Sector de Dones

El Sector de Dones de la GOAC reuneix aquelles companyes que tenen centrat el seu compromís obrero-cristià en el camp de la Fe i els feminismes. Al Sector hi ha militants i també simpatitzants de la GOAC.

La GOAC considera fonamental el treball de reflexions i d’acció que aquestes seguidores de Crist ens proporcionen. Elles ens conviden a mirar atentament com tractava Jesús totes les persones, totes, molt en especial les dones. Ens conviden, en fi, a actuar conseqüentment dins del nostre món obrer i dins l’església.

Porten la seva essència de goacistes i feministes a la feina, al sindicat, al barri, a la família, a l’església i a tot arreu.

Pel que fa a la transformació evangèlica de l’Església, estan unides a altres col·lectius. Elles, que empenyen la igualtat i la no discriminació a l’Església, han estat cofundadores de la Coordinadora de dones creients Alcem la Veu.

Tenen llarga vida «fins que la igualtat faci costum» dins la societat i dins l’Església.

La pregària del 25-N d’Alcem la Veu: en comunió, punt de partida per a la manifestació d’enguany

—————————

Aquest 25-N de 2025, la Coordinadora de dones creients i feministes «Alcem la Veu-Barcelona» ha organitzat una celebració de pregària; l’han convocada, i han reunit un bon nombre de persones a l’església de Santa Anna. La celebració ha estat el punt de partida per a la senyalada jornada de dol, indignació, reflexió i acció de sensibilització, de denúncia i reivindicació esperançades.

Pilar Calle Humanes ens en fa una breu crònica:

«Un primer moment de la pregària ha estat un espai per a compartir un testimoni. Escoltar la realitat que passa al nostre costat i fer-nos-en càrrec.

Un segon moment ha estat mirar aquesta realitat a la llum de la Paraula.

A través de fragments dels Evangelis, hem anat veient com l’actitud de Jesús és resposta ferma davant la injustícia, la violència, el menyspreu… tot oferint-nos una llum que ens acompanyi en el nostre camí aquí i ara.

Hem acabat recollint tota la creativitat amb què ens hem anat expressant, per després compartir-la a la manifestació de la nostra ciutat.»

Assemblea final de curs «Alcem la Veu»

——————————-

El 14 de juny, es va celebrar la trobada i l’assemblea de final de curs d’Alcem la Veu. Un dia intens de festa i de treball.

Matí de pregària i memòria agraïda a les companyes de les quals som hereves, el «Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat», representades per 18 dones «grans» en edat i saviesa, que van relatar els seus inicis i la seva resiliència.

Aquest moment va acabar amb una celebració comunitària plena de simbologia i creativitat.

La segona part del dia va estar dedicada al propi col·lectiu de «Dones creients Alcem la Veu». Després de contrastar i compartir reflexions, les presents van aprovar els estatuts, que seran presentats i que configuraran «Alcem la Veu» com a entitat civil.

Lucha Castro ens convida a reflexionar la Pentecosta

——————————-

Hermanas, hermanos,
Hoy el Evangelio nos lleva a una habitación cerrada, con puertas atrancadas por el miedo.
El miedo no es un concepto abstracto: es un sentimiento que nos habita cuando la vida se nos quiebra en las manos. Cuando algo nos arrebata la certeza de que todo estaba bien.

Yo sé —y muchas de ustedes también saben— qué es tener el miedo pegado a la piel.

Cuando te detectan cáncer.
Cuando recibes la noticia de que tu hijo está desaparecido.
Cuando tu hija fue secuestrada por tratantes.
Cuando el bebé que esperabas con tanta ilusión nace con una parálisis que cambiará su vida y la tuya.
Cuando en una redada migratoria se llevan al sostén de tu hogar.
Cuando violan a tu hija.
Cuando descubres que tu hijo se suicidó porque no soportó más el acoso escolar.
Cuando tu hija no encuentra trabajo.
Cuando te notifican que debes abandonar tu casa porque no puedes seguir pagando
Cuando te despiden de tu trabajo
Cuando la sequía arrasa con tu cosecha.
Cuando el crimen organizado te obliga a dejar tu comunidad.
Cuando un niño o una niña es violada.
Cuando el Alzheimer empieza a asomar en tu mente.
Cuando tu pareja te dice que ya no te ama.
Cuando la depresión no se va.
Cuando los caminos se cierran y todo es oscuridad…

Y Jesús entra justo ahí.
No espera a que pase el miedo.
No exige que primero tengamos fe.
No pide que estemos fuertes.

Jesús entra con las puertas cerradas.
Jesús entra y se pone en medio del miedo.
Jesús entra herido. Con las marcas de la cruz. Como diciendo: “yo también conozco el dolor”.
Y entonces dice:
“La paz esté con ustedes”.

No es una frase mágica.
Es una promesa encarnada.
Es una forma de decir: “No estás sola”.
Es la presencia viva del Espíritu, la Ruah, que sopla donde hay heridas y no donde hay poder.

Luego Jesús hace algo tan humano como divino: sopla.
Ese soplo es creación nueva. Es Espíritu.
Y les da una tarea sagrada: perdonar.
Pero el verbo perdonar en este pasaje no es un acto reservado a la institución clerical.
Jesús no habla aquí a presbíteros ni a una jerarquía eclesial que aún NO existía.
Habla a hombres y mujeres a su comunidad reunida, temerosa y herida, enviándola con una tarea: sanar el corazón del mundo.

Perdonar aquí NO es solo absolver culpas.
Es sanar heridas, restaurar vínculos, liberar del peso de la culpa, acompañar en los duelos.
Es ser comunidad que no excluye, sino que acompaña.
Que no dicta sentencias, sino que escucha con ternura.
Que no impone, sino que se pone del lado de las víctimas.

Ese es el verdadero rostro del perdón.
El que sana a la madre que perdió a su hija.
El que abraza al joven expulsado por ser diferente.
El que acompaña a la mujer que siente que ya no puede más.
El que pone nombre y dignidad a quien ha sido ignorado por el sistema.

