Entrevistes GOAC

Entrevistes realitzades pels diferents equips de la GOAC…

Parlarem de les defensores de drets humans de l’àrea del nord de Mèxic, que van col·locar a l’agenda internacional el fenomen del feminicidi.

Ens hi acostarà la Lucha, entregada a la causa de fa dècades; per tant, molt estimada i ben temuda.

El Pare Camilo Daniel Pérez definia des de Chihuahua la Lucha Castro Ramírez com una dona inspiradora que infon energia i solidesa argumental per enderrocar muntanyes d’incomprensió i barreres d’indolència per part de les autoritats, per aconseguir finalment que les dones siguin escoltades i ateses en les seves demandes.

Tot referint-se al llibre “Una Lucha colectiva. Testimonios”, ell afirma: No hi ha els protocols d’un personatge (advocada, teòloga, escriptora, premiada per les seves lluites…) simplement és Lucha Castro. Com el bon samarità, s’atura i atén la malferida pel camí…

Ella sap el que és un Jesús-Crist crucificat, menyspreat, injustament torturat, però també sap, com diu Sant Joan, que un Crist-Jesús glorificat, ressuscitat, viu i actuant, és un far que despulla tota injustícia i tot signe de mort. Lucha és un cant a la vida.

1. Lucha, ets una de les defensores mexicanes de drets humans amb més experiència. Com és la vida d’una defensora?

En un món neoliberal, on els indicadors de l’èxit de les persones són el nombre de títols acumulats, la quantitat de diners que tens en compte bancari, la talla de roba que fas servir o el nombre de seguidors que tens a les teves xarxes socials, aquestes veus són les que se senten i a les quals la societat en general els concedeix “autoritat”. Davant d’aquesta realitat, és un desafiament parlar de Drets Humans, és una mica com “predicar al desert”, perquè el reconeixement dels drets humans, en especial els de les dones, per part dels governs és molt recent i és qüestió de geografia. La meva mare va néixer sense dret a votar i jo vaig néixer en un país on avortar et porta a presó. Al continent europeu pot arribar a ser de gran prestigi formar part del gremi de defensores, a Amèrica Llatina ets enemiga dels amos del poble, és a dir dels polítics, empresaris, dels narcotraficants, dels jerarques de les esglésies, etc. I això té conseqüències, en síntesi, no és el mateix ser dona defensora a Dinamarca que a Síria, Ucraïna o Mèxic i per això és un gran desafiament i passar el relleu i inspirar les joves que abracin els drets humans com a opció de vida.

2. Com definiries aquests termes?:

Víctimes. dona, nena, adolescent, jove, adulta, anciana, al meu país 7 de cada 10 dones han patit algun tipus de violència a la seva vida. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix com a víctima la persona o animal sacrificat o destinat al sacrifici. Tremenda càrrega emocional, per això jo em refereixo a elles com a dones en situació de violència. Aquest terme implica esperança, situació transitòria que ha de canviar, perquè les dones no naixem víctimes, el sistema patriarcal ens converteix en víctimes i això exactament és el que fem els moviments feministes: conscientitzar, predicar per desconstruir les columnes de la societat patriarcal, a la pròpia família, a l’escola, a les esglésies, al món laboral o polític. A cadascuna d’aquestes columnes abunden els exemples, a l’església el paradigma del clericalisme.

Indiferència. les violacions a drets humans absolutament naturalitzades. Vivim una societat individualista que ha perdut la capacitat d’indignar-se davant de les injustícies.

Amenaces. aquesta paraula em recorda l’actitud de covardia que s’assumeix davant del patiment dels altres, i que s’expressa en el poema bell escrit pel pastor luterà alemany Martin Niemöller en el context de la covardia dels intel·lectuals alemanys després de l’ascens dels nazis.

“Quan els nazis vingueren a emportar-se als comunistes, vaig guardar silenci, ja que no era comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, ja que no era socialdemòcrata,

Quan vingueren a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, ja que no era sindicalista.

Quan vingueren a emportar-se els jueus, no vaig protestar, ja que no era jueu,

Quan vingueren a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

Impunitat. per a nosaltres ràbia, frustració, resistència; per a ells, eren invencions, no hi havia proves, indolència de l’Estat.

