La trobada, celebrada a Leiria del dia 4 al dia 7 de juny, va reunir moviments cristians obrers de diferents països europeus, a fi de reflexionar sobre com “desenvolupar noves habilitats i respostes per part de les organitzacions de treballadors, per a més ciutadania activa a Europa”, en un context en profunditat complex.

En aquest espai compartit de reflexió i acció, fruit d’una llarga relació fraterna entre els moviments cristians obrers d’Espanya i Portugal i del compromís compartit en la dimensió europea i internacional, l’HOAC va aportar una reflexió sobre el dret a la justícia i la igualtat, el diàleg social i la necessitat d’enfortir la participació ciutadana.

La delegació de l’organització eclesial va estar integrada per Marimar González Gómez, responsable de Compromís i Relacions Internacionals; Teresa Monfort Montañés, responsable de Formació, i Berchmans Garrido Pérez, militant de la GOAC (a la diòcesi de Barcelona), així com membre del grup de treball de Formació i responsable general de Formació entre el 2017 i el 2021, que va intervenir-hi com a ponent.

Un canvi cultural per posar la vida al centre

En la seva intervenció «El dret a la justícia i la igualtat: respostes al diàleg social per a una ciutadania més activa», Berchmans Garrido Pérez va mantenir que afrontar les desigualtats requereix impulsar un profund canvi cultural capaç de qüestionar les dinàmiques socials i econòmiques que generen exclusió i descarten persones i comunitats.

Va iniciar la seva reflexió recordant la denúncia realitzada pel papa Francesc a l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium: «Avui hem de dir ‘no a una economia de l’exclusió i la inequitat’. Aquesta economia mata».

També va fer referència al papa Lleó XIV i la seva advertència a Magnifica Humanitas davant una societat marcada per la “síndrome de Babel”, caracteritzada per “la idolatria del lucre que sacrifica els febles” i pel risc de “reduir l’altre a un mitjà”.

Des d’aquesta mirada, va defensar que els moviments cristians obrers estan cridats a participar en una transformació cultural que ajudi a construir un altre sentit comú basat en la dignitat humana, la germanor i el bé comú.

«Per això cal incidir en el canvi cultural, en aquest sentit comú», va assenyalar, després d’advertir que la cultura dominant tendeix a presentar els problemes socials com a fracassos individuals i dificulta reconèixer-se com a part d’un projecte col·lectiu.

Per a Garrido Pérez, una de les primeres tasques és recuperar la capacitat d’escoltar la realitat i el patiment que roman ocult. «Necessitem recuperar una relació atenta amb el món proper i amb les persones per escoltar allò que el soroll social ens impossibilita sentir: el patiment de les altres, la nostra pròpia fragilitat, la presència del que és comú o l’experiència de sentit», va afirmar.

Aquesta escolta, ha afegit, ha de permetre passar dels diagnòstics generals a la vida concreta de les persones afectades per la precarietat laboral i vital, la crisi de les cures, les dificultats d’accés a l’habitatge, l’emergència climàtica o les diferents formes d’exclusió. Teixir comunitat i organitzar l’esperança

Va insistir en la importància d’enfortir l’organització col·lectiva i la participació social com a camins imprescindibles per avançar en justícia i igualtat.

Garrido va recordar que moltes conquestes socials avui reconegudes, com ara les pensions, la protecció per desocupació, la sanitat o l’educació pública, són fruit de processos comunitaris i de l’organització de la gent treballadora. «No són regals de l’Estat. Han estat conquestes després de lluites intenses, que van començar per petites iniciatives», va afirmar.

En aquest sentit, va defensar la necessitat de construir vincles propers, enfortir les xarxes comunitàries i donar suport a experiències que ja anticipen altres maneres d’organitzar la vida, des de l’economia social i solidària fins a les cures compartides, el sindicalisme, les iniciatives veïnals o la defensa dels drets socials.

Davant del desànim i la sensació d’impotència, va fer una crida a “organitzar l’esperança”, entesa com una actitud activa per transformar la realitat i construir alternatives.

En aquest camí, va recuperar l’expressió de Paulo Freire sobre la diferència entre esperar i esperançar: «Esperançar és aixecar-se. És construir. És tirar endavant. És ajuntar-se amb altres per fer que la realitat canviï».

«Una esperança que neix de reconèixer el més humà de les persones: la capacitat de crear relacions, construir ponts, cuidar i sostenir la vida. Som éssers solidaris, éssers de cura, éssers interdependents perquè estem en xarxes de relacions”, va destacar Garrido.

I va concloure situant aquesta tasca a l’arrel de la identitat dels moviments obrers cristians: “Entre nosaltres, aquest nou sentit comú, aquesta esperança té un nom: Jesucrist”.