó d’aprendre a habitar el present amb amor, de reconciliar-nos amb la nostra fragilitat, de saber-nos profundament estimades com som ara. Som úniques, lliures, dignes i imprescindibles, no quan arribem a ser una cosa diferent, sinó en aquest mateix instant. Mirades per la Ruah, descobrim que som senzillament una meravellosa imperfecció de l’amor.
Si ens mantenim prou serenes i preparades, trobarem una compensació en cada decepció.
Pregària final:
Mare i Pare de la vida, ensenya’ns a confiar quan l’espera pesa, a no apartar la mirada del dolor aliè, a gestar justícia allà on sembla no haver futur. Que el teu Esperit ens faci ventre obert, casa hospitalària i paraula valenta al servei de la vida. Amén.
Aquest evangeli no ens parla només d’un instant extraordinari, sinó de tot un procés, de la vida que transcorre pas a pas. Maria ja està embarassada quan comença el relat, però el més important no és el “com”, sinó el “com es continua”. El sí ja ha estat pronunciat; ara toca sostenir-lo en el temps, en allò quotidià, en la incertesa.
Déu, Mare i Pare, no crida solament per a iniciar camins, sinó que acompanya tot el procés. Camina amb Maria i amb Josep en una vida unida, compartida i real, feta de comunicacions difícils, de silencis que pesen, de decisions preses des de la responsabilitat i l’amor. No és una història idealitzada: és una història profundament humana, amb conflicte, amb por, amb dubtes, però també amb una profunda confiança posada en la llum de l’esperança.
Maria, en aquest text, no parla. I no perquè no tingui veu, sinó perquè no entra en la lògica de justificar-se. Confia. Confia que la vida que creix en el seu si no necessita defensa, perquè està afermada per Déu. És una dona valenta no sols pel sí inicial, sinó per la fidelitat silenciosa del després, per travessar la vida sense garanties, sostenint el misteri amb el cos i amb l’ànima.
Josep també travessa el seu propi procés. És just perquè estima, perquè no vol fer mal, perquè escolta fins i tot en somnis. Déu no parla a l’espai públic, sinó en la intimitat de la nit, quan tot està trencat per dins. I allí, en la fragilitat, neix una nova manera de viure, d’acollir, de fer créixer la vida.
Aquest evangeli ens recorda que Emmanuel, Déu-amb-nosaltres, no arriba per evitar els conflictes, sinó per habitar-los. Déu és amb nosaltres en el camí llarg, en la vida lligada a la realitat, en el compromís diari de fer créixer la vida malgrat les dificultats. L’esperança no és pas absència de problemes, sinó una llum petita però fidel que no s’apaga.
Pregària:
Déu Mare i Pare, acompanya’ns en els nostres processos, ensenya’ns a confiar quan no ho entenem tot, a sustentar la vida amb tendresa i valor, i a caminar sempre amb la mirada posada en la llum de l’esperança. Amén.
L’evangeli de Mateu s’obre amb una llarga genealogia que, a primera vista, ens pot semblar àrida o repetitiva. Tot i això, aquest “llibre de l’origen de Jesucrist” és molt més que una llista de noms: és una proclamació teològica profunda i subversiva. Mateu presenta Jesús com a fill de David i d’Abraham, situant-lo clarament dins de la promesa i de l’esperança del poble jueu. Jesús és mostrat com el Messies esperat, el que havia de venir del llinatge de David, el rei. Però Mateu no es limita a complir una expectativa religiosa; l’eixampla, la trenca per dins i l’omple d’humanitat.
En una cultura on la genealogia es transmetia exclusivament per línia masculina i on les dones no comptaven jurídicament per a res, Mateu introdueix deliberadament diverses dones. No qualsevol tipus de dones, sinó dones estrangeres, paganes, qüestionades moralment segons els criteris del seu temps: Tamar, Rahab, Rut i Betsabé, anomenada com “la dona d’Uries”. Amb elles, l’evangeli ens diu una cosa molt clara: Déu no construeix la història de la salvació des de la puresa legal ni des de la perfecció moral, sinó des de la vida real, ferida, valenta i resistent. Aquestes dones no són un error a la genealogia; són una clau essencial.
Des d’una mirada feminista aquest text és profundament alliberador. Les dones no apareixen com un afegit anecdòtic, sinó com a portadores de vida, de promesa i de futur. Déu les fa protagonistes del seu projecte sense demanar-los certificats de respectabilitat ni ajustar-los a models patriarcals de virtut. La misericòrdia i la fidelitat de la Mare/Pare es manifesten precisament aquí, on la societat exclou i jutja. En aquesta genealogia, tota la humanitat té lloc: allò estranger, allò fràgil, allò inesperat. En Jesús, tothom ens reconeixem criatures filles, germanes, sense jerarquies ni exclusions.
El final del text és especialment lluminós. Mateu diu: “Jacob va engendrar Josep, l’espòs de Maria, de la qual va néixer Jesús”. Josep no és presentat com a pare biològic, i el centre del naixement recau clarament en Maria. Ella apareix com a subjecte actiu del misteri, no com a simple recipient. D’aquesta manera, l’evangeli suggereix que Maria també pertany al llinatge de David, i torna a la dona un lloc decisiu en la història de la salvació. Déu respecta el seu cos, la seva llibertat i el seu conscient. Un cop més, allò femení no és secundari, sinó espai privilegiat d’encarnació.
Així arriba Déu al món: des d’allò petit, humil, allò que no compta, allò que no brilla. Des de les dones, des dels marges, des de la vida concreta. Tot és gràcia, tot és do, tot és presència amorosa que s’obre camí fins i tot enmig de la mort, del dolor i del comiat.
Pregària
Mare i Pare de la vida, gràcies per recordar-nos que la teva història s’escriu amb noms senzills, amb vides ferides i amb dones valentes. Ensenya’ns a mirar com Tu mires, a acollir com Tu aculls i a confiar que, fins i tot en la mort, la vida es transforma i roman. Amén.
Únicament Crist, que essent Déu es va fer el més petit dels fills dels homes, ens ensenya permanentment la lliçó de valorar allò petit. 💜Guillem Rovirosa i Albet
L’evangeli d’avui és una crida directa a la coherència, però no entesa com a perfecció moral, sinó com a veritat viscuda. Jesús no es queda en les paraules ben dites ni en les respostes correctes, sinó que mira el camí real que recorrem amb el cos i amb la vida. Els llavis poden pronunciar el que és adequat, fins i tot sagrat, però el cor i les mans revelen on som de veritat.