La comunidad del Espíritu no es la que se encierra en ritos, sino la que se abre a las heridas del mundo.
Y la paz que Jesús ofrece no es una calma superficial, sino una paz que se atreve a entrar en medio del miedo y no huye.

Hoy, día de Pentecostés, no celebremos un fuego que baja del cielo sin tocar la tierra.
Hoy celebremos un Espíritu que se hace viento en los pulmones cansados, que se hace soplo en medio de las lágrimas, que se hace palabra viva cuando decimos: “No estás sola. Aquí estamos contigo”.

Y en ese soplo de vida que resiste en medio de la noche, resuenan también estas palabras de Mario Benedetti:

“No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños.”

“Porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento,
porque no estás sola,
porque yo te quiero.”

Por eso, hoy más que nunca, necesitamos seguir diciendo:
La luz del Espíritu no se puede apagar con ninguna sombra ni estructura que intente silenciarla.
Aunque el miedo nos abrace, el Espíritu es más fuerte.
Aunque las puertas estén cerradas, Cristo resucitado entra.
Aunque parezca que todo está perdido, la Ruah sigue soplando esperanza.
Amén.

Feliz Pentecostés.
Lucha Castro

Un 30M del tot enriquidor, reivindicatiu i festiu

——————————-

El 30M o Dia mundial de les treballadores de la llar i de les cures ha estat celebrat arreu. A Barcelona, a la seu de Sindillar, amb el lema «Reflexions al voltant dels riscos laborals» s’han aplegat un bon nombre de dones.

Tal com havia estat anunciat, el dissabte 29 de març de 2025 s’ha celebrat a la Bonnemaison la 4a. edició de «Parlem de les cures i dels descuits». En efecte, la 4a. Jornada de les treballadores de la llar i de les cures sota l’organització de Sindillar i de SOS Racisme del País Basc, ha estat dedicada a les “Reflexions al voltant dels riscos laborals”.

El primer de tot en aquestes línies, l’agraïment a la invitació que les companyes de Sindillar van fer a les dones de la GOAC. Les tres goacistes que van assistir-hi destaquen el valor humà, feminista i obrer de la trobada; l’enriquiment fruit de la saviesa compartida, i la voluntat creixent de fer-nos suport en les mútues lluites.

Més de 80 dones de diferents territoris de l’estat es van aplegar a Barcelona per tal de celebrar el 30 de Març, Dia mundial de les treballadores de la llar i de les cures.

Aquesta trobada va constar de les següents parts:

1. Ponències i reflexions amb les taules “Anàlisi crítica de les reformes legals en el treball de la llar” i “Salut laboral i lluita contra l’assetjament a la feina”
2. Grups de debat sobre: “ Malalties professionals en la feina de la llar. Impacte en les treballadores”, “Violència i maltractament a les llars (experiències i estratègies per afrontar aquestes situacions)”, “Quines perspectives tenen les treballadores en relació a la jubilació? (Deute històric i social que hi ha amb elles)”, “Feminismes i dones migrants” i “Organització col·lectiva de les treballadores d’aquest sector”
3. Plenari, cloenda i lectura del manifest
4. Igual que no hi ha 8M sense 30M, a la reflexió i l’esperança per l’alliberament no li pot mancar la gresca.

A més de la qualitat dels continguts, cal destacar la varietat de metodologies i la facilitació d’una participació que feia impossible “descartar” ningú.

Després d’un exquisit dinar, a partir de colors i nombres totes les assistents es van repartir entre els cinc grups de debat. La facilitadora de cada grup va donar la paraula a cadascuna, que va poder expressar-se sense més límits que el que ella mateixa es posava. Tot plegat, a partir d’unes preguntes que eren les mateixes per a tots cinc grups i que giraven al voltant de:

a) la identificació del problema,

b) la detecció del “blanc” on hi rau,

c) les aliances possibles per anar aconseguint fites,

d) els opositors i

e) les accions necessàries amb les estratègies corresponents a fi de vèncer aquestes injustícies.

En Plenari es va fer la posada en comú dels cinc debats. Uns grups van decidir explicar el fruit de la seva feina amb una sola veu, d’altres amb dues i no necessàriament de la facilitadora o la secretària.

L’ambient de respecte i sororitat va ser tal que va permetre a moltes dones compartir les seves alegries però també el patiment viscut per les agressions de “la patronal”. No és només menyspreu i explotació laboral, sovint pateixen abusos sobre el seu propi cos, fins i tot violacions.

Marling Castillo (de SOS Racisme del País Basc) i Norma Falconi (de Sindillar) van fer el tancament de la Jornada. En el seu parlament, Norma va animar totes les dones a aprendre i parlar la llengua del territori on es viu i treballa, no només per entendre plenament a qui està exercint l’explotació sinó també per l’estimació a la comunitat d’acollida i la seva llengua. Marling i Norma van expressar la satisfacció per la Jornada i van repassar els punts clau:

La lluita ha aconseguit certs canvis, però resta molt per fer. Tot i ser vital el sector en el sistema global de cures (sense cures, no hi ha vida), tot i sostenir economies senceres, no hi ha justícia perquè no hi ha drets. Continua sent el nostre un sector explotat, precaritzat i menystingut. Sense equiparació en drets laborals, sense protecció social i, massa sovint, en condicions de vulnerabilitat i d’assetjament, cal denunciar que el capitalisme, el patriarcat, el racisme abusen de les nostres persones i del nostre treball. És hora d’unir-nos i exigir des de la lluita laboral i el feminisme decolonial: condicions de feina i de vida dignes, drets socials (com ara el dret d’empadronament) i drets laborals sense cap discriminació, i l’abolició de la llei d’estrangeria.

