Agraïment per la vida exemplar de l’Amparo Serrano Llopis, goacista de les terres tarragonines, consegüent seguidora de Crist obrer

Cal donar gràcies a Déu pels 87 anys de l’existència de l’Amparo en aquest món. Ella, amb la seva empenta i el seu ampli somriure, ja gaudeix del banquet del Regne.

El dia 24 de desembre de 2025 ens ha deixat l’Amparo Serrano Llopis, per a la gran majoria de nosaltres la nostra Amparo, amiga i companya que vam conèixer juntament amb el Jaume, la Maria, l’Amadeu i l’Hermínia (EPD) quan ens vam incorporar a l’HOAC de Reus.

Recordo que ella, junt amb la Carmencita i la Consol (EPD) conformaven equip a Tarragona. La relació que es va establir va ser ràpida i fàcil, una relació basada en l’amistat, el respecte i el compromís, ja que l’Amparo sempre va ser una persona alegre, dinàmica, amb molta força, empàtica i profundament creient. Com a presidenta de l’HOAC a Tarragona i posteriorment, sempre ens va transmetre els valors de la lluita per la classe obrera i per Crist obrer.

Si volem caracteritzar l’Amparo, hem de veure-la de la mà del seu inseparable company de vida, en Pedro, l’amor per la seva família (pel seu fill i les seves tres filles, la seva nora i el seu gendre, les seves quatre netes i els dos nets) i el valor de l’amistat, tret important que la va definir com una gran dona, plena de coratge i lluitadora. Sempre hi haurà un lloc a l’HOAC que tant ella va estimar i sobretot als nostres cors. Descansa en pau, Amparo.

Paloma García del Rincón

Com una germana per a mi


“Amparo fue una persona íntegra, una persona que la conocí cuando teníamos las reuniones con Paco [Xammar]. Hemos tenido una conexión muy estrecha, nos hemos querido tanto… Hemos ido a encuentros de la HOAC a muchos sitios, Ávila, Salamanca, Valladolid, Gijón, Madrid…


Amparo para mí era una buena mujer, madre, esposa, abuela… Era solidaria, entregada, feminista y muy coherente con lo que pensaba.


Ella venía con Pedro, hacía la paella valenciana, se ponía su pañuelillo en la cabeza y disfrutaba cuando la compartíamos y le decíamos que le había salido riquísima.


Mis sobrinos se acuerdan de ella, ya cuando eran pequeños la adoraban.


Ha enseñado a muchísimos migrantes a leer y escribir. Siempre estaba pendiente de qué podía hacer por los demás. Para mí ha sido un ejemplo de vida; ha dejado gran huella aquí. Sus nietos la querían una barbaridad y ella disfrutaba de ellos.


Era como mi hermana. Cuando estuve ingresada venía veces y veces a verme. Yo temía que cogiera algún contagio. Ella no dejaba de visitarme. La echaré de menos.


El Paco [Xammar] para ella era la persona que le había dado mucho en su vida, que le había ayudado mucho a ser como ella era y él decía que también ella era la persona más buena.


No quiero olvidar el compromiso de Amparo en el Comité Oscar Romero. Donde podía ayudar por un mundo mejor, allí estaba presente ella.

Carmen Muñoz (Carmencita)

Gran testimoni de fe i de compromís amb la classe obrera

He tingut la sort de conèixer Amparo a través de la GOAC. Quan el meu equip de Tarragona va començar la Formació Inicial, ella ja feia molts anys que militava. Amb ella vam compartir espais de celebració i moments lúdics i gratuïts. A través d’aquestes trobades, vaig descobrir una dona activa, decidida, compromesa, amb molta vitalitat i curiositat, molt propera i afectuosa, un enorme testimoni de fe i de compromís amb la classe obrera.

Luis Lorenzo