A la nostra Mare i Pare no li diu res el postureig espiritual ni “quedar bé” davant els altres. Li importa, sobretot, com estimem. No quant, no a qui convé, sinó com: si estimem des de la llibertat o des de la por, des de la comunió o des de l’individualisme que ens aïlla, des de la cura mútua o des de l’autojustificació constant. Estimar de veritat implica deixar anar llast, renunciar a privilegis que ens separen, i apostar per una vida compartida on l’alegria pel bé de les altres també sigui la nostra.
Jesús col·loca en primer lloc els qui la religió havia deixat als marges: dones explotades, cossos jutjats, vides menyspreades. No perquè fossin moralment exemplars, sinó perquè van saber rectificar, canviar de rumb, aixecar-se i caminar cap a la vida. Aquí hi ha una paraula profundament alliberadora: no estem condemnades pels nostres errors, sinó cridades a transformar-los en camí. El Regne no s’hereta per discursos correctes sinó per decisions que ens acosten a l’amor concret.
Per això, aquest evangeli ens convida a aturar-nos i a mirar amb honestedat tot allò que ens allunya de les nostres germanes i de l’Esperit: els enganys que ens expliquem per no canviar, els egoismes que maquillem de necessitat, les petites renúncies a l’amor que semblen inofensives, però que ens van endurint. A l’eternitat no s’hi arriba carregades de seguretats, sinó lleugeres; no en solitud, sinó en comunitat; no des del control, sinó des de la confiança.
Pregària
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a no refugiar-nos en paraules boniques ni en promeses buides. Dona’ns un cor lliure i decidit, capaç de rectificar, d’estimar sense excuses i de caminar al costat de les nostres germanes cap a una vida més justa i més tendra. Amén.
Mentre estàs proclamant la pau amb els teus llavis, ves amb compte de tenir-la encara més plenament en el teu cor. (Sant Francesc d’Assís)
De la mà de Mateu rebo avui una autèntica lliçó de vida, una mena de “master class” sobre com acostar-me a la nostra Mare/Pare i, inevitablement, a les meves germanes i germans. Jesús no entra en el joc del poder ni de les aparences. Davant dels qui s’acosten carregats d’interessos, pors i càlculs, respon amb una pregunta que desemmascara la manca de veritat del cor. Perquè quan m’apropo a Déu des dels meus egoismes, des de les meves raons tancades, els meus desitjos disfressats de fe o les meves excuses per protegir la meva comoditat, no puc sentir cap resposta. Estic tan plena de mi mateixa que no queda espai per a la veu de l’Amor, aquell Amor que no s’imposa, que no fa soroll, que espera una esquerda per entrar-hi.
El mateix passa a la trobada amb les meves germanes. Si m’hi acosto des del prejudici, l’etiqueta o la sospita, des de les normes apreses que tantes vegades exclouen o jerarquitzen, no hi ha trobada veritable. L’Evangeli em convida a despullar-me, a buidar-me, a reconèixer que cada persona és única, lliure, irrepetible i estimada amb la mateixa intensitat, sense escales ni mèrits. Especialment des d’una mirada feminista aquest text em recorda que l’autoritat veritable no neix del càrrec, ni del reconeixement extern, ni del control, sinó de la coherència entre la vida i l’amor que s’anuncia.
Apropar-me amb el cor obert, amb desig sincer de conèixer, escoltar i estimar, és l’única manera de crear espais on la vida es pugui donar i rebre. Viure en plenitud no és protegir la meva pròpia alegria, sinó aprendre a alegrar-me amb la joia de les altres, deixant que la seva vida també habiti en mi. La indiferència, com tantes vegades ens recorda el papa Francesc, és el més contrari a l’amor i la compassió de Déu, perquè anestèsia el cor i ens mata la capacitat de reconèixer l’altra persona com a germana.
Pregària
Mare i Pare de la Vida, ensenya’ns a buidar-nos de les nostres pors i seguretats per apropar-nos a Tu i al nostre proïsme amb un cor humil i disponible. Deslliura’ns de la indiferència, desperta en nosaltres una mirada compassiva i valenta, i fes-nos dones capaces d’estimar sense condicions, com Tu ens estimes cada dia.
Que la vida no ens torni indiferents i que el cor es mantingui sempre despert i obert a l’amor.
L’Evangeli d’avui ens situa davant d’una pregunta profundament humana: el dubte. Joan Baptista, des de la presó, pregunta si Jesús és realment el que havia de venir o si cal esperar-ne un altre. No és una pregunta teòrica, neix del cansament, del tancament, del desconcert de qui ha apostat la vida per un somni que no acaba d’encaixar amb allò que esperava. I Jesús no respon amb discursos grandiloqüents ni amb títols de poder, sinó assenyalant la vida que s’obre pas: persones que tornen a veure, a caminar, a escoltar; cossos i dignitats restaurades; pobres que reben una bona notícia.
Creure que Jesús és el Messies continua sent difícil també avui. Vivim immerses en un sistema que valora l’èxit, la força, l’aparença i l’exclusió de qui no hi encaixa. Per això costa d’acceptar un Déu Mare i Pare que no fa distincions morals ni jerarquies humanes, que no pregunta pel passat ni exigeix mèrits previs. Jesús s’acosta a qui ho necessita, sense condicions, sense etiquetes, sense por d’escandalitzar. La seva manera d’estimar descol·loca perquè no respon a la lògica del càstig ni del privilegi, sinó a la de la compassió i la justícia restauradora.
Encendre la tercera espelma de l’Advent és una invitació a canviar la mirada. A creure que el Messies ho és per a totes, sense excepcions. A passar del “campi qui pugui” a pensar i sentir en comú. És una crida a la joia profunda, no ingènua, sinó nascuda de saber-nos estimades, respectades, lliures per decidir i acompanyades en la nostra fragilitat. Jesús no va deixar de venir mai: segueix caminant al nostre costat, incomodant amb la seva llibertat, qüestionant estructures injustes i oferint una abraçada constant de reconciliació. Sí, és escandalós… però també profundament guaridor.
Pregària:
Déu de la vida, ensenya’ns a reconèixer la teva presència en els gestos petits que retornen dignitat, en les persones senzilles que cuiden, en l’alegria que brolla quan ningú queda fora. Dona’ns un cor lliure per no escandalitzar-nos de la teva manera d’estimar i valentia per viure-la cada dia. Amén.
