Butlletí núm. 128 O.C. “GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 383-384

Al llarg d’aquestes breus pàgines, sembla que no hi he prestat cap atenció a les dones, que constitueixen més de la meitat del gènere humà. La veritat és que en cap moment han estat absents del meu pensament.

Cada cop que m’he referit als “homes” ho he fet amb caràcter genèric, al·ludint a allò humà, integrat per homes i dones. Tot el que he dit val per a uns i per a altres.

O.C. “GUILLERMO ROVIROSA” TOM II, pàg. 322, 323 i 327

…Els sants haurien de ser els nostres models, els exemples que ens arrosseguessin cap a la santedat i la perfecció de les quals van ser portadors. Però el fet que les Vides dels Sants que corren per aquí, tallades totes elles pel mateix patró i emmarcades en una fantasia, no concebibles a la nostra ment, fins al punt que a tots ens els pinten nascuts de pares boníssims, que feien el senyal de la creu sobre la teta de la dida que els alletava, que durant tota la seva vida van ser exemple de nens bons, que van obrar gran quantitat de miracles, fa que en nosaltres es forgi la idea que aquests sants estaven determinats per Déu per això, i ells no van haver de fer més que seguir el camí que Déu els anava marcant, i que nosaltres no arribarem mai a la santedat, ja que no estem predestinats per a ella.

I no és així. Els sants que són al cel exigeixen una lluita sostinguda i permanent contra els tres enemics de l’ànima (món, dimoni i carn). Van lluitar fins a la fi, contínuament, obtenint aquesta recompensa divina en gràcia a la seva perseverança. En tenim proves constants en les quals ens han deixat escrita la seva existència, com Sant Agustí, Santa Teresa, etc. Revelen perfectament als seus escrits com va ser la seva vida realment. No tenien uns angelets que a totes hores els estaven dient: per allí no és, és per altra banda, sinó que tota la seva vida va ser lluita, lluita, lluita.

Quan veiem els viures dels sants, veiem exemples, fets contundents, d’on hem tret les persones l’obligació que els hem de seguir.

Diem que són admirables però no imitables. Diem que en el nostre temps això és impossible. Ens convé més veure si ens toca la loteria, somiem només a donar-nos bona vida, a viure absurd per als que ens anomenem cristians. És una manera desentendre’s, d’escapolir-se.

I els sants no són imitables. L’únic imitable és Crist, que és en qui els sants han basat la seva santedat i no pas en un altre sant anterior a ell. La persona adorable de Crist és en qui la Humilitat, la Pobresa, la Puresa transpira exemplaritat.

Segona Conferència Curset Apostòlic de Segon Grau:

“La Puresa” Dia 11 de desembre de 1951. Tarda.

O.C. “GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 27-31

Gràcies a Déu, el “signe” de tota persona que arriba en aquest món és la incertesa i la inseguretat.
En el més petit –com en el més gran– dels nostres actes i de les nostres determinacions, sempre, sempre es corre el risc que surti de manera diferent dels nostres desitjos i previsions.
Aquest fet elemental i evident contrasta amb l’afany i el desig (que tothom portem a la nostra pròpia naturalesa) de “seguretat”. Qui dubtarà que aquesta ànsia de “seguretat” és el mateix Déu qui l’ha posat al cor de tota persona? I qui dubtarà que és el mateix Déu qui ha ordenat la vida humana en aquest món de manera que el risc és permanent i inevitable?
A simple vista sembla, doncs, que Déu ha dotat l’ésser humà d’una tendència absurda, tot i saber que no la podrà fer mai. Com si fos un Déu cruel de mitologia, que es complau a turmentar les seves criatures donant-los apetències que mai no satisfaran i gaudint-se sàdicament des de la seva altura amb l’espectacle d’uns esforços incessants i impossibles.
… Quan la persona ha esgotat tots els recursos de l’experiència, la tècnica i la “mà esquerra” per assegurar els riscos (grans i petits) de la pròpia vida individual o de grup, haurà arribat, segurament, el moment de plantejar-se a fons aquest problema.
I llavors s’adonarà que ho va plantejar malament; no va fer Enquesta.
Les persones sempre comentem l’error de buscar la seguretat en allò que té com a característica principal ser insegures, Diners, influència, poder, força, previsió, fórmules, amistats interessades, l’atzar… Qui podrà jutjar demanar alguna cosa que no té, ni pot tenir aquell a qui ho demanem?
…La seguretat només la pot donar el que és Totpoderós, Etern, Immutable. Tot risc s’elimina quan es descansa en Ell.
…La vida de Crist i dels seus Sants és aquí
…La gent de la HOAC ja hem après, a base d’Enquestes, que no hi ha cap altra seguretat que la fidelitat a Crist i a la seva Església.
…La nostra seguretat és en el Nom del Senyor que va fer el cel i la Terra.
No pot ser enlloc més. Ell és l’alfa i l’omega; el principi i la fi.

Butlletí núm. 127 O.C. “GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 221-222

Així com caminar una altra vegada cap al punt de partida és caminar allò que s’ha caminat en sentit contrari, descansar és l’acte oposat a cansar-se.

I de la mateixa manera que per poder desfer camí és indispensable haver caminat abans, per poder –descansar– cal sentir cansament.