Aquest Març-2025, l‘exregidora Amor del Alamo Margalef parla a l’espai radiofònic «Llevat dins la pasta» sobre la Història de les dones i els moviments obrer i feminista

——————————-

Aquest mes de març de 2025, a l’espai ‘Llevat dins la pasta’ de la #PastoralObrera (dins el programa ‘Sense distància’ de Ràdio Estel), sentim la veu de l’Amor del Alamo Margalef.

Amor va ser regidora a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 1999 al 2007, amb responsabilitats polítiques en Dones, Persones amb discapacitats, Nova Ciutadania, Cooperació i Solidaritat… àmbits sempre vinculats a les persones.

Va ser membre de la sectorial de Dones de l’ANC.

De fa 5 anys és presidenta de la Federació d’Associacions Veïnals de Sant Boi, i forma part de la Junta de la CONFAVC.

Cal afirmar que corren temps d’involució. Sort que en paral·lel bufen vents de reflexió i acció esperançadores.

La memòria és el despertar dels pobles. Encara és més necessària la memòria històrica en el camp de les dones, perquè la invisibilització de les seves aportacions al món i al moviment obrer ha estat una constant des dels inicis de la revolució industrial, i perquè parlem d’una llosa patriarcal que també en els nostres dies pesa tremendament sobre nenes, dones, persones trans…

Tot just abans de la pandèmia, l’Amor va fer una xerrada per a la GOAC en general i per al Sector de Dones en particular, sobre «Les dones als segles XX i XXI. Fites i reptes». Aquí en teniu l’esquema.

És d’agrair que l’Amor del Alamo Margalef en parli de nou i col·labori amb tothom a recordar les aportacions de les dones sobretot per al món obrer, des del moviment obrer i els feminismes.

La pregària del 25N de 2024 d’Alcem la Veu

El Sector de Dones de la GOAC comparteix el full de la celebració de pregària que «Alcem la Veu» va oferir, a la parròquia · hospital de campanya Santa Anna de Barcelona, amb motiu del 25N.

En els nostres cors, en la nostra memòria, el testimoni de la Teresa Navarro Luján, militant de l’HOAC de Còrdova

El Sector de Dones de la GOAC, de la diòcesi Barcelona-Sant Feliu, vol retre-li homenatge amb les paraules dedicades a ella que han volat fins aquí des del sud i des del cel.

De les seves companyes:

Avui dia 4 de juliol de 2024 és un dia trist per a la «Revuelta» i per a l’HOAC de Còrdova i d’arreu.

«Sí… Se’ns ha anat Teresa. Una gran pèrdua, una gran dona, una gran vida plena de tendresa, de compromís, de generositat… Una gran cristiana que vivia el seguiment de Jesús des de la realitat del seu barri i la seva gent. Un procés de fe i de coherència que ens animava totes a continuar en la lluita diària. Una dona feminista de consciència i vida que va saber transmetre’ns la fortalesa en les dificultats. Adeu, Teresa, t’estimem.

Sempre seràs amb nosaltres.»

«No hi ha paraules que puguin descriure la pena del comiat d’una persona tan estimada com la nostra Teresa. No hi ha paraules…

Però tenim el consol de saber que això no s’acaba amb la mort, que més enllà, l’amor del Pare-Mare ja l’ha rebut, que ella continuarà vetllant per la seva família, per la seva estimada HOAC, per la seva comunitat.»

«Donem gràcies per la vida compartida, pel testimoni de senzillesa i fondària nascudes de la seva gran consciència de classe, que li generava una aposta decidida per les persones més empobrides, per una espiritualitat nascuda de la quotidianitat de la vida.

La Teresa ja està amb nosaltres d’una altra manera.»

«Donem gràcies també pel testimoniatge d’amor que ens ha donat la seva família, que ha sabut acompanyar-la «com Déu mana», amb una entrega absoluta.

Teresa, t’estranyarem i t’estimem.

No oblidis intercedir per la teva estimada família [tota la gent que l’hem estimada].»

De la seva banda, el seu company de l’equip de l’HOAC, en Miguel Cruz Santiago ens recorda que:

«Teresa ens comunica la seva fidelitat a la classe obrera i el seu compromís amb ella. Ens parla de les vicissituds per viure des d’aquesta convicció, essent emigrant a França. Se’ns adreça, en fi, des de la força moral del qui lluita per la justícia fins i tot en temps de clandestinitat.
Ens regala Teresa una gran lliçó de vida a través de la seva història de cura de sa família. En especial, del seu marit, una persona que va necessitar de molta ajuda, de molta acceptació de la seva realitat.
Teresa, també ens interpel·la amb la seva conversió: el seu camí des del comunisme més revolucionari fins al cristianisme més compromès. Una militant obrera que gràcies als cursets de cristiandat descobreix que Jesús de Natzaret ja va treballar, fa dos mil anys, per la justícia social, per posar les persones empobrides al centre de la vida.
Teresa, se’ns mostra en la seva militància en l’HOAC humil, senzilla i en comunió amb el nucli dur de l’Evangeli: l’amor i l’opció pels pobres… per les pobres. El treball per la justícia sempre des de l’amor a la persona… i junt amb ella.
L’HOAC va canviar quan tu vas arribar-hi. I no tornarà a ser la mateixa ara que te n’has anat. Continuem en comunió amb tu. Perquè, d’una altra manera, continues en la nostra comunitat.

Fins demà a l’altar, germana Teresa.»

Balanç d’un curs ple d’estimulants reptes

El Sector de Dones de la GOAC, de la diòcesi Barcelona-Sant Feliu, roman
com a obreres seguidores de Jesús en la seva caminada.

Manté una estreta relació sororal i de reflexió-acció-celebració amb la resta de companyes de l’HOAC de les altres diòcesis (esdeveniments concrets han estat recollits a «Noticias Obreras»).

Les dones del Sector remarquen que, ja a la darrera Assemblea General, «vam oferir el nostre compromís de treballar el material que vingués de la Comissió Permanent sobre «Les dones a l’Església»; desitgem fer-ho tan aviat el tinguem, volem aportar-hi les nostres reflexions i vivim amb il·lusió el fet de poder compartir la nostra experiència».

