02 maig El Primer de Maig i Dia de la GOAC 2025
En el Dia Internacional de les Persones Treballadores i Dia de la GOAC, aquest moviment vol recordar les paraules del papa Francesc (EPD) per a la 109a. reunió de la Conferència Internacional del Treball de l’OIT que es va celebrar a Ginebra, el 17 de juny de 2021.
«Cal entendre correctament el treball. El primer element per a aquesta comprensió ens crida a focalitzar l’atenció necessària en totes les formes de treball, incloent les formes d’ocupació no estàndard. El treball va més enllà del que tradicionalment s’ha conegut com a “ocupació formal”, i el Programa de Treball Decent ha d’incloure totes les formes de treball. La manca de protecció social dels treballadors de l’economia informal i de les seves famílies els fa particularment vulnerables als xocs, ja que no poden comptar amb la protecció que ofereixen les assegurances socials o els règims d’assistència social orientats a la pobresa. [… ] és molt necessari garantir que l’assistència social arribi a l’economia informal i presti una atenció especial a les necessitats particulars de les dones i de les nenes.
[… ] No s’acaben d’erradicar costums inacceptables, destaco la vergonyosa violència que de vegades s’exerceix sobre les dones, el maltractament familiar i diferents formes d’esclavatge [… ] Penso en [… ] la desigualtat de l’accés a llocs de treball dignes i als llocs on es prenen les decisions» (Amoris laetitia, núm. 54).
El segon element per a una correcta comprensió del treball: si el treball és una relació, aleshores ha d’incorporar la dimensió de la cura, perquè cap relació no pot sobreviure sense cura. Aquí no ens referim només a la feina de cures: la pandèmia ens recorda la seva importància fonamental, que potser hem desatès. La cura va més enllà, ha de ser una dimensió de tota feina. Un treball que no té cura, que destrueix la creació, que posa en perill la supervivència de les generacions futures, no és respectuós amb la dignitat dels treballadors i no es pot considerar decent. Per contra, un treball que cuida, contribueix a la restauració de la plena dignitat humana, contribuirà a assegurar un futur sostenible a les generacions futures [4]. I en aquesta dimensió de la cura entren, en primer lloc, els treballadors. […]
A més d’una comprensió correcta del treball, sortir en millors condicions de la crisi actual requerirà el desenvolupament d’una cultura de la solidaritat, per contrastar amb la cultura del descart que està a l’arrel de la desigualtat i que afligeix el món.
[…] «És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de feina, de terra i d’habitatge, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l’Imperi dels diners. [… ] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història i això és el que fan els moviments populars» (Fratelli tutti, n. 116).
[… ] Recordo als empresaris la seva veritable vocació: produir riquesa al servei de tothom. […] De vegades, quan parlem de propietat privada oblidem que és un dret secundari, que depèn d’aquest dret primari, que és la destinació universal dels béns.
Convido els sindicalistes i els dirigents de les associacions de treballadors que no es deixin tancar en una “camisa de força”, que s’enfoquin en les situacions concretes dels barris i de les comunitats en què actuen, plantejant alhora qüestions relacionades amb les polítiques econòmiques més àmplies i les “macro-relacions”. [… ] Els sindicats són una expressió del perfil profètic de la societat. Els sindicats neixen i reneixen cada vegada que, com els profetes bíblics, donen veu als qui no en tenen, denuncien els que “vendrien el pobre per un parell de xancletes”, com diu el profeta (cf. Amós 2,6), despullen els poderosos que trepitgen els drets dels treballadors més vulnerables, defensen la causa dels estrangers, dels últims i dels rebutjats.
[…] La seva vocació és també protegir els qui encara no tenen drets, els qui estan exclosos del treball i que també estan exclosos dels drets i de la democràcia.
Benvolguts participants en els processos tripartits de l’Organització Internacional del Treball i d’aquesta Conferència Internacional del Treball: l’Església us dona suport, camina al vostre costat.»
En el Dia de la GOAC a Barcelona, al col·legi del Sagrat Cor del barri obrer del Besòs, moltes abraçades i una imatge obrien la celebració:
A la gent que anava entrant al convit de «taula i sobretaula» se li invitava a col·locar-se al pit el pin de la campanya general de l’HOAC, i a enganxar-se l’adhesiu de la campanya diocesana.