El ritme humà exigeix que després de la fatiga inherent a tot treball es doni a la persona un descans adequat. Una part del descans és inconscient, i es fa durant el son; però és indispensable un descans conscient, que es faci durant les hores de vigília. Ningú no pot resistir sense dolor un règim en què només entrin en joc el son i la feina. Moltes vegades, però, busquem un fals descans, en voler imitar els qui no es cansen, i que, per tant, estan condemnats a no poder descansar ni conèixer el descans.

A l’HOAC hem trobat la millor manera de descansar dels treballs que lliguen a la terra, que és cansant-nos en els treballs que són una bestreta del cel. Descansem de les fatigues del cos emprant-nos en les feines de l’esperit; mentre ens preparem per ajuntar ambdues activitats en una de sola, als “Equips d’Influència”. El treball material s’hi converteix en pregària i apostolat, i l’apostolat, en treball material.

És llavors quan apareix la plenitud, i s’allibera la feina de la maledicció fulminada contra el pecat. Perquè Adam va pecar, els seus descendents treballem amb dolor i fatiga; pitjor perquè el Nou Adam neix, va redimir amb els seus treballs, fatigues i dolors, el treball recupera la seva virtut original per als que portem la Sang de Crist.

Ni dolor ni fatiga, sinó plenitud.

Aquest és el –secret– dels veritables militants de l’HOAC; i aquest és l’inconvenient dels falsos militants.

El militant autèntic, carregat de fills, d’obligacions, amb jornal escàs, sense temps per “formar-se” a la manera burgesa, s’entrega sense parar al descans de l’HOAC. I sense explicar-se gaire com ha passat la cosa, es troba en la intimitat d’Aquell que va dir: “Veniu a mi els que camineu cansats”

Per als entusiastes de no cansar el cos i de no descansar en Crist no trobem paraules a l’Evangeli que els permeti alimentar sòlides esperances al judici final. Ans al contrari…

Butlletí núm. 67 “O.C. GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 249-250

El que res no costa res, res no val.
Allò que mesura la intensitat d’un amor és precisament la capacitat de sacrifici en pro del que s’estima.
Per això Nostre Senyor Jesucrist va dir que el qui té més amor és aquell que arriba a donar la vida pels qui estima.
…Encara n’hi ha que pensen en una HOAC altisonant, amb fórmules eloqüents en què figuri la indispensable última gota de sang, i desfilada i repartiment d’almoines…, amb diners dels “altres”.
Encara hi ha qui desitja una HOAC que no costi, que sigui compatible amb tot allò que es pugui figurar com a militant de xoc, sense la més lleu molèstia. En què s’acceptin totes les excuses per no donar la primera gota de sang. En què no es renuncia a cap comoditat ni a cap mandra. En què es pugui rendir culte a tots els respectes del món.
Certament, l’HOAC no és això. L’HOAC és disponibilitat. És esforçar-se en els petits actes perquè el cor no estigui endurit; i així, quan se senti La Seva Veu, contestar alerta:
Parla, Senyor, que el teu servent escolta!
…En aquests mateixos dies, els hoacistes tenim dos exemples eloqüents. Els seminaristes-obrers i els capellans-obrers de França han sentit la veu de Déu que els manava deixar tot el que tenien entre mans. I han contestat: Així sigui!
L’iniciador i creador de “la Ciudad de los Muchachos” (tan vinculat a tot això a l’HOAC) ha sentit també la veu de Déu, que li deia: “Deixa-ho tot, i segueix-me a fer classe als fills dels obrers!”. I ell, que tanta sang havia donat, ha donat molt més quan ha contestat: “Així sigui!”.
Per tant, la veritable entusiasta de l’HOAC és aquella persona que la construeix, perquè ha sentit que Déu ho vol. Però disponible a cada moment. De tal forma que si l’Església (oracle de Déu) li diu “Destrueix l’HOAC, respongui: “Així sigui!”.
I la destrueixi.
… D’aquesta manera, i no amb fórmules meloses. S’acompanya Crist al Calvari. I es dona la sang.

Butlletí núm. 105 “O.C. GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg 225-226

…Cal distingir les lleis que un s’imposa a si mateix de les lleis que li imposa a un la col·lectivitat on viu. Les primeres marquen el grau de moralitat de l’individu i les segones marquen el grau de progrés d’aquella col·lectivitat.
Quan l’esperit és més fort que la matèria, l’individu ascendeix en el seu viure humà, i viceversa. Quan els més forts a la societat són els més nobles i els més dignes, aquella societat progressa, i al revés.
El que és tràgic és que, amb poquíssimes excepcions, la força material s’imposa a la força moral. I això fa que la història sigui com és. La d’abans i la d’ara. S’ha repetit moltes vegades que la força ha d’estar al servei de la justícia (i així es podria justificar la força) però el que és ordinari és que sigui la força la que estableix i defineix “la seva” justícia. I així estem.
Pel que fa als qui pretenen posseir la justícia utilitzant la força per imposar-la externament, ja s’han contaminat, i cauran en les aberracions en què tots cauen sense interrupció. Una altra cosa seria convèncer aquells als qui se’ls hi vol obligar. És clar que convèncer és més fatigós que coaccionar…
Quan en una col·lectivitat no s’emborratxa ningú, seria estúpid dictar lleis sobre la borratxera. Em sembla que es pot afirmar que el nombre de lleis escrites d’una societat és inversament proporcional al nombre de lleis morals internes dels individus que la componen.
De dues maneres poden imposar la seva llei els més forts: l’ordinària per l’imperi de la força física; i la gairebé mai vista d’imposar-la a través de l’exemple de la pròpia vida.
Una gran aberració és catalogar els ciutadans en bons i dolents (només un és bo: Déu; i només un és dolent: el diable). Tots els éssers humans (tots) som bons i dolents segons els moments i segons les matèries. I com que les lleis les fan sempre els qui es defineixen a si mateixos com els bons per tal que no facin malbé la seva bondat els qui els bons assenyalen i defineixen com els dolents… I així caminem. Treu-te tu per posar-me jo. Fins quan, Senyor, fins quan?