El Sector té una composició mixta: militants i simpatitzants en formem part. «Ens cuidem mútuament, tenim en compte les diferents edats i moments de vida (la criança, la cura de familiars grans, l’estat de salut de cadascuna de nosaltres), els diferents carismes, etc.»

Continuen participant activament en la coordinadora Alcem la Veu.

En aquest moment, hi ha dues goacistes participant a la Comissió Permanent d’aquesta coordinadora, tot aportant les línies d’acció des d’una opció obrera, fent-se càrrec de les pregàries de les assemblees d’Alcem la Veu de principi i cloenda de curs, de la xarxa «X», de compartir materials de dones creients feministes, i tot mantenint el nexe d’unió amb dones de la «Revuelta de Mujeres»; així mateix, de la gestió econòmica. I la resta del Sector ho fa tot assistint a les diferents activitats que s’han realitzat durant el curs.

Dones del Sector han conduït la presentació del llibre «Revuelta de las Mujeres en la Iglesia» a Llinars del Vallès i el de la Isabel Gómez-Acebo sobre Dorothy Day, no només com a Alcem la Veu, sinó també com a membres d’un moviment de Pastoral Obrera, la GOAC.

«Tota aquesta vivència» –ens comparteixen– «fa que, a vegades, no puguem dedicar prou temps a fer créixer el Sector com a tal i a respondre a la vida comunitària del moviment», i hi afegeixen: «És un tema que està present i que no perdem de vista.»

Valoren molt positivament les entrevistes realitzades a dones de diferents realitats del món treballador, social i eclesial, per part de l’equip de Llevat dins la Pasta, l’espai radiofònic de la Pastoral Obrera de Catalunya.

Han continuat amb el compromís de fer créixer la seva formació teològica i han compartit les reflexions nascudes a les trobades del Sector. «De fet, dones del moviment germà ACO ens han demanat que les orientem
perquè volen muntar un Sector seu. Això ho trobem molt bé. Si a Déu plau, ens aplegarem a la tardor de 2024.»

Conclouen: «Demanem a Déu Pare-Mare que ens ajudi a ser fidels al seu Pla.»

Factors principals d’estrès a l’educació,
un sector majoritàriament de dones

Aquesta xerrada va tenir lloc el dia 25 d’abril de 2024, en el marc de la taula rodona organitzada per la Pastoral Obrera de Sant Feliu de Llobregat sobre els accidents laborals i les malalties professionals.

Sabem que el motiu principal d’estrès són les condicions laborals relacionades amb 5 aspectes:

Les demandes psicològiques per

volum de feina,

pressió de temps,

interrupcions;

les demandes emocionals per

conflictes interpersonals,

inseguretat…;

el control sobre el treball;

el suport social o no

tant emocional

com operatiu,

i el reconeixement de la feina o no.

A Educació utilitzem les avaluacions de riscos psicosocials com a instrument per a detectar-los. I surt l’indicador en vermell de la sobrecàrrega de feina i la manca de temps. També, dels conflictes interpersonals…

La sobrecàrrega ve donada per atendre tots aquests reptes i nous reptes en un escenari de ràtios elevades, manca de recursos humans i econòmics, i una elevada càrrega burocràtica.

Les estratègies que proposa l’Administració són intentar millorar l’organització i la gestió del temps personal, posant les estratègies en les persones, quan l’autèntic problema està en les nombroses demandes de l’Administració i la manca de recursos.

Per tant, això no funciona i, com que la sobrecàrrega és contínua, acabem vivint en una situació d’estrès permanent, que alhora també pot afectar la manera de relacionar-nos.

Qui ha de resoldre aquests conflictes? –La direcció.

Però la direcció està formada per intervenir-hi? –No, habitualment no.

A més, molts cops la direcció hi està implicada.

Aquest any s’ha contractat un servei d’acompanyament psicològic, que és un servei extern, només per al 2024, i no per fer prevenció, sinó com a assistència quan ja s’ha produït el mal.

Un altre element de risc és el malestar emocional que provoca el decret de plantilles:

Així doncs, a banda dels riscos físics (els bucals i els acústics són els més específics de la nostra professió), cal parlar-ne dels més invisibles. Aquí trobem les típiques definicions d’ansietat i estrès, però ens costa moltíssim acceptar que aquestes definicions tenen darrere tot un sistema de violències que comporten un risc psicosocial.

La primera és la violència que pateix el professorat, malauradament, per part de l’alumnat. En ocasions, de les seves famílies. També pot ser a la inversa, però estem posant el focus en l’alumnat.

El problema és que no existeix cap protocol, ni cap mesura, ni cap espai on es reculli que l’alumne no ha de perpetrar violència contra el professorat. El fet que no tinguem res a on tu et puguis adreçar específicament quan estàs patint aquesta violència fa que el professorat automàticament invisibilitzi, amagui, pensi que està fent malament la seva feina, se senti insegur d’exposar-ho, etc. I això va totalment relacionat amb altres agents socials que interseccionen aquí. Hauríem de veure tots els riscos que comporta el maneig d’unes famílies que tenen una dificultat (com també la té la societat) per entendre quina és la línia entre pedagogia, educació i ensenyament.

Per una altra banda, tenim l’absència de benestar als centres per part de les persones que han de fer que hi hagi un bonviure, que acostumen a ser els equips pedagògics i equips directius, els quals alhora estan molt pressionats pel Departament. Llavors, aquests equips els hi costa molt de prioritzar un benviure als centres, perquè els seus membres no poden viure bé per tota la pressió que reben. Si a això li sumem que actualment els equips directius són gestors, ens trobem amb la poca democràcia que hi ha als centres educatius, però aquí hauríem de veure com impacta a la salut mental en aquests equips directius. Seria important de veure perquè són companyes i companys docents.

Tot plegat genera una competitivitat docent notable.

