Paraules de comiat a la nostra germana Mercedes Sánchez Lago

En Pau descansi la nostra estimada germana Mercedes Sánchez Lago

Mercedes va caminar junt amb l’HOAC des que la va conèixer com a treballadora migrant a França i Bèlgica, cap a l’any 1959, i quan va tornar l’any 1975 a Catalunya es va dir a ella mateixa: «Què faré? Doncs… buscaré l’HOAC». Des de llavors ha format part del moviment i, per damunt de tot, de la nostra vida comunitària.

Sempre que l’hem visitat aquests darrers anys en el seu aparent retir a Salamanca, ens repetia el seu profund agraïment a l’HOAC. I quan l’esmentava, començava a interessar-se per cadascun i cadascuna, ens preguntava per la nostra vida, les nostres famílies… Escoltava amb atenció i intervenia amb senzillesa per traslladar-nos alguna meditació sobre la vida social, la vida eclesial o de la manera de vida als barris, al treball i les seues precarietats.

Així, cada trobada ha estat una ocasió per celebrar l’amor comunitari i un motiu d’acció de gràcies, estímul per continuar, amb esperança, a la nostra vida quotidiana, aquesta tasca d’anunciar la Bona Notícia que brolla més enllà dels nostres esforços i de les nostres expectatives.

I és que Mercedes sempre ha estat una referència d’una vida sòbria, oberta als qui eren els seus proïsmes: les veïnes de l’escala, del barri, de l’associació «La Tela de Penèlope» al seu barri de la Verneda. D’aquesta manera, prenia el pols a una realitat, especialment, la de dones fortes i valentes que moltes vegades vivien sense poder compartir els seus anhels, els seus patiments o no ser reconegudes en la seva vàlua.

Aquesta sensibilitat la va portar a participar al primer «Sector de dones» de l’HOAC, que es va formar a la diòcesi de Barcelona. En ell, sempre va aportar amb rotunditat i, al seu torn, amb tendresa, el clam per una església de germans i germanes, iguals en la responsabilitat, així com ho som a la fe.

Sempre instant a la formació i atenta a denunciar el clericalisme o el menyspreu que patien les dones a l’església.

Per la nostra fe ens sentim consolats de la seva absència. No va deixar de dir-nos, amb serenitat, que quan s’acostés “el full vermell” del llibret de la vida, ella s’hi estava preparant. I així ho va anar fent. Al seu equip de l’HOAC, quan compartia el seu Projecte personal de vida militant, PPVM en diem, i tenia decidit anar a Salamanca, va expressar la seva voluntat de desprendre’s de tot, si de cas portaria la Bíblia i una mica de roba. Amb el temps, hem comprès que aquest despullament l’acostava a allò essencial, a Déu, Pare i Mare.

La seva estimada germana Carmen ens ho confirmava quan ens transmetia la pau amb què va afrontar els seus darrers moments de vida, tan ben acompanyada i cuidada.

Diu el papa Francesc que l’estil de Déu és la proximitat, la compassió i la tendresa. Ens dol l’absència de Mercedes, però donem gràcies perquè amb el testimoni hem sentit aquest estil de Déu a les nostres vides.