“Noticias (5) O.C. GUILLERMO ROVIROSA” TOM II, pàg. 376-378

… ens complaem a passar revista a totes les excelsituds, gràcies i glòries de la nostra Mare, la Divina Obrera, i que no serà ociós, en aquests temps d’entronització individual i col·lectiva de “tota injustícia”, invocar-la com a Abnegada Nostra perquè es compleixi “ tota justícia” com a senyal que Déu és amb nosaltres.
La “justícia commutativa” exigeix que el que es donasigui equivalent al que es rep (i ens seria fàcil aplicar aquest principi als salaris que cobrem i als preus que paguem, per adonar-nos que la cosa no és “justa”). Però hi ha un altre aspecte en què no acostumem a pensar-hi gaire, ni fins i tot els qui ens tenim per catòlics practicants. Es tracta de contestar aquesta pregunta:
– Com pago a Déu els beneficis que d’Ell rebo? M’esforço per tal que allò que li dono s’acosti cada cop més a l’equivalent del que en rebo? Em sento ni que només sigui “deutor” de Déu? O, més aviat, crec que Ell té un deute immens amb mi perquè una vegada vaig donar deu cèntims d’almoina a missa, o perquè vaig recitar distretament unes paraules que estaven en un llibre dels anomenats pietosos?
Abans que res – paraula de Jesucrist! – cal fer que es compleixi tota justícia. I com m’atreviré a llençar primeres pedres, si jo estic al descobert amb Déu? I com podré mai creure’m en situació de just davant Déu, si Ell se m’ha donat Ell mateix, amb el seu valor infinit, i jo tan sols li dono, només puc donar-li, engrunes infinitament petites?
Tot plegat em diu que, quan m’hagi entregat totalment a Crist, quan ho he donat tot, encara no he començat a pagar l’infinit que he rebut d’Ell. Aquesta exigència de ser “just” amb Déu em porta violentament a la humilitat, i en les seves profunditats esplèndides trobaré un alleujament a la meva exigència de Justícia Social. Quan més m’acosti jo a zero, més a prop estaré de l’infinit.
Per això, l’“Esclava del Senyor”, la més humil de totes les purescriatures, és per a nosaltres “Speculum Justitiae”.
I que ningú es faci il·lusions d’implantar la Justícia en el món, si abans no ha implantat la “Justícia de la Mare de Déu” en el seu cor.

Butlletí núm. 60
“OBRAS COMPLETAS GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 443-444

Les organitzacions obreres, la major part del segle XIX, tingueren necessàriament el caràcter de clandestines, per la senzilla raó que els que manaven les declararen il·legals i contràries a l’ordre públic. Els que manaven necessitaven les mans lliures per implantar “el seu” ordre (¿) públic.

De la clandestinitat es va passar a la legalitat, i per això va caler (pel que fa a la mentalitat burgesa catòlica) una campanada tan enorme com la Rerum Novarum de Lleó XIII.

… En allò que s’ha anomenat “lluita de classes” són encara molts, els que, només atents a les aparences i a l’espectacularitat,
estan convençuts que els “culpables” i els “agressors” d’aquesta lluita som únicament els obrers.

Si els obrers estiguéssim quiets i resignats, aquest món seria una meravella. Així pensen. Els obrers se santificarien a base de resignació, i “els altres”, veient aquesta resignació, sentirien el seu cor commogut, i els donarien de bon grat les engrunes que Epuló negava a Llàtzer, de manera que després tots estarien junts al cel. Què bonic! Oi?

A la lluita de classes, una vegada més, els arbres no han deixat veure el bosc. I el bosc –sobretot per als cristians– és que s’implanti tota justícia, el Regne de Déu i la seva justícia.

I si el món pateix avui una distribució injusta de béns, qui l’ha provocat i qui se’n beneficia? Potser se’n beneficien els obrers?
Qui ha implantat i qui sosté aquesta injustícia? Potser els obrers?

Som els obrers els “agressors” i els culpables de la lluita de classes? No convé que hi pensin una mica els que pretenen ajuntar un Cristianisme autèntic amb una decidida (i “agressiva”) defensa del “desordre establert”?