“No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meua ment.” Virginia Woolf
Quan baixaven de la muntanya, les deixebles i els deixebles seguien sense comprendre del tot el misteri que envoltava Jesús, i per això li pregunten per Elies. Jesús els recorda que Elies ja va venir, però no va ser reconegut; ho van rebutjar i ho van fer callar. Aleshores van comprendre que parlava de Joan el Baptista, aquell profeta lliure que va cridar al desert i que va obrir camins nous on abans només hi havia por i estructures rígides. Joan va ser una veu que va canviar la manera d’entendre el pecat i la conversió, convidant no la culpa, sinó a retornar a la tendresa originària de la Mare/Pare, a recuperar una llibertat que no es compra ni es ven, una llibertat que només neix de l’amor radical.
Però tampoc no van reconèixer el Fill de l’home. Esperaven poder, glòria i triomf, mentre Jesús va arribar petit, vulnerable, nascut als marges, fill d’una dona valenta i digna, en una família que sabia i coneixia l’esforç i la senzillesa. La seva força no era la dominació, sinó la capacitat infinita d’estimar, de mirar cada persona als ulls, d’apostar per les persones que eren ignorades, menyspreades o ferides. Jesús trenca l’imaginari patriarcal del messianisme i ens mostra que la veritable autoritat neix de la compassió i de la cura.
Les profetes i els profetes de tots els temps han denunciat els abusos del poder, han assenyalat les corrupcions que s’amaguen sota discursos piadosos, han defensat la dignitat dels darrers i les darreres. I per això sempre han patit persecució: perquè la veritat molesta, perquè la justícia incomoda, perquè els crits que revelen la desigualtat esquincen el vel d’un món plastificat pels diners, el poder i l’egoisme. Però sempre hi ha veus que s’alcen, mans que aixequen pancartes, cossos que es posen drets per defensar el que és humà davant la violència de sistemes que aixafen qui s’atreveix a oposar-s’hi.
Jesús tampoc no va ser un triomfador segons els criteris d’aquest món. Tot i això, després de la seva resurrecció, entenem que la vida veritable està a l’abast del nostre “sí”, de la nostra decisió quotidiana d’estar del costat dels qui pateixen, de la nostra capacitat d’optar per un amor que resisteix, denúncia i transforma. La fidelitat a l’Evangeli no és un adorn espiritual, sinó una postura valenta davant d’un món que margina, menysprea i mata qui s’atreveix a desafiar la injustícia. N’hi ha prou amb una espurna d’Esperit per sostenir-nos ferms, per no deixar-nos arrossegar per la por, per continuar creient que allò petit, tendre i fràgil pot canviar la història.
Com diu Rovirosa: A base de la Gràcia ens decidim a canviar la societat, però des dels fonaments.
Pregària:
Mare bona, sosté la meva debilitat i enforteix els meus passos. Ensenya’m a reconèixer les profetes i els profetes d’avui, i no callar quan la injustícia fereix les més vulnerables. Fes-me fidel a la tendresa, radical en l’amor i ferma en l’esperança.
Que el teu Esperit segui sempre la meva força i el meu camí.
Aquest Evangeli ens torna a mostrar com Jesús revela la incoherència d’una generació que mai no està satisfeta. És igual el que arribi, tant és qui parli o com visqui: sempre hi haurà una excusa per desautoritzar, acusar o desatendre. Jesús denuncia aquesta actitud infantil que ho mesura tot des del caprici, des de la comoditat, des de la necessitat d’un Déu fet a la nostra mida. I, en escoltar-lo, entenem que no hem canviat tant: també avui busquem un Déu que confirmi allò que ja pensem, que validi els nostres interessos, que no incomodi les nostres seguretats.
El perill és immens: podem manipular fins i tot allò sagrat, modelar la fe perquè ens serveixi, acomodar-la fins que deixi de tocar el profund i només ens xiuxiuegi el que volem sentir. I així, sense adonar-nos-en, acabem sacrificant el més preciós que tenim: la llibertat interior, aquella que ens dona la capacitat per a decidir des de la veritat i no des de la por o la conveniència.
Jesús també ens alerta contra els qui pretenen dictar el ritme de la nostra vida: poders que volen que ballem al seu compàs, sistemes que ens prefereixen dòcils, esgotades, distretes o enfrontades entre nosaltres. Un capitalisme que ens vol submises per poder ser explotades; una Església que es diu mare però que tantes vegades s’articula com un conjunt de pares que temen perdre el poder i, per això, no deixen espai real a totes.
Però l’Evangeli obre una altra possibilitat: tornar a sintonitzar amb l’Amor que allibera. Escoltar aquesta veu que no manipula ni exigeix, que espera amb paciència, que transforma la nostra vida quan ens atrevim a dir-li que sí. Tornar a l’Amor és recuperar la comunió, el bé comú, el lliurament que neix de la llibertat i no pas de l’obligació. És posicionar-nos amb claredat, encara que ens converteixi en dissidents d’un món que prefereix dones callades. És triar la nostra dignitat, encara que no encaixem en els motlles aliens.
Perquè, al final, la fidelitat profunda no és cap a la societat ni cap a les seves expectatives, sinó cap a nosaltres mateixes, cap a la veritat que la nostra Déu Mare i Pare ha sembrat a les nostres entranyes. I viure-hi és començar a construir un món on la igualtat sigui costum.
Pregària:
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a escoltar la teva veu enmig del soroll. Deslliura’ns de les pors que ens fan petites i de les veus que volen dirigir la nostra vida sense estimar-nos. Dona’ns coratge per triar la veritat, per caminar amb llibertat, per defensar la igualtat fins i tot quan costi. Que la teva saviesa s’acrediti a les nostres obres d’amor i justícia.
Que el teu Esperit ens faci lliures i fidels, avui i sempre.
Jesús parla al poble i els recorda la grandesa de Joan Baptista, aquell home lliure i íntegre que va viure als marges, lluny dels centres de poder i d’una religió que s’havia tornat rígida i cega. Joan va ser una veu que trencava silencis, una força que despertava consciències adormides, un crit que convidava a tornar a Déu Mare i Pare des de la veritat i la justícia. Tot i que Jesús en diu “el més gran”, Ell mateix ens sorprèn dient que al Regne fins i tot la més petita és més gran que Joan: és la seva manera de subratllar que en Déu no hi ha jerarquies de poder, només la profunditat d’una vida sostinguda per l’amor.
