Entrevistes GOAC

Entrevistes realitzades pels diferents equips de la GOAC…

Entrevista 13
“Cuidar el treball, cuidar la vida” és el lema de la campanya de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) per al bienni 2024-2025.
L’entrevista recull les declaracions del fundador de la Marea Blanca de Catalunya, en Toni Barbarà Molina.
Amb aquest vídeo, es convida i s’anima a la participació en la mobilització del 7 d’abril de 2024 –i en totes aquelles que calguin– per a la defensa de la Sanitat pública al 100% i per la recuperació del dret a la salut.

La idea va ser concebuda pel Sector de defensa d’allò públic i dels drets socials.
El Sector i el conjunt de la GOAC agraeix les sàvies explicacions del doctor i activista social Barbarà, així com el seu testimoni de vida compromesa i solidària.
L’elaboració ha estat a càrrec de l’equip Montserratí, un dels equips més recents de la GOAC.

Entrevista 12
Vaga de fam per Palestina «Fam de pau»

L’entrevista del mes de març 2024 s’ha fet en temps quaresmal i està dedicada a una experiència nascuda gràcies a la vaga de fam per Palestina «Fam de pau».
Aquest cop la Comissió Diocesana ha fet el servei d’entrevistar la nostra companya Llum Mascaray Olivera.

Llum és membre de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica). A més, mestra jubilada que continua a la Secretaria de Moviments Socials del sindicat USTEC·STEs (IAC). Ella entén el seu compromís obrer i cristià nodrit pels feminismes sororals i la cultura de la Noviolència i la Pau. Ha treballat a països en conflicte, en equips de les Brigades Internacionals de Pau.

Llum Mascaray Olivera
Llum es troba en l’últim any de responsable diocesana de Difusió i d’Animació del Compromís, dins la Comissió Diocesana de la GOAC.
Com a tal membre de la GOAC de Barcelona – Sant Feliu, de l’1 al 16 de febrer de 2024, va participar en la vaga de fam per Palestina junt amb la Gabriela Serra Frediani i el Martí Olivella Solé.

P. Quines reflexions t’han acompanyat durant la vaga de fam per Palestina?

 

Moltes. Per començar, la Bíblia està plena de crides a favor de la pau i de la justícia.

 

N’assenyalaria aquestes tot pensant en fonts cristianes i obreres:

 

– El que de Jesús en trobem a Mateu 4: «No sols de pa [vivim]».

 

– Aquestes paraules d’en Guillem Rovirosa i Albet, en temps de postguerra: Es dirà, potser, que la fi de la guerra és precisament la pau victoriosa. Però no es pot negar que les tasques de la pau no són les tasques pròpies dels exèrcits.
L’exèrcit fa la guerra o es prepara per fer la guerra.

 

– El que llegim a la pancarta d’algunes joves de la vaga tèxtil a Lawrence (1912, EUA): «Reclamem el pa i també les roses!»

 

– El principi de «no fer mal» (Do no harm) plantejat per Mary Anderson ja el 1999, sobre la responsabilitat de no causar, permetre o agreujar un conflicte violent; per tant, de no concebre l’ajuda com una cosa merament tècnica, i el desenvolupament com un procés essencialment positiu, i de desemmascarar qualsevol pretensió de neutralitat en països afectats pel conflicte.

 

P. Vosaltres vau voler ser amb els qui perden, no pas còmplices dels poderosos i violents. Quins han estat els teus precs al Cel?

 

Uns cops sola i també d’altres de manera comunitària, les pregàries –tot pensant en les persones, en els ambients i en les institucions– han estat perquè:

 

· l’empatia continuï amb totes les vagues que arreu del món s’estan fent per la pau, la justícia i la reparació, però no tant una empatia amb l’individu «valent» que dejuna, sinó sobretot amb els milions de persones que, per dècades, es veuen obligades a resistir contra l’odi, el menyspreu, l’insult, l’engany, la crueltat, la sevícia, la consideració de qualsevol civil palestí com a objectiu militar, l’assassinat de masses de civils de totes les edats, el colonialisme, l’apartheid, el poder d’impunitat de l’estat d’Israel i la complicitat dels estats més poderosos del planeta… la fam de pau, la fam total…

 

· perquè Déu Pare-Mare ens ajudi a saber renunciar, a saber privar-nos del que calgui per tal que el nostre testimoni animi a caminar per la vida fent el bé i no cercant resultats ni immediateses…

· perquè no se’ns acostumi el cor a veure éssers humans patint injustícies… fins i tot genocidi…

 

· perquè sapiguem acompanyar la gent adolescent a «veure» les guerres com la incapacitat macabra de la gent adulta per resoldre els conflictes pacíficament; com el negoci del comerç d’armes interessat pels seus beneficis i geoestratègies, per damunt del respecte a la vida. Ajuda’ns, a saber fer que no les «vegi», la gent adolescent les guerres, com un divertit videojoc…

 

· perquè aquesta invitació concreta a actuar tingui ressò i es faci efectiva: Si el 13 de març el Congrés de l’Estat aprovà una proposició no de llei que demana la fi del comerç d’armes amb Israel, ara més que mai augmentem la pressió per tal que el govern implementi un embargament d’armes formal a Israel…

 

P. Ens has promès un fet farcit d’esperança…

 

Sí, durant la vaga vam rebre moltes visites. Vull compartir la d’una família obrera i nombrosa, en què la parella està compromesa amb la Noviolència, i portaven els interrogants dels seus fills adolescents allí presents i callats davant de tanta gent adulta: Per què Palestina i no altre conflicte bèl·lic? Per què no mengeu, si no serveix per a res? Les armes ens defensen, per què hi esteu en contra?