Butlletí núm. 121
“OBRAS COMPLETAS GUILLERMO ROVIROSA” TOM V, pàg. 239-241

“Tot allò que és del món és incert… l’única afirmació absolutament certa és aquesta: aquella pelleringa humana clavada en una creu al Calvari és el mateix Déu. Aquesta afirmació és l’única porta per on s’entra al món de la veritat i de la llum; el que la refusa continua vivint (si això és viure) en una caverna molt més fosca i tenebrosa que la del mite de Plató.

… Jesús mirava (i continua mirant) tothom, però em sembla que són molt poques les persones que el miren a Ell escopit, sagnant, desfet…, veritable imatge de la degradació, per veure’l els ulls. Perquè des de la Passió, des de la Creu,  és sempre des d’on Jesús continua mirant d’aquella manera.

Però Crist clama i segueix clamant sense cessar, amb veu estentòria que els sords no percebem. Clama des del Nou Testament i clama des de la Creu. I la prova del seu immens poder és que no força ningú. Va dient-me sense cessar i a tot arreu (a mi i a cadascú):

− Que no ho veus que t’estimo? Encara no te n’has adonat? Què més puc fer del que ja he fet per a demostrar-te el Meu Amor? No vols deixar-te estimar? Creus que ha existit o pot existir un amor semblant al Meu Amor? Mira’m a la Creu; fixament, mira’m bé. Quan vaig exhalar l’últim sospir estava pensant en tu, en tu mateix, tal com ets, i pensava: a veure si quan Rovirosa s’adoni de tot, tot, des de l’Encarnació fins ara, ho he fet per demostrar-li que l’estimo… Digues-me: No et sembla que mereixo el teu amor?

Tot consisteix a no passar de llarg, movent el cap, davant de Crist a la Creu, i a no pretendre adaptar els ensenyaments del Nou Testament a les pròpies conveniències. Estremiment i desconcert en constatar que quan el Totpoderós se m’acosta no m’ordena res; només em demana que l’estimi, perquè Ell em va estimar primer. 

OC de GUILLEM ROVIROSA TOM I, 

“El primer santo: Dimas, el buen ladrón” pàg. 386 i 387

“…Tot atenent únicament al cos humà només es pot parlar de joventut en el precís moment de desprendre’s del claustre matern. La resta de la vida és una marxa cap a la vellesa, un allunyar-se d’aquella inassequible joventut. O sigui: que, pel que fa al cos, només s’és més vell que, o menys vell que.
…Si ens referim a l’ànima, el panorama canvia totalment… Les ànimes neixen velles com el món, i el seu destí és rejuvenir-se incessantment, per tal d’anar-se situant plenament en el moment present.
…El coneixement és el motor que fa avançar cada ànima cap a la meta de la seva joventut… L’augment de coneixements ens acosta a poder viure el moment present tal com és en realitat… l’ànima va fent-se jove, a mesura que el seu coneixement es va aproximant més i més a la realitat del món en què hi viu…
…Segons tot això, ¿qui és jove i qui és vell? 
No ho sabem. La vida de l’ésser humà és com una trajectòria que, en un sentit condueix a la joventut eterna i en l’altre sentit a l’eterna decrepitud…Si anem costa amunt pel camí de les Benaurances, Crist ens condueix cap a la infantesa sobrenatural; si anem costa avall, per l’autopista asfaltada del Món, del Dimoni i de la Carn, anem envellint progressivament més cap a l’home vell… I tot això no té res a veure amb el nombre de vegades que s’ha post el sol després de la data del meu naixement.
…Cap ésser humà no podrà saber si a la seva vida sobrenatural (que, en darrer terme, no n’hi ha cap altra) és jove o és vell. Això és molt útil perquè no ens jutgem superiors a ningú; però cadascú pot tenir idea de si envelleix o rejoveneix en Crist. Això és fonamental per determinar la nostra acció.
…”

Butlletí núm. 158
OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 399-404

“El Verb es féu carn i habità entre nosaltres”.
El misteri de l’Encarnació, tanmateix, no va acabar en el moment de l’Ascensió, sinó que continua i continuarà fins a la fi del món. Ell roman entre nosaltres, i en nosaltres, fins al dia del Judici. A tot arreu.
En la vida personal de Crist les etapes es succeeixen les unes a
les altres: primer, infant; després, adolescent; a continuació, adult. Un cop instituïda per Ell la seva Església per a continuar en ella la seva Vida, les etapes personals ja no existeixen; ara bé, totes elles coexisteixen simultàniament.
En cada moment Crist neix, Crist creix, Crist pateix gana, fred i incomprensions; Crist reuneix apòstols, predica i realitza miracles. No es passa un dia en què Crist no sigui crucificat i sense que ressusciti gloriosament.
Aquest és el misteri de l’Església, que (com tots els misteris revelats per Crist) no enterboleix les consciències, sinó que les il·lumina esplendorosament.
Els “Germanets de Jesús”, tot seguint les petjades del Pare Foucauld, volen ser –i ho són- una presència en el món de Jesús existint en la foscor i de manera pobre a Natzaret.
Aquesta és la seva missió i la seva vocació. Viure entre la gent senzilla, sense una altra preocupació que la de ser Cristos ignorats, vivint i treballant enmig del poble…, tal com Jesús durant els llargs anys de la seva vida a Natzaret.
… Que té a veure l’HOAC amb els “Germanets de Jesús”? En primer lloc hi ha la relació meravellosa de ser ambdós membres del mateix Cos. Res de l’Església ens pot resultar indiferent.
…Testimoni d’interioritat en els germanets i testimoni de vida
en l’HOAC.

