Aquest apocalíptic genet és particularment eficaç, ja que comporta els altres tres (mort, gana i malaltia). Es diria que el cavall és el d’Atila, perquè per on passa –i trepitja– no torna a brollar vida. La vida humana, per començar, sobretot la dels qui no declaren les guerres ni s’hi enriqueixen.

Les guerres són un desastre ecològic. No només els animals i les plantes queden destrossats. Un desastre ecològic és una mica més complex i fins i tot més terrible: és un atac a les possibilitats de vida, a la vida mateixa. Potser l’exemple més conegut i repetit siguin els bombardejos estatunidencs amb Napalm durant la guerra del Vietnam, que van causar enormes problemes de desforestació i contaminació atmosfèrica i de sòls, a més de malformacions genètiques en nadons nascuts durant dècades. Un altre exemple més proper en el temps i l’espai: quan durant la guerra de Kosovo l’OTAN va bombardejar la refineria de petroli de Novi Sad, la vida del Danubi va quedar seriosament danyada en tot el recorregut.

És curiós que hagi calat que la guerra serveix per acabar amb conflictes, quan el més lògic és el contrari. La vinyeta del Roto ho deia fa unes quantes setmanes, en plena orgia d’increment armamentístic: «Els meus pares em van ensenyar que quan dos es barallaven calia intentar separar-los, no donar-los una arma».

Ens fan creure que la història –la Història!– és una successió de conflictes armats. Però hi ha una altra història que s’amaga i no volen (volem) ni escriure-la ni llegir- la. S’explica, per exemple, la història dels grups armats que es van enfrontar a l’exèrcit alemany, i només això anomenen «història de la resistència francesa», i així s’oblida –primer als llibres, després a la vida– la lluita de tota aquella gent, sobretot dones, que no van prendre les armes, que van salvar vides sense matar ningú. Hi ha un fil que travessa el temps, teixit pels qui cerquen la resolució dels conflictes per vies d’entesa i diàleg, o de resistència pacífica. És la història de la Noviolència. 

«Que no comptin amb nosaltres», deien les dones del moviment antimilitarista en temps d’insubmissió. En aquesta història, les dones han tingut i tenen un paper actiu i protagonista, un paper de cuidadores de vida. Exemples? Moltíssims. El més difícil és triar-ne. Potser la primera va ser Lisístrata, que va convèncer les dones d’Atenes perquè fessin una vaga sexual per aturar la guerra del Peloponès (Aristòfanes dixit). El 1981, un grup de dones gal·leses, Women for Life on Earth, van acampar davant de la base militar de Grenham Common que albergava míssils de creuer. Les Mares de la Plaça de Maig i la seva interminable dansa contra l’oblit. Les Dones de Negre israelianes que van sortir a manifestar-se el gener de 1988 per protestar per la repressió de la Intifada, que tan conegudes es van fer a la guerra dels Balcans, i que segueixen ben vives com a proposta pacifista i feminista que denuncia injustícies relacionades amb les guerres. 

Us convido a completar la lista. I a seguir-la. 

Notícia original

https://www.noticiasobreras.es/2023/03/que-no-cuenten-con-nosotras/

Autora

Araceli Caballero Garcia