Que els companys i companyes estiguin competint, no només pel lloc de feina, sinó per mostrar allò que socialment s’espera de nosaltres, per fer tot un maneig de l’exigència social, es tradueix en «jo puc més», «jo ho faig millor», jo – jo – jo.

Hi ha com un egocentrisme en la professió. Ja sabem que el professorat acostuma a ser un sector –i en general el conjunt del sistema educatiu– poc mobilitzat, i que ja no veuen la lluita social com allò fonamental de la tasca educativa. Això fa que es creïn espais d’individualitat i de competició.

I després tenim tota l’operació del currículum ocult. Com actua el currículum ocult? Què passa? –Que no és només allò que hem d’impartir, sinó tot allò que no ens qüestionem que estem impartint, i aquí la problemàtica és el que ens trobem en els subtextos dels llibres de text, allò que emergeix de les nostres actituds més racistes, sexistes, capacitistes… Això ve donat per una societat que permet moltes discriminacions que queden ocultes a través d’allò que fem a l’aula: com tractem, com ens dirigim a la resta. I això al final és un risc molt gran perquè comporta queixes, malestar, etc.

Si entrem en la problemàtica del prestigi social, en com està vista la professió, constatarem que també pot ser un risc important laboral. El paper que juguen la política i els mitjans de comunicació és greu i ho sabem. Hi ha altres agents, però tampoc no ajuden a millorar aquest prestigi social. Mireu si és complicat que avui dia dir que ets mestra, professora o educadora infantil és vist com una professió menor… quan el que fem és tenir en les nostres mans allò més valuós, que és el pensament i el cos d’aquelles persones que posaran el pensament i el cos al futur de les nostres societats. I això que sembla tan naïf és brutal l’impacte que té, perquè qui es dirigeix a realitzar aquesta professió o hi ha molta vocació o hi ha interessos més de caire d’estabilitat econòmica, que també són legítims, però que estan allunyats del canvi, de la transformació social…

I per molt que pensi que és una professió que no és prestigiosa, he de segui treballant en l’àmbit social, vulgui o no, com a docent. I aquesta confrontació també genera molts problemes de caire social i de risc laboral. Per ex., les desigualtats entre la gent per la mateixa segregació pot ser un espai de generar molt conflicte i molta ansietat. Hi ha molta segregació als centres si això no ho revertim.

I, essencial, els riscos relacionats amb el gènere. Hauríem de reflexionar sobre si la feminització de la professió té alguna cosa a veure amb el fet del poc prestigi social, i segurament trobaríem un SÍ, perquè quan mirem quines són les professions feminitzades alhora trobem que són les professions menys prestigiades.

Per altra banda, observem que els assetjaments per raó de gènere i les discriminacions sexistes, sexuals, etc. tampoc no són posades de manifest de forma expressa als claustres: «Quins són els assetjaments?» «Què és constitutiu d’una discriminació de gènere?»…

Tot això fa de nou que el professorat entengui que allò no va amb ell o no ho acaba d’entendre. Falta molta informació, que queda oculta.

Quant al col·lectiu LGTBIQ+, veiem que està infrarepresentat dintre del sistema educatiu. No és perquè no hi sigui, sinó perquè es té molta por a mostrar qui som. Això és bastant terrible i, llavors, totes les expressions de gènere no normatives queden ocultes.

Això fa que l’alumnat no tingui referents socials reals, el mateix que passa amb totes les discriminacions relacionades amb les identitats, la cultura… Hi ha una homogeneïtat en el sistema educatiu que no és representativa de la societat, i això és molt greu perquè famílies i alumnat no senten que l’escola sigui seva. I aquest és un factor que pot comportar violència explícita, violència implícita, violència institucional.

“Des d’Alacant volem seguir l’empremta de tantes dones que
reivindiquen que la igualtat es faci costum a l’Església”

La «Revuelta de las Mujeres en la Iglesia» és un moviment que s’ha anat gestant des de la trobada còmplice de feministes cristianes ja organitzades i que va arrencar el 8 de març del 2020 amb mobilitzacions als carrers. Unes protestes, cada cop més articulades en propostes, que de mica en mica s’ha anat estenent per les diòcesis. Una de les incorporacions més recents ha estat Alacant. Per conèixer aquest procés entrevistem Begoña Baños, militant de l’HOAC i una de les seves impulsores.

Per què us heu animat a organitzar la «Revuelta» a Alacant?
Som dones cristianes i estem convençudes que aquest impuls ve de la Ruah (Esperit Sant). A més, ens hem contagiat de l’experiència transformadora de les «Revueltas» iniciades a altres localitats. Desitgem seguir l’empremta de tantes i tantes dones creients que ens han precedit tot reivindicant que la igualtat es faci costum a l’Església. Nosaltres també volem denunciar les causes que invisibilitzen i releguen les dones creients, i col·laborar en la
construcció d’una comunitat eclesial sinodal, horitzontal i inclusiva, que valore els carismes i dons de dones i homes per igual.

Quins són els objectius que us heu marcat?
En aquests moments inicials, ens hem plantejat dos objectius: d’una banda, impulsar el moviment «Revuelta de Mujeres en la Iglesia» a la diòcesi d’Oriola- Alacant; i, de l’altra, contribuir a la construcció d’una Església igualitària, justa i evangèlica, on es reconegui a les dones, de fet i de dret, la participació plena en ella.

Què heu anat organitzant des de llavors? i què teniu previst?

L’any 2023 va ser, sens dubte, decisiu per iniciar la nostra «Revuelta», apropant- nos i aprenent del compromís d’altres referents cristianes: ens vam reunir amb militants de l’HOAC de València que participen a Alcem la veu, vam assistir a la reunió estatal del Sector Dona de l’HOAC, on vam descobrir el compromís de moltes militants amb les «Revueltas» de les seves diòcesis, i vam participar en la II Trobada estatal de representants de la «Revuelta» celebrada a Ciempozuelos. La nostra estava a punt d’esclatar.

