El “Boletín” entra avui en el setè any de la seva vida, si comptem els anys d’existència a la manera dels japonesos. No ha acomplert encara els set anys… però ja figuraven en la seva portada les dates de set anys d’història sagrada de la humanitat.

En aquest temps hem après moltes coses que ja sabíem, ara bé les sabíem malament.

Sabíem que la Veritat –tota la Veritat– està continguda en els Llibres Sants, i d’una manera particular –per a aquests temps– en el Nou Testament. Però la presència en els Llibres Sants de passatges foscos i de difícil interpretació duu molts cops a pensar que “tot” es allí fosc i de difícil interpretació. I un “mal instint” ens condueix sovint –massa sovint– a atenuar, a deformar o a disfressar la veritat de l’Evangeli. A la mida de les pròpies conveniències o apetits.

El materialisme miop i obstinat en què cau necessàriament tot ésser humà que no porta amb si Crist (encara que el seu materialisme es disfressi amb noms més o menys idealistes) ens fa optar en tot moment per donar una importància excessiva a tot allò que pensem.

Això és una forma de materialisme. Tot allò “que” pensem, allò “que” parlem i allò “que” fem està destinat (en termini més o menys curt) a desaparèixer sense deixar rastre. Com la matèria.

Però la matèria s’ennobleix quan es fa “expressió” d’un esperit. Quan uns ulls perceben una bellesa; quan una llengua parla una veritat; quan unes mans fan el bé.

…Al bo, al veritable i al bell cal “animar-ho”. Cal donar-li una ànima. I l’ànima és allò que constitueix el “com”. El “com” és el que roman. Per tota l’eternitat.

“Com” penso? És Crist present en els meus pensaments mitjançant la seva Gràcia, de manera que les coses més senzilles (i les més complicades) són pensades a la manera de Crist?

Parlo “com” Crist?… Actuo “com” Crist?… sigui quina sigui la dimensió aparent dels pensaments, paraules i obres. Qualsevol que sigui el seu aparent èxit o fracàs. La veritable dimensió no la dona mai el “què” sinó el “com”. El que sembla més petit pren valor infinit si “encarna” Crist; i allò que sembla colossal i meravellós esdevé de minúscul valor si Crist n’està absent… Jesucrist ens va deixar dit: “Sense Mi res no podeu fer”, i això és sempre veritat.

Butlletí núm. 74 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 413-414

Una comunitat veritablement cristiana no pot prendre com a objectius propis la millora econòmica dels seus membres, ni la influència en la política, ni coses per l’estil, que en el millor dels casos, no arriben més enllà de ser “afegitons”.

La comunitat, tot seguint les paraules i els exemples del Senyor, no pot buscar una altra cosa que el Regne de Déu i la seva justícia, que es resumeixen en el Coneixement i l’Amor trinitaris actualitzats entre els éssers humans en virtut de la Gràcia que hem rebut en el Baptisme, i que podem recobrar amb el Sagrament de la Penitència, si l’hem perdut.

Un grup de persones que intenten conèixer-se més i més per estimar-se millor, i que prodiguen els seus sentiments i manifestacions d’afecte per fer-ho millor i poder estimar-se més amb l’Amor de Crist, també estaran malaltes i hauran de seguir un tractament, també hauran de resoldre qüestions econòmiques, també hauran de viure, en una paraula, però totes aquestes xacres i contratemps que fan mirar amb angoixa el futur als “mundans” esdevenen goig quan la persona que està en un mal pas se sent el centre d’atenció i dels desvetllaments de tota la comunitat, que veuen en ella Crist.

I totes troben el do immens de la pau, la pau de Crist, aquella que el “món” no pot donar…

“La força dels dèbils”

OC de G. ROVIROSA TOM II, pàg. 232-233

Dins un mes, exactament, s’estarà celebrant –si a Déu plau- la nostra desena Setmana Nacional.

Cadascuna de les deu ha anat marcant un pas endavant en l’Obra.

El maig del 1946, la Jerarquia, en donar vida a l’HOAC, ens va assenyalar clarament el que havíem de fer. El que no ens va dir era el “com” ho havíem de fer.

