Davant l’aventura meravellosa que representa cada dia amb la seva novetat insospitada i sense precedents, hi caben diverses actituds per part de la persona:

L’actitud vegetal, que sol ser la dels qui tenen las seves arrels en un sucós compte bancari. En el millor dels casos, no passen de plantes per guarnir. La seva única preocupació vital és que no hi falti l’adob…

L’actitud animal sol ser la de la immensa majoria dels treballadors: cercar la zona geogràfica on es pugui caçar l’aliment diari. Gregarisme transhumant sota el bastó i els gossos (invisibles) de pastors (invisibles) que els esquilen i els munyen i els venen… a canvi de pastura.

L’actitud humana de l’artesà, sigui manual o intel·lectual. Aquell qui posseeix la seva llar i la seva eina. Llaurador «al seu tros», o catedràtic, o sastre, o metge, o… En bona part, aquesta persona és esclava del dia «de cada dia», i en bona part n’és mestressa. Pot trobar-se cada dia amb ella mateixa, encara que sembla que són poc nombroses (els i les filòsofes) aquelles que hi arriben. En general, situen el seu benestar a conjuminar l’actitud animal amb la vegetal.

… L’actitud cristiana, qualsevol que sigui la seva situació, és la dels qui afronten l’aventura de cada dia amb Déu. Per aquestes persones, la vida és una pura meravella, tant si es troben en un llit d’hospital com en una càtedra; tant si són governants com si són governats; tant si viuen còmodament com si viuen en l’estretor.

Per aquelles que recorren el seu camí amb Déu, cada dia és una nova mostra de Sa potència creadora i redemptora; allò insòlit, sorprenent, insospitat, nou… li espera rere la cantonada de cada mitjanit. I allò gran, immens, inaudit és que el cristià no és un espectador de l’omnipotència de Déu, sinó l’actor. Això és increïble, però és així.

… Aquestes quatre actituds no són solament pròpies de les «persones naturals», sinó també de les «persones jurídiques».

… Creiem que l’HOAC es manté en una actitud cristiana. A pesar de les ensopegades i les caigudes; a pesar dels punts febles; a pesar de les desercions i les traïcions; a pesar de les debilitats… a pesar de tot!

Butlletí núm. 172 

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA”. Tom V, pàg. 334-335

… un deure obliga a tothom, un deure que no pateix cap demora, ni discussió, ni sotsobra, ni tergiversació: de fer-ho tot quan sigui possible per proscriure i bandejar d’una vegada per sempre la guerra d’agressió com a solució legítima de les controvèrsies internacionals i com a instrument de nacionals aspiracions. …

Si mai una generació ha hagut de sentir en el fons de la seva consciència el crit ¡guerra a la guerra!, aquesta és sens dubte l’actual. Passant, com ha passat, a través d’un oceà de sang i de llàgrimes que potser mai no van conèixer els temps pretèrits, ha viscut les seves indicibles atrocitats tan intensament, que el record de tants horrors s’haurà de quedar estampat a la memòria i fins i tot en allò més profund de l’ànima, com una imatge de l’infern, del qual, qualsevol que nodreixi en el seu cor sentiments d’humanitat, no podrà mai tenir cap ànsia més ardent que la de tancar les portes per sempre.

Les decisions fins ara conegudes de les comissions internacionals permeten deduir que un punt essencial de qualsevol futur arranjament del món seria la formació d’un òrgan per al manteniment de la pau… Cap podria desitjar amb més ardor èxit ple i feliç a aquesta col·laboració comuna, que ha de comprendre’s amb una serietat de propòsits no coneguda fins ara, que qui a consciència s’ha dedicat a conduir la mentalitat cristiana i religiosa a la reprovació de la guerra moderna amb tots els seus mitjans monstruosos de lluita.

Monstruosos mitjans de lluita! Sens dubte, el progrés de les invencions humanes, que hauria d’aconseguir la realització d’un benestar més gran per a tota la Humanitat, s’ha regirat, per contra, per destruir allò que els segles havien edificat. Però amb això mateix s’ha posat cada cop més en evidència la immoralitat de la guerra d’agressió. I si ara s’afegeix al reconeixement d’aquesta immoralitat l’amenaça d’una intervenció jurídica de les nacions i d’un càstig que la societat dels Estats imposi a l’agressor, de manera que la guerra se senti sempre sota la condemna de la proscripció i vigilada per una acció preventiva…

“Professió (Cóm es professa la HOAC)” OC de G. ROVIROSA TOM III, pàg. 524-526

Cada vegada es parla més d’evangelització, de recristianització, però encara no s’ha descobert el que això vol dir.

Sembla que la necessitat del testimoni viscut és una cosa amb què tots els membres dels equips i dels grups hi estan d’acord.

El testimoni de vida familiar, professional, militant en tots els aspectes de la vida i de l’acció obrera, converteix en actes humans la proclamació de la Vida Nova als companys i a les llars amb què  estem en contacte.

El conjunt de les nostres actuacions intenta ser demostració viva del Cristianisme, demostració que sobta, que escandalitza, que inquieta i que atrau.

També hi ha companys no cristians que, pel fet de viure en la veritat i l’Amor, caminen de mica en mica cap a la Llum.

A més del testimoni personal, la presència dels cristians en el moviment obrer, tot respectant el seu objectiu, fa efectiva l’evangelització.

Sobretot, perquè la seva acció al servei d’una causa fonamentalment justa, en equip o en grup amb els no creients, contribueix a demolir els prejudicis que intercepten el camí al Missatge cristià per als companys escandalitzats per la idea, real o aparent, de que la gent de l’Església s’entén amb els opressors de la classe obrera.

Igualment, perquè la presència activa, dinàmica, massiva dels militants obrers cristians ha de contribuir a purificar des de dins el moviment obrer, i a promoure una societat més humana, més justa, més viable per als Fills de Déu, una societat oberta a la seva superació cap a l’Absolut de l’Amor diví.

…

Butlletí núm. 226

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA” TOM V, pàg. 283-286