Al juliol, ens vam reunir a Alacant un petit grup de dones de diferents realitats eclesials interessades en aquest moviment amb la finalitat de definir possibles objectius i accions comunes. Per a nosaltres, aquesta reunió va suposar el germen. Al novembre, arrenquem amb el nostre primer acte públic: la presentació del llibre de la «Revuelta de Mujeres en la Iglesia». Alcem la veu, on comptem amb la presència de la nostra estimada Pili Calle Humanes, una de les autores, que ens va compartir la seva experiència en aquest camí de treball per la dignitat de les dones
a l’Església.

Al gener de 2024 vam celebrar la nostra primera assemblea de dones cristianes a Alacant, per tal de posar en comú els reptes per a aquest curs i decidir entre totes on volem arribar i quins passos podem anar fent, incidint en l’acció, la formació, l’espiritualitat i la comunió.

Sumant-nos a la iniciativa estatal, i sota el lema Memòria i esperança, aquest diumenge 3 de març, ens concentrarem a la porta de la concatedral d’Alacant i visibilitzarem els perquès de la nostra acció. Al llarg d’aquest any, també abordarem la formació per descobrir grans dones de la història de l’Església invisibilitzades i aprendre a mirar la Bíblia amb ulls de dona.

Us coordineu amb altres dones o «revueltas»?

Estem connectades amb la «Revuelta» estatal i amb el territori de parla catalana Alcem la veu, a través dels diferents canals de comunicació que permeten les tecnologies i les xarxes socials. Així, anem sabent les unes de les altres i ens anem cuidant.

Ens sentim part d’un moviment en xarxa i per nosaltres ha estat un element fonamental de força i esperança saber-nos acompanyades per altres germanes. Dir «Revuelta de Mujeres en la Iglesia» és parlar de sororitat, una realitat que cal construir entre totes.

Recomanem:

Video Youtube

Article Catalunya Religió

Reel instagram

«No hi som totes, falten les internes»

La vaga del 30 de novembre al País Basc Sud ha estat un punt àlgid en la denúncia de la situació de les dones del sector de les cures, en especial aquelles que es troben sense drets i sense papers.
Milers de dones hi han participat. «El dia d’avui és un gran avenç en aquesta transformació que necessiten les cures», van afirmar les convocants.

Pancartes, cassolades, pluja i persianes baixades s’han donat en aquesta vaga feminista en què les manifestants han reivindicat un sistema públic de cures.

«Això és una fita no només a Euskal Herria, sinó també fora de les nostres fronteres. La resposta que rep aquesta vaga és molt important. La revolució i transformació de les cures ja és imparable», va dir Garbiñe Aranburu, secretària general del sindicat LAB.
Va afirmar, a més, que «aquesta vaga serveix per conscienciar sobre la problemàtica de les cures, que no és exclusiva de les dones, sinó una obligació de tota la societat». «Cal repartir i reorganitzar les tasques de cura».

Amaia Muñoa, del sindicat ELA, va destacar el fet de «milers de persones participant en les mobilitzacions convocades a més de 100 pobles i ciutats». «Això posa en valor la feina feta pel moviment feminista juntament amb les organitzacions sindicals i socials», va indicar.
La portaveu d’ELA va incidir en un dels punts principals de la vaga feminista convocada aquest dijous: «Demanem un sistema de cures diferent, que posi les persones al centre, i que sigui públic, gratuït i universal de qualitat».

El Moviment Feminista va remarcar l’ampli seguiment obtingut per la vaga. La seva portaveu Naia Torrealdai va subratllar: «Avui és un dia històric, però no s’acaba aquí. Avui és un dia per canviar el futur».
Som «per un sistema de cures públic i comunitari, per la construcció del dret col·lectiu a la cura», «contra la privatització i mercantilització», i a favor dels drets de les dones «que viuen en condicions inacceptables realitzant les tasques de cura i en sectors feminitzats».
Davant d’aquesta situació, es tracta en definitiva d’una lluita «per unes vides dignes, pel dret a ser cuidades al llarg de tota la vida i a cuidar amb el mateix compromís» i «per exigir responsabilitat als que mantenen el sistema actual».
Tant les empreses com els organismes públics han creat “una estratègia deliberada” per “mercantilitzar, privatitzar i especular amb diferents necessitats de cures”.
Aquí «les cures són un eix de violències i desigualtat per a les dones treballadores», i en aquest context «s’entrecreuen i retroalimenten» la racialització, la situació d’estrangeria i l’estatus social. «Les cures, en aquest món injust i desigual, estan sexuades, racialitzades, estratificades.»

Font de l’article

El sindicat Steilas felicitava les persones participants i el moviment
feminista. Destacava la capacitat conjunta per sortir al carrer, fer propostes integrals i organitzar-se. Felicitava també els actors sociosindicals que s’han sumat al procés, «hem fet el camí junts i la jornada històrica ha estat possible gràcies al compromís de treball i participació.»
Ha sigut el cúmul de diferents treballs: «crear assemblees, mantenir les existents, cosir noves aliances, sobretot amb treballadores de la llar i de cures, socialitzar la crida al dret col·lectiu a les cures, arribar a sectors que fins ara no s’havia arribat amb aquest tema, compartir les propostes fetes pel
Moviment Feminista amb homes i creant espais de col·laboració, exigència de responsabilitat, decidir els propers passos… la llista és interminable.»
«Quan vam començar tot això, ens va quedar clar que aquest sistema era insostenible. Era urgent que el treball de cura deixés de ser feminitzat, racialitzat, mercantilitzat i privatitzat. Teníem clar que ens havíem d’organitzar i posar en marxa mecanismes per fer-hi front. I estem treballant per assolir aquests objectius.»
«Sabíem que no seria fàcil, però hem inventat noves formes de lluita i noves maneres de participar en la vaga. Hem tombat la imatge eterna de la vaga.»