La coadjuvant. la dona en situació de violència que té dret a participar activament en un procés judicial en coordinació amb les advocades.

Històricament les oblidades dels processos penals van ser les víctimes. Els qui actuaven en nom d’elles era exclusivament el fiscal o el Ministeri Públic, els que representen els interessos de la societat, i la comissió d’un delicte era considerada una ofensa a l’Estat. Per això les pretensions de les víctimes no només eren invisibles, sinó que no importaven. Els Drets Humans van brindar una oportunitat per prendre el paper protagonista, perquè una coadjuvància efectiva trenca paradigmes centrats en el poder, que al llarg de tota la història han posseït les i els advocats de la defensa, fiscals, advocades de les víctimes, jutges i jutges que ignoren les pretensions de les dones que decideixen acudir al sistema de justícia.

La participació de les advocades coadjuvants de les víctimes, des de l’horitzó del feminisme, és molt important. Es col·loquen en el debat els estereotips i els prejudicis que poden limitar l’accés de les dones a la Justícia i, a més, es brinda l’oportunitat de qüestionar esquemes jurídics patriarcals, com l’absurda conclusió que les víctimes de violació no van oposar resistència suficient.

Desobediència civil. la resistència civil pacifica em remunta a una part de la meva història en la dècada dels 90, quan Mèxic va patir un col·lapse financer, i van començar els desallotjaments massius dels habitatges. En un discurs davant el Congrés, explicava que una casa no és la sumatòria de maons, ciment i fusta, és el lloc on construïm una llar, hi ha els records de tota una vida, la roba de bateig, el vestit de primera comunió o de núvia, els retrats de la família, els títols universitaris penjats a les parets, i tot això per explicar la resistència civil pacifica que practicàrem des del Moviment barzonista, per evitar per la via dels fets els desnonaments dels habitatges. Vaig ser molt qüestionada, les bones consciències es van escandalitzar, com és possible que un advocada trenqui l’estat dret i desconegui una sentència judicial, així que en diverses ocasions per resistir el sistema financer vaig ser empresonada i has de saber que cal pagar el preu per desafiar els sistemes injustos. La Desobediència civil és una arma molt poderosa, una mística de la lluita social, hi ha moltíssims exemples en la història d’homes i dones que l’han practicada, Ghandi, Martin Luther King, Rosa Park, Jesús de Natzaret, i moltes dones invisibles a la història que avui els moviments feministes reivindiquem.

Escolta. en la meva experiència, és un dels elements imprescindibles per fer un acompanyament compassiu a les persones que pateixen violacions de drets humans. La capacitat d’escoltar, pensar i caminar des de les necessitats pròpies.

Escoltar històries quotidianes, pensar com a procés d’alliberament en oposició a les cruïlles imposades, analitzar col·lectivament per descobrir què permet les injustícies. I caminar al costat de les víctimes en relacions horitzontals, reconeixent els obstacles que enfronten les dones víctimes d’alguna mena de violència i juntes destriar les estratègies d’accés a la justícia.

Escoltar les dones no des de la posició jeràrquica de poder que et pot donar el coneixement jurídic, sinó amb l’absolut respecte i veneració de qui obre el seu cor, descobrir el patiment amb els seus diferents tons, comprendre els seus silencis, anar i venir a la espiral del cercle de la violència, de les víctimes de la violència familiar, escoltar els testimonis dolorosos de les dones violades, les supervivents del tràfic de persones, la mare que busca justícia i veritat pel feminicidi o la desaparició de la seva filla, les víctimes invisibles del conflicte armat: les àvies, mares, germanes, filles dels éssers estimats torturats, desapareguts, executats, l’obrera de la maquila en triple jornada laboral, la mestra que exigeix educació pública i laica, les activistes dels drets LGTB, la líder indígena que defensa el territori i el medi ambient; la jove que es mobilitza per despenalitzar l’avortament o els testimonis de les persones defensores de Drets Humans en risc.

Quan comparteixes el dia a dia, les històries de terror d’aquelles dones que arriben derrotades, amb l’ànima trencada i el cos destrossat per les violències masclistes, i et converteixes en testimoni del seu procés de resurrecció, en veure-les apoderades, sepultant el mite de la submissió com a destí, quan baixen elles mateixes de les creus imposades i emprenen amb dignitat el camí a la felicitat, és quan confirmo la meva vocació com a defensora dels Drets Humans i això m’ho permet una veritable escolta.