 

Compte! Als xavals els importaven les vides de la població civil (sobretot dels infants) sota les guerres i els seus bombardeigs… Déu s’hi va fer present.

 

Déu es mostrà també en l’actitud d’escolta dels nanos, en l’hàbit de diàleg i sentit crític a la llar i en aquella visita, en l’agraïment perquè els explicàvem tot al nivell seu d’adolescents, en la capacitat de modificar el parer i allunyar-se del sentiment d’odi, i sobretot en el fet preciós de sortir de la trobada fent abraçades d’empatia amb el poble palestí… unes consciències i uns sentiments contraris a la indiferència i proclius a l’amor.

 

A la GOAC, sovint ens diem: «Mira que n’és d’important ser conscients de la necessitat de la llibertat contra l’alienació; recordar-nos que volem ser seguidores de Jesús amb l’estil rovirosià [d’en Guillem Rovirosa] de treballar per la veritat, contra el relat fals, i experimentar l’alegria de la Gràcia.

El nostre metge ens cuidà a la vaga de fam.
Qui va cuidar el meu avi al camp de concentració d’Argelers?

Al fons el mur que empresona Palestina.
Just davant el pessebre.
I al terra milers d’estels.
A cada estel el nom d’una criatura menor assassinada.

El 7F i la vaga laboral i solidària amb Palestina.
Vaguistes ens visiten i ens porten els clavells que representen cada periodista assassinat a Gaza.

I tant que paga la pena dejunar!
Aconseguim gestionar de manera noviolenta la ràbia, autointerpel·lar-nos i interpel·lar altres persones, ambients i institucions.

Entrevistes 8, 9, 10 i 11

“En primera persona” és un vídeo de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) que recull quatre testimonis ben especials. Són quatre persones que, de ben joves, van ser amb Guillem Rovirosa i Albet i van quedar impactades per la seva santedat.

L’equip Besòs de la GOAC va entrevistar la Pilar Bonell Muntané el juny de 2023 en els actuals locals de la cooperativa «hoacista» d’habitatges que la Pilar va veure néixer. L’equip Montserratí va entrevistar la Teresa Sivill Vergés, religiosa en barris obrers, el 2021 (l’any del 75è. aniversari de l’HOAC). L’historiador Emili Ferrando Puig, l’any 2018, la religiosa sor Dolors Jurío Uriarte, i l’hoacista de la diòcesi de Bilbao Maite Valdivieso Peña, la mateixa persona en el temps de Nadal de 2022. Per últim, la Comissió Diocesana de la GOAC va recollir el testimoni de Mn. Salvador Pié Ninot durant l’Advent de 2023.

Entrevista 7
Aquest mes de novembre de 2023, la GOAC dedica l’entrevista al poble palestí, que està patint un genocidi al qual, des d’Occident i potser sobretot des de l’Occident, hem de dir cristianament «No en el nostre nom».

En aquesta ocasió, el grup de persones de la GOAC que centren el seu compromís en la solidaritat entre els pobles del món, ha preparat aquest vídeo. Ha estat en un territori de la diòcesi de Sant Feliu.

Com a moltes àrees del planeta, com a molts punts de Catalunya, a la comarca del Montserratí s’estan realitzant gestos i accions solidàries. La GOAC hi ha participat, continuarà fent-ho, i ha recollit la veu i les ensenyances de la jove activista i antropòloga Neixé Castellano Llordella.

Tota la nostra gratitud vers la Neixé, vers el poble palestí que tant s’estima i vers la crida serena, però des de la indignació, que ella ens fa a construir humanització, cultura de pau i cessament de les violències.

Entrevista 6
Aquest mes de juny, l’entrevista està dedicada al nostre quefer comunitari de defensa dels drets socials i d’allò públic tan necessari perquè hi hagi justícia social.

Aquest cop, l’equip Sant Boi ha fet el servei de preparar el guió de preguntes, i el nostre company Berchmans Garrido Pérez de contestar-les.

Berchmans formava part de la Comissió Permanent de l’HOAC en un moment clau de preparació de la propera Assemblea General, així com del naixement del llibre «Salir mejores», realitzat entre Cristianisme i Justícia i l’HOAC. A l’entrevista trobareu els punts de «diàleg» harmònic entre el llibre, l’esmentat quefer i bona part de les anàlisis i reptes de l’Assemblea.

Entrevista 5
El testimoni de la “goacista” Estibaliz Álvarez Izquierdo protagonitza el vídeo “La precarietat laboral d’una jove: On queden els seus drets humans?”