A les llars d’infants i 0-3 hi va haver un seguiment del 75%.

D’altra banda, el seguiment de les cuines i la neteja ha estat molt
ampli i moltes cuines s’han tancat. També ha tingut un gran suport a les universitats públiques, l’activitat als campus gairebé s’ha mantingut.
En canvi, a les escoles concertades, el seguiment a les escoles és superior al 75% al País Basc, superior al 90% a Navarra i encara que ha estat inferior a les escoles d’iniciativa social del País Basc, ha tingut un impacte. a la majoria de les escoles, essent diferents per territori i regió.

«L’endemà de la històrica jornada de vaga, ens hem reunit davant la presidència i el govern de Navarra: a Vitòria i a Pamplona. Tenim una petició clara: que promoguin una taula interseccional. Una taula de treball i debat formada per múltiples sectors.
Ara ens toca mantenir les petites flames poble a poble. De cara al futur, seguirem treballant pel dret a l’atenció col·lectiva i per un sistema d’atenció pública i comunitària. Tenim alguna cosa per inventar, alguna cosa per guanyar, alguna cosa per crear i mantenir. Paral·lelament organitzarem noves mobilitzacions i seguirem aprofundint en l’Acord Popular.»

Font de l’article

Sobre l’amor i la llibertat de les dones

El 25 de novembre, dia internacional per l’erradicació de la violència contra les dones

Neus Forcano Aparicio – «Alcem la veu»

Aquest dissabte 25 de novembre és el dia internacional per l’erradicació de la violència contra les dones. Un dia greu que pren densitat perquè es fa memòria de les dones que falten, de les desaparegudes, les apallissades, les violentades, les assassinades.

Un dia que aixeca remor de denúncia, que prepara un crit en comú perquè tothom s’aturi i digui, amb nosaltres, amb totes les nenes, les joves, les dones, que ens volem vives.

Aquest lema de “ens volem vives” continua escrit a les parets de les ciutats, a les pancartes feministes, és un mantra o una pregària, o un murmuri pronunciat amb les dents serrades que dona força, esperança, i manté ferma la voluntat per, malgrat els obstacles i les violències, buscar sentit en el viure de cadascuna i de les comunitats on som.

La genealogia feminista que ha dreçat camí de llibertat abans que nosaltres és una mostra que, en les pitjors i més adverses circumstàncies externes, l’autoconsciència i l’autoempoderament són possibles. En l’antiguitat, les dones van haver de demostrar que tenien ànima i que podien tenir experiències espirituals fonamentades; en l’Edat Mitjana, van lluitar per la seva subjectivitat i van afrontar les mofes i burles que les desacreditaven com a éssers sense raó ni capacitat intel·lectual. Tot i la misogínia cruel, llegiren, escriviren, entraren a la universitat, i van reclamar la igualtat política. Després, van aconseguir millorar les condicions laborals, van reclamar drets reproductius i drets sexuals, i han aconseguit fer-se sentir en espais públics. La meva capacitat d’acció, doncs, és la meva experiència de llibertat. Les circumstàncies externes evidentment que condicionen, però un acte de llibertat és una experiència interior, de determinació i de voluntat. Crec que l’autoempoderament no depèn tant dels estàndards generals externs que em marca la societat o la religió, sinó de la manera amb què em relaciono amb aquests estàndards i normes. ¿Quin marge d’acció agafo respecte aquests estàndards apresos o hegemònics? ¿Quin marge de llibertat em prenc?

Ara bé, a la capacitat de consciència i d’empoderament, hem d’afegir-hi la intersubjectivitat, perquè som éssers relacionals i les accions pròpies afecten els altres. “Estimar és voler estimar”, ens diu bell hooks, escriptora i activista afroamericana que desfà el mite romàntic de l’amor i defensa que, més que sentiment, l’amor és una acció per transformar el nihilisme, la cobdícia, l’obsessió pel poder que domina la nostra cultura. L’amor és acció i emoció participativa; l’amor és una forma d’assumir responsabilitat i adquirir compromís creatiu davant del que els passa a les altres i al món. L’amor és polític i és un gest ètic perquè busca el vincle i el benestar per a l’altra persona.

La llibertat no és una resposta, és un viatge, doncs. És per això que m’agrada quan les dones ja no es veuen com a víctimes tot i el patiment i el dolor que han sofert a causa de les guerres, a causa de la persecució per ser líders comunitàries i sindicals, a causa de l’abús de poder i l’abús sexual, a causa de la vulnerabilitat que suposa haver d’abandonar la pròpia terra i la pròpia casa per aventurar-se a travessar mar i fronteres…i no s’autocomprenen com a víctimes perquè es reconeixen la pròpia identitat (que no és identificació) i lluiten la seva dignitat i la seva llibertat. 

La llibertat demana coratge. En les religions i tradicions de saviesa, en tant que organitzacions humanes i institucionalitzades, també s’esdevenen abusos de poder, abusos sexuals, menyspreu i jerarquitzacions que marginen persones respecte d’altres per causa del masclisme, del clericalisme, de concepcions de gènere caduques i que cal revelar, obrir, afrontar. Les esglésies i les comunitats religioses farien bé de reconèixer públicament aquests errors, aquests abusos comesos, i refer, així, vincles.

Les religions i les tradicions de saviesa ens ofereixen, al mateix temps, una rica varietat de narratives i explicacions mítiques per comprendre’ns com a persones i com a comunitats. El cristianisme i el judaisme comparteixen la història de l’alliberament del poble sota el jou de l’esclavitud. El poble hebreu en captiveri sota el poder d’Egipte és convidat a trobar aigua en el desert i a buscar el coratge en la paraula. En el llibre de l’Èxode, que és també un viatge cap a la terra promesa, són importants les paraules que, en confiança, adrecen al seu Déu: “farem junts i escoltarem”, és  dir, “complirem” la teva paraula de recerca contínua d’acció i de reconstrucció dels vincles en amor i llibertat entre les persones, entre les persones i la natura, entre les persones i Déu. Cercar és també sentir-se lliure i entendrir-se davant el dolor de les altres. Les tradicions de saviesa i les religions busquen aquesta pau de les relacions harmonioses i del reconeixement de la dignitat de cada persona.