Trobar aquest “com” ha motivat la tasca d’aquests dos lustres.

Es diu que la millor manera d’aprendre a forjar és… forjant! Per a un treballador això és una mena d’article de fe.

Amb aquest criteri hem hagut d’aprendre a fer l’apostolat obrer entre adults. Fent-ho.

Amb l’agreujant que els que aprenen a forjar solen tenir al seu costat un mestre forjador, mentre que nosaltres hem mancat de mestre visible en l’apostolat obrer adult.

El nostre Mestre permanent ha estat el mateix Crist, que constantment ha anat assenyalant-nos el camí, no amb miracles i prodigis, sinó a través de la seva Providència ordinària. Ell s’ha anat encarregant de posar-nos tota mena de traves quan l’orientació era equivocada. I també ha estat Ell qui ens ha ensenyat la bona direcció, donant-nos el cent per un, quan ens llançàvem per ella.

De sobte, ens ha fet rebutjar tota mena de solucions de comoditat i abraçar-nos a les solucions que pressuposen algun sacrifici.

Encara en queden alguns (i fins i tot prenen el nom d’hoacistes) que creuen que els obrers tornarem a Crist i a l’Església si “ens donen coses”, i no acaben de ficar-se al cap que amb aquest sistema només s’assoleix aconseguir “recollida de captaires”.

Crist ens ha ensenyat que l’única cosa que “els capellans” ens han de donar (o tornar-nos) als treballadors és la dignitat que Ell ens va concedir i que la societat actual ens nega. I en forma d’almoina es pot donar de tot, tret de dignitat.

… Cadascuna de les Setmanes Nacionals ha estat, efectivament, un pas endavant en la conquesta de la dignitat humana-cristiana dels treballadors.

Vet aquí el “com”.

Butlletí núm. 169 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 211-212

… La injustícia social ho empresona tot, destruint-ho al seu pas, portant aquest ambient d’immoralitat, elevant uns de l’opulència a la misèria i rebaixant els altres a la misèria real, deixant cada vegada menys pobres que tinguin el necessari per a la seva plenitud.

És aquesta plenitud el que en l’HOAC exigim en nom de Crist.

… Lluitem contra la injustícia social.

On buscarem les armes per aquesta lluita? Només a l’Evangeli. Fonamentalment a les vuit Benaurances.

Quan Crist va parlar, el primer que va parlar (van ser) les Benaurances. Totes estan en futur tret de la primera i la darrera.

La primera, Benaurats els pobres… Tenint allò indispensable, el senyal dels sants, tenir esperit de pobresa, en veure-ho tot per a Déu, en comptes de l’egoista, que tot ho veu per a ell.

Així tenim ja el cel a la terra, ja que Crist va dir “és”.

Benaurats els qui ploren, perquè seran …

Pacífics, mansos, misericordiosos.

Totes en futur menys l’última: Benaurats els qui pateixen persecucions per defensar la justícia perquè seu és el Regne del Cel.

Sant Agustí diu que en són set i que la vuitena les resumeix totes.

Aquesta n’és aquella a la qual nosaltres ens hem d’adherir, perquè l’enemic es resumeix en un de sol: en la injustícia social.

I encara que no som res, amb Jesucrist al capdavant ens llançarem a la lluita, a defensar la doctrina de l’Església.

I la nostra aspiració no (rau) tant en l’èxit, sinó, tal com diu la Benaurança, “en patir persecucions per defensar la justícia, allí és el Regne del Cel”. No es troba el Regne dels Cels en els qui triomfen, sinó en els qui pateixen persecucions.

Nosaltres voldríem veure el triomf de les nostres doctrines, i us dic que els qui lluitem contra la injustícia social no veurem més que fracassos, ja que el fruit serà d’altres. Si nosaltres els veiéssim, es regirarien tots els enemics a través dels nostres ulls tèrbols, i és formidable que sigui així, no com voldríem nosaltres, sinó com vulgui Déu.

Setena Conferència del Curset Apostòlic de Segon Grau 1961

OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 43-45

Ja som al mes de Maria, mes de maig, mes de les flors.