L’equip Montserratí de la GOAC, junt amb simpatitzants, ha fet aquesta entrevista per al Dia de la GOAC · Primer de Maig 2023. Ha estat gravada a l’antic Escorxador d’Olesa de Montserrat. I conté 10 vinyetes dibuixades per Rubén del Rincón Cruz (els nostres drets reivindicats amb humor), així com frases del papa Francesc, de Pepa Torres Pérez, d’en Rovirosa i de l’AT (“la Justícia amb una altra majúscula”).

Entrevista 4
Lucha Castro Rodríguez i la seva trajectòria de defensora a l’Estat mexicà de Chihuahua, a Barcelona i arreu

A l’anterior entrevista, senyalàvem que, en aquest apartat “Entrevistes”, el mes de març està dedicat al 8M. Gràcies a les goacistes compromeses a Alcem la veu, hem conegut la defensora de drets humans i feminista creient Luz (Lucha) Estela Castro RodríguezLucha ens ha obert el cor. El que en ell habita és un testimoni de vida ple de dignitat, que tenim ocasió de contemplar i d’aprendre’n a través de la conversa escrita i a través del vídeo que l’acompanya.Lucha, des que va prendre contacte amb la coordinadora de dones creients i feministes Alcem la Veu, en forma part. Totes les companyes coincideixen a afirmar que la Lucha és un luxe d’Amor.

Parlarem de les defensores de drets humans de l’àrea del nord de Mèxic, que van col·locar a l’agenda internacional el fenomen del feminicidi.

Ens hi acostarà la Lucha, entregada a la causa de fa dècades; per tant, molt estimada i ben temuda.

El Pare Camilo Daniel Pérez definia des de Chihuahua la Lucha Castro Ramírez com una dona inspiradora que infon energia i solidesa argumental per enderrocar muntanyes d’incomprensió i barreres d’indolència per part de les autoritats, per aconseguir finalment que les dones siguin escoltades i ateses en les seves demandes.

Tot referint-se al llibre “Una Lucha colectiva. Testimonios”, ell afirma: No hi ha els protocols d’un personatge (advocada, teòloga, escriptora, premiada per les seves lluites…) simplement és Lucha Castro. Com el bon samarità, s’atura i atén la malferida pel camí…

Ella sap el que és un Jesús-Crist crucificat, menyspreat, injustament torturat, però també sap, com diu Sant Joan, que un Crist-Jesús glorificat, ressuscitat, viu i actuant, és un far que despulla tota injustícia i tot signe de mort. Lucha és un cant a la vida.

  1. Lucha, ets una de les defensores mexicanes de drets humans amb més experiència. Com és la vida d’una defensora?

En un món neoliberal, on els indicadors de l’èxit de les persones són el nombre de títols acumulats, la quantitat de diners que tens en compte bancari, la talla de roba que fas servir o el nombre de seguidors que tens a les teves xarxes socials, aquestes veus són les que se senten i a les quals la societat en general els concedeix “autoritat”. Davant d’aquesta realitat, és un desafiament parlar de Drets Humans, és una mica com “predicar al desert”, perquè el reconeixement dels drets humans, en especial els de les dones, per part dels governs és molt recent i és qüestió de geografia. La meva mare va néixer sense dret a votar i jo vaig néixer en un país on avortar et porta a presó. Al continent europeu pot arribar a ser de gran prestigi formar part del gremi de defensores, a Amèrica Llatina ets enemiga dels amos del poble, és a dir dels polítics, empresaris, dels narcotraficants, dels jerarques de les esglésies, etc. I això té conseqüències, en síntesi, no és el mateix ser dona defensora a Dinamarca que a Síria, Ucraïna o Mèxic i per això és un gran desafiament i passar el relleu i inspirar les joves que abracin els drets humans com a opció de vida.

 

  1. Com definiries aquests termes?:

Víctimes. dona, nena, adolescent, jove, adulta, anciana, al meu país 7 de cada 10 dones han patit algun tipus de violència a la seva vida. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix com a víctima la persona o animal sacrificat o destinat al sacrifici. Tremenda càrrega emocional, per això jo em refereixo a elles com a dones en situació de violència. Aquest terme implica esperança, situació transitòria que ha de canviar, perquè les dones no naixem víctimes, el sistema patriarcal ens converteix en víctimes i això exactament és el que fem els moviments feministes: conscientitzar, predicar per desconstruir les columnes de la societat patriarcal, a la pròpia família, a l’escola, a les esglésies, al món laboral o polític. A cadascuna d’aquestes columnes abunden els exemples, a l’església el paradigma del clericalisme.

Indiferència. les violacions a drets humans absolutament naturalitzades. Vivim una societat individualista que ha perdut la capacitat d’indignar-se davant de les injustícies.

Amenaces. aquesta paraula em recorda l’actitud de covardia que s’assumeix davant del patiment dels altres, i que s’expressa en el poema bell escrit pel pastor luterà alemany Martin Niemöller en el context de la covardia dels intel·lectuals alemanys després de l’ascens dels nazis.

“Quan els nazis vingueren a emportar-se als comunistes, vaig guardar silenci, ja que no era comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, ja que no era socialdemòcrata,

Quan vingueren a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, ja que no era sindicalista.