Però el Regne pateix violència. La patia en temps de Jesús i la pateix avui. Violència contra les vides fràgils, contra les dones que alcen la veu, contra els qui denuncien injustícies, contra tota persona que, com Joan, incomoda perquè diu la veritat. I Jesús ens recorda que no n’hi ha prou amb escoltar: cal una oïda fina, capaç de reconèixer la veu de Déu enmig de tant de soroll.
De vegades ens preguntem com reconèixer Jesús en el nostre dia a dia. No és als grans discursos ni a les aparences religioses. És en la sinceritat del cor: si anuncio que Jesús viu però la meva vida no es transforma, és que encara em costa deixar-lo entrar de debò. No sóc millor que els que el van condemnar, perquè també el mato cada vegada que tanco els ulls davant una germana que pateix o quan prefereixo la indiferència a la compassió.
Però Jesús es fa present en allò que és petit i profund: en un gest de cura fins i tot quan estàs cansada; en el fet de robar-te hores de son per escoltar aquella persona que està trencada per dins; al compartir el poc que tens; quan no mires cap a un altre costat davant de l’explotació, el patiment silenciat, els migrants que arrisquen la vida, les famílies copejades pel dolor. Allí, en cada acte de tendresa lúcida i decidida, Jesús es revela com a company, com a germà, com a consol.
El Regne ja és entre nosaltres, i cada dia se’ns confia amb una dolça exigència: escoltar, discernir, cuidar i posar-nos sempre del costat de la vida. Vine, Senyor Jesús.
Cal fer escalfament abans de començar la carrera.
Pregària:
Déu Mare i Pare, que continues parlant-nos a través de veus humils i valentes, dona’ns un cor que escolti i unes mans capaces d’estimar sense mesura. Que a cada trobada sapiguem reconèixer Jesús i deixar-nos transformar per la seva mirada de misericòrdia. Fes-nos dones lliures, sensibles i fortes, sembradores de bona notícia allà on falti tendresa. Que la teva llum ens acompanyi sempre, ara i per sempre. Pau i bé.
“Que mai no ens cansem de buscar la veritat en l’amor.”
De vegades la vida pesa més del que les nostres espatlles poden suportar. No només per les tasques diàries, sinó per les exigències invisibles que se’ns han imposat des de sempre: ser perfectes, ser fortes, ser ràpides, ser sempre disponibles, ser les que tenen cura, les que sostenen, les que resisteixen, les que no fallen mai. Carreguem jous que no són nostres, cadenes fetes d’expectatives alienes que ens han convençut que només valem si encaixem en un motlle estret i dissenyat sense nosaltres.
I enmig d’aquest cansament profund apareix la veu de Jesús, tan suau com ferma, que no ens demana heroismes ni rendiments impossibles. No ens fa ser més fortes, ni millors, ni més eficients. Ens diu “veniu”, simplement veniu. Acosteu-vos tal com sou: cansades, vulnerables, ferides, aclaparades, desbordades… perquè el seu jou no és el de l’exigència sinó el de l’amor. I l’amor —el veritable— no pesa, no esclavitza, no exigeix perfecció: allibera, empara, acompanya i eixampla la vida.
Aprendre de Jesús és aprendre mansuetud i humilitat de cor, paraules que tantes vegades s’han utilitzat per domesticar les dones però que, emeses per Jesús, signifiquen el contrari: són la força de qui se sap estimada sense condicions, la rebel·lia de qui ja no viu per agradar, la llibertat de qui s’atreveix a ser ella mateixa sense demanar permís. Descansar en Ell és deixar de mesurar-nos per les regles d’un món que premia l’aparença i castiga allò autèntic, és recuperar el dret al ritme propi, a la fragilitat, a l’alegria sense culpa i a la tendresa sense por. Perquè quan l’amor és la mesura, la vida esdevé lleugera i el servei deixa de ser una obligació per convertir-se en una forma de plenitud.
Pregària:
Jesús estimat, suau i ferm com una abraçada que no estreny, ensenya’ns a deixar anar els jous que callen el nostre nom, a reconèixer les càrregues que no són nostres i a descansar en el teu amor que no exigeix, només acompanya. Fes-nos sensibles a la tendresa, coratjoses per ser nosaltres mateixes i lliures per viure des d’una misericòrdia que sosté i renova.
La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat que ha de ser experimentada. Soren Kierkegaard
Després de llegir l’evangeli d’avui, aquest Jesús que pregunta amb senzillesa i saviesa per l’ovella perduda, sentim que el nostre Déu Mare i Pare és una presència que cuida, que acompanya, que sosté des de sempre. No es conforma amb les noranta-nou que ja estan fora de perill: s’abaixa, es desplaça, s’embruta els peus de pols per buscar la que ningú vol, la que s’ha extraviat en un món que oblida, que explota i que menysprea. Aquesta ovella perduda té en l’actualitat molts rostres: les dones menyspreades, les migrants humiliades, les treballadores que sostenen vides i famílies, però viuen en la precarietat, les nenes sense futur, les ancianes en solitud, les pobres sense pa ni sostre. Cadascuna és sagrada, valuosa, irrepetible. Jesús no es resigna que la tristesa i l’angoixa d’un sistema capitalista devorin la seva dignitat; Ell la busca, la crida pel seu nom i la torna a la cleda amb una abraçada d’alegria.
I, tanmateix, també hi ha altres ovelles que es perden per camins més difícils de reconèixer: els camins del poder, de l’odi al diferent, del menyspreu a allò no normatiu, de l’ambició econòmica que tanca els ulls al patiment. Semblen més borregos que ovelles, és cert, però també sobre ells respira l’Esperit, també hi batega un cor que pot tornar a la tendresa. I aquí entrem nosaltres, a la nostra vida quotidiana tan senzilla com sagrada: a la feina, al poble, a la família, en allò menut que fem cada dia, portem una llum que no és nostra, una llum que ve d’aquesta bogeria tan bonica anomenada amor.
Potser aquest temps d’Advent ens troba dedicant-nos als guarniments, els llums, els banquets, i tot això és bo quan genera comunió i alegria. Però no oblidem què celebrem realment: la vinguda de Jesús, Déu Mare i Pare fet vida entre les nostres, fet cos vulnerable, fet mans que sanen i mirades que dignifiquen. Ell també va celebrar festes, va riure, va menjar i va brindar, però mai va deixar una sola persona sense amor, sense consol, sense dignitat. I aquest gest seu —tan antic i tan actual— ens demana mirar més enllà de l’embolcall consumista, per descobrir les persones que avui segueixen extraviades: les descartades, les explotades, les oblidades, i també aquelles que s’han perdut entre pobreses que corroeixen l’ànima.