Un cop tothom va ser a taula, l’Érika, la presidenta diocesana, va donar la benvinguda a la nova gent i a l’habitual de cada any. A més, va convidar a veure l’exposició Rostres i reptes del món obrer avui, que hi havia a la sala.
Les companyes i els companys d’organització i vida comunitària, tenien tot preparat, a punt per servir menjar, beure, germanor i alegria. Amb aquest ritme es movien els seus davantals, les seves safates i els seus somriures.
Ja en el moment de la sobretaula, la Tere i la Marta de l’equip Rima, de manera coral, van explicar el sentit del que venia a continuació:
«A la darrera Assemblea General de l’HOAC, vam decidir que la nostra campanya seria el que diu el vostre pin Cuidar el treball, cuidar la vida.
Aquí a Catalunya, com que el nostre quefer comunitari està centrat en la defensa dels serveis públics i dels drets socials, portem un bienni amb la campanya diocesana Cuidem el treball, cuidem la vida… amb privatitzacions no lliga. Sí, és el que diu l’adhesiu que porteu junt amb el pin.
Ens hem centrat en el dret universal a la salut, amb un parell d’objectius:
1. sensibilitzar i sensibilitzar-nos de la importància d’evitar la privatització de la sanitat pública i
2. acudir, i participar-hi, a les mobilitzacions dels nostres pobles, ciutats i barris que convoquen les organitzacions de defensa de la sanitat pública.
Un dels mitjans per a la presa de consciència ha estat aquesta enquesta, que la majoria de vosaltres ja coneixeu.
I quant a les mobilitzacions i el fruit humanitzador que proporcionen, us compartirem ara 3 testimonis.»
«Gràcies, Isabel Escobar, cofundadora del sindicat Sindillar, per ser de nou amb la GOAC a través del Sector de Dones. Per compartir tanta dignitat:
···> la vostra organització obrera i feminista de treballadores de la llar i de les cures;
···> el vostre 30M 2025 (recull directe dels mals patits per les treballadores del teu sector laboral, com ara malalties professionals, abusos fins i tot sexuals… alhora, la denúncia arriba arreu i barreu el pas a que us robin l’alegria);
···> el teu testimoni en tot plegat i, en especial, després del greu accident laboral que vas patir;
···> la teva defensa rotunda de la sanitat pública i de la vida, i
···> el teu agraïment a Déu per l’oportunitat de néixer per 2n cop.»
(Paraules de la Montse Suárez Romero, del Sector de Dones de la GOAC)
____________________________________________________________________________________
«Gràcies, Virginius per la teva existència. Descansa en la pau de Déu.»
«Virginius era una persona sensesostre de Badalona. Provenia de Lituània, era molt creient i tenia ben bona relació amb el seu veïnat del barri de Canyadó… on ell malvivia.
Viure al carrer mata va ser el lema de l’acte d’homenatge que diferents persones i entitats (en especial Badalona acull) l’hi van retre el passat juliol, un mes després de la seva mort el 8 de juny al sociosanitari el Carme.
S’han fet accions de denúncia de la situació de les persones que viuen al carrer perquè es tanquen centres en comptes d’obrir-se’n; perquè no tenen dret real i complet a la salut (l’atenció és desatenció en no tenir en compte les circumstàncies d’existència sense llar, i per la marginació i l’estigma).
Virginius va patir l’estigmatitzacó tant abans com després de la seva defunció.
Badalona Acull ha assenyalat el col·lapse dels serveis socials del consistori, juntament amb el tancament de Can Bofí, com uns dels desencadenants de la seva mort. Mentrestant i en ple municipal, l’alcalde Albiol s’ha negat a acceptar que l’Ajuntament tingués part de responsabilitat en la mort de Virginius i ho va voler argumentar llegint els motius del seu ingrés hospitalari, tot i les protestes de l’oposició, que recriminava que és una informació confidencial.
Aviat serà el 1r aniversari del traspàs de Virginius. Estem tenint molt en compte el seu ésser profundament creient i li estem preparant un nou homenatge. Com a moviment obrer i cristià que la GOAC sou, ben proper a les persones empobrides, us plantejo que hi participeu i m’ofereixo a comunicar-vos els detalls de la convocatòria. Gràcies.»