Quan vingueren a emportar-se els jueus, no vaig protestar, ja que no era jueu,

Quan vingueren a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

Impunitat. per a nosaltres ràbia, frustració, resistència; per a ells, eren invencions, no hi havia proves, indolència de l’Estat.

 

La coadjuvant. la dona en situació de violència que té dret a participar activament en un procés judicial en coordinació amb les advocades.

Històricament les oblidades dels processos penals van ser les víctimes. Els qui actuaven en nom d’elles era exclusivament el fiscal o el Ministeri Públic, els que representen els interessos de la societat, i la comissió d’un delicte era considerada una ofensa a l’Estat. Per això les pretensions de les víctimes no només eren invisibles, sinó que no importaven. Els Drets Humans van brindar una oportunitat per prendre el paper protagonista, perquè una coadjuvància efectiva trenca paradigmes centrats en el poder, que al llarg de tota la història han posseït les i els advocats de la defensa, fiscals, advocades de les víctimes, jutges i jutges que ignoren les pretensions de les dones que decideixen acudir al sistema de justícia.

La participació de les advocades coadjuvants de les víctimes, des de l’horitzó del feminisme, és molt important. Es col·loquen en el debat els estereotips i els prejudicis que poden limitar l’accés de les dones a la Justícia i, a més, es brinda l’oportunitat de qüestionar esquemes jurídics patriarcals, com l’absurda conclusió que les víctimes de violació no van oposar resistència suficient.

 

Desobediència civil. la resistència civil pacifica em remunta a una part de la meva història en la dècada dels 90, quan Mèxic va patir un col·lapse financer, i van començar els desallotjaments massius dels habitatges. En un discurs davant el Congrés, explicava que una casa no és la sumatòria de maons, ciment i fusta, és el lloc on construïm una llar, hi ha els records de tota una vida, la roba de bateig, el vestit de primera comunió o de núvia, els retrats de la família, els títols universitaris penjats a les parets, i tot això per explicar la resistència civil pacifica que practicàrem des del Moviment barzonista, per evitar per la via dels fets els desnonaments dels habitatges. Vaig ser molt qüestionada, les bones consciències es van escandalitzar, com és possible que un advocada trenqui l’estat dret i desconegui una sentència judicial, així que en diverses ocasions per resistir el sistema financer vaig ser empresonada i has de saber que cal pagar el preu per desafiar els sistemes injustos. La Desobediència civil és una arma molt poderosa, una mística de la lluita social, hi ha moltíssims exemples en la història d’homes i dones que l’han practicada, Ghandi, Martin Luther King, Rosa Park, Jesús de Natzaret, i moltes dones invisibles a la història que avui els moviments feministes reivindiquem.

Escolta. en la meva experiència, és un dels elements imprescindibles per fer un acompanyament compassiu a les persones que pateixen violacions de drets humans. La capacitat d’escoltar, pensar i caminar des de les necessitats pròpies.

Escoltar històries quotidianes, pensar com a procés d’alliberament en oposició a les cruïlles imposades, analitzar col·lectivament per descobrir què permet les injustícies. I caminar al costat de les víctimes en relacions horitzontals, reconeixent els obstacles que enfronten les dones víctimes d’alguna mena de violència i juntes destriar les estratègies d’accés a la justícia.

Escoltar les dones no des de la posició jeràrquica de poder que et pot donar el coneixement jurídic, sinó amb l’absolut respecte i veneració de qui obre el seu cor, descobrir el patiment amb els seus diferents tons, comprendre els seus silencis, anar i venir a la espiral del cercle de la violència, de les víctimes de la violència familiar, escoltar els testimonis dolorosos de les dones violades, les supervivents del tràfic de persones, la mare que busca justícia i veritat pel feminicidi o la desaparició de la seva filla, les víctimes invisibles del conflicte armat: les àvies, mares, germanes, filles dels éssers estimats torturats, desapareguts, executats, l’obrera de la maquila en triple jornada laboral, la mestra que exigeix educació pública i laica, les activistes dels drets LGTB, la líder indígena que defensa el territori i el medi ambient; la jove que es mobilitza per despenalitzar l’avortament o els testimonis de les persones defensores de Drets Humans en risc.

Quan comparteixes el dia a dia, les històries de terror d’aquelles dones que arriben derrotades, amb l’ànima trencada i el cos destrossat per les violències masclistes, i et converteixes en testimoni del seu procés de resurrecció, en veure-les apoderades, sepultant el mite de la submissió com a destí, quan baixen elles mateixes de les creus imposades i emprenen amb dignitat el camí a la felicitat, és quan confirmo la meva vocació com a defensora dels Drets Humans i això m’ho permet una veritable escolta.

 

Anti-monuments i himnes. En la meva experiència com a integrant del col·lectiu “Mujeres de Negro de Chihuahua, México”, que va fer possible amb protestes creatives visibilitzar els feminicidis. Els anti-monuments són l’ús de símbols per ocupar l’espai públic que serveix per organitzar i donar una resposta política a la negligència de les autoritats davant dels feminicidis, una manera de preservar la memòria, que ha contribuït a desenvolupar un esperit cívic a favor dels drets humans, des d’una òptica feminista.