La pregunta és senzilla i radical: ens decidirem per gastar-hi la vida, en comptes de malgastar-la en egoismes que ens empetiteixen el cor?, optarem per buscar aquelles «petites» que la societat deixa enrere i caminar-hi fins que tornin a sentir l’alegria de ser estimades?
Pregària:
Mare nostra de la tendresa, ensenya’ns a reconèixer cada ovella perduda amb el mateix amor amb què tu ens mires. Fes-nos dones valentes, capaces de deixar les nostres seguretats per caminar cap als qui més pateixen. Que la nostra llum, petita però veritable, arribi a totes les persones que necessiten esperança. Que no es perdi ni una sola de les teves filles. Que sigui així.
«Beneïda siguis tu que busques sempre la llum enmig de la nit.»
Falles el 100% dels trets que no uses. Anònim
Maria no és una figura distant, perfecta i inabastable. Maria és una dona jove d’un poble petit, una terra oblidada, una història marcada per la pobresa i l’ocupació. I és precisament aquí, en allò petit i invisible, on Déu decideix entrar en la història. Ni palaus ni temples, sinó en el ventre, el cos, el sí lliure d’una dona. L’àngel no l’obliga, no la sotmet, sinó que li proposa. I Maria pregunta, dubta, discerneix, dialoga. No és passiva: és protagonista conscient de la pròpia història. El seu “que es compleixi en mi la teva paraula” no és resignació, és valentia. És una decisió presa des de la llibertat, des de la fe lúcida, des de l’amor que s’arrisca.
Maria creu en un Déu que no envaeix, que no força, que no humilia. Creu en un Déu que espera, que confia, que es posa a les mans d’una dona. I això ho canvia tot. Perquè Déu no només necessita Maria: confia en ella. L’escull com a aliada, com a companya de camí, com a espai sagrat on la vida pot créixer. La Immaculada no parla d’una dona allunyada de la realitat, sinó d’una dona profundament travessada per ella, capaç de dir sí en un món que no garantia seguretat, ni prestigi, ni certeses. Només promesa.
Celebrar avui Maria és celebrar totes les dones que segueixen dient sí a la vida enmig de la por, de la precarietat, de la injustícia. És reconèixer la força espiritual dels qui gesten esperança en silenci, dels qui cuiden, sostenen, lluiten, resisteixen, creuen. Maria ens recorda que Déu continua naixent allà on una dona gosa confiar que el seu cos, la seva història i la seva paraula també són lloc de salvació.
«Déu fa meravelles en el cos i en l’ànima de les dones valentes».
Pregària final;
Maria, dona del sí lliure i valent, ensenya’ns a confiar sense rendir-nos, a creure sense sotmetre’ns, a obrir camins on tot sembla tancat. Que sapiguem acollir la vida amb la mateixa tendresa i la mateixa força amb què tu vas acollir Déu. Amén.
En aquest segon diumenge d’Advent caminem de la mà de Joan Baptista, la veu que crida en el desert, la veu incòmoda que desperta consciències adormides i ens convida a preparar, de veritat, el camí del Senyor. Joan no crida des dels palaus ni des dels llocs de poder, crida des del desert, des de la intempèrie, des dels marges, recordant-nos que Déu no sol néixer on tot està assegurat, sinó on cal esperança.
La seva crida és clara: “Convertiu-vos”. Però la conversió que ens proposa no va de por ni de càstig, no és culpa ni amenaça. És un canvi profund de mirada, de rumb, de cor. Convertir-se és tornar a viure amb la nostra Mare/Pare al centre de l’existència i no d’esquena a l’amor. És deixar de sobreviure per començar a viure amb sentit, amb tendresa, amb justícia.
Joan vestia de manera austera i s’alimentava del que era senzill, i, tanmateix, hi acudien persones de tots els racons. Perquè quan una vida és coherent, quan algú viu des de la veritat, arrossega, convoca, desperta. Les que arribaven al Jordà no complirien un ritu buit, deixarien enrere una manera de viure per començar-ne una altra. Perquè la conversió sempre implica entrega, renúncia i llibertat.
En un món marcat per la violència, l’individualisme, el consumisme i la pressa per satisfer desitjos immediats, l’Advent ens proposa una revolució suau però radical: viure des de la pau, la comunió, el despreniment i la paciència en l’amor. Joan ens recorda que no hi ha privilegis davant de Déu, que no valen els cognoms, ni els títols, ni les seguretats religioses. A l’aigua del Jordà totes som iguals, igualment estimades, igualment necessitades de tornar a començar.
I si totes som iguals, també la nostra manera de ser al món ha de canviar. La conversió es torna concreta quan mirem les nostres germanes i germans no com a rivals, sinó com a part de nosaltres. Quan entenem que la fe no es mesura per paraules maques, sinó per gestos reals. Quan descobrim que tot allò que em sobra és injust si a la meva veïna li falta el necessari per viure amb dignitat. Quan l’espiritualitat deixa de ser refugi individual per esdevenir compromís compartit.
Convertir-se és prendre consciència de la nostra responsabilitat al món. És alinear allò que diem amb allò que vivim. És deixar de fer servir Jesús per justificar pors, rigideses o comoditats. Jesús no es deixa manipular pels nostres interessos; Ell sempre ens empeny cap a fora, cap a les altres, cap a la vida lliurada. Convertir-se és, en el fons, aprendre a estimar més i millor, amb un amor encarnat, concret, quotidià.
Jesús recorre pobles i ciutats, entra a les sinagogues, anuncia el Regne i guareix totes les ferides. No es queda quiet, no predica des de la distància, sinó que camina, mira, s’atura, toca la vida concreta de les persones. I quan veu la multitud, no la jutja ni la responsabilitza del seu patiment, sinó que se’n compadeix perquè veu el seu cansament, vulnerabilitat, abandonament, com ovelles sense pastor. La mirada de Jesús no és de poder, és de compassió. I des d’aquesta compassió neix la crida: “La collita és abundant, però falten treballadores”. No demana heroismes, demana mans disponibles, cors oberts, persones capaces d’estimar amb fets.
