La resposta

Per part meva, he aventurat una certa resposta que vull compartir, proposant una mena de descripció sobre una possible resposta, a partir de l’interrogant que em planteja el Moviment i la realitat del Feminisme. (1)

Si parlem de la relació entre Feminisme i classe obrera, o bé entre Feminisme i opció de classe, crec que cal recrear el llenguatge i el contingut d’aquest plantejament en el sentit següent: avui dia, tota explotació humana, tota injustícia estructural, tota identitat humana no reconeguda, en primer lloc, el feminisme, però també altres moviments socials, com ara determinat independentisme, l’ecologisme, les migracions forçades, les víctimes de racisme, el col·lectiu LGTBIQ+, els joves precaritzats, les víctimes de la pobresa estructural i diversos grups més o menys conscients de pertànyer a l’anomenat lumpenproletariat, com els “sensesostre”, o les ètnies no reconegudes i perseguides, etc., s’haurien d’incloure, al meu entendre, en el marc més ampli de “classe social oprimida”, o millor , “classes o grups socials oprimits o explotats”, un concepte més complex i ampli que el concebut fins ara pel marxisme tradicional que va entendre l’explotació econòmica com la forma primera, originària, gairebé única, d’opressió.

Per descomptat, aquest nou llenguatge suposa un fort canvi de paradigma ideològic a l’imaginari de l’obrer industrial, o postindustrial, i del sector serveis i de la tecnologia virtual.

Es tractaria d’englobar les dimensions múltiples que configuren aquesta nova classe social que recupera les dimensions pròpies de la classe obrera tradicional i alhora afegeix les que caracteritzen les identitats oprimides o explotades d’aquests diferents col·lectius o grups socials.

Aquesta nova consciència de classe evitaria el risc de dispersió i per això mateix l’afebliment d’una única classe obrera, eliminaria les lluites de classe en paral·lel o de caràcter corporatiu fort, i en definitiva, la no-integració de totes o la majoria de les forces socials oprimides, en un sol moviment molt més ampli, encara que alhora, plural en molts aspectes.

És una qüestió complexa per a la qual no he sabut trobar fins ara una resposta prou abastadora i elaborada, que tingui present aquest desafiament.

En clau cultural es tractaria de donar una resposta a Susan Sarandon quan diu: «Els demòcrates estan perdent la classe obrera».

A manera de Síntesi

Se m’acudeix, com una síntesi molt elemental d’aquesta nova realitat de classe, la següent: Amb el pas del temps s’està donant un desplaçament, no debilitament, de la centralitat del Treball i del valor de la Justícia, especialment en la seva dimensió econòmica (distributiva), com a elements gairebé exclusius i vertebradors de la classe obrera, cap a una major consideració d’altres Drets Humans, més enllà dels anomenats de ”primera generació”, com són els drets identitaris de diferents col·lectius socials, els Drets de la Naturalesa, i altres drets polítics, com els referits a la independència dels pobles. Per tots aquests drets i contra les injustícies, explotacions i opressions estructurals que es manifesten a les societats actuals, es dona avui dia una certa convergència de classe que podem anomenar “classes socials oprimides”.

Ramir, 28 de abril del 2023

[Article publicat també a Catalunya Religió https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/jornal/decimos-cuando-decimos-clase-obrera-306248]

___________

    (1) Un periodista i sociòleg, Daniel Bernabé, alerta sobre la debilitat que no sigui exclusivament l’opció de classe obrera tradicional el principal referent de tots els col·lectius que lluiten per una transformació social, especialment el Moviment feminista.

    Cfr. “La trampa de la diversidad. Cómo el liberalismo fragmentó la identidad de clase obrera” (“El parany de la diversitat. Com el liberalisme va fragmentar la identitat de classe obrera”).