La instal·lació d’aquests “anti-monuments”, memorials que recorden les víctimes del feminicidi, per explicar la història no oficial com la Creu de Claus a Chihuahua i Ciudad Juárez, en aquest memorial a cada clau col·loquem el nom de cada dona assassinada i recuperem la seva història perquè no sigui un número d’expedient.

Sobre els Himnes. les dones sempre hem cantat. Qui no recorda els amanyacs de les àvies bressolant-nos entre els braços grossos i

amorosos. Els himnes són una estratègia feminista molt poderosa, només cal recordar l’Himne Un violador al teu camí, un cant de denúncia i esperança interpretat arreu del món i en tots els idiomes.

Èxodes. es tracta d’abandonar l’esclavatge i conquerir la gloriosa llibertat de les filles de Déu. Totes i tots coneixem la narrativa de l’èxode a la bíblia, les dones fem èxodes personals o col·lectius per trencar les cadenes invisibles que ens lliguen i que de vegades no les reconeixem. És també sortir a trobar l’altra per dir-li que no està sola davant les seves pors, com ho va fer Isabel en visitar Maria, sobretot quan s’està a punt d’iniciar la gran gesta alliberadora, com ho va fer Maria la mare de Jesús.

Esperança. el tarannà d’una defensora és ser signe d’esperança, és part del meu equipatge, fins i tot a les nits fosques ella m’acompanya.

Estic convençuda que és per mitjà de les accions d’amor i de justícia com hem de proclamar l’escàndol de totes les creus injustes imposades a les dones, que representen totes les formes de violències, moltes ocultes. Apoderant-les els animo a iniciar processos de resurrecció de les seves vides.

Sororitat. saber-me una amb l’altra, agermanar-me, calçar-me les sabates de l’altra per poder comprendre la seva història i ser la propera a l’estil d’una Bona Samaritana en clau feminista, que narra la paràbola a la bíblia. “Doncs bé, quina d’aquelles tres va ser la propera de la dona assaltada pels bandits? La mestra de la llei va contestar: la que no va ignorar la seva dignitat i va buscar justícia per a ella i per a les seves germanes i germans, sense exclusió de cap mena.

Acompanyament internacional. ho expresso amb una metàfora. Quan camines els drets humans, et sents petita, en solitud, tens por i vas per una sendera perillosa i obscura, mai no saps què passarà el proper dia, i aquest acompanyament internacional el vaig sentir com caminar presa de la mà d’una germana gran que, encara que recorris un camí fosc i ple de riscs, et fa sentir segura. És així que sempre he agraït l’acompanyament que vaig rebre personalment i en les nostres organitzacions de PBI (Brigades Internacionals de Pau), Amnistia Internacional, Front Line Defenders, Washington Office on Latin America (WOLA)…

  1. Afirmes que, malgrat tot, hi ha estratègies per a cuidar-se i aconseguir que el dolor no et mengi les entranyes, ni l’odi ni l’enuig… Com es camina en aquesta direcció?

La meva paraula màgica és «Gratitud». Quan les decisions de la teva vida les has pres tu lliurement i ets feliç amb el camí que vas escollir, no és tan difícil aconseguir-ho.

Nosaltres som camí. Jo reconec que les meves ancestres van recollir pedres perquè jo pogués caminar, els seus peus estaven despullats, en viaranys de terra, ensangonats. Nosaltres les dones de 70 anys, les àvies, ho fem això, traiem les pedres del sender perquè les nostres filles i netes puguin transitar-hi, així que cada èxit petit, cada pedra que en treus et dona felicitat i dona sentit a la teva vida.

La vida és sempre elecció i la defensa dels drets humans ha estat la meva millor elecció. M’omple el cor i la vaig triar escoltant la meva veu interna, que em reconcilia amb les meves exigències. Aquí segueixo en aquesta opció de vida.

Una estratègia excel·lent és l’espiritualitat de l’alliberament que ajuda a prendre consciència de la importància de conèixer les causes de l’opressió. Descobrir el Déu alliberador en un procés comunitari, i la socialització del missatge bíblic des de l’horitzó de la teologia feminista permet que milers de nenes, joves i adultes tinguin la possibilitat de conèixer un missatge alternatiu a les postures conservadores de la jerarquia.

Jo sempre he sostingut que el dia que deixi de riure, és que ja no sóc útil per continuar acompanyant processos de resurrecció.

Per a les feministes cristianes és fonamental centrar el missatge de la nostra fe com a amor radical, justícia i alliberament de les i els oprimits. Teresa Forcades Vila és un exemple d’aquests ensenyaments. Ella, amb altres dones compromeses que compartim la teologia de la creu en clau feminista, hem contribuït a acabar amb el mite del destí social i la construcció de subjectes emprenedors de la història des de la realitat concreta de les dones i les seves lluites reivindicatòries. Des de la quotidianitat es construeix el profetisme que dona esperança i alegria de viure el compromís.