El procés sinodal de l’Església catòlica s’ha viscut per moltes comunitats i també col·lectius i grups de dones com una possibilitat d’aquest camí en construcció, d’aquesta obertura a l’esperit i a escoltar-se mútuament per tal de renéixer, de reverdir, com deia Hildegarda de Bingen al segle XII: la viriditas és la força que veiem en la natura a la primavera, quan ens admirem de com creix l’herba, com broten les fulles, com es renova la saba i es prepara la fruitada. També les persones reverdim, ens vigoritzem. El procés sinodal no està acabat. Moltes comunitats i concretament les dones de multiplicitat d’organitzacions i comunitats eclesials de diferents països del món, han lliurat a través del Catholic Women Council les conclusions del seu treball al Sínode de Bisbes. Han expressat el desig de poder servir i administrar sagraments, de participar en les litúrgies de forma plena; de poder comentar i interpretar els textos sagrats; de poder ser escoltades i no ser tractades amb condescendència; de poder fer estudis de teologia i donar classes; que se’ls reconegui la seva vocació i que puguin ser ordenades si ho desitgen.

Encara ens pesen dins les religions i les nostres societats occidentals, esquemes antics que subjuguen unes persones a les altres. La divisió en estaments socials a l’Edat Mitjana, segons la qual una dona noble i aristòcrata era més semblant a un baró de la seva classe social que no a una dona camperola, es transformà en la Modernitat – període d’humanisme i desenvolupament de la raó i la ciència- en una distinció ontològica per raó de sexe. És a dir, en una època en principi més igualitària i racional, les dones encarnen l’alteritat, i per tant, la necessitat de ser controlades, subjugades i invisibilitzades. Al segle XV, per exemple, Isabel de Villena contradiu la misogínia del seu temps i proclama amb la Vita Christi que la redempció és universal i que el Crist assumeix també la salvació de les dones. Redempció o salvació entesa com a possibilitat d’autenticitat i plenitud de la vida de la persona en confiança amb el Crist, amb el Déu de l’amor i la llibertat. Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames, on les virtuts de la Raó, la Justícia i la Intel·ligència -considerades les pròpies dels barons- parlen per trencar els prejudicis i les concepcions discriminatòries contra les dones. La figura de Maria Magdalena, com la penitent redimida i estimada pel Crist, serà un referent potent per a les dones dels segles XIV i XV, a qui s’adreçaran, pregaran, faran pintar, dedicaran ermites i esglésies…Maria Magdalena esdevindrà símbol d’alliberament a través de l’amor cap a la plenitud del viure. Al segle XVII, Anna Maria Van Schurmann escriu que “el cel és el límit”, un al·legat encara necessari de proclamar perquè les dones es convencin que tenen raciocini, ànima i paraula.

En totes les èpoques, també avui, les dones han desenvolupat estratègies polítiques de lluita social i comunitària, i també estratègies literàries i artístiques, per expressar la seva subjectivitat, guanyar en dignitat i llibertat. També avui, qualsevol dona que resisteix els embats del colonialisme, de la racialització, de la pèrdua de drets i llibertats, sigui individualment o col·lectiva a través de la seva tasca, la seva professió, el seu testimoni espiritual o artístic, contribueix a la riquesa del viatge per la llibertat i l’amor.

• Avui 25 de novembre, fem presents totes les dones migrants que caminen hores, dies, mirant de travessar fronteres invisibles en planúries de l’Europa de l’est cap a Europa central; dones doblement abusades, pels traficants de persones i pels companys d’un viatge desesperat ple d’incerteses i de violència; dones del Sahel que són enviades a Rússia i travessen els boscos de Polònia; dones de Síria que passen a Turquia; dones palestines que s’enduen les filles als camps de refugiats del Líban; dones centreamericanes que pugen als trens de la mort cap una frontera nord-americana que ni imaginen. Dones que s’aventuren, embarassades i amb fills ben petits als braços, a llançar-se al mar per arribar a costes europees.
• Avui, dia de la no violència, us pensem, germanes ucraïneses, que heu hagut d’acomiadar-vos de la família, dels vostres companys, dels vostres fills. Avui plorem amb les germanes palestines, que tot i lluitar en xarxa i en projectes per la pau i la convivència en un tros de terra ofegat per la por, la desídia política i l’odi del govern israelià d’ultradreta i els governs occidentals, pateixen l’horror i l’absurd d’una guerra violenta i desbocada.
• Avui, és un dia de consciència de tots els tipus de violències que sofreixen les dones en la nostra societat. Perquè és violència tot allò que fa silenciar les veus de les dones, el pensament de les dones, les vivències de les dones. És violència el tracte discriminatori, els sostres de vidre a les feines, als càrrecs, a les responsabilitats públiques; és violència el menyspreu, la condescendència, la sobreprotecció i l’abús de poder que es dirigeix cap a les joves, les nenes i les dones, les que tenim a prop i les que són més lluny.

Les comunitats religioses i les esglésies, com altres institucions i associacions civils, estan cridades a fer aquest canvi de consciència i a actuar amb solidaritat a favor de l’eliminació de la violència contra les dones.

25 N

Per al 25N, «Alcem la Veu» proposa una pregària per a ser llegida a les misses i altres celebracions:

«El dia 25 de novembre és el Dia Mundial per a l’Eliminació de les Violències masclistes contra les Dones i les Nenes. Preguem per totes aquelles víctimes de rebuig, silenciament, invisibilització, marginació, explotació, violació, maltractament, assassinat. Preguem perquè l’Església sigui sempre espai de denúncia i de ‘lluita’ contra aquesta injustícia endèmica.»

25 NOVEMBRE