(Paraules de la Dolors Sabater Puig, regidora de l’Ajuntament de Badalona)
Paraules del Ramir Pampols Colomines:
«Gràcies, Segundo Cerrato, estimat company de la Marea Pensionista de l’Hospitalet de Llobregat.
Passo a llegir el teu testimoni:
EL PACIENT NO IMPORTA
El dia 24 de gener em van operar a l’Hospital de Bellvitge i em van posar una pròtesi de genoll, que fins ara va evolucionant bé. El dia 25 de gener em van posar a caminar uns passos, a pujar i baixar quatre esglaons ajudat amb el caminador i les crosses, per la qual cosa l’hospital considerava que ja podia anar-me’n a casa i pretenien donar-me l’alta el dia 27 de gener i que passaria pel meu domicili un fisio 3 hores a la setmana.
Els vaig dir que jo vivia sol i no em trobava apte per estar sol a casa i que em derivessin a un sociosanitari per a la meva recuperació. Em van respondre que fins d’aquí a 3 setmanes no hi havia places en cap sociosanitari. Per això, els vaig comunicar la meva negativa d’abandonar l’hospital per anar-me’n a casa.
Va venir una «treballadora social» dient-me que ja estava apte per anar-me’n a la meva llar i que si necessitava ajuda que la demanés als veïns, però que havia d’abandonar l’hospital perquè no era un hotel. Jo sempre tenia la visió que les assistents socials estaven per orientar-te i no intentar acorralar-te amb les directrius de direcció que generalment són polítics i allò humà els rellisca.
Sempre es troba un amb persones que no només venen la seva força de treball sinó també la seva dignitat. També va venir una senyora, que deia que era metgessa, amb les mateixes pretensions.
El dia 29 de gener van venir els companys i les companyes de la Marea Pensionista i la Rebel·lió Bellvitge i van ocupar el vestíbul de l’Hospital. Van demanar una entrevista amb la direcció, la qual la van tenir i, a partir d’aquesta entrevista, on afirmaven que abans de 3 setmanes no es tenia plaça a cap sociosanitari, el dia 30 de gener em van traslladar al «Duran i Reynals», on vaig estar fins al 24 de febrer, que vaig demanar l’alta ja que podia manejar-me sol a casa.
LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ
Segundo Cerrato
març de 2025
Estibaliz, de l’equip Montserratí:
«La celebració s’acosta al final.
Ja hem vist, hem discernit… i ara toca actuar, actuar personalment i comunitària.
La classe obrera portem molts anys fent acció a favor del dret a la seguretat i el dret a la salut en el treball… i en la vida… Ho fem cada dia, no tan sols cada 28 d’abril (la diada internacional).
Avui dia ens trobem en un moment de bel·licisme i de rearmament. Des de les institucions de poder se’ns convida a aquest tipus de seguretat.
Jo us convido a omplir aquesta motxilla de la GOAC de coses que vosaltres penseu que ens donen seguretat de debò… com ara el suport mutu i la germanor que hem vist en els 3 testimonis…
Tenim 10 minuts. Després compartirem el que cada persona vulgueu aportar-hi… a una pau, una justícia social i una salut que no descarti ningú. D’acord?»
Estibaliz va passar el micro de manera que tothom que ho va desitjar va poder participar, i la motxilla de la GOAC va quedar plena d’aquella seguretat que resulta de la defensa entre tothom dels drets humans, dels serveis públics, del bé comú i la justícia social…
Va quedar plena de solidaritat, companyonia, connexió, empatia, compassió, germanor, fraternitat, sororitat, generositat, consciència, bondat, col·laboració, ajut mutu, comunitat, resiliència, assertivitat, misericòrdia, humilitat, acció col·lectiva, resistència noviolenta, curació col·lectiva de traumes, transformació de conflictes…
I la gent va sortir-ne amb el compromís de combatre la pròpia indiferència, la mandra, l’engany i la resta de contravalors, per tal de contribuir a que tothom tingui accés a feina decent, habitatge digne, salut universal, ensenyament públic, cultura de la pau, educació en el feminisme, l’anticlassisme, l’antiracisme, l’antifeixisme… i en el bé per a tota la humanitat.