  1. El teu treball, Lucha, juntament amb el d’altres activistes i mares de les víctimes, ha valgut a l’Estat Mexicà centenars de recomanacions internacionals (de l’OEA, de les NU, de la UE…) i l’emblemàtica sentència internacional coneguda com a Camp Algodonero de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). Alhora, has rebut importants reconeixements (Brigades Internacionals de Pau, Front Line Defenders, Amnistia Internacional, l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya, la Universitat Autònoma de Chihuahua, entre d’altres). Del 2016 al 2019 vas ser Consellera al Consell de la Judicatura de l’Estat de Chihuahua…

Al costat d’això, fas reflexionar les joves feministes quan declares: “M’entusiasma haver sembrat la llavor que avui germina en les consciències de tantes dones que s’assumeixen feministes i que exigeixen, denuncien i acompanyen. Són un orgull”. Si bé, “em dol que algunes joves feministes no sàpiguen qui som, ni què vam fer, ni el preu que vam haver de pagar”…

 

Les històries deuen explicar-se no per un culte de la personalitat. Sinó a manera de compartir sabers. Per això jo vaig escriure el llibre “Una lluita col·lectiva. Testimonis” per reconèixer-nos i compartir la saviesa que les lluites de resistència són col·lectives, que no hi hagi retrocessos en els drets de les dones conquerits. Sembla que en cada generació es comença a lluitar i no és així. Un exemple, ara les noies arriben a 18 anys i ja poden votar. Però no tenen idea del que van haver de fer les sufragistes per aconseguir-ho, perquè no és una batalla guanyada, és permanent constant, per això és important saber d’on venim i per saber cap on anem.

El manifest d’Alcem la veu és un text ple de tendresa que ho diu molt clar i diàfan: Venim de les dones valentes i lliures de les primeres comunitats cristianes i de totes aquelles que, al llarg de la història, s’han negat a quedar recloses en els rols secundaris i invisibles a què la tradició eclesial i teològica les volia sotmetre.

  1. Al seminari de Chihuahua, vas cursar la carrera de Teologia. Eres la primera laica i l’única dona.

Tu trajectòria de vida t’ha dut fins a Barcelona, a la teva llar hi ha molts records, com ara un rosari que et regalà el papa Francesc quan ell va viatjar a Ciudad Juárez…

I actualment a Barcelona, ets a la Coordinadora de creients“Alcem la veu”.

Com t’hi trobes?

Sí, he estat acollida amb gran sororitat per les dones d’Alcem la veu, i això em proporciona moltíssima alegria. A la pandèmia. vaig desempolsar els meus llibres de teologia i em vaig trobar amb dones poderoses creients que viuen la gloriosa llibertat de les filles de Déu, sense culpa i amb gran dignitat:

Teresa Forcades, la religiosa de l’orde de Sant Benet, amb qui estudio un mestratge d’espiritualitat

La teòloga i religiosa filipenca la Bertha Meneses que em va descobrir l’espiritualitat del Zen

Recentment, Mónica Cavallé, Daniela Navatzky

I presumeixo de les meves noves amigues, Pili, Montse, Llum, entre d’altres, del col·lectiu Alcem la veu.

 

Gratitud

Per saber-ne més:

1. De la mateixa Lucha Castro Rodríguez, el llibre “Una Lucha colectiva. Testimonios”.

“Una lucha colectiva. Testimonios”, està editat per una altra mexicana resident a Barcelona, la periodista Eileen Truax.

2. El llibre de vinyetes “La Lucha: La historia de Lucha Castro y los derechos humanos en México”, publicat per Front Line Defenders i Verso Books.

Ès el primer llibre d’una sèrie de novel·les gràfiques de no ficció. La Lluita dona testimoni de les històries de vida de les defensores de drets humans al nord de Mèxic, que s’enfronten a desafiaments letals per tal de promoure els drets humans, la justícia i la rendició de comptes. Mitjançant una sèrie de vinyetes enllaçades entre si per una de les principals defensores mexicanes de drets humans, Lucha Castro.

3. A Netflix hi ha el documental “Las tres muertes de Marisela Escobedo”.

Per conèixer un dels casos que va portar Lucha Castro, a Netflix hi ha aquest documental sobre la història de la infermera Escobedo que, l’any 2008, va denunciar públicament que s’havia deixat en llibertat l’assassí de la seva filla. Per haver-ho fet, Marisela va acabar amb un tret al cap a la porta del Palau de Govern, on protestava contra el sistema judicial mexicà.

4. “Escoltar les víctimes i caminar amb elles, compromeses amb elles, és fonamental per a què l’Evangeli sigui creïble”. Entrevista recomanada al ‘Llevat dins la pasta’ de Ràdio Estel a Lucha Castro Rodríguez, advocada, teòloga i defensora dels drets humans a Mèxic https://www.estelfitxers.com/podcasts/2022-2023/CAPITOL_51_20230322_LLEVATDINSLAPASTA___VIOLENCIACONTRALADONAMEXIC.mp3

Entrevista 3
ALCEM LA VEU I SECTOR DE DONES DE LA GOAC

Aquest mes de març, l’entrevista està dedicada al 8M. Per tant, al Sector de Dones de la GOAC i als Sectors de Dones del conjunt de l’HOAC, a Alcem la veu, i a la presentació del llibre «Revuelta de las mujeres en la Iglesia. Alcem la veu».La primera entrevista va ser feta a Franche Poggi de SINDILLAR per part de diverses goacistes. La segona, a Gabriela Serra Frediani d’OBSERVA, per part de l’equip Karma.