Butlletí núm. 149
OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 387-389

“Nadal, la gran festa del Fill de Déu, que ha aparegut en la nostra carn:
la festa en què el cel s’abaixa fins a la terra amb una inefable gràcia i benevolència, és també el dia en què la cristiandat i la Humanitat, davant del pessebre, contemplant ‘la benignitat i la humanitat de Déu nostre Salvador’, adquireixen consciència íntima de l’estreta unió que Déu ha establert entre elles.”

(O.C. Tom III pàg 528)

Fins demà a l’Altar!

…A tot el llarg d’aquestes pàgines breus sembla que no he parat la menor atenció a les dones, que constitueixen més de la meitat del gènere humà quan la veritat és que en cap moment han estat absents del meu pensament.
Cada vegada que m’he referit als “homes” ho he fet amb caràcter genèric, al·ludint a allò humà, integrat per homes i dones. Tot el que hem dit val per a uns i per a altres. Es tracta d’un tema d’alliberament de serfs (de colonitzats) i no hi ha dubte que de qui està sotmès a servitud més gran són les dones, sota qualsevol aspecte que es miri.
…Ja sé que cadascuna de les persones humanes que han existit i que existiran és diferent de totes les altres, i aquí, juntament amb el poder creador de Déu, veig un benefici immens que ens ha fet a tots. A més que per aquesta gamma indefinida de caràcters humans creats, podem entreveure una mica del que és infinit del Creador.
Per això, en dirigir-me a totes les dones en general és com no dirigir-me a cap en particular. Cada dona (i cada home) té les seves peculiaritats, que són allò que constitueix la seva personalitat i que li dóna precisament el ser-qui-és.
…Aquelles les finalitats i desvetllaments de les quals no acaben en la seva pròpia persona, i senten com a pròpies les vexacions i injustícies que es cometen amb altres menys preparades i amb menys defenses que elles, han de trobar en aquests ideals una bella llera en què la seva generositat podrà àmpliament expansionar-se.

OBRES COMPLETES TOM II, PÀG 322, 323 i 327

… Les dates que s’acosten ens enfronten cada any amb la mort. Ens passem tres-cents seixanta-quatre dies cada any intentant oblidar-la, i quan alguna defunció ens encara amb ella, ho prenem com a cosa dels “altres”. Per mi encara no ha arribat l’hora de pensar-hi. Ni sabem parlar-ne.

Quan una persona propera nostra està desnonada pels metges, encara anomenem actes de caritat (quina blasfèmia!) el fet d’enganyar-lo i convèncer-lo que aviat es posarà bé.

… Qui ha assistit a la mort d’un just ha presenciat l’acte més sublim de la creació, pel que fa als éssers humans: la victòria total, definitiva sobre la mort. Aleshores la mort (vençuda per Crist, mort a la Creu) esdevé l’arc triomfal pel qual es passa de la vida amb minúscula a la Vida amb majúscula. Aleshores l’esperança a la Ciutat de Déu, que es va posar de manifest treballant sense descans per ella a la terra, troba la seva recompensa: “Vine, servent bo i fidel…”.

Per assaborir la gran dolçor de la mort cal entrenar el paladar, gustant i veient com de suaus són els sacrificis (mort a nosaltres mateixos) que s’accepten en nom del Senyor. Els sacrificis (posar alguna cosa de nosaltres mateixos perquè es consumeixi a l’ara de Déu) són l’únic goig autèntic de la terra. Així es comprèn que Sant Joan de la Creu demanés com a recompensa als seus treballs, el “viure i patir per Crist”.

L’egoisme espiritual que accepta la religió només com un negoci de pocs diners, el qual a base de paraules i gestos et permet “salvar l’ànima”, ha anat eliminant (i fent espantosa) tota idea de sacrifici per Crist present en “els altres ”. Qui hi pensa? Mengem i beguem, que demà anirem al Cel.

… Aquí hi ha les grans artèries de cada cor susceptibles en qualsevol moment de trombosi coronària. Aquí hi ha les petites artèries del cervell que amenacen de congestió.

… És hora de pensar ja com a éssers racionals i d’actuar com a fills de Déu.

Butlletí núm. 176 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 435-437

El “Boletín” entra avui en el setè any de la seva vida, si comptem els anys d’existència a la manera dels japonesos. No ha acomplert encara els set anys… però ja figuraven en la seva portada les dates de set anys d’història sagrada de la humanitat.

En aquest temps hem après moltes coses que ja sabíem, ara bé les sabíem malament.

Sabíem que la Veritat –tota la Veritat– està continguda en els Llibres Sants, i d’una manera particular –per a aquests temps– en el Nou Testament. Però la presència en els Llibres Sants de passatges foscos i de difícil interpretació duu molts cops a pensar que “tot” es allí fosc i de difícil interpretació. I un “mal instint” ens condueix sovint –massa sovint– a atenuar, a deformar o a disfressar la veritat de l’Evangeli. A la mida de les pròpies conveniències o apetits.