Anti-monuments i himnes. En la meva experiència com a integrant del col·lectiu “Mujeres de Negro de Chihuahua, México”, que va fer possible amb protestes creatives visibilitzar els feminicidis. Els anti-monuments són l’ús de símbols per ocupar l’espai públic que serveix per organitzar i donar una resposta política a la negligència de les autoritats davant dels feminicidis, una manera de preservar la memòria, que ha contribuït a desenvolupar un esperit cívic a favor dels drets humans, des d’una òptica feminista.

La instal·lació d’aquests “anti-monuments”, memorials que recorden les víctimes del feminicidi, per explicar la història no oficial com la Creu de Claus a Chihuahua i Ciudad Juárez, en aquest memorial a cada clau col·loquem el nom de cada dona assassinada i recuperem la seva història perquè no sigui un número d’expedient.

Sobre els Himnes. les dones sempre hem cantat. Qui no recorda els amanyacs de les àvies bressolant-nos entre els braços grossos i

amorosos. Els himnes són una estratègia feminista molt poderosa, només cal recordar l’Himne Un violador al teu camí, un cant de denúncia i esperança interpretat arreu del món i en tots els idiomes.

Èxodes. es tracta d’abandonar l’esclavatge i conquerir la gloriosa llibertat de les filles de Déu. Totes i tots coneixem la narrativa de l’èxode a la bíblia, les dones fem èxodes personals o col·lectius per trencar les cadenes invisibles que ens lliguen i que de vegades no les reconeixem. És també sortir a trobar l’altra per dir-li que no està sola davant les seves pors, com ho va fer Isabel en visitar Maria, sobretot quan s’està a punt d’iniciar la gran gesta alliberadora, com ho va fer Maria la mare de Jesús.

Esperança. el tarannà d’una defensora és ser signe d’esperança, és part del meu equipatge, fins i tot a les nits fosques ella m’acompanya.

Estic convençuda que és per mitjà de les accions d’amor i de justícia com hem de proclamar l’escàndol de totes les creus injustes imposades a les dones, que representen totes les formes de violències, moltes ocultes. Apoderant-les els animo a iniciar processos de resurrecció de les seves vides.

Sororitat. saber-me una amb l’altra, agermanar-me, calçar-me les sabates de l’altra per poder comprendre la seva història i ser la propera a l’estil d’una Bona Samaritana en clau feminista, que narra la paràbola a la bíblia. “Doncs bé, quina d’aquelles tres va ser la propera de la dona assaltada pels bandits? La mestra de la llei va contestar: la que no va ignorar la seva dignitat i va buscar justícia per a ella i per a les seves germanes i germans, sense exclusió de cap mena.

Acompanyament internacional. ho expresso amb una metàfora. Quan camines els drets humans, et sents petita, en solitud, tens por i vas per una sendera perillosa i obscura, mai no saps què passarà el proper dia, i aquest acompanyament internacional el vaig sentir com caminar presa de la mà d’una germana gran que, encara que recorris un camí fosc i ple de riscs, et fa sentir segura. És així que sempre he agraït l’acompanyament que vaig rebre personalment i en les nostres organitzacions de PBI (Brigades Internacionals de Pau), Amnistia Internacional, Front Line Defenders, Washington Office on Latin America (WOLA)…

3. Afirmes que, malgrat tot, hi ha estratègies per a cuidar-se i aconseguir que el dolor no et mengi les entranyes, ni l’odi ni l’enuig… Com es camina en aquesta direcció?

La meva paraula màgica és «Gratitud». Quan les decisions de la teva vida les has pres tu lliurement i ets feliç amb el camí que vas escollir, no és tan difícil aconseguir-ho.

Nosaltres som camí. Jo reconec que les meves ancestres van recollir pedres perquè jo pogués caminar, els seus peus estaven despullats, en viaranys de terra, ensangonats. Nosaltres les dones de 70 anys, les àvies, ho fem això, traiem les pedres del sender perquè les nostres filles i netes puguin transitar-hi, així que cada èxit petit, cada pedra que en treus et dona felicitat i dona sentit a la teva vida.