 

En aquesta ocasió, l’equip Crisol ha fet el servei de formular les preguntes a la nostra companya Pilar Calle Humanes.

 

Pili pertany a la comissió permanent d’Alcem la Veu i al Sector de Dones de la GOAC. Ella és una de les constructores d’una Església on la igualtat, la justícia i la cura de la casa comuna esdevinguin costum.

Pilar Calle Humanes

 

Pili pertany a la Comissió permanent d’Alcem la Veu i al Sector de Dones de la GOAC.

 

Ella és una de les constructores d’una Església on la igualtat, la justícia i la cura de la casa comuna esdevinguin costum.

Pili, el llibre que t’acompanya ens diu que al març de 2020 una espurna esclatava a la porta de les catedrals…

Sí, a les catedrals de tot l’Estat i sota el nom de “Revolta de dones en l’Església, alcem la veu”, s’exigia que la igualtat fos costum al si de la religió majoritària del món. Una reivindicació de veu i vot reals i urgents, que no ha parat de créixer, de multiplicar-se.

 

També creix el llibre?

A les meves mans porto un assaig del mateix nom: “Revolta de dones en l’Església, alcem la veu”. Creix, està a punt de reeditar-se.

 

Quin és el tema de frontera que aborda?

La situació en què ens trobem nosaltres, les feministes cristianes. Des de l’Església masclista i patriarcal som vistes amb recel per ser feministes i, des dels moviments populars tampoc no som especialment escoltades, precisament per ser cristianes.

Volem que se’ns conegui de manera directa; és a dir, a través de la nostra paraula i del nostre actuar.

 

L’origen i el títol d’aquesta obra hi tenen a veure?

I tant!

 

Com ha estat la seva factura?

Hem fet un recull de l’experiència vital d’aquests tres últims anys de les dones creients i feministes, que ha vist la llum en aquest llibre coordinat…

 

Coordinat…?

Exacte, coordinat de manera coral per set dones: Mercedes López de Mujeres y Teología de Sevilla, Mabel Ruiz de Mujeres y Teología de Zaragoza, Marisa Vidal de Mulleres Cristás Galegues Exeria, Pepa Moleón de Mujeres y Teología Madrid, Pepa Torres de Red Miriam, Espiritualidad Ignaciana i Silvia Martinez Cano de la Asociación de Teólogas españolas, i jo mateixa.

entrevista Crisol a Pili 1

Quin repte!

Nosaltres vam acceptar aquest repte com a resposta al desig de tantes i tantes dones que, arreu del món, volen construir una església igualitària, equitativa, justa.

Aquest llibre vol deixar constància de la nostra identitat, del recorregut d’aquests anys d’accions i reflexions compartides. Tot plegat, amb un nexe comú: celebrar i expressar la fe que ens mou, som filles de Déu, som part de l’Església, volem respondre aportant els nostres dons i carismes i que tot això arribi a ser possible, perquè encara avui no ho és.

 

Hem sentit que ha estat una experiència sororal…

Ja el títol ens en parla, perquè respon al nom dels dos col·lectius: d’una banda, Alcem la Veu, que va néixer a Barcelona i va donar l’impuls a tota aquesta experiència i que s’estén a altres territoris com ara València i Menorca. D’altra banda, Revuelta de Mujeres en la Iglesia a la resta de l’Estat. Ambdós formats per dones de tota mena, joves descobrint el seu ser creient, d’altres amb una llarga trajectòria eclesial, o aportant el seu pensament des de la Teologia feminista com a resposta al discurs androcèntric i patriarcal; totes involucrades (des de diferents àmbits i intensitat) en el feminisme i moviments socials per la igualtat. Insertes en diferents espais eclesials, parròquies, comunitats, moviments adults de pastoral obrera, religioses…

Durant aquests darrers anys hem fet vida “la sororitat”, hem  anat creant vincles i espais de confiança on hem experimentat que cadascuna és necessària per a la trobada amb les altres.

 

La sororitat us retroalimenta?

És la nostra força, per això hem anat teixint una xarxa que ha anat creixent, guanyant robustesa i valentia en la reivindicació de noves estructures eclesials en comunitats igualitàries, justes i evangèliques, una Església nova per a un món diferent, plural i divers.

 

Aquesta sororitat es reflecteix al llibre?

Definitivament, sí.

Hem anat coordinant la col·laboració d’altres reflexions i mirades des de diversos punts del món: teòlogues de l’Índia, de l’Amèrica andina, de Brasil o de Mèxic.

Comptem amb la introducció de la mà de Lucetta Escarafia, historiadora i periodista, que va dirigir la separata de l’Osservatore Romano, Donne Chiesa Mondo, que va destapar l’abús vers les dones dins de l’Església i ho va pagar car amb el seu acomiadament, que és autora del llibre “Desde el último banco”… I comptem, així mateix, amb l’epíleg de Maria Pau Trayner i Vilanova i les aportacions de teòlogues com ara Carmen Soto, Pilar de Miguel i joves que posen la veu als seus somnis de futur a l’Església.