El món continua sent profundament injust. La manera de repartir els recursos és escandalosament desigual: mentre unes quantes acumulen gairebé tot, la immensa majoria de les persones lluita per arribar a final de mes, per tenir menjar, sostre, futur. Això no és l’ordre natural de les coses, és una construcció humana que es pot transformar i s’ha de transformar. El clam dels qui pateixen puja al cel, però també hauria de ressonar amb força a les nostres consciències, perquè callar davant la injustícia també és una forma de complicitat.
Però a més de les ferides estructurals, hi ha les ferides invisibles. Jesús parla d’esperits immunds, de malalties que no sempre es veuen a primera vista. Avui aquests esperits porten nom: egoismes, vanitats, individualismes, pors, rancúnies, indiferències. S’instal·len als cors i roben llibertat. I no s’expulsen amb soroll ni amb violència, sinó només amb amor, amb paciència, amb una compassió profunda, com la d’una mare que mai no es cansa de creure en la seva criatura.
Tothom està cridat a oferir temps, escolta, presència, tendresa; fer arribar aquest petit fragment d’evangeli a les vides concretes que tenim al costat. Això sí que és al nostre abast. Donar-nos sense passar factura, estimar sense calcular, acomiadar la solitud amb una abraçada sincera, crear fraternitat en llibertat. Perquè de franc hem rebut l’amor i de franc estem convidades a compartir-lo. L’única medicina per a la malaltia de l’individualisme és la comunió; l’únic remei per a la solitud és la trobada vertadera entre iguals.
Pregària final:
Mare-Pare de tendresa, obre’ns els ulls per veure el patiment, els braços per abraçar-lo i el cor per no acostumar-nos mai a la injustícia. Fes-nos treballadores del teu Regne de dignitat, pau i igualtat. Amén.
Els diners en el món estaran sempre mal distribuïts, perquè ningú pensa en la manera de distribuir-los, sinó en la manera de quedar-se’ls. Noel Clarasó Daudí.
Dos cecs segueixen Jesús cridant: “Tingues compassió de nosaltres”. No es queden quiets, no callen la ferida, no amaguen la necessitat. Criden des de la falta, des de la foscor, des del desig profund de tornar a veure. I Jesús no els ignora. Els pregunta alguna cosa que també avui ens travessa: “Creieu que ho puc fer?”. No és només una qüestió de fe interior, és una crida al compromís, a la confiança que es converteix en camí, decisió, implicació amb la vida.
Avui la nostra ceguesa continua sent molt real. Sovint només mirem el que brilla per fora, vivim d’aparador mentre per dins ens cauen els murs. No veiem Jesús caminant entre nosaltres perquè no veiem el crit de la gent que ha estat desposseïda dels seus drets, el plor dels pobles massacrats, la pobresa que estreny cada final de mes, la violència estructural que el patriarcat segueix exercint contra les dones que només demanen justícia, la manipulació del poder que sotmet per comptes de servir. No veiem perquè de vegades veure dol compromet, incomoda, exigeix canviar.
I, tanmateix, Jesús camina davant de cada crit, de cada cos ferit, de cada dignitat trepitjada. Com als cecs, també avui ens pregunta: “Creus que ho puc fer?”. I la resposta no pot ser només un “sí” dit amb els llavis. Creure implica comprometre les mans, els peus, la veu, les decisions. Implica atrevir-nos a mirar les germanes als ulls i descobrir-hi l’amor que guareix, la força que transforma, l’esperança que no es resigna.
Creure és deixar que ens toqui els ulls, encara que sigui amb por, amb dubtes. És permetre que caiguin les benes que ens protegeixen de la incomoditat de la injustícia. És assumir que la fe no és refugi per no patir, sinó motor per estimar més i millor, fins i tot quan això fa mal. Perquè només des d’una fe encarnada, ardida i compromesa podrem començar a veure el món amb els ulls de Déu i de les dones que lluiten cada dia per viure amb dignitat.
Pregària final:
Mare i Pare de la cura, traieu-nos les benes que ens ceguen i doneu-nos un cor valent per mirar el dolor sense fugir, per reconèixer la injustícia sense disfressar-la, per estimar sense mesura. Toca’ns els ulls i les mans perquè la nostra fe no sigui excusa, sinó compromís. Amén.
Tenir fe requereix coratge, la capacitat de córrer un risc, la disposició a acceptar fins i tot el dolor i la desil·lusió.
No totes les persones que diuen “Senyor, Senyor” entraran al Regne, diu Jesús, sinó aquelles que posen la seva vida en sintonia amb l’amor. Avui l’Evangeli ens parla d’una cosa molt senzilla i alhora molt exigent: no n’hi ha prou amb escoltar paraules boniques, no n’hi ha prou amb resar, no n’hi ha prou amb nomenar Déu… si aquesta Paraula no es converteix en carn en la nostra vida quotidiana.
De vegades ens fabriquem un Déu a la nostra mida, un Déu que solucioni les nostres urgències, que atengui les nostres queixes, que compleixi els nostres desitjos immediats: que em vagi bé a la feina, que canviï l’actitud de qui m’incomoda, que la vida em resulti més còmoda. I moltes vegades la nostra pregària es queda aquí, en una llista de peticions que, tot i ser legítimes, no sempre brollen del fons més profund del cor. Preguem, ens persignem i sortim al carrer pensant que Déu ja s’encarregarà de tot.
Però la Mare i el Pare de la vida ens estima d’una altra manera, més fonda, més lliure, més sàvia. No sempre ens dona el que demanem, però sempre ens regala allò que necessitem per créixer en humanitat. Potser no ens toqui la loteria, però un dia travessa la nostra mirada amb la d’una persona sense llar i neix un somriure compartit que ens recol·loca la vida. I entenem de cop que moltes de les coses que creiem imprescindibles no ho són tant.
Potser la Ruah ens xiuxiueja a l’orella la precarietat amagada darrere d’un cambrer amable que serveix amb dignitat fins i tot cobrant per sota del que és just. Potser, en escoltar la seva història, descobrim la duresa d’una vida on no sempre hi ha prou menjar. I llavors alguna cosa es mou dins nostre: es trenca la indiferència, es desperta la consciència, i entenem que som profundament privilegiades. Aquests són els veritables miracles de la Paraula quan es deixa habitar per dins.
Construir la casa sobre roca no és tenir certeses perfectes ni una fe sense esquerdes. És triar cada dia el camí de la cura, de la justícia, de l’empatia, de la noviolència, de l’amor que es tradueix en gestos concrets. La roca és el compromís amb la vida del nostre proïsme. La sorra és una fe que no toca el terra, que no s’embruta les mans, que no es deixa afectar.