El materialisme miop i obstinat en què cau necessàriament tot ésser humà que no porta amb si Crist (encara que el seu materialisme es disfressi amb noms més o menys idealistes) ens fa optar en tot moment per donar una importància excessiva a tot allò que pensem.

Això és una forma de materialisme. Tot allò “que” pensem, allò “que” parlem i allò “que” fem està destinat (en termini més o menys curt) a desaparèixer sense deixar rastre. Com la matèria.

Però la matèria s’ennobleix quan es fa “expressió” d’un esperit. Quan uns ulls perceben una bellesa; quan una llengua parla una veritat; quan unes mans fan el bé.

…Al bo, al veritable i al bell cal “animar-ho”. Cal donar-li una ànima. I l’ànima és allò que constitueix el “com”. El “com” és el que roman. Per tota l’eternitat.

“Com” penso? És Crist present en els meus pensaments mitjançant la seva Gràcia, de manera que les coses més senzilles (i les més complicades) són pensades a la manera de Crist?

Parlo “com” Crist?… Actuo “com” Crist?… sigui quina sigui la dimensió aparent dels pensaments, paraules i obres. Qualsevol que sigui el seu aparent èxit o fracàs. La veritable dimensió no la dona mai el “què” sinó el “com”. El que sembla més petit pren valor infinit si “encarna” Crist; i allò que sembla colossal i meravellós esdevé de minúscul valor si Crist n’està absent… Jesucrist ens va deixar dit: “Sense Mi res no podeu fer”, i això és sempre veritat.

Butlletí núm. 74 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 413-414

Una comunitat veritablement cristiana no pot prendre com a objectius propis la millora econòmica dels seus membres, ni la influència en la política, ni coses per l’estil, que en el millor dels casos, no arriben més enllà de ser «afegitons».

La comunitat, tot seguint les paraules i els exemples del Senyor, no pot buscar una altra cosa que el Regne de Déu i la seva justícia, que es resumeixen en el Coneixement i l’Amor trinitaris actualitzats entre els éssers humans en virtut de la Gràcia que hem rebut en el Baptisme, i que podem recobrar amb el Sagrament de la Penitència, si l’hem perdut.

Un grup de persones que intenten conèixer-se més i més per estimar-se millor, i que prodiguen els seus sentiments i manifestacions d’afecte per fer-ho millor i poder estimar-se més amb l’Amor de Crist, també estaran malaltes i hauran de seguir un tractament, també hauran de resoldre qüestions econòmiques, també hauran de viure, en una paraula, però totes aquestes xacres i contratemps que fan mirar amb angoixa el futur als “mundans” esdevenen goig quan la persona que està en un mal pas se sent el centre d’atenció i dels desvetllaments de tota la comunitat, que veuen en ella Crist.

I totes troben el do immens de la pau, la pau de Crist, aquella que el “món” no pot donar…

“La força dels dèbils”

OC de G. ROVIROSA TOM II, pàg. 232-233

Dins un mes, exactament, s’estarà celebrant –si a Déu plau- la nostra desena Setmana Nacional.

Cadascuna de les deu ha anat marcant un pas endavant en l’Obra.

El maig del 1946, la Jerarquia, en donar vida a l’HOAC, ens va assenyalar clarament el que havíem de fer. El que no ens va dir era el “com” ho havíem de fer.

Trobar aquest “com” ha motivat la tasca d’aquests dos lustres.

Es diu que la millor manera d’aprendre a forjar és… forjant! Per a un treballador això és una mena d’article de fe.

Amb aquest criteri hem hagut d’aprendre a fer l’apostolat obrer entre adults. Fent-ho.

Amb l’agreujant que els que aprenen a forjar solen tenir al seu costat un mestre forjador, mentre que nosaltres hem mancat de mestre visible en l’apostolat obrer adult.

El nostre Mestre permanent ha estat el mateix Crist, que constantment ha anat assenyalant-nos el camí, no amb miracles i prodigis, sinó a través de la seva Providència ordinària. Ell s’ha anat encarregant de posar-nos tota mena de traves quan l’orientació era equivocada. I també ha estat Ell qui ens ha ensenyat la bona direcció, donant-nos el cent per un, quan ens llançàvem per ella.

De sobte, ens ha fet rebutjar tota mena de solucions de comoditat i abraçar-nos a les solucions que pressuposen algun sacrifici.

Encara en queden alguns (i fins i tot prenen el nom d’hoacistes) que creuen que els obrers tornarem a Crist i a l’Església si “ens donen coses”, i no acaben de ficar-se al cap que amb aquest sistema només s’assoleix aconseguir “recollida de captaires”.

Crist ens ha ensenyat que l’única cosa que “els capellans” ens han de donar (o tornar-nos) als treballadors és la dignitat que Ell ens va concedir i que la societat actual ens nega. I en forma d’almoina es pot donar de tot, tret de dignitat.

… Cadascuna de les Setmanes Nacionals ha estat, efectivament, un pas endavant en la conquesta de la dignitat humana-cristiana dels treballadors.

Vet aquí el “com”.

