En memòria de Joaquín García Abellán, «Chipola»

Eren els anys 70 quan vaig conèixer Chipola, possiblement en alguna reunió a la seva diòcesi de Múrcia i també a Madrid. I, és clar, a les Assemblees Generals de l’HOAC, per a les quals sempre preparava el seu preciós cartell o vinyetes en què podies reconèixer les cares d’hoacistes i on ressaltava «l’obra comuna» en què sempre ell ha estat compromès: fins al final. 

Conèixer Chipola em va marcar. Des del primer moment, vaig sentir que era una persona especial. Era un tipus de «trobada nova» que em feia –diguem-ne– quedar lligat a ell; és a dir, a la seva alegria, al seu ésser positiu, a les seves ganes de xerrar, de crear, al seu humor profund ple de contingut, a no caminar amb embuts, a anar al centre de les coses, a fer pinya amb la gent treballadora, marginada i exclosa…

 

La seva capacitat i versatilitat era increïble. De qualsevol conversa, en feia després –o en el moment– una obra d’art entenedora, reflexiva, exhortadora, compromesa, directa. Sobretot directa.

Tenia una predilecció pel «comú», pel «nosaltres», en tot allò que construïa, començant per la seva família.
Aquella primera experiència de trobada profunda amb la seva persona, el seu gruix, la seva qualitat… ha romàs en mi com una flameta durant tots aquests anys. I ara, ploro a estones tot recordant i fent present, en el meu dia a dia, un amic i germà únic. Sempre serà amb l’HOAC i amb tothom. Sempre hi serà viu. EPD.

Fermín Issac Rodrigo Lázaro