Cada any comporta amb la vida, nous motius per donar gràcies a la nostra Mare celestial. I nous problemes que ens obliguen a invocar-la i a implorar la seva assistència, com a benaurada dispensadora de totes les Gràcies.

…“Estima i fes allò que vulguis”, va dir Sant Agustí al qui li demanava un reglament per al tracte entre les persones cristianes.

Un reglament meticulós és necessari per ordenar les relacions entre éssers humans quan l’enllaç que els uneix no és l’amor pur de Crist. Això es veu clarament a la família; si els seus membres s’estimen, no calen reglaments minuciosos, i si no s’estimen, tot reglament és ineficaç tard o d’hora.

És possible que aquest hagi estat un dels parany en què hem caigut les persones cristianes en els darrers temps, en què un esperit egoista (encara espiritual) ha volgut substituir l’amor per un cúmul de preceptes i de regles de moral. Els resultats són a la vista. Perquè no ens estimem, totes les regles i preceptes s’han manifestat perfectament inútils…

La regla i el model de l’amor és Crist, on totes ens avenim com a germanes.

Però el sentit de “família” ens exigeix un Pare, que és precisament Déu-Pare, i una Mare, que no és altra que la Verge Santíssima. I aquesta meravellosa i sagrada família és l’Església Santa.

Així tot s’ordena i ocupa de manera radiant el lloc que li correspon.

Aquest mes de maig demanarem a la nostra Mare, la Verge Santíssima, que intercedeixi per nosaltres perquè ens decidim a viure aquestes veritats.

Per això la invocarem posant als nostres llavis i meditant des del cor les arrabassadores paraules que Ella va pronunciar quan el Verb Encarnat i Ella eren com un sol ésser indivisible.

Les meravelloses estrofes del Magníficat han de ser per a nosaltres, a més, el fonament de la nostra acció apostòlica i social. Aquest “Magníficat” a què el nostre egoisme anticristià ha relegat tants anys als racons de l’oblit!

Esposa del Sant Artesà i Mare del Diví Obrer, prega per nosaltres!

Butlletí núm. 86 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 442-443

Davant l’aventura meravellosa que representa cada dia amb la seva novetat insospitada i sense precedents, hi caben diverses actituds per part de la persona:

L’actitud vegetal, que sol ser la dels qui tenen las seves arrels en un sucós compte bancari. En el millor dels casos, no passen de plantes per guarnir. La seva única preocupació vital és que no hi falti l’adob…

L’actitud animal sol ser la de la immensa majoria dels treballadors: cercar la zona geogràfica on es pugui caçar l’aliment diari. Gregarisme transhumant sota el bastó i els gossos (invisibles) de pastors (invisibles) que els esquilen i els munyen i els venen… a canvi de pastura.

L’actitud humana de l’artesà, sigui manual o intel·lectual. Aquell qui posseeix la seva llar i la seva eina. Llaurador «al seu tros», o catedràtic, o sastre, o metge, o… En bona part, aquesta persona és esclava del dia «de cada dia», i en bona part n’és mestressa. Pot trobar-se cada dia amb ella mateixa, encara que sembla que són poc nombroses (els i les filòsofes) aquelles que hi arriben. En general, situen el seu benestar a conjuminar l’actitud animal amb la vegetal.

… L’actitud cristiana, qualsevol que sigui la seva situació, és la dels qui afronten l’aventura de cada dia amb Déu. Per aquestes persones, la vida és una pura meravella, tant si es troben en un llit d’hospital com en una càtedra; tant si són governants com si són governats; tant si viuen còmodament com si viuen en l’estretor.

Per aquelles que recorren el seu camí amb Déu, cada dia és una nova mostra de Sa potència creadora i redemptora; allò insòlit, sorprenent, insospitat, nou… li espera rere la cantonada de cada mitjanit. I allò gran, immens, inaudit és que el cristià no és un espectador de l’omnipotència de Déu, sinó l’actor. Això és increïble, però és així.

… Aquestes quatre actituds no són solament pròpies de les «persones naturals», sinó també de les «persones jurídiques».