Butlletí núm. 169 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 211-212

… La injustícia social ho empresona tot, destruint-ho al seu pas, portant aquest ambient d’immoralitat, elevant uns de l’opulència a la misèria i rebaixant els altres a la misèria real, deixant cada vegada menys pobres que tinguin el necessari per a la seva plenitud.

És aquesta plenitud el que en l’HOAC exigim en nom de Crist.

… Lluitem contra la injustícia social.

On buscarem les armes per aquesta lluita? Només a l’Evangeli. Fonamentalment a les vuit Benaurances.

Quan Crist va parlar, el primer que va parlar (van ser) les Benaurances. Totes estan en futur tret de la primera i la darrera.

La primera, Benaurats els pobres… Tenint allò indispensable, el senyal dels sants, tenir esperit de pobresa, en veure-ho tot per a Déu, en comptes de l’egoista, que tot ho veu per a ell.

Així tenim ja el cel a la terra, ja que Crist va dir “és”.

Benaurats els qui ploren, perquè seran …

Pacífics, mansos, misericordiosos.

Totes en futur menys l’última: Benaurats els qui pateixen persecucions per defensar la justícia perquè seu és el Regne del Cel.

Sant Agustí diu que en són set i que la vuitena les resumeix totes.

Aquesta n’és aquella a la qual nosaltres ens hem d’adherir, perquè l’enemic es resumeix en un de sol: en la injustícia social.

I encara que no som res, amb Jesucrist al capdavant ens llançarem a la lluita, a defensar la doctrina de l’Església.

I la nostra aspiració no (rau) tant en l’èxit, sinó, tal com diu la Benaurança, “en patir persecucions per defensar la justícia, allí és el Regne del Cel”. No es troba el Regne dels Cels en els qui triomfen, sinó en els qui pateixen persecucions.

Nosaltres voldríem veure el triomf de les nostres doctrines, i us dic que els qui lluitem contra la injustícia social no veurem més que fracassos, ja que el fruit serà d’altres. Si nosaltres els veiéssim, es regirarien tots els enemics a través dels nostres ulls tèrbols, i és formidable que sigui així, no com voldríem nosaltres, sinó com vulgui Déu.

Setena Conferència del Curset Apostòlic de Segon Grau 1961

OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 43-45

Ja som al mes de Maria, mes de maig, mes de les flors.

Cada any comporta amb la vida, nous motius per donar gràcies a la nostra Mare celestial. I nous problemes que ens obliguen a invocar-la i a implorar la seva assistència, com a benaurada dispensadora de totes les Gràcies.

…“Estima i fes allò que vulguis”, va dir Sant Agustí al qui li demanava un reglament per al tracte entre les persones cristianes.

Un reglament meticulós és necessari per ordenar les relacions entre éssers humans quan l’enllaç que els uneix no és l’amor pur de Crist. Això es veu clarament a la família; si els seus membres s’estimen, no calen reglaments minuciosos, i si no s’estimen, tot reglament és ineficaç tard o d’hora.

És possible que aquest hagi estat un dels parany en què hem caigut les persones cristianes en els darrers temps, en què un esperit egoista (encara espiritual) ha volgut substituir l’amor per un cúmul de preceptes i de regles de moral. Els resultats són a la vista. Perquè no ens estimem, totes les regles i preceptes s’han manifestat perfectament inútils…

La regla i el model de l’amor és Crist, on totes ens avenim com a germanes.

Però el sentit de “família” ens exigeix un Pare, que és precisament Déu-Pare, i una Mare, que no és altra que la Verge Santíssima. I aquesta meravellosa i sagrada família és l’Església Santa.

Així tot s’ordena i ocupa de manera radiant el lloc que li correspon.

Aquest mes de maig demanarem a la nostra Mare, la Verge Santíssima, que intercedeixi per nosaltres perquè ens decidim a viure aquestes veritats.

Per això la invocarem posant als nostres llavis i meditant des del cor les arrabassadores paraules que Ella va pronunciar quan el Verb Encarnat i Ella eren com un sol ésser indivisible.

Les meravelloses estrofes del Magníficat han de ser per a nosaltres, a més, el fonament de la nostra acció apostòlica i social. Aquest “Magníficat” a què el nostre egoisme anticristià ha relegat tants anys als racons de l’oblit!

Esposa del Sant Artesà i Mare del Diví Obrer, prega per nosaltres!

Butlletí núm. 86 OC de G. ROVIROSA TOM V, pàg. 442-443

Davant l’aventura meravellosa que representa cada dia amb la seva novetat insospitada i sense precedents, hi caben diverses actituds per part de la persona:

L’actitud vegetal, que sol ser la dels qui tenen las seves arrels en un sucós compte bancari. En el millor dels casos, no passen de plantes per guarnir. La seva única preocupació vital és que no hi falti l’adob…

L’actitud animal sol ser la de la immensa majoria dels treballadors: cercar la zona geogràfica on es pugui caçar l’aliment diari. Gregarisme transhumant sota el bastó i els gossos (invisibles) de pastors (invisibles) que els esquilen i els munyen i els venen… a canvi de pastura.