La Paraula quan es viu ens fa més vulnerables, sí, però també més lliures. Ens treu capes de supèrbia, ens entrena la mirada per descobrir allò sagrat en allò petit i ens ensenya que la veritable felicitat no neix d’acumular, sinó de compartir.
Pregària final:
Ruah de la Vida, ensenya’ns a construir sobre roca, a escoltar amb el cor obert i a viure amb les mans esteses. Que la nostra fe no es quedi en paraules boniques, sinó que es faci gest, justícia, cura i tendresa cada dia. Amén.
La noviolència requereix una doble fe, fe en Déu i també fe en l’ésser humà.
Jesús s’asseu a la muntanya després de vorejar el mar de Galilea, i allà va amb Ell una multitud. Són persones que van al seu costat perquè saben que no rebutja ni descarta, estan trencades per dins i per fora: cossos que la societat no sap mirar sense por, vides copejades per l’exclusió, noms que amb prou feines compten per a ningú, però l’esperança creix als seus cors en acostar-se a Jesús. I Jesús les acull sense preguntar, sense separar, sense mesurar mèrits. Les posa al centre i els torna dignitat. A les mans, les ferides de cadascuna es tornen espai de tendresa, i són sanades amb amor. Ell guareix perquè mira amb compassió, i la seva compassió no és llàstima, sinó aquesta força capaç de recompondre el que altres han trencat.
I enmig d’aquella multitud sanada, sorgeix la gana. No només la fam de pa, sinó la fam de sentit, de presència, de companyia. Jesús sent aquesta gana en el seu pit abans que ningú en faci esment. La seva frase: “sento compassió”, ens revela un Déu Mare i Pare que no observa des de dalt, sinó que s’hi implica. I ens convida també a nosaltres a escoltar la fam aliena com si fos nostra.
Quan pregunta: “Quants pans teniu?”, no està mesurant quantitats; està demanant disponibilitat i confiança. Els deixebles, com nosaltres tantes vegades, es miren les mans i només veuen escassetat. Set pans i uns peixos. Set, que sembla poc. Set, que mai no serà suficient segons la lògica de la por. Però Jesús no treballa amb la lògica de la por, sinó amb la del do. No els demana més del que tenen; només els demana que ho lliurin. I aquest gest, fràgil i honest, obre espai al miracle.
Des d’una mirada feminista, aquest relat ens convida a pensar com compartim les nostres “poques coses”: el temps que no sobra, l’energia que posem en la cura, l’amor que tantes vegades entreguem amb les mans buides. Som dones que multipliquen vida fins i tot quan el món només veu límits. Quan teixim xarxes, quan sostenim qui s’ensorra, quan cuidem l’invisible, estem fent el mateix gest: oferir el que tenim, encara que sembli poc. I aquesta mica, posat en comú, es converteix sempre en un lloc d’abundància.
El detall de recollir les sobralles —que no es perdi res— és un enorme missatge. No només parla d’evitar el malbaratament; parla d’honrar cada trosset de vida. El que a mi em sobra és potser el que una altra persona necessita. Jesús ens recorda que la comunió no neix de l’abundància, sinó del respecte profund envers allò que cada una pot aportar. En un món que consumeix i descarta, aquest Evangeli ens convida a cuidar, a reutilitzar, a pensar en les darreres, a mirar on moltes vegades no es mira.
I al final, el que és veritablement miraculós no és que hi hagués més pa, sinó que hi hagués més entrega. Quan compartim des de la vulnerabilitat, quan partim el pa amb les nostres mans, quan deixem que la gana de l’altra ens commogui, aleshores l’amor es torna visible. Aquí neix l’Eucaristia: en el gest senzill d’asseure’s juntes, d’oferir el que som, de creure que ningú no s’ha de quedar enrere.
Potser els miracles segueixen passant avui així, en silenci, en el que és petit, en el que no sortirà mai en els titulars. Però és aquí on Déu ens parla amb veu de brisa suau.
Pregària
Déu Mare que sostens les nostres mans buides, ensenya’ns a compartir sense por i a mirar sense judici. Guareix les nostres ferides de cansament, renova les nostres forces per poder cuidar i fes de nosaltres dones que multipliquen vida allà on la fam —de pa, de dignitat, d’amor— faci més mal.
Que no hi falti el pa per a ningú, ni la tendresa, ni l’esperança. Així sigui.
Els miracles ocorren en silenci… i coses de menor importància creen titulars mundials.
L’Evangeli d’avui ens mostra Jesús inundat d’una alegria profunda, una alegria que neix de l’Esperit i que brolla quan reconeix la lògica sorprenent de Déu Mare i Pare. No és la lògica del poder, ni la del prestigi, ni la dels qui se senten amos de la veritat. És la lògica del que és petit, del que és vulnerable, dels qui no compten per al món però són el centre del cor diví. Jesús agraeix perquè el misteri del Regne es revela als qui miren amb humilitat, amb obertura, amb aquesta confiança neta que només es dona quan una sap que no necessita aparentar res per ser estimada.
En les seves paraules hi ha un gest immens de dignificació: Déu es deixa conèixer no pels qui acumulen títols o certeses, sinó pels qui caminen amb les mans buides de possessions i el cor obert per a estimar. És una revelació que subratlla la igualtat radical de tothom davant Déu, una igualtat que desmunta els privilegis i abraça la fragilitat com a espai sagrat. Així, Jesús ens convida a despullar la mirada, a fer fora les rigideses, a confiar en la saviesa que brolla des del quotidià, des dels cossos vulnerables, des de la vida compartida.
I quan Jesús diu “benaurats els ulls que veuen el que vosaltres veieu”, està convidant-nos a entrenar una mirada nova: una mirada que es deixa sorprendre, que reconeix allò diví en allò petit, que no menysprea allò que el món descarta. Beneïts els ulls que saben veure la bellesa en la pobresa i la dignitat en les persones que són invisibilitzades; beneïdes les orelles que escolten la veu de Déu en allò més fràgil i allò més senzill. Perquè aquí, en el que és petit, vulnerable o que sembla insignificant, floreix l’alegria de l’Esperit i neix un món nou.