… Creiem que l’HOAC es manté en una actitud cristiana. A pesar de les ensopegades i les caigudes; a pesar dels punts febles; a pesar de les desercions i les traïcions; a pesar de les debilitats… a pesar de tot!

Butlletí núm. 172 

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA”. Tom V, pàg. 334-335

… un deure obliga a tothom, un deure que no pateix cap demora, ni discussió, ni sotsobra, ni tergiversació: de fer-ho tot quan sigui possible per proscriure i bandejar d’una vegada per sempre la guerra d’agressió com a solució legítima de les controvèrsies internacionals i com a instrument de nacionals aspiracions. …

Si mai una generació ha hagut de sentir en el fons de la seva consciència el crit ¡guerra a la guerra!, aquesta és sens dubte l’actual. Passant, com ha passat, a través d’un oceà de sang i de llàgrimes que potser mai no van conèixer els temps pretèrits, ha viscut les seves indicibles atrocitats tan intensament, que el record de tants horrors s’haurà de quedar estampat a la memòria i fins i tot en allò més profund de l’ànima, com una imatge de l’infern, del qual, qualsevol que nodreixi en el seu cor sentiments d’humanitat, no podrà mai tenir cap ànsia més ardent que la de tancar les portes per sempre.

Les decisions fins ara conegudes de les comissions internacionals permeten deduir que un punt essencial de qualsevol futur arranjament del món seria la formació d’un òrgan per al manteniment de la pau… Cap podria desitjar amb més ardor èxit ple i feliç a aquesta col·laboració comuna, que ha de comprendre’s amb una serietat de propòsits no coneguda fins ara, que qui a consciència s’ha dedicat a conduir la mentalitat cristiana i religiosa a la reprovació de la guerra moderna amb tots els seus mitjans monstruosos de lluita.

Monstruosos mitjans de lluita! Sens dubte, el progrés de les invencions humanes, que hauria d’aconseguir la realització d’un benestar més gran per a tota la Humanitat, s’ha regirat, per contra, per destruir allò que els segles havien edificat. Però amb això mateix s’ha posat cada cop més en evidència la immoralitat de la guerra d’agressió. I si ara s’afegeix al reconeixement d’aquesta immoralitat l’amenaça d’una intervenció jurídica de les nacions i d’un càstig que la societat dels Estats imposi a l’agressor, de manera que la guerra se senti sempre sota la condemna de la proscripció i vigilada per una acció preventiva…

“Professió (Cóm es professa la HOAC)” OC de G. ROVIROSA TOM III, pàg. 524-526

Cada vegada es parla més d’evangelització, de recristianització, però encara no s’ha descobert el que això vol dir.

Sembla que la necessitat del testimoni viscut és una cosa amb què tots els membres dels equips i dels grups hi estan d’acord.

El testimoni de vida familiar, professional, militant en tots els aspectes de la vida i de l’acció obrera, converteix en actes humans la proclamació de la Vida Nova als companys i a les llars amb què  estem en contacte.

El conjunt de les nostres actuacions intenta ser demostració viva del Cristianisme, demostració que sobta, que escandalitza, que inquieta i que atrau.

També hi ha companys no cristians que, pel fet de viure en la veritat i l’Amor, caminen de mica en mica cap a la Llum.

A més del testimoni personal, la presència dels cristians en el moviment obrer, tot respectant el seu objectiu, fa efectiva l’evangelització.

Sobretot, perquè la seva acció al servei d’una causa fonamentalment justa, en equip o en grup amb els no creients, contribueix a demolir els prejudicis que intercepten el camí al Missatge cristià per als companys escandalitzats per la idea, real o aparent, de que la gent de l’Església s’entén amb els opressors de la classe obrera.

Igualment, perquè la presència activa, dinàmica, massiva dels militants obrers cristians ha de contribuir a purificar des de dins el moviment obrer, i a promoure una societat més humana, més justa, més viable per als Fills de Déu, una societat oberta a la seva superació cap a l’Absolut de l’Amor diví.

…

Butlletí núm. 226

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA” TOM V, pàg. 283-286