La vida és sempre elecció i la defensa dels drets humans ha estat la meva millor elecció. M’omple el cor i la vaig triar escoltant la meva veu interna, que em reconcilia amb les meves exigències. Aquí segueixo en aquesta opció de vida.

Una estratègia excel·lent és l’espiritualitat de l’alliberament que ajuda a prendre consciència de la importància de conèixer les causes de l’opressió. Descobrir el Déu alliberador en un procés comunitari, i la socialització del missatge bíblic des de l’horitzó de la teologia feminista permet que milers de nenes, joves i adultes tinguin la possibilitat de conèixer un missatge alternatiu a les postures conservadores de la jerarquia.

Jo sempre he sostingut que el dia que deixi de riure, és que ja no sóc útil per continuar acompanyant processos de resurrecció.

Per a les feministes cristianes és fonamental centrar el missatge de la nostra fe com a amor radical, justícia i alliberament de les i els oprimits. Teresa Forcades Vila és un exemple d’aquests ensenyaments. Ella, amb altres dones compromeses que compartim la teologia de la creu en clau feminista, hem contribuït a acabar amb el mite del destí social i la construcció de subjectes emprenedors de la història des de la realitat concreta de les dones i les seves lluites reivindicatòries. Des de la quotidianitat es construeix el profetisme que dona esperança i alegria de viure el compromís.

4. El teu treball, Lucha, juntament amb el d’altres activistes i mares de les víctimes, ha valgut a l’Estat Mexicà centenars de recomanacions internacionals (de l’OEA, de les NU, de la UE…) i l’emblemàtica sentència internacional coneguda com a Camp Algodonero de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). Alhora, has rebut importants reconeixements (Brigades Internacionals de Pau, Front Line Defenders, Amnistia Internacional, l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya, la Universitat Autònoma de Chihuahua, entre d’altres). Del 2016 al 2019 vas ser Consellera al Consell de la Judicatura de l’Estat de Chihuahua…

Al costat d’això, fas reflexionar les joves feministes quan declares: “M’entusiasma haver sembrat la llavor que avui germina en les consciències de tantes dones que s’assumeixen feministes i que exigeixen, denuncien i acompanyen. Són un orgull”. Si bé, “em dol que algunes joves feministes no sàpiguen qui som, ni què vam fer, ni el preu que vam haver de pagar”…

Les històries deuen explicar-se no per un culte de la personalitat. Sinó a manera de compartir sabers. Per això jo vaig escriure el llibre “Una lluita col·lectiva. Testimonis” per reconèixer-nos i compartir la saviesa que les lluites de resistència són col·lectives, que no hi hagi retrocessos en els drets de les dones conquerits. Sembla que en cada generació es comença a lluitar i no és així. Un exemple, ara les noies arriben a 18 anys i ja poden votar. Però no tenen idea del que van haver de fer les sufragistes per aconseguir-ho, perquè no és una batalla guanyada, és permanent constant, per això és important saber d’on venim i per saber cap on anem.

El manifest d’Alcem la veu és un text ple de tendresa que ho diu molt clar i diàfan: Venim de les dones valentes i lliures de les primeres comunitats cristianes i de totes aquelles que, al llarg de la història, s’han negat a quedar recloses en els rols secundaris i invisibles a què la tradició eclesial i teològica les volia sotmetre.

5. Al seminari de Chihuahua, vas cursar la carrera de Teologia. Eres la primera laica i l’única dona.

Tu trajectòria de vida t’ha dut fins a Barcelona, a la teva llar hi ha molts records, com ara un rosari que et regalà el papa Francesc quan ell va viatjar a Ciudad Juárez…

I actualment a Barcelona, ets a la Coordinadora de creients“Alcem la veu”.

Com t’hi trobes?