En el nostre dia a dia, en aquesta bogeria de presses, estrès i treball i una infinitat d’obligacions, intentem parar per descobrir aquesta saviesa d’un arbre que creix sense més ni més, amb el senzill so del rumor de les fulles, en aquest somriure que la persona sense sostre et prodiga cada matí. Vet aquí la clau de la felicitat, de la vida compartida i lliure, lliure per triar la generositat i deixar-se portar per la voluntat de la Ruah… I aquí mateix en aquesta quotidianitat, et trobo al meu costat.
Pregària:
Mare i Pare de tendresa, desperta en nosaltres l’alegria humil que va habitar en Jesús. Dona’ns uns ulls capaços de reconèixer la teva presència en cada criatura i en cada història ferida. Ensenya’ns a caminar sense por, tot confiant que la teva saviesa es revela sempre en allò petit i allò fràgil. Fes-nos dones de Regne, sembradores de justícia, mansuetud i esperança. Que els nostres ulls siguin sempre capaços de veure allò que Tu ens regalis.
Aquest evangeli ens presenta un centurió que s’acosta a Jesús. I acostar-se a una altra persona sempre és un acte de vulnerabilitat: una s’acosta quan confia, quan vol conèixer, quan intueix que en la trobada pot sorgir vida. Apropar-se implica abandonar les certeses i exposar-se al misteri de l’altre, que et pot abraçar o et pot rebutjar. Tanmateix, acostar-se a Jesús té una promesa: el cor que arriba des de l’amor mai no és rebutjat. Jesús no demana perfecció, coherència absoluta ni virtut heroica; demana senzillament aquest amor boig, lliure, confiat, que neix de la Mare/Pare que ens sosté.
El centurió és un cap militar romà, un home amb poder en un món construït sobre jerarquies que oprimeixen, sobretot els cossos considerats sense valor. En aquella societat, l’esclavatge era quotidià, i un criat paralític era vist com un destorb, algú inútil que es descartava sense més ni més. Però aquest home trenca, encara que sigui per un instant, la lògica de l’imperi: mira el seu criat com algú valuós, digne de cura, digne d’arriscar-se. L’amor sempre subverteix els sistemes que esclavitzen. Quan estimes, allò que el món declara “sense valor” es revela sagrat. Així és com ens mira l’Esperit: com a criatures infinitament valuoses, necessàries, capaces d’una missió única que només nosaltres podem fer. Però Jesús no ens vol esclaves de res ni de ningú, ni tan sols de les nostres pròpies exigències; ens vol lliures, radicalment lliures, per decidir si ens volem posar al servei de l’amor. I la decisió mai canvia el seu amor per nosaltres, però sí que pot transformar la nostra vida.
Jesús s’admira de la fe del centurió. Aquest “no sóc digne que entris a casa meva” no és humiliació, sinó confiança profunda: n’hi ha prou amb la teva paraula. La confiança veritable sempre desemboca en entrega: “A les teves mans estic, ara mateix, i confio”. I Jesús comprèn que aquell dia hi haurà dues sanacions: la física del criat i l’espiritual del centurió. El criat queda sa en aquell instant, però el centurió comença un procés molt més llarg: un camí interior on haurà d’anar soltant les esclavituds del poder, de la por, de la lògica del domini, fins a trobar-se amb la llibertat que només neix de l’amor.
Nosaltres també estem cridades a aquesta llibertat. A veure el nostre propi valor, fins i tot quan el món —o les nostres veus internes cansades— vulguin dir el contrari. A acostar-nos a Jesús sense por, amb honestedat, amb el cor obert, sabent que en Ell mai no hi ha rebuig, sinó abraçada i camí.
Sovint en els més foscos cels és on veiem les estreles més brillants. (Richard Evans)
Pregària:
Mare i Pare de tendresa, ensenya’ns a apropar-nos a Tu amb la confiança senzilla del centurió. Ajuda’ns a saber mirar cada persona, i també nosaltres mateixes, amb aquesta dignitat que Tu ja ens has donat. Que la teva paraula guareixi les nostres paràlisis interiors i ens alliberi de tot allò que no ens deixa estimar. I que, enmig de les nostres nits, puguem veure com brillen les estrelles. Amén.
L’Evangeli ens parla d’estar preparades, però no des de la por ni des de l’amenaça, sinó des d’una esperança que neix del cor de Déu. Vivim en un món que moltes vegades ens resulta cruel: injustícies que es repeteixen, violències que fereixen, presses que ofeguen, ferides que semblen no tancar-se mai. Si mirem la realitat només amb els ulls del món, és fàcil sentir que res no canvia, que tot es trenca, que estem massa cansades per seguir.
Però Jesús ens convida a mirar d’una altra manera. Ens demana que vetllem per aprendre a veure la vida des de la mirada de la nostra Mare i el nostre Pare, una mirada que no s’espanta del caos ni es rendeix davant de la foscor. Estar preparades no vol dir acumular mèrits, vigilar amb ansietat o viure pendents del final; és obrir el cor per descobrir que Déu arriba a nosaltres cada dia, fins i tot quan tot al voltant sembla trencar-se.
L’arribada del Fill de l’Home no és un ensurt, sinó una promesa: la certesa que l’Amor mai no abandona la història. Mentre el món ens empeny al cansament, la Ruah ens xiuxiueja que l’esperança no és ingenuïtat, sinó resistència. L’esperança és un acte de fe feminista que desafia la crueltat del món, que denuncia la injustícia i alhora crea espais de tendresa enmig del desert.
Vetllar és creure que una altra manera de viure és possible fins i tot quan la vida es posa de cap per avall. És sostenir la dignitat de cada persona, especialment d’aquelles que el món descarta. És preparar-nos per a l’arribada de Jesús permetent que la seva tendresa guareixi les nostres ferides i transformi les nostres pors. És deixar que la Ruah ens vagi despertant per dins, fins que la nostra mirada s’assembli una mica més a la seva: una mirada que no jutja, que no controla, que no exigeix perfecció, sinó que abraça, comprèn i allibera.
Quan el món sembla fosc, Déu ens prepara per veure llum. Quan el món ens fereix, Déu ens prepara per guarir. Quan el món ens exigeix duresa, Déu ens prepara per estimar amb més suavitat i més coratge. Per això vetllem: no per preveure un dia concret, sinó per aprendre cada dia a viure des de l’esperança, aquella que mai no defrauda perquè neix de l’Amor que sustenta totes les coses.
Només qui mira amb els ulls de l’esperança és capaç de descobrir que la llum arriba sempre, encara que el món digui el contrari.