L’actitud humana de l’artesà, sigui manual o intel·lectual. Aquell qui posseeix la seva llar i la seva eina. Llaurador «al seu tros», o catedràtic, o sastre, o metge, o… En bona part, aquesta persona és esclava del dia «de cada dia», i en bona part n’és mestressa. Pot trobar-se cada dia amb ella mateixa, encara que sembla que són poc nombroses (els i les filòsofes) aquelles que hi arriben. En general, situen el seu benestar a conjuminar l’actitud animal amb la vegetal.

… L’actitud cristiana, qualsevol que sigui la seva situació, és la dels qui afronten l’aventura de cada dia amb Déu. Per aquestes persones, la vida és una pura meravella, tant si es troben en un llit d’hospital com en una càtedra; tant si són governants com si són governats; tant si viuen còmodament com si viuen en l’estretor.

Per aquelles que recorren el seu camí amb Déu, cada dia és una nova mostra de Sa potència creadora i redemptora; allò insòlit, sorprenent, insospitat, nou… li espera rere la cantonada de cada mitjanit. I allò gran, immens, inaudit és que el cristià no és un espectador de l’omnipotència de Déu, sinó l’actor. Això és increïble, però és així.

… Aquestes quatre actituds no són solament pròpies de les «persones naturals», sinó també de les «persones jurídiques».

… Creiem que l’HOAC es manté en una actitud cristiana. A pesar de les ensopegades i les caigudes; a pesar dels punts febles; a pesar de les desercions i les traïcions; a pesar de les debilitats… a pesar de tot!

Butlletí núm. 172 

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA”. Tom V, pàg. 334-335

… un deure obliga a tothom, un deure que no pateix cap demora, ni discussió, ni sotsobra, ni tergiversació: de fer-ho tot quan sigui possible per proscriure i bandejar d’una vegada per sempre la guerra d’agressió com a solució legítima de les controvèrsies internacionals i com a instrument de nacionals aspiracions. …

Si mai una generació ha hagut de sentir en el fons de la seva consciència el crit ¡guerra a la guerra!, aquesta és sens dubte l’actual. Passant, com ha passat, a través d’un oceà de sang i de llàgrimes que potser mai no van conèixer els temps pretèrits, ha viscut les seves indicibles atrocitats tan intensament, que el record de tants horrors s’haurà de quedar estampat a la memòria i fins i tot en allò més profund de l’ànima, com una imatge de l’infern, del qual, qualsevol que nodreixi en el seu cor sentiments d’humanitat, no podrà mai tenir cap ànsia més ardent que la de tancar les portes per sempre.

Les decisions fins ara conegudes de les comissions internacionals permeten deduir que un punt essencial de qualsevol futur arranjament del món seria la formació d’un òrgan per al manteniment de la pau… Cap podria desitjar amb més ardor èxit ple i feliç a aquesta col·laboració comuna, que ha de comprendre’s amb una serietat de propòsits no coneguda fins ara, que qui a consciència s’ha dedicat a conduir la mentalitat cristiana i religiosa a la reprovació de la guerra moderna amb tots els seus mitjans monstruosos de lluita.

Monstruosos mitjans de lluita! Sens dubte, el progrés de les invencions humanes, que hauria d’aconseguir la realització d’un benestar més gran per a tota la Humanitat, s’ha regirat, per contra, per destruir allò que els segles havien edificat. Però amb això mateix s’ha posat cada cop més en evidència la immoralitat de la guerra d’agressió. I si ara s’afegeix al reconeixement d’aquesta immoralitat l’amenaça d’una intervenció jurídica de les nacions i d’un càstig que la societat dels Estats imposi a l’agressor, de manera que la guerra se senti sempre sota la condemna de la proscripció i vigilada per una acció preventiva…

“Professió (Cóm es professa la HOAC)” OC de G. ROVIROSA TOM III, pàg. 524-526

Cada vegada es parla més d’evangelització, de recristianització, però encara no s’ha descobert el que això vol dir.

Sembla que la necessitat del testimoni viscut és una cosa amb què tots els membres dels equips i dels grups hi estan d’acord.

El testimoni de vida familiar, professional, militant en tots els aspectes de la vida i de l’acció obrera, converteix en actes humans la proclamació de la Vida Nova als companys i a les llars amb què  estem en contacte.

El conjunt de les nostres actuacions intenta ser demostració viva del Cristianisme, demostració que sobta, que escandalitza, que inquieta i que atrau.

També hi ha companys no cristians que, pel fet de viure en la veritat i l’Amor, caminen de mica en mica cap a la Llum.

A més del testimoni personal, la presència dels cristians en el moviment obrer, tot respectant el seu objectiu, fa efectiva l’evangelització.

Sobretot, perquè la seva acció al servei d’una causa fonamentalment justa, en equip o en grup amb els no creients, contribueix a demolir els prejudicis que intercepten el camí al Missatge cristià per als companys escandalitzats per la idea, real o aparent, de que la gent de l’Església s’entén amb els opressors de la classe obrera.

Igualment, perquè la presència activa, dinàmica, massiva dels militants obrers cristians ha de contribuir a purificar des de dins el moviment obrer, i a promoure una societat més humana, més justa, més viable per als Fills de Déu, una societat oberta a la seva superació cap a l’Absolut de l’Amor diví.

…

Butlletí núm. 226

“OBRAS COMPLETAS G. ROVIROSA” TOM V, pàg. 283-286