Sí, he estat acollida amb gran sororitat per les dones d’Alcem la veu, i això em proporciona moltíssima alegria. A la pandèmia. vaig desempolsar els meus llibres de teologia i em vaig trobar amb dones poderoses creients que viuen la gloriosa llibertat de les filles de Déu, sense culpa i amb gran dignitat:

Teresa Forcades, la religiosa de l’orde de Sant Benet, amb qui estudio un mestratge d’espiritualitat

La teòloga i religiosa filipenca la Bertha Meneses que em va descobrir l’espiritualitat del Zen

Recentment, Mónica Cavallé, Daniela Navatzky

I presumeixo de les meves noves amigues, Pili, Montse, Llum, entre d’altres, del col·lectiu Alcem la veu.

Gratitud

Per saber-ne més:

1. De la mateixa Lucha Castro Rodríguez, el llibre “Una Lucha colectiva. Testimonios”.

“Una lucha colectiva. Testimonios”, està editat per una altra mexicana resident a Barcelona, la periodista Eileen Truax.

2. El llibre de vinyetes “La Lucha: La historia de Lucha Castro y los derechos humanos en México”, publicat per Front Line Defenders i Verso Books.

Ès el primer llibre d’una sèrie de novel·les gràfiques de no ficció. La Lluita dona testimoni de les històries de vida de les defensores de drets humans al nord de Mèxic, que s’enfronten a desafiaments letals per tal de promoure els drets humans, la justícia i la rendició de comptes. Mitjançant una sèrie de vinyetes enllaçades entre si per una de les principals defensores mexicanes de drets humans, Lucha Castro.

3. A Netflix hi ha el documental “Las tres muertes de Marisela Escobedo”.

Per conèixer un dels casos que va portar Lucha Castro, a Netflix hi ha aquest documental sobre la història de la infermera Escobedo que, l’any 2008, va denunciar públicament que s’havia deixat en llibertat l’assassí de la seva filla. Per haver-ho fet, Marisela va acabar amb un tret al cap a la porta del Palau de Govern, on protestava contra el sistema judicial mexicà.

4. “Escoltar les víctimes i caminar amb elles, compromeses amb elles, és fonamental per a què l’Evangeli sigui creïble”. Entrevista recomanada al ‘Llevat dins la pasta’ de Ràdio Estel a Lucha Castro Rodríguez, advocada, teòloga i defensora dels drets humans a Mèxic https://www.estelfitxers.com/podcasts/2022-2023/CAPITOL_51_20230322_LLEVATDINSLAPASTA___VIOLENCIACONTRALADONAMEXIC.mp3

Pilar Calle Humanes

Pili pertany a la Comissió permanent d’Alcem la Veu i al Sector de Dones de la GOAC.

Ella és una de les constructores d’una Església on la igualtat, la justícia i la cura de la casa comuna esdevinguin costum.

Pili, el llibre que t’acompanya ens diu que al març de 2020 una espurna esclatava a la porta de les catedrals…

Sí, a les catedrals de tot l’Estat i sota el nom de “Revolta de dones en l’Església, alcem la veu”, s’exigia que la igualtat fos costum al si de la religió majoritària del món. Una reivindicació de veu i vot reals i urgents, que no ha parat de créixer, de multiplicar-se.

També creix el llibre?

A les meves mans porto un assaig del mateix nom: “Revolta de dones en l’Església, alcem la veu”. Creix, està a punt de reeditar-se.

Quin és el tema de frontera que aborda?

La situació en què ens trobem nosaltres, les feministes cristianes. Des de l’Església masclista i patriarcal som vistes amb recel per ser feministes i, des dels moviments populars tampoc no som especialment escoltades, precisament per ser cristianes.

Volem que se’ns conegui de manera directa; és a dir, a través de la nostra paraula i del nostre actuar.

L’origen i el títol d’aquesta obra hi tenen a veure?

I tant!

Com ha estat la seva factura?

Hem fet un recull de l’experiència vital d’aquests tres últims anys de les dones creients i feministes, que ha vist la llum en aquest llibre coordinat…

Coordinat…?

Exacte, coordinat de manera coral per set dones: Mercedes López de Mujeres y Teología de Sevilla, Mabel Ruiz de Mujeres y Teología de Zaragoza, Marisa Vidal de Mulleres Cristás Galegues Exeria, Pepa Moleón de Mujeres y Teología Madrid, Pepa Torres de Red Miriam, Espiritualidad Ignaciana i Silvia Martinez Cano de la Asociación de Teólogas españolas, i jo mateixa.