Comença el llibre amb la genealogia. Resistir, insistir i persistir és molt nostre, som hereves de dones que han anat obrint camí, per això aquest llibre comença amb elles. Tot plegat ve de lluny, de l’afany de moltes dones al llarg de la història i es mereix donar-li llum.

Ha estat una experiència arrelada a la vida i al compromís com a creients i feministes i, per a bastants de vosaltres, com a membres de la Pastoral Obrera?

Implicar-nos en aquestes reivindicacions no ens allunya de la realitat, ens porta a la solidaritat que pren força i és impuls per acollir la injustícia quan es fa experiència quotidiana a través de l’abús del cos, de la bretxa salarial, de la feminització de la pobresa, la invisibilitat dels treballs de cura…

És aquí on moviments de la Pastoral Obrera com ara l’ACO i la GOAC tenen molt i molt a dir, és la nostra vida de compromís encarnada en els nostres llocs que portem juntament, per tal que sigui també part d’aquest moviment ja imparable, de justícia i equitat en tots els àmbits. Perquè la vida sigui vida en abundància.

 

I en quin punt es troba el Sínode de Dones?

Hem anat creixent comunitàriament. L’experiència recent del Sínode de les dones n’és un bon exemple. Recordem que es va celebrar  entre el març i l’octubre del 2022, on es van treballar a través d’eixos com ara: autoritat i participació / estructura i transparència/vida sacramental i resistència i esperança. Un Sínode que ha tret unes conclusions que tots els bisbats ja tenen, així com el papa Francesc a través de Natalhy Bequard (subsecretària  al Sínode dels Bisbes i única dona amb dret al vot al Sínode de Roma). Parlar de sinodalitat és parlar de les dones, i les nostres conclusions volen ser impuls pel Sínode de l’Església. Perquè creiem  que és un moment d’oportunitat, aquest és un camí obert i imparable.

Però també és una oportunitat pels nostres espais eclesials més propers. Els nostres moviments estan cridats a ser Església en frontera, tot obrint camins amb valentia per respondre als signes dels temps. La nostra vida comunitària ens conforma i ens nodreix i ha de comptar amb la meitat de la humanitat creient. Hem de ser testimonis de que una altra Església sí és possible.

Al novembre del 2021 vam fer la primera  trobada general a Madrid, on es va decidir de quina manera participar al Sínode de les dones. I aquest any, el 25 de març es farà la segona trobada per establir els camins a recórrer a partir d’ara, les maneres de vincular-nos i continuar una ruta conjunta; a més, hem anat compartint tot el procés de gestació dels actes al voltant del 8 de Març de tots aquests anys.

 

És en aquest context la recent trobada de dones de l’HOAC?

Sí. En aquest context, la trobada de dones de l’HOAC vinculades a Revuelta i a Alcem, celebrada el passat gener, va ser un moment de goig, un moment propici per posar en comú inquietuds, testimonis, reflexions i reptes que volem compartir en l’Assemblea General que celebrarem el proper mes d’agost a Segòvia.

gener2023StorsDonaHOAC

Pili, recapitulem. Quina és la vostra principal reivindicació?

La nostra reivindicació partiria d’un fet de vida: Som filles de Déu, som part de l’Església, volem respondre aportant els nostres dons i carismes i contribuint a que tot això sigui possible, perquè encara avui no ho és. La síntesi és a l’inici del nostre manifest fundacional d’Alcem la Veu: Venim de lluny, som moltes i diem prou.

I la vostra font d’esperança?

La nostra font d’esperança és que vivim aquesta experiència com… una dansa, entre la fe i la vida, entre la reflexió i l’acció que vol ser transformadora d’una realitat injusta. Al ritme de la sororitat i l’agermanament, sumant i creant vincles, nodrint l’amistat que ajuda a fer créixer la consciència. I amb la millor melodia, la Ruah, l’Esperit diví de Déu que desperta esperances, que bufa vents de renovació i ens posa en camí cap a tot allò que signifiqui vida en plenitud.

Entrevista 2
OBSERVA

La Germanor Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) presenta la 2a. càpsula de la sèrie “Entrevistes” Aquest mes de febrer, l’entrevista està dedicada a l’Associació OBSERVA (l’Associació pel monitoratge del sistema penal a Catalunya); a la seva funció, al seu acompanyament a les dones (i infants) i els homes que es troben a les presons catalanes, al seu acompanyament també a llurs familiars, i a la defensa dels drets de les persones encarcerades. Tot plegat ho parlem amb Gabriela Serra Frediani, una de les seves promotores i presidenta de l’Associació, a més de gran amiga de la GOAC.

Entrevista 1
SINDILLAR

La Germanor Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) presenta la 1a. càpsula de la sèrie “Entrevistes”. Aquest mes de novembre, l’entrevista està dedicada al sindicat Sindillar, a les seves dones i llurs justes reivindicacions. Francesca Poggi ens ha apropat en aquesta realitat.