ACTE DE COMIAT DE Lidia MOYA JIMÈNEZ al Tanatori de Can Ruti,

Badalona, el 14 de setembre de 2022

“Quan vaig néixer, jo plorava i tots reien. Ara que he mort, tots ploren i jo estic alegre”.

Sí. Podem plorar de pena. La Lidia se’ns ha anat de la vista, dels nostres llavis, del nostre costat, i això és molt dur.

Però també podem agrair a Déu que ha viscut, i n’hem tingut tan entre nosaltres 87 anys. Ella ja ha arribat a l’abraçada amorosa i definitiva de Déu que ens espera també a tots. Comencem aquest acte com ella ha fet sempre: En el nom del Pare…

Ahir tard, a la pantalla de la sala d’espelmes, uns tuits familiars, sense pretendre-ho, la van “clavar”, la van retratar com és.

1. Ànima de la nostra família gran i unida.

2. La teva passió religiosa et portarà al cel. Fins sempre, tita Lidia.

3. Amb la teva generositat, bondat i amor, has fet un món millor

Permeteu-me que breument digui alguna cosa.

1.Lidia. Dona senzilla i forta. Dona honesta, sense doblecs. Et deia el que sentia, encara que de vegades fes mal; i els ho agraïes.

La Lidia va ser la sang i la vida d’una gran família treballadora, sabedora de penúries econòmiques. Família austera i alegre a la caseta una mica atrotinada però acollidora del c. Federico García Lorca de la Salut Alta, Badalona. I anys després el pis alegre i lluminós del c. Atlàntida sempre va estar obert a amics i gent de pau. Sempre hi va haver alguna cosa per compartir, ni que fos un cafè o una beguda.

Lidia, amb Luis, van crear una família sempre unida com una pinya, en les urpades de la vida i en les ocasions de trobades familiars, sense oblidar la refrescant piscina de la caseta de Tarragona. A casa vostra sempre hi cabia un més.

Per a ella, (ho hauríeu de dir vosaltres, Alícia, Montse, Cristina, Cristian, Eric, Irene, la seva família, els seus gendres, nets, nebots, germans…), éreu la seva vida. I en els seus llargs anys d’una mala salut de ferro i fins al final, tots vosaltres la vau fer feliç sempre al seu costat. Jo també l’he volguda i m’ha volgut. Això quedarà sempre.

2. La teva “passió religiosa et portarà al cel”.

Lidia ha estat una cristiana total. No és que Lidia “tingués” fe; és que la fe la tenia a ella. Una convicció indestructible que la va omplir de Fortalesa.

Sí, passió religiosa, que li sortia pels porus. La seva “passió religiosa” es va consolidar amb Sor Genoveva, a qui va venerar ella públicament, de qui va rebre tant d’amor i tantes lliçons de vida enmig d’incomprensions i creus.

Juntament amb José Antonio, Emili, Pilarcho, Paquita Morillo i tants més, van construir, maó a maó (no metafòricament sinó amb les mans encallides), eucaristia a eucaristia, evangeli a evangeli, una viva comunitat cristiana a Lloreda fa gairebé 50 anys.

La nostra comunitat cristiana a la Capella de Sant Joan Baptista no s’entendria sense la participació de Lidia, que també va ser uns anys catequista, i sense Lluís disposat sempre per a tot i alegrant amb els seus acudits les festes i sortides amb autocar. La vida cristiana no és només “resar”; és viure i compartir la vida en l’Esperit, amb fondària i senzillesa. És, deuria ser, una vida alternativa. I alguna cosa es nota.

3.Amb la teva generositat, bondat i amor, has fet un món millor.

Parlar de Lidia és parlar de la seva passió convençuda per la causa obrera, per la justícia humana en camí del Regnat de l’Amor que Jesús inicià i hem de continuar construint. Lidia era militant de la GOAC, de les assemblees, de les reunions d’estudi, de l’amistat solidària entre ells. I ella amb la seva generositat, bondat i amor ha pregonat que un món nou és possible i necessari.

Bé. He parlat de la Lidia i la seva vida. Deixem parlar a la Paraula de Déu que li va donar Vida. Deixem-nos interpel·lar nosaltres. La seva mort ens ha convocat, ens ha impactat; però és la nostra vida la que ens ha de preocupar. Com continuarem vivint?

El salm 130 de la bíblia, que s’hi pot aplicar, ens marca el camí:

Senyor, el meu cor no és orgullós

ni són altius els meus ulls,

ni vaig darrere de coses grans i extraordinàries

que estan fora del meu abast.

Al contrari, estic callat i tranquil,

com un nen recent alletat

que està als braços de la seva mare.

Israel espera en el Senyor ara i sempre.

I l´evangeli de Jesús que va marcar la seva vida i també pot marcar la nostra enmig d’aquesta societat tan fofa, falsa, injusta, tan desorientada com pollastre sense cap:

Mt 6, 25-34

“Per tant, us dic: No estigueu preocupats pel que heu de menjar o beure per viure, ni per la roba amb què heu de cobrir el vostre cos. No val la vida més que el menjar i el cos més que la roba?  Mireu les aus que volen pel cel: ni sembren ni seguen ni emmagatzemen en graners la collita; tanmateix, el vostre Pare que és al cel els dóna menjar. Doncs bé, potser no valeu vosaltres més que les aus? I de tota manera, per més que un es preocupi, com podrà prolongar la seva vida ni tan sols una hora?

Per tant, busqueu primerament el regne del cel i fer el que és just davant de Déu, i totes aquestes coses se us donaran de més a més. temps de preocupar-se. Cada dia en té prou amb els seus propis problemes.”

Per als qui no creuen en el sentit cristià de la vida i es conformen només amb allò que veiem aquí – “doncs, res; tan amics com abans” – potser unes paraules del teòleg Karl Rahner puguin ser una llum que obri escletxes a una nova profunditat i sentit i nova manera de viure.

 “La terra mare infanta fills que moren; massa febles per viure sempre i amb massa esperit per poder renunciar modestament a l’alegria eterna perquè ells, a diferència dels animals de la terra, entreveuen la fi abans que arribi, i no se’ls perdona l’experiència desperta de la fi.

La terra infanta fills de cor desmesurat; el que els dóna és massa bonic perquè puguin menysprear-ho i massa pobre perquè puguin enriquir-ho insaciablement”.

Isidre Ferreté